lunes, 16 de mayo de 2016

LA VALENCIA ROMANA I PALEOCRISTIANA

Font:  Atlas Visual de la Comunitat Valenciana

Las Provincias

LA ROMANISACIO


El terme romanisacio s’emplea per a indicar la relacio que s’establix entre arees inicialment no romanes i la civilisacio romana. El proces de romanisacio no es facil de determinar, puix no supon solament l’adopcio de procediments politic-administratius romans  en el nou territori, sino que va mes llunt i implica una assimilacio de modos de vida romans  per part de les civilisacions prerromanes.

A escomençaments del sigle II a.C. els ibers del territori valencià ya hi havien mantingut alguns contactes comercials en el mon romà.  Durant  l’ultim quart d’aquella centuria veren tambe com s’instalaven en l’area valenciana campaments militars romans a raïl de la Segon Guerra Punica. A partir de la fundacio de Valencia el proces s’accelera, el territori s’organisa segons models romans i segons sistemes propis de la civilisacio romana s’explotarien els recurs.

LA FUNDACIO DE VALENTIA


La primera noticia de la fundacio de Valencia la proporciona Tito Livio (Periodichae, LV, 35):

                        Iunius Brutus Cos. In Hispania, is qui sub Viriatho milita
                        Verant, agros oppidum, dedit, quos vocatum est Valentia.

La fundacio de Valentia es relaciona, puix, en el llarc conflicte que enfrontà a Roma en Viriato. Mort el famos caudill lusità i maltractaes ses tropes, els romans fundaren una o mes ciutats en les que, per un costat, establiren a l’eixercit vençut supervivient, i per atre, disposaren l’assentament de veterans de l’eixercit romà. Tots els indicis apunten a que Valentia fon fundà ex novo despres d’aquell episodi pel consul J. Brutus, cap a l’any 138 a.C. Aiximateix, distints fets pareixen indicar que els primers poblaors de la ciutat serien llicenciats de l’eixercit romà, be legionaris (ciutadans romans) o aliats (llatins o indigenes).

En relacio en el caracter dels poblaors de la nova ciutat, es planteja la divisio dels ciutadans romans en dos ordens: el dels veterani i el dels veteres, segons apareix  en nou lapides valentino-romanes. L’interpretacio d’esta classificacio ha segut molt discutida. Segons alguns autors, els veteres (els vells o antics) serien els primers poblaors, els que hi havien combatit a Viriato, mentres que els veterani serien legionaris romans “veterans” llicenciats, que s’establiren en Valencia despres de les guerres de Sertorio (82-72 a.C.).

VALENTIA EN L’HISTORIOGRAFIA ANTIGA


Els historiaors romans parlen en distintes ocasions de la ciutat de Valentia, i ho fan a sovint en relacio ad alguns conflictes belics en els que es va vore implicà que tingueren lloc per llavors. U dels episodis mes importants de les guerres sertorianes fon la batalla de Valentia, despres de la qual fon destruida la ciutat per tropes de Pompeyo (h.75 a.C.). Pareix ser que poc despres tornaria a mans de Sertorio perque a sa mort era una de les poques ciutats que li seguien fidels.

Els autors romans es referixen a Valentia atres vegaes per sa poblacio geografica. P. Mela destaca a Valentia i a Saguntum entre les ciutats de la costa del golfo de Valencia. Plinio el Vell, per sa part, senyala que Valentia era una colonia romana que estava a tres mil pasos de la mar. El resto de les noticies se limiten a l’inclusio de la ciutat en llistes geografiques.

 

LA JERARQUISACIO DELS NUCLEOS URBANS. EL POBLAMENT


La civilisacio romana fon essencialment urbana. Dins dels nucleos urbans hi havien distintes categories. Les que disfrutaven de total autonomia juridica eren les colonies i els municipis. Els ultims els formaven individuos indigenes que s’organisaven seguint els modos romans. Un eixemple d’estos municipis fon Lliria.

L’ESTRUCTURA URBANA

Pareix ser que, per raons estrategiques, la primera Valentia romana ocupava la part mes alta d’una chicoteta illa fluvial per a on el riu Turia travessava la Via Heraclea.

Segons Tito Livio Valentia era un oppidum (ciutat fortificà), encara que no ha aparegut ningun resto de muralla romana.

Gracies a l’aparicio de restos romans ceramics de l’etapa republicana es pot intentar reconstruir el nucleo inicial de la Valentia romana: plaça de la Mare de Deu, nort de la plaça de Saragossa, carrer Avellanes-Milacre, carrer Barchilla, carrer Trinitaris-El Salvador.

L’estructura urbana de Valentia serà semejant a la d’atres ciutats romanes. El centre estaria ocupat pel foro, a on es creuaven les dos vies principals (kardo i decumanus). Pot pensar-se pels trobaments arqueologics que est antic foro republicà es trobava al voltant de la plaça de l’Almoina i la plaça de la Mare de Deu. En el foro es centraria la vida politica, religiosa, economica i judicial, i alli s’alçarien els edificis mes importants: curia, basilica i temples.

NECROPOLIS

Els llocs de soterrament de les ciutats romanes es disponien fora del recint urba, considerat sagrat. Era molt comu que es situaren les tombes en les voreres de les vies de comunicacio.

En la ciutat de Valentia el principal conjunt funerari d’epoca romana que mos ha quedat es trobava pel Mercat Central i l’Avinguda del Baro de Carcer, i es conegut com necropolis de la Boatella. S’identificaren (cap a 1.945) al voltant de doscentes cinquanta tombes, la majoria de les quals donaven la sensacio de pobrea, pel tipo d’ofrenes trobaes. El rit predominant era el de l’inhumacio i els tipos de tombes mes freqüents les formaes per tegulae (teules) a doble vertent, per racholes quadraes o  per la combinacio d’abdos. Algunes, mes senzilles encara, eren anfores tallaes a on es colocaven les despulles.

En les necropolis romanes es localisaven notables monuments de distints tipos. En la necropolis de la Boatella aparegue un sarcofac de pedra sense decoracio i en tapaora, i de Santa Pola (Alacant) pareix que prove un bell sarcofac, el cridat sarcofac de Proserpina (cap a fi del II a.C.), conservat en el Museu Arqueologic de Barcelona.

LA MONEDA

Les primeres acunyacions de moneda de Valentia corresponen al periodo republicà, siguent u dels pocs eixemples d’acunyacio exclusivament llatina en Hispania. L’acunyacio de moneda propia suponia un acte de sobirania d’una ciutat recientment fundà, aixo explica que l’emissio fora reduida numerica i cronologicament.

En l’anvers de les monedes romanes acunyaes en Valentia apareix un cap en casc de romà. En el revers, un corn de l’abundancia creuats per raigs (u dels primers simbols de la ciutat) i al peu l’inscripcio “VALENTIA”.

Durant l’epoca imperial Valentia ya no acunyà moneda propia, sino que es v’ajustar a la numismatica general de l’imperi.

ARQUITECTURA

Deixant a banda els important restos de Saguntum, dispersos per terres valencianes existixen restos que son testics de la presencia romana. Entre els mes importants es troben l’Arc de Cabanes i l’aqüeducte de Chelva.

D’arquitectura civil urbana hi ha testimonis epigrafics i tambe interessants restos. En la colonia de Illic (actual Alcudia d’Elig) es conserven restos arqueologics d’algunes cases del tipo “domus”.

En el temps del baix imperi degue tambe hi haver una ampla ret de viles agricoles, pero des del punt de vista arquitectonic son molt poques les que aporten senyes d’interes en la zona valenciana (Puig de  Ceba en Valencia, Banys de la Regina de Calp, Algoros en Elig, Puig de Benicarlo en Castello). Lo que es coneix d’atres viles es a soles per prospeccions superficials i inclus excavacions furtives.

D’atres construccions arquitectoniques tenim noticies per inscripcions, per restos arquologics mes o manco modests i per les fonts descrites.



ARTS PLASTIQUES

L’ESCULTURA

Les escultures romanes conegudes en el territori valencià no son molt numeroses. La majoria procedixen de les tres grans ciutats romanes valencianes (Saguntum, Valentia i Illici) o de les viles de lo seu entorn. De Denia, el Tossal i de la vila del Puig de Ceba provenen tambe distintes peces.

Entre l’estatutaria religiosa, es obra de primer orde l’Apolo de Pinedo del Museu de Prehistoria de Valencia. Realisà en bronze, es d’estil praxitelia i pareix que seguix un potrotip classic del IV a. C. Tambe de carácter religios i realisat en bronze es el Neptu que procedent de Denia, es conserva en el Museu de Belles Arts de Valencia.

Un apartat molt important dins de l’escultura ho constituixen els retrats. Es conserven alguns de particulars i tambe d’emperaors o de membres de la familia real.

D’indole religiosa i de chicotet tamany son un grup d’escultures en rostro varonil barbat que porten una corona de fulles. Se’ls denomina “hermas baquicas

LA PINTURA

Han aplegat hasda mosatros molt pocs restos de pintura d’epoca romana. En la majoria dels casos son fragments aïllats. Fa pocs anys el SIAM posà al descobert en Valencia chicotets fragments d’una decoracio pintà, entre les que destaca un cap femeni i part del cos d’alguns animals, tots en colors clars sobre fondo obscur.

LA CERAMICA

En l’epoca de fundacio abundà la ceramica fina i verniç negre, cridà campaniana. Esta fon desapareguent en l’epoca de l`imperi, reemplaçà per la ceramica de verniç roig, coneguda com terra sigillata. Tant l’una com l’atra eren importaes.

En quant a la ceramica comu, han aparegut numeroses peces o fragments de ceramiques modestes, siguent les mes numeroses les anfores. De procedencia italica, servien per a contindre els distints productes que es comerciaven procendents de distints punts del Mediterraneu.

ELS MOSAICS

La relacio de mosaics romans en terres valencianes es ampla. Els hi ha de divers tipos, des dels mes senzills, bicroms, hasda els policroms, combinant-se en ocasions abdos. Entre els mes coneguts es troben els dels treballs d’Hercules, procedent de Lliria, hui en el Museu Arquologic Nacional, i el de les Nou Muses, de principis del sigle III d.C., que conserva el Museu de Belles Arts de Valencia. En els ultims anys han apareguts alguns en la mateixa Ciutat de Valencia, com el de la Gorgona. Trobat en el carrer Rellonge Vell, es conserva en el Museu Municipal.



LA VALENCIA PALEOCRISTINA

L’APLEGA DEL CRISTIANISME A VALENCIA

No es possible establir, ni aproximadament, quant es produi l’aplegà del cristianisme a Valencia. Pareix ser que a traves de les rutes comercials, be directament des de Roma, o be des del Nort d’Africa, arrivarien al llitoral velencià les primeres ensenyances cristianes.

ELS PRIMER VESTIGIS CRISTIANS

Durant el Baix Imperi Romà la poblacio cristiana, que escomençaria siguent una minoria, convivi en el resto dels habitants i a soles li distinguiria d’ells sa fe; en els demes aspectes de la vida estarien plenament integrats.

Hasda hara,  no existisen testimonis cristians molt matiners en Valencia. De data no anterior a finals del sigle III deu de ser un pedestal, conservat en el Museu de Belles Arts de Valencia, en el que s’alçava l’estatua de l’emperador Claudi II. En ell, raere de la dedicatoria a l’emperaor i gravat en posteriortat es pot vore l’anagrama de Crist en la paraula Magis  (Crist es mes). Est inscripcio hi ha qui l’ha interpreetat com el crit de protesta d’un cristià apassionat; no obstant, pareix ser que es tracta d’una inscripcio critiano-romana que aprofitaria una pedra anterior.

A partir del 400 d.C. Teodosi per decret va prohibir la representacio de dioses i cults pagans. Estos, que apareixien en objectes d’us comu, com copes, lluminaries, plats, etc., foren substituits per motius cristians. 

VALENCIA ESCENARI DEL MARTIRI I MORT DE SANT VICENT MARTIR.

En la Ciutat de Valencia ocorri u dels acontenyiments mes importants del primitiu cristianisme occidental: el martiri de Sant Vicent a escomençaments del sigle IV d.C. La font basica per al seu esstudi es la Passio Sancti Vicenti, cronologicament lluntana dels fets. Aço i lo seu carácter mes apologetic que historic fa haja que prenir-la en prudencia, encara que no rebujar-la.

PERSECUCIO

L’emperaor Dioclecia  manà una fort persecucio contra els cristians entre el 303 i el 305 d.C. per a aglutinar a lo seu imperi en decadencia. En Hispania l’encarregat d’este cometit fon el proconsul Publi Dacià. Per orde seua foren detinguts en Saragossa el bisbe de la ciutat Valerius (Sant Valer) i son diaca Vicent.

Per motius que s’ignoren, encara que acas per ser la comunitat cristiana de Valencia mes debil que la de Saragossa, Dacià ordenà traslladar a Valerio i a lo seu diaca a Valencia per a jujar-los aci.

MARTIRI

Vicent defengue sa fe en apassionament i eloqüencia durant l’interrogatori, lo que irrità a Dacià, qui decidi  torturar-ho i desterrar al bisbe Valeriu. Els cruels torments als que fon sometit no feren sino aumentar sa fe. Primer fon sometit al “eculeo” aspa movil  a la que es nugaven peus i mans per a desquarterar al torturat; despres lo seu cos fon desgarrat en ganchos de ferro;  posteriorment colocat sobre unes graelles de ferro i  punches sobre  carbons encesos. Tancat, finalment, en una  masmorra de suelo punchant, est es va transformar en un llit de flors.

MORT  

Dacià impressionat per tots estos succeits, consenti en deixar-li morir sobre un llit. El prefecte negà la sepultura al cos del martir, que font arrojat a un muladar. Els animals respectaren les seues despulles, davant lo qual el romà ordenà sumegir-ho en la mar atant-ho a una roda de moli. Miraculosament, les despulles del martir foren tornaes a la plaja i replegat per uns cristians. Estos li donaren descans i triaren com a lloc de soterrament un lloc extramurs de la Ciutat de Valencia, en les properies de l’actual plaça d’Espanya. Alli, en la Roqueta, s’alçaria en posterioritat una basilica.

EL SARCOFAC DE SANT VICENT MARTIR 

En el Museu de Belles Arts de Valencia es conserva un sarcofac que, segons la tradicio, va contindre les despulles de Sant Vicent, creencia que de fet no te ningu fundament solit.

En la part central apareix una creu en un crismo damunt. Dos coloms descansen sobre els braços de la creu i al peu apareixen dos corders. En els llaterals es disposen dos bandes de dos estrigilos, enmarcats per moldures i pilastrilles.

Mentres aço s’escriu s’ha trobat en la capella preso de Sant Vicent un sepulcre en uns ossos i un troç de sarcofac paleocristià del sigle IV, que s’ha sugerit podria relacionar-se en el del sant martir.

Donat lo recent del trobament, i la manca de mes estudis, mos llimitem a deixar constancia del descobriment.

EL CULT A SANT VICENT MARTIR EN VALENCIA

En la figura de Sant Vicent escomença l’historia del cristianisme en Valencia.

El cult al diaca martirisat es va extendre amplament per tot el mon ccristià. Ad ell se li dedicaren molts i sa festa, el 22 de giner, figura des d’antic en calendaris lliturgics i sermons.

El temple cristià de la Roqueta es el mes antic del territori valencià. Consta que el cult que alli rebria Sant Vicent  no s’interrompi ni tan si vol durant els sigles de la dominacio islamica, i alli, en la Roqueta, es concentrà el principal nucleo de la mossarabia valenciana.

La comunitat cristiana de Valencia des de sempre ha venerat els llocs relacionats en el martiri i mort de Sant Vicent, lo seu patro, i ha mostrat devocio per la reliquia de lo seu braç, que, procedent de la catedral de Bari (sur d’Italia), es conserva  en la capella de la Resurreccio de la Catedral de Valencia.


No hay comentarios: