miércoles, 22 de febrero de 2017

PERE II EL CERIMONIOS, REI DE VALENCIA

 

Per: Josep Boronat Gisbert

Tenim ya clar que, si alguna bandera podia haver segut representativa del Regne, ho era la Senyera de la Ciutat de Valencia. I que, en esta, el blau es –“per força”- historicament cert des d’un bon grapat de sigles, a lo manco des de Pere II el Cerimonios (1336-1387).

Per a enfocar be el detall que mos interesa coneixer, no hen de mirar per un canut, sino eixamplar el camp de visio a tot l'ample de l’epoca del rei citat.

Durant el regnat de Pere II de Valencia i IV d’Arago, de renom el Cerimonios o del Punyalet, el Regne de Valencia va tindre una importancia decisiva entre les demes terres de la Corona d’Arago, per a l’integritat dels dominis del rei. En un principi, fon molt important l’ajuda economica que el floreixent i prosper Regne de Valencia va entregar al rei a traves de la Generalitat i principalment en les Corts Generals de 1342, convocaes en Valencia, a mes de la posterior accio de forces militars valencianes en la reincorporacio a la Corona de Mallorca (1343) i mes tart el Rosselló (1345).

Pero entre 1346 i 1348, la noblea aragonesa –que hi havia format contra el rei la denominà “Union a fueros de Aragon” en temps de Pere I el Gran (III d’Arago)- tornà a juramentar-se contra Pere el Cerimonios. El motiu: que li havia llevat la governacio general al seu germanastre l’infant En Jaume, donant-la a la seua filla Constança, en titul de successora mentres no li naixquera fill varo (29 de març de 1347).

Una faccio poderosa d’alguns llocs dels Regne i de Valencia-ciutat es v’adherir a l’Unio, a pesar dels esforços d’En Pere de Xerica, que formà en Vilareal una lliga contraria.
En 1347, en les Corts de Saragossa, Pere el Cerimonjos es va vore obligat a confirmar a l’Unio el Privilegi d’Alfons I (III d’Arago), a separar de sa Casa als cavallers barcelonins i acceptar consellers proposts per l’Unio, restituint la governacio a l’infant En Jaume, encara que, poc mes tart, va morir enverinat, segons pareix, quan el rei el feu acudir a la seua presencia, en Barcelona.

Mentrestant, L’Unio saquejava en Valencia les cases dels sospitosos de ser partidaris del rei. Les forces de Pere de Xerica no van tindre exit contra l’Unio, i el rei, que estava en Morvedre, cedi a totes les exigencies dels rebels valencians (1348). El feren anar a Valencia, obsequiant-lo en festes esplendoroses, pero en situacio realment afrontosa, prcticament en arrest domiciliari en son palau, arribant a haver de ballar, ell i la reina, i no per gust, junt a la gent plebea.

En eixe mateix any, el rei va poder eixir de Valencia per causa de la pesta negra, dirigint-se a Arago, a on poc despres Lope de Luna, partidari del rei, va vencer als quinzemil homens de l’Unio en la batalla d’Epila (21 de juliol de 1248). I en octubre, les Corts d’Arago, en Saragossa, aboliren el Privilegi de l’Unio, destruint-se tots els documents i llibres que feen referencia al dit privilegi. Pere II es denomina “el del punyalet” per haver-se ferit en la ma esgarrant el Priovilegi en el seu punyalet.

Pero en Valencia, l’Unio resistia. El rei decidi acabar en les seues tropelies, entre les que es conta el saqueig de la juderia de Morvedre. L’host real va vencer a l’Unio en la batalla de Mislata. El rei En Pere es presentà a les portes de Valencia, que es va rendir, i la seua repressio fon durissima contra els membres de l’Unio, fent-los beure, en alguns casos, el metal fos de la campana que servia per a convocar als diputats de l’Unio.

Valencia, despres d’estos anys amarcs per al rei, tornà a la seua fidelitat generosa a Pere II, demostrant-la d’una manera excepcional en la llarga guerra contra D. Pedro I el Cruel de Castella, en la que el Reegne de Valencia fon decissiu per a la salvacio de la Corona d’Arago.

I esta actitut de Valencia va tindre singulars conseqüencies en la simbologia de la Senyera del Regne, objecte de posterior comentari.