QUINA ES LA LLENGUA VALENCIANA?

Autor: Miquel Carbonell Roig

En un moment com el present de vital importancia per a la recuperacio de la personalitat valenciana, donà l'actual estructuracio política de l'Estat Espanyol de les Autonomies, cal reflexionar sobre el titul que presente: ¿Quina es la llengua valenciana?.

 Tal volta ad alguns la pregunta els pareixca un poc surrealista, pero si analisarem la resposta que a la mateixa podrien donar les distintes persones o colectius, al marge d'estudiosos, politics, etc..., trobariem respostes al gust o als interessos dels interpelats.

 Per als catalanistes independentistes d'Espanya, provincians i dependentistes de Catalunya, està clar que la llengua valenciana no existix, que tot es qüestio de noms, que la que nosatros anomenem valencià es l'idioma catala.

 Per als catalanistes del PSOE, hui en el poder, el valencià es el resultat d'un invent que tracta de dialectalisar la llengua valenciana normalisant-la a l'us i abus de catalanismes, per tal de poder unificar una llengua, que done peu a poder subyugar culturalment en primer lloc, i en segon lloc politicament al Regne de Valencia, a l'area d'eixa entelequia que anomenen països catalans.

 Per als cultistes valencianistes, la llengua valenciana pareix que deu de ser, a la vista de com escriuen, un terme mig entre el parlar viu valencià i el consell donat per l'inventor del catala modern, Pompeu Fabra, que recomanà als valencians: el desig de que s'emprenguera una forta depuracio del nostre idioma, que encara no's preocuparem d'acostar-la al catala; que tractarem de descastellanisar el valencià i, enriquint-lo, procurarem acostar-lo al valencià de nostres grans escritors migevals. A la que yo em pregunte: ¿n'hi hauria una segona intencio en eixe consell, donat el cami seguit per Fabra?

 Per al gran poble valencià la llengua valenciana es la que ells parlen en ses respectives zones o comarques, pero en la creixent conviccio, per ad alguns, de que no la parlen be, donà la reiterativa campanya de mentalisacio que en eixe sentit s'ha vingut fent des de distints mijos d'influencia.

 Davant de tal disparitat d'opinions respecte a quina es la llengua valenciana, trobe que es deuria d'aclarir en este primer Congres de la Llengua Valenciana, quina es la que devem seguir, promoure i utilisar, ya que se m'antoixa que, llevat dels catalanistes que per a nosatros no deuen contar, els demes encara no ho tenim clar.

 El poble pla es troba en una mar de confusions, ya que baix lo nom de valencià se va divulgant, tant pels catalanistes com pels cultistes valencianistes, estos ultims en menor cantitat, expressions, lexic, giros i formes verbals que no son les que ells han depres de sos pares o del poble valencià.

 S'ha de tindre en conte que en tota recepcio de comunicacio, el subjecte percibix allo que subjectivament li es més important, lo que correspon a les aspiracions o al nivell intelectual, a l'edat, o a les necessitats i demes factors relacionats en la personalitat. En l'intercomunicacio llingüistica tambe es dona este supost, lo que condiciona perillosament a que gran part del poble perga la creencia i conviccio que provocaren sa conducta llingüistica, produint-se una metamorfosis moguts per l'opinio dels mes forts que utilisen reiterativament i en total cinisme com a posseidors de la veritat eixa llengua que confon i enverina al poble, poc a poc.

 Un poble com el nostre, despreocupat del seu passat historic, cultural i llingüistic, deconeixedor de la personalitat autoctona que imprimiren nostres antepassats en ses manifestacions culturals, no pot tindre base per a defendre eixe sentiment diferenciador que duem en els gens transmitits per nostres pares, deixant el cami obert per a que es produixca una transformacio degut a l'influencia externa.

 No hi ha que oblidar que l'home en general, especialment el que no té criteri definit, tendix a fer lo que els demes, actuant en proporcio important per l'opinio dels qui el rodegen, sobre tot si estes opinions venen de persones o colectius que consideren més formats cultural o cientificament (com pot ser el mestre en les escoles, l'Universitat o els Rat-penatistes o Academics de la Valenciana) o de partits polítics en els que es troben representats per condicio de classe o d'ideologia.

 LA LLENGUA EN LA FORMACIO D'ACTITUTS

 Coneguda es la gran campanya montà pels imperialistes catalanistes i pels vassalls que tenen infiltrats en els orguens de poder i decisio valencians que, degradant la llengua popular valenciana a la categoria de parla o dialecte de la llengua culta que, segons ells, es la catalana, han tildat sistematicament de vulgar e incults als que hem defes o propugnat la llengua valenciana popular, i de cults als que parlen la llengua reconeguda segons ells per l'Academia Espanyola i "totes les Universitats del mon".

 En una societat competitiva com la nostra en la que certs valors, tradicionals van perdent-se, l'home tracta de millorar sa posicio social, alcançar un nivell mes alt que el dels demes, ser considerat. I es per eixa rao, tal volta, per la que la "massa" es deixa arrastrar, encarrilant-se cap a les formes i expressions llingüistiques que els cults propugnen.

 Si els cultistes valencianistes tambe utilisen formes arcaisants superades per lo poble que ha conservat la llengua valenciana, crec que poc tindran a fer en la batalla catala-valencià.

 Per a guanyar les batalles o solucionar els problemes es deuen plantejar les estrategies adequaes al moment. Al temps que pregunte si n'hi ha alguna estrategia preparà per l'Academia de Cultura Valenciana, proponc:

 A.- Que els nostres intelectuals investiguen per qué els nostres classics utilisaven certs provençalismes u occitanismes que el poble no ha conservat, si es que alguna volta arribà a utilisar-los, ya que no tenim constancia oral gravà de que el poble els utilisara. Actualment tenim l'eixemple de l'escriure i parlar de determinats sectors lligats a la cultura i poder que no utilisen la llengua valenciana  del poble, que demostra el per qué de les actituts diferents en el parlar i l'escriure.

 B.- Que procuren acostar-se mes a la llengua popular actual que a la dels nostres classics.

 Els catalans, adelantant-mos, crec que han begut dels nostres classics per dos fins primordials: per amoldar la seua llengua lo mes possible a la d'aquells que la enaltiren a la categoria de lliteraria i, apropiant-se'ls, per a reforçar la voluntat política de crear la seua nacio que puga ser reconeguda mundialment segons les interpretacions actuals que es fan del nacionalisme, i per a poder dir i pseudoargumentar que el valencià es un dialecte o parla derivat del catala o, en el millor dels casos, la mateixa llengua, lo qual dona peu a la formacio dels "països catalans", sinonim de la "Catalunya gran".

 Ante esta situacio de politisacio llingüistica, crec que es deu de plantejar per part dels escritors i cultistes valencians l'estudi del llenguage popular que ham conservat, procurant utilisar per a normalisar la llengua aquelles formes vives populars que mos diferencien del parlar dels catalans.

 Jean Jacques Rousseau dia en "El Contracte Social": "que si dos pobles veïns l'u necessitara de l'atre, la situacio que se creava resultava molt difícil per al primer i molt perillosa per al segon".

 Traslladat eixe eixemple a la llengua mos deuria predispondre, ante l'atac dels catalanistes, a defendre la valencianitat llingüistica dels nostres classics com un patrimoni historic propit ya passat i superat, i a mantindre, tant en el llenguage oral com en l'escrit, les formes vives valencianes que mos diferencien del catala normalisat.

 Els catalans, quan escomençaren a normalisar la seua parla, en tal de crear la seua llengua, procuraren apartar-se de la que podia subyugar-la politicament, com era el castellà, renunciant als vocables similars creats pel seu poble. A mosatros no mos fa falta inventar vocables nous, com feren ells, per a diferenciar-mos del catala: simplement tenim que utilisar lo que ha creat el poble.

 ¿A qué obedix la postura diferenciadora dels nostres cultistes en l'utilisacio de determinaes expressions o vocables llingüistics?

 ¿S'ha fet acàs un estudit sincronic de la llengua valenciana actual, o mes be s'ha estudiat lo que fon la llengua valenciana dels nostres classics?

 ¿S'ha estudiat l'evolucio diacronica de la llengua valenciana, o tan soles s'han preocupat d'utilisar l'evolucio llingüistica dasta determinats estats, procurant adoptar una postura eclectica o contemporisadora respecte a les tendencies catalanistes o unificaores de primera mitat del sigle quan es volia crear un idioma comu BA-CA-VA?

 Segons paraules de Chimo Lanuza en son llibre "Valencià, ¿Llengua o dialecte?": "A la llingüistica contemporanea li importa més com es una llengua ara, i en quin context es desenrolla, que com ha segut o d'on ve", lo qual no justifica l'utilisacio per part dels cultistes de certs arcaismes i expressions superades per lo poble pla.

 Donat que la llengua es, segons Manuel Alvar, un fet social, i que deu ser la societat la que decidixca; i deuen ser les Academies les que arrepleguen lo que diu la societat.

 Donat que la llengua o idioma, segons Tovar, "no la fan ni l'Academia ni els governants". L'idioma es del poble.

 Donat que, segons el llingüiste Calvo Sotelo, "la llengua es com una patria, es la patria del nostre espirit, es la patria de la comunicacio".

 Donat que, segons Urbano Gobir, "la purea de la llengua medix l'instint nacional. Un poble que permet la corrupcio de sa llengua permet es corrompixca sa nacionalitat".

 Donat que, segons el frances Breal: "Qui sense rao justificà, o sense millorament plausible perturbara la continuitat d'un idioma, no faria mes que pedre una tradicio i malbaratar una part del patrimoni nacional".

 Donat que, segons Manuel Murgia: "El poble que oblida i escarneix el seu idioma, eixe poble diu al rest del mon que ha perdut sa dignitat".

 Donat que la llengua no es un fet cientifìc ni filosofic, sino un mig de comunicacio i expressio per a entendre's les persones i en constant evolucio, pregunte:

 ¿PER QUE?

 ¿Per qué els cultistes, o alguns d'ells, utilisen la preposicio "fins" en conter de "hasta", "dasta" o "anda " que utilisem els del poble pla?

 ¿Per qué utilisen l'adverbit "despres" en conter de les formes vives "endespues" o "despues"?

 ¿Per qué utilisen "nosatres, vosatres" en conter de "nosatros, mosatros o vosatros?

 ¿Per qué utilisen el pronom "ens" per el "nos o mos"?

 ¿Per qué no escriuen el pronom "hu" en conter del "ho" ("hu dia")?

 ¿Per qué en la primera persona del plural del present d'indicatiu del verp "haver" s'utilisa el "hem" en conter del "ham", expressio que ya utilisava Fullana?

 ¿Per qué no suprimir la "d" intervocalica tant a mijant de paraula com al final? Està clar que en alguns llocs del Regne, a l'igual que en Catalunya segons crec, la "d" intervocalica (cadira, ferradura, etc.) encara es conser-va; pero en atres no. Debades, patades, bufades, etc. no em sonen, com mai m'ha sonat arribada, ni vesprada. ni matinada, ni vegada, ni cascada, etc, etc.

 ¿Per qué no afegir la "t" final a determinats vocables que oralment la duen, pero que no l'he vista mai escrita? Eixemples: canvit, propit, juit, etc.

 ¿Per qué suprimir la "o" final en algunes paraules si no hu fa el poble, com en telefon, model, bonic, individu, etc.?

 ¿Per qué utilisar formes desconegudes en els nostres pobles, com "es a dir", "a mes a mes", en conter de "es dir" o "ademes ", que diu nostre poble? A on el poble valencià li lleva la "a" els cultistes li l'afegixen, i a on el poble li la posa, com en "a on", els cultistes li la lleven, tal volta per acomodar a la traduccio del castellà del "donde" o "adonde ".

 ¿Per qué el gerundi del verp "ser" diuen "sent" en conter de "siguent"?. Yo sempre creia que el "sent" corresponia al castellà "siento".

 ¿Per qué tornar als etimologics "arbre, fruits, etc." si el poble per comoditat els ha deixat en "abre, fruts, etc."?

 ¿Per qué a "cuento, cuenta, conde" se li diu "conte, compte, comte" i no "conte, conter, conde"?

 Crec que aixina, i no aixi, podriem estar hasta o anda dema, cosa que no es el meu proposit.

 Intelectuals, estudiosos i llingüistes de dins i de fora de l'Academia de Cultura Valenciana: vullguera que esta mocio o proposicio que vos he presentat vos fera reflexionar i considerar si no serà millor guanyar-se i tindre al costat a un poble defenenent lo que es de tots, o pedre'l i no poder defendre lo que de moment es d'uns pocs a soles.

 No se estem juant el parlar millor o pijor, sino el SER o NO SER POBLE.

 Vostes a soles no poden guanyar la Batalla de Valencia. ¡Tinguen-ho en conter!

 Per a despedir-me vullc utilisar les paraules dites per l'unic Academic que ham tingut els valencians i que ahir nos recordava el pare FRANCESC DE BORJA CREMADES:

 "La tradicio fomentà en l'autoritat dels nostres classics es atra base, que'ns pot servir de norma en l'ortografia valenciana, sempre que les paraules no hagen degut evolucionar des del temps en qu'els autors escrivien fins al dia de hui. Perque tractanse de paraules subjectes al proces evolutiu, hi ha que donar a eixes paraules la forma corresponent a l'actual evolucio de les mateixes.
 Voler conservar el llenguage ab les mateixes formes que tenien les paraules en los sigles XIV i XV es considerar com a morta esta llengua; lo qual es un error deplorable" [Lluis Fullana Mira].