ELS DUMENGES, DEL PARTERRE

per Manolo Latorre

Est articul podria vore la llum en un chiquet pujat a un arbre. Deuria de començar dalt d'una de les magnolies del Parterre del Cap i Casal, perque alli varen començar, alla per 1977 la majoria de les coses que hui vullc contar.

I les coses maprengueren de l'unica manera que poden naixer en eixa lluntana edat de la pre-adolescencia. Sense donar-nos conte i casi com un joc. Perque la generacio de valencians que creixquerem dins del moviment valencianiste, ho varem fer de la forma mes senzilla del mon. Varem creixer mentres jugavem i varem jugar mentres creixiem en l'amor mes pur a Valencia.

Aquell Grup d'Accio de finals dels 70 i principis dels 80 era una gran familia. La gran familia valencianista a on pares i fills acodiem en busca d'una resposta i d'uns coneiximents de la nostra patria, que durant molts anys se nos havien negat. Quan la patria estava en real perill, un bon grapat de bons valencians trobarem en eixos "dumenges del Parterre" la manera de juntar-nos, coneixer un poquet mes de la nostra historia i donar-nos forces uns ad atres per a la lluita que ya en aquells moments sospitavem sería llarga i cruel. Cada dumenge era com un "aquelarre" de valenciania a on tots renovavem i ampliavem el nostre compromis cap al futur del Regne de Valencia.

No vullc parlar dels grans fets de l'historia del G.A.V. (que han segut els grans fets de l'historia d'este poble) perque atres que ho varen viure en mes consciencia que yo, per raons d'edat basicament, ya ho han fet. Yo voldria deixar constancia de lo que ha supost per a un jove que ha dedicat els ultims 25 anys de la seua vida ad esta lluita i que es trobà, provablement sense mereixer-ho, al front de l'entitat que millor i mes fidelment ha representat l'espirit valencianiste en este quart de segle

 Mon pare me dia que estant un dia en la plaça de la Mare de Deu de Valencia en motiu de l'acte de benvinguda al nou arquebisbe, s'acostà ad ells una dona (en el pas dels anys he arribat a deduir que es tractava de l'admirable Elvira Sirera) i donant-li una Senyera li digue que la flamejara perque el nou prelat havia de vore "que els valencians no voliem ser catalans". Alli començà tot, perque el següent dumenge ya estavem els tres (mon pare, ma mare i yo) en la festa que el Grup montava en el Parterre, i ya no deixariem d'anar mes que en contades ocasions en tots els successius anys que es montà. Al poquet de temps els tres nos ferem socis del G.A.V. i si Deu no ho remedia ma mare i yo seguirém l'eixemple de mon pare i morirém en eixe orgull en el cor.

Molts son els recorts i les anecdotes. Des d'aquelles reunions, quasi clandestines, en la Sala de Regines de Lo Rat Penat i del rebuig que als chiquets nos produia l'extrema llejor de moltes d'aquelles dames. Fins a l'arribada a la definitiva (de moment) seu del carrer Pintor Gisbert. Passant per Aparisi i Guijarro, el carrer Conquesta (a on el "tio Ahuir" nos convidava a una picadeta en el proxim bar "Pilareta" per tal de que no enredrarem en aquella seu tan exigua com provisional) i el primer pis de la Plaça. Dr. Landete.

 La majoria d'aquells jovens ferem junts les successives mudances i nomes el naiximent d'U.V. trencaria aquella colla. Mentres uns decidiem quedar-nos en casa (Artur Ahuir, Manolo Miñambres, Amparo Perez, Vte. Garcia...) uns atres prenien el cami de l'Av. Giorgeta (Jose Mª Chiquillo, Manolo Ramon, Paco Terencio, Amat Sapena...). La veritat es que estes i atres decisions sempre estaven condicionades pels progenitors, perque com ya he dit abans aquell valencianisme era un moviment de pares i fills i a la fi nosatres anavem a on ells estaven. De totes formes no importava a on militarem, l'interconexio en aquells primers anys era tal que sempre acabavem treballant junts (el Grup pegava cartells d'U.V., les joventuts del partit nos ajudaven a "retirar" una bandera quatribarrada o a "rectificar" una pintada mal escrita i tots junts "manifestavem" el nostre descontent en alguna que atra conferencia que el catalanisme havia organisat).

Vullc recordar tres fets que en el seu moment me deixaren una fonda calcigada. Son chicotets detalls en mig dels grans acontenyiments historics que hem vixcut i en certa mida protagonisat. Perque pertanyent al G.A.V. durant 25 anys he tingut el privilegi i la responsabilitat de ser part activa en la nostra historia com a poble i no mer espectador com la majoria de valencians.

Els 9 d'Octubre, mes els d'abans que els d'ara, sempre varen ser un referent en la nostra formacio valencianista. Recorde quan encara no era festa oficial (no recorde si sería festa lectiva o si yo tindria permis per a faltar unes hores a classe) i yo acodia a les 11h. al taller de mon pare i alli agarravem les Senyeres que estaven tot l'any dins d'un armariet esperant eixe dia. Tots junts, mon pare, els treballadors i yo, recorriem els 800 mts. que nos separaven de la llavors plaça Del Caudillo per tal d'arribar abans de les 12 h. a sumar-nos als poquets valencians que esperaven la baixada de la Real Senyera. Despres vindrien dies de Sant Donis festius i multitudinaris pero que al mateix temps anaven perdent eixe caracter reivindicatiu i de lluita que tingueren al principi de la transicio.

 El soterrar de Vicent Monzo va ser la primera volta en que yo tingui consciencia real de que esta lluita era una cosa molt mes seria que els nostres jocs infantils i que inclus es cobrava les seues baixes com qualsevol atra guerra. L'amic Monzo caigue en acte de servici quan es trobava repartint fulls del Grup pels carrers de Madrit junt al Sr. Dasi, Enric Vacas i atres historics del valencianisme. El seu gran i patidor cor no pogue continuar soportant tanta injusticia per a la seua amada Patria Valenciana i digue prou llunt de la seua benvolguda Malvarrosa. En el cementeri de Benimaclet nos retrobarem, ya adolescents, la majoria de nosatros i sense parlar-ho convenirem que ya havia passat el temps dels jocs i que era precis renovar el jurament que anys arrere els nostres pares havien fet per nosatres. Un jurament sort pero sincer i inquebrantable (aixo pensava yo llavors al menys) que nos fea arreplegar la flama d'aquell martir i dels que vindrien darrere.

 Sense dubtes el moment personal de maxima consciencia valencianista va tindre lloc el 27 de Septembre de 1992 en el tanatori de l'hospital Clinic de Valencia. Quan a soles en mon pare li vaig ficar, molt prop del cor, que unes hores abans havia dit prou, una Senyera i una insignia del G.A.V. complint aixina el seu desig, mai expressat en paraules pero des de sempre compartit pels dos. Quan un fill li coloca al cos present de son pare els dos simbols de la seua vida (de la real, de la que ell trià, no d'eixa atra que tots portem lo millor que podem pero que realment no l'hem triada) per a que l'acompanyen al mes alla. En eixe moment tingui la certea de lo que el compromis valencianiste significà per ad ell i de lo que representaria per a mi des d'eixe moment fins a la fi dels meus dies.