Per: Vicent Ramos
Valencia, 1988
El triumf de Valencia sobre el pancatalanisme
imperialiste a soles es pot sonseguir en la me ferrea unio de tots els
valencians que ni traicionen lo seu passat ni es rendixen davant cap d’amenaçaor
futur.
Molts factors estan contribuint a tan desgracioà
realitat, principalment dos: el totemisme llingüistic i la corrupta paxis
politica.
PANCATALANISME
El germe “per se” de l’imperialisme catala es troba
en el nacionalisme misticament exaltat per Prat de la Riba, la formulacio
explicita, doctrinal, del mateix la trobem en l’obra “El nacionalisme catala”
d’Antoni Rovira i Virgili, quina texis anem a expondre.
El nacionalisme “sensu stricto”, mes que una teoria,
es un fet: “La doctrina pot ser discutida, l’historia pot ser interpretà
diversament. Pero el fet no pot negar-se; i este fet es que Catalunya reclama
s’autonomia plena, politica i espiritual (...). Estem en presencia de la
reformacio d’un poble, de la reencarnacio de l’anima nacional”.
El “fet” nacionaliste, la “reencarnacio de l’anima
nacional” -¿no trobem analogues i hasda identiques expresions en tots els
imperialismes i dictaures, fascismes, nazismes i comunismes politics de tots
els temps?- s’ha produit en el despertar del “verp”, la llengua, que, d’instrument o vehicul, passa a rail i
fonament del mes voraç nacionalisme localiste. Quant parlen catala ne son
catalans. Aixi ho dogmatisa Rovira: “Quan el domini geografic d’un idioma
nacional està netament delimitat, coincidix, en efecte, en el territori d’eixa
nacionalitat”.
De tal disparat sofisma –basta vore la distribucio
universal de llengües i nacions- es deduix que els “limits geografics de la
nacionalitat catalana son tambe els limits del futur Estat nacional que
constituix el suprem ideal del catalanisme”.
En sa virtut, “units pel comu orige, per la comuna
historia i pel comu llengüage, els catalans, els valencians, els mallorquins,
els ressellonesos ne son un mateix poble, una nacio unica”. Per lo tant, la
distincio gentilia es mera formula tendent a sa mes inmediata desaparicio o
absorcio: “I hui, en Catalunya, ya no es
diu molts valencians i mallorquins, sino catalans de Valencia i catalans de
Mallorca”.
“Les Illes Balears son la Catalunya insular, com el
Principat i el Regne de Valencia ne son la Catalunya peninsular, com el
departament frances dels Pirineus Occidentals es la Catalunya ultrapirenaica”.
Sobre esta base territorial i llingüistica arraiga
el pancatalanisme, “manifestacio d’eixe espirit expansiu de nostre ideal
nacional”, que aspira “a l’integracio de totes les terres de llengua catalana
en un Estat autonomon, membre d’una futura
Federacio hispanica, iberica, occidental, llatina o europea”.
En el vocabulari d’Antoni Rovira i Virgili
(Tarragona, 1882-Perpinyan, 1949), la paraula autonomia es quasi sempre
sinonima d’independencia o separatisme: “Els catalans no son chiquets ni son
folls. Sabem que la solucio separatiste no es algo que pugan lograr facilment,
ni encara en dificultats. I, aixi, el separatisme catala –es dir, eixe flux i
reflux de sentiments que la politica de Madrit produix sobre el nostres
pobles- no transcendix als fets de la
politica (...). El separatisme catala, en lo seu aspecte politic, no es mes que un sentiment variable i
condicional.
“No es pense, empero, que eixe estat d’anim d’una
bona part del poble catala no tinga importancia. Este separatisme no provocarà
la guerra civil. Pero crea un divorci moral profunt. Aço es lo greu. Els
catalans, cada dia mes, van sentint-se extranys a Espanya”.
Posats ya a desfer l’unitat espanyola, Rovira
considera que, en les quatre “nacions” propostes per Prat de la Riba –Portugal,
Castella, Catalunya i Vasconia- pot formar-se un “Imperi federal”. El supost es
acceptat per l’autor en el cas de que Portugal s’integrara, puix, de lo
contrari, “Catalunya a soles –i aci mos referim a la Catalunya nacional total,
formant un a soles cos en Valencia i les Balears- es trobaria en condicions
desventajoses per a lluitar contra les pretensions hegemoniques de Castella.
Mes, si eixes pretensions tingueren, en el si de la Federacio, el contrapes de
Catalunya i Portugal, l’equilibri s’establiria segurament”.
Tras lo dit, l’ideal catalaniste es el següent: “Des
del punt de vista nacional catala, la solucio millor seria aquella que fera
entrar a Catalunya, en personallitat propia, dins del vast conjunt d’una
Federacio llatina u occidental”.
Es, puix, evident que el naixquent pancatalanisme
–allà per 1914 a 1917- anhelava destruir no ya els vinculs espanyolistes, sino
inclus els iberistics, posicio mantinguda hui, 1978, per ses mes radicalisats
secuaços.
Resumint. Si el regionalisme catalaniste considerava
a Valencia i Mallorca “terres germanes”, el nacionalisme va mes alla: les
considera una mateixa patria que Catalunya.
Hui, el catalanisme “es completa i fondament
pancatalaniste, exactament lo mateix que en 1978”.
Fundament: “la rail mes profunda del pancatalanisme
es indubtablement la comunitat de l’idioma. Perque l’idioma es el llaç viu que
unix a tots els catalans de l’ampla Catalunya nacional (...). Per la comunitat
de l’idioma s’aplegarà a la futura unitat politica”.
(¿Qué novetat aporten, en nostre temps, els escrits
de Fuster i companyia? Repetixen hasda la sacietat i intenten portar a la
practica les idees de Rovira, a qui mai citen).
Dins d’este orde esquizofrenic, les lucubracions de
Rovira en torno a la realitat de su Catalunya Nacional –la Gran Catalunya, de
Prat- es detenen davant lo que supon el bilingüisme valencià, donant per
indicutible que la llengua valenciana es en rigor la catalana. Pero entropecen
en que gran part de la poblacio valenciana usa la llengua espanyola, que ell
crida castellana. I llavors, Rovira, sense
pensar-ho molt, sense tindre en conte l’historia ni la dignitat i la
personalitat del poble valencià, molt imperiosament, agarra el bisturi, talla
sobre el mapa valencià i escriu: “Des del punt de vista nacionaliste, precisa
una rectificacio de les fronteres de les provincies valencianes en el sentit de segregar territoris en el sur i
en l’oest, i de les fronteres de les provincies aragoneses en el sentit
d’agregar a Catalunya una franja de territori a l’est de les mateixes”.
He aci clarissimament prefigurar el “Pais Valencià”,
tal com es entes i difundit a partir de 1960 pels pancatalanistes –en la
vanguarda, el “original” Joan Fuster-
naixcuts en solar valencià.
Valencia trencà, segregà, destruida per a major
gloria de la Gran Catalunya, en l’actualitat, “Països Catalans”.
L’imperialisme catala no tardà en contar en vasalls catalanisats en Valencia.
No hay comentarios:
Publicar un comentario