lunes, 19 de enero de 2015

EN HONOR A LA VERITAT...



AUTORES: FRANCESC JOSEP SEGURA SANCHEZ i JOSEP ESTEVE RICO SOGORB

(Nomes versio en Valencià · Solo versión en Valenciano)
Que cadascú tinga ses pròpies idees polítiques i la seua pròpia forma de pensar, es algo tan natural i tan llògic, com respectable; lo que ya no mos pareix tan lícit ni tan normal, es que per tal d’atényer uns determinats objectius polítics, s’aplegue en certs cassos, a manipular i tergiversar l’història, fent creure al ciutadà certes falàcies i mits, que només servixen a determinats interessos creats.

 Mos referim a un artícul aparegut en el “BOLETIN DE INFORMACION MUNICIPAL DE NOVELDA” del mes de Setembre, en el que un representant d’un determinat partit polític local, tracta d’explicar-nos el sentit històric de la celebració del dia 9 d’Octubre, dia de la Comunitat Valenciana o antic Regne de Valéncia. El fet del qual nos parla, es a dir, l’entrada del Rei Jaume I d’Aragó en la ciutat de Valéncia, Cap i Casal del Regne, es de les poques afirmacions verídiques que podem trobar en el text, que de fet ve ya de per si desvirtuada per la frase, “..rei de la confederació de Catalunya i Aragó..”, puix esta pretesa i històricament inexistent “confederació” es un concepte de molt recent acunyació, que data de finals del Sigle XIX i principis del XX, l’autoria de la qual te nom i llinages propis: el romàntic moviment nacionaliste català.

Qualsevol persona que haja llegit un poquet als historiadors més solvents i més fiables des d’un punt de vista estríctament científic, i desprovists d’afectacions sentimentals nacional-catalanistes, tals com Menéndez y Pelayo, o uns atres menys coneguts, com per eixemple Santiago Albertí, Ferran Soldevila, Jaume Capó, o Rafael Bauzà (inclòs el poeta català, Josep Plà es queixava de lo acientífiques i falses que resultaven les històries de Catalunya escrites per catalans, influïts pel seu romanticisme nacionaliste-catalaniste), entre molts atres, sabrà, que lo que actualment es coneix baix el nom de Catalunya, no era mes que una serie de comtats, que pertanyien, uns a la Corona d’Aragó (que aixina es com s’ha nomenat històricament i des de sempre al conjunt de regnes i pobles que compartien únicament REIXOS, o monarques dins l’esmentada Corona), a modo de lo que actualment coneixem administrativament com “provincia”; i uns atres a la Corona Francesa, dins de lo que es coneixia baix el nom de “Marca Hispànica”.


Dita provincia o regió, no va tindre unitat territorial com a regió íntegrament aragonesa, fins al Tractat de Corbeil en 1258 (com veem, després de la Conquesta de Valéncia), i la primera volta que obté algun tipo d’entitat política pròpia, es en 1521, quan el Rei Carlos I d’Espanya i V d’Alemania, nomena com a 1er. virrei de Catalunya a En Pere de Foch, Arquebisbe de Tarragona, concedint-li , segons pareix, només a títul honorífic, que no per tindre jamai cap “Príncip de Catalunya”, el tractament de Principat (i diem segons pareix, perque açó tampoc consta en cap document jurídic). Per lo tant, parlar de “confederació de Catalunya i Aragó”, es algo tan irreal i abstracte, com si parlàrem actualment d’una imaginària “confederació d’Alacant i la Comunitat Valenciana” o “d’Alacant i Espanya”.

Continua referint-se l’articuliste a la baixada de la Real Senyera Coronada (en franja blava) de l’Ajuntament de Valéncia, fent-la única i exclussivament de la ciutat, quan tots aquells que estimem la nostra història i els nostres simbols, sabem ben be, que el Rei Pere IV d’Aragó (“El Cerimoniós”) i II de Valéncia, Comte de Barcelona (que no de Catalunya), concedí la distinció de la Corona Real sobre fondo blau (símbol referent al color de les banderes aragoneses victorioses de guerra) a la Senyera, “de la ciutat e Regne de Valencia”, en agraiment a l’heròica participació dels valencians en defensa de son rei, del regne i dels furs contra l’intent invasor del rei castellà, Pere “El Cruel”; i de la mateixa manera que el Regne sancer, rep el mateix nom de la ciutat Cap i Casal, de la mateixa manera que els Furs son concedits en principi a la ciutat de Valéncia i fets extensius a tot el seu Regne, o de la mateixa manera que tots els valencians hem instituït el 9 d’Octubre com a festa de tot el Regne o Comunitat, encara sent la data en que es commemora l’entrada de Jaume I en el Cap i Casal, i no la d’entrada en els primers pobles del Regne, ni la de l’arremat de la Reconquesta, tal com l’articuliste be precisa. Este fet o voluntat Real està sobradament documentat, lo mateix que el fet de que a partir d’aquell moment, i paulatinament es comença a fer us de la Real Senyera Coronada en molts atres llocs i pobles de tot el Regne, arribant fins al dia de hui, i no solament en la ciutat de Valéncia com l’articuliste pretén fer-nos vore, en un intent, segons dona l’impressió, de confondre a l’opinió pública, per tal d’atényer els seus ideals polítics catalanisants, provocant que els valencians rebugen la seua pròpia Senyera, i s’aferren a la dels reis d’Aragó, hui en dia apropiada per l’autonomia catalana, com a seua. No cal que nos extenguem massa en el tema, puix qualsevol persona interessada podrà trobar estudis i evidències gràfic-documentals mes que suficients realisats per prestigiosos historiadors, tals com Ricart Garcia-Moya, Fermin Juanto, el president dels Cronistes del Regne de Valéncia, En Francesc de P. Momblanch, o l’ínclit Antoni Atienza, de qui recomanem el seu últim treball “La Real Senyera, Bandera Nacional dels Valencians”, de l’Editorial L’Oronella.

Mos agradaria poder creure al Sr. Brauli Montoya, quan diu que no hi ha “un desig de deixar-nos absorbir per Catalunya..”; pero les evidències anexionistes son massa patents, i ya nos coneixem massa be eixa “historieta” de “..defendre els interessos comuns..”, de quan numerosos intelectuals valencians, no-catalanistes, caigueren en el parany de firmar les catalanes “Bases de 1932” i escriure en un valencià catalanisat fins la transició baix eixe mateix pretext o argumentació per part dels sectors mes catalanistes.

No volem resultar massa irrespectuosos ni massa crítics, pero tampoc mos val l’intent de dissimular el seu evident pancatalanisme, quan nos parla d’una suposta “nació fundada per Jaume I”, de la que “els valencians formaríem part junt al Principat de Catalunya i el Regne de Mallorques”.
Com diem adés, l’únic víncul que unia ad estos tres pobles, era el compartir un mateix Rei, o en certs casos, diferents Reixos, pero de la mateixa familia Real, o lo que es lo mateix, de la mateixa Corona, que per cert, com diem, rebia el nom de Corona d’Aragó, sent el Regne d’Aragó l’inici de la mateixa i on es trobava la capitalitat i/o residència principal dels Reixos; i al qual, pareix voler oblidar l’articuliste, nomenant només a una part de l’esmentat Regne (Catalunya), en lloc del tot. Cadascú dels tres Regnes que componien esta Corona (Valéncia, Mallorca i Aragó), tenia els seus Furs (Lleis) propis i diferenciats, la seua independència política total respecte als atres, i per lo tant, parlar d’una “nació comú”, es algo mes que surrealiste i certament pretenciós.

I en quant al tema llingüístic, no es pot negar que totes les llengües parlades en estos tres regnes, tenien una forta vinculació en comú, com es el pertànyer a un mateix tronc, que s’ha vengut a nomenar com “Sistema llingüístic Occità-Romànic”, per la base principalment llatina de totes elles, i pels constants intercanvis migratoris entre els pobladors d’estos,o inclòs d’uns atres pobles veíns (lligga’s els Occitans, que també colaboraren en la reconquesta de tots estos pobles), pero açó no es cap justificació per a que una d’elles (la catalana) haja de tindre cap supremacía ni poder de determinació política, ortogràfica-léxica o nominal, sobre les atres tres (valenciana, mallorquina- balear, i fabla aragonesa, hui en dia ya quasi desapareguda), ni per a que se li vullga prejujar o fer vore una antigor superior a la de les atres. De nou podríem recórrer a prestigiosos historiadors i afamats llingüístes a nivell internacional, com Menéndez Pidal, Leví-Provençal, F.J. Simonet, A. Ubieto, Meier-Lubke, Noam Chomsky o A. Huici-Miranda entre uns atres (per no citar als valencians Lluis Fullana, A. Igual Ubeda, José Alemany, Julià San Valero, L. Penyarroja, o el mitificat Ll. Sanchis Guarner, encara que este últim rectificara anys mes tart, -nos imaginem perqué-) per a constatar que durant la dominació musulmana, les diverses llengües romanç parlades en tota la península, continuaren sent utilisades, tant pels mossàrabs en un principi, com també pels moriscs, en els quals acabaren barrejant-se i emparentant; o inclòs després d’abraçar la nova religió, degut als forts imposts que hi havien de pagar aquells que volien mantindre’s fidels a la religió cristiana. El romanç valencià no va ser menys, i d’aixó n’existixen diverses proves documentades. Una atra cosa, es que açó es vullga ocultar, perque al catalanisme dominant no li interesse que es conega. Per aixó, no ens val l’eixemple de l’unitat de la llengua castellana en Hispanoamerica, puix es tracta d’un cas totalment diferent. Allà, cap indígena havia sentit ni utilisat mai gens ni miqueta de castellà, ni cap atra llengua llatina o similar abans de l’arribada de Colón, i per lo tant, està molt clar, que la llengua parlada actualment en aquells paisos, es la que els dugueren els espanyols des de son establiment per aquelles terres. Pero no es el mateix cas dels escassos catalans i aragonesos (escassos, en comparació en la població morisca que habitava Valéncia i permaneixqué ací en temps migevals), que es trobaren que els moriscs valencians ya parlaven, a banda de l’àrap com a llengua oficial, una parla romanç pròpia, una algarabia molt primitiva composta per les aportacions del baix llatí i totes les demés llengües dels diferents pobladors, molt similar, estructural i léxicament a la que es parlaria anys després de la Reconquesta i població per cristians, del territori valencià, una volta influenciada també per les llengües dels nous pobladors.


Podria pareixer molt “políticament correcte” i molt “consuant” alló de la llengua “valenciana-catalana” (terme també d’ultimíssima acunyació), si no fora perque dubtem molt de que els catalans vagen a estar disposts ara a nomenar a la seua llengua d’esta manera, en lloc de dir-li catalana símplement. I per eixa mateixa raó, ni mosatros, ni la gran majoria de valencians estem disposts a renunciar al nom que li donaren els nostres ancestres a la seua (i nostra) llengua, els nostres escritors clàssics, i els nostres familiars i avantpassats tant pròxims com lluntans, que no es atre que el de LLENGUA VALENCIANA.

No hay comentarios: