lunes, 19 de enero de 2015

EN LO CARCHE PARLEM VALENCIÀ


Autor: Ricardo García Moya

Aquella mujer -la que Inmersiomán incrustó como pre­sidenta en su academia-, expre­saba malestar: "en el extranjero se dan clases de lengua valencia­na, llamándola catalana". Mira, Ascensión, no abuses; calla y cobra. Todos saben que sois vo­sotros, tú la primera, en catalanizar hasta los jadeos orgásmicos: aixína que mut y bolchaca. A tu lado -no en Wisconsin-, tienes a los más espasmódicos catalaneros del orbe. Así, desde hace años, un tal Jordi Colomina desarrolla frenética actividad (bien pagada), desde la Univer­sidad de Alicante contra el idio­ma valenciano y a favor del cata­lán. Funcionario de la Generalitat Valenciana y académico tuyo, allí donde puede suelta lo del "catalá al País Valencià". En París dictó "Com i com en cata­lá" en el Col-loqui de la llengua catalana (París, 2000); y, tras visitar la murciana Serra del Carche, comenzó una obsesiva campaña reivindicando la catalanidad cultural de la zona: "El català a Murcia", "L'antroponimia murciana d´origen català", "La influencia del català sobre el castellà de Murcia" etc. Hasta los monjes de Montserrat rezan por Colomina y editan sus ado­quines; y Campspons, ¡ay!, pide a este ejemplar que decida el nom­bre de "la nostra lengua".

Pensat y fet. Huí me'n vaig al Carche: dents nets, cremallera pujá ¿eh?, depósit ple y huitanta quilómetros, me pareix, dasta el Fondó dels Flares y Barbarroja, ralla del Reyne. Los de la Ge­neralidad del PP han anormalizado hasta la última población, sustituyendo los "colege y polideportiu" por los catalanes "col-legi i poliesportíu", como manda el IEC.
¡Quin fret fa, foootre! Dos grados en la Cañada del Trigo y, tomando el sol, la murciana Llidia Samper de 78 años: "Mosatros parlem valencia desde sempre", me dice mientras eva­lúa si soy algún pervertido sexual o furta titos. El acento de Llidia es bello, ancestral, transmitido de padres a hijos sin interferen­cias del fascismo catalanero ins­titucional. Llidia es modesta: "Yo tinc pocs estudis. Vaig tindre un mestre que anava d'un poble a atre en bicicleta. Mon pare li donava uns dinés... y ara, a la vellea... "

Aquí, en el Carche, sólo se escucha el reposado verbo de Lli­dia. El placer de oír idioma va­lenciano es profiláctico contra infecciones del Canal 9 de Campspons, o las de mis colegas que imponen el catalán. Le pre­gunto por Matilde Amores: "L'atre día la soterraren a la po­breta". Saboreando la dicción, recuerda su nacimiento en Los Cápitos (sic), de la Serra del Carche. Ya adulta, "en uns poquets dinés m´en vaig fer en esta caseta... la del costat es de ma germana; en l´atra viu un fadrí. No vullgué dona...". Al fondo, una vivienda rural se ha transformado en coent chalet botifarrero, tipo Consuelito Ciscar. Con sonrisa escéptica, desengañada, la noble murciana cuenta: "...l´han comprat uns extrangers que no parlen en ningú de mosatros, y l'han cercat pera que no mos acostem. Poc a poc, estem quedanmos a sole­tes". No lo sabe bien Llidia. El castellano se acerca por el sur y, por el norte, el catalán que en­señan los maestros del Pinós y los funcionarios de Campspons. De momento, aunque rabien los Colomina y Ascensión, estos murcianos declaran orgullosos que hablan idioma valenciano.

Esta situación en Murcia, que escapa a la ocupación catalanera de los medios y organismos, pre­ocupa a los comisarios. De la Universitat d'Alacant del PP parten monjes-guerreros del catalanismo para redactar pan­fletos que catalanicen la zona. Así, el patatero ensayo de Ester Limorti sobre "El Carxe" -en puro catalán y donde afirma que allí sé habla catalán-, fue editado por la Diputación de Alicante de Julio de España, el despreciador de lo valenciano más caro de Europa (junto a Trillo Banderolas) y, además, degustador de Raimon. Como es para la Diputación del PP, Limorti usa catalán puro: "llogarret avui gairebé..., llogarret i pedania avui disolta, posseix un,,,; Beatriz nascuda a la...". Es lo que satisface a Julio de España, no el ruin idioma valenciano. Para estas catalanadas, el Juli y los Campspons siempre tienen la bolsa institucíonal abierta, sabiendo que los colaboracionistas de Información y Levante callan o aplauden el despilfarro. A los del Carche les engaña esta panda, pues escuchan la jerga catalana de Limorti o la de Canal 9 y creen que es el valenciano de Valencia: "Mosatros parlem el valencia de mosatros. No com el valenciá de Va­lencia, ni com el parla vosté" (Limorti: El Carxe, p.185) Yo soy testigo de que hablan un valen­ciano perfecto, con lógicas isoglo­sas dialectales; aunque la Limorti se asuste de la contrac­ción "moatros" (p,186), o de "un got bo de vi... la gachamiga blana o tortillera, que diuen, que pareix com si fora una tortilla" (p.187). La normalitzadora alte­ra topónimos a placer: "El Car­che" (del mozárabe "carrichar"), lo transforma en "El Carxe"; y "Les Cases dels Flares", en "Frares"; reconociendo que pro­nuncian "flares" (p.20).

Desde Barcelona -sin que la Ascensión diga mu-, ya han to­mado posesión: "en aquest s'ha congriat modernament un veïnat de llengua catalana amb el nom del Carxe" (Onomasticon. Bar­celona, 1995). Muy moderna­mente no será, fascistas raposos, pues Llidia tiene 78 años; y su vecino, 91; ambos nacidos de padres murcianos y valenciano-hablantes. Además, en tiempos de Sant Vicent parece que el idio­ma valenciano era usado o entendido desde Cartagena a Favanella (Murcia); incluso en 1696, en el Certamen poético celebrado en Mazarrón -cerca de El Palmar y junto al río Sango­nnera- hallamos valencianismos: alas del Rapenat (sic), pluvias, garrofet, el bon vin, gabias de Valencia, con din din del Micalet, baladre;, etc. Por suerte, el Colomina no puede suspender a Llidia por hablar este idioma valenciano: "yo vullc... hui mos sentén en la taula... un ingenier me va fer un retrato". Llidia usa el cultismo valenciano "retrato", del italiano "ritratto", presente en la prosa manierista: "per orde del senyor archebisbe, fia llevar un retrato" (Porcar: Díetari, any 1613).

Es tan dañina la factoría de Ascensión que debiera llamarse "Academia del Encangrenament"; usando una voz valencia­na que todavía no nos ha robado el IEC y, por tanto, no la autori­za su mascota AVL. Esta familia léxica (de voces comunes con el castellano; p.e., "cangrena"), po­seía matices semánticos y morfo­lógicos que la diferenciaban de "gangrena", por su parentesco con "cancre" o cáncer. Usual en la lengua valenciana, consta en los diccionarios; "cangrena, cangrenat, encangrenat, encangrenament" (Escrig: Dicc. 1851). "Encangrenat, encangrenarse" (Fullana: Voc. 1921); igual que el antiguo francés "cancrena" o el italiano "cangrena". Pese a que en castellano era frecuente: "cre­cer la cangrena" (Sigüenza, J. Hist Orden s. Jerónimo, 1606), y figuraba en el Diccionario de Au­toridades, no creó un derivado como el valenciano "encangrenar", arraigado incluso en la paremiología del Reino: "barber piados, encangrena la plaga" (Ros: Tratat. 1736) El refrán alu­día a la función quirúrgica del barbero, burdo extractor de muelas y peor cirujano de llagas o plagas. Ací, en lo Reyne, al bar­ber Campspons li agrá 1'endenyament catalá y no suprimix l´Academia del Encangrenament. Mentres, la cangrena ha aplegat al fútbol. ¡Vaja espectàcul el de les pancartes en catalá, no en valenciá, que s´exhibirén 1'atra nit en Mestalla! ¿ Tenim un Colomina com a president del Valencia? ¿Li paga molt Catalu­nya al Valencia C.F.?


EN L´ANIVERSARI DEL PARE FULLANA



Auitor: Juan Romero
Un dia com hui, 5 de giner, pero de 1871, va naixer en Benimarfull (Condat de Cocentaina) el mes prestigios i ilustre filolec de la Llengua Valenciana de tots els temps: Lluis Fullana Mira. Sense dupte, el millor homenage que podem ferli els defensors i amants de “la nostra dolça Llengua Valenciana” –com sempre dia en orgull el pare Fullana– es recordar la seua vida i obra d´estudi cientific de la Llengua Valenciana. Com dia Xavier Casp, que el pare Fullana no siga mai un monument estatic, sino una companyia mes entre les ben elegides per la nostra devocio a la total realitat valenciana
Estudios incansable, va escriure i publicar moltissims estudis cientifics sobre la Llengua Valenciana, entre els quals destaquen la “Gramática Elemental de la Llengua Valenciana” (1915) seguint els acorts normatius de Lo Rat Penat i encarregà pel Centre de Cultura Valenciana (actual RACV) i el “Vocabulari Ortográfic Valenciá-Castellá” (1921) que conte 45.000 paraules valencianes traduides al castellà despres d´haver fet un ingent treball de camp recorreguent tot el Reine de Valencia i arreplegant la riquea lexica de la genuïna Llengua Vlenciana.
El nostre celebre filolec va ser nomenat academic de la Real Academia Espanyola en representacio de l´Idioma Valencià, aixina tambe va ser el primer catedratic de Llengua Valenciana en l´Universitat de Valencia aon els seus alumnes gojarien de les seues magistrals lliçons d´Idioma Valencià. Un dels seus alumnes, que va arribar a ser catedratic de Paleografia i Diplomatica de l´Universitat de Barcelona, Felip Mateu i Llopis, recordava al pare Fullana d´esta manera
“Me pregunta usted concretamente mi parecer sobre la significación del padre Fullana como filólogo y le anticipo que injustamente se ha echado sobre su recuerdo una cortina de humo por representar él la auténtica gramática popular; porque el P. Fullana era un gramático docente: Yo asistía a sus clases en la Universidad, y no era un filólogo con ambiciones ni ensoberbecidas posiciones doctrinales, sino el hombre salido del campo, que hablaba un valenciano correctísimo, con la fonética de su comarca, viva, y que trató de enseñar la gramática a base de la propia lengua y cuanto más del latín, para entendidos en esta”.

Un atre dels seus discipuls i tambe gran estudios de la Llengua Valenciana, el franciscà Andreu Ivars resaltava la valenciania del seu mestre en el prolec de l´Ortografia Valenciana en estes eloqüents paraules:
“D´este tractat ortográfic ens ha plagut, més que res, l´espirit valencianissim que l´informa i brolla a tot arreu. Per una banda rebuja el pare Fullana les maneres d´escriure d´alguns escriptors valencians, que enlluernats per les normes usades en Catalunya, les preferixen a les nòstres, i per atra s´aferra fòrtament a totes les formes ortográfiques que han segut i son característiques de la Llengua Valenciana. (...) Valencia es rica i no te necessitat d´anar a captar fòra de les seues fronteres lo que ella mateix, per la seua fòrça dinámica, se pot donar. Sería, dòncs, cosa de riure i de baixea que tenint fills Valencia preparats per a purificar la seua llengua, fer refloreixer la seua lliteratura i donar normes ortográfiques als escriptors valencians, tinguera que imitar servilment usos i maneres de tèrres forasteres, no conformes a la seua tradició clássica, a la seua evolució actual”.
Com no podia ser d´atra manera, el pare Fullana defenia a ultrança l´idiosincracia i autoctonia de la Llengua Valenciana. En el present articul no podem estendremos molt, pero no resistim la tentacio de reproduir textualment alguns fragments en les propies paraules del pare Fullana defenent el valencià front al catala. (El llector que desige profundisar mes li recomanem que visite la nova seccio dedicà al pare Fullana en www.elpalleter.com , la biografia feta admirablement pel pare Benjamin Agulló, o www.catedrafullana.cjb.net )
“La pretensió de molts catalans i també d´alguns valencians en voler nomenar llengua catalana al llenguage valenciá, mos pareix, com sempre mos ha paregut, pretensió desgavellá i molt fòra de raó” (La cooficialitat de la Llengua Valenciana, 1918)
“Com eixos principis i eixes lleys d’evolució fonètica no han actuat de la mateixa manera en Valencia que en Catalunya, han donat per resultat la diferència fonètica que s’observa en cada una d’estes dos regions. D’ahi l’impossibilitat d’unificar les dos ortografíes: valenciana i catalana. Tractar, puix, d´acomodar la nòstra ortografía a la catalana, ademés de ser còsa antipatriòtica, es empresa irracional i antillogica” (Gramatologia Valenciana, cap. X, 1919)
“Que residixquen en Catalunya ‘valencians catalanisats’, se comprén i fins s´els pot dispensar; pero que els hi haja, en la mateixa ciutat de Valencia, pareix estrany, i es també incomprensible i si estos son ‘catalanisats i catalanisants’, al mateix temps, es còsa que ni se pot ni se deu de tolerar. No deixem de comprendre no obstant que molts dels ‘valencians catalanisats’ ho son de bona fe; i es llastima que, siguent, per un atre costat, ‘valencianistes de veritat’, hagen segut arrastrats per estes corrents estranyes de catalanisme, en lo que afecta a la llengua valenciana”. (Gramatologia Valenciana, cap. XII, 1919)
“[El valenciá i el catalá] son llengües germanes; han evolucionat paregudament, encara que no en tot idènticament, pel cual motiu son llengües diferents. Ya es hora que, tant En Balbuena com atres escritors, desistixquen de la ridícula pretensió de voler despullar al llenguage valenciá de la prerrogativa de ‘llengua’ i paguen just tribut a la veritat, dient: ‘suum cuique’: ‘cascú qu´es conforme en lo seu´” (Prolec al ‘Refraner Valenciá’, d´Etanislau Alberola, 1928)

“... la mencioná Societat [Lo Rat Penat] va encarregar al qui subscriu la redacció d´un proyècte de Normes Ortográfiques, aplicáes a la llengua valenciana. Per a la redacció d´estes Normes Ortográfiques, vam prescindir en absolut de les catalanes, aprováes per l´Institut d´Estudis Catalans, segons el desig d´esta societat, que era també el nòstre, per a que nostres ‘Normes’ foren genuínament valencianes, i ajustáes a la doctrina de l´escola evolucionista; perque disponent nòstra llengua de cuants elements fonètics i gráfics es requerixen per a una ortografía valenciana independent, no era conduent demanar préstams a atra llengua que, encara que bessona de la nòstra, diferix notablement d´esta en la seua fonètica i morfología, i deu diferenciarse també en la seua ortografía” (Gramatologia Valenciana, cap. IV, 1919)

Per acabar, en el dia de l´aniversari i en poques paraules: gracies per la teua valenciania, benvullgut pare Fullana. 

EN LA FONDA DE MARIMENDRALES



Ricardo García Moya
Diario de Valencia 30 de Diciembre de 2001

Como hay mucho ateo em­boscado y el Carrascosa nos pervierte con anuncios de viudas ardorosas y credos a San Zaplana, no estará de más que estudiemos algún misterio de los que Timoneda escribía para ser represen­tados en la fiesta de Reyes. Uno de ellos fue el del “Cas­tell de Emaús” (sic), donde la magia narrativa de Timo­neda transforma la palestina villa de Emaús -según San Lucas- en la caótica posada manchega de la vieja Mari­mendrales, su marido Gonçá­les y el mozo Antón Bovo, trío cómico de habla castella­na. Estrenado ante el sevilla­no arzobispo de Valencia Joan de Ribera en 1569, no le pareció ofensivo al prelado que los papeles de “gracio­sos” se asignaran a la familia castellana de Marimendrales, mientras que los romeros Cleofás, Lluch y el mismo Je­suchrist dialogan en idioma valenciano.
Estas piezas renacentistas exportaban léxico al castella­no y catalán. Cuando se pu­blicó el misterio, medio globo terráqueo era explorado por heroicos catetos salidos de Puerto Urraco y alrededores. De Florida a Filipinas los cas­tellanos exploraban territo­rios sin saber que eran ex­ploradores, al no existir tal palabra y concepto en el idio­ma de Castilla hasta el 1600, cuando se documenta por vez primera. Cervantes no la qui­so usar en el Quijote, quizá por considerarla exclusiva de la dulce lengua valenciana que escuchó a su amigo Ti-moneda, el cual sí la utili­zaba: “célebres exploradors” (Emaús, v.4). No era el pri­mero, Fenollar y Roiç de Co­rella manejaron esta familia léxica en el XV anticipándose nuestro idioma al de los veci­nos. Aparte de crear neologis­mos, la lengua valenciana mantenía léxico mozárabe anterior al 1238. Así, el sus­tantivo “corder, cordero” (equivalente a los catalanes “anyell” y “xai”), era produc­to de la casa, según reconoce hasta el etimólogo catalán más resabiado: “el valenciá corder...es pot descartar que corder sigui manllevat del castellá... es, dons, una forma heretada del mossàrab” (DECLLC). Derivado del la­tín “cordus", era de uso ha­bitual en el Reino: “lo corder coneix la mare entre 500 en lo bel” (St.Vicent: Sermons, h. 1400). El dramaturgo Timoneda utilizó, como St.Vi­cent, las formas corder y cor­dero, sin rechazar el diminu­tivo: “un corderet” (v.257), recurso literario perseguido por los arcángeles de San Za­plana, que ordenan escribir “petit anyell” o “petit xai” a los blandos universitarios va­lencianos.
Semánticamente se iba cla­rificando el valor de verbos como “lliurar”, equivalente al castellano libertar: “gent ho­micida / quant sens orde, ni compas / han lliurat a Ba­rrabas” (Emaús y. 154). Signi­fica dejar en libertad, sin due­ño o poseedor; siendo contra­rio al catalán “lliurar” que equivale a entregar un pre­mio, un objeto o una persona. En el aspecto sintáctico, Timoneda construye acusativos con la preposición ‘a’ (lliurar a Barrabás), prohibido por la inmersión; e introduce cir­cunstanciales de lugar con la preposición “en” ante topó­nimos: “en Turquia” (Mist. Iglesia, a. 1575), respetando la sintaxis clásica de la canci­llería real: “lo maravellós que feu en Roma“ (ACA, reg. 2.239, f.83. Carta del rey Mar­tí als prohomens de Valencia, 9 novembre 1397). Timoneda no confundiría el valenciano “estic en Valencia” con el ca­talán “soc a Valéncia”. En otra estrofa, Marimendrales llama al locuaz esposo “cudo­lete” (v.145), castellanizando el valenciano “cudolet: perso­na que por su tono o mucho hablar nos molesta” (Escrig, 1887). También significa pie­dra pequeña como diminutivo de “cudol”; palabra de rai­gambre mozárabe (DECLLC) equivalente al castellano “co­dón” y catalán “còdol”, que es la corrupción que se enseña a los valencianos.
La inmersión prohíbe el neutro “lo”, despreciando que es recurso sintáctico usado desde los clásicos como equi­valente del nombre abstracto de la cualidad o para introdu­cir proposiciones sustantivas. Como Timoneda no tenía que ser presentador de Canal 9 o funcionario del gobierno de PP y CIU, lo aplicaba correc­tamente: “un pecadoret com yo, ques lo que pot fer plo­rant?” (y. 180), “lo que mal fet está” (v.162). La sintaxis catalana de la Generalidad retrotrae a una jerga que no diferencia entre “el que pot" y “lo que pot”. Los clásicos co­mo Valmanya construían: “fent lo contrari” (Carcer, a. 1495), y en la traducción al valenciano de Valerio Máxi­mo, Canals escribía: “en lo qual” (a. 1395), y en las Tro­bes leemos: “lo que vo­leu” (a.1474). El humanista Esteve, en el diccionario va­lenciano, recoge multitud de ejemplos: “lo que ell volia; yo faré lo millor; yo faré lo de­gut” (Liber. a. 1472). El uso del neutro “lo” sigue vivo. En las Hogueras del año 2000, en Alicante, una “Barraca" o co­misión festera con dos pares de melones entregó el premio “El millor de la Terreta” al periodista Vicente Hipólito de la SER, diferenciando el ga­lardón, sintáctica y semánticamente, del lema “Lo millor de la Terreta” que ostenta la propia Barraca. En el folleto que conservo puede leerse que la Barraca “Lo millor de la Terreta” otorga el premio a “El millor de la Terreta”.
Desde el condado nos ana­lizan como si fuéramos insec­tos. Timoneda escribía “ma­ravellós” (y. 205) igual que Martorell o el escribano del Llibre de Catí (a. 1328); es decir, diferenciando el adjeti­vo del catalán “meravellós”. Estas singularidades enlo­quecen a los filólogos del IEC Max Cahner (esposo modelo) y Gulsoy, que refunfuñan: “maravella es la pronuncia unánime entre valencians, tant que l’haver de grafiar-ho amb ‘e’ és un dels entrebancs amb que topa l’ensenyament de la llengua correcta en el País, de manera que hauria estat millor no introduir aquest entrebanc inneceasa­ri” (DECLLC). Esto lo escri­bían hacia 1985, cuando no sospechaban Cahner y Gul­soy que el femer de la Uni­versidad valenciana se deja “introducir" por donde uste­des saben no sólo el “merave­lla" de marras, sino el mismí­simo Boeing 767 de las To­rres Gemelas.

Ellos, desde Cataluña, man­dan en la academia de Ascen­sión y demás sucursales colo­niales. La inmersión, además, cuenta con el acusica diario catalán Levante, que arma la escandalera denunciando a cualquiera que use el idioma valenciano y no el catalán. Si un fallero escribe, por ejem­plo, “maravella” y no el cata­lán “meravella”, los colabora­cionistas lanzan apocalípticos alaridos “¡Guauu, guauu, fu­lanito escribe con faltas de ortografía, guauu, guauu! Mientras, el esposo cerrajero Max Cahner declara la uni­dad de la lengua, ocultando que ha sustituido léxico va­lenciano por el catalán, la morfología valenciana por la catalana y modificado las construcciones sintácticas y valores semánticos valencia­nos por los catalanes. Así son los dioses adorados en la aca­demia de Ascensión que, en cierto modo, semeja la ver­sión lingüística de la fonda de Marimendrales.

EN HONOR A LA VERITAT...



AUTORES: FRANCESC JOSEP SEGURA SANCHEZ i JOSEP ESTEVE RICO SOGORB

(Nomes versio en Valencià · Solo versión en Valenciano)
Que cadascú tinga ses pròpies idees polítiques i la seua pròpia forma de pensar, es algo tan natural i tan llògic, com respectable; lo que ya no mos pareix tan lícit ni tan normal, es que per tal d’atényer uns determinats objectius polítics, s’aplegue en certs cassos, a manipular i tergiversar l’història, fent creure al ciutadà certes falàcies i mits, que només servixen a determinats interessos creats.

 Mos referim a un artícul aparegut en el “BOLETIN DE INFORMACION MUNICIPAL DE NOVELDA” del mes de Setembre, en el que un representant d’un determinat partit polític local, tracta d’explicar-nos el sentit històric de la celebració del dia 9 d’Octubre, dia de la Comunitat Valenciana o antic Regne de Valéncia. El fet del qual nos parla, es a dir, l’entrada del Rei Jaume I d’Aragó en la ciutat de Valéncia, Cap i Casal del Regne, es de les poques afirmacions verídiques que podem trobar en el text, que de fet ve ya de per si desvirtuada per la frase, “..rei de la confederació de Catalunya i Aragó..”, puix esta pretesa i històricament inexistent “confederació” es un concepte de molt recent acunyació, que data de finals del Sigle XIX i principis del XX, l’autoria de la qual te nom i llinages propis: el romàntic moviment nacionaliste català.

Qualsevol persona que haja llegit un poquet als historiadors més solvents i més fiables des d’un punt de vista estríctament científic, i desprovists d’afectacions sentimentals nacional-catalanistes, tals com Menéndez y Pelayo, o uns atres menys coneguts, com per eixemple Santiago Albertí, Ferran Soldevila, Jaume Capó, o Rafael Bauzà (inclòs el poeta català, Josep Plà es queixava de lo acientífiques i falses que resultaven les històries de Catalunya escrites per catalans, influïts pel seu romanticisme nacionaliste-catalaniste), entre molts atres, sabrà, que lo que actualment es coneix baix el nom de Catalunya, no era mes que una serie de comtats, que pertanyien, uns a la Corona d’Aragó (que aixina es com s’ha nomenat històricament i des de sempre al conjunt de regnes i pobles que compartien únicament REIXOS, o monarques dins l’esmentada Corona), a modo de lo que actualment coneixem administrativament com “provincia”; i uns atres a la Corona Francesa, dins de lo que es coneixia baix el nom de “Marca Hispànica”.


Dita provincia o regió, no va tindre unitat territorial com a regió íntegrament aragonesa, fins al Tractat de Corbeil en 1258 (com veem, després de la Conquesta de Valéncia), i la primera volta que obté algun tipo d’entitat política pròpia, es en 1521, quan el Rei Carlos I d’Espanya i V d’Alemania, nomena com a 1er. virrei de Catalunya a En Pere de Foch, Arquebisbe de Tarragona, concedint-li , segons pareix, només a títul honorífic, que no per tindre jamai cap “Príncip de Catalunya”, el tractament de Principat (i diem segons pareix, perque açó tampoc consta en cap document jurídic). Per lo tant, parlar de “confederació de Catalunya i Aragó”, es algo tan irreal i abstracte, com si parlàrem actualment d’una imaginària “confederació d’Alacant i la Comunitat Valenciana” o “d’Alacant i Espanya”.

Continua referint-se l’articuliste a la baixada de la Real Senyera Coronada (en franja blava) de l’Ajuntament de Valéncia, fent-la única i exclussivament de la ciutat, quan tots aquells que estimem la nostra història i els nostres simbols, sabem ben be, que el Rei Pere IV d’Aragó (“El Cerimoniós”) i II de Valéncia, Comte de Barcelona (que no de Catalunya), concedí la distinció de la Corona Real sobre fondo blau (símbol referent al color de les banderes aragoneses victorioses de guerra) a la Senyera, “de la ciutat e Regne de Valencia”, en agraiment a l’heròica participació dels valencians en defensa de son rei, del regne i dels furs contra l’intent invasor del rei castellà, Pere “El Cruel”; i de la mateixa manera que el Regne sancer, rep el mateix nom de la ciutat Cap i Casal, de la mateixa manera que els Furs son concedits en principi a la ciutat de Valéncia i fets extensius a tot el seu Regne, o de la mateixa manera que tots els valencians hem instituït el 9 d’Octubre com a festa de tot el Regne o Comunitat, encara sent la data en que es commemora l’entrada de Jaume I en el Cap i Casal, i no la d’entrada en els primers pobles del Regne, ni la de l’arremat de la Reconquesta, tal com l’articuliste be precisa. Este fet o voluntat Real està sobradament documentat, lo mateix que el fet de que a partir d’aquell moment, i paulatinament es comença a fer us de la Real Senyera Coronada en molts atres llocs i pobles de tot el Regne, arribant fins al dia de hui, i no solament en la ciutat de Valéncia com l’articuliste pretén fer-nos vore, en un intent, segons dona l’impressió, de confondre a l’opinió pública, per tal d’atényer els seus ideals polítics catalanisants, provocant que els valencians rebugen la seua pròpia Senyera, i s’aferren a la dels reis d’Aragó, hui en dia apropiada per l’autonomia catalana, com a seua. No cal que nos extenguem massa en el tema, puix qualsevol persona interessada podrà trobar estudis i evidències gràfic-documentals mes que suficients realisats per prestigiosos historiadors, tals com Ricart Garcia-Moya, Fermin Juanto, el president dels Cronistes del Regne de Valéncia, En Francesc de P. Momblanch, o l’ínclit Antoni Atienza, de qui recomanem el seu últim treball “La Real Senyera, Bandera Nacional dels Valencians”, de l’Editorial L’Oronella.

Mos agradaria poder creure al Sr. Brauli Montoya, quan diu que no hi ha “un desig de deixar-nos absorbir per Catalunya..”; pero les evidències anexionistes son massa patents, i ya nos coneixem massa be eixa “historieta” de “..defendre els interessos comuns..”, de quan numerosos intelectuals valencians, no-catalanistes, caigueren en el parany de firmar les catalanes “Bases de 1932” i escriure en un valencià catalanisat fins la transició baix eixe mateix pretext o argumentació per part dels sectors mes catalanistes.

No volem resultar massa irrespectuosos ni massa crítics, pero tampoc mos val l’intent de dissimular el seu evident pancatalanisme, quan nos parla d’una suposta “nació fundada per Jaume I”, de la que “els valencians formaríem part junt al Principat de Catalunya i el Regne de Mallorques”.
Com diem adés, l’únic víncul que unia ad estos tres pobles, era el compartir un mateix Rei, o en certs casos, diferents Reixos, pero de la mateixa familia Real, o lo que es lo mateix, de la mateixa Corona, que per cert, com diem, rebia el nom de Corona d’Aragó, sent el Regne d’Aragó l’inici de la mateixa i on es trobava la capitalitat i/o residència principal dels Reixos; i al qual, pareix voler oblidar l’articuliste, nomenant només a una part de l’esmentat Regne (Catalunya), en lloc del tot. Cadascú dels tres Regnes que componien esta Corona (Valéncia, Mallorca i Aragó), tenia els seus Furs (Lleis) propis i diferenciats, la seua independència política total respecte als atres, i per lo tant, parlar d’una “nació comú”, es algo mes que surrealiste i certament pretenciós.

I en quant al tema llingüístic, no es pot negar que totes les llengües parlades en estos tres regnes, tenien una forta vinculació en comú, com es el pertànyer a un mateix tronc, que s’ha vengut a nomenar com “Sistema llingüístic Occità-Romànic”, per la base principalment llatina de totes elles, i pels constants intercanvis migratoris entre els pobladors d’estos,o inclòs d’uns atres pobles veíns (lligga’s els Occitans, que també colaboraren en la reconquesta de tots estos pobles), pero açó no es cap justificació per a que una d’elles (la catalana) haja de tindre cap supremacía ni poder de determinació política, ortogràfica-léxica o nominal, sobre les atres tres (valenciana, mallorquina- balear, i fabla aragonesa, hui en dia ya quasi desapareguda), ni per a que se li vullga prejujar o fer vore una antigor superior a la de les atres. De nou podríem recórrer a prestigiosos historiadors i afamats llingüístes a nivell internacional, com Menéndez Pidal, Leví-Provençal, F.J. Simonet, A. Ubieto, Meier-Lubke, Noam Chomsky o A. Huici-Miranda entre uns atres (per no citar als valencians Lluis Fullana, A. Igual Ubeda, José Alemany, Julià San Valero, L. Penyarroja, o el mitificat Ll. Sanchis Guarner, encara que este últim rectificara anys mes tart, -nos imaginem perqué-) per a constatar que durant la dominació musulmana, les diverses llengües romanç parlades en tota la península, continuaren sent utilisades, tant pels mossàrabs en un principi, com també pels moriscs, en els quals acabaren barrejant-se i emparentant; o inclòs després d’abraçar la nova religió, degut als forts imposts que hi havien de pagar aquells que volien mantindre’s fidels a la religió cristiana. El romanç valencià no va ser menys, i d’aixó n’existixen diverses proves documentades. Una atra cosa, es que açó es vullga ocultar, perque al catalanisme dominant no li interesse que es conega. Per aixó, no ens val l’eixemple de l’unitat de la llengua castellana en Hispanoamerica, puix es tracta d’un cas totalment diferent. Allà, cap indígena havia sentit ni utilisat mai gens ni miqueta de castellà, ni cap atra llengua llatina o similar abans de l’arribada de Colón, i per lo tant, està molt clar, que la llengua parlada actualment en aquells paisos, es la que els dugueren els espanyols des de son establiment per aquelles terres. Pero no es el mateix cas dels escassos catalans i aragonesos (escassos, en comparació en la població morisca que habitava Valéncia i permaneixqué ací en temps migevals), que es trobaren que els moriscs valencians ya parlaven, a banda de l’àrap com a llengua oficial, una parla romanç pròpia, una algarabia molt primitiva composta per les aportacions del baix llatí i totes les demés llengües dels diferents pobladors, molt similar, estructural i léxicament a la que es parlaria anys després de la Reconquesta i població per cristians, del territori valencià, una volta influenciada també per les llengües dels nous pobladors.


Podria pareixer molt “políticament correcte” i molt “consuant” alló de la llengua “valenciana-catalana” (terme també d’ultimíssima acunyació), si no fora perque dubtem molt de que els catalans vagen a estar disposts ara a nomenar a la seua llengua d’esta manera, en lloc de dir-li catalana símplement. I per eixa mateixa raó, ni mosatros, ni la gran majoria de valencians estem disposts a renunciar al nom que li donaren els nostres ancestres a la seua (i nostra) llengua, els nostres escritors clàssics, i els nostres familiars i avantpassats tant pròxims com lluntans, que no es atre que el de LLENGUA VALENCIANA.

EN DEFENSA DEL VALENCIANO-II



Autor: César Vidal



Corría el mes de agosto del año 1250 cuando los moros de Uxó, en Valencia, recibieron una carta puebla que estaba firmada, y cito textualmente, por ((lo Rei de Aragó, de Mallorques, de Valencia e Conde de Barcelona y de Urgel e senyor de Montpesné)).
            El documento reviste una enorme importancia porque en él se puede apreciar con facilidad la existencia de una lengua valenciana bien distinta de la catalana, que aparece en otros documentos de la época, y esto a una docena de años de la reconquista de Valencia por Jaime I es Conquistador.
            Cuando se analizan los dos tipos de documentos, esta carta puebla de Uxó y al mismo tiempo otros documentos en catalán de la época, y se hace sin perjuicios, sin sectarismos, sin fanatismos, se encuentran elementos muy diferentes típicos del catalán actual y también del valenciano actual. Es cierto que ambas lenguas tienen similitudes es lógico que así sea dada su cercanía geográfica, pero el catalán aparece ya como una lengua mucho más cercana al provenzal que el valenciano. Tan es así que el trovador Vidal de Besalú manifestaba que lo que en Cataluña se hablaba en realidad era provenzal.
            Todo es lógico, porque en Valencia reconquistada en 1238 por el Rey de Aragón Jaime I el Conquistador ya se hablaba una lengua romance. El Valenciano, que no fue traída precisamente por los escasos soldados catalanes que acompañaron al monarca. Catalanes que, dicho sea de paso, tampoco se asentaron en los lugares donde se hablaba en Valenciano.
            El Valenciano experimentó un verdadero renacimiento literario cuando el catalán apenas balbucía sus primeros escritos y produjo obras extraordinarias como Tirant lo Blanc, que como el propio Martorell escribía en su prologo, estaba escrito en lengua Valenciana.
            Por supuesto, nadie negó esta realidad durante siglos; siglos en los que gracias a Dios el nacionalismo catalán todavía no había nacido. De hecho, Gregorio Renovar, Canónigo de la Catedral de Mallorca, ya bien entado el siglo XVI se quejaba de que la novela Blanquerna, obra del mallorquín Raimundo Lulio, no hubiera sido traducida a lo que él llamaba ((la lengua más culta de las lenguas romances de Occidente)), es decir, El Valenciano. La traducción a ésta lengua vería la luz en Valencia en 1552, y en su prologo se indica, y cito textualmente, ((que ha sido dado a la prensa en lengua VALENCIANA)). Por supuesto esto no se trata de una excepción.
            Salvador de Madariaga decía por ejemplo ((La lengua Valenciana difiere lo bastante de la Catalana, para poder permitirse gramática y vocabulario propios)).

            Azorín señalaba: ((El Valenciano tiene su medida y su sabor. La concesión del Valenciano se ve cuando se comparan textos con textos con otro idioma)).
            El Padre Fullana, en su discurso de ingreso en la Real Academia Española, asevera ((la existencia independiente del Valenciano como lengua que no es, como dicen algunos, una variante de Catalán)).
            E incluso Pi i Margall, catalán, federalista, no dudaba en escribir: ((Subsiste en España no solo la diversidad de leyes, sino también idiomas. Se habla todavía en Gallego, en Bable, en Vasco, en Catalán, y en Valenciano)).
            Esta verdad innegable ha intentado ser ocultada en las últimas décadas por los nacionalistas Catalanes, con la ayuda inestimable de la izquierda. Mediante un gasto escandaloso, a costa de todos los Españoles, que se ha granjeado voluntades, y se ha intentado atropellar, laminar y exterminar el Valenciano como lengua distinta, el nacionalismo catalán se ha permitido la altiva desfachatez de querer imponer incluso sus reglas gramaticales en otra lengua “VALENCIANO”. Y hoy en día, en no pocos lugares del Reino de Valencia, reducido por la izquierda catalana a “País Valencià” a los niños Valencianos se les corrige a la catalana y, por ejemplo, les tachan el valenciano axina para cambiárselo por el axí catalán, o incluso en los centros docentes les obligan a llevar a clase diccionarios catalán-castellano para aprender Valenciano.
            El catalán es una lengua española, “del Condado de Barcina”, (la antigua Barceloneta,) y como todas las lenguas españolas es hermosa, es secular es sonora, pero no es el Valenciano. Y éste por su peculiaridad, por su prudencia cronológica y literaria, por enorme legado histórico, merece un respeto, un cuidado, incluso un mimo, que Rodríguez Zapatero., sometido absolutamente a los caprichos de Maragall y del tripartito nacionalista que gobierna en Cataluña, lo niegan, lo falsean, lo imponen al estilo más puro Stalinísta, en los Centros Docentes desde las enseñanzas primarias, y en todos los Estamentos Oficiales, por supuesto, en el plan de  ((sí ó sí)).
                        La última prueba la hemos tenido hace unas horas cuando se ha atrevido a decir que el Catalán y el Valenciano eran una sola lengua, una falsedad más grande como que Z.P. es Presidente ilegitimo, y que está claro, gracias al 11-M, y a la manipulación del P.S.O.E., por lo que para la inmensa mayoría de los Valencianos no tiene ni voz ni voto en éste tema. Que daba lo mismo los ejemplares que hubieran llegado de la Constitución en otras lenguas españolas distintas al castellano, porque a fin de cuentas el catalán y el valenciano no se diferenciaban, (ESTO ES FALSO), no tiene ni idea, se lo niega de la misma manera que le niega el agua que hubiera llegado a las huertas valencianas gracias a una gran Plan Hidrológico Nacional que Rodríguez Zapatero se ha permitido aniquilar, mas le vale que haga honor al oficio de “Zapatero remendón”., y que me perdonen los señores de éste oficio,

            Y es que a Rodríguez Zapatero le sobra altivez, pero le faltan principios firmes y saber que es gobernar una nación.
            Principios firmes que se manifiesten, por ejemplo, en defender a todas las comunidades autónomas sin preferir a unas sobre otras.
            Que se manifiesten, por ejemplo, en buscar el bien común por encima de sus intereses partidistas.
            Que se manifiesten, en hacer valer todas y cada una de las culturas regionales en el contexto de una España unida y orgullosa de sí misma, y no aceptar la división ó cuarteamiento de España, cuando la Unión Europea se está uniendo.
            Precisamente porque carece de principios y de ideas firmes, al final siempre cede ante la amenaza, ya sea el Carod Rovira que se entrevistó con ETA en Perpiñán para desestabilizar a España, ya sea con Ibarreche, que gracias a Rodríguez Zapatero podrá celebrar su referéndum separatista, o ya sea con Maragall que amenazó con querellarse a Rodríguez Zapatero por llevar ante la UE un texto de la Constitución en Valenciano. Más le valiera al Maragall, en vez de dilapidar el dinero de los contribuyentes enviando a sus agentes catalanistas a Valencia y a Baleares y financiando una selección de hokey catalana, que se ocupara de gestionar una sanidad escandalosamente deficitaria, que al final vamos a tener que pagar el resto de los españoles.
            No se percata, no quiere ver Rodríguez Zapatero, que con su política de sumisión a loa nacionalismos sólo está turbando la casa común, gloriosa y milenaria, esa gran nación que España. Y hace mal, porque como dice el libro bíblico de los Proverbios, en su capitulo 11 y versículo 29: ((El que turba su casa, solo heredará viento)).




EN DEFENSA DEL VALENCIANO-I


César Vidal
(Articul publicat en La Razón el 19 de setembre de 2004)
No descubro nada si confieso que amo entrañablemente Valencia. Cuando era niño pasé varios veranos en la cercanía de su mar y aprendí a entender su lengua y a recrearme en sus sonidos diferentes del castellano y el francés que yo hablaba, pero no por ello menos musicales. Con el tiempo conocería las aguas que bañaban sus costas mirándolas desde Cataluña y desde Portugal, desde Grecia y desde Andalucía. Sin embargo, en aquellos primeros años, para mí el Mare Nostrum fue, esencial y medularmente, un mar valenciano. Quizá porque siempre he tenido claro que Valencia también poseía un hecho diferencial tan acentuado o más que el de otras regiones españolas, pero no por ello se empeñaba en enfrentarse con sus hermanas de las islas o de la Península, determinados episodios me duelen de una manera especial. De entre ellos el que más congoja me causa es el del comportamiento injusto, desconsiderado, chulesco que descarga sobre Valencia y su lengua el nacionalismo catalán.
En los últimos días, las muestras no han sido, lamentablemente, escasas. Después de la afrenta insolidaria e injustificable de intentar privar a esa tierra, como a la cercana de Murcia, del agua del Ebro, los nacionalistas catalanes han vuelto a la carga arremetiendo contra la existencia del valenciano como lengua diferenciada. No pasaría nada ciertamente si el valenciano fuera un simple dialecto del catalán. Sucede simplemente que no es verdad y que además tras esa afirmación no se halla una mera cuestión de discusión científica sino un verdadero programa de absorción de Valencia –el reino de Valencia – en unos inexistentes «Paisos catalans» capitaneados por una Cataluña que nunca fue reino.
De entrada hay que comenzar diciendo que el valenciano nunca fue catalán. Cuando las huestes aragonesas de Jaime el Conquistador recuperaron Valencia de manos de los invasores islámicos –una labor en que les había precedido efímeramente el Cid castellano– encontraron a una población que hablaba en una lengua romance que podían entender sin mucha dificultad, pero que no era, ni mucho menos, el catalán. El «Llibre del Repartiment» –estudiado entre otros por Huici, Cabanes y Ubieto– deja claramente de manifiesto que la lengua valenciana no llegó con las tropas del rey conquistador, primero, porque en su mayoría esas fuerzas procedían de Aragón y no de Cataluña, y, segundo, porque los pocos catalanes que vinieron no se asentaron en las áreas valenciano parlantes.
No resulta extraño que el gallardo monarca hiciera referencia a la «llengua valenciana» de aquellos valencianos y que nunca pretendiera identificarla con el catalán. El valenciano había alcanzado una verdadera edad áurea a finales de la Edad Media precediendo en ese esplendor a las propias ciudades italianas donde resplandecería el Renacimiento.
Por supuesto, tan claro resultaba a la sazón que valenciano y catalán eran distintos que el valenciano de Gandía –de nuevo se me llena de recuerdos gratos el corazón– Joanot Martorell señala en su obra maestra «Tirant lo Blanch» que escribe en «valenciano vulgar» pero no en catalán. Martorell –que causó la admiración del alcalaíno Cervantes hasta el punto de que su novela es uno de los pocos libros que se salvó de ser expurgado de la biblioteca de don Quijote– ha sido objeto de la codicia del nacionalismo catalán desde hace tiempo y por ello no extraña que en alguna edición de su libro publicada en Cataluña se haya suprimido sin el menor reparo su referencia a la lengua valenciana. Es sólo un botón de muestra del delirio al que se puede llegar empeñados en convertir un reino en sucursal de Cataluña que nunca alcanzó esa categoría.
Algún día se sabrá el dinero que el nacionalismo catalán ha gastado en intentar subyugar a la lengua valenciana como también lo intenta con la balear o con los dialectos aragoneses de la denominada Franja.
No pasa de ser un intento de sumisión propio del más rancio imperialismo. Precisamente por eso, hoy, cuando el partido socialista –hipotecado al nacionalismo catalán– ha llegado hasta el punto de negarse a defender la lengua valenciana en el Parlamento autonómico de esta comunidad, tengo la sensación de que, más que nunca, el valenciano debe ser defendido. Debe serlo porque es un patrimonio que enriquece y enorgullece a los españoles, sin excluir a los que como yo no lo tenemos como lengua natal.

Debe serlo porque es intolerable que precisamente aquellos que se jactan de no ser españoles, que reniegan de nuestro pasado histórico y que no pierden ocasión de atacar a la patria común encima pretendan reducir el legado de una hermosa lengua peninsular a un mísero y menor capítulo de la suya. 

EN DEFENSA DE L'IDIOMA VALENCIÀ


AUTOR: VICENT CALABUIG

(Nomes versio en Valencià · Solo versión en Valenciano)


 L´idioma propi dels valencians es l´idioma valencià i no un atre. Una mentira dita mil vegades no es convertix en una realitat. Durant estos ultims anys hem vist com s´afonava el Mur de Berlin, com Mandela passava -despres de decades en la presso- a la presidencia del seu païs i al Nobel de la Pau o, com el P.R.I. -al remat de governar durant 70 anys en Mexic- passava a l´opossicio.

 D´igual manera que hem vist que qui ha volgut dignificar el valencià ho ha fet sense problemes. Ya som molts el politics que s´han resistit a les Quatre Excuses del Pancatalanisme (la consellera de Cultura i Educacio Ampar Cabanes des d´UCD, Chimo Lanuza en IVAJ, tots els alcaldes i regidors d´UV, Mayren Beneyto en el Palau de la Musica, etc). Aixina s´ha comprovat que "qui vol, pot".

 Cada volta som mes que lluitem contra les Quatre Excuses Sense Trellat. Quatre excuses que conduiran al catalanisme al seu funeral. Pero ¿De quines quatre excuses estem parlant?

1.- L´excusa del paregut entre llengües

 Moltes vegades, quan un catalaniste no sap que argumentar, comenta aixo de "si un catala i un valencià s´entenem es perque parlem la mateixa llengua". Esta afirmacio mes que patetica resulta ridicula, situant-se en les antipodes de la filologia internacional.

 Com dia el Pare Fullana "que dos llengues siguen germanes -inclus besones- no significa que siguen la mateixa llengua". Aixina puix, lo mes llogic es que dos llengues que procedixen de la mateixa branca (en este cas, l´occità), que siguen veïnes i que han tingut influencies semblants, siguen -llogicament- paregudes ¡Lo anormal seria lo contrari!

 Eixemples tenim a monto: el gallec i el portogues; el chec i l´eslovac; el serbi i el croat; el rumà i el moldau; el rus i l´ucranià; el suec, l´islandes, el danes i el noruec, etc. Totes elles reconegudes com a llengues autoctones, inclus en aquells casos en que alguns imperialismes culturals i/o politics intentaren unificar-les be per "decrets llei" o be per la força. Per cert ¿Quin es el "grau cientific de paregut entre llengues" necessari - i arbitrari- per a dir que dos llengues germanes son un mateix idioma? ¿El 70%? ¿El 80%? ¿El 95%? ¿En basse a quins criteris lexics, morfosintactics, fonetics/fonologics, etc?

 No obstant, tambe resulta obvi, que quan mes catalanissem el valencià (segons els catalanistes, el "normalissen" ¡Curios eufemisme!), evidentment molt mes es pareixera al catala.

2.- L´excusa de l´universitat

 Una atra excusa recurrent entre els catalanistes es aquella que diu "que l´universitat diu que el catala i el valencià son la mateixa llengua".
 En primer lloc, hem de dir que aixo no ha segut sempre aixina, puix fins la celebracio del 1er Congrés de la Llengua Catalana, esta llengua era mondialment catalogada com un dialecte del provençal ¿Perque els valencians no podem fer lo mateix, inclus copiant (calcant) els mateixos arguments d´eixe Congrés?

 Pero es que, a mes, el Pare Fullana fundà la Catedra de Llengua Valenciana en l´Universitat de Valencia i fon membre de la Academia de la Llengua Espanyola "per la llengua valenciana". Llavors ¿En aquella epoca eren tots un ignorants o es que eren tots blavers? ¿O simplement el conflicte no estava tan politissat com ara? ¿Es tan descabellat pensar que la situacio pot tornar a capgirar?

 I per una atra banda, la soberania llingüistica del valencià, deuria de recaure en el poble valencià, d´igual manera que nosatres ni podem ni debem opinar sobre qualsevol atre idioma alie al nostre ¿O es que un filolec valencià podria dictar doctrina sobre el suhairi, el feroesc o sobre qualsevol dialecte del chinesc?

 L´universitat deuria de ser cresol d´idees i foro de debat. L´universitat deuria d´estar al servici del poble i mai al contrari. I en este sentit, l´universitat te l´obligacio democratica d´escoltar al poble que es sobira respecte a la llengua que parla. No debades els valencianistes sempre hem reclamat un referendum per a que el poble puga deixar ben clar que parla i que vol parlar.

 Pero centrant-nos en les les nostres universitats, ningu pot obviar a l´inmensa quantitat de llicenciats de filologia que defenen obertament l´independencia del valencià (Chimo Lanuza, Voro López, Manuel Gimeno, Joan Costa, Josep Mª Guinot, Lleopolt Penyarrocha, Laura G. Bru, Emili Miedes, etc), aixina com a moltisims universitaris obligats a amagar les seues creencies fins al mateix moment d´aprovar la carrera. Personalment conec a mes d´u que inclus es veu obligat a publicar baix pseudonim.

 Greu, molt greu resulta que en l´Universitat (que deuria de ser foro de debat i cresol d´idees) se censure absolutament tant al valencianisme com a l´occitanisme. Pareix que la coneguda i criticada endogamia uniersitaria li te massa por a confrontar les seues tesis, mes dogmatiques que cientifiques. Actuen com a fascistes.

3.- L´excusa de la reconquesta

 U dels colmos de la manipulacio catalanista es utilissar la falsa hipotesis de la reconquesta. Abans de tot tenim que dir que la majoria dels historiadors valencians neguen la mateixa teoria de la repoblacio tal i com la conten els anexionistes, de tal manera que -en vista de l´inviavilitat d´eixa falacia- no tingueren mes remei que afegir que "tambe hem de tindre en conte les postrerior repoblacions". Tal volta no caldria ni parlar del tema, puix fins i tot, el mateix Badia Margartit -rector de l´Universitat de Barcelona i membre de l´Institut d´Estudis Catalans- ya ha advertit que es absurda.

 De totes maneres ¿Que nos pot importar als valencians que fa 8 segles vingueren mes o manco catalans? ¡Si en 800 anys han aparegut, desaparegut i evolucionat centenars de llengües en tot lo mon! ¿Quan a evolucionat el valencià durant eixe temps? Inclus suponent que llavors el valencià fora un dialecte del catala (lo qual dona risa) hui tindria dret a ser reconegut com un idioma propi ¿Que pensen els catalanistes de la llingüistica diacronica (evolutiva)? ¿Perque l´amaguen sistematicament?

 I parlant de normatives ¿Hem de codificar un llenguage arcaic de fa 8 segles o hem de codificar la parla viva i actual? ¿Agarrem tambe el castellà arcaic de Cervantes o Quevedo? ¿Es un dinosauri un animal o un fossil d´animal? Es cert que els valencians utilissaven "nosaltres" ¡Pero tambe l´utilissaven els castellans! ¿I el restant de lexic propi negat hui pel catalaniste? ¡Quina barra!

4.- L´excusa del mercat

 A sovint escoltem als partidaris de l´unitat de les llengües excusar al catalanisme mentres afirmen que "a l´hora de consolidar un mercat, quan mes sigam, millor".

 La trampa i el destrellat consistix en que nosatres renunciem a l´idioma valencià per a, despres, substituir-lo pel catala. Perque si tan interessats estan en consolidar un unic mercat ¿Perque no renuncien els catalans a la seua llengua i la substituixen per la nostra? Segur que, aixina, els valencians ecceptariem sense reparos l´anexionisme.

 No obstant, evidentent, l´excusa del mercat no te gens de cientifica i unicament es basa en la pijor accepcio del mercantilisme, puix una de les part te que renunciar a tot per a que l´atra ho guanye tot.

 Per ultim, afegir que esta excusa es inviable en si mateixa, puix de la mateixa manera que la majoria de valencians no tenen cap d´interes en comprar llibres en catala, resulta llogic pensar que els catalans tampoc estarien massa interessats en comprar llibres en llengua valenciana.

 ¡¡¡I si al marge d´estes quatre excuses, algun llector coneix alguna atra, li preguem que nos la comunique a la major brevetat possible!!!
 No obstant, front ad estes quatre excuses ¿Que argumentem els valencianistes? No puc fer un resum en tan breu espai, ni manco encara escriure en quatre ralles tot lo que figura en un bon cabaç de llibres, pero si m´atrevire a donar uns breus apunts:

1.- Els testimonis escrits d´un romanç prejaumi, i inclus els testimonis d´araps parlant del mateix.

2.- Les investigacions d´eixe romanç (ignorat deliberadament pels catalanistes) fetes per filolecs i historiadors (destaquen poderosament els treballs de Peñarrocha, publicats en la prestigiosa editorial Gredos).

3.- Les teories valencianes sobre la reconquesta i sobre les posteriors repoblacions, que diferixen a monto en la dels catalans respecte als numeros (En este sentit, cap destacar els treballs d´un dels precursors: l´aragones A. Ubieto).

4.- Els testimonis clarificadors dels coetaneus a Jaume I (per eixemple, el Bisbe Sant Pere Pasqual).

5.- Els testimonis de tots i de cadascu dels nostres classics que uanime i abrumadorament parlaven de "llengua valenciana" i mai catalana (per eixemple, Joanot Martorell), tal i com es demostra en els mateixos fascimils editats en el llibre de Mossen Albinyana "El crit de la Llengua", reeditat per Lo Rat Penat en l´any 2000.

6.- El Segle d´Or de la Llengua Valenciana, el 1er segle d´or de qualsevol atra llengua peninsular, quan els catalans apenes tenies quatre escritors mediocres i mal contats.

7.- L´Estatut d´Autonomia i la seua llegalitat -per damunt de l´AVLl- que parla inequivocament d´idioma valencià.

8.- La moderna sociollingüistica internacional (Chomsky, Fishman, Hudson, etc) que li dona tota la soberania de qualsevol llengua als seus usuaris -al poble- i no ad esta o aquella colla de filolecs (en este cas, valencianistes, occitanistes o catalanistes) i que tambe afirma en rotunditat que "la diferencia entre una llengua i un dialecte ni es el criteri de filiacio ni el numero de parlants, sino que la primera te un eixercit darre i la segona no".

9.- La resistencia del Poble Valencià, que pesse a la manipulacio del catalanisme durant estos ultins 25 anys -en escoles, universitats, mijos de comunicacio oficials, politiques de subvencions, etc) resistix i sap molt be lo que parla i lo que vol. I no ho dic per la manifestacio del 13-6-97 -la mes multitudinaria que mai ha conegut el Regne de Valencia- sino perque enquesta tras enquesta cabudament aixina ho demostra.

10.- Les paraules de Prat de la Riba, fa ya quasi un segle: "Hem de ser inteligents i estrategics. Primer hem de treballar per l´unitat de les llengues. Una volta consolidat este primer pas, hem de passar al segon: l´unitat cultural, i quan ya tingam tant l´unitat llingüistica com l´unitat cultural sera el moment d´aspirar a l´unitat politica de la Gran Catalunya (Països Catalans)".


 Som valencians, parlém valencià.

EN DEFENSA DE LA LENGUA VALENCIANA



Por: Ricardo de la Cierva

Uno de los profesores valencianos que solicitó el manifies­to, Alfons Cucó, luego senador socialista, publicaba en 1971 un libro, El valencianisme polític (Valencia, Imp. Cosmos) bajo el patrocinio de una fundación catalana y con prólo­go del profesor E. Giralt. El libro es muy interesante, aun­que elude por completo el problema de la lengua valencia­na en relación con los objetivos del pancatalanismo; para adentrarse en los aspectos políticos del valencianismo. Ins­crito en el comando catalanista de la universidad valenciana, Cucó intenta, en este libro, no destruir sus posibilida­Jes políticas de futuro alineándose descaradamente con e1 pancatalanismo. En todo caso, y aparte de su trasfondo, eI libro ofrece datos y perspectivas históricas de sumo in­terés. No hay en él más que una referencia marginal a San­chis Guarner, de quien no se aduce teoría alguna. Las citas literarias- de Joan Fuster tampoco endosan sus aberraciones históricas y lingüísticas.

El mismo año de la muerte de Franco, el ministro de Educación Cruz Martínez Esteruelas creaba, por decreto 4 de febrero de 1975, el Departamento de Lingüística VaIenciana en la Universidad de Valencia. Por entonces un distinguido intelectual alicantino, notable historiador, el doctor Vicente Ramos, publicaba un libro de máximo inte­rés informativo, Pancatalanismo entre valencianos. El autor se ha visto acosado por persecuciones anticientíficas por parte del «comando». Ramos aduce una importante cita valencianista de Salvador de Madariaga, en plena contra­dicción con su firma que prestó para el infundado manifiesto de los académicos en 1970. Don Salvador había escr­ito: «Valencia no quiere ser otra cosa que Valencia. Su lengua difiere lo bastante de la catalana para poderse per­mitir gramática y vocabularios, si sus literatos quisieran construírselos, como lo han hecho los catalanes a la suya.» las gramáticas y esos diccionarios existen, como ya sabe lector; Madariaga no tuvo tiempo de leerlos. Por esta epoca Manuel Sanchís Guarner, azuzado por los pancata­nistas, radicaliza sus posiciones; Cremades ha mostrado _desnudamente las aristas -a veces contradictorias- en la evolución del «mestre indiscutible». Y en 1977 otro distinguido intelectual del Reino de Valencia, Miquel Adlert, _publica una resonante palinodia. Sabemos que Adlert ha­bía fundado en 1939 una editorial catalanista en Valencia. ahora, en 1977, publica su libro En defensa de 1a llengua llenciana, jamás citado por los pancatalanistas, que tra­tan de sepultarle entre escombros de silencio. Su primera confesión es tajante: «ME ENGAÑARON». Hace historia de los avances del catalanismo en Valencia durante la República; revela que en 1951, durante un viaje a Cataluña, advierte eI engaño y comienza su reconversión. Denuncia a Joan Fuster como director de la campaña catalanizadora en Va­lencia, y fija el arranque de esa campaña, en su última fase, en el año 1962. Y arroja la culpa de la catalanización a los propios intelectuales valencianos; especialmente a cier­tos poetas. Su compañero de aventuras editoriales, Xavier Casp, formula también su retractación. Inútil es decir que Alfonso Cucó los ha borrado absolutamente en su libro.

El valencianismo encontró, el año 1979, un inesperado aliado nada menos que en el más famoso político catalán de la transición, el difunto marqués de Tarradellas, que declaraba en Hoja del Lunes de Alicante de 23 de octubre de 1978: «¿Países Catalanes? Soy reacio a ese concepto. Nunca han existido ni existen los Países Catalanes.» Ese mismo año un intelectual valencianista militante, Vicente Simó Santonja, publicaba su documentadísimo alegato, ¿Va­lenciano o catalán?, que nos ha servido de guía para este estudio. Y un intelectual catalán, el profesor Luis Rubio, catedrático de filología románica en la Universidad de Mur­cia, publica sus Reflexiones sobre la lengua catalana que constituyen la hasta ahora más importante y fundada crí­tica a la reforma del catalán por Pompeu Fabra. Esa refor­ma se hizo, según Rubio, por y para Cataluña. Se monto sobre el habla de Barcelona; fue obra personalista, sin el necesario equipo asesor; y bajo la obsesión anticastellana. que veía en todas partes castellanismos que derivaban na­turalmente, como había sucedido en el castellano, del ro­mance original. (Cremades, Normativa..., p. 59.)

A1 año siguiente, 1971, la Academia de Cultura Valen­ciana reedita, actualizada, la Normativa ortográfica de Luis Fullana. Aparecen interesantes libros de iniciación infan­til y juvenil valenciana, editados por otra benemérita ins­titución, el Grup d'Acció Valencianista, como las obras de las profesoras María de los Desamparados Licer y María Pilar Hervás Nelo i Carmeta (1983) y Desperta (2.° nivel) de 1979. Ya en 1981 la Academia de Cultura Valenciana publica una obra de envergadura: Documentació formal de 1'ortografia de 1a llengua valenciana, que provocó lo que nunca había conseguido una gramática: un acto de adhe­sión multitudinaria en el monasterio de Santa María del Puig, que consiguió millares de firmas de destacados inte­lectuales, artistas y profesionales.


ELS VALENCIANS EN GRECIA (II)

Autor: Antoni Atienza

ELS ALMOGAVERS EN CONSTANTINOPLA
Llavors, Roger de Flor es va oferir per a conduïr als almogavers cap a un nou desti. L´Imperi Bisanti del Basileus Andrònic II Paleoleg “el Vell” estava patint una terrible guerra contra els turcs, els quals amenaçaven les seues fronteres. Per un costat, Roger de Flor temia que ara Fadric l´entregara al Papa. Per atre, els bisantins no podien detindre als turcs. Els almogavers podien actuar com a mercenaris, derrotant als otomans i asegurant les fronteres del vell Imperi d´Orient. Els principals capitans de Fadric accediren a acompanyar-lo: Berenguer d´Entença o Ferran Ximenis d´Arenós eren fills de families nobiliaries valencianes que, sense dret a herencia, pensaven guanyar-se un patrimomi en la seua espasa.
Roger negocià el contracte, exigint per ad ell el titul de megaduc, la mà d´una princessa, i el pagament de quatre monedes d´or per al cavaller armat, dos per a l´alforrat i una per als infants. El cavaller armat, era el que montava un gran cavall de guerra i duia tota l´armadura; el cavaller alforrat, portava una cota de malla i un cavall més lleuger i rapit; l´infant, era el llancer a peu i l´almogaver. Era un bon preu, el doble de lo que cobraven els mercenaris normals. Tancada la negociació, els almogavers s´embarcaren. Quan arribaren a Constantinopla, Roger de Flor fon investit com megaduc i es casà en María, filla del khan dels bulgars.
Documentalment, sabem que molts d´aquells almogavers eren valencians: de Castelló, de Morella, de Valencia, de Sagunt, de Borriana, de Gandia... inclus coneguem el nom de dos galeres valencianes, les Sant Antoni i Santa Coloma, que plenes d´almogavers valencians ixqueren cap a l´aventura i desembarcaren en Constantinopla.
Com que la presencia dels almogavers suscità problemes en els genovessos que vivien en la capital bissantina, pronte foren enviats a l´actual peninsula d´Anatolia a on lluitaren contra els turcs baix les seues banderes: la del rei d´Aragó, la del rei de Sicilia i la de Sant Jordi, ya en la primavera d´hivern de 1302 (Muntaner, cap. 219). Els turcs foren derrotats en facilitat en Artaki, i després de l´hivern, en abril de 1303 reemprengueren l´ofensiva per tal d´alliberar Filadelfia (hui Alasheir) assejada per l´emir de Karamania. La batalla entre les tropes de Flor (composta per almogavers, romeos o bisantins, i alans, mercenaris procedents de l´actual Ukrania) –3.000 homens- i les de Karamania –8.000 ginets i 12.000 infants- tingue lloc en Aulaca. Les tropes turques foren derrotades quan el seu emir fon ferit. El botí fon impressionant, i Filadelfia quedà lliure. Continuaren la campanya, perseguint als turcs, i dirigint-se cap a la costa. Tornà a derrotar als turcs a les portes de Tiria, es va dirigir a Efeso, i allí es va afegir a l´expedició Bernat de Rocafort, que fon nomenat senescal.
L´any següent, Roger va conduïr el seu eixercit per Capadocia i Frigia, fins a la serra del Tauro, a on el 15 d´agost de 1304 se donà una terrible batalla en les Portes de Ferro. L´eixercit de Roger de Flor, reforçat per Bernat de Rocafort i d´uns 5.000 homens, va descobrir a les tropes turques, 20.000 infants i 1.000 ginets, amagades i preparades per a atacar-los. Els caçadors foren aixina caçats i els turcs, encara que eren molt superiors en numero, foren novament vençuts. Els almogavers traspasaren el Tauro i arribaren, per la passera de les Portes de Ferro, a la Chicoteta Armenia. Si l´emperador Andrònic havia encarregat a Roger salvar Filadelfia, el capità dels almogavers havia arribat fins a les antigues fronteres de l´Imperi. Roger va decidir llavors pegar la volta, passar l´hivern en una comarca segura, i en la primavera, seguir la campanya.
Llavors, ya complit el seu paper, Roger de Flor i els almogavers es convertiren en una presencia molesta per als bisantins. En Magnesia les tancaren les portes. Pero Roger va decidir presentar-se davant de l´Emperador, duguent a les seues tropes a Gallipolli. Allí arribà Berenguer d´Entença, segon fill del senyor de Chiva, junt a mil trescents almogavers. Berenguer era un cavaller famós, pero ara que el perill turc havia desaparegut, tota la seua tropa era vista més com un problema que com una solució. ¿Acas un eixercit aixina no podia prendre el poder, derribar a la decadent dinastia bizantina i posar en el tro a un princip de la Casa d´Arago? ¿No havia passat lo mateix cent anys abans, en els francs de la Quarta Creuada? Els bisantins esperaven que Roger de Flor i Berenguer s´enfrontaren, pero no fon aixi: Roger va voler renunciar al carrec de megaduc a favor d´Entença, aduïnt la seua major noblea. Llavors, l´Emperador nomenà césar a Roger de Flor.
Este nomenament va suscitar un gran rencor en l´anima de Miquel, hereu de l´Imperi. Llavors, va convidar a Roger de Flor, la seua esposa i els seus capitans, a una festa en Adrianopolis. A principis d´abril de 1305, en mig de la celebracio, un sicaris es llançaren damunt del César, i l´apunyalaren. Llavors, començà la cacera d´aragonesos, valencians i catalans per tot l´Imperi. Hi havia uns set mil homens a les ordens de Roger de Flor: els mil trescents que havien escoltat a Roger de Flor a Adrianopolis foren assasinats, com també passà en els almogavers de Constantinopla i l´almirant Ferran d´Ahones. Pocs dies despres, d´un total de setmil almogavers, a soles quedaven tresmil trescents infants i doscents cavallers, que foren assejats en Gallipolli.
La mal coneguda com “Vengança Catalana”
Aquells almogavers –que ya no eren sols nadius de la Corona d´Aragó, puix agrupaven a atres tropes mercenaris de l´Imperi, com els alans, els turcoples, etc. formaven un conjunt variopint, conegut com “La Companyia”. Una vegada “fora de la llei”, feren un sagell, en el qual apareix l´image de Sant Jordi, antic patró del Regne de Valencia i de l´antiga Corona d´Aragó, en l´inscripció: “Sagell de l´host dels francs que regnen en Tracia i Macedonia”. Esta “Companya” o “Companyia” hui es coneguda pels historiadors com la “Companyia Catalana”, pero Muntaner no la nomena aixina, i en el sagell els almogavers no es consideren “catalans”, sino “francs”, nom que en el qual eren coneguts en Grecia tots els europeus occidentals. Un dels capitans de la Companyia era “portogalés”... Coses de la nomenclatura historica.
En Gallipolli s´havien quedat Berenguer d´Entença com megaduc, i Bernat de Rocafort com a “manescal de la host” (Muntaner, cap. 215). Es fortificaren en Gallipolli, matants a tots els grecs de la ciutat. Mentres Rocafort feu la guerra per terra, Entença s´embarcà en cinc galeres per a fer la guerra per la mar, pero fon apresat pels genovessos. Mentrimentes, el mateix princip Miquel es posà al front de les tropes que assejaven als almogavers en Gallipolli.
Llavors, Bernat de Rocafort, personage que no se sap a on naixqué -pogué ser molt be valencià-, va decidir fer una eixida contra els bissantins. Quan estos descobriren que la Companyia abandonava la ciutat, llançaren la seua poderosa cavallería a l´atac, a través de l´estreta llengua de terra que unia la peninsula de Gallipolli al continent. Llavors, els almogavers llançaren damunt dels ginets una pluja de darts, i mentres la carrega era detinguda en sec, Rocafort, al front dels seus cavallers, atacaren per un costat. Els almogavers desventraven als animals, sembrant la confussió absoluta, i finalment els cavallers bissantins varen fugir, acaçats pels antics mercenaris. Després, els almogavers s´enfrontaren a la resta de l´eixercit bissantí, atrincherats dalt d´un tossal, avançant com una ona irresistible als crits de “¡Aragó, Aragó!, ¡Sant Jordi!”. Era el 7 de juny de 1305, i els bissantins foren totalment vençuts.
A partir d´este moment, la Companyia començà a menejar-se per l´Imperi Bisanti. Després de derrotar al princip Miquel, la Companyia es va dividir en tres grups: un es va quedar en Gallipolli, prenint esta ciutat fortificada com una base d´operacions i comerç; atre, quedà baix el comandament de Bernat de Rocafort; i un tercer va seguir les correries de Ferran Xemeniç d´Arenós (parent dels senyors de Cortes d´Arenós o “de Arenoso”). Gallipolli fon atacada, quan es va saber que estava poc guarnida, pels genovessos. Pero Muntaner la va defender en habilitat, junt a les dones dels almogavers, que defengueren les muralles en ferocitat. Finalment, els genovessos es retiraren.
Mentrimentes, Berenguer d´Entença va obtindre la llibertat gracies a la diplomacia de Jaume II. Berenguer d´Entença contractà en la Corona d´Aragó a 500 homens, i va tornar cap a Orient. Pero Rocafort no estava dispost a cedir-li el comandament suprem, i abdos capdills es barallaren. Llavors, el Consell dels Dotze, que regia la Companyia, va decidir que els almogavers es dividiren en tres grups, encapçalats pels capitans Rocafort, Entença i Arenós; i que cada home era lliure de triar al cap al qual seguir. No obstant, Arenós es va posar a les ordens d´Entença, i realment, la Companyia quedà dividida en dos. Cadascuna inicià llavors la seua campanya.
En aixó, Fadric de Sicilia envià al seu nebot, l´infant Ferran, fill del rei de Mallorca, per a encapçalar la Companyia. Berenguer d´Entença i Ximenis d´Arenós es presentaren ràpidament en Gallipolli per a prestar jurament a l´infant. Pero a Rocafort, que es trovaba assejant Nona, i contava en el contingent més numerós, l´aparició de l´infant Ferran no li feu gens de gracia, puix suponia perdre la seua independencia i tallar totes les seues ambicions. Llavors, va manipular a l´assamblea del Consell, la qual va anunciar que acceptarien com a cap suprem a l´infant Ferran, pero en el seu nom propi, no com a delegat de Fadric de Sicilia. Ferran no podia traicionar a son tio, i va renunciar al comandament, que era lo que havia previst Rocafort.


ELS TITULS D’ HISTORIADOR ARA ELS SORTEJEN EN LA TOMBOLA.




Autor: Ferrer.
30-7-2004.

Yo pensava que un obtenia la llicenciatura en la Facultat, pero ara em done conte de que no. Que ara els tituls d’ historiador es regalen en pots de detergent o enviant un mensage de movil a algun concurs de la tele. No sé quin sera el rigor i professionalitat dels historiadors en l’ estranger pero done fe que a Valencia i Espanya son uns embusters que s’ inventen l’ historia i que es mereixen el mateix respecte i fiabilitat que una escopeta de fira.

La serie Memories d’ Espanya de TVE mostrà Espanya com una realitat mes alla del temps i de l’ espai, i tilda d’ espanyols a habitants de l’ Imperi de Roma o Al-Andalus. Als coleges s’ estudia l’ historia de països de ciencia-ficcio com el “Principat de Catalunya” o la “Confederacio Catalano-Aragonesa”. Yo mai negare l’ existencia del Comtat de Barcelona i el Regne d’ Arago pero d’ ahi a fabular principats sense princip dista un mon.

Als llibres de text es conta que en la Reconquista els catalans poblaren el Regne de Valencia... Puix deurien fer-ho ab una maquina del temps puix en 1238 Catalunya no existia. Atra cosa son els comtats precatalans, que son anteriors a Catalunya i per extensio mai sinonims d’ ella. Alguns llibres validen el “Regne Medieval de Catalunya” i els “Països Catalans”. D’ ahi a parlar cientificament del “País de Nunca Jamás” va sols un pas.

L’ Editorial Bromera publicà Curial i Güelfa, un classic valencià del segle XV. En esta versio, a cura de Salvador Vendrell, apareixen països com Alemanya, Italia o Catalunya (inexistents en el segle XV). Aixo es com si llegires a En Quixot de la Mancha que el Quixot era el cavaller mes valent de tota l’ Unio Europea (UE). Estic fart de sentir que Plato era grec i Miquel Angel Bonarroti italia quan tals estats son posteriors ad ells.

Ara hi ha una corrent que diu que la Guerra Civil fon un conflicte de fascistes contra comunistes (quan ho fon de fascistes contra democrates), que la guerra fon iniciada pels republicans (!!!), que estos volien instaurar un estat comuniste (Espanya ni tan sols tenía relacio diplomatica en l’ URSS abans de la guerra), i que de no ser pel general Francisco Franco aço ara sería com Europa de l’ Est (quan la Republica pretenia imitar a França), etc.

En este tipo d’ animalades anticientifiques i barbarismes anacronics els historiadors lo unic que fan es el ridicul i desprestigiar una professio que es mereix el mateix credit que adivins com Rappel o la pitonisa Lola. En l’ alt rigor i prestigi demostrats pels historiadors, el sol fet de que diguen que el Valencià es un dialecte del catala constituix una prova per a estar segurs al 100% de que es un idioma independent del catala i distint d’ ell.