miércoles, 22 de febrero de 2017

PER L'AMISTAT


Autor de l'articul: Diego Igual


¡Visca Catalunya!, ¡Visca els Països Catalans (1)!, ¡El Païs Valencià és Catalunya!. Aço es lo que eixos actuals «nois» (2) cridaven en molta exaltacio cada Nou d'octubre o cada dia en el que es fera referencia als nostres arraïls valencians, a unes persones que per ad ells anaven en contra de les seues ideologies i de la seua identitat catalana.

Vaig a contar-vos el cas que va ocorrer entre dos chics d'un poble valencià en el que lo que he dit ades era molt freqüent.

Cisco era un chic naixcut en el poble i descendent d'una familia en arraïls valencians. Quan era menut havia depres de sos pares una llengua que era el seu vehicul de comunicacio en els atres i a la que sabia traure-li partit. En ella li demanava a sa mare que li donara el menjar, sabia com demanar-li uns quants «duros» als seus yayos per a poder anar a la fira que posaven quan arribaven les festes del poble i com dir-li a sos tios lo que volia que li deixaren en casa d'ells els reixos por Nadal, etc.

A l'atre chic de la nostra historia li dien Davit, tambe vivia en el mateix poble que Cisco pero en la diferencia de que ell i la seua familia venien d'un poble de parla castellana de fora de les nostres terres. La falta de treball havia segut la causa per la que es traslladaren fins al poble del que parlem

Cisco i Davit en la seua infancia compartiren moltes coses, a mes de viure en el mateix carrer i edifici, anaven al colege junts, tenien els mateixos mestres i companyers, inclus jugaven en els mateixos amics. Pero el problema de la nostra historia va començar quan estos chics aplegaren a l'edat en que es matricularen en B.U.P.. Durant eixos anys els van ensenyar que la nostra comunitat forma part d'una confederacio de comunitats i terres en una homogeneïtat de factor historic-llingüistic i cultural al que se li demonina «Països Catalans» a on es diu que es parla, naturalment, el catala.

Tambe se'ls insistix molt en que aixo de llengua valenciana ha segut una forma que tenien els valencians antics per a demostrar el seu orgull com a poble lliure i diferenciat en relacio al restant de catalanoparlants.

Els nostres dos personages acabaren l'institut i van passar a l'universitat. Va ser durant esta etapa, en la que els dos chics anaven fent-se majors, quan Cisco començà a voler expressar tot lo que durant anys tenía dins del seu pensament, una cantitat de preguntes que per pora represalies per part dels seus professors no les havia pogudes formular mai.

Estes preguntes venien enfocades a buscar un perque a tot lo que l'havien fet deprendre sense donar-li una explicacio convincent sobre aixo de que els valencians no som un poble lliure sino que estem baix el domini d'un nou imperi, el catala, que busca la nostra desaparicio com a poble.

Cisco era una persona molt vinculada a la cultura valenciana; en el poble persones que conegueren de tant prop la nostra identitat cultural sense cap tipo de manipulacio (ni castellana ni catalana), i els nostres arraïls com a poble diferenciat, n'havien poquetes.

En canvi, Davit, durant eixos primers anys universitaris, s'havia relacionat en gent que pertanyia a u d'eixos grups intolerants i neofascistes que pretenien impondre les seues idees sobre el pancatalanisme (3) sense respectar que hi haguera gent que poguera tindre diferent pensaments sore una mateixa cosa

A Davit, tot lo contrari que a Cisco, lo que esta gent anava ficant-li en ment li entrava en molta facilitat ya que com dia al principi no posseia cap tipo d'arraïls valencians, no havia tengut la sort de «mamar» la llengua valenciana i de conviure en la cultura tradicional del poble ya que sempre havia cregut que era inferior als seus amics valencians pel fet de ser «castella». Ara dins del pancatalanisme estava la seua oportunitat d'acabar en eixe orgull que pensava que tenien els seus amics de ser valencians de naiximent. Ell ara els demostraria que eren uns «ignorants», que eixa llengua que tantes vegades els havia sentit parlar era de segona, i que no tenía categoria per a ser llengua sino que com a molt aspiraria a ser un dialecte d'una llengua superior i de molta mes categoria que era la catalana, reforçada per una «majoria» dels filolecs (?).

A partir d'ahi començaren les discusions entre els dos amics. Cisco demanava a Davit que lo mateix que ell respectava les seues idees li respectara les que ell tenía i ni tan amics. Pero aço no va poder ser; Davit havia caigut en les garres d'estos nous amics fascistes i intolerants en qualsevol atre pensament diferent i Davit va trencar l'amistat que des de menut havia tengut en el seu millor amic per a passar a defendre ad estos «nazis», els pancatalanistes (4).

Vulguera fer una reflexio al cas que acabe de narrar-los per a que aplegue a tota la gent de les nostres terres, tant als que van naixer aci com als que han fixat la seua residencia entre nosatros per tal d'estalviar-nos casos com el de Cisco i Davit.


Als valencians d'adopcio els dic que sense renegar dels seus propis arraïls intenten integrar-se com a uns ciutadans mes dins de la nostra societat valenciana, que participen en totes les seues manifestacions culturals (festes del poble, agrupacions culturals valencianes, etc) i com a cosa molt important que intenten parlar en valencià i ajudar com a un valencià mes per a que als seus fills, nebots o amics se'ls ensenye la llengua valenciana i no una llengua forastera com es la catalana i voran com la reaccio que la gent valenca-parlant tinga en voste sera molt satisfactoria per a tots.

En canvi, als valencians autoctons els demane que, encara que son una gent molt oberta i integradora, no discriminen de cap menera a les gents que, per motius com puga ser la trobada de treball, es desplacen per a viure als nostres pobles. Que intenten abandonar el calificatiu de «castellans» que se'ls impon ad estes persones de manera despectiva, I per ultim que quan vegen que estes persones fan tot lo possible per a parlar en valencià, encara que tinguen molts problemes per a fer-ho, no es riguen i els recolzen per a que ho seguixquen intentant i aixina es conseguixca la seua total inservio dins de la nostra societat. Tambe dir-los qué als catalans hi ha que felicitar-los per eixe orgull que tenen per la seua terra, cultura, costums, tradicions,etc. Que oixala tots nosatros puguerem dir algun dia ans de tot que som valencians i deixar eixe meninfotisme (5) que ens caracterisa.


Per a acabar, recordar-los als «panques» (6) lo que estan duent avant i que recapaciten, que no siguen tan intolerants, que no caiguen de ple en eixe fascisme que estan demostrant quan volen censurar els pensaments de les persones que discrepen de les seues idees, que no es venguen a un imperi que ens demostra cada dia la seua finalitat el catalanisme, que no nos imponguen per nassos, omplint-nos de mentires, la catalanitat de la nostra terra i ens deixen dir en boca plena: ¡vixca la llibertat d'expresio!, ¡vixca el poble valencià!, ¡vixca lo valencià!