miércoles, 22 de febrero de 2017

¿QUÉ ES UN MERIT?


-Accio digna de premit o de castic.

-Resultat de les bones accions que donen valor a les persones.

-Lo que dona valor a les coses

-Conjunt de probes y raons que resulten del proces y que orienten al tribunal per a fallar.

He llegit les vostres opinions sobre el tema y si ben cert he passat en principi de moltes d'elles, finalment he vollgut involucrarme quan he vist opinions, que no compartixc, que deduixc que son de gent prou jove y nacionalistes. No penseu que estic en contra dels jovens o dels nacionalistes,ni d'una cosa ni de l'atra. Simplement discrepe d'alguns plantejaments dels jovens perque com a jovens que son , son mol tendres y els falta la consistencia que dona el pas del temps.

No es poden confondre unes coses en atres. Algunes de vostres interpretacions se'n ixen de context.
Per a tots els que defenen mes l'importancia de la llengua del lloc que el coneiximent de la ciencia u ofici a desempenyar, vos dire que ixe plantejament no te consistencia. ¿No haveu sentit mai lo de la captacio dels grans cervells, com a practica generalisà de lo que se fa en qualsevol empresa?.

Respecte a lo de valencià-catala, funcionaris, exclusions, domini de les llengues oficials..., mes que opinar, vos vaig a contar lo que yo he fet y endespues traguau conclusions.

Soc funcionari de carrera des de l'any 69 , quan no s'entraba per perteneixer a un o atre partit, perque no n'hi havien y lo unic que primava eren els coneiximents tecnics.

Vingue l'Estat de les Autonomies, y si algu pensava que als de casa, o siga als valencians, els anaven a tindre mes en conter esteu equivocats. Els "democrates progres catalanistes", se feren en lo poder y no contents en clavar en l'administracio, en el llocs de responsabilitat, als del partit y amiguets,crearen uns baremos a la mida dels interessos dels seus adoctrinats, tant es aixina, que als que havien fet els cursets de "valencià-no", o siga el "cagala" se'ls donava una montonà de punts y als que duyen tota la vida treballant per a l'administracio, aixo no puntejava casi.

Ixe fon el criteri d'aquells "democrates, progres y catalanistes" del PSOE, y lo pijor es que continua siguent el mateix citeri dels "democrates,lliberals conservaors y tambe catalanistes del PP y dels venuts valencianets d'UV quan compartiren govern en el PP.

Per dignitat y per coherencia en els meus principis valencianistes no he fet els cursos de catala, a pesar de que ixa postura anava en contra dels meus interessos profesionals y com a consequencia economics.
¿Qué he conseguit?

.Estar en el mateix puesto sempre; sense haver progressat en la carrera administrativa, inclus quan manaven els del meu partit, que en aquell entonces era UV.

Pasmeuvos jovens de lo que vos vaig a contar; mol al fil del tema dels merits

Vaig denunciar en el si del partit, ixa postura injusta y per a mes inri catalanista, que havia utilisat una persona que en la epoca dels socialistes havia vingut de Catalunya a Valencia . Ya podeu imaginarvos per qué.

Este Sr. li havia fotut la plaça a un atre tecnic que li la disputava, argumentant que tenia els cursets de catala. El tecnic perjudicat, heu tira a juit y va guanyar la plaça que li corresponia ,perque el juge, a Deu gracies, reconegue que el catala no constava com a llengua oficial en nostra Comunitat.

El tecnic catalaniste continuà siguent director general de la Conselleria d'Agricultura quan esta estava en mans de UV. Ni Mari Angels se'l va carregar, sino que'l mantingue en el carrec, ni els membres del Consell de Llengua y Cultura del partit varen fer res en defensa de la meua denuncia, a pesar d'haver aportat proves documentals.

Alguns dels membres d'esta llista, que en aquell entonces formaven part del Consell de llengua y cultura, foren testics de lo que dic; encara conserve les probes.
Vida crec que no mes ne tenim que una, y cada u es lliure de viurela com crega, en arreglo a les idees recibides y conformaes per ell mateixa.

Qui preferixca vendres a les idees dels demes, ya m'enteneu, qui preferixa ser atre, qui preferixca prostituirse, es mol lliure de ferho, escalarà llocs en la vida social, sera considerat, alabat y felicitat pels demes, pero no sera ell, sera atre, un atra cosa.

Per als merits professionals duen primar els de la professio, per als merits politics, deuen primar les persones, l'integritat, llealtat a les idees y principits del partit, que no vol dir a les persones que manen, perque alguns sabem com s'han conseguit ixos puestos.

Ara que ya sabeu algo de lo que he fet y de lo que ha fet U V respecte als merits llingüistics de determinaes persones que han ocupat carrecs de lliure designacio podre opinar en major coneiximents de causa, y vos faig la siguient pregunta:

Si realment, lo que s'ha donat oficialment des de l'instauracio democratica son cursos de catala baix lo nom de valencià, cregeu:
-que val la pena aurir un debat sobre una cosa inexistent com son els cursos de valencià.
-¿continueu siguent partidarits de puntejar ixos cursos, ya no per damunt dels coneiximents profesionals, sino puntejarlos sense mes ?
-¿Cregueu que als que han fet els cursets oficials de "valencia-no", o siga de catala, se'ls deu premiar?, y a mi, per haverme negat a ferlos per integritat valencianista y perque no se m'ha donat la possibilitat de fer cursets d'autentic valencià en l'administracio, se me tinga que castigar, com varen fer inclus els del entonces meu partit?

Els jovens de hui haveu tingut l'oportunitat de recebir unes ensenyances que la majoria dels de la meua epoca no tinguerem. !Penseu!.!Penseu!.No vos dixeu dur per les tendencies y corents subliminals catalaneres que mos invadixen. !No caigau en la trampa del catalanisme!. Molts dels jovens que hui estan en el catalanisme, es perque no han tingut la preocupacio e interes en pensar y analisar el per qué de les tendencies catalaneres.

Quelo Bonica

15.04.03


QUÉ ES EL LANUZISME?


Autor: Ferrer

14-5-2004.

Des de Jesus de Nazareth a David Beckham, des del cristianisme fins a la beckhammania tots els –ismes de l’ historia que s’ han basat en el nom d’ una persona revelen que eixe es un individu singular en un aspecte o atre.

Tots sabem que la realitat es mes complexa que la visio simplista i unineuronal de “Si soc de dretes vullc una Llengua Valenciana independent, si soc d’ esquerres vullc un dialecte valencià supeditat al catala”. Aço es com dir que els negres han de votar als democrates quan hi ha republicans com Colin Powell o Condolezza Rice, o que els rics voten a PP i els pobres a PSOE, quan sempre existi l’ esquerra caviar i els obrers de dretes. Pero per als pancatalanufos els 6.000 millons d’ habitants de la Terra es dividixen en dos inmensos grups. Sols en dos.
Els pancatalanufos i els fascistes. O eres lo un o lo atre. No hi ha mes. ¿Pero fins a quin punt es cert aço?

Cada dia em trobe en mes i mes gent jove que es declara obertament “lanuzista”. Per tant descriuré el lanuzisme basant-me no en les qualitats del lliterat Chimo Lanuza sino en les dels qui diuen identificar-se en ell. Es tracta de gent jove, valencianista, que anhela una Llengua Valenciana independent de la catalana i un Estat Valencià independent d’ Espanya i de Catalunya (encara que la majoria de lanuzistes es conscient de la tristissima realitat valenciana i al final del dia tampoc espera la lluna ni utopies). Els lanuzistes solen ser jovens nacionalistes valencians, esquerrans, progressistes, be ateus o be laics, jovens que ya estan mes que farts del catalanoespanyolisme, gent que vol una Nacio Valenciana lliure i sobirana, que preferix que li diguen fill de puta a que li diguen catala o espanyol, perque aixo son dos insults moltissim pijors, com tot lo mon sap be.

No soc yo un lanuziste en el sentit estricte de la paraula puix sempre fiu un cas a banda, un inclassificable que no encaixa be en cap de puesto. Pero he de dir que em sent proxim al lanuzisme, perque es un sentiment de patriotisme valencià (i nomes valencià) basat en la dignitat i la coherencia, un crit de llibertat. Els lanuzistes, els verdaders lanuzistes, son hereus del cami iniciat pel difunt autor Federic Feases (que Deu li tinga en el cel), gent que, com Chimo Lanuza, no es ven per un premi de merda ni per un sillo en una academia de merda. Es tracta de patriotes valencians, de gent honrada i sincera disposta a treballar pel seu païs. I cada dia en son mes.
¿QUE DIU EL DICTAMEN SOBRE LA NATURALEA DEL VALENCIA?

Per: Toni Fontelles


"El valencià, idioma historic i propi de la Comunitat Valenciana, forma part del sistema llingüistic que els corresponents Estatuts d’Autonomia dels territoris hispanics de l’antiga Corona d’Arago, reconeixen com a llengua propia”.
           
PRIMER PAS: llevar l’expressio "idioma historic i propi de la Comunitat                     Valenciana", ya que el significat dels adjectius es trivial i debil (no son discriminants ni monosemics). Ara la definicio queda aixina:
            "El valencià forma part del sistema llingüistic que els corresponents Estatuts d’Autonomia dels territoris hispanics de l’antiga Corona d’Arago, reconeixen com a llengua propia".           
SEGON PAS: vejam qué diuen els estatuts d’autonomia dels antics territoris hispanics de la Corona d’Arago -Balears, Catalunya i Arago- per a vore quína es la "llengua propia":
            Arago (llei organica del 10-8-82, reformada per llei organica del 30-12-96). No diu quína es la llengua oficial o propia.
            Illes Balears (llei organica del 25-2-1983). Diu que el catala es la llengua "propia".
            Catalunya (llei organica del 18-12-1979). Especifíca que el catala es la llengua "propia".
            El nostre estatut diu que el valencià i els castella son els idiomes "oficials" -no explicíta "propis"-. Es dir, l'idioma "oficial" podria no ser "propi.
TERCER PAS: substituim l’expressio perifrastica “que els corresponents Estatuts d’Autonomia dels territoris hispanics de l’antiga Corona d’Arago, reconeixen com a llengua propia” pel terme concret -referent- que hem trobat: "catala". Ara la definicio queda aixina:
            "El valencià forma part del sistema llingüistic catala"
QUART PAS: substituim "sistema llingüistic" pel seu sinonim "llengua"

                        AÇO ES LO QUE REALMENT DIU EL DICTAMEN:
                            “El valencià forma part de la llengua catalana”


¿QUE DIU EL DICTAMEN SOBRE EL NOM DE LA LLENGUA?

            "El nostre Estatut d’Autonomia denomina “valencià” a la llengua propia dels valencians i per lo tant este terme ha de ser utilisat en el marc institucional, sense que tinga caracter excloent. La mencionada denominacio “valencià”, i tambe les denominacions “llengua propia dels valencians” o “idioma valencià”, o unes atres, avalades per la tradicio historica valenciana, l’us popular, o la llegalitat vigent, no son ni han de ser objecte de qüestionament o polemica. Totes servixen per a designar a la nostra llengua propia, que compartix la condicio d’idioma oficial en el castella."
            El secret està en el primer paragraf que es el que anula la restriccio estatutaria i de la Llei d’Us:
"[A] El nostre Estatut d’Autonomia denomina “valencià” a la llengua propia dels valencians i per lo tant este terme ha de ser utilisat en el marc institucional, [B]  sense que tinga caracter excloent."
            Es dir: A es lo que nos mana la llei que digam, pero B. Lo que diu la llei no te caracter excloent.
            En segon lloc, introduix unes atres possibilitats -que ya no caldria, per la restriccio antertior- que estiguen avalades per la tradicio historica, l’us popular o la llegalitat vigent.
"La mencionada denominacio “valencià”, i tambe les denominacions “llengua propia dels valencians” o “idioma valencià”, o unes atres, avalades per la tradicio historica valenciana, l’us popular, o la llegalitat vigent, no son ni han de ser objecte de qüestionament o polemica. Totes servixen per a designar a la nostra llengua propia, que compartix la condicio d’idioma oficial en el castella."

AÇO ES LO QUE REALMENT DIU EL DICTAMEN:
            "La llei nos obliga a dir-li valencià, pero qualsevol atra denominacio es bona, per eixemple, catala"




¿QUE DIU EL DICTAMEN SOBRE L’ORTOGRAFIA?

            "Les denominades Normes de Castello son un fet historic que constituiren i constituixen un consens necessari. El Consell Valencià de Cultura reivindica l’esperit d’acort que les feu possibles en l’any 32 i enten que eixes normes han segut el punt de partida, compartit pels valencians, per a la normativisacio consolidada de la nostra llengua propia. Aquella es un patrimoni llingüistic a preservar i a enriquir per l’ent de referencia normativa que es propon en l’apartat següent. L’ent es basarà en la tradicio lexicografica, lliteraria i la realitat llingüistica genuïna valenciana."
            En el primer i segon punt diu que son les Normes del 32, es la mencio explícita, les bones: punt de partida per a la normativisacio consolidada.
            Despres s’aclarix tot:
"Aquella [-hauria de dir "esta"-; la normativisacio consolidada, es dir, lo que hi ha en l’actualitat] es un patrimoni llingüistic a preservar i a enriquir per l’ent de referencia normativa que es propon en l’apartat següent."
            Es dir, el model catalanisant que hi ha es lo que s’ha de "preservar i enriquir". S’ha de conservar, mantindre i millorar. Si no es en un us "pervers" del significat de "enriquir", no hi ha cap de forma d’entendre la conjuncio d'accions com a que es tendirà a un model "autoctoniste" o que contravinga lo manifestat.
            L’Academia Valenciana de la Llengua te la funcio d’elaborar una normativa, pero en una restriccio teleologica i metodologica previa: preservar i enriquir la "normativisacio consolidada".
            Hi ha una atra restriccio -aparentment contradictoria- "L’ent es basarà en la tradicio lexicografica, lliteraria i la realitat llingüistica genuïna valenciana". Es aparent, perque la lexicografia, la lliteratura -que tambe inclou l'ortografia- i la realitat llingüistica "genuïna" tenen mes d'una interpretacio.
            Opine que esta "contradiccio" es una simple concessio a la "galeria", com en la definicio de l'idioma ho es "historic i propi".


QUATRE EXCUSES I UN FUNERAL

 

Autor : Vicent Calabuig

Revista SOM – Octubre de 2002


L’idioma propi dels valencianas es el valencià i no un atre.  Una mentira dita mil vegades no es convertís en realitat. Durant estos ultims anys hem vist con s’afonava el Mur de Berlín, com Mandela  passava –despres de decades en la presso-  a la presidencia del seu païs i al Nobel de la Pau, o com el P.R.I. –al remat de gobernar durant 70 anys en Mexic- passava a l’oposicio.

De igual manera que hem vist que qui ha volgut dignificar el valencià ho ha fet sense problemes. Ya son molts els politics que s’han resistit a les Quatre Excuses del Pancatalanime (la consellera de Cultura i Educacio Ampar Cabanes des de UCD, Chimo Lanuza en el IVAJ, tots els alcaldes i regidors de UV, Mairen Beneyto en el Palau de la Musica, etc.). Aixina s’ha comprovat que “qui vol, pot ».

Cada volta son mes els que lluiten contra les Quatre Excuses Sense Trellat. Quatre excuses que conduiran al catalanisme al seu funeral. Pero, ¿De quines quatre excuses estem parlant ?

1.- L’excusa de la semblança entre llengües
Moltes vegades, quan un catalaniste no sap que argumentar, comenta aço de “si un valencià i un catala nos entenem es perque parlem la mateixa llengua”.  Esta afirmacio mes que patética resulta ridícula, situant-se en les antipodes de la filología internacional.

Com dia el Pare Fullana “que dos llengües siguen germanes –inclus bessones- no significa que siguen la mateixa llengua”. Aixina per tant, lo mes llogic es que dos llengües que procedixen de la mateixa branca (en este cas, l’occita) que siguen veïnes i que han tingut influencies semblants, siguen –llogicament- paregudes ¡Lo anormal seria lo contrari!

Eixemple en tenim a monto: el gallec i el portugues; el chec i l’eslovac; el serbi i el croat; el ruma i el moldau;  el rus i l’ucrania; el suec i l’islandes, el danes i el noruec, etc. Totes elles reconegudes com a llengües autoctones, inclus en aquells casos en que alguns imperialismes culturals i/o politics intentaren unificar-les be per “decrets llei” o be per la força. Per cert, ¿Quin es el grau cientific de paregut entre llengües” necessari –i arbitrari- per a dir que dos llengües germanes son el mateix idioma? ¿el 70%? ¿el 80%? ¿el 95%? ¿en base a quins criteris lexics, morfosintactics, fonetics/fonologics, etc.?

No obstant, tambe resulta obvi que quant mes catalanisen el valencià (segons els catalanistes, el “mormalisen”,  (curios eufemisme), evidentment molt mes es pareixera al catala.

2.- L’excusa de l’universitat. Una atra excusa recurrent entre els catalanistes es aquella que diu “L’universitat diu que el catala i el valencià son la mateixa llengua”.

En primer lloc,  hem de dir que aço no ha segut sempre aixina, puix fins a la celebracio del primer Congres de Llengua Catalana, esta llengua era mondialment catalogada com un dialecte del provençal. ¿Per que els valencianas no podem fer lo mateix, inclus copiant (calcant) els mateixos arguments d’eixe Congres?.

Pero es que, a mes, el Pare Fullana fundà la catedra de Llengua Valenciana en l’universitat de Valencia i fon membre de la Real Academia Española de la Llengua “per la llengua valenciana”. Llavors, ¿En aquella epoca eren tots ignorants o es que eren tots blavers? ¿o simplement el conflicte no estava tan politisat com ara? ¿es tan descabellat pensar que la situacio pot tornar a capgirar?.

I per una atra banda, la sobirania llingüistica del valencià, hauria de recaure en el poble valencià, de igual manera que nosatres no podem ni debem opinar sobre qualsevol atre idioma alie al nostre ¿O es que un filolec valencià podria dictar doctrina sobre el suhairi, el feroesc o sobre qualsevol dialecte del chinesc?.

L’universitat deuria de ser cresol d’idees i foro de debat. L’universitat hauria d’estar al servici del poble i mai al contrari. I en este sentit, l’universitat te l’obligacio democratica d’escoltar al poble que es sobira respecte a la llengua que parla. No debades els valencianistes sempre hem reclamat un referedum per a que el poble puga deixar ben clar que parla i que vol parlar.
Pero centrant-nos en les nostres universitats, ningu pot obviar l’inmesa cantitat de llicenciats de filología que defenen obertament l’independencia dl valencià (Chimo Lanuza, Voro Lopez, Manuel Gimeno, Joan Costa, Josep Maria Guinot, Laura G. Bru, Emili Miedes, etc.) aixina com moltissims universitaris obligats a amagar les seues creencies fins al mateix moment d’aprovar la carrera. Personalment conec a mes d’u que inclus es veu obligat a publicar baix seudonim.

Greu, molt greu, resulta que en l’universitat (que hauria de ser foro de debat i cresol d’idees) se censure absolutament tant al valencianisme com a l’occitanisme. Pareix que la coneguda i criticada endogamia universitaria  li te massa por a confrontar les seues tesis, mes dogmatiques que cientifiques. Actúen com a fascistes.

3.- L’excusa de la reconquesta. Un dels maxims exponents de la manipulacio catalanista es utilizar la falsa  hipótesis de la reconquesta. Abans de tot hem de dir que la  majoria dels historiadors valencians neguen la mateixa teoria de la repoblacio tal i com la conten els anexionistes, de tal manera que –en vista de l’inviabilitat d’eixa falacia- no tingueren mes remei que afegir que “tambe hem de tindre en cionte les posteriors repoblacions”. Tal volta no caldria ni parlar del tema, puix fins i tot el mateix Badia i Margarit –Rector de l’universitat de Barcelona i membre de l’Institut d’Estudis Catalans- ya ha advertit que es absurda.

De totes maneres, ¿Qué nos pot importar als valencianas que fa 8 segles vingueren mes o manco catalans? ¡Si en 800 anys han aparegut, desaparegut i evolucionat centenars de llengües en tot el mon! ¿Quant ha evolucionat el valencià durant eixe temps? Inclus suponent, que llavors, el valencià fora un dialecte del catala, hui tindria dret a ser reconegut com a un idioma propi ¿Qué pensen els catralanistes de la llingüistica diacronica (evolutiva)? ¿per que l’amaguen sistematicament?.

I parlant de normatives ¿Hem de codificar un llengüage arcaixc de fa 8 segles o hem de codificar la parla viva actual? ¿agarrem tambe el castellà arcaic de Cervantes o Quevedo? ¿un dinosauri es un animal o un fosil d’animal? Es cert que els valencians utilisaven “nosaltres” ¡Pero tambe l’utilisaven els castellan! ¿I el restant del lexic propi negat hui pel catalanisme? ¡Quina barra!.

4.- L’excusa del mercat. A sovint escoltem als partidaris de l’unitat de les llengües excusar al catalanisme mentres afirmen que “a l’hora de consolidar un mercat, quant mes sigam, millor”.

La trampa i el destrellat consistíx en que nosatres renunciem a l’idioma valenci’a per a, despres, substituir-lo pel catala. Si tan interessats estan en consolidar un unic mercat, ¿Per que no renuncien els catalans a la seua llengua i la substituixen per la nostra?. Segur que, aixina, els valencianas acceptariem  sense problemes l’anexionisme.

No obstant, evidentment, l’excusa del mercat no es gens científica i unicament es basa en la  pijor accepcio del mercantilisme, puix una de les parts ha de renunciar a tot per a que l’atra ho guanye tot.

Per ultim, afegir que esta escusa es inviable en ella mateixa,  puix de la mateixa manera que la majoria dels valencianas no tenen cap d’interes en comprar llibres en catala, resulta llogic pensar que els catalans tampoc estarien massa interessats en comprar llibres en lengua valenciana.

¡¡¡I si al marge d’estes quatre excuses, algun llector coneix alguna atra, li preguem que nos la comunique a la major brevetat posible!!!

No obstant, front ad este quatre excuses. ¿Qué argumenten els valencianistes? No puc fer un resumen en tan breu espai, ni manco encara escriure en quatre ralles tot lo que figura en un bon cabaç de llibres, pero si m’atrevire a donar uns breus apunts:

1.- Els testimonis escrits d’un romanç prejaumi, i inclus els testimonis d’araps parlant del mateix.

2.- Les investigacions d’eixe romanç (ignorat deliberadament pels catalanistes) fetes per filolecs i historiadors (destaquen poderosament els treballs de Peñarroja, publicats en la prestigiosa editorial Gredos).

3.- Les teories valencianes sobre la reconquesta i sobre les posteriors repoblacions, que diferixen a monto en la dels catalans respecte als numeros (en este sentit, es necessari destacar els treballs d’un dels precursos: l’aragones A. Ubieto).

4.- Els testimonis clarificadors dels coetaneus a Jaume I (per eixemple, el Bisbe Sant Pere Pasqual).

5.- Els testimonis de tots i cadascu dels nostres classics que unaninement i abrumadorament parlaven en llengua valenciana » i mai catalana (per eixemple, Joanot Martorell), tal i com es demostra en els mateixos facsimils editats en el llibre de Mossen Aslminyana “El Crit de la Llengua”, reeditat per Lo Rat Penat en l’any 2.000.

6.- El Segle d’Or de la Llengua Valenciana, el primer segle d’or abans de qualsevol atra llengua peninsular, quan els catalans apenes tenien quatres escritors  mediocres i mal contats.

7.-  L’Estatut d’Autonomia i la seua llegalitat –per damunt de l’AVLl-  que parla inequivocament d’idioma valencià.

8.-  La moderna sociollingüistica internacional (Chomsky, Fishman, Hudson, etc.) que li dona tota la sobirania de qualsevol llengua als seus usuaris –al poble-  i no ad esta o aquella colla de filolecs (en este cas, valencianistes, occitanistes o catalanistes) i que tambe afirma en rotunditat que “la diferencia entre una llengua i un dialecte ni es criteri de filiacio ni el numero de parlants, sino que la primera te un eixercit darrere i la segona no”.

9.- La resistencia del Poble Valencia, que a pesar de la manipulacio del catalanisme durant estes ultims 25 anys –en escoles, universitat, mijos de comunicacio oficials, politiques de subvencions, etc.) resistíx i sap molt be de lo que parla i lo que vol. I no ho dic per la manifestacio del 13-6-97 –la mes multitudinaria que mai ha conegut el Regne de Valencia- sino perque enquesta darrere d’enquesta cabudament aixina ho demostra.

10.- Les paraules de Prat de la Riba, fa ya casi un segle: “Hem de  ser inteligents i estrategits. Primer hem de treballar per l’unitat de les llengües. Una volta consolidat este primer par, hem de passar al segon; l’unitat cultural, i quant ya tingam tant l’unitat llingüistica com l’unitat cultural serà el moment d’aspirar a l’uinitat poliotica de la Gran Catalunya (Països Catalans).


Som valencianas, parlem valencià. 

QUATRE BARRES NO CATALANES

 

Per: Josep Boronat Gisbert

S’ha afirmat que Arago, Valencia i Catalunya han tingut una mateixa bandera, d’orige catala, basant-ho en diverses ficcions. Una d’elles,  l’afimar que constituien una Confederacio. Fals com hem vist.

Una atra invencio es supondre que les quatre barres roges sobre fondo groc son d’orige catala. Conve coneixer certes coses sobre esta qüestio:

D’entre els catalans, ha hagut qui, volent apropiar-se de simbols que els enaltiren, va forjar una historieta que atribuia al comtat de Barcelona l’orige de les barres. El catala P. Fr. Juan Gaspar y Jalpi (1624-1691) fa una extensa relacio en la “Hisrtoria de la ciudad de Manresa”, 1691, pp. 116-118, dient que la trau d’un manuscrit d’historia de Catalunya de Bernat Boades de 1420. Referix que Wifret II el Vellos, comte de Barcelona servint al seu senyor natural, l’Emperaor frances Carles el calp, en guerra contra els Normants, fon ferit en la batalla; que l’Emperaor el visità en sa tenda, i que, veent la molta sanc que escapava de les ferides del comte, va banyar en ella quatre dits de la seua ma, pintant en l’escut dorat de Wifret quatres ralles de sanc.

Esta ficcio s’ha repetit per escritors catalans i per alguns no catalans. Pero no es troba referencia del fet supost en els que vixqueren en epoques  no tan lluntanes   i que, per tant, devien de tindre noticia d’ell si haguera segut una realitat. Ni el Monge de Ripoll que escrigue concretament de Wifret II (1194); ni Muntaner en la Cronica del rei En Jaume (1325); ni Bernat Desclot, en la Cronica escrita entre 1326 i 1347.

La falsetat de tal llegenda fon demostrà per D. Juan Sans y de Barrutell, supernumerari de la “Real Academia de la Historia”, en la “Memoria sobre el incierto origen de las Barras de Aragon...”, llegida en junta ordinaria de l’Academia el 17 de juliol de 1812. Pero, ainixina i tot, encara circula per ahí.

No hi ha tampoc cap de document, ni tan encara cap d’indici de que les barres de Arago hagen segut usaes per cap de comte catala com a tal, abans de que els reis d’Arago hagueren heretat el comtat de Barcelona.

S’ha dit que les barres apareixen en un sagell de Ramon Berenguer IV. I d’esta afirmacio –que vorem tambe ficticia, falsa-  han deduit gratuïtament, que abans de regentar Arago com a princip-consort, ya les tenia com a divisa personal del comte.

Pero resulta que els eixemplars coneguts son de dos fonts: u d’ells, en la “Silografia Catalana” de Segarra, que està desgastat, com si haguera segut raspat, i no es possible apreciar quina es la divisa, ni si n’hi ha o no, de barres clarament. L’atre, en el “Catalogo de Sellos del Archivo Historico Nacional, Aracil Guglieri”, en el qual es veu que divisa no son les barres, sino els escacs d’influencia jaquesa, caracteristics de Jaca, primera capital d’Arago. Res de barres en escut o sagell catala.

Les quatre barres es coneixien a partir d’Alfons II (1162-1193), rei d’Arago per ser fill de la reina Petronila. Tinc noticia sense comprovar que foren usaes per Alfons I el Batallaor (1104-1134), rei d’Arago anterior a Petronila, en Valladolit.

Es clara la supercheria de que les quatres barres tinguen orige en terres, familiar o llinages catalans, Son propia i tipicament aragoneses, Pero els intens furiosos que es fan per alguns en la tentativa d’impondre al Regne de Valencia la bandera de les quatres barres, no son per ser bandera aragonesa, sino perque ara la detenten esl catalans.

El catalanisme basat en la mentira, es una vergonya.


QUANT EL MAL NO A SOLES VE D'ALMANSA


AUTOR: JOAN IGNACI CULLA


Hi ha dates que tristament asalten la nostra memoria. El 25 d’abril no es conmemora res, sino que es recorden les repercusions negatives que tingue per als valencians. Esta data marcà el nostre desti. Eixe dia de 1707, per “derecho de conquista”, foren abolits els Furs del Regne de Valencia, en el Decret de Nova Planta. Els nostres privilegis, forjats a traves d’una llarga historia, foren suprimits per el conquistador Felip V. Pero no quedaren ahi les fechories del monarca, cremà Xativa i li canvià el nom per el de Colonia Nueva de San Felipe; segregà la poblacio de Caudete del Regne de Valencia, despres de que esta donara refugi als maulets, defensors de l’Archiduc Carles (encara conserven en l’Ajuntament la Real Senyera, recort de temps passats); i imposà al nostre poble la llengua de l’Imperi. El valencià deixava de ser oficial i es prohibia el seu us en tots els documents publics, sustituint-lo per el castellà. Perdiem la nostra identitat per una atra.

D’ahi el dit “Quant el mal ve d’Almansa a tots alcança”. Pero com no hi ha mal que cent anys dure (encara que este durà casi tres sigles), en la democracia recuperarem els nostres furs, a través del Estatut d’Autonomia.

Es restablien els nostres drets, encara que no tots. El nom historic per el que sempre s’ha reconegut ad este poble es quedava en els despachos: Regne de Valencia. Pero es restituia oficialment el nostre idioma i nostra Real Senyera.

Aixina, la Senyera tornava a onejar en orgull en els edificis publics encara que este fet suscità alguns recels. La nostra llengua valenciana, en les Normes del Puig, tornava a l’ensenyança. Els tituls de Lo Rat Penat i GAV facultaven als professors durant un temps, fins a que aplegà el “normalisat” Ciscar, creant el reciclage de llavats de cervell IEC (Institut d'Estudis Catalans).

Quan el PP arribà al poder nos va fer pensar que tornaria la cordura, puix aixina ho manifestaven en els seus postulats electorals. L’esperança per la promesa, es transformà en desolacio i frustracio, al comprovar una volta mes que el nostre desti era el desengany. Els nostres fills poc a poc es transformaven en marionetes dirigides per politics sense escrupols, conseguint que estos qüestionaren l’inteligencia dels seus propis pares. El temps de sometiment va fer floreixer nous adeptes a “la causa”, per a major vergonya del seu llinage. S’estava conseguint que el menyspreu cap a lo nostre es convertira en dogma progresiste-cultural.

Pero si creïem que ya ho haviem soportat tot, estavem equivocats. ¡Sempre es pot fer mes mal als valencians! Si el 25 d’abril de 1707 marcà la nostra historia, atra data impregnaria la nostra memoria en el futur, el 8 de febrer de 2005. Un dia en el que els nous botiflers disfraçats d’academics de l’AVL, i arropats per els que tenien que mirar per els nostres interesos, veneren lo mes genui d’este poble, sa llengua. Una volta mes imperava el “derecho de conquista”. Una volta mes nos canviaven la nostra identitat per una atra. A diferencia de la batalla anterior, aci es canvien les llances per vots i els fusils, per nomines. Pero el resultat devastador es el mateix. Una volta mes, nos obliguen a refugiar-nos en les trincheres del ostracisme i des d’alli seguir reivindicant lo que es nostre, lo que no nos poden furtar: el llegat dels nostres antepassats.

Almansa, igual que el carrer dels cabrits (CVC), cavallers, (GV) o S. Miquel dels Reis (AVL), quedaran en la memoria, junt en tots i cada un del noms que contribuiren en els seus fets a usurpar-nos lo que llegitimament era nostre. Han preferit passar a l’historia com a acomplexats, per covarts, per mentirosos i, lo que es pijor, per traïdors. El temps i la memoria els jusgaran, pero si estagueren tots junts en un quadro, tant els que firmaren, com els que els han fet costat en el seu consentiment, el poble valencià els posaria com a Felip V, cap per avall.




QUAN VINGUÉ JOAN BATISTE BASSET

Per

Antoni Atienza

En 1705 es desencadenaren uns fets rellevants per a l´història valenciana. Aquells acontenyiments encara colpegen les nostres conciencies, i patim les seues conseqüències. Perque, ara fa doscents anys, la guerra de Successió al tro de les Espanyes arribà a les nostres terres.

En 1700, el rei d´Espanya i de Valéncia Carles II, de la dinastía dels Austria, havia mort sense fills. Durant els messos previs a la seua mort, les intrigues envoltaren el seu llit de malalt. Hi havia dos candidats: Felip d´Anjou, net del poderós Lluïs XIV de França, i l´Archiduc Carles d´Austria. Felip era el parent més pròxim, pero era un Borbó. Carles, en canvi, era del mateix llinage que el rei. Finalment, el designat fon Felip.

Les potencies enemigues de Lluïs XIV no aceptaren la designació de Felip com Rei d´Espanya, i es llançaren a la guerra. Anglaterra, Portugal i Holanda recolçaren a l´Archiduc Carles. Felip contava, en principi, en la fidelitat dels regnes d´Espanya, i el recolçament de França. La lluita començà en Italia; allí va anar Felip V, passant previament per Barcelona i jurant les lleis catalanes. Messos després, el conflicte s´estengué a Flandes i a l´Imperi, i en 1702 se vullgué portar a Espanya. Com que els anglesos no pogueren desembarcar en Cádiz, atacaren Vigo i saquejaren la Flota d´Indies alli refugiada. En 1704, els aliats llançaren una nova ofensiva sobre territori espanyol des de Portugal, i acabaren prenint Gibraltar, del qual els anglesos ya no es retirarien.

El regnat de Felip V tremolava. Els anglesos derrotaren als francessos en Blenheim, i llavors els aliats decidiren intentar un desembarcament en Catalunya. De fet, existíen entre els catalans molts partidares de l´Archiduc Carles, i alguns inclús ya s´havien alsat a favor de "Carles III". El sentiment valencià, en general, era en canvi partidari de Felip de Borbó. Pero també existia una intensa aversió cap als francessos. En 1691, una esquadra de vinticinc galeres franceses havia hostigat els ports de Vinarós i Peníscola, i finalment, el 23 de juliol, llançaren un terrible bombardeig sobre Alacant, el port més important del Regne de Valéncia, que durà cinc dies. A banda, estava la competència comercial dels productes francessos. N´hi havia inquietut entre els valencians. El camp encara estava dolgut en la repressió de la revolta coneguda com la "Segona Germania", que durant 1693 i 1694 va sacsejar les comarques de la Marina i el Comtat de Cocentaina.

En estes circunstancies, davant els disturbis que hi havia en Catalunya, el govern de Madrit va manar traure del Regne les tropes preparades per a la seua defensa, i dur-les atres llocs. D´esta manera, en 1705, el Regne de Valencia es quedà desguarnit.

En juliol de 1705, la flota británica va eixir des de Gibraltar cap a Barcelona, per a fer el desembarcament. En ella anaven el propi Archiduc, el princip Jordi de Hesse, que havia segut Virrey de Catalunya, i atres personalitats. El 8 d´agost esta armada va amenaçar Alacant, i el dia 10 ancorà davant d´Altea per a fer l´aiguada. D´ella desembarcà en Altea un home, un valencià, enginyer militar, que havia vixcut i lluitat molts anys al servici de l´emperador de Viena: era Joan Batiste Basset i Ramos, naixcut cap a 1654 en Alboraya. Basset, que duia damunt de si tot lo que posseïa en el món, siscentes lliures valencianes, junt a setze companys, volia intentar alsar al Regne de Valencia a favor de l´Archiduc, i pensava fer-ho aprofitant el descontent popular i la falta de guarnicions. Pero ni l´Archiduc, ni els seus comandants, pensaven donar-.li tropes ni diners. Per ad ells, l´objectiu fonamental era Catalunya.

Un dels companys de Basset era Francesc García d´Avila o Dàvila, un gandienc agent austraciste, que havia escampat per terres valencianes les raons per les quals l´Archiduc Carles era el llegítim rei d´Espanya. Després se ser descobert i acaçat, havia aconseguit fugir a Portugal, a on s´havia reunit en els seus. Dávila coneixia les conexions austracistes de tota la comarca, en la qual un dels caps era Martí Morales, retor d´Altea. Després de molta discussió, Basset va aconseguir que l´Archiduc li donara permís per a quedar-se en el Reialme, nomenant-lo general i plenipotenciari seu davant dels valencians. Se dugueren a terra quatrecents fusells i tambors, dels quals es feren càrrec Joan Gil Cabezas, d´Ondara, fet capità, i el seu germà. Gil Cabezas, que tenia experiencia militar, organiza una partida de milicians. La flota anglesa, finalment, se´n anà cap a Barcelona.

Dávila i Basset varen decidir prometre als valencians que si l´Archiduc Carles guanyava la guerra, llevaria tots o bona part dels impostos feudals que els llauradors pagaven als senyors. En un règim feudal tan dur com el valencià, la noticia s´escampà per tot el Regne, i feu que l´Archiduc guanyara ràpidament adhesions. Possiblement, els dos austracistes sabien que la seua proposta era revolucionària, pero també eren coneixedors que el seu programa, molt paregut, per no dir idèntic, als de la Segona Germania, anava a conseguir el propòsit previst.

Seguidament, Basset va fer-se a la mar en set barcos i dos balandres, i el 17 d´agost fondejava en Dénia. Al dia següent, la ciutat i el castell es varen rendir, sense cap de violència. Basset organisà llavors la milicia de la ciutat, mentres el seu chicotet eixercit de voluntaris creixia, i preparà les defenses del castell, llavor en la qual era, com enginyer, un expert.

Les autoritats de Valencia decidiren notificar al rei Felip V la rebelió que ensenyorejava Dénia, per a que enviara tropes cap al Regne. El Terç de Valencial, en el qual el Regne havia contribuït a la guerra, estava assejant Gibraltar; no obstant, i a pesar d´haver complit ya en la Corona, el Cap i Casal va oferir a Felip V armar 400 ginets per a sofocar la revolta. Finalment, des de Madrit es va ordenar a varies forces de caballería, situades en Castella i Múrcia, que entraren en la Marina i el Marquesat, per a assejar Dénia i restaurar l´orde. Mentrimentes, les milicies valencianes, entre les quals estava el Terç d´Ontinyent, comandades pel mariscal Lluïs de Zúñiga, junt al duc de Gandia, s´organisaren i alvançaren contra els austracistes, i derrotaren a Gil Cabezas junt al riu Molinell. Les tropes de Felip V arribaren i assejaren Dénia, pero també someteren a la comarca a una dura repressió: aixó no va favorir per a res la lleialtat dels valencians cap a Felip de Borbó. Molts llauradors tingueren que fugir en les famílies a les montanyes, fugint de la rapacitat de les tropes de Felip V. Damunt, el tinyent general Salazar, comandant suprem de les tropes del rei Borbó, fracassà en l´asalt a Dénia.

En aixó, l´arribada de la flota británica en l´Archiduc a Barcelona, feu que Felip V ordenara l´eixida del Regne de Valencia de totes les seues tropes. Per ad ell també era més important Catalunya que Valencia, i els soldats abandonaren el sege de Dénia. Les autoritats valencianes suplicaren al monarca que no s´enduguera les tropes, pero la decissió de Felip de Borbó era inapelable. A soles després de moltes supliques, el monarca va accedir a deixar en el Regne un regiment de caballería de 450 soldats catalans, baix el comandament del coronel Rafael Nebot, tarragoní de Riudoms, de famñilia austracista. Felip degué pensar que era millor deixar als soldats catalans en Valencia: allí li serien fidels, pero en Catalunya li podien traicionar. Per la seua part,  les milicies valencianes casi es varen disoldre per la necessitat dels llauradors de tornar als seus pobles a fer les collites.

Les tropes de Felip V fracasaren en intentar mantindre a Catalunya dins de la causa borbònica. A pesar d´haver jurat les seues lleis, i d´haver reconegut nous privilegis, els catalans aclamaren a l´Archiduc, i la causa austracista triomfà en casi tota Catalunya. Inclús, els austracistes catalans decidiren invadir el Regne de Valencia pel nort. La campanya fon dirigida per la ya coneguda familia Nebot, de Riudoms, en Tarragona. El 27 de setembre, els "miquelets" catalans dirigits per Josep Nebot, germà del coronel Rafael, entraren en Vinarós. Els "miquelets" eren una milicia dels pobles catalans, composta per gent amotinadora i poc recomanable, formada a rant dels conflictes que asolaren Catalunya durant el segle XVII. Després de 1705 es formarien partides de "micalets" valencians, en un carácter més disciplinat que els catalans. La falta de soldats de Felip V en el Regne feu que les comarques del nort del Regne foren presa  fàcil presa per als catalans, als quals el croniste Josep Manuel Miñana nomenà "latrones", terme que en llatí significa tant "lladre" com "mercenari". En aquella época, n´hi havia poques diferencies entre uns i atres. També hi ha que dir que la causa de l´Archiduc s´estenia dia a dia pel Regne, i que els esquadrons de cavalleria de Castelló es declararen seguidors de l´Austria. Les autoritats borbòniques, sobre tot el virrey, tingueren pocs reflexos, no varen saber aprofitar l´oferiment de Peníscola per a sofocar la revolta en Vinarós, ni varen afanyar a les tropes felipistes que es dirigien de d´Andalusia a Aragó, per a que pogueren entrar en el nostre Regne. Finalment una part d´estes, comandades pel destrellatat marqués de Pozoblanco, que en la seua brutalitat feu més per la causa de l´Archiduc que cap dels seus propagandistes, entraren en Benicarló, dispostes a assejar Vinarós.

Pero en les seues dilacions, i per falta de soldats, els borbònics perdien la partida. A principis de setembre, Rafael Nebot, que era coronel de Felip V pero com ya sabem de familia austracista, es canvià de bàndol, arrestà al seu comandant suprem, Zúñiga, en Ondara, i a atres comandants borbònics, com Corbí, i després anà a reunir-se en Basset en Dénia. Les portes de viles i ciutats se l´obrigueren a Basset al seu pas cap a Valencia. Entrà en Gandia i Alzira, i el 16 de decembre arribà a la porta de Sant Vicent de Valéncia, rodejat de llauradors de tots els pobles de la rodalia, que l´aclamaven, lloaven l´abolició dels drets senyorials i feudals, i proclamaven la seua fidelitat a Carles III. En les muralles del Cap i Casal, els menestrals dels gremis, armats per a defender-la, també es sumaren a llauradors. El virrey abandonà el càrrec, i els jurats i el Consell decidiren obrir la ciutat. Els canons preparats per a detindre als austracistes es quedaren per tant, muts.

El comte del Real, el valencià Ximen Pérez de Calatayud, fidel súbdit de Felip V, havia acodit des de Morella a la crida del virrei. En vore que Valencia estava en mans dels austracistes, es va reunir en Pozoblanco, llavors en Nules, i decidiren retirar-se cap a Vilafermosa. Després de tres dies de marcha, arribaren a Aragó. Des d´eixe moment, el Regne de Valéncia ya formava part de la causa de l´Archiduc. La seua causa estava encadenada a la sort de les armes dels aliats contra Lluïx XIV i Felip V.


Llavors, els borbònics s´exiliaren. Moltes ciutats reberen cartes comminatòries de Basset per a reconèixer com a rei a Carles III, i sense tropes ni força per a negar-se, molts ho feren. Rafael Nebot entrà en Xàtiva.

¿Per qué triomfà la revolta? Per un costat, Felip V era un monarca desconegut per als valencians: no habia chafat el Regne des de la seua proclamació com a rei d´Espanya cinc anys abans, ni havia jurat els Furs, ni havia segut aclamat com a rei de Valéncia. En canvi, l´Archiduc vingué pronte, va viure una temporada en Valéncia i jurà els Furs el 10 d´octubre de 1706. Ademés, Felip V es va preocupar més per mantindre la fidelitat de Catalunya i Andalusia, i es va permetre el luxe de desguarnir el Regne de Valéncia, deixant aixina obert el camp als seus enemics, que es passejaven per la costa en una flota molt important, poveïda de tropes de desembarcament. Per últim, la personalitat carismática i arrebatadora de Basset, i les seues promesses de redimir els tributs feudals, arrossegaren a una llauradors ofegats per les càrregues senyorials.

La revolta valenciana de la Guerra de Successió fon un fenòmen esplendit, en el qual la voluntat popular es va impondre a unes autoritats esglayades pels acontenyiments. Fon una revolució en la qual les poques notes desagradables corregueren a càrrec dels "miquelets" catalans, els quals no tots eren "maulets" o partidaris de l´Archiduc; també hi havia felipistes.

No obstant, la causa de l´Archiduc s´afonà quan les noves autoritats es negaren a complir les promesses de Basset. El general valencià que havia guanyat un Regne en la seua voluntat, que el governà en prudencia i justicia i que després el posà als peus del seu senyor, fon empressonat, i els valencians abandonaren llavors la lluita activa, més encara quan les milícies valencianes foren despreciades pels comandants de l´Archiduc, l´anglés Lord Gallway i el portugués marqués das Minas. La batalla definitiva es donaria en els camps d´Almansa, el 25 d´abril de 1707, i els soldats valencians que allí hi havien, o vestien uniforme anglés, o estaven en el Terç de Valencia, ara rebatejat com Regiment de Jaén, en el bàndol felipiste, junt als ginets de Corbí, aquell alcoyà pres en Ondara per Nebot. Pero aixó ya es una atra història. Un història en la qual Felip V tingué un paper important, com a bochí d´un poble al qual ell abandonà, i al que després condenà en molta major durea que als que realment l´havien traicionat.


QUAN LA PRENSA YA NO POT OCULTAR LA REALITAT. 9 D’ OCTUBRE


Autor: Ferrer.
10-10-2005.

A tots mos agrada sentir paraules positives. ¿A qui no li agrada que li diguen que el seu fill es el mes guapo del mon? (Encara que eixe fill tinga unes orelles com les de Dumbo) ¿A qui no li agrada que li diguen que som rics i prospers? (Encara que dispongam d’ un sou de merda i l’ hipoteca no mos permeta arribar a final de mes). Si, amics, a voltes la teoria es una i la dura realitat atra molt distinta. Esta es la tecnica que han usat Paquito Camps i Rita Barberà: un discurs autocomplaent. Valencia va be, som l’ octava maravella del mon, tot lo mon es alt, guapo i ric i el que no ho es sera perque no vol. Els patans del Canal Nueve una volta mes han tractat de silenciar, manipular i ocultar la realitat i canviar-la per una ficcio al servici del Partido Popular (PP).

1) Retransmetien imagens des d’ anguls impossibles per a que no es vegera la pancarta de Coalicio Valenciana (CV), encara que la Real Senyera apareguera en un lateral de l’ image de forma forçada i poc natural.
2) Donaven pas rapidament a una atra camera situada en atre lloc en el moment en que, de seguir retransmitint des de les mateixa videocamera, apareixeria en l’ image els globos o la pancarta de CV.

3) Requadraven en la image en primers plans del peperos, retallant inclus a la verdadera protagonista de l’ acte, la Real Senyera, per tal de que els espectadors no vejeren darrere la pancarta de CV.

4) Aixo si, dixaven d’ enfocar als peperos quan el public els insultava i els tirava monedes com els Judes que son.

5) Les camares casualment no estaven presents per a registrar els aplaudiments de la gent al pas de CV.

6) Mostraven les images desde dalt, de forma que sols es veia un rogle menut de l’ entorn de la Real Senyera.

7) Els globos taronja de CV es veien pero des de llunt, per a que els espectadors no els identificaren.

8) Feien lo possible per ocultar les banderes estelades dels nacionalistes valencians, mostrant-les des de lo alt.
9) Aumentaven la veu dels comentaristes i reduïen el so ambient pera que no se distinguiren els crits de “Llengua Valenciana, mai catalana”, “No mos fareu catalans” i “Derogacio de l’ AVLL Catalana”.

10) S’ escolten els chiulits a l’ himne espanyol i el comentariste diu que son moments d’ emocio.

11) Quan se sentia prop de la catedral el cantic “Llengua Valenciana...” de sobte tallen el so ambient i el locutor es posa a parlar per a que no es puga escoltar el “...mai catalana!”.

12) Entrevisten a una dona del public i un home de darrere mostrava a camera una pegatina de CV. El camera movia lleugerament la camera per a que no exira, l’home canviava la pegatina de lloc, i el camera es movia de nou.


La realitat que no poden ocultar els inutils del Canal Noi es que Paquito Camps cada volta enganya a menys gent, que mentres que Eliseu Climent fa les seues manifes per la vesprada per a que el numero de persones del public que li insulta siga menor, Joan García Sentandreu va arreplegant aplaudiments per alli per a on va. La realitat es que el valencianisme s’ està rejovenint, que cada volta es veuen mes banderes estelades, que l’ himne espanyol està de sobra en un dia com este. La realitat -i no el mon de fabula que mos ven Canal Noi-, es que el poble valencià continúa sentint com a valenciana la seua llengua. La realitat es que este 9 d’ Octubre, dia nacional dels valencians, ha segut el millor en molt de temps. Tenim motius per a mirar en optimisme al futur.


QUAN ELS TRIBUNALS VAN CONTRA LES LLEIS


AUTOR: ALBERT CUADRADO

(Nomes versio en Valencià · Solo versión en Valenciano)


 Es cert que de quan en quan ixquen a la prensa noticies com la que les vaig a comentar hui per a que com un bufit calentment gelat, o si vostes ho volen, ponent atramontanat, sacse el meu cos i me desperte de l'endormiscament primaveral. Crec que l'ocasio ho requerix, i crec que ya s' estaran imaginant que els vullc comentar l'aprovacio per part del Tribunal Suprem de l'adequacio de la Filologia Catalana per a evaluar la Llengua Valenciana, lo qual me pareix molt greu democraticament parlant.

 Dic que es greu perque supon la negacio a que un govern llegitim tinga competencies en el seu territori en materia educacional, cosa que està contemplada tant en la Constitucio Espanyola com en el Decret de Transferencies a les Comunitats Autonomes; i no nomes aixo, sino tambe anar en contra de l'Estatut Autonomic a l'instaurar les ensenyances en una llengua no-oficial en el territori valencià (me referixc, clar, al catala).

 El per que ha passat pareix clar i se veu relacionat en que els juges els trien els politics, per lo que crec no anar massa desencaminat si dic que deu d'haver llegisladors dins del Tribunal d'indubtable sensibilitat catalanista; sino mr. Eliseu (anima de la protesta i embaixador catala en Valencia) no haguera mogut un dit.

 Ara be, està clar que el Tribunal ha sentenciat en contra de lo estipulat en el Decret Autonomic (unicament son oficials castellà i valencià) i la Llei de Transferencies (la materia educativa llingüistica passa a mans de l'Institut d'Estudis Catalans, branca de l'administracio catalana), ¿Te, per tant, l'administracio dret per a negar-se a complir la sentencia a l'anar contra la llei superior marc (Decret i Constitucio)?

 Sense tindre moltes llums en lleis, i per llogica, deuriem de dir que si, perque el Govern valencià te potestat per a llegislar lo que crega convenient per a desenrollar l'educacio en el seu territori, i com es en este cas, si creu que s'ha de crear una materia que es diga "Llengua Valenciana" i que done tituls (complint aixina lo estipulat en l'Estatut d'Autonomia) ho pot fer i ho deu fer, tal i com ha fet en la coneguda ya com l'Academia de la Vergonya (AVL).

 Una atra cosa diferent es que en dita materia s'utilise una normativa catalana, en lo que en dit cas, s'ha d'exigir a l'administracio una normativa propia i diferent per a no caure en contrasentits. No es llogic lluitar per tindre una "Llengua Valenciana" per a usar finalment les mateixes normes que una atra.

 Lo que passa es que tot son purnes i borumballes, una bonica paraeta per a crear una falsa ilusio i recaptar vots, que es lo que interessa en estos moments al PP de Valencia. Tots els proyectes estrela han fracassat, com ya denunciï en un articul passat, inclus l'AVL, per molt que diguen. Les mentires de Zaplana ningu se les creu (en Madrit ya li coneixen). Tot lo qual fa pensar que la situacio aci, en Valencia, es dificil a no ser que donen un gir cooperniquia a la seua politica i se transformen realment en valencianistes, cosa que no han segut per ara, ya que s'han nodrit de transfugues i prostitutes politiques que per un grapat de dolars s'han venut al millor.

 El seu catalanisme light els ha perdut ¿Quin motiu hi ha ara per a votar-los si son igual de panques que PSPV i EU-Entesa? L'unica diferencia que existix es que l'esquerra catalanista no amaga el seu discurs, mentres que la dretona de tota la vida diu ser valencianista i es mes quatribarrada que Eliseu, a banda d'usar la mateixa normativa, la que donà lloc a la batalla de Valencia. En politica res està fet i les coses se poden rectificar, les lleis se poden derogar i es possible impondre unes atres mes justes i conformes al sentir del poble valencià. En mentires no s'avança i molt manco trencant les lleis supremes valencianes.