viernes, 14 de septiembre de 2012

LA LLENGUA COM A VEHICUL D'ABSORCIO D'UN POBLE



Autor: Joan Ignaci Culla 
 19 de giner del 2007


Alerta, fills de Valentinia, fills del Regne Valenciá, alerta! Alerta que’l modern instrument de conquista es la llengua. A defendre els drets de preeminencia que sus les demés llengües te dins de nostra Patria la nostra llengua valenciana, la llengua de les nostres mares. A repelir la invasió, la odiosa invasió de qualsevol llengua forastera. [...]
Els valencians tenim, puix, lo sagrat deure de defendre únicament la llengua Valenciana (valenciana, si senyor, no la de… qualsevol atra Espanta [sic] per més volguda que’ns sia, ni tampoco lo dialecto valenciani, castellanisat i rebordonit.’’
Si no fora perque està entre cometes, al ser una cita de Rossent Guimiel Enguix, i que la va publicar l’any 1906 en Valencia Nova, n.º 16, en el titul ‘‘P’el nostre idioma’’, en contraposicio al Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana, celebrat en Barcelona, denunciant la pretesa absorcio del valencià pel catala, nos creuriem que estem parlant de l’actual AVL, perque a la fi te el mateix comés i objectius que pretenien els catalans de principis del sigle XX: que desaparega la llengua valenciana, per imposicio del catala.
 I es que l’historia es repetix, com tantes voltes hem denunciant. Ara baix l’etiqueta de “valenciana” (no perque obedixca als seus principis estatutaris, que no es cumplixen, ni se’ls obliga a cumplir per part dels seu creadors: la Generalitat Valenciana, sino per sufragar-la els valencians en els seus imposts) l’AVL nos vol obligar a assumir una normativa aliena a la llengua valenciana, al poble valencià; exactament igual com els catalans en 1913, al aprovar les normes ortografiques fabrianes .
 No faltaren les veus de denuncia, per part dels valencians, per a denunciar tal desbarat, exactament, com ocurrix ara (a excepcio dels nostres governants, clar), i no perque els catalans es feren una normativa que no tenien i aixina intentar arreglar l’embroll llingüistic existen en Catalunya, sino perque baix eixe pretext intentaven incloure als valencians dins d’eixa mateixa normativa.
U dels que va alçar la veu contra tal tropelia va ser Boty (seudonim), en quatre articuls publicats en el periodic La Voz de Valencia , a partir de giner de 1914, i que portaven per titul ‘‘Por la unidad ortográfica valenciana’’. En els primers, ademes de lloar les excelencies de la llengua valenciana, i de la conexio que ha d’haver entre el poble i la llengua, reclamamava l’unitat ortografica valenciana (algo paregut a lo que promulguem alguns ara, llogicament, des de una optica valencianista), de la següent manera:
‘‘A ningún valenciano amante de su tierra y más si lo es de la literatura valenciana, se le oculta la importancia, trascendencia y significado de esta aceptación a abordar y dar cima conveniente a este problema filológico. Es referia a: la completa separación entre el pueblo y los cultivadores del lenguaje [...]
Nuestra lengua valenciana es tradicionalmente dulce y expresiva, de variadísimos matices fonéticos, que respondiendo a incontrastables razones étnicas, como herencia de la tradición, han venido hasta nosotros a través de tantos años de menosprecio, hostilidad y hasta represión de nuestra lengua [...] y conservada sólo por el pueblo, por los humildes, por los ignorantes, únicos sabios que de su vivir hicieron sagrado depósito de ella, en el que hemos bebido los contemporáneos y por el que se ha podido continuar, y está a punto de triunfar al lado de las demás lenguas románicas, la nuestra, tan rica, tan duce, tan expresiva, tan bella’’.
Per aixo, l’articuliste es mostra clarament contrari a seguir les normes catalanes signades en l’any anterior (1913): ‘‘Las normas ortográficas dictadas por el Institut d’Estudis Catalans, con todo el respeto debido a la ponencia ortográfica de la sección correspondiente y al mismo Institut, hemos de declarar que en manera alguna podemos los valencianos aceptarlas absolutamente, por ser en muchos casos tales normas extrañas por completo a la idiosincrasia de nuestro pueblo’’.
Replegant este i atres sentirs i en demostracio de la plena autonomia i independencia de la llengua valenciana, el 21 de giner de 1914, en els locals de Lo Rat Penat es aprovada la proposta de Teodor Llorente, per a que el pare Lluis Fullana i Mira, presente un proyecte complet de normes d’ortografia valenciana. Tres mesos despres es publica en diversos periodics de Valencia el “Proyecte de Normes Ortografiques de la Llengua Valenciana”. En 1915 s’editava la Gramàtica Elemental de la Llengua Valenciana , de Fullana. I ara nos preguntem, ¿a on estem un sigle despres?

No hay comentarios: