Autor: Josep Teixidor
Ajuntament de Valencia – 1999
Signatura: ARV. DM 1431/1-1431/2.
Capitul XXII – pag. 117 y següents.
Feta la convocatoria es passà al nomenament dels
juges. El Parlament d’Alcanyis, representat en lo Regne d’Arago, començà
l’accio de nomenar els tres de sa nacio: Al governaor Gil Ruiz de Lihory y al
justicia d’aquell regne, y juntament envià orde al Parlament de Tortosa que
triase als tres perteneixents al contat de Barcelona. Este convocà als
vintiquatre diputats que tenia en la Junta Gran d’Alcanyis, els quals nomenaren
juge pel contat de Barcelona al doctor Guillem Valseca; y en nova accio que
alli se’ls conferi, nomenaren juges per lo Regne de Valencia a Sant Vicent
Ferrer, a Giner Rabassa y a Arnaldo de Conques.
Reclamaren els Parlaments de Valencia, alengant que
tambe tenien dret a triar ses tres juges valencians y seguidament d’allo el
Parlament “de dins” que estava en Vinaros, nomenà per juges a Bonifaci Ferrer,
a Giner Rabassa y a Arnaldo de Conques. No els v’admetre la Junta d’Alcanyis,
responent al Parlament de Vinaros que siguent el “de fora” resident en
Traiguera, compost de la major part dels nobles de lo Regne de Valencia, no
podia el de Vinaros, ser ni cridarse el “Braç Militar” quina era esa accio y
nomenament. Y en força d’allo l’eleccio era nula y a soles admitien a Bonifaci
Ferrer, no com a electe en lo del Parlament, sino merament per ses relevants
penyores. Pero dels atres que faltaven, l’u seria nomenat per la Junta de
Tortosa y l’atra per la d’Alcanyis.
En vista, empero, de que tota l’accio de nomenar
juges estava ya encapçalà en els que concurrien en la Junta d’Alcanyis (perque
encara els dos Parlaments valencians hi havia donat els seus poders als dits
embaixaors Miquel Novales y Joan Mercader) resolvi tota aquella gravíssima
junta –com per conveni nou- que el
nomenament de tots els juges heu feren el governaor y el justicia d’Arago, els
quals en aprovacio de tot aquell consistori nomenaren juges als següents:
Per lo Regne d’Arago a Domingo Ram, Bisbe d’Osca; a
Francesc Aranda, natural de Terol, donat del monasteri de Cartoixos, cridat
“Porta Coeli”, quatre llegües distant de Valencia; a y Micer Berenguer de
Bardaxi. Pel contat de Barcelona foren nomenats Pere Sagarriga, Arquebisbe de
Tarragona; Guillem de Valseca y Bernat de Gualbes. Per lo Regne de Valencia a
Bonifaci Ferrer, general de la Cartoixa; Mestre Vicent Ferrer (l’heroe d’esta
historia) y que hi havia segut conseller y almoyner major del rey Joan I; y
Giner Rabassa, que hi havia segut del consell del rey Pere IV, gran legista y
gran cavaller, pero ya vell de huitanta anys.
Es va fer este nomenament y es conclui lo dia 14 de
març d’este anys de 1412 y es varen graduar els nomenaments pest orde:
Assentantse en lo primer assent el bisbe d’Osca, el germa Aranda (varo de gran
testa y molt virtuos, que tambe hi havia
segut conseller del rey Pere IV) y micer Berenguer de Bardaxi. El segon assent
el ocuparen el bisbe de Tarragona Guillem de Valseca y Bernat de Guelbes, y el
tercer assent el preniren Bonifaci Ferrer, nostre Vicent Ferrer y Giner
Rabassa. Estos juges encara que, segons
digueren, deurien trovarse en Casp el 29 de març, en tot, eixe dia encara no hi
havien arribat ad esta vila Vicent Ferrer y son germa, com tampoc Valseca y
Rabassa, pero aplegaren pocs dies despres y a mediats d’abril ya estaven tots
en Casp.
En eixos mateix dies Carles VI de França, tio de
Lluïs conte de Guisa, y Violant, Regina de Napols, mare d’este princip, cassà
en Lluïs d’Anjou II d’este nom y rey de Napols, donaren en la Junta d’Alcanyis
per juges sospitosos: Al bisbe d’Osca, a Bonifaci Ferrer y tambe a Bardaxi y al
germa Aranda, oferint per mig de ses Procuraors deixar provats els motius que
els convenciese de parcials davant dels cinc juges restants, dels quals era u
el nostre mestre Vicent Ferrer. ¡Rara veneracio dels princips a nostre sant y
mostra ilustre del concepte gran que hi havien format de sa integritat
incorrupta y amor a la justicia! ¡Constituintse en rey de França y una regina
de Napols juge, en querella que fea contra lo seu mateix germa Bonifaci Ferrer,
acusantli y recusantlo per sospitos y parcial!... Oixque el sant en el conjuges
les raons que alegaren els Procuraors Reals y reconeguent no ser prou pera
declararlos sospitosos y parcials, deixaren en son grau y estimacio als dits
quatre juges y passaren per est acort els dits rey y regina.
En este mig es manifestà infatuat Giner Rabassa y
havent els demes juges averiguat sa malaltia l’excloiren de la judicatura y
nomenaren en son lloc a Pere Bertrán, doctor, valenciá, jurisconsult insigne.
Aixo s’eixecutà a mediats de maig, quan ya els Procuraors y advocats dels
princips pretenents estaven en Casp. Y els juges haventles oit les raons que
alegaren sobre el dret de ses principals es tancaren en lo castell, escoltats
de gent d’armes y escomençaren a liquidar la calitat del dret que cada
pretenent tenia, segon l’alegat y segons els Furs de la Corona d’Arago y
naturalea d’este Real Vivent. Y despres de varies conferencies passaren a
resoldre els punts concernients y respectant a la principal causa per est
orde:
Lo primer donaren per incapaços d’heretar esta
Corona a les femelles. Y aixi donaren per constant que la regina Petronila no
succei com a senyora propietaria a Ramiro son pare. Ni a Alfons II, fill d’esta
regina lo succei en la Corona d’Arago per la donacio que ella li fiu, sino que
l’heretà per si a soles com a varo mes “propinquo” al dit Ramiro, yayo seu.
Sentà esta veritat y fundà en lleys del Regne, passaren a excloir en la
successio a Violant, regina de Napols y a Isabel, contesa d’Urgell. Este punt
de no heretar femella era ya materia notoria com s’havia vist en l’any 1396 en
que mori el rey Joan, no passà la corona ni a Joana, contesa de Foix, ni a
Violant, regina de Napols, filles seues, sino a son germa Marti, duc de
Montblanch, y aixo sense el menor litigi ni rao de duptar entre els juristes y
jefes de la Corona. Y encara que el de Foix, en set de regnar, va fer alguns
moviments inutils de voler entrar conquistant no trobà s’ambicio abrigo algu en
els provincials.
Proseguint els juges en
l’averiguacio dels drets dels pretenents, excloiren a Lluïs, conte de Guisa. La rao fon perque quan la
regina de Napols, sa mare, en l’any 1396 (en que va morir el rey Joan, son
germa) quedà excloida d’heretar esta Corona per ser femella, encara no hi havia
naixcut Lluïs ni concebit, y com entonces passá el dret a l’infant Marti, mai Lluïs
va fer morada el dret a la Corona, perque una vegà pasat al germa del difunt ya
buscà el mes propici al posseidor y en eixa properia l’excedia en un grau
l’infant Ferrando, que era net del rey Pere IV de qui Lluïs era besnet.
Excloiren a Alonso d’Arago, duc de Gandia, net de
l’infant Pere, que fon germa del rey Alfons IV. Y la rao fon perque este rey,
com a primogenit de Jaume II evacuà en si tot el dret que pogueren tindre ses
germans y els descendents d’ells. Y el dret al Mayoraç una vegà en ell ya no
cridava en atres que a son fill major y en manca de fill als descendetns mes
propicis; y aixi pasa tot a son fill Pere y d’est a Joan y Marti, ultims reys
de la Casa d’Arago. En virtut d’aço els ducs de Gandia que procedien de
l’infant Pere (quin pret hi havia evacuat son germa major) ya per eixa via no
entraven en l’herencia. Perque els transversats una vegà repudiats, no
s’admitien mentres quedaren descendents del rey Alfons, que els hi havia
excloit.
Per eixa mateixa rao
excloiren els juges al conte d’Urgell. Perque Pere IV absorbí en si tot el dret
que poguera tindre a la Corona son germa l’infant Jaume, yayo del dit conte.
Excloiren tambe els juges a Joan II, rey de
Castella, fill d’Enric III, qui lo fon de Leonor, germana de Marti, rey
d’Arago. Fundaren esta exclosio de Joan en que, si be son pare Enric hi havia
segut el primogenit de la dita Leonor y l’infant d’Antequera son fill segon,
mai aplegà el cas de causa y plantase el dret ad esta Corona y com mai tingue
el dret de son yayo matern en si, mai lo pogue passar a son fill Joan; y en el
temps present ya el dret del l’infant Ferrando tenia antelacio per quedar
parient mes proxim a Marti, ultim posseidor.
Passaren despres a excloir a Fadric, fill no
llegitim de Marti, ray de Sicilia, el que alegava que pera eixa illa siquiera
estava llegitimat y era fill natural. Respongueren els juges que pera ser fill
natural hi havia que constar que sa mare no hi haguera tingut comerç en
atre que en son pare; ni est en atra, lo
qual era falls puix que Leonor (una germana seua) era filla d’atra mare, en que
quedava illegitim y per cobnsegüent excloit de succeir en la Corona, segons lo
dispost per Jaume el Conquistaor. En lo
de s’alegà llegitimacio s’averiguà ser llimitat y a soles pera poder succeir en
la facenda de la regina Maria com a contesa de Lluna, yaya parrterna seua.
Alegà el de Gandia que, mancant ya la llinea de la
Casa Real d’Arago, y els demes que en lo seu testament instituia lo rey Jaume,
el Conquistaor, li tocava ad ell la Corona per tindre en si el dret del duc son
pare, el qual hi havia segut el mes propici al dit rey Jaume, del que fon
tercer net, y afegia que aixi heu ordenava el mateix rey en lo seu testament.
Responguerentli que esta disposicio testamentaria era invalida perque el dit rey
no podia perjudicar a son primogenit en la successio d’este real vivent, ni
este als primogenits que se foren seguint y en manca d’ells se ria el mes
propici.
En força de l’actuat hasda aci pels juges quedava el
dret de l’infant Ferrando de Castella, conegudament ventajos, puix cridat el
vivent d’este Real Mayoraç, per sa naturalea (mancant la llinea varonil) el
varo mes viu en parentesc d’ultim posseidor llegitim, ningu en eixe grau de
parentesc l’igualava. Era net del rey Pere, pare de Marti ultim rey, que no hi
havia deixat fill ni germa y aixi l’era el mes allegat.
No hay comentarios:
Publicar un comentario