OMEYES:

Dinastía de califes araps que tingue s’orige en Hohawia I, fill d’Abu Sofian, net de Harb y besnet de Banu Omeya, d’aon prengueren lo nom. Ha segut una de les dinasties mes poderoses que registra l’historia, durant lo seu poderiu prop de mig sigle. 

Abas que ells els quatre successors inmediats a Mahoma que l’historia arap denomina com califes ortodoxos, debien s’autoritat a una eleccio y no al dret d’herencia. Al principi del sigle VII els omeyes ocupaven  en la Meca un lloc preponderant, que els va fer perdre el triumf de l’islamisme, pero en els trenta anys que seguiren a la mort del profeta s’esforçaren en recuperarho, treballant activament durant el regnat d’Abu Bekr, Omar y Otman. A la mort d’este fon triat Ali, gendre de Mahoma, y llavors Hohawia, aprofitant el descontent de certs elements, donà a coneixer ses plans y decretà la guerra al nou califa. 

Segui una llarga lluita, durant la qual Omeya guanyà molts adeptes, y aixi, a la mort d’Ali, fon proclamat sobera Mohawia y declarà hereditari el califat, trasllandant, ademes, la capital a Damasc. A Mohawia I (661-680) el succei son fill Yezid I (680-683) y ad este, Mohawia II (683-.684), pero no es nega que estos princips regnaren tranquilament, puix els partidaris de l’atra dinastía es sublevaren en distentes ocasions y promogueren serios disturbis especialment durant el regnat de Yezid. En l,exterior mamprengueren expedicions contra Bizancio, Asia Menor, el Magreb y Espanya,  extenent lo seu territori d’un modo considerable. 

Mort Mohawia II sense fills, quedà com a hereter son germa Khalid, encara menor d’edat, circunstamcia que aprofità Aba Ibn Zobair pera alçar l’estandart de la revolucio, fentse proclamar sulta en les dos ciutats santes, Medina y la Meca. Pera fer front a semejant estat de coses, els Omeyes cridaren al poder a Mervan, pertenecient a una  branca lateral de la familia (684-685). Ad est el succei Abd-El-Melik (685-705), durant quin regnat alcançà lo seu major apogeig la dinastía, seguix despres Walid I /705-715), Soleiman (715-717), Omar II (717-720), Yezid II (720-724), Hixem I (721-743), Ealid II (743.744), Yezid III (744), Ibrahim (744), y Mervan II (744-750), que fon l’ultim dels que regnaren en Orient y que va pereixer en tota la familia a mans dels primers dels califes abasides. D’esta matança a soles es va salvar Anderrahman, net d’Hixem I, que es va refugiar en Espanya y fon el fundaor de la dinastía de Cordova, aon regnà per espai de trenta y dos anys (656-688). Seguiren tretze governants mes hasda l’any de 1031. 

La dinastía Omeya transformà el califat d’Orient, fent d’ella una concepcio distinta a la de Mahoma. S’introduiren nous servicis, mes conformes en l’idea de l’estat modern y es v’adoptar inclus un cerimonial de cort. Fon en sa epoca quan es v’acunyar per primera vegà moneda en ses inscripcións en arap. 

A partir de la mort de Hixem III escomençà a accentuarse la decadencia de la dinastia, y ses successors es varen vore  continuament fustigats pel poder naixent dels abasides, apoyats per Persia, y el desgraciat Mervan II, a pesar de lo seu talent y de la seua energia, no pogue evitar la roïna de l’estirp y en ella sa mort y la de tots els seus. 

En quant al domini dels Omeyes en Espanya, fou mes durader y eficaç, ya que constituíx, pot ser, el periodo mes lluent del poder musulma en Espanya, especialment durant el llarc regnat d’Abderrahman III, que fon el primer en usar els tituls de sulta y de princip dels creyents. 

Cordova aplegà a ser la rival afortunà de Damasc, y en sa cort floreixqueren ilustres poetes y jurisconsults. Despres de la mort de Alhacam III va sobrevindre una rapida decadencia, y ya lo seu successor Hixen II, entregà per complet el govern al seu primer ministre Almanzor, pero en canvi Abderrahman IV escomençà una era de disturbis y guerres civils, que acavaren en 1027 en el predomini de la dinastía y en l’abolicio de lo seu califat en Espanya.