martes, 13 de septiembre de 2016

MADRES PUTATIVAS DEL IDIOMA VALENCIANO


Ricardo García Moya
Diario de Valencia 14 de Octubre de 2001

Un dogma inmersor, repeti­do desde Primaria al Docto­rado, afirma que la lengua va­lenciana es hija de la catalana. La pujanza de Cataluña -que acaba de tener el Siglo de Oro literario en el XX- hace que sus filólogos tengan un com­portamiento expansionista y agresivo similar al de los cas­tellanos del 1600, cuando el español era vehicular del ma­yor imperio conocido, de Fili­pinas a Valencia. Haciendo pa­tria, los filólogos castellanos del 1600 también afirmaban “científicamente” que la len­gua castellana o española era madre de la valenciana.
Paradigma del espíritu ma­terno que provoca nuestro idioma es Bartolomé Jiménez Patón (1589-1640), gramático castellano cuyo prestigio es parejo al de Nebrija, Covarru­bias o el Brocense. Este filólo­go racionalizó el estudio de los recursos poéticos, siendo su “Eloquencia española” la base usada por autores como José Antonio Mayoral, titular de Teoría de la Literatura en la Complutense (Mayoral: Figu­ras retóricas,1994); y también fue precursor de la Grammai­re Générale et Raisonnée de Port-Royal (1660).
Respetando el texto de la edición de 1604, reproducimos las líneas donde Patón alude al origen de los idiomas: "Y así, entre los griegos, decirnos haber cinco maneras de len­gua con diferentes dialectos que son: la lengua Atica, ló­nica, Dórica, Aeólica y Co­mún. Y en España hay otros cinco, que son: la Valenciana, Asturiana, Gallega, Portugue­sa. Las cuales se han derivado de esta nuestra, quinta o prin­cipal y primera, originaria Es­pañola” (Ximenez Patón, Bartholomé: Eloquencia espa­ñola. Toledo, 1604, f.10 r). Co­mo el cerdo, el libro de Patón no tiene desperdicio; analiza con mesura los conceptos y ex­plica sin histerismos extralin­güísticos el pleonasmo, el tme­sis o la hipotiposis ; pero al comparar las lenguas penin­sulares -pese a que conoce la génesis latina- los razona­mientos de Patón se envilecen, proclamando que la lengua española es origen de las cita­das. El gramático miente y se transforma en un colaboracio­nista del expansionismo colo­nial, donde espada e idioma trataban de avanzar al uníso­no.
Patón no llega a la desvergüenza del catalanismo ac­tual, al respetar la condición de lengua de la valenciana, junto a la portuguesa, gallega y asturiana. Es decir, Patón no consideraba la lengua va­lenciana un dialecto como el andaluz o murciano respecto al español; por el contrario, destacaba que portugués, gallego y valenciano poseían sus dialectos. Sorprende que también incluya el “asturia­no”, y aquí nos encontramos con otra víctima idiomática. La lengua asturiana comienza a llamarse bable -voz despecti­va y no asturiana- en el siglo XIX; pero en el 1600 todavía era habitual en Asturias y zonas de León, si bien desde los cartularios medievales apenas tuvo manifestación escrita. No obstante, en el vi­gente “Estatutu del Principáu d´Asturies” se ha reconocido la existencia de la “Llingua Asturiana” y de su defensa se encarga “l’Academia de la Llingua Asturiana” como ór­gano oficial. Algo que debiera sonrojar a la troupe política que ha instaurado la academia catalana de Ascensión y Hauf.
Las intenciones de Patón no eran tan dañinas como las del chiringuito de Ascensión, cuyo fin es liquidar la lengua valen­ciana. El gramático castellano sólo quería ensalzar su lengua por encima de otras, pero res­petaba hasta la pronunciación de nuestros antepasados cuando hablaban la lengua de Cervantes. Criticaba el “vicio­so zezeo” andaluz, pero no el nuestro: “en Valencia, al con­trario, y aquí no’ es vicio, sino natural pronunciación de aquel Reyno; por c ponen s, como diciendo mersed, sapato, alcusa” (Patón: Epitome de ortografía. Baeza, 1614, f.19).
De todas formas, los vecinos nos roban la cartera al menor descuido. Por los años en que Patón convertía la lengua es­pañola en madre putativa del valenciano, el historiador murciano Cascales (apellido, no mote), afirmaba que Mor­vedre no era la antigua Sa­gunto, sino Cartagena: “aque­lla ciudad que antes se decía Sagunto, y allí poco se comen­çó a decir Cartago” (Discurso de la ciudad de Cartagena, 1598). En 1600, los valencia­nos se limpiaban cierto sitio con las opiniones impresas del Patón y el Cascales, pues tenían claro lo del idioma y que Morvedre ocupaba el área de la antigua Sagunto (la prefe­rencia inmersora por Sagunt busca arrinconar el topónimo Morvedre, creación de los mo­zárabes valencianos).
El equilibrio de los gramáti­cos desaparece cuando caen en el delirio nacionalista. Por el 1600, los filólogos castella­nos más atrevidos comenza­ron a invertir la relación entre latín y español; es decir, suge­rían que el idioma del Lacio procedía de la tierra de María Sarmiento. Un caradura, el licenciado Luis de la Cueva, lo tenía claro: “pruébase que la lengua latina ha tomado mu­cho de la española (...) los lati­nos tomaron letras de los de España, y todas las palabras que son comunes a españoles y latinos, es más probable los latinos haberlas tomado de España” (Diálogos de las cosas notables y lengua española. Sevilla, 1603) Todo encajaba, la lengua del Imperio no sólo era madre del valenciano, sino del latín.
Los filólogos expansionistas, como ahora, contaban con la simpatía y amparo de los go­bernantes. El gramático que cuestionó la supremacía del latín, Luis de la Cueva, dedicó su obra al terrorífico Fernan­do Niño de Guevara, inquisi­dor general del Imperio, cuya efigie fue inmortalizada por el Greco para acojone de herejes gramaticales. Ahora no nos ponen ferrets calents en els collons o la figa como en 1600, pero los tarancones que bailan los nanos al catalanismo mar­ginan del mundo laboral y académico a quien no aprende la lengua de Cataluña, no la valenciana. En nuestros días, los Niños de Guevaras elevan dialectos a idiomas, y vicever­sa; así, el aranés era una có­mica jerga de sainete que, ca­ritativamente, la Real Acade­mia calificaba como “variante del gascón” (D.R.A.E.), pero a Cataluña no le gustaba tener un dialecto que supeditara lingüísticamente Arán a Francia, por lo que los del CIU y PP le dieron categoría de idioma y a tomar por el saco. Ningún filólogo dijo ni mu, aunque habría que verlos si la Generalidad valenciana -en lugar de enga­ñar-, hubiera titulado a la aca­demia de Ascensión como de la lengua valenciana.


LLUIS FULLANA I MIRA


El Pare Lluis Fullana i Mira naixque en Benimarfull, comarca de l’Alcoya, en l’any 1871. En 1890 professà com a francisca. Fon professor de françes en els coleges franciscans de Benissa i Ontinyent, i llabors va iniciar els seus estudis de llengües romaniques.
El Pare Lluïs Fullana i Mira recorregue tot el Regne de Valencia per a donar al seu Diccionari de la Llengua Valenciana tota l’amplitut i riquea de les accepcions de les distintes comarques. En certa ocasio digue: "Es tan gran l'afa que tinch per a la propagacio de l'obra del DICCIONARI, qu'esta regio d'Ontinyent me resulta chicoteta, y com capità afanyos de conquistar terres, vulch fer algunes expedicions per la provincia d'Alacant, qu'es ahon millor es conserva nostra llengua materna". (Fullana, 1902). Del seu gran esforç realisat escriu en Decembre de 1910: "He recollit prop de mil accepcions del verp FER arreplegantles d'aci i d'alla en lo llenguage vivent d'este Reyne. I despres que diguen si es o no rica la nostra llengua. Acàs en hi ha atra, en lo mon, mes abundant en mijos d'expresio?". El Diario de Valencia le publica les “Normes Ortografiques” en l’any 1914 i el Padre Lluïs Fullana i Mira dona quatre conferencies en l’Institut d’Estudis Catalans en l'any 1915, titulades, “Diferencies Foniques, Grafiques u Ortografiques, Lexiques, Morfologiques i Sintaxiques entre el Valencià i el Català”.
En l'Universitat de Valencia el dia 27 de Giner de 1918 es crea una catedra de Llengua Valenciana per iniciativa del Centre de Cultura Valenciana, (entitat que despres passà a ser la Real Academia de Cultura Valenciana), la qual fon regentada pel docte Pare Lluïs Fullana, i aço donà orige a la creacio del “Patronat de Llengües” del mencionat centre docent. Igualment, i a proposta d’este centre, el Pare Lluïs Fullana fon el primer professor de Llengua Valenciana en l’Universitat Lliteraria de Valencia. Sobre la competencia del seu magisteri, de les seues documentades lliçons, i sabia didactica, es eloqüent el testimoni que en carta del 29 de Març de 1974 escriu el catedratic de Paleografia i Diplomatica de l’Universitat de Barcelona, En Felip Mateu i Llopis, al P. Benjamín Agulló en estos termens:
“Me pregunta V. concretamente mi parecer sobre significación (del P. Fullana) como filósofo y le anticipo que injustamente se ha echado sobre su recuerdo una cortina de humo por representar la auténtica gramática valenciana popular; porque el P. Fullana era un gramático docente. Yo asistí a sus clases en la Universidad, y no era un filósofo con ambiciones y ni ensorberbecidas posiciones doctrinales, sino el hombre salido del campo, que hablaba un valenciano correctísimo, con la fonética de su comarca, viva, y que trata de enseñar la gramática a base de la propia lengua y cuanto más del latín, para entendidos en ésta." El Pare Lluïs Fullana, en 1925, diu que les següents llengues romançs conegudes hui per llengues italiana, françesa, portuguesa, gallega, castellana, valenciana, catalana, provençal i mallorquina, tenen el seu orige en la llengua romana vulgar, duta pels eixercits romans a quasi totes les parts occidentals d’Europa, sobre tot a França, Espanya i Africa, al ser conquistades despres de continuades lluites durant una guerra de sigles, convertint estes grans regions en atres tantes provincies de l’Imperi Romà. El Pare Fullana en el seu discurs d'ingres en la R.A.E (11-11-1928) com a Academic de la Llengua Valenciana, carrec per al que fon nomenat el 10-03-1927, demostrà magistralment que les llengues valenciana i catalana, podrien ser germanes, pero mai la mateixa i que abdos provenen del llati.
El principal ministeri que desempenyà el Pare Lluïs Fullana fon el de l’ensenyança. Ell mateix escriu, en l’introduccio al segon curs de la seua Gramatica Llatina, que ha estat mes de quaranta anys dedicat a l’ensenyança.
En la seua activitat docent podem destacar dos camps: El colege “La Concepcio” d’Ontinyent i l’Universitat Lliteraria de Valencia. En Ontinyent ensenya françes, principalment, i en l’Universitat de Valencia, valencià.
En 1932 fon un dels firmants de les normes de Castello, pero tambe fon qui en 1933 reedità la seua Ortografia Valenciana que discrepa en la de Castello i que les principals entitats que els firmaren foren Lo Rat Penat i el Centre de Cultura Valenciana, hui RACV, i esta nova reedicio de 1933 fon la que en anys posteriors donaren lloc a les Normes d’El Puig.
Sabia el llati a perfeccio, el françes, l’italià, l’angles i el grec .... En Octubre de 1940, en motiu de la visita a Espanya, del Gran Visir del Protectorat Espanyol en Marroc, en comissio de moros notables, el Pare Lluïs Fullana i Mira actuà d’interpret requerit pel Ministeri d’Assunts Exteriors, pels seus coneiximents dels dialectes del Rif. Tambe la Casa Real deposita la seua confiança en ell com a home d’Iglesia, sent designat per la Regina Maria Cristina com a confessor seu. El Princep de Saboya tambe el va cridar per a que li acompanyara en un viage a Paris. En la seua carrera eclesiastica fundà el convent dels franciscans de Sant Llorenç i fon superior de la seua comunitat, triant-li els franciscans Ministre Provincial de Valencia, per quatre voltes. El Cardenal Aguirre el va triar com a companyer i conseller seu en el Congres Eucaristic de Madrit.
Se coneixen els seus estudis, se premien els seus treballs, se codicien les seues ensenyançes i les seues teories sobre la llengua valenciana que arriben a formar escola... En Valencia es el puntal del renaiximent valencianiste. Entre els multiples homenages que ha rebut podem destacar:
- Nomenat Fill Adoptiu de Cocentaina el 21 de Juliol de 1920.
- Nomenat Fill Predilecte de Benimarfull el 22 de Maig de 1927.
- Se li va eregir un monument en els Jardins del Real de Valencia Ciutat el 12 de Novembre de 1978, i en Septembre de 1996 fon nomenat Fill Adoptiu de Valencia.
- Placa conmemorativa en la seua casa natalicia de Benimarfull. L’associacio Lo Rat Penat li dedicà un atra en el 50 aniversari de la seua mort.
- Homenage en el Palau de Musica i en els Jardins de Vivers de Valencia ciutat en l’any 2003 per diferents associacions dedicades a la llengua valenciana, en conmemoracio del 75 aniversari de la seua presa de possesio com a academic de la RAE en representacio de la Llengua Valenciana.
Entre el cabal d'obres d'este eminent escritor sobre Filologia, citarem unes quantes per orde de publicacio, totes elles deurien d’estar en la biblioteca de qualsevol amant de la llengua valenciana.
1907. Morfologia del verp en la Llengua Valenciana.
1908. Ullada general a la Morfologia Valenciana.
1909. Estudi sobre Filologia Valenciana.
1914. Normes ortografiques.
1915. Gramatica elemental de la Llengua Valenciana.
1915. La Palatalisacio Valenciana.
1915. Diferencies Foniques, Grafiques u Ortografiques, Lexiques, Morfologiques i Sintactiques entre el Valencià i el Català.
1916. Diferencies dialectals en la Llengua Valenciana.
1918. Gramatica elemental de la Llengua Valenciana. (2ª edicio).
1921. Vocabulari Ortografic Valencià-Castellà
1922. Compendi de la Gramatica Valenciana.
1925. Evolucio Fonografica de la Llengua Valenciana.
1926. Temes practics per a l'ensenyança de la Llengua Valenciana.
1928. Evolucio del verp en la Llengua Valenciana.
1932. Ortografia Valenciana
1933. Ortografia Valenciana. ( 2ª edicio)
El Pare Lluis Fullana faltà el 21 de Juny de 1948 en Madrit als 77 anys d’edat.

Treta del Colectiu Aitana

LLENGUA, DIALECTE. EL CAS VALENCIA


Autor: Chimo Lanuza

 ¡Quantes voltes s’ha discutit si el valencià es llengua o si es dialecte! Oficialment ve sent considerat dialecte per motius historics. Pero ¿alguna volta s’han posat les cartes damunt de la taula? ¿Quan s’han parat a considerar seriament el valencià, tan sols observant la que respecte els conceptes de llengua i de dialecte diu la llingüistica? Crec que es hora de que aço vaja fent-se i esta es la meua intencio en esta ponencia. Sense atres pretensions, em llimitare a expondre una serie dc definicions al respecte i unes chicotetes observacions i comentaris propis.
 Per a començar, fare notar que tots els llingüistes i sociollingüistes coincidixen en considerar al poble com al verdader responsable de la sort que li pertoca a la llengua que parla, encara que esta siga considerada «oficialment» dialecte d’una atra.
 «Les varietats llingüistiques fins ara considerades com a dialectes – diu Joshua Fishman- poden lliurar-se de la seua subordinacio i ser «promogudes» pels seus parlants a categoria oficial i independent».
 Es esta una afirmacio suficientment clara del poder que sobre la seua llengua te el poble. Per aixo Valencia necessita ser mes reaccionaria. El poble valencià no està encara concienciat, scnsibilisat, enterat, ni, per tant, preparat a tal respecte. D’aço William A. Bennet diu:
 «Si una comunitat es lo suficientment conscient de la seua identitat i de la norma idiomatica que l’acompanya, rebujarà en prou violencia qualsevol modificacio».
 Es molt important l’image que de la llengua puguen tindre els seus usuaris. Es important que el valenciaparlant sapia que el valencià està perfectament codificat i normativisat, i es necessari que tinga gust de parlar-lo i escriure’l be, a manifestar-se perfectament en la seua llengua. Es necessari que es cree l’orgull dc llengua que facilitarà la seua normalisacio. Quan no fora aixina, eixa llengua tendiria a desapareixer o a ser absorbida o sustituida per una atra.
 Se que ya està molt gastada 1’expressio de Coseriu quan dia que «la llengua no es fa per i per als filolecs. sino per i per al poble», pero es inevitablement certa. Ni el llingüiste, ni per supost el politic, tenen cap de dret sobre ella. Més be tenen obligacions. El politic deu d’ajudar a la seua normalisacio per mig del poder que el seu carrec li conferix. Mentrimentres, Lyons diu que el comés del llingüiste «... consistix en descriure la manera com la gent parla (i escriu) realment la seua llengua, i no en prescriure com deu parlar i escriure. En atres paraules -seguix dient Lyons –, la llingüistica (en la seua primera diligencia per lo manco) es descriptiva, no prescriptiva (o normativa)».
 Pareguda es l’opinio que mostra Wiliam A. Bennet quan diu que el treball del llinguiste «... consistix en replegar lo que succeix», sugerir les possibilitats de la llengua i les seues variants.
 Tambe Bertil Malmberg quan parla de la llengua i concretament del seu lexic aconsella que no predomine la prescripcio. Per tant, el llingüiste s’ha de colocar en el lloc d’observador que com a cientific li pertoca.
 La distincio o categorisacio en llengües o dialectes, les distribucions funcionals de les varietats llingüistiques, en tant llengües o dialectes, Joshua Fishman diu que «... es deriven tan sols de l’observacio dels seus usos i dels seus usuaris, mes que de les caracteristiques dels mateixos codics».
 La participacio i la voluntat del poble es, per tant, decisiva per a la llengua. Ara be, fora d’estes consideracions sobre l’intervencio de la societat en qüestions llingüistiques, ¿que es lo que objectivament s’enten per llengua i per dialecte?¿que diuen al respecte els llingüistes?¿com es definixen estos conceptes?.
 La definicio mes general del terme «llengua» la considera com un mig de comunicacio o, millor dit, «el mig» de comunicacio mes important que l’home utilisa per a comunicar-se en els atres. Es un conjunt de signes que venen a agrupar-se en diversos sistemes (fonologic, sintactic, morfologic, etc.), les peculiaritats dels quals constituixen les caracteristiques propies de la llengua en qüestio.
 Pero esta definicio de llengua es molt ampla, molt general i abstracta per a la que ara nos interessa. Segons aixo, qualsevol sistema de signes constituiria una llengua. Per aixo, sol afegir-se a tal definicio una serie d’acotacions que perfilen i completen mes la nocio de llengua. Per al llingüiste ésta es el mig de comunicacio d’una comunitat, un element que marca diferencies. Cómunitat i llengua son tan indisociables que a voltes son considerades una mateixa cosa. La llengua es u dels factors que mes definix a un poble, que mes el caracterisa. Parlar de llengua no es parlar tan sols d’un sistema, d’una estructura, perque una llengua es molt mes que aixo; en ella intervenen atres factors que son tant o mes importants que el simple sistema que la constituix. Per a parlar d’una llengua hem de parlar tambe d’una comunitat que la parla, d’una cosmovisio, d’una identificacio llengua = cultura... Llengua es tambe un sentiment. Per a Roca Pons, «qualsevol que siga l’historia d’una llengua i qualsevols que siguen els pobles que han intervingut en el seu desenrollament, reflexa una determinada interpretacio de la realitat».
 Es lo que atres venen en denominar «cosmovisio llingüistica». La llengua funciona com un prisma a traves del qual veem el mon d’una manera determinada. La llengua es tambe com un aliment imprescindible per a la societat, ya que:
 «quan una de les comunitats deixa de gojar, per circumstancies politiques, per eixemple, de la possibilitat d’expressar-se autoctonament en totes les manifestacions de la vida moderna, existix un clar perill de «deformacio» progressiva i inclus de desaparicio».
 Esta es la conclusio a la que aplega el ya esmentat Roca Pons. I es cert: la societat necessita de la llengua per a expressar-se, per a que els seus components es comuniquen entre ells. I la llengua necessita de la comunitat per a subsistir o, simplement, per a existir. De fet, si no existiren les comunitats, possiblement no existirien les llengües, per la manco com ara les considerem.
 Com diria William J. Entwistle,  «La llengua es l’expressio d’una comunitat que posseix una cultura en certes pretensions de permanencia».
 Ans de passar a parlar del concepte de dialecte, proponc dos ültimes definicions de llengua de dos erudits en el tema, que considere condensen prou acceptablement la que fins ara s'ha dit.
 La primera de les definicions pertany a Bennet, que en el seu llibre «Las lenguas y su enseñanza» considera que:
 «Una llengua es, en realitat, el conjunt de tots els codies individuals que es reconeixen com a inelosos dins dels llimits de l’acceptabilitat».
 Com veem, Bennet utilisa aci el concepte d’idiolecte, es dir, l’element llinguistic individual, com a factor predominant en la conformacio d’una llengua.
 En una mateixa linia es situa Goran Hammarstrõm en l’atra definicio de llengua de que parlava quan diu que una llengua:
 «... es un grup d’idiolectes que es considerat com una llengua per la majoria dels parlants» (afortunadament els parlants estan totalmente d’acort sobre la seua pertenencia llingüistica).
 Ara, en un intent recopilador, intentem aplicar tot la dit, i vorem que el valencià s’inelou perfectament en totes estes consideracions. Pero per a que no hi haja dupte, vejam ara lo que s’enten per dialecte, concepte este realment molt conflictiu.
 Normalment, el dialecte sol apareixer confrontat en la llengua i en una situacio de clara dependencia del primer respecte a la segona.
 Si la definicio de llengua es dificil d’establir en un ample marge de fiabilitat, la de dialecte es igualment dificil. Un gran problema es produix a l’hora de delimitar els dos conceptes i concretament a l’hora de diferenciar llengües i dialectes. Coincidixc en l’opinio de Bennet quan diu que normalment es «mes facil reconeixer una llengua o un dialecte que oferir una definicio de cada u d’ells, o inclus que explicar les seues diferencies».
 Normalment sol considerar-se el dialecte com a una varietat local d’una llengua de la qual procedix o de la que depen; o be es considera com una varietat local que, junt a atres d’una mateixa procedencia, formen una mateixa llengua. Intervenen aci dos factors nous que pareix ser que son els que mes ajuden a la delimitacio del terme «dialecte»: el factor historic i el factor geografic. I estos dos factors comporten una conseqüencia comuna i tipificadora del dialecte: la situacio de dependencia que es propi d’éste i que la llengua no te.
 Aixina, parlar de dialecte es parlar tambe de llengua. No es concebix l’existencia d’aquell sense l’existencia d’esta. El dialecte apareix perque n’hi ha una llengua previa. Per aixo, la definicio de dialecte s’ha de fer en relacio en el de llengua.
 William J. Entwistle, ya citat anteriorment, diu:
 «... d’un dialecte sol dir-se que posseix (tambe) un centre geografic d’irradiacio i que es troba associat a alguna elasse d’organisacio social; pero, al mateix temps, es troba en relacio d’evident dependencia respecte d’algun centre llingüistic».
 En conseqüencia, una atra de les diferencies que es dona entre estes dos termens fa referencia al prestigi que adquirix la llengua i que el dialecte no te. La llengua adquirix certa «categoria », mentres que es pensa i es parla de dialecte en un aspecte despectiu.
 Francesc Marcos Marin ha fet un treball molt interessant que apareix en el seu llibre «Reforma y modernización del español», on establix sis criteris o caracteristiques que reunixen els dialectes. Anem a vore quins son:
 El primer d’ells diu:
 «El dialecte està inclos en una llengua que facilita mijos superiors de comunicacio, o està molt emparentat en una llengua que els facilita, de manera que els parlans canvien del dilecte a la llengua per ad eixa comunicacio impossible en el dialecte. Este resulta un poc incomplet, imperfecte, carent de suficients recursos per a totes les necessitats comunicatives; al fallar els recursos dialectals, el parlant te que acodir a la Ilengua, que tambe servix per a que el dialecte s’enriquixca, prenint eixemples d’ella. Al desenrollar els seus propis recursos, un dialecte pot convertir-se en llengua».
 Pense que ningu s’atreviria a dir que el valencià està inclos en una llengua superior que nos facilita mijos superiors de comunicacio. El valenciaparlant no canvia a cap llengua que li proporcione una major flexibilitat expressiva o comunicativa, perque el valencià posseix els mijos suficients de comunicacio i una gran capacitat d’abastiment, cosa propia de les llengües. Al valencià no li falten recursos, i quan aixo succeix, no es proveix d’una atra llengua per a cobrir tals necessitats.
 Segon criteri:
 «El parlant del dialecte se sent inclos en una comunitat que parla una llengua a la que pertany el dialecte (encara que a voltes l’historia llingüistica no siga exactament aixina). Este parlant pot anar adonant-se’n de que ya no parla un dialecte, sino una llengua nova, al llarc d’un proces molt lent».
 El valenciaparlant no te eixe sentiment d’inclusio en una comunitat que parla una llengua a la que el valencià pertany i de la que depen. El valencià sent la seua llengua d’una manera independent, molt propia, sense sentir-la depenent de cap atra. En l’historia del valencià, la sensacio de llengua propia i independent, de llengua nova, distinta del llati, ya la tingueren els nostres elassics. Quan una comunitat es sent solidaria en el seu mig d’expressio, identifìcant-se en ell i assumint-la com a propi, naix l’autoctonia i l’orgull llingüistic, un desig de manifestacio, i de determinacio per mig de la diferenciacio. Naix un gust, un interes per treballar-la, un proces de normalisacio i de dignificacio. Apareixen els escritors, els quals manifesten en els seus escrits la voluntat d’eixe poble per donar-li un nom i una categoria a la seua llengua. Conforme va passar en el valencià fa ya cents d’anys. Seguint les propostes de Marcos Marín, en el tercer criteri considera que
 «El parlant del dialecte fixa el seu ideal de llengua en un codic distint del que utilisa».
 Si el parlant del dialecte es sent inclos en una comunitat que parla una llengua de la que el seu dialecte depen, obviament tendirà a buscar una major perfeccio en un sistema que no es propiament el seu. Es considera inferior, i l’us de la variant o llengua estandar supon una adquisicio de prestigi i una major correccio en la parla. No es este tampoc el cas del valencià, ya que no tenim eixa tendencia a fìxar el nostre ideal de llengua en un codic que no es el nostre. Sentim que el valencià es simplement com el parlem (consideracio propia d’una llengua), som conscients de que precisem una correccio d’us perque està molt castellanisat, pero en cap de cas considerem que la millor manera de parlar-la consistix en l’us d’una variant en concret que suponga una major correccio d’us, senzillament perque eixa variant no existix.
 El quart criteri diu aixina:
 «El proces evolutiu es, per tant, naiximent de dialectes d’una llengua, i constitucio d’uno o varis d’estos dialectes en una llengua nova, a la que cap afegir la possibilitat de que pervixca la llengua originaria i que els dialectes no es constituixquen en noves llengües. En eixe cas, comunment, el dialecte s’usa per a satisfer necessitats comunicatives senzilles, elementals, o «baixes», mentres que la llengua es caracterisa pel seu us per a la comunicacio mes selecta o «alt». Es produix una situacio típica d’unillingüisme en diglosia: una sola llengua, pero especialisacio dialectal en una varietat ‘alta’ i atra o atres ‘baixa’».
 Respecte a la formacio de la llengua valenciana, eix es el proces que ha seguit: començà com a dialecte del llati, per a constituir-se mes tart, com les demes neollatines, en una llengua independent. No es pot parlar en l’actualitat de la condicio valenciana de dialecte respecte a cap atra llengua viva ni morta, ya que no utilisem el valencià per a satisfer necessitats comunicatives senzilles, elementals i baixes, front a l’us d’una atra llengua de la que procedira per a les comunicacions mes selectes o «altes». Esta situacio es produix habitualment en Valencia, pero respecte del castella, no d’atra llengua: normalment s’usa el valencià en situacions mes familiars, passant a triar el castella per a situacions mes «selectes». I ningu diria que el valencià per aixo es dialecte del castella. Aci es qüestio de diglosia, es tracta de dos llengües utilisades en situacions distintes per motius politics i socials. No es el cas d’una distincio d’us entre un dialecte i la llengua de la que procedix.
 En el següent criteri, el quint, Marcos Marin afirma que el dialecte
 «... oferix moltes opcions i no s’acaba de decidir per cap d’elles: la seua nivellacio o normalisacio es escassa. El dialecte es multiforme, i si be hem de vore que tambe en la llengua es dona una pluralitat de sistemes, la inherent al dialecte es la vacilacio, el plurimorfisme com a característica, front a la tendencia de la llengua a la sistematicitat».
 Es ben cert que en el valencià es donen diverses opcions, varietat de solucions, de formes, pero com a llengua que es, no com si fora un dialecte, ya que no es produixen com a vacilacions ni com a caracteristica inherent, sent que el plurimorfismc es sobre tot, com en totes les llengües, de caracter geografic-local.
 Per ultim, en el criteri final, l’autor cita a German Granados per a dir que:
 «dialecte serïa un sistema llingüistic d’ambit geografic o cultural limitat, que no ha alcançat, o ha perdut, autonomia i prestigi front a atre sistema en el que constituix geneticament un grup. El sistema llingüistic del que parlem està dominat per este segon sistema, cultural o politicament, i l’accepta com a llengua suprarregional».
 Es evident que el valencià posseix el prestigi i l’autonomia a que aci es fa referencia, en quant que els valencians seguim utilisant la nostra llengua per a comunicar-nos en un us completament independent de les demes llengües, en cap de les quals forma grup, ya que totes les sentim distintes a la nostra i no nos identifiquem en una atra llengua que no siga la valenciana. Tampoc n’hi ha cap de llengua en la que mantenim una relacio genetica o de dependencia, i que domine cultural o politicament a la valenciana, o que la pugam acceptar com a llengua suprarregional.
 Passant a un atre autor, Fishman, en el seu llibre «Sociología del lenguage», quan parla de llengua diu que preferix denominar-la «estandar» per lo que de prestigi, normalisacio i codificacio supon este terme. Aixina, fa un quadro-esquema on establix les diferencies entre varietats llingüistiques estandar, vernacula, dialecte, criollo, pidgin, classica i artificial.
 Ell diu que per a que una varietat siga «estandar» ha de tindre quatre components: estandarisacio, autonomia, historicitat i vitalitat. Al concepte de «vernacula» li corresponen els mateixos atributs excepte el primer, el d’estandarisacio. I el «dialecte», que es u dels tres que aci nos interessen, replegaria tan sols els components d’historicitat i vitalitat, pero no tendria els d’autonomia ni d’estandarisacio.
 Seguint a Fishman, el valencià pot ser considerat com a llengua, ya que replega els quatre components de la mateixa. Podria discutir-se si la llengua valenciana posseix estandarisacio, lo que la convertiria en vernacula, pero es induptable que te autonomia, per la qual no podria ser considerada un dialecte.
 No vaig a estendre’m mes perque em pareix que son suficients les notes aportades per a deixar un poc mes clar, en primer lloc, que les diferencies entre llengua i dialecte no estan molt definides, que son molt relatives i arbitraries, que la llingüistica no deu de ser prescriptiva [* sino descriptiva de la realitat], que la voluntat del poble es fonamental per ad estes qüestions que tant de prop li afecten... Tambe hem vist que les propostes que la llingüistica dona per a la diferenciacio entre llengua i dialecte, i per a la definicio d’estos dos conceptes, conduixen a la consideracio de que el valencià reunix les  condicions i requisits necessaris per a ser perfectament considerat llengua.
 Per a acabar, utilisare una ultima cita, esta volta del llingüiste Lyons, que deixa de banda tambe les caracteristiques llingüistiques com a determinants de les diferencies entre llengües i dialectes. Lyons diu:
 «De fet es va poder reconeixer que les diferencies entre les «llengües» i els «dialectes» estretament relacionat en elles son, en la seua major part politiques, culturals, mes que llingüistiques».
 I un consell de Joshua Fishman:

 «Per atre costat, quan les llengües pareixen completament similars entre elles fonetica, lexica i gramaticalment, pot resultar de gran interes establir la seua autonomia mutua, o per la manco de la mes debil respecte a la mes forta. On no s’establira tal autonomia podria passar que una «no fora mes que» un dialecte (o varietat regional) de l’atra, una subordinacio que pot aplegar tambe a formar part d’un raonament per al sometiment politic».

LLENGUA VALENCIANA I SOCIETAT


Autor: Voro López

 INTRODUCCIO
 A un valencià que es dedique a l'estudi de la seua llengua baix qualsevol aspecte filologic, la problematica llingüistica valenciana actual li produix unes experiencies professionalment uniques i personalment doloroses.
 Per una banda, la llengua que alla pel sigle XVI, seguint les corrents renaixentistes i erasmistes, deuria haver-se renovat i modernisat, com ho feu el frances o el castellà, produint-se una normativisacio necessaria per al seu funcionament normal, es en estos ultims anys, en els que els valencians pretenen la recuperacio de la seua nacionalitat i tot lo que ella supon, que està experimentant la seua problematica normativisacio i normalisacio.
 Estos dos fenomens de dotacio d'una norma gramatical i ortografica de la llengua, i de normalisacio del seu us a tots els nivells i activitats de la societat valenciana, produix tot un ambient llinguistic que obri un incomparable camp d'estudi practic, interessantissim i molt ample.
 Pero paralelament, i a un atre nivell, l'estudiós de la materia comprova la manipulacio tant cientifica com política que s'està fent del tema, i la malintencionada política llingüistica que, baix tituls de "defensa" i "recuperacio" va minant la seua autenticitat i existencia.
 Els pobles, com a tals, tenen una personalitat clarament definida per tot un conjunt de factors geografics, historics, economics i nalturals, pero la personalitat d'un poble es complementa i es fa visible quan existix una llengua propia. La llengua propia será l'element mes sensible de la personalitat particular d'un poble.
 Si el fet llingúistic en atres comunitats, com la castellana, s'accepta per la seua societat sense cap qüestionament, i el castellà no crea cap problema als seus parlants, ans al contrari els facilita i els obri grans possibilitats de comunicacio i realisacio, sense problematiques llingüistiques, i donant-los gran prestigi i acceptabilitat inclus en comunitats no castellanes, el cas valencià es molt diferent.
 El fet de l'existencia en el poble valencià d'una llengua propia cal analisar-la be, ya que, al contrari que en atres pobles, la llengua du tota una problematica social, llingüistica, política i d'identitat front a la qual l'individu es te que "autodeterminar", te que pendre postures.
 No s'ha de viure d'esquena a una situacio llingüistica que nos afecta com a individuus i com a poble.
 La llengua valenciana ha patit una marginacio historica que encara hui se sent; la seua situacio front ad atres llengües que en ella conviuen es secundaria i marginal; la seua supervivencia està amenaçada i se qüestiona la seua identitat com a llengua independent.
 Aço nos du a analisar els punts critics de la problematica llingüistica valenciana, que seran: a) Proces de castellanisacio; b) Catalanisacio llingüistica; c) Bilingüisme fals.
 A. PROCES DE CASTELLANISACIO
 Si s'escomença a analisar la problematica llingüistica, u dels factors que primer apareix com a problema es la castellanisacio, que, si tambe apareix en lo cultural, politic i economic, s'accentua en la llengua.
 No pot negar ningu que el pes del castellà en Valencia es molt fort. La presencia de la llengua castellana la trobem en totes les activitats que utilisen la llengua com a mig: prensa, radio, televisio - encara que estes siguen valencianes i no estatals -, administracio, ensenyança, etc.; lo qual apartarà al valencià de la vida social valenciana.
 La castellanisacio llingüistica va directament unida a unes caracteristiques i situacions socials i politiques determinades. Per a comprendre el proces hem d'entendre que llengua i societat son dos fets que van estrictament units, i que la llengua es un signe de classe.
 El problema de la castellanisacio te l'orige en la societat, en una societat valenciana que entra en crisis i decadencia front a Castella; i la llengua com a element viu de la societat es la primera que patix i reflexa esta decadencia.
 La castellanisacio no es un fenomen dc recent aparicio, no ve de nou, te uns vells origens. No es un fet purament llingüistic o cultural, i la seua introduccio s'ha produit al llarc del temps, poc a poc. La situacio actual hem d'entendre-la com el resultat d'un llarc proces, fonamentalment politic, del que no anem a fer una narracio historica plena de senyes, de reis, aristocracies i burguesies, sino que aplicarem l'analisis-sintesis que trobe l'essencia i les causes del mateix.
 Ya en el sigle XVI, en l'epoca de Na Germana, la noblea valenciana passà a ser una noblea cortesana, com corresponia a la conjuntura política del moment, en la que l'Estat es fa carrec dels interessos socials i economics de l'aristocracia a canvi de la concentracio del poder politic. Es el moment de la desnacionalisacio de la noblea i el principi d'un centralisme i castellanisme que es completarà en els Borbons. El Regne de Valencia es provincialisa i la noblea valenciana es resigna a fer el paper de periferia de la noblea castellana.
 Es curios observar com entre 1523 i 1550 s'accelera la substitucio del valencià pel castellà com a llengua del poder i la cultura: el castellà serà el signe extern més visible de la classe dominant.
 La classe dirigent serà castellana, i per tant la seua llengua sera el castellà. L'aristocracia valenciana intentarà per tots els mijos acostar-se a la classe dirigent, i un modo de fer-ho es utilisant la mateixa llengua que ella.
 Resumint, podem dir que en principi el proces de castellanisacio apareix quan Valencia pert el seu autogovern o poder politic, i este cau en mans castellanes. Des d'este moment el castellà s'associarà a la llengua del poder i de prestigi, i totes les classes socials valencianes, per diferents motius i per imitacio, l'adoptaran.
 Despres de la decadencia hegemonica, i per tant llingüistica, dels Sigles XVI i XVII, en 1707 es produix la coneguda derrota d'Almansa i es redacta el decret de Nova Planta que anula al ya malferit autogovern valencià i imposa de fet el castellà com a unica llengua oficial enValencia.
 El canvi de llengua que molts valencians feren voluntariament en un principi, i l'imposicio despres del castellà com a unica llengua reconeguda oficialment, ha fet que la llengua valenciana patixca un proces de recessio o regressio a tots els nivells front al castellà, llengua cada volta més forta i present en Valencia.
 B. CATALANISACIO LLINGÜISTICA
 El problema llingüistic acompanya a Valencia en gran part de la seua historia, pero es fa extern, visible, i pren actualitat en els moments mes critics de la vida social i política. La llengua com a element mes viu d'una societat reflexa la crisis d'esta.
 El castellanisme apareix com a conseqüencia del fet de que Valencia i la societat valenciana perden la seua hegemonia i autogovern front a Castella.
 El catalanisme, en principi cultural i llingüistic, fa aparicio en l'actualitat, quan atres pobles i nacionalitats de la Península tenen un poder propi que defen els seus interessos culturals i economics, i en Valencia falta una "política valenciana" que defenga els interessos valencians, en este cas front als catalans i castellans.
 La catalanisacio deValencia es un fenomen que ha aplegat a ser directe i public en l'actualitat. Es un fet, no un fantasma que uns pocs volen vore.
 El catalanisme en el nostre poble es totalment rebujable, ya que no es una recuperacio de la llengua en caracteristiques llingüistiques propies, ni de les nostres essencies culturals, com es vol fer creure, sino la substitucio per unes atres estranyes en detriment de les propies.
 La seua llingúistica es dedica a substituir formes propies valencianes per atres que no ho son, basant-se en la "vulgaritat" de lo propi i la "finor" de la foraster.
 Tant la catalanisacio com la castellanisacio son dos fenomens despersonalisadors, i per tant negatius i inacceptables, que pretenen i perseguixen el mateix fi: una unitat llinguistica, cultural i política. Els dos pretenen fer de Valencia una simple regio o zona d'influencia, negant-li la nacionalitat propia.
 Fishman i la Sociollingüistica en general reconeixen i fan clara referencia als interessos que hi ha darrere de l'unitat i subordinacio llingüistica: "UNA SUBORDINACIO - la llingüistica - QUE POT APLEGAR TAMBE A FORMAR PART D'UN RAONAMENT PER AL SOMETIMENT POLITIC".
 La catalanisacio s'accentua, com el castellanisme, en la llengua. Llingüisticament el problema es molt greu.
 Ortograficament, la dependencia que es pretenia i es preten del catala es destructiva i vergonyosa. Les bases ortografiques denominades "de Castello" o "del 32" tenen com a unic fi realisar un proces unificatiu, otorgant les minimes concessions a la fonetica i formes classiques valencianes en favor de la suposta unitat llingüistica.
 La catalanitat d'estes normes es innegable i la reconeix clarament Sanchis Guarner en el seu llibre "La llengua dels valencians": "En una trobada celebrada a Castelló de la Plana el 21 de desembre de 1932, s'acceptaren unes Normes Ortografiques unificadores, que son una adaptacio, en lleus retocs, de les de l'Institut d'Estudis Catalans".
 Les bases ortografiques del 32 o de Castello son un primer pas cap a la catalanisacio, cosa que ignoraven molts valencians que les acceptaren i utilisaren, sense pensar que aço podria perjudicar a la llengua valenciana. Pero de fet esta ortografia fa possible la catalanisacio progressiva i directa de la nostra llengua.
 Hui la llengua valenciana, trencant esta dependencia, posseix una ortografia propia que s'adapta a la realitat fonetica valenciana i que conecta en la tradicio classica. L'Ortografia de l'Academia de Cultura Valenciana seguix uns criteris de valencianitat de la llengua, i es el resultat d'un estudi cientific de la nostra fonetica i de la nostra realitat llingüistica, considerant al valencià com a llengua independent que es, digna de tindre ortografia i gramatica propies, com ha tingut sempre.
 Els valencians que seguim estes linees tenim una idea clara de lo que volem. El valencià, la nostra llengua valenciana, deu continuar sent, com ho ha segut sempre, una autentica llengua, un idioma oficial i de cultura, independent i reconegut.
 La catalanisacio llingüistica es una realitat que no podem ignorar, està consentida i defesa oficialment, implantant-se per decret en les escoles valencianes: lexic, ortografia, i gramatica catalanes baix nom de valenciana, que no respon, naturalment, a la nostra peculiar personalitat llingüistica que presenten com a vulgar, basta, no correcta i gens aconsellable.
 Aixina s'atenta, en un punt fonamental com es la llengua, contra la nacionalitat valenciana.
 C) EL BILINGÜISME FALS
 Es curios que quan els valencians, despres de llargues reivindicacions, conseguim que es reconeguen els nostres drets llingüistics i els de la nostra llengua, es produix una gran exaltacio del bilingüisme.
 El concepte - podriem dir mes be el terme - "bilingüe" es difon lliurement en un contingut incomplet i fals.
 La seua acceptacio popular es ampla i no presenta mes qüestionaments; pareix que considerant-nos bilingües la situacio es normalise, que el valencià obtinga una situacio paralela i nivellada respecte al castellà i que la reivindicacio llingüistica estiga conseguida. La realitat es molt diferent.
 En el llibre "Poble, Cultura i Llengua" de Julià San Valero, està clarament descrita la situacio valenciana al respecte: "Molts valencians parlen valencià, quasi tots els valencians l'entenen, relativament pocs el lligen, i menys encara l'escriuen correctament".
 Si s'enten el bilingüisme com l'existencia de dos llengües en estricte nivell d'igualtat, hem de concloure que, tal i com estan les coses, els valencians no som bilingües, sino simplement diglosics, entenent-se per diglosia aquella situacio social i llingüistica en la qual dos o més llengües diferents tenen distintes funcions socials que creen un desnivell categorial d'utilisacio i coneiximent entre elles.
 Aixina, una llengua realisarà el paper de la variant alta, i l'atra el de la baixa. La varietat alta s'utilisaria en la comunicacio, ensenyança, administracio i cultura; per tant, la llengua que faça este paper deura d'adaptar-se i estar preparada per ad estes funcions, sent necessari un ample coneiximent d'ella per part de tots els parlants. La varietat baixa, al contrari, realisarà funcions familiars, coloquials o intimes, de manera que no precisa d'una gran preparacio ni necessita gran coneiximent, sobre tot a nivell escrit, la llengua que realisa este paper.
 A este fet no li tenim que buscar explicacio en la llengua, sino en la socictat que parla eixa llengua. Les llengües no estan predestinades a ser vulgars o cultes. Son les societats i en definitiva els usuaris que les parlen els que tenen que fer d'elles llengües vulgars o cultes.
 Caldra saber que es pot comprovar que, en tot proces d'assimilacio llingüistica, l'anomenat "bilingüisme" ha fet de cobertura de tal assimilacio. En tots els països en els que s'ha realisat esta política assimilista ha fet aparicio el bilingüisme, en benefici unicament d'una de les dos llengües en conflicte.
 El bilingüisme es un pas intermig dins del proces de canvi de llengua. El parlant no passa d'una llengua a l'atra de colp, sino que passa necessariament per una situacio bilingüe.
 Esta situacio està molt ben definida per E. Alarcos Llorach (Fonologia Espanyola): "Quan una llengua s'impon a una comunitat heterollingüistica, es sabut que no s'adapta repentinament. Ans de que la llengua nova es generalise, precedix una etapa mes o manco llarga de billingüisme, durant la qual la llengua vella s'oblida".
 La llengua valenciana, llarc temps fora de l'oficialitat i baix una dictadura llingüistica i cultural castellana i madrilenya en principi, va assumir el paper de varietat baixa, i per tant no precisà de preparacio ni es va difondre el seu coneiximent; mentres el castellà, llengua oficial, s'adaptava a les exigencies de la societat moderna i es fea imprescindible el seu coneiximent.
 Hui som un cas tipicament diglosic, i es ridicul parlar d'un bilingüisme que no existix, resultant incomprensible eixa tendencia a defendre, inclus en afecte, un bilingüisme irreal i en tot cas fals que perjudica a la llengua propia. Millor seria que tots els defensors del bilingüisme no el cacarejaren tant i treballaren per fer-la una realitat.
 CONCLUSIONS
 Despres de plantejar-nos els tres punts més importants de conflicte i problematica, caldra que sentem unes bases o conclusions.
 PRIMERA
 Els estudiosos del tema no podem considerar la llengua com un fet aïllat. No es pot oblidar que la llengua es l'objecte d'estudi, pero que esta llengua està viva en una societat i un poble i, ademes, patix una situacio adversa, viu marginalment i està amenaçada la seua existencia i la seua identitat.
 No s'ha de centrar unicament l'atencio en qüestions purament i estrictament llingüistiques: hem de preocupar-nos per la realitat viva, per la recuperacio i implantacio de l'idioma. En definitiva, no centrar exclusivament l'atencio en un proces de normativisacio, sino tambe en el de normalisacio.
 Normativisacio i normalisacio realisen una simbiosis: No es possible una sense l'atra; les dos mereixen la nostra atencio i estudi.
 SEGONA
 La castellanisacio en terres valencianes es realment preocupant; la forta presencia del castellà afecta en part a l'identitat, a les estructures de l'idioma. Pero el perill real del castellanisme es que afecta a l'existencia de la llengua. El castellà no influix unicament, sino que preten substituir.
 Contra la llengua castellana, forta i molt ben preparada, superpotent en tots els aspectes, cal normalisar la propia valenciana fent us extens i constant d'ella. Aci s'hauria de prendre un compromis ample per part de tots els estudiosos - sectors socials, Entitats, Associacions, Colectius, Partits i Sindicats, etc.- d'una plena utilisacio de l'idioma valencià en qualsevol de les seues activitats. Es evident que nomes una forta resistencia i utilisacio de la llengua propia pot frenar l'implantacio de l'estranya.
 TERCERA
 Si la castellanisacio afecta a l'existencia de l'idioma, la catalanisacio afecta realment a l'identitat.
 Front a d'aço, es precis consolidar la normativa valenciana i acabar en l'anarquisme i particularismes, en benefici de l'idioma.
 L'estudi de necessitats d'una llengua moderna i les seues solucions es totalment necessari.
 La llengua, en la Matematica, la Química, i qualsevol de les ciencies a on s'ampra l'idioma, preparant-la per a l'alta cultura i la tecnica.
 La base d'estos estudis serà la recuperacio i potenciacio de les peculiaritats diferenciades en tots els nivells del nostre idioma.
 S'ha de buscar i accentuar el fet diferencial dins de la llengua. Es esta una postura molt encertada si estem defenent que es una llengua en identitat propia.
 QUARTA
 El bilingüisme, el fals bilingüisme, ha segut utilisat en perjui de la nostra llengua. Sempre que una persona o entitat ha parlat de bilingüisme ha segut sempre en favor de l'atra llengua. No cal repetir que som un poble diglosic i que la llengua propia ocupa el segon lloc.
 El bilingüisme ha de ser una realitat; i l'implantacio d'un bilingüisme pur en una situacio diglosica, com es la nostra, sense prendre mides al respecte, es una manera oficial de continuar marginant la llengua valenciana, ya que competixen dos llengües en clara desventaja d'una d'elles.

 Els estudiosos del tema no podem donar l'esquena ad esta problematica. Els nostres estudis han d'anar més alla de qüestions purament filologiques. Hem de prendre un compromis de recuperacio i defensa de l'idioma valencià. I nosatres, com a especialistes i directament interessats, som els mes indicats per a actuar com a la conciencia llingüistica d'un poble, conciencia que està dormida.