INTRODUCCIO
|
“N
|
Ne som pocs
els valencians que sentim la necessitat i l’importancia d’un transcedental
canvi en el conjunt de la vida i la politica valenciana. Un canvi que no hi ha que entendre gratuït o mogut per
personalismes, si no que procedix eixercir davant la realitat social
valenciana. Davant la manca de respostes i programes eficaços per a afrontar en
exit els problemes que planteja el conjunt de la Comunitat”.
Est es un parragraf que he tret d’una conferencia
pronuncià per Vicent Sanç Sancho, titulà “El
Valencianisme politic: Una alternativa de progres” en juny de l’any 1.985,
recopilà, junt a unes atres de personalitats, llavors, del valencianisme, en un
llibre titulat ¿Es possible una Convergencia Social y
Politica Valenciana?, editat per Valencia 2000.
I he volgut, precisament, escomençar en estes
paraules de Vicent Sanç, perque considere que son de total actualitat, mes
encara a les hores d’ara, perque pareix
que la majoria del Poble Valencià no hi ha alvançat en la seua trayectoria politica i social i, molt manco, en la
cultural. Fonamentalment en esta ultima faceta del nostre poble es en la que
vullc centrar-me en estes reflexions.
En l’any 1.985, -en que alguns se varen fer la
pregunta que titula el llibre en qüestio- en la Comunitat Valenciana (nom que
acate per imperatiu llegal pero que mai
reconeixere com el que pertany a la
nostra terra) estaven governats per un partit politic, el PSOE -catalanisat ya
des de molt abans de l’instauracio de la democracia en l’Estat Espanyol i, per tant, alienat en el pancatalanisme mes
rampant que ixque fonamentalment de l’universitat-, va establir com d’obligat
cumpliment el catala en les escoles, mijos de comunicacio, administracio, etc.
En les universitats valencianes no fea falta que
fora oficialisat el catala puix ya estes institucions s’havien entregat sense
condicions al catalanisme, com a forma i manera de combatre a la dreta
politica, o siga, en una demostracio de “coentor” i agenollament sense
antecedents en la societat valenciana, traïcionant les mes preuaes senyes
d’identitat del nostre poble en ares de les conveniencies politiques de la mes
pura i dura dreta catalana, representà per CiU, en esta llinea
catalanista, tambe alienà en els partits
d’esquerres catalans. Tots a una per a fer possible l’estrafalari proyecte dels
Països Catalans o la Gran Catalunya, a on lo Regne de Valencia -denominat ya
per les forces politiques aliaes com a Païs Valencià- tindria que ser una part
dels mateixos i, llogicament, per disposicio de l’autoritat federal, com una part servil per a rendir vassallage i
pleitesia als senyors feudals del nort. En definitiva es pensà per als
valencians que dins de l’organisacio catalanista, forem uns ciutadans de
tercera o quarta categoria, subsumits en una llengua comu -el catala- i passant
d’ofrenar glories a Espanya a ofrenar-les al Països Catalans, la Gran Catalunya
o, lo que hui s’esta gestant per part del socialisme catala, el Federalisme
asimetric, compost per totes les autonomies de l’antiga Corona d’Arago.
Com a introduccio crec que no dec extendre’m mes i
val lo referit i, per tant, dec de centrar-me en els següents punts en els que
he classificat les meues reflexions:
1. Idiosincrasia de la poblacio
valenciana
2. Els valencians i ses senyes
d’identitat
3. Els valencians i la politica
4. Els Partits Politics
5. Les Associacions Culturals
6. El mon de les Falles
7. Necessaria conscienciacio dels Valencians
8. Cridamente a la societat
valenciana
1. Idiosincrasia de la poblacio
valenciana:
Baix el meu punt de vista, crec que la poblacio
actual de la terra valenciana està dividida en diferents grups. Encara que
considerem que hi hasquen mes, podrien resumir-los en els següents.
Els habitants auctoctons valencians: Els que els
seus arraïls venen des de temps inmemorials, naixcuts valenciaparlants: son els
naturals de les nostres terres valencianes quins arraïls es confundixen en
l’orige dels temps. La seua personalitat està formà per la solapacio de
diferents cultures procedents de gents invasores: ibers, fenicis, grecs,
romans, visigots, musulmans, jueus, cristians,
estos ultims subdividits en cristians vells i nous com a consequencia de
la –obligà o no- cristianisacio dels musulmans i jueus poblaors de les nostres
terres.
Com poguem facilment deduir, el poble valencià es un
poble obert a un sinfi de etnies foranees i allo, potser, haja segut l’orige de
la transformacio de la seua personalitat
que es caracterisa com molt oberta al mon, acollidora i assimilaora de
tot allo que de bo per a la seua supervivencia portaven els estrangers. No
obstant, la base de la personalitat valenciana,
es caracterisa per una gran
capacitat de treball, un gran amor per la seua terra, que es la que li dona de
menjar, i una gran dedicacio al cultiu de l’art representat per totes les branques de la cultura.
Els naixcuts en les terres valencianes de pares
inmigrants: Es molt comprensible que
gents d’atres terres, tant espanyoles com estrangeres, acudixquen a les terres
valencianes moguts per la sana intencio de trobar una millor calitat de vida
que en els seus punts d’orige. Especialment han inmigrat en temps que podem dir
recents -cents anys aproximadament- gents d’Arago, Castella, Andalucia i atres
punts de la peninsula que crec son de menor consideracio en quant al numero
d’inmigrants.
Valencia sempre s’ha distinguit per l’acolliment
dels inmigrants sense cap de recel. Mes encara, obrint les portes de les seues
cases i tractant de fer que aquells que opten per una vida millor en la nostra
companyia es trobem com en la seua propia casa. Estos inmigrants ya ne tenen, a
hores d’ara, descendencia en una o dos generacions. Gents que per lo seu
natalici en les nostres terres son valencians de fet i de dret, encara que
llogicament, estiguem molt influenciats pels origens dels seus pares. D’entre
ells existixen grans valencians i valencianistes i, per contra, atres que no
han aplegat a obtindre una conviccio, o no han volgut o reconeixer la cultura
valenciana perque la llavor de l’amor per la seua patria no ha segut degudament
regà.
Els naixcuts en les terres valencianes
castellaparlants: Valencians de ple dret, com els ades nomenats, pero en una concepcio del valencianisme
llingüistic diferent dels naixcuts en les zones valenciaparlants. No per allo
menys amaors de les seues terres i tradicions culturals, encara que en gran
part prou diferenciaes especialment per la naturalea de la llengua en la que
s’expressen.
La diferenciacio d’abdos zones geografiques -la
valenciaparlant i la castellaparlant- de les nostres terres no es ni mes ni
manco que com a consequencia de la distribucio provincial politicament
promoguda, anexionant terres castellanes al Regne de Valencia. No obstant aço
els habitants d’estes zones, encara que castellaparlants, es considerem en sa
major part com a valencians de fet i de dret.
Hui, com a conseqüencia de la instauracio de la
democracia en l’Estat Espanyol, la Constitucio Espanyola i l’Estatut
d’Autonomia amparen a tots els habitants de Valencia, Castello i Alacant dins
del marc territorial de lo que politicament se denomina com a Comunitat
Valenciana.
Els que procedents d’atres terres de fora de les
espanyoles han triat la nostra terra per diferents motius: Hui en dia, des de fa molt poquets anys, cinc
o sis, deu a lo sum, estem assistint a l’aplegà a les nostres
terres valencianes d’un sinfi d’inmigrants procedents practicament de tots els
continents del mon: araps, subsaharians,
orientals, llatinoamericans, rusos, rumans, etc., que fugint de la pobrea i manca de treball
existent en els seus països, recalen en la nostra terra en busca de majors
nivells de vida i inclus d’una dignitat que en molts casos no se li reconeix en
ses terres d’orige.
Este segment inmigrant recala en les nostres terres
valencianes portant un bagage cultural d’orige i, segons els casos, estan mes o
manco decidits a assimilar la cultura autotocna valenciana. L’escolarisacio
obligatoria dels chiquets els subsumis en una cultura que desconeixen totalment
i, per tant, aliena als seus arraïls, produint-se dos situacions:
l’assuncio de la nostra cultura o el rebuj de la mateixa. En el primer cas
possiblement assistiriem a una acceptacio lliure i voluntaria, resultant -en el
mateix cas que els originaris d’atres terres espanyoles-, molt favorable la seua integracio per al
reforçament del seu benestar social i, en el segon cas, a que la nostra cultura
no recale en la seua forma de pensar i, al desapareixer l’obligacio de
l’estudi, els esvare tot lo nostre, recluint-se i tancant-se a tota cultura
valenciana i, especialment, a la llengua valenciana propia dels valencians,
encara que la meua opinio al respecte es prou clara: preferixc que no
asumixquen la cultura i llengua oficial que se’ls dona perque no es la propia
dels valencians, al menys mentres persistixquen les actuals tendencies
catalanistes en l’administracio valenciana.
No obstant esta subdivisio o grups que he considerat
oportu reflexar en estes reflexions, tinc que dir que molt possiblement, n’hi
hauran atres sensibilitats o grups dins de la nostra terra valenciana, pero
crec que els que comente son lo suficientment representatius de l’actual
situacio sociocultural de la Comunitat Valenciana.
2. Els valencians i ses senyes d’identitat
La Llei de Simbols num. 8/1984 establi els simbols
representatius de la Comunitat i la seua utilisacio, llei que no fa mes
que plasmar en el DOGV lo que els
valencians ya ne teniem assumit des de fa moltissims anys, i per tant, de vital
importancia perque està clar que encara que els valencians no necessitavem
d’una Llei de Simbols promulgà posteriorment a l’Estatut d’Autonomia de la
Comunitat Valenciana, per a saber quins ne son els nostres simbols. Si que es
de justicia dir que en esta llei es tallen d’arraïl totes les interpretacions
partidistes de la nostra simbologia. Si be es cert, tot n’hi ha que dir-ho, hui per hui existixen
ajuntaments i centres oficials en els que encara no son acceptats,
especialment, la real senyera.
Tenim molt clar qui es lo nom historic i, per tant
actual, de les nostres terres, indiscutiblement: Regne de Valencia, primer moro
i, des del 9 d’octubre de 1.238, cristia, com a consequencia de la reconquista
que dugue a terme el rei Jaume I El Conquistaor. No obstant, seria convenient
fer constar que mes que una reconquista fon negociacio entre Jaume I i Zayyan,
ultim rei del Regne Moro de Valencia,
produint-se l’entrà del cristia en la Ciutat de Valencia, Cap i Casal del
Regne, sense derramament de sanc.
Tenim molt clar quina es la nostra bandera, i no des
de fa xixanta anys com els enemics de la Patria Valenciana volem fer creure als
desinformats. La nostra Senyera coronà naix en el sigle XIV per concessio del
rei Pere II de Valencia, El Cerimonios o del Punyalet, decretant la composicio
de la mateixa en les quatre barres roges, sobre fondo groc i en el blau junt a
l’asta, blau que representa la realea a on va sobreposta una corona real
desplegà.
Tenim molt clar quin es l’himne de la nostra terra
valenciana: El que va compondre el mestre Josep Serrano en lletra del poeta
valencià Maximilia Thous per a l’Exposicio Regional Valenciana de l’any 1908. Hinme acceptat pels valencians com a
propi de la seua particular idiosincrasia. No obstant, en el devenir dels temps
i com a consequencia de la marginacio que a la Comunitat Valenciana se le te
des del govern central, per motius que mes avant raone, considere que les dos
estrofes que fan referencia a...........
Per
a ofrenar
noves
glories a Espanya......
deuen de ser sustituides per
Tots
baix els plecs
de
la nostra Senyera.......
I, per ultim, la Llengua Valenciana: Tambe, per supost,
tenim molt clar quina es la llengua que parlem els valencians. Sense dubte la
LLENGUA VALENCIANA, la que al discorrer dels temps s’ha tranformat en la que
hui mos expressem.
El naiximent de la llengua valenciana es deu a
l’influencia d’infinitat de poblaors que des dels origens prehistorics de la
nostra terra, ocuparen parts dels territoris que posteriorment es denominaren
Regne Moro de Valencia i, despres, Regne Cristia de Valencia. Si be, portser,
que siga el llati vulgar, del que derivà el romanç, el que mes influencia ha tingut en la seua
normalisacio que, com a conseqüencia de
l’invasio de les terres valencianes, introduirem els romans. La llengua
valenciana mampren la seua trayectoria, sent prou influencià tambe per l’arap -hi ha que tindre en conte els set
sigles de dominacio musulmana en les terres valencianes- hasda el punt que, de
la mateixa manera que els musulmans valencians parlaven l’algarabia, els
valencians cristians vells continuaven en lo seu romanç que, posteriorment,
donà lloc a la llengua valenciana. L’apoca me representiva de la personalitat
de la llengua valenciana apareix en el XIV-XV, Sigle d’Or de les Lletres
Valencianes, molt anterior al de les lletres castellanes.
Menéndez
Pidal afirma: “en las lenguas románicas quedaron préstamos lingüísticos importantes
de las lenguas que hablaban las tribus ibéricas, de los pobladores anteriores a
la llegada de estos”. Estas lenguas unidas a la romanización, que no
consiguieron borrar, sino embellecer, la dominación romana de las tierras
valencianas. Fenicios, Iberos, celtas,
visigodos, romanos, árabes influyeron en el habla de los primitivos pueblos edetanos y contestanos,
anteriores a todos ellos, en la creación de una forma de hablar totalmente
diferente y diferenciada, que fue embelleciéndose época a época, hasta llegar a
lo que hoy conocemos como Lengua Valenciana”.
Per
tant, la teoria catalanista de que la llengua l’implantaren els catalans que
vinguren en les tropes del rei aragones Jaume I, El Conquistaor, quan en 28 de
setembre de 1238 firmà les capitulacions del Regne Moro de Valencia en lo rei
Zayyan, es cauen per lo seu propi pes.
Citarem
aci a Sánchez Albornoz “no se arabizó la
contextura vital española, como no se arabizó la estructura gramatical de las
lenguas peninsulares, no obstante la recepción de muchos cientos de vocablos
árabes y la formación de muchos paralelismos expresivos”. “Si en seis siglos de dominación árabe no se
consiguió erradicar el romance valenciano, sino que se enriqueció con la
introducción de palabras y expresiones arabistas. ¿como pudieron sustituir la
lengua valenciana la presencia de mercenarios de los condados de la Marca
Hispánica –1,2%- que se integraron en estas tierras? El Libro de los
Avecinamientos, de los años 1387-1396, censo confeccionado por el rey Jaime I
El Conquistador ha sido estudiado por la Profesora Cabanes Pecourt,
estableciendo sin lugar a dudas que las concesiones de casas y tierras a dichos mercenarios fueron prácticamente
inexistentes en relación a las otorgadas a otras tropas, tales como aragoneses,
navarros e incluso extranjeros. Posteriormente las lecturas que se han
efectuado del Libro del Repartimiento no han modificado sustancialmente este
porcentaje del 1,2% de catalanes que permanecieron en Valencia una vez conquistada a los moros”.
El
catedratic migeval Antonio Ubieto afegix.
“Ni siquiera el idioma era una dificultad ya que estos musulmanes habían tenido
como idioma oficial el árabe, mientras que en la conversación ordinaria
utilizaban un romance (se refiere al romance valenciano) que era distinto al
que se hablaba en lo que conoceremos después con las denominaciones de Aragón o
resto de España”.
El
catedratic de l’Universitat Complutense Manuel Mourelle de Lema explica que: “entre las diez lenguas románicas, consideradas
como tales por los romanistas, se encuentra la valenciana. I continua: “la valenciana es una lengua románica “in
se et per se”, tan independiente como cualquier otra de sus hermanas en la
latinidad, tomando lo dicho en que no debe tomarse como subordinada ni genética
ni tipológicamente a ninguna de las neolatinas”.
Per
al professor i investigaor Josép Vicent Gómez Bayarri “l’orige directe de l’actual llengua valenciana està en l’evolucio del
romanç parlat en terres valencianes anterior a la conquista de Jaume I, romanç
que fon reforçat, enriquit i consolidat en vocables i estructures
llingüistiques i gramaticals al llarc de la Baixa Edat Mija” I, afegix “podem
pensar que els idiomes parlats actualment en lo Regne de Valencia no estan en
funcio exclusivista dels fets conquistaors repoblaors portats a cap en lo
regnat de Jaume I. Conseqüentment, el valencià es una llengua neollatina,
autoctona i independent, derivat del romanç; que cumplix les condiciones
llingüistiques, sociollingüistiques i sociopolitiques, desenroll d‘una lluent
lliteratura, fonetica i gramatica propies, consciencia idiomatica viva i
generalisà i desig d’assumir ses perculiaritats per a ser considera com a
idioma”.
Les
“jarches” apareixen ya en lo sigle IX dins del moviment cultural mossarap
(mossaraps: valencians que permaneixqueren dins dels dominis musulmans sense
que, per allo, tingueren que renunciar a sa llengua, religio i cultura),
siguent una de ses manifestacions mes populars escrites en llengua romanç les
“moaxajas en jarcha o zejel”.
Entenent-se per jarcha una breu composicio poetica que es el remat final
dels poemes coneguts com “muwassah”, modalitat cultivà en a l’Andalus. Les
dites jarches ne son cantics breus i intensos posats en la boca de la persona
que enyora la presencia de l’amda ausent, redactaes en romanç valencià. Manuel
Mourelle de Lema afirma que “en el Al
Andalus –Andalucia y Valencia- tenemos lar jarchas, situadas al final de las
moaxajas consideradas muy antiguas, acaso alguna pueda ser que se remonte a los
comienzos del siglo XI... no obstante, existen fuentes dignas de todo credit a
favor de que las moaxajas ya se componian en el 900”.
El catedratic Lleopolt Penyarroja concluix sa obra
magna “El mozárabe de Valencia” en una frase de Henri Meier: “Mai en cap de lloc ocurri el simple
trasplant d’un idioma a otro poble o a atra poblacio”.
De nou Antoni Ubieto: “se puede afirmar sin posibilidad de error que los idiomas hablados en
el Reino de Valencia actualmente no son un fenómeno de reconquista –se refiere
a la reconquista del reino Moro de Valencia por Jaime I, en 1.238- En el mejor
de los casos se podría sospechar que las fronteras políticas son producto de la
lengua”. I Gomez Bayarri insistix: “ya que la
reconquista del Regne de Valencia degue trobar-se en les realitats dialectals
consumaes; conseqüentment es incoherent defendre que fora exclusivament el
fenomen reconquista-repoblacio aragonesa, barceloni, navarra i ultramontana la
que determinara el domini llingüistic valencià sense tindre en consideracio
elements pre-romans i romanics autoctons, parla romanç, base essencial de la
configuracio defintiva de la llengua valenciana”..
El
Pare Lluis Fullana, primer catedratic de Llengua Valenciana de l’Universidad de
Valencia i en cairo en la Real Academia
de la Llengua Espanyola, representant a l’idioma valencia, sostingue sempre la
tesis de que “a soles l’estrat mossarap
configurà l’individualitat llingüistica de Valencia”
A
tot allo que, repetim, es una molt reduida manifestacio de les investigacions
d’estudiosos de reconegut prestigi dins dels estudis migevals valencians,
arabistes, romanistes, etc., n’hi ha que afegir la següent, no exhaustiva,
relacio de poetes i escritors valencians que sempre utilisaven la llengua
valenciana en ses manifestacions lliteraries, deixant constancia d’allo en els
prolecs o colofons de ses obres:
- La Biblia Parva de Sant Pere Pasqual es u dels documents mes antics
de la llengua valenciana. Naixcut
en 1226.
- Arnau de Vilanova, mege i clerc escrigue en llengua valenciana en lo
sigle XIII. Ses obres “Raonament d’Avinyo”, “De adventu Antichristi et fine
mundi” “Antidotarium” entre atres.
- Sant Vicent Ferrer, sigle XIV, en sermons per tota Europa en Llengua
Valenciana, indiscutible defensor de sa llengua materna. La valenciana.
- Fray Bonifaci Ferrer, germa de Sant Vicent Ferrer, siglo XIV,
cartoixà i prior de la Cartoixa de Porta-Coeli en lo Regne de Valencia, tradui
la Biblia de la llengua llatina a la valenciana. Existix una fulla d’esta
Biblia en la Hispanic Society de New York, precisament la que parla de que la
traduccio s’ha realisat en llengua valenciana.
- Sor Isabel de Villena, siglo XV, en sa “Vita Christi” escrit en
llengua valenciana.
- Joanot Martorell, en lo seu Tirant lo Blanch en lo sigle XIV, escrit
en llengua valenciana “per a que la nacio d’a on soc natural es puga alegrar”
- Jaume Roig, sigle XV, en lo seu “Espill de les Dones”, en llengua
valenciana, llibre de consells per a les dones de vida honrà.
- Jaume March, poeta de lo sigle XIV, en lo seu primer codiç per a la
poesia en llengua valenciana.
- Fray Antoni Canals, sigle XIV, en lo seu “Valerio Maximo” tret del
llati en nostra vollguda llengua valenciana.
- Mossen Ausias March, sigle XV, escribint ses obres en un llenguage
que respon a la realitat, el valencià “Obres en vers, dividides en cantics
d’amor moral, espirituals i de mort”.
- Joan Esteve, sigle XV, notari public de la Ciutat de Valencia, autor
de “Liber elegantiarum” de quina obra ell mateix explica que esta escrita en
llengua valenciana, siguent impresa en Venecia en 1489.
- Mossen Jaume Roig de Corella, Jordi de Sant Jordi, Bernat Fenollar,
Joan Escriva, Lluis de Fenollet, Bernardi Valmanya, Miquel Perez i molts atres
mes que sempre escrigueren en llengua valenciana. Ells conformaren lo que es coneix com
lo Sigle d’Or de les Lletres Valencianes, primer sigle d’or acontes en
la Peninsula Iberica, en el primer llibre impres en Espanya que lo fon en
Valencia en l’any 1474 “Les trobes en
lahors de la Verge María”.
- Francesc Eximenis, un catala que va dependre la Llengua Valenciana
en la Valencia del sigle XIV.
Al remat i com a colofo, podem dir que la Llengua
Valenciana te indiscutible identitat propia, totalment diferent i diferenciat
del catala, per a permitir-se sa gramatica i diccionari propis.
Lo
Poble Valencià a soles reconeix com a propia sa llengua materna valenciana,
llengua que es regix per una normativisacio propia, la coneguda com a les
“Normes d’El Puig-Valencia” auspiciaes per la Real Academia de Cultura Valenciana,
Seccio de Llengua i Lliteratura, entitat en quasi cent anys d’existencia i que
goja de gran predicament entre el
valencians.
A
pesar de tots els antecedents nomenats que, per supost, no son tots els que reconeguen
l’independencia de la Llengua Valenciana, per raons politiques es produix en la
nostra Comunitat Valenciana una guerra llingüistica. Els poders politics, per
ses interessos particulars, pretenen que Valencia, l’Antic Regne de Valencia,
adopte la normativisacio de l’idioma catala i, per part de Catalunya, s’estan
invertint quantitats molts considerables de diners publics per a conseguir
“l’unitat de les llengues valenciana i catalana” sobre la base de que “si
parlem la mateixa llengua som el mateix poble”, frase que fa referencia a atres
temps de molt trist recort en els que es dia: “si parlem alema tots som alemans”.
Per
allo, els que defenem la valencianitat del nostre idioma mos trobem sumits en
la lluita contra els poders politics, universitaris i mijos de comunicacio, com
la televisio valenciana, per a conseguir que els interessos politics no
malbaraten nostra mes preuà senya d’identitat, la LLENGUA VALENCIANA.
3. Els valencians i la
politica:
La realitat actual en que estem subsumits els
valencians exigix per a la nostra terra tot el poder autonomic que la
Constitucio Espanyola i l’Estatut d’Autonima amparen, per a que d’una vegà per
totes la burocracia politica, que a pres a la nostra autonomia com un be
patrimonial propi, en gran part per causa de l’inercia d’una societat en la que
encara no ha calat l’alcanç i les consequencies de l’actuacio politica que du
com a conseqüencia la situacio que podem actualment contemplar en amargura.
Per la via de l’obediencia politica als poders
centralistes, es pudrixen voluntats, es desnaturalisen llealtats i es propicien
traicions, convertint aixi als representants de les autonomies en delegats
provincials del moviment politic al que perteneixen. En el cas valencià,
representants del govern central digas PP o PSOE, com a mes importants en numero
de votants.
En la Comunitat Valenciana es dona un cas paradogic
per no dir esquisofrenic. Al principi comenti la peculiar catalanisacio que es
dugue a terme en els anys de la majoria absoluta del PSOE. Posteriorment,
vingue la renovacio politica en el triumf del PP, i la caiguda en picat d’UV.
El PP. no es que a soles, a pesar de les seues promeses electorals, no va
llevar la catalanisacio de l’administracio autonomica, sino que la va fomentar,
aportant les condicions precises per a oficialisar el catala com a normativa
oficial per a la Llengua Valenciana. Estic parlant de l’Academia Valenciana de
la Llengua, quin objecte politic tots coneguem i que no es precis fer mes
comentari aci.
Estem a temps de pensar en un partit politic que
aglutine totes les sensibilitats politiques pero d’innegable obediencia, per
part de tots, de la realitat historica del Poble Valencia, rebujant qualsevol
ingerencia economica i cultural d’atres
autonomies, tant veïnes com no, be refundant sobre les cendres del ya existent,
be tallant pel carrer d’enmig.
Per a una resposta
afirmativa, en u o atre sentit, es
requerix:
- Una adhesio de persones
quina biografia i transcendencia social constituiren garanties humanes de la
possible prosperitat del proyecte.
- Una assistencia economica
ingent que permitira montar la gestio administrativa en la magnitut que exigix
la concurrencia en qui ya estan estructurats, en peu de guerra, per a en
qualsevol moment movilisar tota la llogistica electoral.
- L’adhesio d’organisacions
intermiges representatives de la societat valenciana que constituiran
l’entramat social imprescindible per a aportar a cap una accio politica.
- L’adhesio, sense
personalismes, de les societats culturals valencianistes, que constituiran
l’entramat cultural i el fet inqüestionable de la personalitat diferent i
diferencia del Poble Valencia.
- La busqueda i acceptacio
de persones de reconeguda solvencia moral i dots politiques que conseguiren un
moviment de les mases en la major quantia possible i, d’entre ells, un lider
carismatic decidit a actuar en clau valenciana i valencianista.
- La concurrencia de la
major quantitat possible de valencians de a peu, per a formar un entramat de propaganda escampant les bases
fonamentals del partit, a banda d’atres activitats socials relacionaes totes
elles en el llançament i sosteniment del mateix. Es dir, lo que es pot
denominar com la militancia activa.
- El sacrifici de les
tendencies politiques de tota la base militant. Es dir, que en primer lloc es
renuncie a nacionalismes,
regionalismes, centralismes i qualsevol atra tendencia politica en ares de
treballar pel principal objectiu: el valencianisme cultural i lligüistic com a
premisa imnegociable i, a partir d’eixe punt, tot lo demes que precisa un poble
per al seu desenroll social i economic. Hi ha que pensar que si no es conseguix
que el nostre poble siga reconegut en el resto de l’Estat Espanyol per la seua
diferenciacio, mai podren aplegar a les cotes d’autogovern que mos mereixem i
la Constitucio Espanyola mos ampara.
Yo no concebix la creacio d’un nou partit si no es
partix d’un supost: el que hi hasca una sola oferta, pactà o concreta, despres
d’haver segut capaços de pospondre ambicions i tendencies politiques personals,
i de conformar un programa electoral en clau netament valenciana i
valencianista, un programa que justifique el fonament ideologic propi,
autocton, sense obediencia ni dependencies, eixemple per al resto d’Espanya i
d’unica i exclusiva obediencia valenciana, perque, aixi i a soles aixi, seriem
l’alternativa seria als actuals moviments politics que prenen a la nostra terra com a moneda de
canvi per als seus interessos politics, sempre alluntats de les necessitats i
drets del Poble Valencia.
Els valencians d’este temps disposem del calce
basic mediant el que aplegar a la ansià
meta d’eixa independencia politica centralista. Tenim en les nostres mans el
mole original d’un Estatut d’Autonomia que planteja una nova comprensio
estructural de nostra dinamica com a poble diferent i diferenciat de qualsevol
atre de l’Estat Espanyol, que mos ha de valdre per a aplegar a lo que Khon enten com a causa generaora del
nacionalisme historic, es dir, la singlaura cap a un proces d’integracio de les
mases en una formula i en un quefer politic, comu, i, yo afegix, sempre dins de
l’estreta obediencia als drets inherents a la nostra Patria Valenciana.
Napoleo mantenia que “l’obra politica mes dificil consistix en obtindre la confiança abans
que l’exit” I, per sa part, George Simmel apunta que “cap de lluita pot durar molt sense l’auxili d’un complex d’impulsos
animics que es van produint lentament”.
Per aixo, els valencians, no podem seguir en la
mateixa situacio politica que hui per hui domina en la nostra Comunitat que,
com sabem des de l’instauracio de la democracia, i ya portem mes de vinticinc
anys, no hem pogut conseguir una majoria absoluta per a un partit d’estricta
obediencia valencia, pero, ull, partit
defensor de les genuïnes senyes d’identitat que mos caracterisen als
valencians, rebujant tot allo que estiga agenollat a causes alienes a la nostra
terra. En aço tenim que ser molt clars i exigents. Els partits centralistes mai
eixerceran una politica d’estricta obediencia valenciana -a soles tindran una
obediencia castellana o catalana- per a
aplicar en la nostra terra, lo mateix que aquells partits autoctons que encara
que rebugen la politica castellanista, colaboren i fomenten politiques
catalanistes, conseqüencia fonamental de la seua existencia.
En conclusio, lo Regne de Valencia (nom que mos
perteneix per historia i per dret) es, sino el que mes, u dels mes historics,
per davant d’atres autonomies com la gallega, vasca o catalana, autonomies que
la Constitucio les considera com a “historiques” i, a la nostra, no. ¿motius?
Molt senzill: Valencia no va ser reconeguda com a comunitat historica per la
senzilla rao de que la guerra civil (1936-1939) interrompi el proces autonomic
i, com a conseqüencia, el fet de que el nostre estatut aplegara al Parlament, i
que els gallecs, vascos i catalans el teniem perque se’ls hi havia aprovat
l’estatut pocs mesos abans de la
contenda civil.
Continuem sense tindre opcio a l’articul 151 de la
Constitucio Espanyola i, per tant, sense els mateixos drets que les denominaes
“comunitats historiques”, encara que els politics de tanda s’afanen en fer-nos
creure que tenim el mateix nivell d’autonomia que les “historiques” perque
tenim les mateixes transferencies que les atres autonomies pero, entre atres
coses, no tenim, per eixemple, el dret de modificacio del nostre estatut, ni la disolucio de les corts, ni la decisio
de anticipar eleccions autonomiques sense la previa autorisacio de Madrit,
quant les historiques si que ho tenen. Per lo tant, si els valencians
considerem que a aplegat el moment d’introduir modificacions en la nostra
particular carta magna, hui tindran que ser els politics centralistes (PP i
PSOE) els que, si volen o els interesa, apreten el botonet des de Madrit per a
dir-nos lo que tenim i podem fer.
Esta es la trista realitat politica, la maldicio
que, junt en la cultural, continua pesant damunt de la personalitat del Poble
Valencia.
4. Els Partits Politics:
No cal estendre’s molt en el desenroll d’est
apartat. Els valencians estem patint les consequencies de la nostra manca de
conscienciacio dels nostres arraïls, especialment de les nostres senyes
d’identitat.
Els partits de combregacio centralista ya s’han
ocupat de procurar i conseguir la desunio dels valencians, cegant en promeses
politiques els ulls ad aquells que la seua consciencia de pertanyer a un poble
diferent i diferenciat no la tenen ni assumida i, per supost, pareix que ni els
interessa.
En l’any 1982 naixque en Valencia un partit en quins
estatuts es reflexava l’estricta
obediencia valencianista. Estic parlant d’UV. Pronte es va produir l’ascens
dins de l’arc politic valencià, especialment per la força de les seues bases
militants que no estalviaren sacrificis per a tractar de fer d’ell un partit
fort i solidificat valencianiste, que es fea precis tindre per a enfrontar-se
en els d’ambit centraliste. O siga, la veu valenciana en el parlament autonomic
i la veu valenciana en el parlament espanyol.
Desgraciadament i despres d’un aument de
representativitat politica en corts i ajuntaments, els orguens directius
donaren pas a una serie d’elements,
rebotats d’atres partits no valencianistes, que s’encarregaren a soles de
conseguir els seus interessos personals. El principi del fi d’UV estava cantat
en un pacte antinaturalea per a donar-li al PP l’alcaldia de Valencia. Hasda
hui que els resultats de les ultimes eleccions han situat a UV fora de la representacio en ajuntaments i corts
valencianes. Tot aço mos te que fer reflexionar sobre lo que politicament
necessitem els valencians.
Aquell partit que naixque en les sanes intencions de
defendre com a premisa institucional les senyes d’identitat del Poble Valencia:
himne, senyera, llengua, denominacio,
hasda aplegar a obtindre per a les seues sigles, la presidencia de les
Corts Valencianes. Pero ahí tambe varen fer mella les ambicions politiques dels
seus dirigents: poltrones, prebendes i mamandurries varies concedides pel PP.
feren que la venda de voluntats fora un fet i l’ambicio d’alguns dels seus
dirigents ofegaren un proyecte que podia haver segut la solucio politica per a
la nostra terra.
Possiblement no pensaren -o potser fora l’objectiu politic de molts
d’ells- que els valencians anavem a compendre les seues manipulacions i no
caigueren ¿o si? en que la desfeta del partit estava mes que cantà. Les urnes,
que mes pronte o mes tart passen factura, foren clares: perdua de la
representacio parlamentaria i en els ajuntaments. Al remat, infortuni per als
seus dirigents i “mala llet” per als seus militants que treballaren de calent
per a fer realitat les seues ansies de tindre un partit politic netament
valencià i valencianiste.
Hui en dia per la desunio, quina llavor han fomentat
els partits centralistes i, perque no dir-ho, la manca d’interes politic i
cultural de la majoria dels valencians, considere que es prou dificil el que
tornem a tindre un partit, d’estricta obediencia valencianista, en
representacio parlamentaria en el Congres i Senat espanyols i en les Corts
Valencianes. No obstant, pense que encara que dificil no impossible recuperar
la dita presencia en l’espectre politic valencià pero no a curt ni a mig plaç.
5. Les Associacions
culturals:
Moltes, moltissimes, ne son les associacions que hui
conformen l’espectre cultural de la terra valenciana, la majoria d’elles
agrupaes en lo que coneguem com la Coordinaora d’Entitats Culturals del Regne
de Valencia i tambe, posteriorment, la que no fa tant de temps ha segut crea:
la Plataforma Normes d’El Puig.
En l’any 1.878 es varen reunir en la Ciutat de
Valencia un grup de persones, poetes, escritors i intelectuals interessats
profundament en l`exaltacio del fet valencià. Estaven alli per a escoltar el
poema “Lucrecia profanada” del poeta Lladro i Malli.
Entre els assistents estava un jove, Carmel Navarro
Llombart, al que despres es va coneixer en lo seudonim de “Constanti Llombart”,
jove que arreplegà les inquietuts de tots aquells presents, fundant, dies
despres, l’entitat cultural Lo Rat Penat. La societat tenia en l’imaginacio del
jove Llombart el proposit de convertir-se poc a poc en llavor per a la
reivindicacio politica dels valencians. Era un principi de nacionalisme
estricte, autocton i independent.
Pero la figura d’atre poeta renombrat, Teodor
Llorent, va ser clau per a que el somi del jove Constanti quedaren soterrats.
La distincio que el mateix Teodor Llorente fea dels
poetes integrants del grup, denominant-los de “guant i espardenya” marcà una
llinia divisoria entre els poetes politics-nacionalistes (d’espardenya) que
escribien per al poble en un valencià vulgar i en els diaris, i els que ho feen en un llenguage cult i docte -¿a
que mos sona aço als valencians?- i que, per tant, rebujaven la politica (eren
els de guant) i pensaven que la cultura estava per damunt de les
reivindicacions d’un poble que patia des d’Almansa i molt ades, l’invasio d’una
llengua, la castellana, que no era la propia, i en actitut servil veïa com les
seues arraïls culturals anaven difuminant-se en benefici dels poders factics. Era una prova de
l’incipient coentor, coentor que en la seua accepcio vol dir “cursi” pero que
tambe te un atre significat: coentor que irrita.
La trayectoria d’esta societat, que comente per ser
la mes antiga, crec, de totes les que hui conformen l’espectre cultural
valencià, ha segut sempre, i segons les influencies politiques de cada epoca,
la del bandejament cap a les distintes opcions politiques i culturals. Hui
tenim una societat a on ha desembarcat el partit politic que actualment governa
la nostra Comunitat, el PP., comprant voluntats per mig de carrecs i prebendes,
transformant-se en un apendix de la politica totalment d’esquenes al Poble
Valencia, per la ceguera dels seus propis socis que no ne tenen, salvo honroses
excepcions, la capacitat de reaccio per a destituir a una junta de govern
actualment presidida per un acolit agenollat al poder politic del que trau el
seu “modus vivendi” com a Director General de Patrimoni de la Generalitat
Valenciana.
Hui, la junta
de govern de Lo Rat Penat, es caracterisa per la seua connivencia en el poder
politic, situacio d’esquizofrenia total, per quant que, com a ejecutoria de les
activitats de l’entitat cultural, te que
velar per a defendre els seus obtectius estatutaris sempre baix d’un punt de
vista de la cultura essencialment valenciana per a lo que fon creà la societat.
Per supost que existixen moltissimes mes entitats
valencianistes en el nostre espectre cultural i fer mencio a totes elles seria
prou dilatat i farragos per al lector. A soles dir que en les seues
trayectories culturals n’hi ha de tot: les que son fidels als seus
plantejaments estatutaris de defensa de les senyes d’identitat valencianes i,
les que estan escorant-se cap als postulats politics a l’us –segurament perque
tenen a la ma l’eixemple de Lo Rat Penat- agenollant-se per a tractar de
conseguir algunes molletes de les que solen caure de les taules politiques
sempre prou be surtides economicament.
Hui mes que mai el moviment cultural valencianiste
necessita de la concurrencia, en estricta obediencia valenciana, de totes les
entitats, encara que crec que l’excisio ya s’ha fet lo suficientment profunda
per a conseguir la necessaria cooperacio de forces que ne son necessaries per
a lograr que se mos restituixquen els
drets culturals que per historics i per llei mos corresponen. Eixemple d’aço
puc citar a la Coordinaora d’Entitats Culturals del Regne de Valencia quina activitat
està totalment abandonà i que no sap, o no vol o no pot, aglutinar els
objectius de les entitats que encara pertanyen ad ella.
6. El mon de les Falles:
No cap dubte que les Falles han segut un eixemple de
democracia interna en els temps en que esta paraula careixia de significat en
la vida dels valencians i, per supost, del resto dels espanyols. S’entenc que
estic referint-me als temps de l’ultima dictadura politica.
Elles contribuiren al manteniment d’una especial
senya d’identitat del nostre poble i, per supost, a servir de folgament durant
els dies de festa, de fer oblidar atres penuries que es patien en els dificils
temps de ls pre i postguerra.
Per sort aquells temps de penuria passaren i per
desgracia l’evolucio del mon faller cap a l’actual situacio en que es troba anà
transformant-se des de la critica politica especialment a una connivencia molt
acusà en el poder politic.
Hi ha que reconeixer que en l’aspecte llingüistic,
les falles, per mig d’u dels seus congresos fallers, decidiren que la normativa
per a les seues expressions en llengua valenciana seria la de la Real Academia
de Cultura Valenciana, la normativa que coneguem com les Normes de El Puig, per
a eixir al pas de la galopant catalanisacio que de les seues manifestacions
culturals venia duguent-se a terme.
A pesar d’eixe acort democratic pres per assamblea
general de la Junta Central Fallera, els llibrets en l’explicacio i relacio de
la falla, aixi com els cartellets dels monuments fallers abocaren a una
despersonalisacio tal -lliggas catalanisacio- que hui encara subsistix i
s’acrecenta cada vegà mes. Escasissimes ne son les falles que utilisen la
normativa genüinament valenciana i no mes hi ha que fullejar els llibrets per a
adonar-se de la seua submissio al poder politic.
Per atra banda, en la nostra Comunitat l’afluencia
d’inmigrants, tant espanyols com estrangers, cada vegà va en aument i les
festes dels barris, les mes genuïnes, les falles, els atrauen perque es una
forma d’esparciment, per atre costat molt llogic, per a sustraure’s dels
problemes quotidians. Es una forma d’integracio pero tambe de despersonalisacio
de l’identitat valenciana. Hi ha que tindre en conte que son els barris
periferics els que atrauen mes foraneos i la situacio real es que una de les
primeres activitats que monten es una comisssio de falla, pero la realitat es
que, el fondo de la qüestio es eixa, la festa i a soles la festa. L’utilisacio,
defensa i el respecte cap a la llengua valenciana, se’ls la trau a la fresca.
Acaten la catalanisacio tant si es per a obtindre aportacions economiques com
que no.
Per tant, yo pense, i puc estar equivocat, que salvo
honroses excepcions hui en dia les falles contribuixquen a ser un vehicul mes
de propaganda de l’inmersio llingüistica catalanisant.
7. Necessaria conscienciacio
dels valencians:
Sempre he rebujat, per considerar-la ofensiva per a
alguns valencians, la paraula “meninfotisme”. Crec sincerament que existix en Valencia una societat dividida entre els
que tenim com a brega ineludible la defensa dels nostres arraïls i aquells
que, sentint-se valencians, no
consideren necessari el moure un dit per
a defendre la seua cultura i llengua. Es molt mes comodo seguir la corrent
inmersora que mampendre una actitut beligerant en contra la organisà
catalanisacio, organisà des de tots els punts en que l’Administracio autonomica
ne te competencies.
Incloc dins d’estos ultims ad aquells que presumixen
de considerar-se mes valencians que ningu perque treballen per a les falles,
plorem en el “trasllat” i en “l’ofrena”
s’emocionem quant “baixa la senyera” i, entre atres coses, omplin la pancha de paella, aspectes que no
deixen de ser actes que mos identifiquen com a poble diferent i diferenciat,
pero no estan gens disposts a treballar
per a defendre la seua terra, la seua cultura i
la seua llengua. Aixo con que no porta mes que disgusts, inclus
enfrontaments en amics i en la propia familia, l’obvien. Aixo ya es una atra
cosa.
No son capaços de vore que la despersonalisacio de
la nostra identitat es un fet que ne tenen com a objectiu prioritari els
partits politics, centralistes o no. L’ofensiva especialment cultural contra
els valencians passa per vendre –mos a un proyecte federalista auspiciat per la
politica catalana i consensuat (paraula que tant gusta d’utilisar als politics)
en les altes esferes del govern central.
Ad estos valencians, dels que encara tenim que
sentir-mos: “sempre esteu en lo mateix”, “sempre esteu veen fantasmes”, “a mi
no me faran ser lo que no vullga ser”, “els meus fills estudien en catala pero
en casa parlen valencia” I yo em pregunte: ¿i com ho escriuen?, ¿i com ne tenen
viciat el llenguage?. I tantes i tantes
frases manossejaes que a soles els servixen per a justificar la seua manca de
consciencia valenciana. Ad estos tambe van dirigides estes reflexions,
precisament per a que s’adonen d’una vegà per totes de lo que mos estem juant i
en lo que està colaborant la seua passivitat .
Estos valencians que per comoditat o per consciencia
han adoptat esta posicio d’indiferencia en els problemes que mos acucien,
son els que vullc que reflexionen,
encara que siga per uns moments, en el silenci de la seua soletat, sense que
ningu puga escoltar les seues
reflexions, si lo que mos estan fent es lo que mos mereixem els
valencians.
8. Cridament als valencians:
Al principi vaig escomençar referint-me a la
conferencia de Vicent Sanç Sancho per l’actualitat de ses paraules. Vullc
rematar estes reflexions fent-me eco de les seues conclusions. Si be ell es referix en tot moment a la
situacio politica, crec que la seua opinio mos servix actualment per a obtindre
l’exit en les nostres reivindicacions culturals.
Vicent Sanç dia:
“N’hi ha que estimular un proyecte que
aspire a vertebrar-se en la propia societat. Que aspire a estendre i acceptar
les seues bases en lo mes fondo del teixit social valencià. Arrelant en el si
de la colectivitat”
“Un proyecte
que se propon aglutinar les noves inquietuts socials i recabar la colaboracio
de totes aquelles forces socials i personalitats de la vida valenciana que
encara que no vinculaes politicament d’una manera definitiva..... (afegixc yo:
per a tractar de vincular-les culturalment) sentan la necessitat de
moderninisacio i de protagonisme real valencià.”
“Un proyecte
que no naix en la voluntat de fragmentar i dividir el panorama cultural
valencià, sino que preten aglutinar i sumar a totes aquelles persones i grups
humans que participen d’uns mateixos criteris de valencianitat i de
independencia politica”
“Una
alternativa de progres, netament valenciana, autonoma i deslligada
d’estructures i dependencies politiques i culturals externes”.
“Des de la
crida a la solidaritat”.
“A la
recuperacuio de la nostra dignitat”.
“Davant la
realitat valenciana, el valencianisme politic i cultural ha de proyectar-se com
un mensage capaç de donar i crear espectatives, d’obrir una via d’esperança, de
conseguir que la gent torne a trobar un estimul que la moga a acceptar els
problemes del present, des de la fe en superar-los dema".”
”Una crida a
rescatar tota l’iniciativa creadora dels valencians”.
“A no
deixar-nos sumergir en la desesperança”.
“Un mensage
politic capaç de crear un marc de confiança i d’estimul a on insertar els
canvis i transformacions que necessita la societat valenciana”.
“Un mensage
politic que presenta i se propon com a superacio d’una politica que es incapaç
de donar solucions i respostes als problemes de la realitat plural valenciana”.
“ La proposta
intelectual i politica que es formula des del valencianisme politic, vol ser un
revulsiu, un fort revulsiu per a la tristea del moment present. Un revulsiu
capaç de revolucionar al mes conservaor. Capaç de despertar a tants valencians
de la quietut i somnolencia en que es troben”.
“No es
possible permaneixer oferint l’espectacul de l’impotencia, la mediocritat,
l’absencia de idees i valors valencians”.
“I precisament
perque impera la desmoralisacio i el desengany entre moltes persones era
necessari formular un proyecte ambicios, i per que no dir-ho tambe, dificil”.
“Serà una
batalla dura i a voltes desigual”.
“Tindrem que
batallar contra l’oficilitat i el poder d’una politica sense perfils
valencians”.
“Batallar
contra l’insolidaritat, la por de moltes persones a significar-se publicament,
i en cas contrari, batallar front a l’excessiu personalisme d’atres”.
“Tindrem que
batallar contra els excepticismes, les enveges, els prejuïns...”
“Pero a pesar
de totes estes dificultats, la llabor ha de ser un exit”.
“I lo que
volem esta nit en assentar la primera pedra de la renovacio valenciana”.
“Existix una
alternativa als problemes de Valencia”.
“I n’hi ha que
proclamar-ho”
“Una
alternativa valenciana”.
“I els
convide, a tots vostes, a participar d’este proyecte”.
“A defendre un
mensage d’esperança de futur”.
“Un futur que
volem valencià”.
En conclusio, se te que treballar amplament com a
consequencia de la necessitat de rescatar al nostre poble del seu tradicional
abandonament; abandonament al que no son extranys la major part dels propis
valencians, i als que les nostres forces politiques i socials han donat l’esquena
la majoria de vegaes, en un gest de frivolitat i indiferencia que els
desacredita. Se te que treballar amplament per a conseguir dotar al nostre
poble d’altes dosis de protagonisme.
A soles podrem conseguir-ho sobre la base de
l’unitat del valencianisme cultural, puix està clar que els politics a soles
obedixen als dictats de les seues esferes superiors, generalment centralistes.
Hui pareix que esta unio esta llunt de fer-se una realitat, pero, tenim que
tindre l’esperança de que aço pot ser una realitat, mes o manco proxima, pero
no podem gitar-mos a dormir i esperar a que les coses es solucionen per si
mateixa. Tenim que solucionar-les mosatros. Tenim que trencar esa situacio de
“comodisme” de molts valencians que pensen i que se justifiquen en que res es
pot fer per a reintegrar a la nostra terra valenciana la seua dignitat com a
poble. I tenim que escomençar a fer-ho ya. No podem esperar mes. Valencia, el
nostre Regne de Valencia, mos esta reclamant desde fa molt de temps que mos
alcem, que lluitem, que germanem, que aunem voluntats pero sempre, sempre, en
clau valenciana i per als valencians.
Pep
Guillen i Milla
Valencia,
Cap i Casal del Regne
Juny del 2.003
No hay comentarios:
Publicar un comentario