Just Llorca
En els anys huitanta del passat
segle, en els quiocs de la ciutat de Valencia, el vianant. ocios o desocupat
tenia a la Seua disposicio, previ paga-ment de vinticinc pessetes, un
desenfadat follet que portava este titul: "qué hacer y donde ir Guia de
espectáculos y diversiones".
En la meua biblioteca, en
1'apartat de revistes, conserve dos numeros daquella guia, el 137 i el 139.
Son de
novembre de 1980. Obric la guia, i lligc:
Sumario. La glorieta, agenda
cultural, libros, cine, teatro, música, "24 horas, Barri del Carme etc...
".
La seccio denominada Glorieta,
apareix situada en les pagines 4 i 5. En la pagina 4 tenim dos articulets,
anonims, de carácter politic. En la 5, la colaboracio fixa de Joan Fuster,
"Notes d'un desficios".
En esta colaboracio, les lletres
son d'un tamany mes gran i mes carregades de tinta negra que en les demes
colaboracions que apareixen en la guia. En este numero, la nota desficiosa de
Fuster por ta este titul:
"No será per faltes
d'ortografia".
I comença d'esta manera:
"No pot dir-se precisament
que el valencians són -som- massa aficionats a escriure en la propia llengua.
Ara: sise decidixen a fer-ho, tenen a la seua dispocicio sis o set ortografies
diferents. No cree que en cap atre lloc del mon passe una cosa sembalnt (o
inversemblant).
Hi Ha, en primer lloc,
l'ortografia 'normal' que havien divulgat els textos gramaticals que ja ningu
no discutia. Fa poc, la resurreccio d'un llibre del pobret pare Fullana
ha plantejat una alternativa que no sé quin exit podrà tenir.
Si amb aixo no n'hi hagués prou,
n'apareix una tercera, patrocinada -diuen- per certa i ben
curiosa Acadèmia... Paciéncia! La
perplexitat del valencià subaltern, que no té ni temps ni ganes dombolicar-se
en questions fàcils de superar, pot resultar perillosa. l, per eixemple, podría
quedar-se amb el castellà escolar. La seua aprensio seria, no davant de les
'faltes dortografia' que pogués cometre, sinó davant de la 'falta de serietat'
dels quatre gats vernaculistes. Tenim el país -perdó: el regne o requion- ple
dimprovisats defensors de la personalitat balensiana; tots s'en foten de la
llengua..."
Llegit aço, estos verinosos
desfogaments d'una ment desficiosa i incordiadora on n'hi hagen, u se queda -
si u es valencia ben naixcut i no "balensia vernaculiste", com ho fon
el tal J. Fuster, hasda que este tal va decidir fer-se català vernaculiste-,
fotut; fotut, si.
Mes, com u es rebel per
naturalea, llegit est ofensiu desficasi, u, sense gens de perea, deixant
l'ocios pamflet sobre la taula, salçà i encamina els seus passos cap a
l'estanteria de la bibliteca personal on tinc els diccionaris i enciclopedies.
Trobi el volum que buscava. Deixant-lo sobre la taula que en lo mig de la meua
biblioteca tinc, me posi a indagar.
"¡Aci está! -me vaig dir-.
Anem a vore qué nos diuen en esta ficha sobre l'evolucio de l'ortografia de la
llengua catalana".
Y en la paraula ortografia
(Enc.Uni.Ilu. Espasa-Calpe, tm 40, pg 761dr), vaig llegir:
"La lengua catalana, que ha
tenido cultivadores eminentes, tropezó desde el principio de su renacimiento
con la falta de un sistema ortográfico fijo para escribir sus producciones
literarias, y después de varias tentativas para establecerlo, en 1863 publicó
el Consistorio de los Juegos Florales, un proyecto de ortografía que vino a ser
la norma que se siguió, con algunas modificaciones que se fueron introduciendo
paulatinamente.
Al empezar el siglo XX la unidad
ortográfica catalana estaba ya bastante generalizada...
En 1913 el Institut d'Estudis
Catalans publicó unas normas ortográficas que adoptaron
primeramente los funcionarios de
la Diputación provincial de Barcelona, siguiendo las indicaciones del
presidente de este centro administrativo y que después usaron varias personas y
periódicos de Cataluña.
Como en dichas normas (Les del
IEC) se prescinde de la tradición en la manera de escribir (el catalá; lo que
dites formes feren, fon elevar el dialecte barceloní a la categoria de norma
oficial), hubo protestas por parte de muchos escritores, especialmente los que
se dedicaba, a estudios filológicos (¡Qué te pareix!...O siga: que lo de la
rebelia contra les artificials artificioses normes del IEC, no es una parida
"feixista" 'sessecionista' naixcuda en al sur del riu Senia, en les
patriotiques estancies de Lo Rat Penat, la Real Academia de Cultura Valenciana
o el Crup d'Accio Valencinista, si no mes amunt del riu Ebre. Bo es saber-ho),
En 1915 se constituyó una Academia de la Llengua Catalana (en oposicio al IEC),
que publicó, er Barcelona, en 1916, unas Regles Ortográfiques ajustadas a la
tradición literaria...".
Si yo fora viceralment
anticatalaniste, i igual de desficios i bort que Joan Fuster despres d'haver
llegit lo que en l'Espasa nos diuen sobre l'evolucio de l'ortografia de la llengua
catalana, podria aplicar en la mateixa mala llet que ell, les paraules i
arguments que ells en "Notes d'un desficios" usa contra els
Valencians i la seua llegua.
I Podria fer-ho, d'esta manera:
"No, pot dir-se,
precisament, que els catalans son massa aficionats a escriure la seua llengua.
Ara si se decidixen a fer-ho,
tenen a la seua disposicio sis o set ortografies diferents. No crec que en cap
atre lloc del mon passe una cosa pareguda... Hi ha, en primer lloc,
l'ortografia d'este antic llibre que ara mateixa obrim: "Veritats eternes,
declaradas en diferents LIiçons, ordenadas principalment per los dias dels
Exercicis de Sant Ygnaci de Loiola de la Compañía de Jesus... Escritas en
Italià per lo Padre Carlos Gregori.. Ciutat de Gerona (Gerona, en 'ge', que es
lo que se deu escriure pera que un catalá diga 'girona', en lo any 1761...'; hi
ha l'ortografia del lnstitut d'Estudis Catalans; hi ha l'ortografia de
l'Academia de la Lengua Catalana: hi Ha...".
Pero, cern yo no soc visceralment
anticatalaniste, sino defensivament anticatalaniste, ni bort, perqne lo de ser
bort no se depren en cap escoa: se naix o no se naix bort; i com mai estic
desficios, manco l'hora d'escriure, me resistixc a ofendre als catalans i a la
seu a llengua
Posan-li guasona solfa a una cosa
que es natural en qualsevol llengua del mon: l'evolucio de la seua ortografia,
la qual se realisa, en tota llengua, en millor o pijor fortuna.
Per lo vist i llegit, lo
d'escriure sense ofendre, no era do otorgat, pels deus ociosos a la verinosa ploma
de Joan Fuster. Lo mal, es que, com ell, en lo nostre Regne de Valencia, sempre
ne tenim mes dels que voldriem.
Diario de Valencia
Domingo 04/05/2003.
No hay comentarios:
Publicar un comentario