SECA DE VALENCIA

(Ceca de Valencia):

Casa o taller a on es llaurá la moneda, que en Valencia va rebre tambe lo nom de Casa Real de la Moneda. La  Ciutat de Valencia, des de sa fundacio romana, tingue moneda propia, no faltant-li en ninguna de ses civilisacions historiques numerari propi en que atendre el desenroll de s’economia, ses necessitats i les de tot lo Regne  que encapsalava.

En el sigle II, any 616 de la fundacio de Roma, segons el text de Livio i en opinio general any 138 a. C. la Seca de Valencia, acunyá valors de bronze, siguent colonia en lo nom de Valencia i esculpint en el revers de ses ases i semises la cornucopia i raigs, d’abolenc classic, alegoria de la produccio de sa terra.

Posteriorment a l’epoca imperial, l’antiquissima Sagunt Arse acunyava a nom de Tiberio, en lo cap de l’emperaor i la proa de la nau, com en l’epoca anterior; bronze tambe en ases i semises; i al S. del Regne de Valencia, la colonia Iulia Illicitana Augusta la batia en els ultims anys d’August i durant Tiberio, gravant en els revers signes legionaris, temple tertastilo, com en Carthago Nova, aras, aguilas i figures de togats. Les ciutats de Valencia i Sagunt posseiren seques al llarc dels regnats i dominacions de Gundemaro, Sisubuto i Suintila (610-612-621-631), escribints tots ells ses noms en la grafia romana de Valencia i Sagunt. Tingue seca tambe Valencia quant dos esclaus, Mobarek i Mothaffir (o Modofar), en l’any 1013 acunyaven argent; i pronte el regne amiri  de Balansiyah (Valencia), tindrá sobirans propis com Al-Mansur o de Toledo baix Yahya I Al-Mamun Ben Ismail (1043-1075) i Yahya II Al-Qadir Ben Ismail Ben Al-Mamun (1074-1090); i sols en argent durant l’asedi del Cit, seca llavors tambe en independencia de les tambe musulmanes de Tortosa (1039-1959), Alpont (Albont) (1030-1092) i Denia (1039-1075).

Tras l’efimer estat cidiá, que en 1098 restaurá el bisbat valenti, i en 1102 hi hague de capitular davant la nova dominacio, l’almoravit,  (almoravists)   tres ciutats del Regne de Valencia tingueren seca propia: Valencia , Xativa i Denia, de les que en els regnats de Yusuf Ben Texufin (1087-1106) i Ali Ben Yusuf (1106-1142) ixqueren abundants dinars que pregonaven la potencia economica de la zona; com despres Valencia  i Murcia, baix Muhamad Ibn ‘Abd Allah Ibn Sa’d Ibn Mardanis (Rey Llop)  (1147-1171), continuava llaurant morabatins lupins, en els que mantenien inmovilisaes les fronteres del Regne que traspassaren tras reiterats esforços els Reis d’Arago (1170), hasda caure baix un nou poder musulma, el dels almohades, que acunyá les famoses dobles, cridaes per ells mazmutins, en rigor, semidobles morisques i en lo Regne de Valencia mazmodins, que coexistiren en abundant argent, en peces cuadraes, a nom del Mahdi en el periodo 1171-1229, en els ultims anys ho faria Abu Zeyan Ben Caad Ben Mardanis, descendent del Rei Llop, quant la pressio cristiana aplegava als mateixs murs de la Ciutat (1238) siguent Xativa l’ultima seca  musulmana del Regne durant el critic regnat de Almotavakil Ben Hud (1224-1237) i d’Abu Beker Muhamad Alwatsek Ben Muhamad (1237).

Els conquistaors cristians trobaren en ple curs monedes mores i cristianes, com eren els mazmodins judificies, melgaresos, jaquesos, torneses, morabatins, alfonsins, genovesos, marsellesos i atres que anaven a coexistir en la nova moneda  creá per Jaume I El Conquistaor en 1274, el quinzet de Valencia, diner de vello, unic valor propi del Regne admitit sen s’excepcio en tot ell, moneda que seria no sols per a Valencia sino tambe per a Mallorca. Per a s’acunyacio Jaume I organisá una seca, quin emplaçamanet es desconegut, encara que sens dubte estigue dins de l’interior de la ciutat mora, hasda llavors de iure i despres de facto, alli a on s’alçava sobre l’administracio musulmana la cristiana. Durant llarcs anys foren els “quinzets de Valencia” l’unica moneda propia i circulant en lo Regne, hasda que en 1369 Pere II de Valencia El Cerimonios, ordená acunyar el flori d’or, de carácter internacional, besó del de Florencia, lo seu inspiraor; i conseqüencia de la politica monetaria d’aquell monarca fon l’instalacio d’una seca, en funcionaris, tecnics i administratius que estigueren baix la directa autoritat del Rei. L’acunyacio de la moneda d’or es fea mediant arrendament de la mateixa a distintes persones; es coneixen els noms d’aquells arrendataris; Pere Blau, Pere Dez Vall, Jaume Marmany, Bernat Ferrer i, des de llavors, qualsevol que fora el lloc de l’instalacio, la seca fon una dependencia del baile general de Valencia, com magistrat que representava a la facenda i administracio del Rei.

Els moneders de la nova seca invocaren els privilegis d’atres mes antigues, formant-se aixi un cos de normes que els favoria en distintes excepcions i gracies.

A partir de llavors el Colege de la Seca era un organisme acreditat en la ciutat; ses membres estaven baix la direccion de dos alcaldes, u  pels moneders, atre pels obrers i tots baix la jurisdiccio del Mestre de la Seca, com est organisme es trobava baix la direccio del Baile General. Des d’eixe moment no deixaren de fer-se llabres monetaries en la Ciutat de Valencia durant el regim foral i encara despres d’ell. La Seca estigue en diferents llocs, cases llogaes, o a vegaes les propies del mestre, aixi en lo carrer que va de Roters al Carme; en lo carrer de Calatrava, en lo que es cridá carrer de la Seca, proxim a Sant Marti i atres.

Documentacio de l’Archiu del Regne de Valencia ha permitit contemplar aquell funcionament. Hi havia en la Ceca una dependencia per a la contratacio de monedes,  compra de metals per a amonedar, peces extrangeres o no per a destinar-le’s a fondre-le’s, recepcio de metals en les corresponents balances; la fundicio, a on s-obtenia els riels i cospels; atra dependencia era la d’obridors de cunyos, entalls, a on els entallaors obrien les matrius, verdaders artistes escultors quins noms son coneguts, com el famos Pere Berneç, a qui el Rei Pere II de Valencia, El Cerimonios, cridá “fidelis argentarius noster”.

En atre lloc es procedia a l’ensaig de les peces que eixien de la fundicio “casa de l’ensaig”, en una taula es pesaven, en atra dependencia es procedia al blanqueig del metal, o emblanquicio, tasca de tornar-li el color propi, d’argent u or, despres d’haver eixit dels cresols de fundicio; despres es calfaven els cospels per a rebre el colp del cunyo, acunyacio que es fea a martell, en un cunyo fix en un  pilo i atre movil sostingut per la ma de l’operari, cridats pilo i trosell respectivament; posteriormente s’ensayaven les peces ya acunyaes i una d’elles es guardava com a testimoni de la llei i pes de les mateixes; ad este proces  possaven fi les deslliurances, o lliurances que fea el Mestre de la Seca, en lo que ya entraven en circulacio. En la Seca hi havia aixi mateix la “casa de la fornall, casa de l’entall, de les balances, i de l’escrivá” que portava rigurasament la verificacio de les operaciones.

Els documents establixen que es fan “tocs d’or”, quantes marques hi havien, quantes balances, com es dividia el marc de Valencia, tant d’or com d’argent; inventaris de 1465 descriuen pormenorisadament quant hi havia en la Seca “els cinc de la casa de l’ensaig”, els de la fornal, les de la fundicio, aixi com lo que hi havia en l’estudi o departament de la contratacio de la moneda, en una documentacio considerá com la mes pormenorisá d’Espanya.

Font: Gran Enciclopedia de la Regio Valenciana – Valencia 1972 – Tom. X, pags. 259-260 &