Autor:
Joan Ignaci Culla
Las Provincias 18 d’agost de 2006
Joan
Esteve, notari de Valencia, edita en Venecia, el 3 d’octubre de 1489, el Liber
Elegantiarum , diccionari llati-valencià, considerat el primer impres en
llengua romanica. La magnitut de l’obra es tal que uns (els castellans) l’han
obviat, destacant al de Nebrija, i atres (els catalans) l’han convertit en un
dels pilars basics a on se sostenta la llengua catalana. Si l’autor estiguera
viu es remouria en la seua tumba, no per l’ignoracia d’estos ultims, sino per
la manipulacio que fan del seu llibre, en benefici d’una maquiavelica unitat de
la llengua, que tant els agrada als del nort, com als apesebrats i enemics de
la llengua valenciana de l’AVLl.
Abans d’entrar en les particularitats del llibre, convindria aclarir que l’argumentacio que anem a donar no es fruit de l’apassionada defensa del valencianisme cultural (que tambe), sino de posar damunt de la taula una injusticia que va mes alla de lo politicament correcte, i desacredita a l’autor en tots els estaments.
Tambe hem de recordar, per lo que mes abans destacarem, el fet de que Joan Esteve fora notari public per autoritat real (‘‘regie auctoritate notarii publici’’). Si ya de per si un notari es l’home public autorisat per donar fe en qualsevol document, un notari public “per autoritat real”, era lo maxim que es podia alcançar, el zenit dins de la carrera notarial, ya que tenia jurisdiccio en tot el Regne de Valencia i en tots els dominis de la Corona d’Arago, per a pendre part en l’emissio de documents oficials. En cas de faltar a la veritat, no a soles acabava en la seua exitosa carrera, sino que podia dur-lo al desterro.
Una volta aclarit aixo, es de especial importacia llegir lo que diu l’autor en el colofo de la seua obra: “Explicit liber elegantiarum Johannis Stephani, viri eruditissimi, civis Valentiani, regie auctoritate notarii publici, latina et valentina lingua: exactísima diligentia emendatus: Opera atque impresa Pagani de Paganinis Brixiensis Venteéis impresus. Inno. VIII summo pontífice. Augustino Barbadico, Venetiarum principe. Anno a natali christiano M.CCCCLXXXVIIII. v.vero.no.Octobris”.
Es a dir, Joan Esteve, com hem reproduit, deixa clar, el seu orige, la seua professio i la denominacio de la llengua en la que escrivia: ‘‘latina et valentina lingua’’, i aixina ho ratifiquen distints experts:
Joseph Rodríguez en Biblioteca Valentina (1747), p. 253. D. Nicolau Antonio, en la Biblioteca Hispana Vetus, Lib. 10, cap. 12, fol. 200, n.º 647. Vicente Ximeno, en Escritores del Reino de Valencia (1747), T. I, p. 55. Pastor Fuster, Biblioteca Valenciana (1830), T. I, p. 35. Ribelles Comín, en Bibliografia de la Lengua Valenciana (T. I, 1920), p. 162. Tambe fan referencia d’este llibre J. Vives Ciscar, en Los diccionarios y vocabularios valencianos , copiant a Ximeno, pero enquivocant-se d’any, ya que fica 1479 (p.18), i Genoves, Catalech Descriptiu de les Obres Impreses en Llengua Valencina , (T.I, p. 8), que copia a Ciscar.
Queda clar, puix, tan per el propi autor, com per tots els prestigiosos bibliografs que, el primer diccionari impres en llengua romanica, estava escrit per un notari valencià, i en ‘‘latina et valentina lingua’’.
L’importancia del Liber Elegantiarum ve perque es un any anterior a l’ Universal Vocabulario latín y en romance d’Alonso de Palencia (Sevilla, 1490), i sobre tot, com hem dit abans, al d’Antonio Nebrija, qui imprimix en 1492 el seu Lexicon llatí-espanyol. Tambe existix un Vocabulaire frances, editat per Loys Garbin, en Ginebra el 1487.
¿I per que el valencià es el primer (1489), si el frances es de 1487? La resposta nos la dona la dedicatoria de l’obra de Joan Esteve al mege Ferrer Torrella, ya que esta datada en 1472: “Johannes Stephanus, Ferrario Torrella: medicine professori eximio”, finalisant dient: “Vale, mei menor. Valentiae, nonas januarii Anno mil. CCCLXXII” (Adeu, no m’oblides. Valencia, a cinc de giner, de 1472).
Ximeno, Ribelles i Pastor mencionen que n’hi ha quatre eixemplars que es coneixen, tots sense portada, i aixina tambe ho ratifica Josep Albinyana en el Crit de la llengua (E. Valencia 2000, 1981): U en la nostra Universitat de Valencia, dos en Barcelona (L’Ateneu i Institut d’Estudis Catalans), i el quart el cita Gallardo en el n.º 2.143 del seu assaig. Aixo fa pensar, i aixina ho ratifica Pastor Fuster, que l’edicio de 1489, es la segon, i dona les següents raons: 1.ª) Perque la dedicatoria com hem dit abans data de 1472; 2.ª) perque el colofo diu que el llibre fon revisat: “exactísima diligentia emendatus”, lo que vol dir que li va precedir una atra edicio que ara es millora; i 3.ª) perque Eduart Cañibell, director de la Biblioteca Arús de Barcelona, diu que va vore un eixemplar d’est obra en una magnifica portada en poder de Isidre Bonshoms, del cual Ribelles dona conter (p. 171-172).
Per atra part, en 1472 no es podia publicar en Espanya ya que l’imprenta no apareix fins al 1474, precisament en Valencia, el primer llibre impres es Troves en lahors de la Verge Maria . I pareix ser, com aixina ho confirmen tots els biografs, que es va publicar en Venecia per evitar la censura d’algunes paraules o vacables referits a termes: “amorosos, d’amistat, de guerra o pestilencia, que per aquells temps abundaven (Ribelles, p.162).
Abans d’entrar en les particularitats del llibre, convindria aclarir que l’argumentacio que anem a donar no es fruit de l’apassionada defensa del valencianisme cultural (que tambe), sino de posar damunt de la taula una injusticia que va mes alla de lo politicament correcte, i desacredita a l’autor en tots els estaments.
Tambe hem de recordar, per lo que mes abans destacarem, el fet de que Joan Esteve fora notari public per autoritat real (‘‘regie auctoritate notarii publici’’). Si ya de per si un notari es l’home public autorisat per donar fe en qualsevol document, un notari public “per autoritat real”, era lo maxim que es podia alcançar, el zenit dins de la carrera notarial, ya que tenia jurisdiccio en tot el Regne de Valencia i en tots els dominis de la Corona d’Arago, per a pendre part en l’emissio de documents oficials. En cas de faltar a la veritat, no a soles acabava en la seua exitosa carrera, sino que podia dur-lo al desterro.
Una volta aclarit aixo, es de especial importacia llegir lo que diu l’autor en el colofo de la seua obra: “Explicit liber elegantiarum Johannis Stephani, viri eruditissimi, civis Valentiani, regie auctoritate notarii publici, latina et valentina lingua: exactísima diligentia emendatus: Opera atque impresa Pagani de Paganinis Brixiensis Venteéis impresus. Inno. VIII summo pontífice. Augustino Barbadico, Venetiarum principe. Anno a natali christiano M.CCCCLXXXVIIII. v.vero.no.Octobris”.
Es a dir, Joan Esteve, com hem reproduit, deixa clar, el seu orige, la seua professio i la denominacio de la llengua en la que escrivia: ‘‘latina et valentina lingua’’, i aixina ho ratifiquen distints experts:
Joseph Rodríguez en Biblioteca Valentina (1747), p. 253. D. Nicolau Antonio, en la Biblioteca Hispana Vetus, Lib. 10, cap. 12, fol. 200, n.º 647. Vicente Ximeno, en Escritores del Reino de Valencia (1747), T. I, p. 55. Pastor Fuster, Biblioteca Valenciana (1830), T. I, p. 35. Ribelles Comín, en Bibliografia de la Lengua Valenciana (T. I, 1920), p. 162. Tambe fan referencia d’este llibre J. Vives Ciscar, en Los diccionarios y vocabularios valencianos , copiant a Ximeno, pero enquivocant-se d’any, ya que fica 1479 (p.18), i Genoves, Catalech Descriptiu de les Obres Impreses en Llengua Valencina , (T.I, p. 8), que copia a Ciscar.
Queda clar, puix, tan per el propi autor, com per tots els prestigiosos bibliografs que, el primer diccionari impres en llengua romanica, estava escrit per un notari valencià, i en ‘‘latina et valentina lingua’’.
L’importancia del Liber Elegantiarum ve perque es un any anterior a l’ Universal Vocabulario latín y en romance d’Alonso de Palencia (Sevilla, 1490), i sobre tot, com hem dit abans, al d’Antonio Nebrija, qui imprimix en 1492 el seu Lexicon llatí-espanyol. Tambe existix un Vocabulaire frances, editat per Loys Garbin, en Ginebra el 1487.
¿I per que el valencià es el primer (1489), si el frances es de 1487? La resposta nos la dona la dedicatoria de l’obra de Joan Esteve al mege Ferrer Torrella, ya que esta datada en 1472: “Johannes Stephanus, Ferrario Torrella: medicine professori eximio”, finalisant dient: “Vale, mei menor. Valentiae, nonas januarii Anno mil. CCCLXXII” (Adeu, no m’oblides. Valencia, a cinc de giner, de 1472).
Ximeno, Ribelles i Pastor mencionen que n’hi ha quatre eixemplars que es coneixen, tots sense portada, i aixina tambe ho ratifica Josep Albinyana en el Crit de la llengua (E. Valencia 2000, 1981): U en la nostra Universitat de Valencia, dos en Barcelona (L’Ateneu i Institut d’Estudis Catalans), i el quart el cita Gallardo en el n.º 2.143 del seu assaig. Aixo fa pensar, i aixina ho ratifica Pastor Fuster, que l’edicio de 1489, es la segon, i dona les següents raons: 1.ª) Perque la dedicatoria com hem dit abans data de 1472; 2.ª) perque el colofo diu que el llibre fon revisat: “exactísima diligentia emendatus”, lo que vol dir que li va precedir una atra edicio que ara es millora; i 3.ª) perque Eduart Cañibell, director de la Biblioteca Arús de Barcelona, diu que va vore un eixemplar d’est obra en una magnifica portada en poder de Isidre Bonshoms, del cual Ribelles dona conter (p. 171-172).
Per atra part, en 1472 no es podia publicar en Espanya ya que l’imprenta no apareix fins al 1474, precisament en Valencia, el primer llibre impres es Troves en lahors de la Verge Maria . I pareix ser, com aixina ho confirmen tots els biografs, que es va publicar en Venecia per evitar la censura d’algunes paraules o vacables referits a termes: “amorosos, d’amistat, de guerra o pestilencia, que per aquells temps abundaven (Ribelles, p.162).
Pero
com tota regla te la seua excepcio, arriba el cobrador de dietes del
catalanisme, el ¿cientific valencià? Germà Colón, i en el seu Estudi preliminar
de l’edicio facsimil de 1988, impresa a Barcelona i patrocinada (com diu en el
llibre) per la Conselleria de Cultura i Ciencia de la Generalitat Valenciana,
la Diputacio de Castello i l’Ajuntament de Castello, el confirma com a primer,
pero obedint la veu del seu amo (ICE), diu: “... és la reproducció facsímil del
primer repertori que recull la faisó més o menys completa la llengua parlada a València
a mitjans i acaballes del segle XV. Per tant és el degà dels diccionaris
catalans...” (p. 9). I continua en els seus desproposits diguent: “Per
l’abundor dels materials de primera mà i per la documentació anticipatòria de
tot un lèxic localitzat en terres de València, el Liber elegantiarum esdevé un
instrument de capital importancia per la lexicografia catalana i àdhuc per la
lexicografia romànica en general” (p. 15). ¿A vore com se menja aixo?
Es a dir, que per a este titere de fira de productes catalans, l’autor, com a notari real, quan dona confirmacio en el seu colofo de que l’escriu en valencià, esta enganyant ademes de donar fals testimoni, perque lo que realment vol dir, ya que no sabia lo que dia, es que estava escrivint en catala.
Es a dir, que per a este titere de fira de productes catalans, l’autor, com a notari real, quan dona confirmacio en el seu colofo de que l’escriu en valencià, esta enganyant ademes de donar fals testimoni, perque lo que realment vol dir, ya que no sabia lo que dia, es que estava escrivint en catala.
I, per
si no teniem suficient en este cientific , ara la Generalitat Valenciana
governada per el PP, contribuix a mantindre la manipulacio de l’obra,
subvencionant a un atre illuminat , José Hinojosa Moltalvo, qui
segurament influenciat per l’efecte mimetic dels que fan d’un burro el seu
emblema identitari, publica el seu Diccionario de historia medieval del
Reino de Valencia (Biblioteca Valenciana, 2002), que ademes de dir-nos
secessionistes, i parlar de l’hipotetica “lengua valenciana” (T. II, p. 618),
considera el Liber Elegantiarum “el primer diccionario catalán y
posiblemente el más antiguo léxico en lengua romance” (T. II, p. 179).
En definitiva, per mes que s’empenyen els que se tenen que apropiar de les obres i autors valencians, per a poder presentar algo relevant a la per a d’ells mare catalana , no podran contravindre lo que afirmaven tots els autors que feren de les lletres valencianes un Sigle d’Or, per mes que els pese als catalans: “valentina llengua, vulgar valenciana, llengua valenciana...”.
Els valencians podem estar orgullosos que el primer diccionari impres en llengua romanica estava escrit per un notari valencià, i en ‘‘latina et valentina lingua’’.
En definitiva, per mes que s’empenyen els que se tenen que apropiar de les obres i autors valencians, per a poder presentar algo relevant a la per a d’ells mare catalana , no podran contravindre lo que afirmaven tots els autors que feren de les lletres valencianes un Sigle d’Or, per mes que els pese als catalans: “valentina llengua, vulgar valenciana, llengua valenciana...”.
Els valencians podem estar orgullosos que el primer diccionari impres en llengua romanica estava escrit per un notari valencià, i en ‘‘latina et valentina lingua’’.
No hay comentarios:
Publicar un comentario