LLENGUA, DIALECTE. EL CAS VALENCIA

Autor: Chimo Lanuza

 ¡Quantes voltes s’ha discutit si el valencià es llengua o si es dialecte! Oficialment ve sent considerat dialecte per motius historics. Pero ¿alguna volta s’han posat les cartes damunt de la taula? ¿Quan s’han parat a considerar seriament el valencià, tan sols observant la que respecte els conceptes de llengua i de dialecte diu la llingüistica? Crec que es hora de que aço vaja fent-se i esta es la meua intencio en esta ponencia. Sense atres pretensions, em llimitare a expondre una serie dc definicions al respecte i unes chicotetes observacions i comentaris propis.

 Per a començar, fare notar que tots els llingüistes i sociollingüistes coincidixen en considerar al poble com al verdader responsable de la sort que li pertoca a la llengua que parla, encara que esta siga considerada «oficialment» dialecte d’una atra.

 «Les varietats llingüistiques fins ara considerades com a dialectes – diu Joshua Fishman- poden lliurar-se de la seua subordinacio i ser «promogudes» pels seus parlants a categoria oficial i independent».

 Es esta una afirmacio suficientment clara del poder que sobre la seua llengua te el poble. Per aixo Valencia necessita ser mes reaccionaria. El poble valencià no està encara concienciat, scnsibilisat, enterat, ni, per tant, preparat a tal respecte. D’aço William A. Bennet diu:

 «Si una comunitat es lo suficientment conscient de la seua identitat i de la norma idiomatica que l’acompanya, rebujarà en prou violencia qualsevol modificacio».

 Es molt important l’image que de la llengua puguen tindre els seus usuaris. Es important que el valenciaparlant sapia que el valencià està perfectament codificat i normativisat, i es necessari que tinga gust de parlar-lo i escriure’l be, a manifestar-se perfectament en la seua llengua. Es necessari que es cree l’orgull dc llengua que facilitarà la seua normalisacio. Quan no fora aixina, eixa llengua tendiria a desapareixer o a ser absorbida o sustituida per una atra.

 Se que ya està molt gastada 1’expressio de Coseriu quan dia que «la llengua no es fa per i per als filolecs. sino per i per al poble», pero es inevitablement certa. Ni el llingüiste, ni per supost el politic, tenen cap de dret sobre ella. Més be tenen obligacions. El politic deu d’ajudar a la seua normalisacio per mig del poder que el seu carrec li conferix. Mentrimentres, Lyons diu que el comés del llingüiste «... consistix en descriure la manera com la gent parla (i escriu) realment la seua llengua, i no en prescriure com deu parlar i escriure. En atres paraules -seguix dient Lyons –, la llingüistica (en la seua primera diligencia per lo manco) es descriptiva, no prescriptiva (o normativa)».

 Pareguda es l’opinio que mostra Wiliam A. Bennet quan diu que el treball del llinguiste «... consistix en replegar lo que succeix», sugerir les possibilitats de la llengua i les seues variants.

 Tambe Bertil Malmberg quan parla de la llengua i concretament del seu lexic aconsella que no predomine la prescripcio. Per tant, el llingüiste s’ha de colocar en el lloc d’observador que com a cientific li pertoca.

 La distincio o categorisacio en llengües o dialectes, les distribucions funcionals de les varietats llingüistiques, en tant llengües o dialectes, Joshua Fishman diu que «... es deriven tan sols de l’observacio dels seus usos i dels seus usuaris, mes que de les caracteristiques dels mateixos codics».

 La participacio i la voluntat del poble es, per tant, decisiva per a la llengua. Ara be, fora d’estes consideracions sobre l’intervencio de la societat en qüestions llingüistiques, ¿que es lo que objectivament s’enten per llengua i per dialecte?¿que diuen al respecte els llingüistes?¿com es definixen estos conceptes?.

 La definicio mes general del terme «llengua» la considera com un mig de comunicacio o, millor dit, «el mig» de comunicacio mes important que l’home utilisa per a comunicar-se en els atres. Es un conjunt de signes que venen a agrupar-se en diversos sistemes (fonologic, sintactic, morfologic, etc.), les peculiaritats dels quals constituixen les caracteristiques propies de la llengua en qüestio.

 Pero esta definicio de llengua es molt ampla, molt general i abstracta per a la que ara nos interessa. Segons aixo, qualsevol sistema de signes constituiria una llengua. Per aixo, sol afegir-se a tal definicio una serie d’acotacions que perfilen i completen mes la nocio de llengua. Per al llingüiste ésta es el mig de comunicacio d’una comunitat, un element que marca diferencies. Cómunitat i llengua son tan indisociables que a voltes son considerades una mateixa cosa. La llengua es u dels factors que mes definix a un poble, que mes el caracterisa. Parlar de llengua no es parlar tan sols d’un sistema, d’una estructura, perque una llengua es molt mes que aixo; en ella intervenen atres factors que son tant o mes importants que el simple sistema que la constituix. Per a parlar d’una llengua hem de parlar tambe d’una comunitat que la parla, d’una cosmovisio, d’una identificacio llengua = cultura... Llengua es tambe un sentiment. Per a Roca Pons, «qualsevol que siga l’historia d’una llengua i qualsevols que siguen els pobles que han intervingut en el seu desenrollament, reflexa una determinada interpretacio de la realitat».

 Es lo que atres venen en denominar «cosmovisio llingüistica». La llengua funciona com un prisma a traves del qual veem el mon d’una manera determinada. La llengua es tambe com un aliment imprescindible per a la societat, ya que:

 «quan una de les comunitats deixa de gojar, per circumstancies politiques, per eixemple, de la possibilitat d’expressar-se autoctonament en totes les manifestacions de la vida moderna, existix un clar perill de «deformacio» progressiva i inclus de desaparicio».

 Esta es la conclusio a la que aplega el ya esmentat Roca Pons. I es cert: la societat necessita de la llengua per a expressar-se, per a que els seus components es comuniquen entre ells. I la llengua necessita de la comunitat per a subsistir o, simplement, per a existir. De fet, si no existiren les comunitats, possiblement no existirien les llengües, per la manco com ara les considerem.

 Com diria William J. Entwistle,  «La llengua es l’expressio d’una comunitat que posseix una cultura en certes pretensions de permanencia».

 Ans de passar a parlar del concepte de dialecte, proponc dos ültimes definicions de llengua de dos erudits en el tema, que considere condensen prou acceptablement la que fins ara s'ha dit.

 La primera de les definicions pertany a Bennet, que en el seu llibre «Las lenguas y su enseñanza» considera que:

 «Una llengua es, en realitat, el conjunt de tots els codies individuals que es reconeixen com a inelosos dins dels llimits de l’acceptabilitat».

 Com veem, Bennet utilisa aci el concepte d’idiolecte, es dir, l’element llinguistic individual, com a factor predominant en la conformacio d’una llengua.

 En una mateixa linia es situa Goran Hammarstrõm en l’atra definicio de llengua de que parlava quan diu que una llengua:

 «... es un grup d’idiolectes que es considerat com una llengua per la majoria dels parlants» (afortunadament els parlants estan totalmente d’acort sobre la seua pertenencia llingüistica).

 Ara, en un intent recopilador, intentem aplicar tot la dit, i vorem que el valencià s’inelou perfectament en totes estes consideracions. Pero per a que no hi haja dupte, vejam ara lo que s’enten per dialecte, concepte este realment molt conflictiu.

 Normalment, el dialecte sol apareixer confrontat en la llengua i en una situacio de clara dependencia del primer respecte a la segona.

 Si la definicio de llengua es dificil d’establir en un ample marge de fiabilitat, la de dialecte es igualment dificil. Un gran problema es produix a l’hora de delimitar els dos conceptes i concretament a l’hora de diferenciar llengües i dialectes. Coincidixc en l’opinio de Bennet quan diu que normalment es «mes facil reconeixer una llengua o un dialecte que oferir una definicio de cada u d’ells, o inclus que explicar les seues diferencies».

 Normalment sol considerar-se el dialecte com a una varietat local d’una llengua de la qual procedix o de la que depen; o be es considera com una varietat local que, junt a atres d’una mateixa procedencia, formen una mateixa llengua. Intervenen aci dos factors nous que pareix ser que son els que mes ajuden a la delimitacio del terme «dialecte»: el factor historic i el factor geografic. I estos dos factors comporten una conseqüencia comuna i tipificadora del dialecte: la situacio de dependencia que es propi d’éste i que la llengua no te.

 Aixina, parlar de dialecte es parlar tambe de llengua. No es concebix l’existencia d’aquell sense l’existencia d’esta. El dialecte apareix perque n’hi ha una llengua previa. Per aixo, la definicio de dialecte s’ha de fer en relacio en el de llengua.

 William J. Entwistle, ya citat anteriorment, diu:

 «... d’un dialecte sol dir-se que posseix (tambe) un centre geografic d’irradiacio i que es troba associat a alguna elasse d’organisacio social; pero, al mateix temps, es troba en relacio d’evident dependencia respecte d’algun centre llingüistic».

 En conseqüencia, una atra de les diferencies que es dona entre estes dos termens fa referencia al prestigi que adquirix la llengua i que el dialecte no te. La llengua adquirix certa «categoria », mentres que es pensa i es parla de dialecte en un aspecte despectiu.

 Francesc Marcos Marin ha fet un treball molt interessant que apareix en el seu llibre «Reforma y modernización del español», on establix sis criteris o caracteristiques que reunixen els dialectes. Anem a vore quins son:

 El primer d’ells diu:

 «El dialecte està inclos en una llengua que facilita mijos superiors de comunicacio, o està molt emparentat en una llengua que els facilita, de manera que els parlans canvien del dilecte a la llengua per ad eixa comunicacio impossible en el dialecte. Este resulta un poc incomplet, imperfecte, carent de suficients recursos per a totes les necessitats comunicatives; al fallar els recursos dialectals, el parlant te que acodir a la Ilengua, que tambe servix per a que el dialecte s’enriquixca, prenint eixemples d’ella. Al desenrollar els seus propis recursos, un dialecte pot convertir-se en llengua».

 Pense que ningu s’atreviria a dir que el valencià està inclos en una llengua superior que nos facilita mijos superiors de comunicacio. El valenciaparlant no canvia a cap llengua que li proporcione una major flexibilitat expressiva o comunicativa, perque el valencià posseix els mijos suficients de comunicacio i una gran capacitat d’abastiment, cosa propia de les llengües. Al valencià no li falten recursos, i quan aixo succeix, no es proveix d’una atra llengua per a cobrir tals necessitats.

 Segon criteri:

 «El parlant del dialecte se sent inclos en una comunitat que parla una llengua a la que pertany el dialecte (encara que a voltes l’historia llingüistica no siga exactament aixina). Este parlant pot anar adonant-se’n de que ya no parla un dialecte, sino una llengua nova, al llarc d’un proces molt lent».

 El valenciaparlant no te eixe sentiment d’inclusio en una comunitat que parla una llengua a la que el valencià pertany i de la que depen. El valencià sent la seua llengua d’una manera independent, molt propia, sense sentir-la depenent de cap atra. En l’historia del valencià, la sensacio de llengua propia i independent, de llengua nova, distinta del llati, ya la tingueren els nostres elassics. Quan una comunitat es sent solidaria en el seu mig d’expressio, identifìcant-se en ell i assumint-la com a propi, naix l’autoctonia i l’orgull llingüistic, un desig de manifestacio, i de determinacio per mig de la diferenciacio. Naix un gust, un interes per treballar-la, un proces de normalisacio i de dignificacio. Apareixen els escritors, els quals manifesten en els seus escrits la voluntat d’eixe poble per donar-li un nom i una categoria a la seua llengua. Conforme va passar en el valencià fa ya cents d’anys. Seguint les propostes de Marcos Marín, en el tercer criteri considera que

 «El parlant del dialecte fixa el seu ideal de llengua en un codic distint del que utilisa».

 Si el parlant del dialecte es sent inclos en una comunitat que parla una llengua de la que el seu dialecte depen, obviament tendirà a buscar una major perfeccio en un sistema que no es propiament el seu. Es considera inferior, i l’us de la variant o llengua estandar supon una adquisicio de prestigi i una major correccio en la parla. No es este tampoc el cas del valencià, ya que no tenim eixa tendencia a fìxar el nostre ideal de llengua en un codic que no es el nostre. Sentim que el valencià es simplement com el parlem (consideracio propia d’una llengua), som conscients de que precisem una correccio d’us perque està molt castellanisat, pero en cap de cas considerem que la millor manera de parlar-la consistix en l’us d’una variant en concret que suponga una major correccio d’us, senzillament perque eixa variant no existix.

 El quart criteri diu aixina:

 «El proces evolutiu es, per tant, naiximent de dialectes d’una llengua, i constitucio d’uno o varis d’estos dialectes en una llengua nova, a la que cap afegir la possibilitat de que pervixca la llengua originaria i que els dialectes no es constituixquen en noves llengües. En eixe cas, comunment, el dialecte s’usa per a satisfer necessitats comunicatives senzilles, elementals, o «baixes», mentres que la llengua es caracterisa pel seu us per a la comunicacio mes selecta o «alt». Es produix una situacio típica d’unillingüisme en diglosia: una sola llengua, pero especialisacio dialectal en una varietat ‘alta’ i atra o atres ‘baixa’».

 Respecte a la formacio de la llengua valenciana, eix es el proces que ha seguit: començà com a dialecte del llati, per a constituir-se mes tart, com les demes neollatines, en una llengua independent. No es pot parlar en l’actualitat de la condicio valenciana de dialecte respecte a cap atra llengua viva ni morta, ya que no utilisem el valencià per a satisfer necessitats comunicatives senzilles, elementals i baixes, front a l’us d’una atra llengua de la que procedira per a les comunicacions mes selectes o «altes». Esta situacio es produix habitualment en Valencia, pero respecte del castella, no d’atra llengua: normalment s’usa el valencià en situacions mes familiars, passant a triar el castella per a situacions mes «selectes». I ningu diria que el valencià per aixo es dialecte del castella. Aci es qüestio de diglosia, es tracta de dos llengües utilisades en situacions distintes per motius politics i socials. No es el cas d’una distincio d’us entre un dialecte i la llengua de la que procedix.

 En el següent criteri, el quint, Marcos Marin afirma que el dialecte

 «... oferix moltes opcions i no s’acaba de decidir per cap d’elles: la seua nivellacio o normalisacio es escassa. El dialecte es multiforme, i si be hem de vore que tambe en la llengua es dona una pluralitat de sistemes, la inherent al dialecte es la vacilacio, el plurimorfisme com a característica, front a la tendencia de la llengua a la sistematicitat».

 Es ben cert que en el valencià es donen diverses opcions, varietat de solucions, de formes, pero com a llengua que es, no com si fora un dialecte, ya que no es produixen com a vacilacions ni com a caracteristica inherent, sent que el plurimorfismc es sobre tot, com en totes les llengües, de caracter geografic-local.

 Per ultim, en el criteri final, l’autor cita a German Granados per a dir que:

 «dialecte serïa un sistema llingüistic d’ambit geografic o cultural limitat, que no ha alcançat, o ha perdut, autonomia i prestigi front a atre sistema en el que constituix geneticament un grup. El sistema llingüistic del que parlem està dominat per este segon sistema, cultural o politicament, i l’accepta com a llengua suprarregional».

 Es evident que el valencià posseix el prestigi i l’autonomia a que aci es fa referencia, en quant que els valencians seguim utilisant la nostra llengua per a comunicar-nos en un us completament independent de les demes llengües, en cap de les quals forma grup, ya que totes les sentim distintes a la nostra i no nos identifiquem en una atra llengua que no siga la valenciana. Tampoc n’hi ha cap de llengua en la que mantenim una relacio genetica o de dependencia, i que domine cultural o politicament a la valenciana, o que la pugam acceptar com a llengua suprarregional.

 Passant a un atre autor, Fishman, en el seu llibre «Sociología del lenguage», quan parla de llengua diu que preferix denominar-la «estandar» per lo que de prestigi, normalisacio i codificacio supon este terme. Aixina, fa un quadro-esquema on establix les diferencies entre varietats llingüistiques estandar, vernacula, dialecte, criollo, pidgin, classica i artificial.

 Ell diu que per a que una varietat siga «estandar» ha de tindre quatre components: estandarisacio, autonomia, historicitat i vitalitat. Al concepte de «vernacula» li corresponen els mateixos atributs excepte el primer, el d’estandarisacio. I el «dialecte», que es u dels tres que aci nos interessen, replegaria tan sols els components d’historicitat i vitalitat, pero no tendria els d’autonomia ni d’estandarisacio.

 Seguint a Fishman, el valencià pot ser considerat com a llengua, ya que replega els quatre components de la mateixa. Podria discutir-se si la llengua valenciana posseix estandarisacio, lo que la convertiria en vernacula, pero es induptable que te autonomia, per la qual no podria ser considerada un dialecte.

 No vaig a estendre’m mes perque em pareix que son suficients les notes aportades per a deixar un poc mes clar, en primer lloc, que les diferencies entre llengua i dialecte no estan molt definides, que son molt relatives i arbitraries, que la llingüistica no deu de ser prescriptiva [* sino descriptiva de la realitat], que la voluntat del poble es fonamental per ad estes qüestions que tant de prop li afecten... Tambe hem vist que les propostes que la llingüistica dona per a la diferenciacio entre llengua i dialecte, i per a la definicio d’estos dos conceptes, conduixen a la consideracio de que el valencià reunix les  condicions i requisits necessaris per a ser perfectament considerat llengua.

 Per a acabar, utilisare una ultima cita, esta volta del llingüiste Lyons, que deixa de banda tambe les caracteristiques llingüistiques com a determinants de les diferencies entre llengües i dialectes. Lyons diu:

 «De fet es va poder reconeixer que les diferencies entre les «llengües» i els «dialectes» estretament relacionat en elles son, en la seua major part politiques, culturals, mes que llingüistiques».

 I un consell de Joshua Fishman:

 «Per atre costat, quan les llengües pareixen completament similars entre elles fonetica, lexica i gramaticalment, pot resultar de gran interes establir la seua autonomia mutua, o per la manco de la mes debil respecte a la mes forta. On no s’establira tal autonomia podria passar que una «no fora mes que» un dialecte (o varietat regional) de l’atra, una subordinacio que pot aplegar tambe a formar part d’un raonament per al sometiment politic».