Per:
Josep Boronat Gisbert (q.e.p.d.)
LLITERARIES...REGALANT
LLOANCES A WENCESLAU, FILL DE CATALANS
Descubert
l’embolat que ha vollgut colar-mos Sanchis Guarner, el de la pretenguda
influencia decissiva del mallorqui Aguiló sobre Llorente o Querol, podem seguir
llegint lo que diu d’ells, observant l’intencionalitat subjacent, en “La Renaixença al Pais Valencià”.
Presenta
junts a Llorente i Querol, com si tingueren una categoria lliteraria pareguda,
com a les dos figures literàries cabdals
del sigle XIX valencià; amics
intims fins a la mort, i mai la rivalitat no interbolí les seus relacions
literàries i personals.
Pero,
a l’hora d’aplicar adjectius que donen la valoracio dels dos, escriu de
Llorente: es complau en la bellesa de la
vida quotidiana i tranquil.la, en les emocions placides; sempre ponderat,
tendre i clar, escriu plaents poemes amorosos, sense passio; compon poemes
historicistes amb prou bona retorica; és sols enyoradís; manca de voluntat de
lluita per al recobrament de la glòria pretèrita; autor de poemes pairals, plens de la llum i
sabor de la mare terra; canta una pàtria idealitzada, gloriosa i amable, pero
que és ja un bé perdut o a punt de perdre’s; escriu poemes... d’un
sentimentalisme bastant pedestre, ... en un valencià popular ben escaient.
En canvi, de Querol, diu que és més vehement, afectat als temes
sublims i a la lluita viril; és un poeta de més ambició estètica, amb
pretensions épiques; una mica academic; pero sempre és càlid, lúcid i vibrant,
amb una exhuberància continguda; afirma coratjosament les raons dels
renaixentistes...
Ho veem: apreciacions encomiastiques per a Querol, i
deslloidores per a Llorent. Cosa que extranya molt a qui coneix la produccio
lliteraria dels dos, i els fets dels dos per la Renaixença.
¿Per
que sera? La clau d’esta distincio la trobem en la següent afirmacio de Sanchis
Guarner: Querol ja comença a escriure
poemes en català, com ell anomenava ardidament i amb sà criteri cientific, la
llengua dels valencians. Aci tenim
el motiu de l’exaltacio de Querol.
De
Querol, en llengua vernacula, solament es coneix un llibret chicotet que du
tres poemes circumstancials, als que va posar per nom Rimas catalanas; una poesia
dedicà a la filla de Llorent, Reina dels Jocs Florals de 1879, en “Almanaque de
Las Provincias”, 1880, p. 89; i un poema titulat
Patria, Fides, Amor, llegit com a
manteneor en els Jocs Florals de Barcelona en 1872. I pare voste de contar.
Ben
poca cosa. Pero l’haver escrit Rimas
catalanas li causà tan bona impresio
a Sanchis Guarner, que es donà pressa per afegir “amb sa criteri cientific”. Lo que no puc trobar per cap de costat
es d’on trau el seu criteri fora cientific.
Poeta romantic i cientific no
casen, no encaixen be. I tampoc es
veu a on diu Querol que la llengua dels
valencians siga la catalana.
Sanchis
Guarner com a bon catalanisaor, calla, silencia tot lo que conve a la seua
intencio. En este cas, una cosa important: Wenceslau Querol, encara que havia
naixcut en Valencia, era catala. Els seus pares eren catalans que, per qüestio
de treball, s’havien establit en Valencia. Ho diu Almela i Vives. Querol es
considerava catala, com tots els fills de pares catalans naixcuts fora de la
seua terra. No era valencià sancer.
No
va ser tampoc ninguna figura “cabdal”
de la Renaixença: la seua activitat, apart d’eixes poques poesies, es reduix a
haver assistix a alguna reunio de catalans i felibres, sent dubtos si la
presencia de Querol suscrivia per Valencia o per Catalunya; haver segut
Manteneor en 1872 en Barcelona i haver presidit un Consistori de Jocs Florals
en 1885 alli mateix, possiblement pel seu carrec important en la Sociedad de Ferrocarriles del Norte.
Si
Querol te algun merit com a poeta romantic, sera en llengua castellana. En llemosi, com diu Llombart que escrivia
Querol –molt extranyat del titul que havia posat a les Rimes-, pareix fluixet:
no va guanyar mai el llorer de la Flor Natural, ni va ser en Valencia ni president
ni manteneor. Solament en 1859 fon premiat un poema seu, pero... estava escrit
en castellà.
Ademes,
llegint les seues poesies, qualsevol es queda esbardolit pensant: ¿d’on s’haura tert Sanchis Guarner que
Querol, comparant-lo a Llorente, te mes ambicio estetica, pretensions epiques,
que es calit, lucit i vibrant, d’exhuberancia continguda, vehement, afectat a
temes sublims i a la lluita viril? Pretensions, ambicions, pot ser les
tinguera. Pero la realisacio fon passable nomes. No es cosa de l’atre mon. No
te un vers fluit; no corre el vers; es mes rimaor que poeta; i abunda en sons
estridents, com a bon catala, martellejant continuament.
Pero..., ya ho hem vist: va
escriure “catalanes” i, clar, aixo
mereix que Sanchis Guarner li regale lloances, adjectius encomiastics
inmereixcuts, comparant-lo a Llorent. Una atra tergiversacio de valors a favor
de lo catala.
Remarquem que la tercera de
les raons catalanistes –que la
Renaixença tingue orige en Catalunya- ni es certa ni es valida per a canviar-li
el nom a la Llengua Valenciana.
No hay comentarios:
Publicar un comentario