SOGRES I NORES

 

Miquel era bon chic, pero aixo no vol dir que caria de caracter. Es casà en una fadrina, Elvira, tambe bona chica, pero molt enmarada, es dir, molt apegada a les sinaües de sa mare.

Al casar-se, Miquel i la dona es posaren a viure en un pis a banda de sos pares, cosa que Miquel va eixigir, perque coneixia la tendencia marera de la novia, tendencia que continuà, aumentada, despres de casats: Elvira no donava cap pas sense consultar a sa mare.

La conducta d'Elvira no haguera tingut importancia si no fora perque ella va establir tanta discriminacio entre el tracte que li donava a sa mare i el que li mereixia la sogra. A la mare, l'acaronava, li fea festes i li portava regals: a la sogra, no parava de fer-li desaires; per a sa mare no li dolia res; en la sogra es mostrava de lo mes gorromina.

Les coses van arribar aun punt, que la mare de Miquel, no podent soportar la conducta de la nora, se va queixar al seu fill.

Mira, Miquel, d'ara en avant no chafare mes ta casa: la teua dona no para de fer-me desaires, u darrere d'un atre. A vegades toque a la porta i fa com qui no ho sent i no m'obri. Unes atres voltes estant de visita, als dos minuts diu que ha d'eixir i m'obliga a anar-me'n. Ademes està insoportable: tot lo que li dic li cau mal i tot lo que faig ho censura.

Miquel per sa part, ya havia observat, perque no estava cego, que quan la visitava sa mare, Elvira li abocava sa casa: verdures, fruites i tota classe de productes que Miquel portava del camp.

Decidit Miquel a acabar en aquella discriminacio, va posar en practica el següent remei: quan portava a casa pebreres, tomates, criadilles o lo que fora, observava com qui no ho fa, lo , que Elvira li donava a sa mare, i despres li ordenava a la dona que li portara igual cantitat a la sogra.

Lo mateix fea quan es tractava d'alguna compra de la dona en el mercat. Al principi la dona prenia una acalorada, pero s'aguantava. Mes a la fi va rebentar i es queixa al marit:

Miquel, aço no es pot resistir: nos arruinarém.

A lo que el seu marit en tota calma respongue:

Tant de dret te ma mare com la teua a les coses nostres. Si la una es ta mare, l'atra es ma mare, les dos estan en el mateix lloc.

Elvira veent que li rascaven la boljaca, va frenar les distincions que li fea a sa mare, va dependre la lliço i en avant va tractar a la sogra com a sa mare.

I posades les coses en son lloc, tots quedaren contents i pagats i foren feliços.

 

Artana Estiu 1995

Per Josep Maria Guinot i Galan

El Pare Guinot.