|
E
|
ls nacionalistes catalans partixen del
supost de que Catalunya es una nacio i que l’essencia i fonament de la mateixa
es la llengua catalana. Sense l’unitat de la llengua no cap “l’unitat” nacional defesa pels pancatalanistes.
¿Qué es per al nacionalisme catalá, la llengua? Jordi Pujol, afirma
categoricament que “la llengua catalana resultá de l’evolucio del llati en la
regio nordest de la peninsula. Conta en mes de set millons de parlants. I son
territori compren les quatre provincias de Catalunya, els Valls d’Andorra, la
major part del Regne de Valencia i les illes Balears. Es parla tambe en
l’Alguer (ciutat de Cerdenya)”. I proseguix dogmatisant el senyor Pujol que el
catalá es “resultat de l’evolucio del llati en la regio oriental de la
peninsula. No es dialecte de ninguna
atra llengua (salvo del llati); pel contrari, es ella la que ha donat lloc a
dialectes (el valenciá, el mallorqui, l’algueres, etc.), a l’extendre fora de
son territori originari com a conseqüencia de la Reconquista”.
Per als pancatalanistes, la base comu
de tots els pobles que integren –segons ells- el cridats “països catalans” es
la llengua. Per ad ells, la llengua, “la flama sagrá de la llengua” representa
la base indispensable per a la realisacio de ses “Països catalans”. He aci lo
seu dogma: l’unificacio de la llengua, “tots parlem o hem de parlar catala”.
D’ahí l’obsessio d’Enric Prats de la Riba i Antonio Rovira i Virgili, naturals
de Castellgersol (Barcelona) i Tarragona, respectivament. Perque segons els
nacionalistes catalans la llengua, es el mes poderos argument del nacionalisme
catalá i conseqüentment del pancatalanisme. S’ha de compartir la tesis de
Rovira, conviccio indiscutible de tots els pancatalanistes d’enguany: “Quant el
domini geografic d’un idioma nacional esta netament delimitat coincidix, en
efecte, en el territori d’esta nacionalitat”. D’aon se seguix, segons els
pancatalanistes, que les illes Balerars
son la Catalunya insular, com el departament frances, els Pirineus occidentals
es la Catalunya ultrapirenaica, per a concloure en que l’antic Regne de
Valencia es catalá...
La raïl mes poderosa del pancatalanisme –digue Rovira i Virgili-
es indubtablement la comunitat de l’idioma (...) Per la comunitat de l’idioma
s’aplegará a la futura unitat politica”. Este dogmatisme llingüistic-politic
constituix l’entranya de la Catalunya nacionalista. Per al catalá –confessa el
professor barceloni Victor Alba-, per irracional que aço parega, l’existencia
de sa llengua es la proba de s’existencia colectiva.
Pero en oposicio a les tesis
pancatalanistes s’alsen les veus del lliteraris valencians del Sigle d’Or. Tots
els autors valencians del sigles XIV-XV –l’edat d’or de les lletres
valencianes- no sols admitien l’existencia de les dos llengúes: la catalana i
la valenciana, sino “la diferencia entres les mateixes”, i aixi per eixemple
Onofre Pou, gerundi, publicá en Valencia, en 1.575, la seua obra “Thesaurus
Puerilis”, en quina nota editorial afirma que escriu lo seu llibre “en llengua
catalana i valenciana”. Ademes hi ha distints documents no sols del sigles
d’or, sino tambe del sigles posteriors, en els que s’aferma que els diferents
escritors escribien tots ells en “llengua valenciana”.
Els nacionalistes catalans, no obstant
l’oposicio dels grans poetes (Ausias March)... novelistes (Joanot Martorell)...
i atres autors, historiaors, filolecs i lliterats antics (Tirso de Molina,
Cervantes) i moderns (L.Fullana, Salvador de Madariaga, Azorin...) s’agarren al
supost dogma de que l’idioma valenciá es catalá, perque, de no ser aixi, lo seu
nacionalisme i pancatalanisme caurien per sa base. I ademes de no ser aixi, la
lliteratura catalana es quedaria coixa i manca...
¿Per que deuen creure els valencians
que parlen catala i posar en dubte les paraules de Tirso de Molina, de
Cervantes, dels classics del Sigle d’Or Valenciá, quant han afirmat que parlen
Llengua Valenciana?.
Este preguntat queda contestat en la
cita de Ramon Miquel i Planas (naixcut i mort en Barcelona, 1.872-1.950), en lo
seu prolec al “Cançoner satiric Valenciá del sigles XV-XVI”.
“Vist el cas des de Catalunya. No cap
dubte de que, quant mes extremen els valencians les pretensions d’autonomia de
sa varietat idiomatica front al catala, major necessitat hi ha per nostra part
de reivindicar l’unitat llingüistica de les gents que poblen la franja llevantiva de la Peninsula i en les Illes Balears. El nostre interes
creix, sobretot respecte a Valencia, al considerar la preponderencia que
alcançá l’escola poetica Valenciana en el sigle XV”.
“Privar a Catalunya i a sa lliteratura
de l’aportacio que representa la produccio de les Lletres Valencianes d’aquella
epoca i hasda be entrat el sigle XVI seria deixar la nostra historia lliteraria
truncá en el centre de lo seu creiximent
i ufania; mes encara, seria arrancar de la lliteratura catalana la poesia quasi
per complet, perque en ningu atre moment, hasda la Renaixença, ha aplegat a
adquirir l’esplendor en que se mos mostra gracies a Ausias March, Roiç de
Corella, Jaume Roig, Gaçull, Fenollar, i atres cent mes”.
Com diu Salvador de Madariaga:
“Valencia no vol ser atra cosa que Valencia. Sa llengua diferix prou de la catalana per a poder permitir-se gramatica i
vocabulari propi”.
La consciencia del seu fet diferenciat
cultural i llingüistic fa portar als valencians a afirmar en Azorin i sense mes
retorciment, que: “La condicio del valenciá se ve quant se compara text en tex
en atre idioma”.
Joan
Ferrando Badia – 2.000
No hay comentarios:
Publicar un comentario