RAMADHA (Ramadhan)

Font: Enciclopedia Universal Ilustrá – Espasa-Calpe – Madrit 1.991 – Tom. XLIV pags. 470-472   

Noven mes de l’any musulma, cridat del dejuni i que correspon en l’orde religios a la nostra Cuaresma. Lo seu nom pot traduir-se con “calor abrasaor” sens dubte perque  en lo calendari antic caia en l’epoca mes calurosa de l’estiu. El dejuni es una de les cinc bases de la religio mahometana.

Institui Mahoma un dia de dejuni voluntari al que es cridá Achora i que caia en el decim dia del mes de moharrem, primer de l’any. El dejuni d’un mes no el decretá hasda el segon o tercer any de l’hegira (fugida de la Meca a Medina) o siga cap al 624-625 de nostra era. Es una imitacio de la Cuaresma del cristians, la qual sols durava trentasis dies entre els orientals, en l’epoca primitiva. He aci lo que sobre aço diu el Coran: “¡Oh vosatros els creyentes! Escrit está que debeu de fer dejuni, com tambe está per als que vinguren abans que vosatros, per lo que debeu de temer tota falta ad este precepte. Este dejuni tindrá dies contats, pero aquell de vosatros que es trobe malalt en este temps, o que estiga en viage, de modo que no puga cumplir l’obligacio, elegirá, per a cumplir en este dejuni, atres dies, pero en numero igual als dels prescrits. I aquells que poguent observar el precepte no el observaren, se’ls impon l’obligacio d’atendre al sustent d’un pobre, per a rescat...  I el que espontaneament feya lo millor, alimentant a un pobre mes abundament de lo que la llei mana, tant millor per ad ell. Pero si feu el dejuni tant millor per a vosatros. Si aixi ho sabeu, aixi ho fareu. El mes de ramadha es el que fon manat que el Coran baixase del cel, per a direccio dels homens, i en el qui es declara tot lo necessari per a la direccio i distincio, es el mes destinat al dejuni. I aquell de vosatros que  assistira al mes del ramadha desdijunara i que estiguera en mal o en viage fará dejuni un numero igual d’atres dies. Deu vol donar-vos la facilitat d’eixercitar-ho i vol evitar-vos dificultats, pero vol que completeu el numero de tals dies, i que alabeu al Senyor per a que vos dirija i per a que li doneu gracies (Sura 1, versicul 170 a 181)”.

Ademes d’aço Mahoma reglamentá el dejuni en la forma següent: Abstencio de tot quemenjar des de l’amaneixer a la posta del sol. Abstencio de tot contacte carnal en tal periodo.Queda autorisat per la nit. El Profeta declara saber que la privacio nocturna no era cumplida “Pero Deu complagut de ses fidels els ha perdonat” El Profeta autorisa lo que sap que seria inutil prohibir. “Practiqueu, puix, i deixar sempre lo que el Senyor escriu per a vosatros, i menjar i beure tota la nit hasda que siga facil distinguir el fil blanc del fil negre, aço es, hasda la matiná”. La menstruacio de la dona la dispensa del dejuni. Ningu creyent deu sangrar-se, ni deixar correr sa sanc voluntariament mentres dure el ramadha. A la fi d’est es deu senyalar en la festa Aid Es Seguir, que dura tres dies. En el Marroc es celebra en este motiu una cerimonia publica important. El governaor de la ciudad es dirigix acompanyat de la seua comitiva a la Misal-la o muralla de les oracions, a on un predicaor (Jatib) pronuncia el Jatba, o siga l’orcio publica en nom del Sulta. Rematat el sermo esclata una salva de vintiuna canonaes, indicant que acaba el Ramadha i que escomença la festa que el tanca: el Aid Es Seguir. Els tres dies d’esta es criden els tres dies del perdo.

Este mes es considera com de retir i meditacio, en el que els devots invertixen la major parte del seu temps en llegir el Coran. Les portes de l’inferm estan tancaes les del parais obertes, i els dimonis llançats.

Tots els llibres sants, inclus els dels judeus i cristians, han segut revelats en el mes del ramadha.    

Una nit del ramadha va rebre per primera vegá el Profeta l’inspiracio de Deu per a escriure el llibre sant. No es coneix exactament la data d’eixa nit, pero es supon que font el 27 del mes. En ella baixaren els angels el Coran del septim cel al primer. Els fidels la passen en la mesquita recitant el veu alta el llibre sagrat.

A proposit del rigor i escrupolositat que els araps cumplixen este precepte, referix Colaco (Viage del Rei Ferrando de Portugal al Marroc, 1856)  que havent eixit el Raja a rebre a Sa Magestat  a la Porta de la Marina de Tanger, com era el mes del Ramadha i el rei fumava, el rajá, en el moment de acostar-se al rei s’emportá, en la ma esquerra i en gran disimul, a la boca i nas  una de ses puntes de l’albornos, per a no aspirar el fum del tabac, mentres en la ma dreta fea els acataments de cosstum. I Badia i Lebrich (Ali-Bey), en Viages de Ali-Bey per Asia i Africa durant els anys 1803 a 1807 (Valencia 1836) diu que el dejuni, en el mes del ramadha, s’observa en tant de rigor, que el musulma que el quebranta voluntariament, sense causa llegitima, sobretot, en presencia d’atres, es fa acreedor a la pena de mort com infidel. El Coran, empero,  dispensa de l’obligacio del dejuni als malalts i als que van de viage, i la Sunna (Tradicio) exten est excepcio als menors de catoze anys i als ancians decrepìts, a les prenyaes, a les dides (nodrizas) i, en general, a tots aquells a qui el dejuni poguera perjudicar greument la seua salut. Qualsevol atre que quebrante voluntariament el dejuni, encara que no el haja vist ningu, está obligat en consciencia a dejunar setanta i un dies, si vol que Alá el perdone el pecat. El que morira sen s’haver cumplit esta pena expiatoria, ha de deiuxar consignat en lo seu testament per als seus hereters l’obligacio de donar a un pobre mija mida de blat o una de datils o de ciba per cada dia de de juni que deixá de cumplir. Durant el ramadha els moros, per regla general,  visiten en major asiduoidat que d’ordinari les mesquites, recen devotament en ses cases, dediquen mes temps a la llectura del Coran, els rics repartixen quantioses almoines entre els necessitats i no es celebra festa alguna publica; no obstant, a l’aplegar la nit, es posen molt contents perque poden menjar i beure hasda saciar-se, resultant indescriptible l’algarabia que s’escolta a l’obscureixer, al moment que sonen les canonaes d’avis.

En Egipto i atres països subjects al mahometanisme, pero en els que ya la vida moderna ha entibiat les creencies primitives, l’escomençament del ramadha es determina pels calculs astronomics. En canvi, en atres països mes tradicionals, per eixemple, Marroc, reina encara l’empirisme astrologic i escomença a contar-se el ramadha des de l’aparicio de la nova lluna. Si el cel está nubol, de modo que impedixca vore l’astro de la nit, se conten trenta dies del mes de chaaban (que sols te ventinou i precedix al ramadha) i en este cas es detrau d’este el dia que s’agefi a l’anterior. Si el 29 de chaaban apareix la lluna nova en l’horiso, es prou per a que alguns testics oculars ho declaren aixi dabant de l’autoritat competent, per a que que este fasa anunciar al poble l’escomençament del dejuni,  lo que es fa per mig de tirs d’espindarga des d’algunes de les altures inmediates, y al deixar escoltar als almuedans des dels minarets, el lugubre sonit de les trompetes, ya tambe per mig d’una canoná, des de la bateria de la plaça.

En la llum del dia tanca el creyent sa boca als menjars, a la beguda i hasda el tabac; el que pot viure sense treballar, procura matar la fam en el somni, pero la gran masa, la que guanya el sustent en l’esforç, no interrumpix el treball per causa del dejuni, i estem per assegurar que no desmaya tampoc en la labor, sols que procurant treballar el temps que els mesos restants dedica al menjar, procura adelantar el quefer per a aguardar descansat l’aplegá de la nit, i aixo no sols per a aliviar-se aixi de la tortura de la fam sino tambe per a compensar les hores que furten al somi els menjars que fan per la nit. Durant el mes del ramadha suprimixen tambe els mahometans els banys i els perfums, entregant-se a canvi a eixercicis piatosos que duren a vegaes hasda que els almuedans des de l’alt de ses mesquites anuncien en ses cantics lliturgics que ha aplegat la matiná i deu la penitencia escomençar de nou.

Al rematar el mes, els imans aguaiten des de la torre dels santuaris l’aparicio de la lluna nova, quina aplegá anuncia el fi del llarc dejuni. Quant el Mufti comprova en ses propis ulls que el Ramadha s’acabat, es trasllada processionalment al palau del jalifa per a anunciar-li la fausta nova i desijar-li tot genero de felicitats, puix en eixa nit es, segons tradicio pòpular, quant fixa el Senyor els destins de l’humanitat per a tot l’any; per aixo el poble musulma implora humilt durant el dit mes la clemencia divina, alçant al cel ses plegaries i purificant el seu cos en la mortificacio i el dejuni.

Son notables els enlluernaments de Constatinopla; mils i mils de llums soflamen l’atmosfera en rogenques esplendors semejant una corrent de lava ardent. Es el reflex, sobre l’aigua, de les llums de grans minarets de les mesquites, de tan maravellos efecte, que una vegá vist no s’oblida mai. Es prolonguen els enlluernaments en les dos vores d’Europa i Asia, formant dos rics cordons que tracen un inmens semicircul, en els quales es distinguixen facilment les dos mesquites imperials, que es dibuixen netament en carácter de foc en la boveda celest.

S’alça magestuosa, sobre totes les demes, la mesquita del Sulta, en ses sis minarets de tres files de galeries rodejaes d’amples circuls enlluernats, units per guirnaldes de foc de distints tonos, que els enllacen i quina fosforescencia adquirix mes vivacitat quant un soplo de aire els comunica suau movimient. Tanta diversitat de llums, al reflexar en les parets de marbre i cupules dauraes dels edifics, fan resaltar les formes i els adornos de l’arquitectura, produint al mateix temps  magics contrasts de llum i ombres al topar en la penumbra dels pins i els cipresos i en les columnes de fum que s’alcen per tots els ambits de la ciutat.

Este lluent espectacul, duplicat per lo seu reflex en les aigües de la mar, oferix als ulls encantats els mes fermosos matisos del prisma i els focs fosforescents del diamant soflamen la superficie de la mar, i les imnumerables barques que naveguen en tots els sentits el port i el canal pareixen nadar en un mar de foc.

Afegixca’s ad aço els crits de la gaubança del poble, que s’agita, correguent per la vorera en antorches enceses i als acorts d’una musica prou sorollosa que expressa molt be el deliri de l’alegria i es compendrá l’impressio que causa esta escena a qui  presencia per primera vegá la maravellosa nit del Ramadha en Constantinopla.