viernes, 30 de diciembre de 2016

PER A OFRENAR NOVES GLORIES A ESPANYA.




Autor:Ferrer.

La semana passada es produi un fet capital. La Seleccio Valenciana de Pilota es proclamà campeona del mon en la modalitat de Llargues en el Mundial 2004 d’ Alba i Imperia (Italia). El restant d’ ors han segut per a Mexic (en Fronto) i per a l’ anfitriona Italia (en Joc Internacional i en Pallapugno). Encara que no hem estat al nivell d’ anteriors campeonats, cal estar satisfets puix hem conquistat el titul de Llargues –prova reina- per quinta edicio consecutiva. Pero Punt Dos no ha retransmitit les partides en directe i l’ informacio sobre el tema als diaris i radios valencians ha segut molt marginal. La qüestio es que som campeons del mon i la gent ni ho sap!

La Seleccio es campeona del Cinc Nacions, l’ Europeu, el Mundial... Campeona de tot. Els valencians som a la pilota lo que Brasil al futbol. Pero a pesar de tot, ni tan sols tenim dret de disputar els tornejos baix el nom del nostre païs –Valencia- sino que anem representant oficialment a l’ Estat Espanyol. I ho fem a pesar de que la Pilota Valenciana no es juga en cap atra autonomia mes de l’ Estat a banda de Valencia. A pesar de que tots els integrants de la Seleccio son valencians. A pesar de que, i aço es lo mes fort de tot, la Federacio Espanyola de Pilota desprecià les regles de la Pilota Valenciana per a jugar a Espanya i tan sols acceptà com a valides les de la Pilota Vasca (quan la modalitat valenciana es moltissim mes antiga que la dels vascs). A pesar de que s’ hague de crear una Federacio de Pilota Valenciana al marge de l’ espanyola per a poder jugar en el nostre propi païs perque ni aixo podiem fer...! Puix a pesar de tot, li ofrenem els tituls a Espanya! Aixi de fort, aixi de cruel.

Que li anem a fer? Els valencians som aixina. No ens espabilem. Rebem galtades per part d’ Espanya i dels espanyols tots els dies de la semana totes les semanes de l’ any, pero aixina i tot ens agrada ofrenar noves glories a un estat que passa de mosatros com de la merda. Aci la Seleccio Valenciana de Pilota no tira, per molt campeona del mon que siga. Aci lo unic que emociona a la gent es la Seleccio Espanyola de futbol, eixa de la que diuen tots els anys que es maxima favorita per a conquistar la Copa del Mon i que sempre torna cap a casa en els quarts de final despres de ser humillada per grans potencies futbolistiques de la talla de Corea del Sur.

PENITENTES


 

Per Joan Ignaci Culla
President de Renaixença Valencianista
Publicat en Las Provincias

Son muchos (demasiados) los que implícitamente para definirnos, nos toman por tontos o por simple gilipollas. De no ser así, no comprendería los continuos ataques que se nos hace desde dentro y desde fuera de nuestra Comunidad, a nuestra propia esencia, por no decir a nuestra propia existencia.

Estos últimos días, como preámbulo a la Semana Santa, algunos personajes se han encargado, que el mero hecho de ser valencianos, es por sí mismo suficiente motivo, como para que de forma constante tener que redimir nuestro pecado en una peregrinación eterna de penitencia.

La primera penitencia nos llegó (una vez más, y van…), con los que cobran sueldos millonarios de los valencianos para traicionarnos, además de vanagloriarse del desprecio que de forma pública, con el consentimiento de la Generalitat valenciana, dedican a nuestra cultura y a nuestro ordenamiento jurídico, es decir la AVL.

Estos servidores y vividores del catalán (AVL), siguen haciendo méritos para quedarse sin trabajo. No porque Camps, vaya a pegar un golpe en la mesa y diga que ya está bien, que una entidad que supuestamente debe estar al servicio que le corresponde, lo haga únicamente para desprestigiarle a él y a todos los valencianos, no. Simplemente porque no van a tener trabajo. Su visceralidad catalanera es tal, y tanto énfasis le ponen para eliminar el valenciano, dejándolo únicamente en catalán, que no va a tener razón de ser su existencia. Es decir, que ellos mismos van a conseguir lo que no podemos hacer nosotros, ni se atreve Camps, cerrar.

La AVL, según se nos quiso vender, se creó para velar por la lengua valenciana, aunque todos sabíamos que no iba a ser así. Hoy, después del genocidio que han practicado a nuestra lengua, ya no tiene razón de ser, como ya he repetido en alguna ocasión, para eso ya está el IEC (Institut d’Estudis Catalans). La última de estos aláteres aventajados de Carod-Rovira, es la no inclusión de lengua valenciana, en la introducción del Diccionari Ortogràfic i de Pronunciació del Valencià, así como la inclusión de la acentuación de la forma catalana. ¡Patético, pero cierto! Aunque éste cúmulo de improperios, seguro no serán los únicos, ya que después del retiro espiritual, en un hotel de cinco estrellas (¿quién lo paga?) seguro que se les habrá ocurrido más ideas para seguir burlándose de los valencianos y seguir engordando sus ya repletos bolsillos.

Pero si no teníamos bastante con estos sectarios con barretina, y la penitencia a la que nos someten fuera poca, se nos apunta (sin invitarle) a este circo Gaudiano, el presidente del Consejo de Estado, Francisco Rubio Llorente.
Este catedrático de Derecho Político, lejos de defender la Constitución y velar por su buen fin, que es su cometido, se enfunda (no sabemos por qué, o sí) el pasamontañas de Carod-Rovira, para de un plumazo cargarse el artículo dos de la Constitución, para dar cabida a las “comunidadades nacionales”, que según su palabras, podrían estar integradas por territorios de varios estados. Es decir, dar cobertura legal a los Països Catalans.
Lo que me sorprende de estas manifestaciones, no son las mismas, sino el por qué de ellas. ¿Por qué un personaje de esta relevancia se atreve hacer tal disparate que lo desacredita y lo inhabilita (por coherencia) para su cargo?¿Por qué en este momento, justo cuando se está discutiendo el nuevo Estatut Catalán? ¿Simplemente casualidad, imprudencia o sondeo de opinión para un próximo ataque con mayor carga de profundidad? ¿Obedece a una simple calentura personal, o al contrario de lo que algunos pensamos está perfectamente dirigida?

La cuestión es que entre los de aquí, los de allí y los de más allá, los valencianos no salimos del Via Cruces particular a los que nos someten estos Judas. Todo sea porque esta penitencia eterna a la que nos someten no sea porque somos tontos o gilipollas.


PATRIOTES ES MANIFESTEN PER LA LLENGUA VALENCIANA. 27-11-2004: 600.000



Autor: Ferrer.
29-11-2004.



El 27 de Novembre de 2004 passarà a l’ historia. Algun dia els chiquets valencians estudiaran als llibres de text que el poble valencià pati un genocidi cultural durant molt de temps, que l’ imperialisme catalanufo –en la connivencia dels politics valencians- tractà d’ exterminar la Llengua Valenciana i impondre el catala al nostre païs. I estudiaran que el 27-11-2004 el poble es llançà als carrers a dir prou de tant de fascisme catala i prou de ser una moneda de canvi entre Espanya i Catalunya. Els malintencionats diuen que la llengua ya no interessa a la gent, que el conflicte està superat, pero mes de 600.000 patriotes han acodit en defensa de l’ identitat. 600.000 goles clamant: “Llengua Valenciana, mai catalana!”. Glorios. Apoteosic. El cel deu ser molt paregut a aço.

El Partido Popular (PP) ha tractat de boicotejar la manifestacio a tota costa. Primer, minimisà sa incidencia a través de la manipulacio en Canal Noi i Radio Noi. Segon, ha tractat de desactivar-la a través del manifest Broseta, un document redactat en catala que demana la defensa del nom de la llengua, que no de la llengua en si (es dir, en la practica diu que els valencians parlem catala pero que cal dir-li Valencià). Tercer, la policia local –controlada pel Partido Popular- ha rebaixat les sifres d’ assistencia a 30.000 participants. Una dada tan fiable com Pinocho i que es desmonta facilment; quan l’ inici de la manifestacio ya havia arribat a la Plaça America el final de la manifestacio (que es trobava mes o manco per l’ FNAC) encara no havia donat ni un pas.

Pero a pesar de tots els entrebancs la movilisacio del 27-N ha segut multitudinaria, exit rotunt i sense paliatius i cal donar l’ enhorabona als seus promotors, la Federacio Coordinadora d’ Entitats Culturals del Regne de Valencia i Coalicio Valenciana (CV) en Joan García Sentandreu al capdavant de tots ells. Ha segut tal l’ exit de la manifestacio que el PP tremola i a Paquito Camps li cau la merda pel camal. Este acte ha servit per a fer vore que el poble no es tan meninfot, que està fart de catalanofascisme i que vol Idioma Valencià, i per a fer renaixer el valencianisme politic qual Au Fenix. En este cas de la ma de CV que ya prepara 60 seus locals, i candidatures per a la Generalitat i 300 ajuntaments. Si Deu vol, el catalanisme pot tindre data de caducitat en 2007.

PASQUAL MAS, EL ASOMBRO DE KASSEL


Ricardo Garcia Moya
Diario de Valencia  26 de giner de 2003


Nació en Almasora el que podría llamarse "asombro de Kassel", villa alemana donde Reichenberger le ha publicado obras claves para la literatura catalana. Antes de convertirse en "catalan writer", Pasqual Mas i Usó tuvo que huir del rústico valenciano de Almasora (ahón diuen creilles, dos, hui y rascacels), y aprender voces cultas como "patates, dues, avui i gratacels", amén de nomenclatura científica: "al País Valencia i Principat"  (Pasqual:  Ent. Cuad.  Mediterráneo).Esta joya de Bromera no sabe qué hacer con tanto honor institucional: medalla de plata de Almasora, Premi en Sant Feliu de Llobregat, Premi en Vila-real, Premi Ciutat de Sagunt (en valenciá, Morvedre), Premi Diputación del PP d'Alacant (dos kilos), etc. La recopilación de poesía valenciana, "poemes en català", editada en Kassel (Rosa Ribas, catalana, mandamás), lleva  dedicatoria  heroica: "...per la sang, la llibertat... malgrat la terra que ens dalla". Dado el adjunto careto de Pasqual, con expresión de "a vore per ahón cauen els premis",  podría aludir a asunto serio (¿la sanc en seba li fa mal al chic?, ¿cageroles o algo paregut?).

La web de Pasqual pregona su Premi Extraordinari de Tesis Doctorals y que está "carregat de prestigi" (¡nunca máis!). En "Poesía valenciana" (Kassel, 1998), analiza el léxico de unas composiciones sobre San Francisco Javier (Sacro Monte, 1687), y del verso "los trauré dels teus guineus" (p.140), afirma: "Caldra entendre guinees més que no pas guineus. En tot cas, sempre en femení". Aunque usa el adverbio catalán "pas", detalle de finor, no nos convence. El verso pertenece a un poema donde San Francisco lucha con la Muerte, "senyora de coves, / en les velles y en les noves, els posa tancats en claus" (Pasqual se lía y confunde "posa" y "fors" por "porta" y "fers"). De ese lugar y los siniestros "guineus", el santo jesuíta liberará las almas. El castellano guineo, usado por Lope y Quevedo, equivale al valenciano "guineu" (Escrig, 1887), gentilicio que en el Manierismo y Barroco adquirió connotación demoníaca en metáforas como la susodicha.  Timoneda,  en  1561, menciona una "guinea que come carne cruda y anda desnuda"; y al pobre Nicolás Factor se le aparecían "negros altísimos", espíritus satánicos, que le querían hacer cosas feas (Vida de Nicolás Factor,1596).  En  la  obra estudiada por Pasqual, donde hay quintillas que aluden a "negres" (p.227), no hay duda de que "guineus" –en masculino-,  era  correcto; aunque Pasqual Mais insista: "mes no pas guineus. En tot cas, sempre femení". No, Van Gaal de la semántica, pues si no aludiera a los guineos cabría otra interpretación, ya que el valenciano "guin(n)eu" también significaba  "lloc  brut"  (Dicc. Aguiló); y la cueva no estaría impoluta.

Se cisca Pasqual en vocablos valencianos del XVII, por ser castellanismos; pero no rechaza ningún galicismo, catalanismo,  italianismo, arabismo, latinismo, portuguesismo o germanismo; discriminación que huele a Corominas, matriz de odio contra "xurros espanyols". Así, al tratar sobre la extensión del pronombre "tú", regurgita: "no sólo me parece de mal gusto, sino odiosa, por el horror que inspira el hecho de provenir de los mortales enemigos de la nación (catalana), y contrarios intransigentes de la educación política del país... es una grossería! No ho oblidéssim" (DECLLC). ¡Toma filología  científica!,  ¿verdad, Ferranet del  diario  "Levante"? Y a este diccionario xenófobo (Ed. "La Caixa"), ¿no lo denuncia el Bloc?

Del verso "tant de ruido", Pasqual rechaza "ruido" por ser castellanismo, ofreciendo la voz  "soroll". Mira, Pasqual, ocurre que en 1687 no existían catalaneros como tú y, algo más gracioso, tampoco la voz "soroll" en idioma valenciano ¿o puedes dar citas valencianas de soroll anteriores a 1687?. Aunque aparece en catalán en 1647, en valenciano la rechaza hasta Ros en 1764, que sólo recoge sorolla (fruto) y soroller (árbol). Por el contrario, "ruido" (roido, ruydo), pertenece al valenciano clásico, figurando  en  el  "Espill" (a.1460), y "Lo Procés de les olives" (a.1497). Tu integrismo catalanero, tan rentable, te hace normalitzar anacrónicamente a Roig y Fenollar, siendo ridículo corregir "ruido" en el 1600 por el inexistente "soroll"; y olvidando que, desde la Universidad de Valencia hasta Baldoví usaron el sustantivo: "ni fer ruido" (Const. Universitat de Valencia,  any 1611); "el roido de les Roques "(Ros: Coloqui de les Dances,1734); "ab lo ruido dels pedrers" (Mas: Sermó de S. Vicent 1755); "com se despertá al ruido"(Galiana: Rondalla, 1768); "Qué festes tan  ruidosos"  (Centelles: Sermó.1824); "fan ruido" (El Mole, 1837); "el roido dels tabals" (Escalante: El chiquet del milacre,1878); "ha sentit ruido" (Ovara:Per tres pesetes, 1881); "ser més lo roído que les anous" (Escrig: Dice. 1887); Incluso Fullana mantuvo "roido, roidós, roidosament"; después llegaron los acomplejados y la autocensura. Y ya se sabe: "Quan mes roin es l'anou, mes roido mou", escuchándose hasta en Kassel. Créeme, Pasqual, ni las gafas de sol ni la voz "soroll" vinieron con Jaime I.

De los versos: "com a pregadeus estaven / banyantse tres capellans" (Serres: Academia, 1669) informa Pasqual que "pregadeus" equivale a "reclinatoris" (p. 328). Creo, Pasqual, que el clérigo Serres, imitando a Mulet, los asociaba a la mantis religiosa, metáfora con más gancho para causar hilaridad en lid poética. En realidad se limita a copiar el verso donde el Pare Mulet se burla de la hombruna monja Maciana: "tan gran pregadeu" (v.138); poeta que en el 1660 estaba de moda entre el clero. El sustantivo "pregadeu" era el nombre valenciano de la mantis religiosa, adecuado para el insecto que recoge sus patas en actitud piadosa mientras acecha o devora la presa. Parece que esta es la primera documentación de la voz en texto literario, ya que Mulet escribió la Poesía a Maciana antes de 1645. En catalán aparece posteriormente y no en obras literarias, sino en saqueos léxicos como el Thesaurus de Pedro Torra. Anteriormente, Lacavalleria sólo ofrece la acepción que aplica Pasqual de Kassel, la de reclinatorio para rezar, no la de insecto.


No está bien, Pasqual, que digas bolas. De las "décimas valencianas de un prebendado", afirmas: "Ánimo. Conserva la o por cómputo silábico". Hombre, Pasqual, no hagas el ridículo. Lo habitual, hasta las rebajas del floralismo pesetero del 1800 y los acomplejados, era usar el cultismo "ánimo" en prosa y verso: "ab ánimo reposat... de tan flach ánimo...alegrar lo  ánimo"  (Esteve:  Liber. 1472); "ánimo" (Martorell: Tirant. 1490); "home de poc ánimo" (Pou: Thesaurus, 1575);   "ánimo"   (Trobos nous. 1830); "vinguí en lo ánimo" (Escalante :Bolot de oros.  1880);  "els  ánimos están molt deprimits" (Ivars, Andrés:  Diari,  19  juliol 1936). De todas formas sigue así, asombro de Kassel,  e Inmersiomán te recompensará con la medalla de la Generalidad (no es broma); y CC. 00 te propondrá para el Nobel.

PARLEM COM CAL (Capitul IV)



Autor: Voro López

Se preten que, pel fet de reconeixer com a oficials unes quantes caracteristiques llingüistiques valencianes evidents, s'accepten les normes ortografiques de Castello o normes de l'Institut d'Estudis Catalans i tots els criteris ortografics, gramaticals i lexics usats per la Conselleria de Cultura de la Generalitat Valenciana des de 1983; es dir, s'aprova tot allo que ha creat el conflicte llingüistic valencià.

 Al mateix temps, l'acort ignora que abans de 1983 la Conselleria de Cultura i tota la Generalitat utilisava les normes de la RACV, unica ortografia oficial aprovada per la Comissio Mixta de Bilingüisme i publicada per la Secretaria General Tecnica del Consell Valencià; bona prova d'aço es que la primera volta que es publica l'Estatut d'Autonomia en el Diari Oficial de la Generalitat Valenciana es fa en l'ortografia de la RACV i en ella se seguix publicant, fins al 3-12-82, quan el Conseller socialiste Cipria Ciscar rebujà per decret esta ortografia, sense aprovar-ne una atra pero utilisant les normes de l'Institut d'Estudis Catalans en els documents oficials.

 Esta historia resumida mostra el sectarisme i intencionalitat de l'acort de l'AVL, que nomes te en conte el periodo de temps que li interessa, ignora la realitat anterior a 1983 i que diversos ajuntaments, la Diputacio de Valencia, la Presidencia de les Corts Valencianes i el seu Diari de Sessions, el Palau de la Musica o l'IVAJ han utilisat les normes de la RACV. Tot en un intent de demostrar que les normes catalanes estan "consolidades" en Valencia, quan en realitat mai ha segut aixina.

 Les normes de Castello de 1932 eren provisionals, com aixina consta en el seu preambul, de fet, el Filolec valencià Lluïs Fullana les firmà de manera provisional i en 1933 reeditrà la seua ortografia valenciana abandonant la de 1932. Des d'eixe moment sempre ha hagut destacats valencianistes i institucions que no han volgut seguir les normes de 1932 per ser catalanes; la RACV, tenint en conte les normes de Fullana i la tradicio classica escrita valenciana, elaborà una ortografia valenciana que fon acceptada en El Puig el 7 de març de 1981 per escritors, intelectuals i entitats valencianes i que, com ya hem dit ades, foren fetes oficials per la Generalitat Valenciana. L'acort de l'AVL vol ignorar esta realitat i consagrar la catalanisacio de la llengua valenciana, de fet, ni l'acort ni l'AVL mai parlen de "llengua valenciana".

 No obstant, l'acort de l'AVL ve a donar-nos la rao en les poques qüestions que s'han plantejat i que hem defes sempre, com ara:
 
- Manteniment de la a en paraules com: arrancar, avançar, llançar, traure...
- Manteniment de la e en paraules com: redo, balsem, canter...
- Formes sense la r adventicia o estranya: orde, murta, carto...
- Plurals valencians: foscs, trists, texts..., homens, jovens.
- Demostratius: este, eixe...
- Possessius: meua, teua, seua...
- Numerals: huit, desset, huitanta...
- Formes verbals incoatives: patisc (en valencià seria patixc), patixes, patix.
- Inperfecte de subjuntiu: cantara, vinguera, patira...
- Infinitius: tindre, vindre, valdre...
- Participis: establit, omplit, complit...
- Distincio entre per i per a davant d'infinitiu.
- Distincio entre al + infinitiu i en + infinitiu.
- Concordança de participi: l'he duta; les he vistes...
- Lexic valencià: defendre, faena, trellat, calfar, torcar, servici, castic, espenta, verdader, rogle, roïn, oroneta, juï, despusdema, al sendema, bona cosa, a soles, a tothora, bonegar, encanar-se, ans, rua, bellugar-se, brull, moixó...

 Son molts anys de conflicte per a reconeixer unes quantes cosetes que son evidents. Si la Real Academia Española reconeguera, a hores d'ara, com a formes oficials del castella les formes castellanes: mío tuyo suyo, venir, tener, ocho, dieciocho... estaria fent el ridicul i provocaria indignacio, puix els valencians sentim lo mateix en l'acort de l'AVL.


 Quan algu s'ompli la boca parlant de valencianisar el valencià hem de pensar que si s'ha de valencianisar es perque lo que s'està utilisant no es valencià; no se pot castellanisar el castella. El nostre treball de denuncia de la catalanisacio i de defensa de la llengua valenciana està ara mes vigent que mai, aci no s'ha acabat el conflicte, el nostre treball acaba de començar.

PARLAR EN VALENCIÀ ES PARLAR EN CRISTIA!!!




Autor: Ferrer.
20-5-2005.

El despreci dels hispanoparlants cap a la llengua d’ Ausias March no coneix llimits. Primer, mos trobem en el cas de Xativa, a on la policia demana a un menor d’ edat que s’ identifique. Este ho fa en Valencià. La policia li diu que “parle en cristia”. El chicon torna a identificar-se en Valencià, puix sa documentacio està en eixe idioma i la policia se l’ emporta detingut a comisaria. Detingut per fer us d’ un dret amparat per l’ Estatut i la llei.

Poc despres, el cas de Gandia. A un veï de Tavernes de la Valldigna li furten la cartera en Barcelona. Com que ha perdut la documentacio acodix a la comisaria de policia de Gandia –ciutat en que treballa- per a preguntar els requisits per a expedir un nou DNI. Al sentir-lo parlar en Valencià, la policia li contesta: “En castellà”. Cap dels policies volia parlar el Valencià. Al final li diuen que no l’ atenen si no parla espanyol i ell endafat se’n va.

Mes tart toca Vilarreal. Un regidor d’ eixa ciutat vol denunciar en la comisaria que el seu fill ha segut apalisat per un grup de neonazis pero no li dixen presentar la denuncia en Valencià. “Si voste vol que li atenga deura parlar en castellà. En Valencià no li entenc” -diuen-. Fa nomes uns dies, el contertuli Juan Adriansens en un programa de la TVV de la qual cobra li contestà a un atre contertuli: “A mi em parles en cristia!”. En el sigle XXI.

Com a colofo final, la Policia Estatal Espanyola –si, novament ella- dete, i colpeja en les porres a un ciutada, Toni Siles, tan sols per fer us del seu dret a la llibertat d’ expressio durant la manifestacio del 25 d’ Abril. Com que portava una Real Senyera “incitava a la violencia” segons la policia. Novament la policia del costat dels catalanufos, els que donen vives a ETA i Terra Lliure. Els ho recordarem quan ETA torne a assassinar-los.

I tot aço quan encara tenim recent en la memoria el cas de Tony Cabban, regidor de l’ ajuntament de Xabia que va dir en el periodic The New Entertainer que “encara que l’ enten, per principis no contesta cap pregunta feta en Valencià als plens”. O el cas d’ eixa parella de valencians als que li negaren el dret d’ adoptar chiquets tan sols perque nomes sabien parlar en Valencià. Quan si es una parella que nomes sap parlar castellà no passa res.

Nomes volia dir-los a estos maleducats tres coses. 1) El Valencià es un idioma tan cristià com l’ espanyol puix Valencia no es territori musulma. 2) Si tingueren un minim de cultura, respectarien una llengua –el Valencià- que tingue un Segle d’ Or lliterari abans que l’ espanyol. 3) Si tingueren un minim de decencia es molestarien en deprendre a parlar en Valencià en agraïment a la terra que els donà treball quan eren uns meseters morts de fam.

PANCATALANISME: GENESIS I EVOLUCIO


Per: Ramon Garcia Hernandez
Noviembre 1992

LAMENTS D’AZAÑA EN SES MEMORIES DE GUERRA

El 24 de setembre de 1932  Azaña aplegà a Barcelona, al saludar-li Macia, li diu que: “en la concesio de l’estatut evitava una guerra entre Catalunya i Espanya”, Azaña li contestà: “El vostre himne historic es queda sense enemic a qui motejar.

Este tindria temps de reflexionar hasda el moment de sa mort produida en lo seu obligat desterro en Montauban (Francia) en 1941,  sobre el seu apoyo a l’Estatut de Catalunya. Ha soles n’hi ha que llegir ses “Memories politiques i de guerra” i “la velà de Benicarlo”, escrita esta ultima en sa residencia de La Pobleta en Valencia. Estes ne son lo seu vertader testament politic. En ell dona a entendre l’amargura de la guerra civil, aon subyaç el convenciment de l’exclusivisme nacionalista i de sa postura irritant i mendaç. Repleguem algo al respecte que apareix en elles.

3 de maig de 1937. “que per moltes i molts molt grans i encadaloses que hagen segut les proves d’insoliratirat i desafecte, d’hostilitat, de “chantajisme” que la politica catalana d’estos mesos ha donat front al govern de la Republica...” (pag. 58). “El major obstacul per a l’accio del govern serà la politica tortuosa dels homens de la Generalitat; (...) ara posaran mil trampes i estaran amagats en espera d’una ocasio” (pag. 59).

3 de juliol de 1937. “Pi i Sunyer, Alcalde nominal de Barcelona es u dels pocs politics catalans en que es podia parlar noblement”. I mes avant dirigint-se a Pi diu:” ...en el fondo n’hi ha sempre una camaraderia entre catalans, en virtut de la qual mai es barallen uns contra atres seriament” (pag. 122-122).

28 de juliol de 1937.  “La carta (de Companys) en un sintoma. Repetidament l’he dit al president del Consell i al govern en ple que les gents de la Generalitat..., tractaran de promoure un conflicte, en quant trobaren un pretext per a parlar de la catalanitat ofesa o de les llibertats chafaes, etc. etc. I en una ocasio propicia. “Lo millor dels politics catalans es no tractar-los”.

9 d’agost de 1937. “El president del Consell, recientment  aplegat de Barcelona vingue a contar-me ses conversacions en aquells senyors. L’impresio de Negrin es desagradable. Moltes queixes d’ells per coses  menudes, imposibilitat de concretar res formal. Lios; paraules, falsetat” (pag. 213).

13 d’agost de 1937.  “Companys i atres se lis acaba l’estupida comedia de que les terres aragoneses les haja conquistat Catalunya per a la Gran Catalunya”. (pag. 218).

10 de setembre de 1937. “Estes llinees ham fan recordar algunes atres circunstamcies d’aquella desbaratà expedicio naixcuda de la tartarina vanitat, petulancia i desvarià ambicio d’alguns politics barcelonins.” “Alguns, en Barcelona, havien per lo vist decidit aprofitar l’ocasio per a construir la “Gran Catalunya”, sometint a les atres provincies proximes. Vollgueren conquistar Arago, tambe les Balears. Bayo em telegrafiava tots els dies contat-me els progresos de l’expedicio que hi havia mampres “per orde de la Generallitat de Catalunya”. En atres comunicats es dia que conquistava les Balears per a Catalunya, Quan desembarca, demanà cent banderes catalanes (...) Megalomania i egoisme".”(pag. 269-270).

19 de setembre de 1937. “ Des de usurpar-me (i al govern de la Republica en qui ho compartix) el dret a l’indult, cap a baix, no s’han privat de cap  de transgresio, de cap invasio de funcions. Assaltaren la frontera, les aduanes, el Banc d’Espanya...Volgueren conquistar Arago, decretaren l’insensata expedicio a les Balears, per a constituir la Gran Catalunya, de Prat de la Riba” (pag. 291).  “Per lo vist es me facil fer una llei, encara que siga lo seu estatut, capaç de satisfer les aspiracions de Catalunya, que arrancar la raïl psicologica del recel, de la desconfiança, de les emulacions vanidoses i, sobre tot, la raïl d'eixe sentiment depriment de poble incomprendit i vexat, que obstenten alguns de vostes” (se ho diu a Pi i Sunyer). “En el temperament que tinc, si yo fora catala, eixe sentiment m’avergonyiria” (pag. 296)

20 de setembre de 1937. “Prieto, a Pi i Sunyer li ha soltat aço: “Mire voste: yo soc d’una franquea brutal. Tot lo que passa en Catalunya prove de que vostes  estan governats per un malalt com Companys, i per dos miserables canalles con Tarradellas i Comorena incapaços d’una accio noble, me diu” (pag. 299)

20 d’octubre de 1937. “Els catalans l’han indicat (a Negrin) que, una vegà el govern en Barcelona podria fer-se una modificacio, reduint-se el numero de consellers de la Generalitat i aumentar-se el de ministres catalans en el govern de la Republica. ¿Ho veu voste? –li dic a Negrin- ya ixen les combinacions. Son com l’hedra. Se li pujaran a voste per les cames hasda envoltar-lo” (pag. 333). (J. Boronat Gisbert. “Max Aub, Azaña i els catalans”. “Murta nº. 17, oct. 1979. Pag. 6,7 i 8 (El proyecte de recatalanisacio...)

RESUMINT

Morts fisicament Admirall, Prat de la Riba, Macià, i un llarc etcetera de nacionalistes que enarbolaren l’antorcha del pancatalanisme, sa idea, lo seu proyecte i s’estrategia seguixen vives, vigorisaes i actualisaes. No es una qüestio teorica a soles, sino que es un programa que està realisant-se dia a dia sense desmai i sense llimit cronologic ni fre que el detinga.

Es com una carrera de relevos, a on el corredor de tanda, d’una marcha que han iniciat uns atres, replega el testic que justifica un recorregut salvat per lo sea antecessor. Aixi el pancatalanisme actual ha replegat el “testic” i s’ha trobat en un proyecte degudament estructurat, molt be estudiat i programat, en una estratgegia i una tactica acrisolà per tots estos sigles de lluita. Aço ha fet possible el transmetre eixa consciencia colectiva del “Fet Catala” i que fora asumit per tot el teixit socio-politic i hasda l’eclesial de Catalunya.

Al fil de l’expost i per a concloure, mos be com anell al dit, un document airejat per “El Periodico de Cataluña”, en fecha del 28.10.90, -alguns mijos s’han fet eco- que no es ni mes ni manco que el desenroll de tota la filosofia pratiana. Un document elaborat per les altes instancies de la coalicio de partits que governen en Catalunya (CDC-UDC), s’antenga Convergencia i Unio. Elevat, per al seu estudi i acceptacio, a l’Eixecutiu catala. Son unes propostes per a aumentar la consciencia nacional de Catalunya, o siga los “Països Catalans”. Aço no es cap de novetat. Es lo que des de moltissins anys està fent el pancatalanisme a tots els vivells, dins i fora d’Espanya.

En el dit document es senyala l’estrategia de la recatalanisacio, quins ambits d’actuacio van desde el control i l’alineacio del pensament, des de l’ensenyança primaria a l’Universitat i l’investigacio, passant pels mijos de comunicacio i de les entitats culturals i de l’oci, sense oblidar al mon empresarial, aixi com de la proyeccio exterior, infraestructures i l’administracio, etc. etc. Es cert que el Sr. Pujol, Roca, etc., han tractat de desmarcar-se del document ara que ha eixit a la llum publica, pero sa trayectoria nega veracitat ad estes declaracions.

Com a tasca fonamental a realisar en tots els ambits que senyala el document en qüestio, està la d’incidir en la sensibilisacio sobre la personalitat catalana, entenent com a tal els “Països Catalans”. Per a allo es precis la divulgacio de l’historia del “Fet Nacional Catala” i del seu transfondo mitic. Del nou concepte de nacio dins del marc europeu de lo que es Catalunya, o siga els “Països Catalans”. Tambe es parla d’airejar tot allo que done fe del memorial d’agravis, descobrint-lo, constatant-lo i divulgant-lo en l’objecte de que es coneguen els fets discriminatoris i les carencies a que està somesa Catalunya.

No podia faltar en el document, la rao, fonament i meta final que es perseguix: La sobirania de Catalunya, dins del marc europeu. En eixe sentit camina. Tambe parla d’impulsar el sentiment nacional catala davant els professors, pares i estudiants, ademes de potenciar l’us de la llengua catalana entre tots ells. Exigir-lis al mateix temps el coneiximent de la geografia i l’historia dels “Països Catalans”. Controlar la formacio del professorat d’EGB i la catalanisacio dels programes d’ensenyança. Reorganisar el cos d’inspectors per a controlar la normativa de la catalanisacio.

Potenciar les Associacions de pares, en gent que tinga criteris nacionalistes. Potenciar per l’exterior la llengua catalana, aixi com tambe les associacions de professors universitaris, i les equivalents d’estudiants nacionalistes. Potenciar a personalitats d’ideologia nacionalista en els orguens rectors de les tres universitats.

En relacio als mijos de comunicacio, potenciar-los per a que siguen eficaços en la mida de que poguen transmetre el model nacional catala, extenent l’ambit d’actuacio per a que apleguen a tots els “Països Catalans”. Per a conseguir aço haura que incidir en els periodistes i tecnics de comunicacio. I per a tindre garantia de que eixa consciencia nacional  siga real es tindra que introduir gents en els puestos claus, en estos mijos, que tinguen consciencia nacionalista.

En quant a la proyeccio exterior donar a coneixer l’existencia de Catalunya, els “Països Catalans” en tot lo mon, especialment Europa. Tambe hi ha que estretar els llaços entre tots els “Països Ctalans”, i conseguir que Barcelona siga la capital economica, comercial i turistica-cultural del Mediterraneu del Gran Sur Europeu.

Aço no es pot considerar com a un proyecte de futur a estudiar. Es una realitat constatà dia a dia. Es un programa que ya fon posat en practica per Prat de la Riba, des de la Presidencia de la Mancomunitat de Catalunya. Hui, ses epigons, a soles han tingut que seguir desenrollant-lo i adaptant-lo a tenor de les circunstamcies, cosa que estan fent des de fa moltes decades.
L’unica novetat, si cap aixi considerar-la, es l’exit que ha supost com a producte d’exportacio, tant pel resto d’Espanya com per l’extranger quina promocio a nivell universitari es evident, com evident es el fet palpable de sa proyeccio en aquelles zones a absorbir. I  tambe el que siguen les mes altes instancies d’estes Comunitats –governs autonomos i universitats, organismes que inciden directament en la societat- els promotors i “gendarmes”  de que es cumplixen els “diktats” filologic-politics del pancatalanisme.

Aixi es fa bona la sentencia del comentariste i escritor frances Francois Revel, replegà en son llibre “El Conocimiento inutil”. “No es la veritat sino la mentira la força que mou a la societat del nostre temps i son certes persones i certs mijos –i certes institucions, afegim- els que manipulen l’informacio hasda aplegar a llegitimar, gracies al prestigi de que gogen, estes mentires flagrants”.

I en esta lluita que tenim mampresa algunes gents de Valencia, com en atres Comunitats, toma cos la de Davit contra Goliat. Esperem que tinga el mateix fi que aquella.


PANCATALANISME Y PAPANATISME NECESSARI



Autor: Juan Cano-Arribi Company

La majoria de les idees pilars damunt les quals s’assenta el pancatalanisme, farien riure si no fora per que el malestar i la preocupacio que creen impedix eixe recomanable eixercici.

 U d’estos ciments es la afirmacio de que la llengua que parla el poble (el poble valencià) es la vulgar, mentres que la culta es la que ells nos duen, la que diuen “cientifica”, que curiosament es la que parla el poble catala. ¡ Oh, milacre !. Qualsevol catala –o a lo manco barcelones- siga pages, obrer o oficiniste, parla en cult, mentres que qualsevol valencià -encara que siga abogat, escritor o catedratic- que parle sa Llengua Valenciana natural –no lo depres en els cursos de “normalitzat” o en la TV3- parla en vulgar.

 Aço, que de tan increible mereixeria ser inclos en un “expedient X”, ho expliquen en allo de que el valencià es una “degradacio” d’una “antiga llengua catalana”. I clar, per a arreglar esta “corrupcio” –termens els dos negatius- deuriem adoptar les formes, lexic, fonetica i “prestigi” de l’actual catala, que se supon que no s’ha corromput –per que si no, ¿per a qué?- . Aixina salvarien la Llengua Valenciana de tornar al pols en que tots nos hem de convertir.
 L’existencia d’un romanç valencià anterior a l’arribada del rei aragones, l’us delliberadament incorrecte que els pancatalanistes fan de les paraules “degradacio” o “corrupcio”, en conte de “evolucio” d’un idioma, o la falsetat estesa entre el comu de que el catala no s’ha “corromput” en sigles, son temes per a atres articuls o llectures.

 Ara, deduixc segons una llogica casi matematica, que el catala de hui no s’ha degradat respecte a la llengua que es parlava fa “tropecents” anys. ¡ Nyas, coca ! ¿Com es aixo possible?. Si compartim sobera en Castella –presunta corruptora de llengües- des de 1516; si tant el Regne de Valencia com els comtats catalans patixen el fenomen centralisant des de que en el primer quart del sigle XVIII Felip V abolira els nostres Furs i sos Usatges; si tenim un similar nivell d’intercanvi comercial i cultural en castella i atres regnes, i una superficie de contacte en zones castellaparlants pareguda, .... ¿¿ Com es possible que partint d’una suposta llengua mare unica, els catalans –cada u d’ells, en cada generacio, des de fa la tira de sigles- hagen sabut conservar la purea d’eixa llengua, i en canvi nosatros l’hajam degradat sigle darrere de sigle fins que lexic, sintaxis, fonetica, etc –tots en tirereta- hagen quedat per a fer sopes, que de tan roïns que han aplegat a ser se nos censuren i se nos recomane (imponga) l’us dels equivalents catalans ??. Ademes, els castellaparlants serien el caramull de l’idiotea, ya que en ells la degradacio es total. ¡ Si precisament som nosatros els que hem creat per a l'Idioma Valencià el primer Sigle d'Or d'una llengua neollatina !. ¿Com dimonis s’explica que ells siguen tan sabuts i nosatros tan burros?. No s’explica, i no obstant, eixa es la conclusio necessaria sense la qual es impossible mantindre l’idea de que la Llengua Valenciana es una corrupcio del catala. La vulgar i la culta, respectivament. La “normalitzacio” de nostra llengua mes antiga segons les solucions, directrius i permisos del catala, implica necessariament el papanatisme pertinaç del poble valencià. Necessariament.
 ¡ Que sonen els despertadors de l'orgull valencià, que nos alcen d’eixe llit en el que la charramenta pancatalanista nos te endormiscats !. ¡Que cada volta que sintau que el “normalitzat” s’arrea de trompades en el vostre valencià natural, o el que haveu sentit als vostres pares, agüelos o amics, noteu una punchada en el vostre amor propi !.

 Alguns opinen que n’hi ha un dret superior al dret a la vida: el dret a la dignitat. ¡Exigim-ho !


PANCATALANISME ENTRE VALENCIANS



Per: Vicent Ramos
Valencia, 1988

El triumf de Valencia sobre el pancatalanisme imperialiste a soles es pot sonseguir en la me ferrea unio de tots els valencians que ni traicionen lo seu passat ni es rendixen davant cap d’amenaçaor futur.

Molts factors estan contribuint a tan desgracioà realitat, principalment dos: el totemisme llingüistic i la corrupta paxis politica.

PANCATALANISME


El germe “per se” de l’imperialisme catala es troba en el nacionalisme misticament exaltat per Prat de la Riba, la formulacio explicita, doctrinal, del mateix la trobem en l’obra “El nacionalisme catala” d’Antoni Rovira i Virgili, quina texis anem a expondre.

El nacionalisme “sensu stricto”, mes que una teoria, es un fet: “La doctrina pot ser discutida, l’historia pot ser interpretà diversament. Pero el fet no pot negar-se; i este fet es que Catalunya reclama s’autonomia plena, politica i espiritual (...). Estem en presencia de la reformacio d’un poble, de la reencarnacio de l’anima nacional”.

El “fet” nacionaliste, la “reencarnacio de l’anima nacional” -¿no trobem analogues i hasda identiques expresions en tots els imperialismes i dictaures, fascismes, nazismes i comunismes politics de tots els temps?- s’ha produit en el despertar del “verp”, la llengua, que,  d’instrument o vehicul, passa a rail i fonament del mes voraç nacionalisme localiste. Quant parlen catala ne son catalans. Aixi ho dogmatisa Rovira: “Quan el domini geografic d’un idioma nacional està netament delimitat, coincidix, en efecte, en el territori d’eixa nacionalitat”.

De tal disparat sofisma –basta vore la distribucio universal de llengües i nacions- es deduix que els “limits geografics de la nacionalitat catalana son tambe els limits del futur Estat nacional que constituix el suprem ideal del catalanisme”.

En sa virtut, “units pel comu orige, per la comuna historia i pel comu llengüage, els catalans, els valencians, els mallorquins, els ressellonesos ne son un mateix poble, una nacio unica”. Per lo tant, la distincio gentilia es mera formula tendent a sa mes inmediata desaparicio o absorcio: “I hui, en Catalunya,  ya no es diu molts valencians i mallorquins, sino catalans de Valencia i catalans de Mallorca”.

“Les Illes Balears son la Catalunya insular, com el Principat i el Regne de Valencia ne son la Catalunya peninsular, com el departament frances dels Pirineus Occidentals es la Catalunya ultrapirenaica”.

Sobre esta base territorial i llingüistica arraiga el pancatalanisme, “manifestacio d’eixe espirit expansiu de nostre ideal nacional”, que aspira “a l’integracio de totes les terres de llengua catalana en un Estat autonomon, membre d’una futura  Federacio hispanica, iberica, occidental, llatina o europea”.

En el vocabulari d’Antoni Rovira i Virgili (Tarragona, 1882-Perpinyan, 1949), la paraula autonomia es quasi sempre sinonima d’independencia o separatisme: “Els catalans no son chiquets ni son folls. Sabem que la solucio separatiste no es algo que pugan lograr facilment, ni encara en dificultats. I, aixi, el separatisme catala –es dir, eixe flux i reflux de sentiments que la politica de Madrit produix sobre el nostres pobles-  no transcendix als fets de la politica (...). El separatisme catala, en lo seu aspecte politic,  no es mes que un sentiment variable i condicional.

“No es pense, empero, que eixe estat d’anim d’una bona part del poble catala no tinga importancia. Este separatisme no provocarà la guerra civil. Pero crea un divorci moral profunt. Aço es lo greu. Els catalans, cada dia mes, van sentint-se extranys a Espanya”.

Posats ya a desfer l’unitat espanyola, Rovira considera que, en les quatre “nacions” propostes per Prat de la Riba –Portugal, Castella, Catalunya i Vasconia- pot formar-se un “Imperi federal”. El supost es acceptat per l’autor en el cas de que Portugal s’integrara, puix, de lo contrari, “Catalunya a soles –i aci mos referim a la Catalunya nacional total, formant un a soles cos en Valencia i les Balears- es trobaria en condicions desventajoses per a lluitar contra les pretensions hegemoniques de Castella. Mes, si eixes pretensions tingueren, en el si de la Federacio, el contrapes de Catalunya i Portugal, l’equilibri s’establiria segurament”.

Tras lo dit, l’ideal catalaniste es el següent: “Des del punt de vista nacional catala, la solucio millor seria aquella que fera entrar a Catalunya, en personallitat propia, dins del vast conjunt d’una Federacio llatina u occidental”.

Es, puix, evident que el naixquent pancatalanisme –allà per 1914 a 1917- anhelava destruir no ya els vinculs espanyolistes, sino inclus els iberistics, posicio mantinguda hui, 1978, per ses mes radicalisats secuaços.

Resumint. Si el regionalisme catalaniste considerava a Valencia i Mallorca “terres germanes”, el nacionalisme va mes alla: les considera una mateixa patria que Catalunya.
Hui, el catalanisme “es completa i fondament pancatalaniste, exactament lo mateix que en 1978”.

Fundament: “la rail mes profunda del pancatalanisme es indubtablement la comunitat de l’idioma. Perque l’idioma es el llaç viu que unix a tots els catalans de l’ampla Catalunya nacional (...). Per la comunitat de l’idioma s’aplegarà a la futura unitat politica”.

(¿Qué novetat aporten, en nostre temps, els escrits de Fuster i companyia? Repetixen hasda la sacietat i intenten portar a la practica les idees de Rovira, a qui mai citen).

Dins d’este orde esquizofrenic, les lucubracions de Rovira en torno a la realitat de su Catalunya Nacional –la Gran Catalunya, de Prat- es detenen davant lo que supon el bilingüisme valencià, donant per indicutible que la llengua valenciana es en rigor la catalana. Pero entropecen en que gran part de la poblacio valenciana usa la llengua espanyola, que ell crida castellana. I llavors, Rovira, sense  pensar-ho molt, sense tindre en conte l’historia ni la dignitat i la personalitat del poble valencià, molt imperiosament, agarra el bisturi, talla sobre el mapa valencià i escriu: “Des del punt de vista nacionaliste, precisa una rectificacio de les fronteres de les provincies valencianes en   el sentit de segregar territoris en el sur i en l’oest, i de les fronteres de les provincies aragoneses en el sentit d’agregar a Catalunya una franja de territori a l’est de les mateixes”.

He aci clarissimament prefigurar el “Pais Valencià”, tal com es entes i difundit a partir de 1960 pels pancatalanistes –en la vanguarda, el “original” Joan Fuster-  naixcuts en solar valencià.

Valencia trencà, segregà, destruida per a major gloria de la Gran Catalunya, en l’actualitat, “Països Catalans”.

L’imperialisme catala no tardà en contar  en vasalls catalanisats en Valencia.


PALEM DE POLITICA


ALGUNS POLITICS NO SABEN QUAN DEUEN ESTAR CALLATS.
MANUEL ZARZO
D. RAFAEL FERRAO, diputat de les corts valencianes pel grup del Partit Popular, escriu en Les Provincies el dimars 11 de giner:
- " Quan UV estava dins del terreny de joc, tan adins que inclus pugue distar les regles d`eixe joc, no intervinguè per a res i ara, que s`encontra fora d`eixe terreny preten que els demes juguem a les regles que ara tratar d`imposar. Quan en setembre de 1997se possiblità el dictamen del Consell Valencia de Cultura, quan en juny de 1998 se discuti i es feu public el dictamen, i quan en setembre de 1998 s `aproba la llei de creació de l`academia Valenciana de la Llengua,... U.V. que disponia de la clau de la gobernabilitat en la Comunitat Valenciana, no feren us d`eixa clau en defensa del mes important principi fundacional de la defensa del idioma valencià........
Li ho vullc recordar, Senyor Ferraro:
1 - Quan en l`Ajuntament de Valencià deixà de manar el PSOE perqque guanyà una coaliciò del PP i UV, la clau de la gobernabilitat la tingué UV pacta buscant carrecs per a molta gent d`U.V. pero mogué un dit per a que en dit ajuntament se parlara i escriguera en valencià. Vosté estava en la direccio d`U.V. i voste no feu res i a les hores vosté estava dins del terreny de joc. Vosté es u dels primers que deixà de cumplir el principi fundacional de Unio Valenciana. Vosté no està lliure de pecat i no pot tirar la pedra a ningun atre pecador.
2 - Vosté era diputat de Union Valenciana quan la gobernabilitat de la Comunitat depenía de la coalicio PP-UV. Gonzalez Lizondo era President de les Corts.
El conveni de vostes en el PP era carrecs, carrecs i conselleries on hihavia dinerets per a traure, pero, tenim la clau de la gobernabilitat , no exigi la Conselleria de Educacio, i per culpa, entre atres, de vosté, en els coleges se segui donat el català, en Canal 9 se segui parlant català, a pesar de que vostes, que tenien la clau de la gobernabilitat podien impedir - ho.
Torne a dirle que vostè es un dels culpables d`aixo i ara no pot tirar la pedra als atres.
3 - Hui per hui está vosté de Diputat en un partit que ha segut el creador e instigador tant del Dictament de Consell Valencià de Cultura, com de la seua publicacio, com de la creacio de la Academia Valenciana de la Llengua. ¿Per que no ha dimitit del seu carrec i ha deixat eixe Partit per disconformitat en lo que el PP està fent en contra de la llengua valenciana?. Per tercera vegada, les mateixes que San Pere negà a Crist, li torne a dir: D. Rafael Ferraro, vosté es un mes dels culpables de lo que se li està fent a la llengua Valenciana.
Per tant, millor calles en lloc dèndosta als demes els pecatsque vosté mateix ja comes.
I acabe preguntan - me: Si voste ha cregut sempre en el mes important principi fundacional de U.V. ¿ perqué se n`ana d`ella?
¿ Serà perque, expulsat el meu amic Gonzalez Lizondo li perillava el carrec poltitic i per a seguir tenint- lo fundaren IPC.
¿ Perque has desfet el seu partidet i s`ha clavat dins del PP? ¿Será perque sap que no podien conseguir en eixe partidet els vots suficients per a que a voste segira tenint un bon carrec politic, i entrant e el PP li aseguraven la continuitat en el carrec?
Sr. Ferraro , a vegades val mes callar que parlar, perque en llengua tanca no entren mosques.
Si l`obris te n`entren tantes que te pot ofegar.


¿PAÏSOS CATALANS?



V
alencia, la nacionalitat valenciana deu gojar, com diu el gran historiaor Claudio Sánchez Albornoz, “d’una doble autonomia”. La natural dins d’Espanya i l’archillogica front a Catalunya. Valencia ha tingut sempre una propia personalitat historica i un moviment literari i artistic peculiar, i te dret a conservar-lo.

I be, fron ad esta afirmacio d’u dels mes grans historiaors que, junt en Americo Castro, ha tingut l’Espanya contemporania, es continua, per alguns catalans i un pocs valencians (v.gr. Vicent Ventura, J. Fuster, Vicent A. Estelles i Eliseu Climent, etc...) defenent les tesis pancatalanistes que iniciara Rovira i Virgili. Aixi “l’Hoja del Lunes” de Barcelona, de 5 de març,  publica un articul que firma E.A. Moline, el titul del qual ya es revelaor; “Club Ramon Muntaner. Fer feina de sensibilitzacio a favor dels Països Catalans”.En efecte, el contingut del citat articul reflexa l’idea del titul: “La seva creacio curt d’una necessitat que sentia una serie de sectors politics-intel.lectuals i d’altres independents tant de Catalunya com del Pais Valencia i les Illes que volien organitzar-se per tal de fer sentir la seva veu i participar en la clarificacio politica i cultural d’aquells aspectes que configuren un projecte de futur com son els Països Catalans”.

El “Club Ramon Muntaner” es constituï el 3 d’octubre de 1.978, i sa tasca principal, que está en oberta contradiccio en l’articul 145 de la Constitucio del 29 de desembre de 1.978 que prescriu que: “En ningun cas s’admetrá la federacio de Comunitats Autonomes” sera de “sensibilitzacio per mitja d’actes  que s’aniran desgranant tant al Pais Valencia com a les Illes i al Principat, com puguin ser conferencies, sopars col.loquis, etc.”.

El secretari del “Club Ramon Muntaner” Sr. Sellares, diu expressament: “Volem ser un grup de pressio que aplegui a totes aquelles persones independents o de determinades opcions politiques democratiques que hagin demostrat una llarca tradicio en defensa dels Països Catalans”.

Pretenen en est articul enfrontar-nos en est espinos tema, el de la suposta existencia d’uns dits “Països Catalans”, que esta en l’arrail mateixa de la divisio que uns pocs han sembrat en l’antic Regne de Valencia o nacionalitat valenciana. Divisio i desunio entre valencians que será el pijor aval per a obtindre l’autonomia que el nostre Poble es mereix.

El dumenge dia 8 d’octubre del 76, pel mati, en la Plaça de Bous de Valencia, s’organisá un acte politic a la mateixa hora en que s’havia convocat al Poble Valenciá a que assitira al “multisecular traslat de la SENYERA tricolor des de l’Ajuntament a la Catedral”. En el Parterre, on es troba situá l’estatua eqüestre del Rei Jaume I, el Conquistador, se feu un homenage a la figura historica del Conquistador.

En efecte, la historica efemeride s’efectua per primera vegá cent anys despres, es dir, el 9 d’octubre de 1.338 –data de l’entrá en el Regne arap del Rei Jaume I (1.238)-, i l’any 1.319 la conmemoracio historica estigue presisdida, per primera vegá, fins hui, per la SENYERA -no per la quatribarrada del Regne d’Arago, ni per la blanca en la Creu de Sant Jordi del Comtat de Barcelona- sino per la tradicional “tricolor”... Es celebrá, per tant, est importantissim acte que ha mantingut units a tots els valencians sense colors politics, poble que mai no havia qüestionat ni sa cultura, ni la seua llengua propia, ni la SENYERA seua, ni son himne fins fa uns pocs anys –mes o manco la labor de desunio començá a partir de 1.955- Si volem l’unio no devem furgar buscant les hipotetiques “bruixes” de la desunio. Desunio que es el pijor aval, com diguerem, per a obtindre l’autonomia per a la nacionalitat valenciana. Un poble desunit será un poble vençut. Estic plenament d’acort en Lluïs de l’Almoina quan, en el periodic valenciá “Levante”(15-IX-78), dia en son articul titulat “Teoria de las plazas publicas”: “Lo que, de verdad, cada vez existe menos, es un Pais Valenciano”. Per a mi –potser siga excessivament pessimiste- el 8 d’octubre per la vesprá fon un “requiem” per a l’autonomia del Poble Valenciá, per lo manco d’una manera inmediata... Pero entrem de ple en el tema central del nostre articul.

Països Catalans

El mateix dia 8, pel mati, tenia lloc en la Plaça de Bous –ya ho diguerem- el dit “Aplec” i la “II Marxa per l’autodeterminacio del Pais Valenciá”. L’acte doná començ en la lectura d’un escrit per un representant de la citada “II Marxa” per a rebujar la Constitucio, ya que esta no reconeixia el dret a l’autodeterminacio, aixi com la negativa de la Federacio de Comunitats Autonomes. Intervingueren en l’acte, entre atres, el senador catalá Xirinacs i els diputats Burguera, Audet i Letamendia.

No “als Països Catalans”

El conegut pancatalaniste Xirinacs durant el seu discurs digue: “El País Valenciano y el Principado forman parte de una misma nación”. I el diputat vasc Letamendia, en una primera salutacio en valenciá, tambe afirmá: “Para el País Vasco, vosotros no sois ciudadanos españoles de segunda, sino ciudadanos de primera de los Païses Catalanes”.

Un grup de catalanistes de Catalunya i Valencia defenen l’existencia –ya ho hem indicat- dels “Països Catalans”. En esta denominacio es vol apuntar una comunitat nacional de la que el Poble Valenciá seria una part, o siga una regio d’eixe tot nacional que seria llogicament la “Gran Catalunya”. I be, pese a l’insistencia de la minoria catalana, que, per boca del diputat banquer Jordi Pujol, pretenia que es permetera, constitucionalment, la federacio de regions limitrofes –ocultant en aixo son afan pancatalaniste- el Congres dels Diputats en el vot de tots els diputats incluïts els valencians –salvo el del senyor Burguera- aprová per quasi absoluta unanimitat, el principi de que “En ningun cas s’admet la federacio de Comunitats Autonomes”. I aixi ho feu tambe el Senat en el que es detengue la proposta pancatalanista a traves de Xirinacs. En u i atre cas han fracassat les pretensions dels pancatalanistes. Es cert que el “poble pla” catalá esta al marge de tot programa pancatalaniste;  pero no es manco cert que la gran Banca Catalana si tanca programes d’esta naturalea: ses ajudes economiques a tot tipo d’activitat que conduïxca a l’anexio i sucursalisacio de Valencia a Catalunya be ho demostra. Quan el 19 de juliol de 1.978 Jordi Pujol es destapá en el Congres dels Diputats proclamant la primacia de lo catalá sobre lo valenciá tant des d’un punt de vista cultural com historic, els diputats valencians Pin Arboledas i Jarabo Payá li respongueren dient-li que els valencias se sentien molt zelosos de sa identitat i que nomes mencionar la qüestio dels “Països Catalans” provocava un malestar o grans controversies en el si de la “Nacionalitat Valenciana”.

Pero ¡d’on ve eixa primacia historica i cultural del Comtat de Barcelona sobre el Regne de Valencia? Pero ¿com i quan ha existit aixo que li diuen “països catalans”?

La pregunta que se nos ocurrix a la vista de l’obsessio catalanista d’alguns (en cert tufet a utilisacio imperialista del molts benintencionats culturalistes), es: ¿quin sentit te definir uns nous llaços, que segurament serien de dependencia, per raons obvies, en atre centre de poder nacional si fins hui hem patit els valencians i nos hem queixat del domini madrileny? ¿Es que realment el Poble Valenciá pot plantejar-se una integracio en Catalunya (¿i per que no en Arago?) quan encara no s’ha concienciat plenament de sa propia identitat? ¿No creuen estos senyors que lo primer que deurien fer es constituir-nos fermament com a Poble en identitat propia? Si la democracia implica participacio i la participacio exigix conciencia i responsabilitat, ¿no seria millor començar a pendre conciencia de nostra propia realitat particular? ¿Per que crear mes confusio i divisio entre nosatres? ¿Per que  no abandonem la dielectica de l’emotivitat i passem a la que definix l’historia?.

A pesar d tot aço, i ya que per a alguns la realitat “països catalans” pareix un dogma i hagut conte de que els dogmes son el major obstacul per al progres i la comprensio, me pareix ineludible plantejar la qüestio clara: ¿tenen realment entitat historica els dits “països catalans”? Sense pretensio de sentar catedra en una qüestio tan delicá, passem a expondre la nostra propia visio del problema.

La Nacionalitat Valenciana

La Nacionalitat o l’antic Regne de Valencia ho fon des de l’any 788 fins 1.707, ya politica, ya administrativament, i fins a 1.933 solament fon Regne des d’un punt de vista administratiu; ya que a partir d’esta data la divisio territorial d’Espanya será, per obra de Javier Burgos, segons el model provincial frances. La Nacionalitat o l’antic Regne de Valencia fon un Estat independent i soberá en el marc de la Corona d’Arago. El vincul que unia entre si a Regnes com el Balear, el Valenciá i el Comtat de Barcelona, etc...., era el Rei; per aixo, des del punt de vista de la tecnica constitucional, la Corona d’Arago era “una unio real” i, per tant, no arribá mai a ser una “Confederacio”, ni manco encara una “Federacio”. I, per supost, mai no fon una Confederacio Catalano-Aragonesa com s’atrevi a afirmar en 1.869, Bofarull. El Regne de Valencia deixá d’existir a partir de 1.707, degut al primer borbo, Felip V, i no quedá enquadrat en ninguna “presunta” realitat dita “països catalans” que ni el propi Tarradellas creu en ella. El Regne de Valencia quedá trossejat com hem indicat –a partir de 1.833- en provincies, a l’usança administrativa francesa. La “presunta” comunitat dita “països catalans” es una entelequia recentment encunyá que no es dificil de mostrar sa inexistencia...; i que es lo que mes está irritant als valencians i a mirar cada vegá en mes suspicacia, la paraula “pais”, i ya comença el poble valenciá a concienciar-se de lo següent: el terme “pais” ¿no será acas el “Cavall de Troya” per a on se mos vol ficar atra expressio, a saber, “països catalans”?.

Els arguments que s’aduïxen en defensa de nostra pertenencia a la comunitat catalana obliden una cosa tan important com es la llogica diferencial de desenroll de la societat valenciana i la catalana. No es pecar d’economiscisme el dir que la dinamica economica condiciona de manera significativa la cultura d’un poble.

I be, tant l’herencia del passat i les multiples influencies socio-culturals que han conformat la nostra realitat sociologica, com la llogica del desenroll de nostra economia ha condicionat una realitat cultural, una estratificacio social i un tipo de comportament politic i economic clarament diferent als de Catalunya. En este sentit, es necessari no oblidar la gran influencia que ha tingut la realitat socio-cultural nostra,  l’historia multisecular de l’antic Regne arap de valenciá (788-1.235), les corrents d’inmigracio castellana, la decantacio, francament agraria, de la nostra economia, el pas del feudalisme hasda el sigle XIX (contrariament a Catalunya), etc., i, molt mes recentment, el modell de desenroll economic, que arranca de la segona mitat del sigle XIX, conformat sobre la base d’un prosper sector agricola exportaor i un sector industrial molt particular en fortes arraïls i contingut artesanal. El predomini de la menuda empresa, les relacions partenalistes en l’industria, el carácter sociologicament rural de la societat nostra, la inexistencia d’una burguesia nacional ( a diferencia de Catalunya), l’alineacio de la classe politica, la forta dependencia de l’exterior de l’economia nostra, el carácter artesanal, o en recents bases artesanals, de la nostra industria, l’orige social del nostre empresariat, etc... no poden ser oblidats a l’hora d’entendre i explicar el problema social valenciá. Les recents corrents migratories i la forma com s’han integrat en la realitat valenciana no poden ser oblidaes. El fort pes del sector castellaparlant, tantes vegaes marginat, es un element de particular importancia per a entendre el marcat carácter “diferencial” de nostra realitat socio-economica en respecte a Catalunya. 

Mes que plantejar l’hipotetica possibilitat de nostra integracio a Catalunya –i al meu modo de vore, irrealisable, i a totes llums negadora de la personalitat diferenciá de Valencia- crec no solament mes oportu sino absolutament necessari reelaborar la nostra experiencia historica com instrument d’integracio comunitaria del Poble Valenciá. La possibilitat d’integracio plantejá per certs “pancatalanistes” en els dit “països catalans” hauria de partir en tot cas d’un proces democratic, d’acceptacio popular; lo que en si no es mes que un problema “politic” i no “historic” en lo qual la qüestio es planteja sobre unes bases totalment diferents a aquelles sobres les que s’assenta l’actual discussio.

I no es problema historic la presunta existencia dels dits “països catalans”, sino una quimera d’uns pocs, perque en l’historia en la ma es demostrable quie mai no tingueren realitat historica ni politica els “països catalans”, i considere superflu demostrar que el Poble valenciá posseïx una personalitat propia i independent de la de Catalunya. I com l’antic Regne de Valencia o “la Nacionalitat valenciana” es conscient de son fet diferencial, no pot ni está disposta a renunciar a la seua historia, a sa cultura, a sa personalitat diferenciá. D’aci que, en l’historia en la ma, nos pareix carent de tot fonament l’afirmacio de Vicent Ventura de que ser valenciá es una forma “peculiar” de ser catala.

                                               Joan Ferrando Badia – Murta – Abril de 1.979