EL NACIONALISME CULTURAL VALENCIÀ

E

ls valencians tenim una consciencia clara de que tenim una historia, una cultura, unes institucions i una llengua,  que si en l’epoca migeval  la catalana va ser la mateixa que la valenciana fon degut, com escrigue J.M. Guinot i Galan (Las Provincias, 24.1.88), ”perque Valencia i el valenciá per raons sociologiques, politiques i principalment lliteraries (els classics valencians) s’havia erigit en llengua standart”. Qui va donar carácter de llengua lliteraria foren nostres classics valencians i, per aixo, el català existi i cobrá dignitat partint de nostres classics...  Atra cosa es lo que en posterioritat ha succeit i lo que ha vingut ocorrint des de la Renaixença catalana hasda l’actualitat... Pero aço es atre cantar.

Un proyecte per al valencianisme politic.

Qualsevol proyecte de futur per al poble valenciá deu arraïlar-se  en el passat. Tot canvi o revolucio al marge del poble está condenat al fracas. Una sociedad que haja perdut o perga sa memoria historica dificilmente podra reconstruir-se. Una comunitat que vullga tindre un proyecte sugestiu  de vida en comu -al dir d’Ortega i Gasset- no pot basar-se en una comunitat dual o plurinacional antagonica, perque,  mes tart o mes pronte  tendrá a autodestruir-se...., a seccionar-se. Tot estat plurinacional que no tinga vocacio vertebraora, que no estiga uniformá, porta en lo seu si la raïl de sa propia destruccio. Ad este respecte, la tesis fusteriana partidaria de l’existencia de dos comunitats culturals antagoniques, incompatibles i irreductibles coexistents en l’Antic Regne de Valencia es desintegraora, i certament reductora i apoquiora de la gran obra de Jaume I. Els pancatalanistes defenen que la Valencia “castellana(¿)” pase a formar paart de Castella y la valenciana de Catalunya. Esta seria la teoria partidaria d’una interpretacio antagonica de l’historia del poble valenciá.

No pareix, no es aconsellable, que les coses hagen anat ni deguen anar per eixos camins..., que certament debilitarien la presencia dels valencins en el conjunt de l’Estat Espanyol.

Per raons cientifiques, historiques i tambe politiques no podem acceptar l’interpretacio antagonica ni tampoc “criolla” o dual, de nostra historia, encara que en  est ultima teoria  es propugne  l’armonia entre abdos comunitats i cultures.

Els que propugnen la tercera via no es plantegen el coneiximent de la intrahistoria valenciana per a, des d’ella, vore si en realitat l’afirmacio de Fuster de que n’hi ha dos cultures antagoniques es certa  o, pel contrari, cap una interpretacio mestiça i no criolla de nostra historia, encara que insistixc, siga bilingüe. La tercera via afirma que existixen dos cultures que son les dos peces d’una mateixa tisora, pero, partint, de que son dos coses. ¿Es cert que n’hi ha dos cultures diverses i antagoniques? ¿O en realitat es una unica cultura valenciana, trasunt d’una mateixa realitat economico-social, encara que bilingüe?. Yo m’incline per est ultima afirmacio.

N’hi ha que profundisar en l’historia de Valencia de l’epoca prejaumiste, que está determinant tota la super estructura cultural, nostres pautes de conducta. L’historia de Valencia te que ser interpretá globalment, tenint en conter les epoques pre i jaumistes. Ningu pot dubtar que l’estructura economica agricola valenciana es fonamental per a la correcta interpretacio de nostra historia. I pense’s que les bases de nostra organisacio economica es troben en l’epoca romana i, fonalmentalment, en l’arap. El Rey En Jaume ordená i tolerá que en Valencia se regira tot segons anscentral costum, cas del Tribunal de les Aigües, (orige arap) per citar un eixemple. Protegi a araps i judeus en ses mesquites i sinagogues. No s’enten l’epoca jaumiste sense la pre-jaumiste. S’impon una interpretacio global del poble valenciá. Deu de ser una interpretacio autoctona: existix un unic poble -el poble valenciá- en una historia vixcuda en comu, en uns condicionaments economics tambe comuns i, per tant, en una super estructura cultural deferenciá, trasunt d’eixa realitat  economica, social i historica. El bilingüisme existent no implica, ni te que implicar, en modo algu, la realitat de dos cultures. Es de sobra sabut que la llengua es fonamentalment un  element d’intercomunicacio social i, per tant, un reflex i, a sa vegá, un factor de cultura.

                                                           Joan Ferrando i Badia – Març del 2.001                                                                                           Catedratic Emerit de Dret Constitucional i Ciencia                                                                Politica. Universitat “Rei En Joan Carles” Madrit.                                                                Doctor Honoris Causa.