miércoles, 6 de septiembre de 2017

SOBRE LA LLENGUA VALENCIANA

Antoni Fontelles i Fontestad
Presentem, de forma resumida, la situacio llingüistica que hi ha en la Comunitat Valenciana, concretament el debat que gira en torn a la consideracio del valencià: be com a llengua, be com a dialecte.
Per a situar-nos, hem d'especificar que la Comunitat Valenciana va accedir a l'autogovern en juliol de 1982, que es quan es va aprovar l'Estatut d'Autonomia.
Te una extensio de 23.305 km2 i una poblacio superior als quatre millons d'habitants. La particio llingüistica del territori es vertical, la part costera es la zona valenciaparlant i la part interior correspon a la zona castellaparlant. L'actual divisio es, en linees generals, producte de factors historics i demografics complexos.
El text s'ha estructurat en tres grans arees que considerem que definixen prou be la qüestio:
1. Llinguïstica i sociollingüistica.
2. Juridica i politica.
3. Lliteraria i bibliografica.
Les idees que aci s'expondran son molt esquematiques i generals; igualment, la bibliografia que s'aporta està reduida a la minima imprescindible.
1. DIMENSIO LLINGÜISTICA I SOCIOLLINGÜISTICA
1.1. Consideracions generals
La tradicio ha considerat habitualment les llengües o els idiomes des del punt de vista historic-diacronic. Els llingüistes es preocupaven molt mes de l'orige que de l'estat actual de les llengües. En la lliteratura valenciana podem trobar prou referencies a l'orige del valencià: "venía del provençal", "el portaren les donzelles de Lleida", "la base es el llati", etc.
No obstant, estes referencies no han plantejat de forma molt rigorosa l'estudi de l'orige i de les influencies que tingue.
El canvi d'orientacio dels estudis llingüistics -introduit per l'estructuralisme- no va reduir l'interes per l'orige i l'evolucio de les llengües, sino que feu que estos es realisaren d'una manera mes tecnica i cientifica. Al mateix temps, l'historia de la llengua es veu com a un proces continu del qual l'estadi actual no es una atra cosa que una etapa mes.
1.2. Llengua, dialecte, varietat i parla
Per a situar la qüestio es convenient coneixer alguna de les definicions que d'estos conceptes s'ha donat, per l'importancia que tenen a l'hora de definir el valencià. Com a eixemple usarém la de Manuel Alvar (Alvar, M.: NRFH, XV, 51- 60):
a) llengua:
"sistema llingüistic del qual es val una comunitat parlant, i que es caracterisa per estar fortament diferenciat, per tindre un alt grau de nivellacio, per ser vehicul d'una important tradicio lliteraria i, en ocasions, per haver-se impost a uns atres sistemes llingüistics de son mateix orige"
b) dialecte:
"sistema de signes separat d'una llengua comuna, viva o desapareguda; normalment en una concreta llimitacio geografica, pero sens una forta diferenciacio front a unes atres llengües d'orige comu"
c) parla:
"peculiaritats expressives propies d'una regio determinada, quan no tenen la coherencia que te un dialecte"
El terme varietat es utilisat en sociologia del llenguage com a una denominacio no valorativa per a referir-se a una "classe" de llengua o modalitat llingüistica, sense les connotacions que tenen els atres termens (llengua, dialecte, parla).
Segons les anteriors definicions, el valencià, com unes atres llengües, està en una situacio un poc confusa. Te suficients caracteristiques per a ser una llengua, si be el problema està en el concepte de sistema "fortament diferenciat" de M.Alvar i en unes atres qüestions de demografia historica -reconquista de Jaume I en el segle XIII-, que tenen una dificil solucio.
Per una atra banda, està suficientment clar que encara que la base del valencià fora una llengua importada -el catala en el segle XIII-, tindria ple dret social -i sociollingüistic- a considerar-se un idioma en l'actualitat.
A mes, hem de dir que els conceptes de llengua i dialecte no pareix que siguen percebuts de la mateixa forma per les distintes cultures, es dir, carixen de validea transcultural (Romaine, S.: El lenguaje en la sociedad, 1996, especialment el
capitul 1).
1.3. Relacions entre llengua i dialecte
La diferencia entre llengua i dialecte no es tan clara com pareix si s'aten a les definicions que s'han donat i al debat que continuen generant (una rao sería la distinta consideracio en la qual han estat les diverses varietats llingüistiques espanyoles a lo llarc de l'historia recent).
Hi ha casos en els quals dos parlants del mateix domini llingüistic s'expressen en "varietats" tan diferenciades que podriem -segons els anteriors criteris- dir que son dos llengües distintes (per eixemple, els denominats dialectes del chinenc); o que llengües distintes podrien catalogar-se com a una perque es possible l'intercomprensio entre els natius d'estes (per eixemple, el valencià i l'occita).
Per una atra banda, totes les actuals llengües romaniques estan en relacio -segons les definicions donades- de "ser dialecte de" i en un moment determinat, o pel transcurs del temps, canviaren a la categoria de llengua.
Este fenomen de la promocio de "dialectes" a "llengües" o "idiomes" ha segut estudiat per la sociollingüistica, que no troba impediments absoluts en que un "dialecte" -en el supost de que el valencià fora un dialecte- siga reclassificat com a "llengua", per voluntat de la comunitat de parlants. El fenomen contrari, que una "llengua" passe a la condicio de "dialecte" tambe es pot donar (podria ser el cas de l'aragones).
1.4. Perspectives definidores de la llengua valenciana
Seguint una estricta metodologia cientifica, es pot dir que no hi ha un unic criteri que permeta categorisar la manifestacio oral d'una comunitat com a una llengua o com a un dialecte; es, normalment, un conjunt de punts de vista el que determina l'entitat de la parla d'un poble.
Entre els criteris mes utilisats està el de la filogenesis (classificacio genetica de les varietats), pero en uns atres casos son determinants els factors: socials, politics, lliteraris o historics, al marge dels filogenetics.
En un nivell purament enumeratiu, podem caracterisar el valencià com a llengua des de les següents perspectives:
a) politica:
Una varietat es definida com a idioma -equivalent a llengua- per una decisio del poder politic, o pels representants llegals d'una comunitat b) geografica: Relacionada en l'anterior, sol ser una norma llegal la que especifíca l'espai que ocupa una varietat llingüistica
c) historica:
L'evolucio del valencià ha segut parella a la d'unes atres llengües romaniques iberiques, sobretot despres de quedar evident que l'hipotesis del buit demografic i llingüistic en temps de la reconquista del Regne de Valencia es molt dificil de sostindre en proves
d) lliteraria:
A pesar de les controversies que hi ha sobre el sentit del terme "valencià" en la lliteratura migeval de la Comunitat Valenciana, es notori i conegut que esta manifestacio idiomatica ha tengut una epoca d'esplendor durant els segles XIV i XV
e) social:
La major part de la societat valenciana està d'acort en el sentiment de que parla una llengua diferenciada respecte a unes atres que li son proximes geograficament; este sentiment de diferenciacio te una restriccio conceptual important, ya que no es pot entendre com a "independencia llingüistica", com ninguna de les llengües romaniques es independent de les atres.
Que esta percepcio no siga absoluta es deu, entre unes atres raons, a la difusio que han tengut unes atres concepcions sobre el valencià durant molts anys
f) llingüistica:
Sent estrictes, el valencià es un sistema com qualsevol atre, que es capaç de satisfer les necessitats comunicatives d'una societat, en una major similitut respecte al catala i l'occita i una major diferenciacio respecte al castella. Els problemes sorgixen, per eixemple, quan s'ha de decidir la normativisacio que s'aplica, o l'orientacio final de la planificaciollingüistica.

1.5. Diverses teories sobre l'orige del valencià
El debat principal s'ha concentrat de forma especial en una area del coneiximent: la llingüistica. Aci hi ha hagut tradicionalment dos postures: la catalanista (defensora de que el valencià es una varietat importada del catala en temps de la reconquista i del seu correlat, l'unitat de la llengua) i la valencianista (defensora de l'autoctonia de la llengua i del seu correlat, la diversitat).
En els ultims anys n'ha aparegut una tercera coneguda en el nom d'occitanista (que soste l'unitat llingüistica entre catala, valencià i occita, sent el seu correlat el de l'autonomia idiomatica).
A part d'estes teories sobre el valencià, se n'han de mencionar unes atres que procedixen de camps distints com el de l'historia (que fonamentalment soste que no es va produir el denominat "buit demografic" despres de la reconquista de Jaume I en el segle XIII) i el de l'etnollingüistica (que propugna una visio mes ampla de la qüestio, incardinant-la en la cultura; d'esta forma es manté l'hipotesis de que la cultura valenciana es producte d'un poble i d'una llarga tradicio que no es facil substituir).
1.6. El nom de la llengua
Derivada d'unes atres qüestions que hem mencionat, tenim una atra polemica, la del nom que se li ha de donar a la varietat idiomatica propia dels valencians.
Seguint les tres teories llingüistiques -no les uniques possibles-, cada una d'elles propugna una denominacio:
- l'hipotesis catalanista defen el nom de "catala",
- l'hipotesis occitanista considera adequat el terme "valencià",
- l'hipotesis valencianista estima que l'unic nom propi es el de "valencià".
L'argumentacio, pretesament cientifica, per a denominar la llengua com a catalana s'ha basat tradicionalment en consideracions historiques (precisament l'aspecte mes controvertit del problema: ¿va ser importada la llengua?), geografiques (aduint que el nom de catala per al valencià es el mes adequat perque Catalunya es mes extensa i està mes poblada) i lliteraries (perque la Renaixença tingue el seu orige en Catalunya). Ad estes s'ha d'afegir el fet de que la "comunitat academica internacional" aixina la denomina.
Qualsevol de les quatre raons aportades carixen de pes especific, discriminant o determinant, en el coneiximent cientific (una atra cosa diferent es que puguen ser utilisades o admeses).
En llingüistica, el cas valencià possiblement siga l'unic en el qual una varietat -llengua o dialecte- ha de tindre una "denominacio cientifica". Els noms de les llengües solen ser historics, tradicionals, populars, pero ¿cientifics? Les llengües com a fets socials son similars -en la qüestio denominativa- a uns atres elements com els accidents orografics, els noms dels estats i de les regions o l'antroponimia, no son "cientifics".
El tema del nom es una faceta mes de la cerimonia de la confusio per a crear una unitat "etnocultural" -catalana- que, a llarc terme, la trascendiria i es transformaria en politica (es l'idea dels "països catalans", que no es acceptada pels valencians).
2. DIMENSIO JURIDICA I POLITICA
2.1. El marc juridic dels idiomes de la Comunitat Valenciana
Est es un aspecte important, en tant en quant, li dona a la varietat -o les varietats- llingüistica un determinat estatus social, per mig de la llegislacio.
El marc està compost, de major a menor ranc, per la Constitucio Espanyola, l'Estatut d'Autonomia de la Comunitat Valenciana, la Llei d'Us i Ensenyança del Valencià i la Llei de Creacio de l'Academia Valenciana de la Llengua.
L'articul 3 de la Constitucio Espanyola (CE, 31 d'octubre de 1978) diu que el castella es la llengua oficial, pero tambe dispon que "Les atres llengües espanyoles seran tambe oficials en les respectives Comunitats Autonomes d'acort en els seus Estatuts", ya que les considera un patrimoni cultural que ha de ser objecte de respecte i proteccio.
Arreplegant el manament constitucional, l'Estatut d'Autonomia de la Comunitat Valenciana (EACV, 5/1982, de 1 de juliol de 1982) explicíta, en l'articul 7, que "Els dos idiomes oficials de la Comunitat Valenciana son el valencià i el castella. Tots tenen dret a coneixer-los i usar-los", a mes, s'otorgarà especial proteccio a la recuperacio del valencià.
En el desenroll llegislatiu posterior tenim, en primer lloc, la Llei d'Us i Ensenyança del Valencià (LLUEV, 4/1983, de 23 de novembre de 1983). En el preambul, apartat IV, trobem la categorisacio del valencià en les següents paraules:
"La Generalitat Valenciana te un compromis irrenunciable en la defensa del patrimoni cultural de la Comunitat Autonoma i, de manera especial, en la recuperacio del valencià, llengua historica i propia del nostre poble, que constituix la mes peculiar senya d'identitat".
En la part reglamentaria es torna a manifestar qué es el valencià, com diu l'articul 2: "El valencià es llengua propia de la Comunitat Valenciana, i en conseqüencia, tots els ciutadans tenen dret a coneixerlo i a usar-lo, oralment i per escrit, tant en les relacions privades com en les relacions d'aquells en les instancies publiques". En estos casos, no hi ha cap de mencio al catala ni a l'equiparacio del valencià al catala.
En segon lloc, atenent a la cronologia llegislativa, està la recent Llei de Creacio de l'Academia Valenciana de la Llengua (LLCAVLL, aprovada el 2 de setembre de 1998, publicada en el Bolleti Oficial de les Corts Valencianes el 18 de setembre de 1998). Esta llei, producte d'un pacte politic entre el Partit Popular i el Partit Socialiste Obrer Espanyol, contradiu explicitament l'Estatut i la Llei d'Us en la denominacio i en la naturalea de la llengua ya que elimina la restriccio denominativa de la llengua propia dels valencians -el valencià- i manifesta que el valencià forma part del sistema llingüistic catala -que no està en cap de les lleis anteriors-.
2.2. La planificacio llingüistica
Derivada directament de l'aplicacio llegislativa, a partir sobretot de la Llei d'Us i Ensenyança del Valencià, la llengua valenciana s'ha incorporat plenament al sistema educatiu i ha ampliat els nivells d'us i aumentat el prestigi social. Si be, com han reconegut alguns dirigents politics, els resultats no han segut tot lo satisfactoris que es voldria.
El coneiximent del valencià, per a la poblacio major de tres anys, es distribuix de la següent forma: un 16.3% l'enten pero no el parla; un 32.4 % enten o llig el valencià pero no el parla, mentres que un 51.3 % el parla, el llig o l'escriu. Tenim que mes de la mitat de la poblacio -4.369.588 habitants, segons el cens de 2002- es competent comunicativament en la llengua valenciana (segons l'Anuari Estadistic de la Comunitat Valenciana, 1996, editat per la Generalitat Valenciana; encara que les cantitats per al cas concret son dels censos de 2002).
L'administracio autonomica, durant l'etapa que governà el Partit Socialiste i ara en el govern del Partit Popular, ha aplicat un model normatiu -sense que fora oficial- convergent idiomaticament en el catala. Tal volta esta siga una de les raons per la qual no s'hagen arreplegat els fruits esperats, els natius no s'han identificat en el model propost.
L'atre aspecte important de la qüestio es la creacio d'un organisme normatiu, l'Academia Valenciana de la Llengua, que va ser aprovat en setembre del 98, pero que per divergencies politiques no s'ha posat en funcionament fins a Juny de 2001. A banda de les discrepancies politiques, està subjacent el debat sobre la categorisacio del valencià -si se l'ha de considerar llengua o dialecte- perque d'aci es derivarà la planificacio llingüistica oficial cap a un model autoctonista o cap a un model assimilista (en el catala).
L'aplicacio d'un determinat paradigma -catalaniste, valencianiste u occitaniste- te importants repercu-ssions que sobrepassen l'esfera estricta de la ciencia i incidixen en els ambits politic, social i cultural (aixina ho he manifestat en unes atres ocasions,
Antonio Fontelles: El conjunt occitano-romanic: implicacions socials, politiques i culturals, publicat en les actes del V Congrès International de l'Associations Internationale d'Études Occitanes, Toulouse, 1998, a carrec de Jacques Gourc y François Pic).
3. DIMENSIO LLITERARIA I BIBLIOGRAFICA
Aci nos llimitarém a expondre uns quants documents, de les decenes que n'hi ha, en els quals apareix ben clar que la consciencia dels valencians a través dels temps ha segut prou unanim en la denominacio de la llengua propia i l'ha qualificada de "valenciana". Vore ilustracions en pag. 90 (les reproduccions procedixen fonamentalment de dos llibres:
Josep Alminyana i Josep Alarcó:
Crit de la llengua. Denominacio de la llengua valenciana: testimonis (segles XIV-XVI), Valencia, 1981, Valencia-2000;
Faus, S:
Recopilacio historica sobre la denominacio de llengua valenciana, Valencia, 1994, Ajuntament de Valencia).
Completem el resum en una bibliografia especifica del plantejament autoctonista de la llengua, ya que el dominant -el catalaniste- es de mes facil acces per als investigadors i experts.
3.1. Bibliografia seleccionada
- Fontelles, A.: Societat, ciencia i idioma valencià, Valencia, 1997, Lo Rat Penat.
Es presenta la disputa tecnica des de les interrelacions que hi ha entre les esferes social, cientifica i llingüistica. La deconstruccio es realisa aplicant els principis de la nova filosofia de la ciencia i dels estudis socials de la ciencia.
- Gómez, J. V.: ¿Evolución o ruptura en la Valencia medieval? Aspectos socioculturales y sociolingüísticos, Valencia, 1993, Ajuntament de Valencia.
Circumscrit temporalment a l'epoca migeval, l'autor revisa l'epoca musulmana de Valencia per a acabar en el mit del "buit demografic" i la consegüent substitucio poblacional i llingüistica durant el segle XIII. Com ya s'advertix, conjuga els aspectes culturals, socials, llingüistics i historics del problema.
- Lanuza, Ch.: Valencià ¿llengua o dialecte? (Una aproximacio des de la sociollingüistica), Valencia, 1994, Lo Rat Penat.
Com expressa el titul, el problema plantejat sobre la llengua valenciana s'analisa a la llum de les aportacions des de la sociollingüistica. Es detalla, entre unes atres, la categorisacio del valencià com a llengua.
- Peñarroja, Ll.: El mozárabe de Valencia, Madrid, 1990, Gredos.
Est autor, en l'obra citada (i en unes atres com Cristianos bajo el Islam, Madrid, 1993, Gredos, centrat sobretot en aspectes historics i demografics) revisa l'estat de la llengua romanica prejaumina -anterior al segle XIII- que hi havia en territori valencià. Les seues conclusions son, en general, contraries a les d'alguns romanistes que han tractat el tema com A. Galmés de Fuentes o M. Sanchis.
L'aportacio documental i casuistica el convertix en llibre d'imprescindible consulta.
- Simó, V.: ¿Valenciano o catalán?, Valencia, 1975, Centre de Cultura Valenciana.
Es u dels primers intents de descriure el component social del problema, que ocupa tota la primera part del llibre. La segona està composta per un recorregut historic de la lliteratura valenciana des del segle XIII fins a l'actualitat.
- Ubieto, A: Orígenes del Reino de Valencia, vol. I, Valencia, 1976, Anubar; Orígenes del Reino de Valencia, vol. II, Zaragoza, 1979, Anubar.
Es tracta de dos llibres d'investigacio historica que provocaren una important reaccio social, front a l'historiografia establida, ya que qüestionaven una de les parts centrals de la teoria catalanista: l'importacio de la llengua catalana en el segle XIII. Estes qüestions relacionades en tot el proces de la reconquista i Repoblacio del Regne de Valencia han tengut una important continuïtat en obres de A. Cabanes, R. Ferrer, Fc. Roca, etc., especialment orientades al fenomen de la reconquista i repoblacio i a les minories de la Valencia migeval ?


No hay comentarios: