viernes, 12 de mayo de 2017

RESISTENCIA Y ACCION

 

Per: Josep Boronat Gisbert


Desde hace bastantes años  el catalanismo está intentando por todos los medios, lícitos e ilícitos, -mas estos que aquellos-,  entrar y apoderarse del “ser” y del “saber que se es” de los valencianos, para obtener su deseo, acariciado mucho tiempo por ellos: poder ser “cap i casal” de un  Estado Europeo no español. Claro que económica y financieramente les es inviable sin los recursos de la región valenciana, debido a la balanza de pagos deficitaria de miles de millones de pesetas anuales que tendría Cataluña a solas.

El catalanismo mantiene en el Reino de Valencia a profesionales y profesionalidades de esta acción, los cuales  intentan “desde dentro” manipular las inteligencias para remover los obstáculos y promover presiones que favorezcan sus propósitos.

Lo hacen de una manera bastante sofisticada, como esta mandado en toda acción basada en el engaño.

Los profesionales del catalanismo se instalan en puntos neurálgicos importantes para la formación de los “estados de opinión” es decir, en centros de enseñanza y de formación del profesorado, medios de comunicación de masas, televisión y periódicos, industria editorial, mundo del arte e incluso en centros y lugares dedicados al culto religioso. Han ido colocando peones estratégicamente y están siempre a la que cae para proponer y poner a quien les conviene.

Desde esas posiciones, una vez conquistadas, no tratan de promover honestamente las propias convicciones. Tratan de imponer todo el catafalco catalanista sin el mas mínimo respeto a nada, y menos que a nada a la verdad. Cambian y tergiversan todo lo que les viene en gana.

Hay técnicas psicológicas y de propaganda que son verdaderos lavados de cerebro, y que no necesitan de grandes inteligencias para llevarlas a término, sino solamente mucha “barra”, una desvergüenza  bien probada y nada de principios éticos. Los ciudadanos que padecen las técnicas de bombardeo y repetición en los medios de información y de difusión mencionados, son ordinariamente una masa maleable, sobre todo si no tienen un cuerpo de ideas y de convicciones fundamentadas que fortalezcan una actitud crítica y no sencillamente receptiva. Sobre todo por que ellos buscan el asentimiento pasivo para la infiltración, para la persuasión dolosa e idiotizante. Un ejemplo, la repetición y uso exclusivo de la denominación “País Valenciano”. No dan razones o argumentaciones. Repiten, repiten y no se salen de ahí.

Catalanistas maquiavélicos o mesiánicos ocupan los medios de difusión masiva de la cultura como los que ocupan una posición en una acción de guerra. Utilizan el engaño, las presiones, la mentira, la intriga, el soborno, las amenazas y otras violencias, condenando al ostracismo cultural, en los lugares neurológicos ocupados por ellos, a todos los que no aceptan dócilmente su línea.

Esa línea ha sido y sigue siendo, en primer lugar, la depreciación y desvalorización de todo lo propiamente valenciano, el carácter de los valencianos, el hablar de los valencianos, las fiestas valencianas... Es muy curioso e interesante observar la notabilísima manera de presentar las cosas valencianas en los medios de formación de opinión sujetos al ronzal de los profesionales del catalanismo: todo lo que no enaltece una supuesta  dependencia a lo catalán, es vulgar, mediocre, anacrónico, folklórico, dialectal, basto, grosero... y fascista... aunque quien lo defienda haya militado toda su vida en posiciones netamente antifascistas, pero no se doblega a creer que todo lo bueno, lo grande, lo sublime, viene de Cataluña. A los catalanistas no les importa la realidad. Para ellos la cuestión es tirar fango a los que no se inclinan delante de la Gran Cataluña.

Si en el suministro de aguas de una ciudad se comprobara que los encargados de los depósitos y de las conducciones, los que vigilan la pureza y potabilidad de las aguas, estaban introduciendo, poco a poco, pero constantemente, un producto químico que drogara a la gente produciendo amnesia y pérdida de la personalidad, llegando a la larga a convertir a los habitantes en sujetos aptos para una vida de robots, ¿que deberían de hacer los que se dieran cuenta de esta atentado delictivo?.

Pensamos que los estados de opinión no se forman sin medios de difusión y de educación. Y no precisamente a través de los creados adrede en esa finalidad, a benficio solamente  de los interesados en esa problemática.  Los estados de opinión llegan normalmente a formarse a través de los medios de difusión y de formación normales, los que llegan a la mayoría, los de influencia generalizada: diarios, televisión nacional y programa regional, centros educativos que en esta cuestión están mediatizados por el Instituto de Ciencias de la Educación, Consejerías de Cultura y Educación.

Es fundamental remover de los lugares privilegiados de envenenamiento de las aguas de la información y de la formación a los profesionales del catalanismo, que todos sabemos quien son y como actúan.

En Valencia-Ciudad es muy patente la resistencia  popular a la acción catalanizadora, pero  los medios generales de formación y de opinión, en gran parte, siguen escorados a la parte de la mentalización o pre-mentalización catalanista. Y así las demás tierras del Reino están sujetas a la influencia que comento. Es urgente cortar el suministro de sustancias venenosas a través de las conducciones de agua potable. Como también  es urgente proporcionar antídotos. Es necesario resistencia y acción. Pero de todos. Masivamente.

Si queremos que no desaparezca Valencia como pueblo diferenciado, es preciso que no estén en las manos de profesionales de la catalanización los puntos neurológicos de la formación y de la información: Aitana TV, ICE de la Universidad de Valencia, Consejerías de Cultura y Educación. Y que al menos un periódico, mejor dicho un diario, de solera periodística y de ámbito general, que llegue  a todos los pueblos de todo el Reino o Nación Valenciana, tenga una orientación claramente libre de las manipulaciones catalanistas.

La defensa propia da el derecho a la resistencia y a la acción. Da el derecho. Pero también el deber. El deber de organizar y de colaborar activamente en la “RESISTENCIA”, como los franceses en la invasión alemana. Como los valencianos hicimos contra los franceses, con Vicente Domenech “El Palleter” al frente, en la Guerra de la Independencia.


RESISTENCIA




La resistencia que el poble valencià opon al proces de catalanisacio a que està sometit, es prova incontrovertible de sa condicio de llengua. Si no heu fora, no opondria resistencia. Aço deguera fer pensar un poc als “cientifics” que d’allo s’ocupen. En l’unica llengua d’Europa que des de l’etapa hitleriana y sa secuela yugoslava està somesa a un proces d’absorcio, que te ademes molt definides tonalitats d’orde extern. Em referixc, clar està, a l’identificacio llengua-cultura y ses implicacions politiques... La lliteratura valenciana la creen uns homens arraigats en sa terra y en plena consciencia de sa valencianitat; y la creen en son propi idioma, en el que parlen en ses relacions mercantils y amororses, en el diari bregar o en la vida entranyable de la familia y en l’oficial en ses autoritats... Es una lliteratura que ix del viure y del sentir inalienable dels valencians y es, per tant, s’especule quant es vullga, incontrovertible y clamorosament valenciana.

                                                                              Josep Angeles Castelló

                                                                               Profesor de l’Uuniversitat de Florida, EEUU. 

REPENSAR EL VALENCIANISME POLITIC.

Per Josue Damia Ferrer i Ortells.

27 de maig del 2.003
Hui en dia les classiques ideologies democristiana i socialdemocrata han evolucionat tant que s’ han acostat fins a  configurar-ne uns nous espectres politic-socials que, si no trenquen en la tradicio, sí que s’ allunten d’ ella. La veritat es que el mon ha canviat a passes ajagantades, en celeritat extrema. Fixem-nos en la decada de 1990 per eixemple.  A principis de deceni apenes hi havia inmigracio, els maltractaments eren <>, hi havia una Guerra Freda que dividia al mon i la gent usava aquells pollosos Amstrad i Espectrum que per a poc servien. Sols deu anys despres, a finals de decada, Valencia es troba desbordada  per inmigrants, la violencia domestica es veu com un crim abominable, Estats Units i Russia –enemics atavics- s’ han aliat contra el terrorisme internacional i el poble fruix dels servicis de moderns computadors, internet i telefonia mobil. Sí, certament el mon alvança a passos de jagant pero no tots son conscients. Unio Valenciana (UV) està anclada en un conservadurisme inmobil que li impedix alvançar, la debilita i produïx fugues massives de vots. Hui en dia ya no es pot continuar apostant per eixa dreta classica de tota la vida (regionalisme, folklore, religio, etc.)  puix sols conduix a l’ extincio per ser anacronica i obsoleta. Fins i tot el Partit Popular (PP) ho sap.  Urgix la refundacio d’ UV que deu iniciar una serie de transformacions en les seues estructures que han de servir per modernisar-la, robustir-la, adeqüar-la als nous temps i convertir-la en una alternativa de govern real. A continuacio descric els canvis que cal introduir al partit si es que este vol guanyar unes eleccions algun dia. 
1)       Un model de dretes en lo economic i d’ esquerres en lo social. El llider ultradretà Jean Marie Le Pen, del Front Nacional (FN), popularisà una frase que li valgue ser portada de tots els diaris i noticiers del mon: <>. En el seu cas es una falacia; es un brut fasciste tant en lo un com en lo atre, pero en qualsevol cas l’ idea està ahi i mereix ser aplicada. I aixo passa per que UV amplie sas mires i pense tambe en les classes obreres, en els marginats, en els colectius homosexuals, etc. Lo que resulta absurt es que UV s’ obstine per activa i per passiva per ser una especie de PP en chicotet perque si oferix lo mateix que ell, la gent sempre votarà abans al PP que a UV, puix per algo es molt mes gran.
2)        
Hi ha molta gent totalment valencianista en quant al tema llingüistic es referix i que simpatisa en UV pero que no la vota perque <>. Es per aixo per lo que preferixen votar pel Partit Socialiste del Païs Valencià (PSPV) o per Esquerra Unida (EU).  Si apostarem per un model economic dretà i burgues podriem captar a les elits i classes altes, als empresaris i fins i tot a l’ esglesia catolica, pero aixo no es prou. Per a que el valencianisme descolle com a  fenomen de masses i dixe de ser un guetto deu dirigir-se ab un mensage social esquerrà a les classes mijes i baixes, que, a mes, constituixen l’ arrolladora majoria social al nostre païs. Es incomprensible que no es realise una oferta atractiva cap a les classes obreres  o cap als homosexuals, dos comunitats valuosissimes en qualsevol societat civilisada encara que els carques no vullguen reconeixer-ho. Els obrers constituixen mes de la mitat dels votants i els homosexuals en torn al 20%. Mentres que a UV es pense que el poble valencià es compon de quatre millons d’ empresaris, el valencianisme no arribarà a uns atres sectors socials mes amplis i pels quals tambe s’ ha de mirar i servir puix tambe ells son valencians, es clar. 
Aixi es que si el valencianisme articula un mensage politic de dretes en lo economic, UV creixerà a costa del PP, puix els empresaris valencians sempre tindran millor protegits els seus interessos en un govern que mire per l’ economia valenciana que no en un espanyol, que ens nega infraestructures i talla el creiximent. UV pot i deu convertir-se en un grup de pressio a nivell d’ Estat Espanyol per a defendre els interessos comercials del païs. Pero tal oferta deu complementar-se un mensage esquerrà en lo social, ab politica social d’ avantguarda, lo que permetria que molts obrers als qui els agrada UV pero no la voten perque <> decantaren el seu vot cap a la formacio valencianista, en clar detriment dels socialistes del PSPV i dels neocomunistes d’ EU.
2)   Gir al nacionalisme. Les joventuts valencianistes son cada dia mes i mes nacionalistes. Els mes majors parlen de comunitat, les noves generacions de païs, de nacio. Si UV patix a sovint una fuga de vots a favor del PP –en el que compartix un sector de votants conservadors, catolics i regionalistes que voten un partit o un atre- i per no fer una bona politica social dixa d’ captar vots dels esquerrans que finalment es decanten  cap al PSPV i EU, no podem passar per alt atre clavill de l’ embarcacio valencianista per a on es es perden votants: el nacionalisme. El Bloc Nacionaliste Valencià (BNV), sobretot des de que disfrassa el seu catalanisme posant-se una caraceta de valencianiste, capta millor el vot nacionaliste valencianiste que UV, que, a sovint, enarbola un  discurs que sona massa a regionaliste i a caduc: <>.  Aixi veiem que valencianistes que no tenen les idees massa clares pero que saben que Valencia es una nacio dixen de votar a UV <> i se senten atrets pels cants de sirena del BNV dia a dia. Esta es una important fractura que es dona a la formacio unionista, que deuria prendre mides puix de no fer-ho pot acavar en l’ extincio: els jovens valencianistes son mes nacionalistes que atra cosa, renunciar al vot nacionaliste es renunciar a la joventut i per tant al futur, lo qual abocaria a UV a la seua desparicio el dia de dema.

Pero no es tracta d’ apostar per un nacionalisme ranci, excluyent, marginador. Aixo no te futur; sols serviria per radicalisar mes la conciencia nacional d’ aquells que ya la tenen pero mai per a extendre-la entre el poble. Cal un nacionalisme integrador, capaç d’ expandir la sensibilitat valencianista fins i tot entre aquells que son hispanoparlants, lo qual podria fer-se utilisant tant l’ Idioma Valencià com l’ espanyol per a atraure a la gent. Es tracta de fer que tant hispanoparlants com valenciaparlants se senten nomes valencians o valencians abans que espanyols en tot cas, de que la societat veja en la Llengua Valenciana un instrument de prestigi i cultura, fer sentir a tots els ciutadans que Valencia es una nacio –no una mera regio- i que hem de velar pels nostres interessos abans que pels de l’ Estat. Es tracta en definitiva de pensar menys en Espanya i mes en Valencia; si no defenem lo nostre ningu de fora ho defendrà. Per tant els valencians primer i el restant despres. Aixi deu ser. No sé si mes que nacionalisme caldria parlar mes correctament de patriotisme o valencianisme pur, mes be.
Tot aço que sembla tan dificil de dur a la practica no ho es tant. De fet es el model de Convergencia i Unio (CIU). Un partit que, com el seu propi nom indica, aglutina la convergencia de diversos models i que encarna l’ unio, en este cas, la dels catalans. CIU es una formacio de dretes en lo economic, que seduix a la burguesia, pero tambe d’ esquerres en lo social, per lo que capta el vot dels ciutadans d’ a peu, te una ala autonomista que atrau als votants constitucionalistes i moderats, i una atra nacionalista, que arrossega als independentistes. En qualsevol cas, CIU considera que Catalunya es una nacio i priorisa els interessos del seu païs sobre tot lo demes, per ad ells Catalunya es lo primer i Espanya passa a un segon pla. Si conseguirem que UV apostara pel model convergent i descollara en un futur com un fenomen de masses que governara Valencia durant dos decades consecutives es podria recuperar el temps perdut. I que ningu s’ equivoque; yo no aposte pel model CIU en el fondo (que es d’ un catalanisme ranci) pero sí en la forma d’ aglutinar sensibilitats diverses i de fer païs.  Tambe m’ agrada el model de Coalicio Canaria (CC), una formacio rebosant ella de trellat i sentit comu. Lo que no conve es apostar per models radicals com el del Partit Nacionaliste Vasc (PNV), l’ extinta Batasuna o el Bloc Nacionaliste Gallec (BNG), que no s’ acaven d’ adequar a les necessitats i a la sensibilitat del nostre poble.
3)   Democracia directa. Imagina que vas a una sabateria per a comprar-te unes sabates. Busques entre el genero, trobes unes que t’ agraden, les pagues i te’n vas a ta casa. Al dia següent tornes a la sabateria, li dius que el calçat que t’ han venut estava defectuos, que s’ ha descolat la sola, i que, com es natural, vols que et tornen els diners. ¿T’ imagines que et contestara el botiguer: <>? ¡Quina impotencia, quina frustracio, quin ridicul! ¡Aço seria un atrac, un furt, una injusticia, un abus!

Algo semblant ocorre en la politica. Un partit et promet que farà blanc, el votes convençut de que aixi serà, al poc fa negre i quan li reclames pel flagrant atrac et respon: <>. Cada volta mes, es dona un cansanci entre els electors, que aposten per l’ abstencio o el vot en blanc perque saben que el seu vot no servix per a res, que a pesar de les promeses els politics acavaran fent lo que els vinga en gana.  Cada volta que arriben les eleccions autonomiques un millo de valencians es decanta per l’ abstencio. Un millo de votants es just la sifra que cal a UV per a vencer uns comicis autonomics en majoria absoluta. Si es aixi... ¿per que no s’ oferta algo que seduïxca ad este ampli sector poblacional tan defraudat en el sistema? Es absurt que UV pretenga derrotar a les grans moles politiques competint en sas mateixes armes. No te res a fer puix la gent sempre preferirà a PP o PSPV per allo del vot util. Cal oferir algo distint a lo que oferixen els atres.
Yo, que soc un democrata convençut que pensa que la soberania nacional deu recaure en el poble i no en el govern de torn –siga este de l’ ideologia que siga- i que els politics estan per a servir a la gent i no la gent per a servir als politics, em declare admirador i partidari de la democracia directa, el sistema politic suïs. Si s’ explica be, la democracia directa pot ser l’ oferta definitiva per a captar eixe millo de ciutadans desencantats, lo que els faria tornar a creure en el sistema, confiar en UV i catapultar al valencianisme politic al poder. El poble passa de votar perque sap que no servix per a res, pero si hi existira un nou sistema en que fora la gent la que de veritat tinguera sempre l’ ultima paraula a l’ hora de decidir quines lleis accepta i quines rebuja i que es donara una garantia de que el govern mai podria llegislar en contra de la voluntat popular ni promulgar-ne lleis antidemocratiques, la ciutadania s’ ilusionaria de nou. I eixe proyecte ilusionant cal que vinga de la ma d’ UV. 
I per descontat el model suïs ens vacunaria contra que un govern –ni tan sols en majoria absoluta- imponguera per la força el catala al nostre païs puix el poble valencià li pararia els peus ab un referendum. Si seguim l’ eixemple de Suïssa, construïm un sistema de democracia directa i autentica llibertat a Valencia, li arrebatem d’ una volta per totes la soberania als governants (son ells qui de facto l’ ostenten) i li la entreguem a la ciutadania, el glorios poble valencià es convertiria en el millor guardià que la llengua puga haver tingut en la vida.
Lo bo d’ Unio Valenciana es que te un potencial vastissim per explotar. No es –o no deuria ser- com uns atres partits que es circunscriuen a un sector social concret i menyspreen als atres. Torne a insistir; no deuria ser. Per la seua idiosincrasia, UV es una formacio capaç d’ aglutinar votants de totes les sensibilitats; de dretes, d’ esquerres, de centro, de dalt, de baix, regionalistes, federalistes, nacionalistes, independentistes, etc. En tots hi pot haver un nexe d’ unio: la valenciania. Este potencial desaprofitat fa d’ UV un jagant dorment. Despertem-lo!

NOTES ACLARATORIES A BANDA:

·         Encara que no se fa referencia aci al tema llingüistic, per descontat que Unio Valenciana deu seguir lluitant a mort per fer oficial una Llengua Valenciana independent. Aixo està sobreentes i ho tenim tots mes clar que l’ aigua. 
·         Sobre el tema de la democracia directa que ningu em vinga amargant en contes chinesos de que si la llei no ho permet, que si no se podría fer, bla, bla, bla. Aixo son excuses. Si no se pogueren fer referendums perque necessitem el vist i plau de Madrit sempre se poden fer consultes populars i otorgar-lis en la practica un valor de referendum o inventar qualsevol atre subterfugi llegal per a instaurar una democracia directa encara que siga oficiosa o de facto. Feta la llei feta la trampa. Si se vol, se pot. Qui vullga saber un poc mes sobre que es la democracia directa pot instruir-se en esta web:

·         Estes mides o indicacions no son excluyents d’ unes atres que es puguen prendre, sino complementaries.
·         Si has arribat fins aci, nomes he de dir-te que moltes gracies per haver-me llegit.



"REGNE DE VALENCIA" DENOMINACIÓ POLITICAMENT CORRECTA


Autor: ilicità
---------------

A voltes he llegit a gent burlantse de que algú utilisara el terme "Regne de Valencia" per a referirse a la nostra Comunitat Autonoma Valenciana. - ¿ A on està el rei ? - diuen en sorna.

Pos be, a lo millor resulta que si que podem tindre rei (en el cas de que vullguerem ser un regne).

Yo convide a dos coses: una es coneixtre un poquet mes lo que va ser la "Corona de Aragó" (i també la "Corona de Espanya"), i la atra es saber que diu la Constitució Espanyola en relació al tipo de "pais" en el que vivim.

En quant al primer asunt, la Corona de Aragó se caracterisava perque una mateixa persona era el "propietari" dels diferents territoris que la formaven. Territoris que se mantenien independents els uns dels atres.
O siga, el Regne de Valencia tenia com a rei a un "senyor", que resulta que també era rei del Regne de Aragó, en el Regne de Mallorca tres quarts de lo mateix i en els condats catalans prenia el titul de conde (He nomenat els territoris que han arribat fins nostres dies com a part de Espanya).
Quan se va formar la Corona de Espanya (materialisada quan el net dels Reis Catolics, Carlos I va ser nomentat rei), la cosa va continuar de la mateixa manera. En havien territoris independents (entre ells el Regne de Valencia), i cada un de ells tenia com a titular a la mateixa persona (que prenia el titul de rei, conde, marques segon la categoria del territori al que representava).
No seria sino dos sigles despres, en el rei borbó Felip V i el seu "Decreto de Nueva Planta", quan tota eixa independencia va deixar de existir i se va centralisar la Corona de España (lo que vol dir mes o menys que els territoris deixaren de aplicar les seues lleis i van tindre que aceptar les castellanes i la llengua castellana en els assunts oficials).

Pegant un salt i arribant als nostres dies podem fermos la pregunta de en quín tipo de "pais" vivim.
Tenim un rei, per tant mes de uno pensarà que Espanya es un regne. No obstant si llegim la Constitució (al menys fins yo he arribat), la paraula "regne" no apareix per cap lloc.
A Espanya se la definix com a "Estat Espanyol" o "Nació Espanyola" politicament constituida com una "Monarquia Parlamentaria".
O siga que la definició de Espanya com a "Reino de España" no se contempla per cap lloc i per tant no es ni oficial, ni tampoc es el terme representatiu de lo que es Espanya (encara que tinga rei).

Lo que si té Espanya es una "Corona Espanyola" (açó si ho replega ben clar la Constitució), representada per la figura del monarca en qüestió ("Jefe del Estado") i que se regix per unes normes sucessories determinades. En cap moment se parla de normes sucessories del "Reino de España".

Aixina pues, si resulta que Espanya te una "Corona" (i no simplement un "regne"), i ya havem vist que baix este model politic se poden agrupar tota una serie de diferents territoris, independents entre ells, pero dirigits tots per una mateixa persona, entonces, no hauria ningun problema en nomenar o reconvertir la nostra "Comunitat" en un "Regne" (de Valencia), ya que la persona que mos representaria com a rei seria el mateix que tenim ara ("Jefe del Estado") i que es el titular de la "Corona de España".

De la mateixa manera que antigament el Regne de Valencia va ser part de la Corona de Aragó i despres de la Corona de Espanya (mantenint les seues lleis i costums diferents als dels atres territoris de la corona), hui en dia també es politicament coherent aplicar el terme de "Regne" a la Comunitat Valenciana ya que Espanya continua sent una "Corona".
 


Valencià de Elig
http://www.valenciadelig.cjb.net

Editado por valenciadelig, Viernes, 4 de Junio de 2004, 03:10


REFORMA ORTOGRAFICA DE LES NORMES D’ELPUIG



Vaja per davant que no crec en una "reforma" ortografica de les Normes d'El Puig:
1) perque no se tenen els instruments de planificacio -normativisacio-normalisacio- (poder, produccio, organismes, difusio, implantacio, agents, usuaris, autoritat, documentacio...) suficients per a plantejar-la (esta rao es molt personal, pero es comprovable).
2) perque no veig que tecnicament es puga avançar molt mes que la sistematisacio feta (excepte que es faça taula rassa... que sempre es possible).

Ho eixemplificare en els casos que mes habitualment se solen posar aci en la llista:

- sociollingüisticament: maximisar les diferencies i minimisar les similituts. Com a principi rector està be, es lo que s'ha fet. El llimit que te -al meu entendre- es un delicat equilibri entre la tradicio escrita propia, la planificacio tecnica i l'identificacio social dels parlants en el model; entre lo que representa un "sistema" i lo que son "pedaços"; entre lo que es defendible -encara que t'ho critiquen i te ridiculisen- i lo que te una defensa -quan la te- debil i que te pot deixar en "el cul a l'aire"...

-llingüisticament: acostar el "valencià estandar" al valencià viu i general. Com a principi rector tambe està be, pero el problema que te -l'absolutisacio del principi- es que a voltes lo general no es "correcte" i lo particular si: moradura (es la mes estesa) / blaüra; els (encara que podria ser util la forma "lis" -plural de "li"-, per a evitar la confusio entre pronoms objecte directe i indirecte-) / lis (no es general, pero se sent prou); terminacions, generals i vives, en -o (telefono, oxigeno.. ) i que no son extranyes al valencià en determinades ocasions (ferro, carro, fondo..), han de ser sens exixa o final perque es lo "correcte" d'acort en la tendencia de la llengua -si estes paraules s'hagueren incorporat fa segles- (cosa que ha de plantejar-se un "planificador" o normativisador). En la semantica i en el lexic, les formes particulars-locals-comarcals poden ser -son- molt utils... i incomplixen el concepte de "general" (fa un temps aci sorgi el problema del "sacapuntas", yo sempre he dit "maquineta de fer punta" i pareix que es d'un us molt restringit... i no conec una atra forma de traduir-la; l'interjeccio "ojalá", yo he deprés la forma "ixcà" i no l'he sentida en uns atres llocs).

- el valencià "viu" mes general -numericament- es l'apichat (o espichat com diuen en uns atres llocs), el que parle yo i la major part d'esta llista. ¿Com es voria escriure "baig / bach a ta cassa", "beches si bas per l'ombra"? Es mes, pareix que com a subsistema del valencià ("estandar") funciona perfectament i es molt mes senzill fonologicament...

- s'han de diferenciar els camps en els qual se treballa. No es lo mateix defendre l'us de "mosatros" que la supressio de la -d- intervocalica. Un cas es lexic i alguns atres que comente son fonetics-fonologics. Una modificacio en el paradigma lexic es molt distinta a quan s'interve en el paradigma fonologic.

- els casos de "arbre / abre" i "altre / atre" no son identics. Sent en els dos una dissimilacio absoluta o total entre liquides -R-R i L-R-, es manté "arbre" perque existix la forma viva "albre" -en la qual s'ha produit lo que es coneix com a dissimilacio preventiva entre R-R a L-R- i perque la -r- reapareix en tots els derivats cults -arbust, arbreda, arboricola...-; mentres que en el cas de "altre" no te una atra forma i tampoc derivats (a soles el compost nos-atres).

- un eixemple paregut a "nosatres" es el pronom "ho": ho dic (eu dic/o dic), ho entenc (u-entenc), mira-ho (mira-u), pren-ho (pren-o/pren-vo; com a curiositat llingüistica, esta fonologisacio de ho--> vo es dona en una regio de l'occita en circumstancies similars). Es dir, te quatre pronunciacions, ¿quina es la "millor" o mes "desijable".. o mes "valenciana"?, ¿com s'escriu? N'hi ha mes... (p.e. ¿en hi ha o n'hi ha?)

- El cas de "diners" -pronunciat "dinés"- es excepcio respecte a molts atres eixemples similars de plural -forner-forners, taronger-tarongers...- i al seu singular "diner" -forma viva-. S'ha d'incloure en el tractament global de l'evolucio del grup -rs-, siga medial o final. La llengua viva no te una solucio unica: conservacio (rs) / transformacio (ss). Lo que aci es una excepcio -crec que es l'unica paraula-, en el catala es una norma: taronge(r)s, forne(r)s... Es mes, en valencià hi ha casos de conservacio: orso, marsapa... front ad alguns toponims que tenen -r- perduda: Herbe(r)s, Petre(r)s... perque es una evolucio llatino-romanica vacilant: deorsum-- dos (p.e.: endossar), ursum -- orso (yo dia osso, fins que vaig sentir a valenciaparlants que utilisaven la forma "orso" i li ho pregunti a mon pare... i la coneixia), transversarium -- travesser... i està enllaçat en l'evolucio d'un atre grup -ns-...

- el cas fonetic-fonologic tipic i topic: la supressio de les -d- intervocaliques. Es regla evolutiva del llati als romanços que les -t- donen -d- i que al final puguen desapareixer: vita-- vida, cantata -- cantada -- canta(d)a (es el cas del frances, com a norma general en els sufixos -ata). Aci, la regla afectaria als sufixos -ata i -atore (canta(d)a i observa(d)or). No se l'extensio exacta, pero en Elig i en alguns atres pobles de la zona, la regla de la perdua de la -t- es complix de forma absoluta: vi(d)a, ro(d)a, nebo(d)a, perdu(d)a.... Aixina que tenim, per una banda, la perdua absoluta -en tots els casos-; per una atra, la perdua parcial -ata i -ator; per una atra, la tradicio escrita; ademes, la gran cantitat d'homografs que es creen (en els veps del primer grup -que es el mes prolific-, coincidencia entre el participi i les terceres persones del present d'indicatiu i del preterit perfecte)... i una ultima, el sistema-conjunt (en el següent apartat).

- el sistema-conjunt de les -t- intervocaliques forma part de l'evolucio de les sordes intervocaliques llatines-romaniques -p- i -k-... que deixe aci perque es farragos i perque forma part d'una atra "visio" de les reformes.

- les reformes d'adequacio fonologica-grafica (perque la fonetica-grafica -sent utilisar esta expressio-, els que hem estudiat fonetica sabem que es practicament impossible... escriure foneticament)... que curiosament no s'han plantejat -formalment, o yo no ho recorde- son: reduccio del so /s/ a una sola grafia -ara en te quatre-; reduccio del so /k/ a una grafia -ara en te tres-; reduccio del so /ch/ a una grafia -ara en te tres-. P.e., en el cas del fonema /s/ ¿optem per la c, per la s, per la ss, per la ç?: condicio, rus, mordaç, passar / condicio, ruc, mordac, pacar / condisio, rus, mordas, pasar / condissio, russ, mordass, passar / condiçio, ruç, mordaç, paçar... Compliriem el principi de maximisar les diferencies i minimisar les similituts, compliriem el principi d'economia signica-grafica i compliriem el principi de distribucio complementaria de les grafies... Es una opcio... ya ho feu Bayarri. Tambe podem plantejar grafies distintes per a la e i la o obertes, perque son fonemes distints de les tancades...

- Una volta mes: la distribucio y (consonant) / i (vocal o semivocal o semiconsonant). Es una solucio tecnica que no coincidix en la tradicio escrita, sobre tot en la conjuncio copulativa i (escrita y / e). Es u dels embolics ortografics que tenen en castella (buey -semivocal-, bueyes -consonant-, conjuncio y -vocal-). Pero no havent una unica i uniforme tradicio escrita -perque no hi havia regles com ara-, no es ninguna "barbaritat" idiomatica la separacio de grafies-valors... perque si li assignem el valor vocalic a la y, podriem escriure tambe: aygua (està en els classics), ayxina (no se si es troba en els classics), cayxa, remeys, rey... i la negacio de l'existencia de la y ha acabat en "burrades" com fan els catalans en casos com: feia -i consonantica-, treia -i consonantica-, rei -i semivocal-... I aço està directament relacionat en el cas de la u, que te els dos valors consonant i vocal, pero que no tenim grafies, excepte si optarem per diferenciar en u / w (¿cau-cawen?).

- l'us de signes convencionals -accent, dieresis, apostrof i guio-. Ho repetire una volta mes... es convencional. Cert que l'us del guio es una "catalanada" i este ho te del frances; l'accentuacio actual es una copia de la catalana i esta es copia del castella; la dieresis es tant catalanisme com castellanisme... i ya es curios que no es plantege que l'apostrof tambe es una atra catalanada... perque en els classics no se troba (no se tampoc quàn aparegue). Per coherencia del "sistema" i de raonament, si els guions son roïns... l'apostrof tambe ho es... I si el suprimim... resolem un problema i en creem un atre: una atra caterva d'homografs entre formes enclitiques i els participis -masculi singular- dels verps del primer grup. Es dir, per ad estos casos no nos servix la tradicio escrita... es una qüestio de conveniencia tecnica.

- unir o mantindre lliures els components de les combinacions de preposicions... es una qüestio de gust. No es mes "valencià" "pera" que "per a" (independent de quína siga la tradicio escrita). Si podem escriure "pera" ¿tambe escriurem "dentre tots" "deper vida...?, ¿direm tambe "peral pare"? (En el mateix sac podrien entrar les contraccions -preposicio + articul masculi-; en italia estan les preposicions articulades, en mes preposicions que nosatres i en totes les formes dels articuls). En un principi -1979-, les Normes de la RACV apostrofaven els pronoms debils en determinades paraules: que'n te, que't diu, si'l veus... i estes aglutinacions es poden trobar en la lliteratura classica... i moltes atres. Una clavada de pota nostra, perque no son els unics casos en que aço es produix.

- les consideracions sistemiques. Quan es planteja una o unes qüestions d'esta classe no se pot perdre de vista el sistema o el conjunt de la llengua, -la multiplicitat de casos i problemes que planteja un canvi... modifiques una cosa i n'has d'arreglar dos...-, ni el conjunt dels parlants -els cas dels extrems de vi(d)a, nebo(d)a-, ni tampoc quína ha segut la tradicio escrita -que no es determinant, pero si condicionant-.

- les consideracions sociohistoriques. No es lo mateix plantejar una codificacio grafica d'una llengua sense tradicio escrita que una que en te, i molt important. No estic sacralisant la tradicio, perque en ella es poden trobar multiples i variades solucions otrografiques, contraries o concordants en en les normes adoptades; pero no deixa de ser un referent. Quan tecnica normativisadora i tradicio grafica coincidixen (cas de les sordes en final de paraula; us de la ch), millor; quan son discrepants, es preferible la tecnica si esta reporta ventages per a facilitar l'escritura (distribucio de y/i), sempre i quan el resultat no siga "destrellatat", o violente excessivament la tradicio (manteniment de c/ç/s/ss per al fonema /s/; manteniment de k/qu-q/c per al fonema /k/).

- els punts debils i les repliques. Sempre que es fa una cosa d'estes t'has de plantejar -aixina ho ferem en son moment- quíns son els punts debils i cóm te poden atacar els discrepants -perque no s'oblide que es tracta de "impondre"-implantar un sistema ortografic sobre un atre-. En aço, sempre ho dire, ho ferem molt be: elaborarem un sistema ortografic respectuos en la tradicio valenciana, d'acort en la fonetica valenciana, en propostes sistematiques -ben fetes tecnicament- i en un maxim-minim d'adequacio fonologica-grafica, segons els casos, (que tenía en conte la tradicio i una distribucio complementaria de grafies) i que se diferenciava significativament -repetixc: significativament- del catala. En les Normes d'El Puig se pot escriure facilment i en un minim esforç (excepte els apichats com yo) i se pot reconeixer el valencià migeval i modern, i ningu -excepte els mes obcecats- pot dir que nos hem inventat res.

- una advertencia: qualsevol reforma tindra discrepants -en uns casos llegitims i en uns atres "doxistics" (opinadors)-, a tots s'ha d'escoltar, sempre que s'aporten argumentacions globals i no allo de "yo crec que". De totes les maneres, vist cóm s'escriu en esta llista, augure que ni els propis "reformistes" es posaran d'acort... perque a l'endema d'aprovada la reforma... n'hi haurà dissidents que argumentaran lo mateix que ara.

- un ultim apunt. Totes estes observacions -fetes per als de "casa" i des del mateix "bando"- son arguments de pes i que podrien ser "llançats" contra les reformes que es plantegen i que tenen una dificil contraargumentacio sense caure en "incoherencies" (per lo manco yo no la veig).

Toni


13 DE MARÇ DEL 2005


REFORMA ANTIVALENCIANA

 

Autor: Joan Ignaci Culla
9 d’octubre 2005

En una fecha tan señalada para los valencianos, como el 9 d’Octubre, en la que hacemos balance de los acontecimientos más importantes ocurridos en nuestras tierras cada año; no podemos obviar la reforma del Estatuto y las claves que han posibilitado su trámite.

La reforma, lejos de presentarse en “clave valenciana”, se ha convertido en la “hoja de ruta” de algunas autonomías y el freno a las aspiraciones de otra. Es decir, que se ha pensado más en los intereses de España en general y de Cataluña en particular, que en el de los propios valencianos. PP y PSOE se han unido para maquillar, y no cambiar, un Estatuto, y, así, satisfacer sus intereses partidistas, evitando entrar en las soluciones que planteábamos y necesitábamos los valencianos: avanzar en el autogobierno, mejorar la situación económica o algo tan importante como consolidar las señas de identidad.

El proyecto nació viciado, por la inclusión y el incomprensible blindaje de la AVL, por parte del acomplejado PP, para compensar el catalanismo sucursalista del PSPV.

El PSPV, por convicción, y el PSOE, por el chantaje del trilero catalán, con la inestimable colaboración del PP, han sellado “de hecho”, la unidad de la lengua a través del dictamen de la AVL, que va a servir como referencia y como excusa para eliminar definitivamente nuestra lengua valenciana.

Prueba evidente de quién son sus aliados, es que el pasado 1 de septiembre la AVL, subvencionó con 18.000 euros a revistas y boletines informativos de asociaciones catalanistas que forman parte de la “Xarxa d’entitats civiques i culturals dels països catalans” (LP, 7/9/05).

Y, como Zapatero, no se atreve a discutir con Carod-Rovira porque está hipotecado, éste le “exige que en los colegios valencianos se enseñe catalán”, como sí eso no sucediese en este momento, con el apoyo de la consellería del PP; cualquier padre que revise los libros de texto de sus hijos lo ratificará. (LP, 12/9/05).

Y el colmo del entreguismo al catalanismo, lo protagoniza Joan I. Pla, quien en su intervención en la Cortes Generales, abriendo su turno con un discurso “fusteriano”, reconoce que el Estatuto no excluye las denominaciones que proponga la AVL, para el valenciano (es decir, el catalán).

Y por otra parte, el PP, que ha pensado más en los demás, que en los valencianos. Ha redactado un Estatut acomplejado, sirviendo a los intereses políticos de Madrid, “este tipo de Estatuto es el mío” (Rajoy, en su visita a Crevillente; LP, 17/9/05); “Coincide con los postulados de Rajoy” (Castellano, LP, 21/9/05) y culturales de Barcelona (salvaguarda el nombre de valenciano, pero sentencia la unidad de la lengua con la inclusión de la AVL). Han querido cubrirse de cara a la galería con la disposición segunda (cláusula Camps), para “no ser menos que nadie”, cuando la realidad es que no hay proyecto propio., Eso sí, el bipartidismo, se seguirá beneficiando al no bajar la barrera electoral del 5 al 3%, evitando así, la pluralidad política.

En definitiva, un Estatuto pensado para salvaguardar la primera estrofa de nuestro himno regional, como justificó Trillo en su intervención, al asegurar que se había redactado en “lealtad” al Estado. Hemos perdido la gran oportunidad de hacer la gran Carta Magna para los valencianos. Un Estatuto en “clave valenciana”. ¿No creen que ya era hora de: “ofrendar nuevas glorias al Reino de Valencia”?














REFLEXIONS AL VOLTANT DE L'IDISINCRACIA DELS VALENCIANS

INTRODUCCIO




“N
Ne som pocs els valencians que sentim la necessitat i l’importancia d’un transcedental canvi en el conjunt de la vida i la politica valenciana. Un canvi  que no hi ha que entendre gratuït o mogut per personalismes, si no que procedix eixercir davant la realitat social valenciana. Davant la manca de respostes i programes eficaços per a afrontar en exit els problemes que planteja el conjunt de la Comunitat”.

Est es un parragraf que he tret d’una conferencia pronuncià per Vicent Sanç Sancho, titulà “El Valencianisme politic: Una alternativa de progres” en juny de l’any 1.985, recopilà, junt a unes atres de personalitats, llavors, del valencianisme, en un llibre titulat  ¿Es possible una Convergencia Social y Politica Valenciana?, editat per Valencia 2000.

I he volgut, precisament, escomençar en estes paraules de Vicent Sanç, perque considere que son de total actualitat, mes encara a les hores d’ara,  perque pareix que la majoria del Poble Valencià no hi ha alvançat en la seua trayectoria  politica i social i, molt manco, en la cultural. Fonamentalment en esta ultima faceta del nostre poble es en la que vullc centrar-me en estes reflexions. 

En l’any 1.985, -en que alguns se varen fer la pregunta que titula el llibre en qüestio- en la Comunitat Valenciana (nom que acate  per imperatiu llegal pero que mai reconeixere com el  que pertany a la nostra terra) estaven governats per un partit politic, el PSOE -catalanisat ya des de molt abans de l’instauracio de la democracia en l’Estat Espanyol  i, per tant, alienat en el pancatalanisme mes rampant que ixque fonamentalment de l’universitat-, va establir com d’obligat cumpliment el catala en les escoles, mijos de comunicacio, administracio, etc.

En les universitats valencianes no fea falta que fora oficialisat el catala puix ya estes institucions s’havien entregat sense condicions al catalanisme, com a forma i manera de combatre a la dreta politica, o siga, en una demostracio de “coentor” i agenollament sense antecedents en la societat valenciana, traïcionant les mes preuaes senyes d’identitat del nostre poble en ares de les conveniencies politiques de la mes pura i dura dreta catalana, representà per CiU, en esta llinea catalanista,  tambe alienà en els partits d’esquerres catalans. Tots a una per a fer possible l’estrafalari proyecte dels Països Catalans o la Gran Catalunya, a on lo Regne de Valencia -denominat ya per les forces politiques aliaes com a Païs Valencià- tindria que ser una part dels mateixos i, llogicament, per disposicio de l’autoritat federal,  com una part servil per a rendir vassallage i pleitesia als senyors feudals del nort. En definitiva es pensà per als valencians que dins de l’organisacio catalanista, forem uns ciutadans de tercera o quarta categoria, subsumits en una llengua comu -el catala- i passant d’ofrenar glories a Espanya a ofrenar-les al Països Catalans, la Gran Catalunya o, lo que hui s’esta gestant per part del socialisme catala, el Federalisme asimetric, compost per totes les autonomies de l’antiga Corona d’Arago.

Com a introduccio crec que no dec extendre’m mes i val lo referit i, per tant, dec de centrar-me en els següents punts en els que he classificat les meues reflexions:


1.      Idiosincrasia de la poblacio valenciana
2.      Els valencians i ses senyes d’identitat
3.      Els valencians i la politica
4.      Els Partits Politics
5.      Les Associacions Culturals
6.      El mon de les Falles
7.      Necessaria  conscienciacio dels Valencians
8.      Cridamente a la societat valenciana

1.      Idiosincrasia de la poblacio valenciana:

Baix el meu punt de vista, crec que la poblacio actual de la terra valenciana està dividida en diferents grups. Encara que considerem que hi hasquen mes, podrien resumir-los en els següents.

Els habitants auctoctons valencians: Els que els seus arraïls venen des de temps inmemorials, naixcuts valenciaparlants: son els naturals de les nostres terres valencianes quins arraïls es confundixen en l’orige dels temps. La seua personalitat està formà per la solapacio de diferents cultures procedents de gents invasores: ibers, fenicis, grecs, romans, visigots, musulmans, jueus, cristians,  estos ultims subdividits en cristians vells i nous com a consequencia de la –obligà o no- cristianisacio dels musulmans i jueus poblaors de les nostres terres.

Com poguem facilment deduir, el poble valencià es un poble obert a un sinfi de etnies foranees i allo, potser, haja segut l’orige de la transformacio de la seua personalitat  que es caracterisa com molt oberta al mon, acollidora i assimilaora de tot allo que de bo per a la seua supervivencia portaven els estrangers. No obstant, la base de la personalitat valenciana,  es caracterisa per  una gran capacitat de treball, un gran amor per la seua terra, que es la que li dona de menjar, i una gran dedicacio al cultiu de l’art representat  per totes les branques de la  cultura.

Els naixcuts en les terres valencianes de pares inmigrants:  Es molt comprensible que gents d’atres terres, tant espanyoles com estrangeres, acudixquen a les terres valencianes moguts per la sana intencio de trobar una millor calitat de vida que en els seus punts d’orige. Especialment han inmigrat en temps que podem dir recents -cents anys aproximadament- gents d’Arago, Castella, Andalucia i atres punts de la peninsula que crec son de menor consideracio en quant al numero d’inmigrants.

Valencia sempre s’ha distinguit per l’acolliment dels inmigrants sense cap de recel. Mes encara, obrint les portes de les seues cases i tractant de fer que aquells que opten per una vida millor en la nostra companyia es trobem com en la seua propia casa. Estos inmigrants ya ne tenen, a hores d’ara, descendencia en una o dos generacions. Gents que per lo seu natalici en les nostres terres son valencians de fet i de dret, encara que llogicament, estiguem molt influenciats pels origens dels seus pares. D’entre ells existixen grans valencians i valencianistes i, per contra, atres que no han aplegat a obtindre una conviccio, o no han volgut o reconeixer la cultura valenciana perque la llavor de l’amor per la seua patria no ha segut degudament regà.

Els naixcuts en les terres valencianes castellaparlants: Valencians de ple dret, com els ades nomenats,  pero en una concepcio del valencianisme llingüistic diferent dels naixcuts en les zones valenciaparlants. No per allo menys amaors de les seues terres i tradicions culturals, encara que en gran part prou diferenciaes especialment per la naturalea de la llengua en la que s’expressen.

La diferenciacio d’abdos zones geografiques -la valenciaparlant i la castellaparlant- de les nostres terres no es ni mes ni manco que com a consequencia de la distribucio provincial politicament promoguda, anexionant terres castellanes al Regne de Valencia. No obstant aço els habitants d’estes zones, encara que castellaparlants, es considerem en sa major part com a valencians de fet i de dret.

Hui, com a conseqüencia de la instauracio de la democracia en l’Estat Espanyol, la Constitucio Espanyola i l’Estatut d’Autonomia amparen a tots els habitants de Valencia, Castello i Alacant dins del marc territorial de lo que politicament se denomina com a Comunitat Valenciana.
  
Els que procedents d’atres terres de fora de les espanyoles han triat la nostra terra per diferents motius:  Hui en dia, des de fa molt poquets anys, cinc o sis, deu  a lo sum,  estem assistint a l’aplegà a les nostres terres valencianes d’un sinfi d’inmigrants procedents practicament de tots els continents del mon: araps,  subsaharians, orientals, llatinoamericans, rusos, rumans, etc.,  que fugint de la pobrea i manca de treball existent en els seus països, recalen en la nostra terra en busca de majors nivells de vida i inclus d’una dignitat que en molts casos no se li reconeix en ses terres d’orige.

Este segment inmigrant recala en les nostres terres valencianes portant un bagage cultural d’orige i, segons els casos, estan mes o manco decidits a assimilar la cultura autotocna valenciana. L’escolarisacio obligatoria dels chiquets els subsumis en una cultura que desconeixen totalment i, per tant,  aliena  als seus arraïls, produint-se dos situacions: l’assuncio de la nostra cultura o el rebuj de la mateixa. En el primer cas possiblement assistiriem a una acceptacio lliure i voluntaria, resultant -en el mateix cas que els originaris d’atres terres espanyoles-,  molt favorable la seua integracio per al reforçament del seu benestar social i, en el segon cas, a que la nostra cultura no recale en la seua forma de pensar i, al desapareixer l’obligacio de l’estudi, els esvare tot lo nostre, recluint-se i tancant-se a tota cultura valenciana i, especialment, a la llengua valenciana propia dels valencians, encara que la meua opinio al respecte es prou clara: preferixc que no asumixquen la cultura i llengua oficial que se’ls dona perque no es la propia dels valencians, al menys mentres persistixquen les actuals tendencies catalanistes en l’administracio valenciana.  

No obstant esta subdivisio o grups que he considerat oportu reflexar en estes reflexions, tinc que dir que molt possiblement, n’hi hauran atres sensibilitats o grups dins de la nostra terra valenciana, pero crec que els que comente son lo suficientment representatius de l’actual situacio sociocultural de la Comunitat Valenciana.

2. Els valencians i ses senyes d’identitat

La Llei de Simbols num. 8/1984 establi els simbols representatius de la Comunitat i la seua utilisacio, llei que no fa mes que  plasmar en el DOGV lo que els valencians ya ne teniem assumit des de fa moltissims anys, i per tant, de vital importancia perque està clar que encara que els valencians no necessitavem d’una Llei de Simbols promulgà posteriorment a l’Estatut d’Autonomia de la Comunitat Valenciana, per a saber quins ne son els nostres simbols. Si que es de justicia dir que en esta llei es tallen d’arraïl totes les interpretacions partidistes de la nostra simbologia. Si be es cert,  tot n’hi ha que dir-ho, hui per hui existixen ajuntaments i centres oficials en els que encara no son acceptats, especialment, la real senyera.

Tenim molt clar qui es lo nom historic i, per tant actual, de les nostres terres, indiscutiblement: Regne de Valencia, primer moro i, des del 9 d’octubre de 1.238, cristia, com a consequencia de la reconquista que dugue a terme el rei Jaume I El Conquistaor. No obstant, seria convenient fer constar que mes que una reconquista fon negociacio entre Jaume I i Zayyan, ultim rei del Regne  Moro de Valencia, produint-se l’entrà del cristia en la Ciutat de Valencia, Cap i Casal del Regne, sense derramament de sanc.

Tenim molt clar quina es la nostra bandera, i no des de fa xixanta anys com els enemics de la Patria Valenciana volem fer creure als desinformats. La nostra Senyera coronà naix en el sigle XIV per concessio del rei Pere II de Valencia, El Cerimonios o del Punyalet, decretant la composicio de la mateixa en les quatre barres roges, sobre fondo groc i en el blau junt a l’asta, blau que representa la realea a on va sobreposta una corona real desplegà.

Tenim molt clar quin es l’himne de la nostra terra valenciana: El que va compondre el mestre Josep Serrano en lletra del poeta valencià Maximilia Thous per a l’Exposicio Regional Valenciana de l’any  1908. Hinme acceptat pels valencians com a propi de la seua particular idiosincrasia. No obstant, en el devenir dels temps i com a consequencia de la marginacio que a la Comunitat Valenciana se le te des del govern central, per motius que mes avant raone, considere que les dos estrofes que fan referencia a...........

                                               Per a ofrenar
                                               noves glories a Espanya......

deuen de ser sustituides per

                                               Tots baix els plecs
                                               de la nostra Senyera.......

I, per ultim, la Llengua Valenciana: Tambe, per supost, tenim molt clar quina es la llengua que parlem els valencians. Sense dubte la LLENGUA VALENCIANA, la que al discorrer dels temps s’ha tranformat en la que hui mos expressem.

El naiximent de la llengua valenciana es deu a l’influencia d’infinitat de poblaors que des dels origens prehistorics de la nostra terra, ocuparen parts dels territoris que posteriorment es denominaren Regne Moro de Valencia i, despres, Regne Cristia de Valencia. Si be, portser, que siga el llati vulgar, del que derivà el romanç,  el que mes influencia ha tingut en la seua normalisacio que,  com a conseqüencia de l’invasio de les terres valencianes, introduirem els romans. La llengua valenciana mampren la seua trayectoria, sent prou influencià tambe  per l’arap -hi ha que tindre en conte els set sigles de dominacio musulmana en les terres valencianes- hasda el punt que, de la mateixa manera que els musulmans valencians parlaven l’algarabia, els valencians cristians vells continuaven en lo seu romanç que, posteriorment, donà lloc a la llengua valenciana. L’apoca me representiva de la personalitat de la llengua valenciana apareix en el XIV-XV, Sigle d’Or de les Lletres Valencianes, molt anterior al de les lletres castellanes.

Menéndez Pidal afirma:  “en las lenguas románicas quedaron préstamos lingüísticos importantes de las lenguas que hablaban las tribus ibéricas, de los pobladores anteriores a la llegada de estos”. Estas lenguas unidas a la romanización, que no consiguieron borrar, sino embellecer, la dominación romana de las tierras valencianas.  Fenicios, Iberos, celtas, visigodos, romanos, árabes influyeron en el habla de los  primitivos pueblos edetanos y contestanos, anteriores a todos ellos, en la creación de una forma de hablar totalmente diferente y diferenciada, que fue embelleciéndose época a época, hasta llegar a lo que hoy conocemos como Lengua Valenciana”.

Per tant, la teoria catalanista de que la llengua l’implantaren els catalans que vinguren en les tropes del rei aragones Jaume I, El Conquistaor, quan en 28 de setembre de 1238 firmà les capitulacions del Regne Moro de Valencia en lo rei Zayyan, es cauen per lo seu propi pes.

Citarem aci a Sánchez Albornoz “no se arabizó la contextura vital española, como no se arabizó la estructura gramatical de las lenguas peninsulares, no obstante la recepción de muchos cientos de vocablos árabes y la formación de muchos paralelismos expresivos”.  “Si en seis siglos de dominación árabe no se consiguió erradicar el romance valenciano, sino que se enriqueció con la introducción de palabras y expresiones arabistas. ¿como pudieron sustituir la lengua valenciana la presencia de mercenarios de los condados de la Marca Hispánica –1,2%- que se integraron en estas tierras? El Libro de los Avecinamientos, de los años 1387-1396, censo confeccionado por el rey Jaime I El Conquistador ha sido estudiado por la Profesora Cabanes Pecourt, estableciendo sin lugar a dudas que las concesiones de casas y tierras  a dichos mercenarios fueron prácticamente inexistentes en relación a las otorgadas a otras tropas, tales como aragoneses, navarros e incluso extranjeros. Posteriormente las lecturas que se han efectuado del Libro del Repartimiento no han modificado sustancialmente este porcentaje del 1,2% de catalanes que permanecieron en Valencia una vez  conquistada a los moros”.

El catedratic migeval Antonio Ubieto afegix. “Ni siquiera el idioma era una dificultad ya que estos musulmanes habían tenido como idioma oficial el árabe, mientras que en la conversación ordinaria utilizaban un romance (se refiere al romance valenciano) que era distinto al que se hablaba en lo que conoceremos después con las denominaciones de Aragón o resto de España”.

El catedratic de l’Universitat Complutense Manuel Mourelle de Lema explica que: “entre las diez lenguas románicas, consideradas como tales por los romanistas, se encuentra la valenciana. I continua: “la valenciana es una lengua románica “in se et per se”, tan independiente como cualquier otra de sus hermanas en la latinidad, tomando lo dicho en que no debe tomarse como subordinada ni genética ni tipológicamente a ninguna de las neolatinas”.

Per al professor i investigaor Josép Vicent Gómez Bayarri “l’orige directe de l’actual llengua valenciana està en l’evolucio del romanç parlat en terres valencianes anterior a la conquista de Jaume I, romanç que fon reforçat, enriquit i consolidat en vocables i estructures llingüistiques i gramaticals al llarc de la Baixa Edat Mija”  I, afegix “podem pensar que els idiomes parlats actualment en lo Regne de Valencia no estan en funcio exclusivista dels fets conquistaors repoblaors portats a cap en lo regnat de Jaume I. Conseqüentment, el valencià es una llengua neollatina, autoctona i independent, derivat del romanç; que cumplix les condiciones llingüistiques, sociollingüistiques i sociopolitiques, desenroll d‘una lluent lliteratura, fonetica i gramatica propies, consciencia idiomatica viva i generalisà i desig d’assumir ses perculiaritats per a ser considera com a idioma”.

Les “jarches” apareixen ya en lo sigle IX dins del moviment cultural mossarap (mossaraps: valencians que permaneixqueren dins dels dominis musulmans sense que, per allo, tingueren que renunciar a sa llengua, religio i cultura), siguent una de ses manifestacions mes populars escrites en llengua romanç les “moaxajas en jarcha o zejel”.  Entenent-se per jarcha una breu composicio poetica que es el remat final dels poemes coneguts com “muwassah”, modalitat cultivà en a l’Andalus. Les dites jarches ne son cantics breus i intensos posats en la boca de la persona que enyora la presencia de l’amda ausent, redactaes en romanç valencià. Manuel Mourelle de Lema afirma que “en el Al Andalus –Andalucia y Valencia- tenemos lar jarchas, situadas al final de las moaxajas consideradas muy antiguas, acaso alguna pueda ser que se remonte a los comienzos del siglo XI... no obstante, existen fuentes dignas de todo credit a favor de que las moaxajas ya se componian en el 900”.

El catedratic Lleopolt Penyarroja concluix sa obra magna “El mozárabe de Valencia” en una frase de Henri Meier: “Mai en cap de lloc ocurri el simple trasplant d’un idioma a otro poble o a atra poblacio”.

De nou Antoni Ubieto: “se puede afirmar sin posibilidad de error que los idiomas hablados en el Reino de Valencia actualmente no son un fenómeno de reconquista –se refiere a la reconquista del reino Moro de Valencia por Jaime I, en 1.238- En el mejor de los casos se podría sospechar que las fronteras políticas son producto de la lengua”. I Gomez Bayarri insistix: “ya que la reconquista del Regne de Valencia degue trobar-se en les realitats dialectals consumaes; conseqüentment es incoherent defendre que fora exclusivament el fenomen reconquista-repoblacio aragonesa, barceloni, navarra i ultramontana la que determinara el domini llingüistic valencià sense tindre en consideracio elements pre-romans i romanics autoctons, parla romanç, base essencial de la configuracio defintiva de la llengua valenciana”..

El Pare Lluis Fullana, primer catedratic de Llengua Valenciana de l’Universidad de Valencia i en cairo  en la Real Academia de la Llengua Espanyola, representant a l’idioma valencia, sostingue sempre la tesis de que “a soles l’estrat mossarap configurà l’individualitat llingüistica de Valencia”

A tot allo que, repetim, es una molt reduida manifestacio de les investigacions d’estudiosos de reconegut prestigi dins dels estudis migevals valencians, arabistes, romanistes, etc., n’hi ha que afegir la següent, no exhaustiva, relacio de poetes i escritors valencians que sempre utilisaven la llengua valenciana en ses manifestacions lliteraries, deixant constancia d’allo en els prolecs o colofons de ses obres:

- La Biblia Parva de Sant Pere Pasqual es u dels documents mes antics de la llengua valenciana.       Naixcut en 1226.

- Arnau de Vilanova, mege i clerc escrigue en llengua valenciana en lo sigle XIII. Ses obres “Raonament d’Avinyo”, “De adventu Antichristi et fine mundi” “Antidotarium” entre atres.

- Sant Vicent Ferrer, sigle XIV, en sermons per tota Europa en Llengua Valenciana, indiscutible defensor de sa llengua materna. La valenciana.

- Fray Bonifaci Ferrer, germa de Sant Vicent Ferrer, siglo XIV, cartoixà i prior de la Cartoixa de Porta-Coeli en lo Regne de Valencia, tradui la Biblia de la llengua llatina a la valenciana. Existix una fulla d’esta Biblia en la Hispanic Society de New York, precisament la que parla de que la traduccio s’ha realisat en llengua valenciana.

- Sor Isabel de Villena, siglo XV, en sa “Vita Christi” escrit en llengua valenciana.

- Joanot Martorell, en lo seu Tirant lo Blanch en lo sigle XIV, escrit en llengua valenciana “per a que la nacio d’a on soc natural es puga alegrar”

- Jaume Roig, sigle XV, en lo seu “Espill de les Dones”, en llengua valenciana, llibre de consells per a les dones de vida honrà.

- Jaume March, poeta de lo sigle XIV, en lo seu primer codiç per a la poesia en llengua valenciana.

- Fray Antoni Canals, sigle XIV, en lo seu “Valerio Maximo” tret del llati en nostra vollguda llengua valenciana.

- Mossen Ausias March, sigle XV, escribint ses obres en un llenguage que respon a la realitat, el valencià “Obres en vers, dividides en cantics d’amor moral, espirituals i de mort”.

- Joan Esteve, sigle XV, notari public de la Ciutat de Valencia, autor de “Liber elegantiarum” de quina obra ell mateix explica que esta escrita en llengua valenciana, siguent impresa en Venecia en 1489.

- Mossen Jaume Roig de Corella, Jordi de Sant Jordi, Bernat Fenollar, Joan Escriva, Lluis de Fenollet, Bernardi Valmanya, Miquel Perez i molts atres mes que sempre escrigueren en llengua valenciana. Ells conformaren lo que  es coneix com  lo Sigle d’Or de les Lletres Valencianes, primer sigle d’or acontes en la Peninsula Iberica, en el primer llibre impres en Espanya que lo fon en Valencia en l’any 1474  “Les trobes en lahors de la Verge María”.

- Francesc Eximenis, un catala que va dependre la Llengua Valenciana en la Valencia del sigle XIV.

Al remat i com a colofo, podem dir que la Llengua Valenciana te indiscutible identitat propia, totalment diferent i diferenciat del catala, per a permitir-se sa gramatica i diccionari propis.

Lo Poble Valencià a soles reconeix com a propia sa llengua materna valenciana, llengua que es regix per una normativisacio propia, la coneguda com a les “Normes d’El Puig-Valencia” auspiciaes per la Real Academia de Cultura Valenciana, Seccio de Llengua i Lliteratura, entitat en quasi cent anys d’existencia i que goja de  gran predicament entre el valencians.

A pesar de tots els antecedents nomenats que, per supost,  no son tots els que reconeguen l’independencia de la Llengua Valenciana, per raons politiques es produix en la nostra Comunitat Valenciana una guerra llingüistica. Els poders politics, per ses interessos particulars, pretenen que Valencia, l’Antic Regne de Valencia, adopte la normativisacio de l’idioma catala i, per part de Catalunya, s’estan invertint quantitats molts considerables de diners publics per a conseguir “l’unitat de les llengues valenciana i catalana” sobre la base de que “si parlem la mateixa llengua som el mateix poble”, frase que fa referencia a atres temps de molt trist recort en els que es dia: “si parlem alema  tots som alemans”.

Per allo, els que defenem la valencianitat del nostre idioma mos trobem sumits en la lluita contra els poders politics, universitaris i mijos de comunicacio, com la televisio valenciana, per a conseguir que els interessos politics no malbaraten nostra mes preuà senya d’identitat, la LLENGUA VALENCIANA.

3.      Els valencians i la politica:  

La realitat actual en que estem subsumits els valencians exigix per a la nostra terra tot el poder autonomic que la Constitucio Espanyola i l’Estatut d’Autonima amparen, per a que d’una vegà per totes la burocracia politica, que a pres a la nostra autonomia com un be patrimonial propi, en gran part per causa de l’inercia d’una societat en la que encara no ha calat l’alcanç i les consequencies de l’actuacio politica que du com a conseqüencia la situacio que podem actualment contemplar en amargura.

Per la via de l’obediencia politica als poders centralistes, es pudrixen voluntats, es desnaturalisen llealtats i es propicien traicions, convertint aixi als representants de les autonomies en delegats provincials del moviment politic al que perteneixen. En el cas valencià, representants del govern central digas PP o PSOE, com a mes importants en numero de votants.

En la Comunitat Valenciana es dona un cas paradogic per no dir esquisofrenic. Al principi comenti la peculiar catalanisacio que es dugue a terme en els anys de la majoria absoluta del PSOE. Posteriorment, vingue la renovacio politica en el triumf del PP, i la caiguda en picat d’UV. El PP. no es que a soles, a pesar de les seues promeses electorals, no va llevar la catalanisacio de l’administracio autonomica, sino que la va fomentar, aportant les condicions precises per a oficialisar el catala com a normativa oficial per a la Llengua Valenciana. Estic parlant de l’Academia Valenciana de la Llengua, quin objecte politic tots coneguem i que no es precis fer mes comentari aci.

Estem a temps de pensar en un partit politic que aglutine totes les sensibilitats politiques pero d’innegable obediencia, per part de tots, de la realitat historica del Poble Valencia, rebujant qualsevol ingerencia  economica i cultural d’atres autonomies, tant veïnes com no, be refundant sobre les cendres del ya existent, be tallant pel carrer d’enmig.

Per a una resposta afirmativa, en u o atre sentit,  es requerix:

- Una adhesio de persones quina biografia i transcendencia social constituiren garanties humanes de la possible prosperitat del proyecte.

- Una assistencia economica ingent que permitira montar la gestio administrativa en la magnitut que exigix la concurrencia en qui ya estan estructurats, en peu de guerra, per a en qualsevol moment movilisar tota la llogistica electoral.

- L’adhesio d’organisacions intermiges representatives de la societat valenciana que constituiran l’entramat social imprescindible per a aportar a cap una accio politica.

- L’adhesio, sense personalismes, de les societats culturals valencianistes, que constituiran l’entramat cultural i el fet inqüestionable de la personalitat diferent i diferencia del Poble Valencia.

- La busqueda i acceptacio de persones de reconeguda solvencia moral i dots politiques que conseguiren un moviment de les mases en la major quantia possible i, d’entre ells, un lider carismatic decidit a actuar en clau valenciana i valencianista.

- La concurrencia de la major quantitat possible de valencians de a peu, per a formar un entramat   de propaganda escampant les bases fonamentals del partit, a banda d’atres activitats socials relacionaes totes elles en el llançament i sosteniment del mateix. Es dir, lo que es pot denominar com la militancia activa.

- El sacrifici de les tendencies politiques de tota la base militant. Es dir, que en primer lloc es
renuncie a nacionalismes, regionalismes, centralismes i qualsevol atra tendencia politica en ares de treballar pel principal objectiu: el valencianisme cultural i lligüistic com a premisa imnegociable i, a partir d’eixe punt, tot lo demes que precisa un poble per al seu desenroll social i economic. Hi ha que pensar que si no es conseguix que el nostre poble siga reconegut en el resto de l’Estat Espanyol per la seua diferenciacio, mai podren aplegar a les cotes d’autogovern que mos mereixem i la Constitucio Espanyola mos ampara.

Yo no concebix la creacio d’un nou partit si no es partix d’un supost: el que hi hasca una sola oferta, pactà o concreta, despres d’haver segut capaços de pospondre ambicions i tendencies politiques personals, i de conformar un programa electoral en clau netament valenciana i valencianista, un programa que justifique el fonament ideologic propi, autocton, sense obediencia ni dependencies, eixemple per al resto d’Espanya i d’unica i exclusiva obediencia valenciana, perque, aixi i a soles aixi, seriem l’alternativa seria als actuals moviments politics  que prenen a la nostra terra com a moneda de canvi per als seus interessos politics, sempre alluntats de les necessitats i drets del Poble Valencia.

Els valencians d’este temps disposem del calce basic  mediant el que aplegar a la ansià meta d’eixa independencia politica centralista. Tenim en les nostres mans el mole original d’un Estatut d’Autonomia que planteja una nova comprensio estructural de nostra dinamica com a poble diferent i diferenciat de qualsevol atre de l’Estat Espanyol, que mos ha de valdre per a aplegar  a lo que Khon enten com a causa generaora del nacionalisme historic, es dir, la singlaura cap a un proces d’integracio de les mases en una formula i en un quefer politic, comu, i, yo afegix, sempre dins de l’estreta obediencia als drets inherents a la nostra Patria Valenciana.

Napoleo mantenia que “l’obra politica mes dificil consistix en obtindre la confiança abans que l’exit” I, per sa part, George Simmel apunta que “cap de lluita pot durar  molt sense l’auxili d’un complex d’impulsos animics que es van produint lentament”.

Per aixo, els valencians, no podem seguir en la mateixa situacio politica que hui per hui domina en la nostra Comunitat que, com sabem des de l’instauracio de la democracia, i ya portem mes de vinticinc anys, no hem pogut conseguir una majoria absoluta per a un partit d’estricta obediencia  valencia, pero, ull, partit defensor de les genuïnes senyes d’identitat que mos caracterisen als valencians, rebujant tot allo que estiga agenollat a causes alienes a la nostra terra. En aço tenim que ser molt clars i exigents. Els partits centralistes mai eixerceran una politica d’estricta obediencia valenciana -a soles tindran una obediencia castellana o catalana-  per a aplicar en la nostra terra, lo mateix que aquells partits autoctons que encara que rebugen la politica castellanista, colaboren i fomenten politiques catalanistes, conseqüencia fonamental de la seua existencia.

En conclusio, lo Regne de Valencia (nom que mos perteneix per historia i per dret) es, sino el que mes, u dels mes historics, per davant d’atres autonomies com la gallega, vasca o catalana, autonomies que la Constitucio les considera com a “historiques” i, a la nostra, no. ¿motius? Molt senzill: Valencia no va ser reconeguda com a comunitat historica per la senzilla rao de que la guerra civil (1936-1939) interrompi el proces autonomic i, com a conseqüencia, el fet de que el nostre estatut aplegara al Parlament, i que els gallecs, vascos i catalans el teniem perque se’ls hi havia aprovat l’estatut pocs mesos  abans de la contenda civil.

Continuem sense tindre opcio a l’articul 151 de la Constitucio Espanyola i, per tant, sense els mateixos drets que les denominaes “comunitats historiques”, encara que els politics de tanda s’afanen en fer-nos creure que tenim el mateix nivell d’autonomia que les “historiques” perque tenim les mateixes transferencies que les atres autonomies pero, entre atres coses, no tenim, per eixemple, el dret de modificacio del nostre estatut,  ni la disolucio de les corts, ni la decisio de anticipar eleccions autonomiques sense la previa autorisacio de Madrit, quant les historiques si que ho tenen. Per lo tant, si els valencians considerem que a aplegat el moment d’introduir modificacions en la nostra particular carta magna, hui tindran que ser els politics centralistes (PP i PSOE) els que, si volen o els interesa, apreten el botonet des de Madrit per a dir-nos lo que tenim i podem fer.

Esta es la trista realitat politica, la maldicio que, junt en la cultural, continua pesant damunt de la personalitat del Poble Valencia.

4.      Els Partits Politics: 

No cal estendre’s molt en el desenroll d’est apartat. Els valencians estem patint les consequencies de la nostra manca de conscienciacio dels nostres arraïls, especialment de les nostres senyes d’identitat.

Els partits de combregacio centralista ya s’han ocupat de procurar i conseguir la desunio dels valencians, cegant en promeses politiques els ulls ad aquells que la seua consciencia de pertanyer a un poble diferent i diferenciat no la tenen ni assumida i, per supost, pareix que ni els interessa.

En l’any 1982 naixque en Valencia un partit en quins estatuts es reflexava  l’estricta obediencia valencianista. Estic parlant d’UV. Pronte es va produir l’ascens dins de l’arc politic valencià, especialment per la força de les seues bases militants que no estalviaren sacrificis per a tractar de fer d’ell un partit fort i solidificat valencianiste, que es fea precis tindre per a enfrontar-se en els d’ambit centraliste. O siga, la veu valenciana en el parlament autonomic i la veu valenciana en el parlament espanyol.

Desgraciadament i despres d’un aument de representativitat politica en corts i ajuntaments, els orguens directius donaren  pas a una serie d’elements, rebotats d’atres partits no valencianistes, que s’encarregaren a soles de conseguir els seus interessos personals. El principi del fi d’UV estava cantat en un pacte antinaturalea per a donar-li al PP l’alcaldia de Valencia. Hasda hui que els resultats de les ultimes eleccions han situat a UV fora  de la representacio en ajuntaments i corts valencianes. Tot aço mos te que fer reflexionar sobre lo que politicament necessitem els valencians.

Aquell partit que naixque en les sanes intencions de defendre com a premisa institucional les senyes d’identitat del Poble Valencia: himne, senyera, llengua, denominacio,  hasda aplegar a obtindre per a les seues sigles, la presidencia de les Corts Valencianes. Pero ahí tambe varen fer mella les ambicions politiques dels seus dirigents: poltrones, prebendes i mamandurries varies concedides pel PP. feren que la venda de voluntats fora un fet i l’ambicio d’alguns dels seus dirigents ofegaren un proyecte que podia haver segut la solucio politica per a la nostra terra.

Possiblement no pensaren  -o potser fora l’objectiu politic de molts d’ells- que els valencians anavem a compendre les seues manipulacions i no caigueren ¿o si? en que la desfeta del partit estava mes que cantà. Les urnes, que mes pronte o mes tart passen factura, foren clares: perdua de la representacio parlamentaria i en els ajuntaments. Al remat, infortuni per als seus dirigents i “mala llet” per als seus militants que treballaren de calent per a fer realitat les seues ansies de tindre un partit politic netament valencià i valencianiste.

Hui en dia per la desunio, quina llavor han fomentat els partits centralistes i, perque no dir-ho, la manca d’interes politic i cultural de la majoria dels valencians, considere que es prou dificil el que tornem a tindre un partit, d’estricta obediencia valencianista, en representacio parlamentaria en el Congres i Senat espanyols i en les Corts Valencianes. No obstant, pense que encara que dificil no impossible recuperar la dita presencia en l’espectre politic valencià pero no a curt ni a mig plaç.

5.      Les Associacions culturals: 

Moltes, moltissimes, ne son les associacions que hui conformen l’espectre cultural de la terra valenciana, la majoria d’elles agrupaes en lo que coneguem com la Coordinaora d’Entitats Culturals del Regne de Valencia i tambe, posteriorment, la que no fa tant de temps ha segut crea: la Plataforma Normes d’El Puig.

En l’any 1.878 es varen reunir en la Ciutat de Valencia un grup de persones, poetes, escritors i intelectuals interessats profundament en l`exaltacio del fet valencià. Estaven alli per a escoltar el poema “Lucrecia profanada” del poeta Lladro i Malli.

Entre els assistents estava un jove, Carmel Navarro Llombart, al que despres es va coneixer en lo seudonim de “Constanti Llombart”, jove que arreplegà les inquietuts de tots aquells presents, fundant, dies despres, l’entitat cultural Lo Rat Penat. La societat tenia en l’imaginacio del jove Llombart el proposit de convertir-se poc a poc en llavor per a la reivindicacio politica dels valencians. Era un principi de nacionalisme estricte, autocton i independent.

Pero la figura d’atre poeta renombrat, Teodor Llorent, va ser clau per a que el somi del jove Constanti quedaren soterrats.

La distincio que el mateix Teodor Llorente fea dels poetes integrants del grup, denominant-los de “guant i espardenya” marcà una llinia divisoria entre els poetes politics-nacionalistes (d’espardenya) que escribien per al poble en un valencià vulgar i en els diaris, i els  que ho feen en un llenguage cult i docte -¿a que mos sona aço als valencians?- i que, per tant, rebujaven la politica (eren els de guant) i pensaven que la cultura estava per damunt de les reivindicacions d’un poble que patia des d’Almansa i molt ades, l’invasio d’una llengua, la castellana, que no era la propia, i en actitut servil veïa com les seues arraïls culturals anaven difuminant-se en benefici  dels poders factics. Era una prova de l’incipient coentor, coentor que en la seua accepcio vol dir “cursi” pero que tambe te un atre significat: coentor que irrita.

La trayectoria d’esta societat, que comente per ser la mes antiga, crec, de totes les que hui conformen l’espectre cultural valencià, ha segut sempre, i segons les influencies politiques de cada epoca, la del bandejament cap a les distintes opcions politiques i culturals. Hui tenim una societat a on ha desembarcat el partit politic que actualment governa la nostra Comunitat, el PP., comprant voluntats per mig de carrecs i prebendes, transformant-se en un apendix de la politica totalment d’esquenes al Poble Valencia, per la ceguera dels seus propis socis que no ne tenen, salvo honroses excepcions, la capacitat de reaccio per a destituir a una junta de govern actualment presidida per un acolit agenollat al poder politic del que trau el seu “modus vivendi” com a Director General de Patrimoni de la Generalitat Valenciana.

 Hui, la junta de govern de Lo Rat Penat, es caracterisa per la seua connivencia en el poder politic, situacio d’esquizofrenia total, per quant que, com a ejecutoria de les activitats de l’entitat cultural,  te que velar per a defendre els seus obtectius estatutaris sempre baix d’un punt de vista de la cultura essencialment valenciana per a lo que fon creà la societat.

Per supost que existixen moltissimes mes entitats valencianistes en el nostre espectre cultural i fer mencio a totes elles seria prou dilatat i farragos per al lector. A soles dir que en les seues trayectories culturals n’hi ha de tot: les que son fidels als seus plantejaments estatutaris de defensa de les senyes d’identitat valencianes i, les que estan escorant-se cap als postulats politics a l’us –segurament perque tenen a la ma l’eixemple de Lo Rat Penat- agenollant-se per a tractar de conseguir algunes molletes de les que solen caure de les taules politiques sempre prou be surtides economicament.

Hui mes que mai el moviment cultural valencianiste necessita de la concurrencia, en estricta obediencia valenciana, de totes les entitats, encara que crec que l’excisio ya s’ha fet lo suficientment profunda per a conseguir la necessaria cooperacio de forces que ne son necessaries per a  lograr que se mos restituixquen els drets culturals que per historics i per llei mos corresponen. Eixemple d’aço puc citar a la Coordinaora d’Entitats Culturals del Regne de Valencia quina activitat està totalment abandonà i que no sap, o no vol o no pot, aglutinar els objectius de les entitats que encara pertanyen ad ella.

6.      El mon de les Falles:

No cap dubte que les Falles han segut un eixemple de democracia interna en els temps en que esta paraula careixia de significat en la vida dels valencians i, per supost, del resto dels espanyols. S’entenc que estic referint-me als temps de l’ultima dictadura politica.

Elles contribuiren al manteniment d’una especial senya d’identitat del nostre poble i, per supost, a servir de folgament durant els dies de festa, de fer oblidar atres penuries que es patien en els dificils temps de ls pre i postguerra.

Per sort aquells temps de penuria passaren i per desgracia l’evolucio del mon faller cap a l’actual situacio en que es troba anà transformant-se des de la critica politica especialment a una connivencia molt acusà en el poder politic.

Hi ha que reconeixer que en l’aspecte llingüistic, les falles, per mig d’u dels seus congresos fallers, decidiren que la normativa per a les seues expressions en llengua valenciana seria la de la Real Academia de Cultura Valenciana, la normativa que coneguem com les Normes de El Puig, per a eixir al pas de la galopant catalanisacio que de les seues manifestacions culturals venia duguent-se a terme.

A pesar d’eixe acort democratic pres per assamblea general de la Junta Central Fallera, els llibrets en l’explicacio i relacio de la falla, aixi com els cartellets dels monuments fallers abocaren a una despersonalisacio tal -lliggas catalanisacio- que hui encara subsistix i s’acrecenta cada vegà mes. Escasissimes ne son les falles que utilisen la normativa genüinament valenciana i no mes hi ha que fullejar els llibrets per a adonar-se de la seua submissio al poder politic.

Per atra banda, en la nostra Comunitat l’afluencia d’inmigrants, tant espanyols com estrangers, cada vegà va en aument i les festes dels barris, les mes genuïnes, les falles, els atrauen perque es una forma d’esparciment, per atre costat molt llogic, per a sustraure’s dels problemes quotidians. Es una forma d’integracio pero tambe de despersonalisacio de l’identitat valenciana. Hi ha que tindre en conte que son els barris periferics els que atrauen mes foraneos i la situacio real es que una de les primeres activitats que monten es una comisssio de falla, pero la realitat es que, el fondo de la qüestio es eixa, la festa i a soles la festa. L’utilisacio, defensa i el respecte cap a la llengua valenciana, se’ls la trau a la fresca. Acaten la catalanisacio tant si es per a obtindre aportacions economiques com que no.

Per tant, yo pense, i puc estar equivocat, que salvo honroses excepcions hui en dia les falles contribuixquen a ser un vehicul mes de propaganda de l’inmersio llingüistica catalanisant.

7.      Necessaria conscienciacio dels valencians: 

Sempre he rebujat, per considerar-la ofensiva per a alguns valencians, la paraula “meninfotisme”. Crec sincerament que existix  en Valencia una societat dividida entre els que tenim com a brega ineludible la defensa dels nostres arraïls i aquells que,  sentint-se valencians, no consideren necessari  el moure un dit per a defendre la seua cultura i llengua. Es molt mes comodo seguir la corrent inmersora que mampendre una actitut beligerant en contra la organisà catalanisacio, organisà des de tots els punts en que l’Administracio autonomica ne te competencies.

Incloc dins d’estos ultims ad aquells que presumixen de considerar-se mes valencians que ningu perque treballen per a les falles, plorem en el “trasllat” i en “l’ofrena”  s’emocionem quant “baixa la senyera” i, entre atres coses,  omplin la pancha de paella, aspectes que no deixen de ser actes que mos identifiquen com a poble diferent i diferenciat, pero no estan  gens disposts a treballar per a defendre la seua terra, la seua cultura i  la seua llengua. Aixo con que no porta mes que disgusts, inclus enfrontaments en amics i en la propia familia, l’obvien. Aixo ya es una atra cosa.

No son capaços de vore que la despersonalisacio de la nostra identitat es un fet que ne tenen com a objectiu prioritari els partits politics, centralistes o no. L’ofensiva especialment cultural contra els valencians passa per vendre –mos a un proyecte federalista auspiciat per la politica catalana i consensuat (paraula que tant gusta d’utilisar als politics) en les altes esferes del govern central.

Ad estos valencians, dels que encara tenim que sentir-mos: “sempre esteu en lo mateix”, “sempre esteu veen fantasmes”, “a mi no me faran ser lo que no vullga ser”, “els meus fills estudien en catala pero en casa parlen valencia” I yo em pregunte: ¿i com ho escriuen?, ¿i com ne tenen viciat el llenguage?. I tantes  i tantes frases manossejaes que a soles els servixen per a justificar la seua manca de consciencia valenciana. Ad estos tambe van dirigides estes reflexions, precisament per a que s’adonen d’una vegà per totes de lo que mos estem juant i en lo que està colaborant la seua passivitat .

Estos valencians que per comoditat o per consciencia han adoptat esta posicio d’indiferencia en els problemes que mos acucien, son  els que vullc que reflexionen, encara que siga per uns moments, en el silenci de la seua soletat, sense que ningu puga escoltar  les seues reflexions, si lo que mos estan fent es lo que mos mereixem els valencians. 

8.      Cridament als valencians:

Al principi vaig escomençar referint-me a la conferencia de Vicent Sanç Sancho per l’actualitat de ses paraules. Vullc rematar estes reflexions fent-me eco de les seues conclusions.  Si be ell es referix en tot moment a la situacio politica, crec que la seua opinio mos servix actualment per a obtindre l’exit en les nostres reivindicacions culturals.

Vicent Sanç dia: “N’hi ha que estimular un proyecte  que aspire a vertebrar-se en la propia societat. Que aspire a estendre i acceptar les seues bases en lo mes fondo del teixit social valencià. Arrelant en el si de la colectivitat”

“Un proyecte que se propon aglutinar les noves inquietuts socials i recabar la colaboracio de totes aquelles forces socials i personalitats de la vida valenciana que encara que no vinculaes politicament d’una manera definitiva..... (afegixc yo: per a tractar de vincular-les culturalment) sentan la necessitat de moderninisacio i de protagonisme real valencià.”

“Un proyecte que no naix en la voluntat de fragmentar i dividir el panorama cultural valencià, sino que preten aglutinar i sumar a totes aquelles persones i grups humans que participen d’uns mateixos criteris de valencianitat i de independencia politica”
“Una alternativa de progres, netament valenciana, autonoma i deslligada d’estructures i dependencies politiques i culturals externes”.

“Des de la crida a la solidaritat”.

“A la recuperacuio de la nostra dignitat”.

“Davant la realitat valenciana, el valencianisme politic i cultural ha de proyectar-se com un mensage capaç de donar i crear espectatives, d’obrir una via d’esperança, de conseguir que la gent torne a trobar un estimul que la moga a acceptar els problemes del present, des de la fe en superar-los dema".”

”Una crida a rescatar tota l’iniciativa creadora dels valencians”.

“A no deixar-nos sumergir en la desesperança”.

“Un mensage politic capaç de crear un marc de confiança i d’estimul a on insertar els canvis i transformacions que necessita la societat valenciana”.

“Un mensage politic que presenta i se propon com a superacio d’una politica que es incapaç de donar solucions i respostes als problemes de la realitat plural valenciana”.

“ La proposta intelectual i politica que es formula des del valencianisme politic, vol ser un revulsiu, un fort revulsiu per a la tristea del moment present. Un revulsiu capaç de revolucionar al mes conservaor. Capaç de despertar a tants valencians de la quietut i somnolencia en que es troben”.

“No es possible permaneixer oferint l’espectacul de l’impotencia, la mediocritat, l’absencia de idees i valors valencians”.

“I precisament perque impera la desmoralisacio i el desengany entre moltes persones era necessari formular un proyecte ambicios, i per que no dir-ho tambe, dificil”.

“Serà una batalla dura i a voltes desigual”.

“Tindrem que batallar contra l’oficilitat i el poder d’una politica sense perfils valencians”.

“Batallar contra l’insolidaritat, la por de moltes persones a significar-se publicament, i en cas contrari, batallar front a l’excessiu personalisme d’atres”.

“Tindrem que batallar contra els excepticismes, les enveges, els prejuïns...”

“Pero a pesar de totes estes dificultats, la llabor ha de ser un exit”.

“I lo que volem esta nit en assentar la primera pedra de la renovacio valenciana”.

“Existix una alternativa als problemes de Valencia”.

“I n’hi ha que proclamar-ho”

“Una alternativa valenciana”.

“I els convide, a tots vostes, a participar d’este proyecte”.

“A defendre un mensage d’esperança de futur”.

“Un futur que volem valencià”.
           
En conclusio, se te que treballar amplament com a consequencia de la necessitat de rescatar al nostre poble del seu tradicional abandonament; abandonament al que no son extranys la major part dels propis valencians, i als que les nostres forces politiques i socials han donat l’esquena la majoria de vegaes, en un gest de frivolitat i indiferencia que els desacredita. Se te que treballar amplament per a conseguir dotar al nostre poble d’altes dosis de protagonisme.

A soles podrem conseguir-ho sobre la base de l’unitat del valencianisme cultural, puix està clar que els politics a soles obedixen als dictats de les seues esferes superiors, generalment centralistes. Hui pareix que esta unio esta llunt de fer-se una realitat, pero, tenim que tindre l’esperança de que aço pot ser una realitat, mes o manco proxima, pero no podem gitar-mos a dormir i esperar a que les coses es solucionen per si mateixa. Tenim que solucionar-les mosatros. Tenim que trencar esa situacio de “comodisme” de molts valencians que pensen i que se justifiquen en que res es pot fer per a reintegrar a la nostra terra valenciana la seua dignitat com a poble. I tenim que escomençar a fer-ho ya. No podem esperar mes. Valencia, el nostre Regne de Valencia, mos esta reclamant desde fa molt de temps que mos alcem, que lluitem, que germanem, que aunem voluntats pero sempre, sempre, en clau valenciana i per als valencians.

                                                           Pep Guillen i Milla
                                                           Valencia, Cap i Casal del Regne

                                                           Juny del 2.003