lunes, 19 de enero de 2015

ELS FILLS DE LA MORTA-VIVA

Autor: Joan Ignaci Culla




En el seu moment de major fecunditat lliteraria, Constatí Llombart (1848-1893) publica Los Fills de la Morta-Viva (1879). En ella mostrava les excelencies de la llengua valenciana –la “morta-viva”–, la llengua que resucitava . Ho fea a traves dels escritors valencians que va reunir. Un magnific mostrari de lliteratura valenciana en els temps de la Renaixença valenciana. Llombart arreplega l’iniciativa dels que creen possible fer renaixer la Morta-Viva, com entre atres, Carles Ros, dels que volien “restaurar y tornar á son primitiu lluiment nostra materna llengua; tan llastimosa y tiránicament de mort ferida pel rey En Felipe V, al decretar en 29 de Juny de 1707, la despòtica abolició de nostres furs y privilegis...”. En estos mes de 100 anys, molts son els que han treballat per a que la Morta-Viva, se recuperara del coma al que la tenien somesa, sobre tot els que pensaven que en un Estat nomes pot haver una llengua, i no precisament la valenciana. S’ignorava aixina l’idioma valencià, en el que s’havia fet la primera traduccio d’una Biblia, el primer diccionari en llengua romanç del mon ( Liber Elegantiarum ), o que fora la referencia lliteraria, per ser la llengua mes culta d’Espanya i Europa en els sigles XIV i XV.

Quan retorna la democracia i tots pensaven que era el moment de resucitar-la, partits que se denominaven progresistes intenten que no figure com tal en el Estatut que se estava redactant (1982). La pressio del poble, auntentic garant de la llengua, es lo que fa possible que en la redaccio del mateix figure, lo que no podria ser d’atra forma: llengua valenciana. Pero ha de ser el designi d’este poble no poder viure en pau, i els que, falsariament, s’amaguen baix l’etiqueta d’intelectuals d’esquerres, s’alien en la dreta mes burguesa de Catalunya (CiU), per a renegar de sa mare valenciana i adoptar el nou estatus: ser fills de la catalana.

L’arribada del PP al poder obria les esperances d’un poble humillat. Lo que mai podien pensar es que aquells que tenien la responsabilitat de curar-la, anaven a optar per practicar-li l’eutanasia, atenent als consells dels que havien adoptat un atre fill d’una familia acomodada i en mes recursos economics, com es la catalana. Tants anys d’historia i lliteratura mereixien tindre un bon final en el boato corresponent. Contrataren, a bon preu, planyideres que estigueren presents mentre els germanastres manipulaven el testament al seu favor, redactat a lo llarc de 8 sigles, i aixina poder suministrar-li l’extremauncio de la que tindria que ser la seua ultima voluntat: renegar de la seua conviccio i personalitat i abraçar la nova religio catalanista. Aixina ho prepararen i firmaren aquells que se ficaren les seues millors gales per a l’ocasio, el 9 de febrer de 2005. ¡S’havia conseguit! En eixe famos “Dictamen” (AVL), tots els bens i posessions del malalt (llengua valenciana) passaven no als seus descendents directes i llegitims hereus (poble valencià), sino als que en vida l’havien traïcionat i menjat tota l’herencia, els catalans.

Ya donada l’extremaucio, hi havia que amortallar-la. Li donaren el trage que havien confeccionat a mida al Tribunal Suprem, per a que este certificara la seua mort, encara que no s’havia produit, per a que aixina li ho corroboraren el seus marmessors: la Generalitat, de majoria absoluta del PP. Ya preparat el funeral i dol, no contaven que los Fills de la Morta-Viva no se prestarien a tal comedia i reivindicarien un informe imparcial d’un mege, per a demostrar que encara respirava. Lo que no eren conscients es que el poble demanarà l’autopsia oportuna, per a certificar llegalment com va faltar, i aixina exigir les responsabilitats pertinents. Mentres tant el poble valencià la tindrà Viva. No contaven que, matant-la, anava a renaixer mes forta que mai a traves dels Fills de la Morta-Viva. 

No hay comentarios: