LA REAL SENYERA, BANDERA NACIONAL DELS VALENCIANS (II)

Per: Antoni Atienza

Exztraigut d'Internet

La bandera de la ciutat de Valencia

En una data tan matinera com 1261, sabem que Valencia tenía una bandera, la funcio de la qual era militar. Esta bandera degue inspirar-se en la del Rei Jaume I: dos barres roges en camp d’or. Que esta era la seua ensenya, es veu en una pintura de la Casa Aguilar de Barcelona —hui en el Museu d’Art de Catalunya— que representa la tenda del Rei Conquistador durant el sege de Mallorca. En 1375, l’Atlas Català dels Cresques —hui en Paris— mostra en Valencia la mateixa bandera: dos barres roges en camp d’or, quan ya Pere II havia oficialisat que la bandera del Rei d’Arago portava no dos, sino quatre barres. Entre 1365 i 1377, la bandera de Valencia adoptava ademes una corona, per privilegi d’est ultim monarca.

Esta bandera, coneguda entre els valencians com la Senyera, era sobre tot un estandart militar, que devia, a l’hora que encapçalar la milicia del Cap i Casal —principal força armada civil que el Rei podia cridar en el Regne de Valencia—, portar tambe a la guerra a atres poblacions de tot el Regne. A lo llarc de la seua historia fon coneguda com a Senyera de la Ciutat, Senyera del Senyor Rei e de la Ciutat, Senyera Real de la Ciutat, Senyera Real, Senyera de Valencia, bandera del Rat Penat… “Traure la Senyera” volia dir, senzillament, anar a la guerra.

Previament, es necessari entendre que el Cap i Casal del Regne de Valencia, la ciutat de Valencia, era la mes poblada, la mes armada, i la que tenía tropes de tota la seua Nacio —el Centenar de la Ploma, per eixemple— entrenades i preparades per a intervindre. El pes de l’eixercit valencià corresponia a la ciutat de Valencia: un eufemisme, puix la ciutat de Valencia abarcava des de Sagunt a Chiva i Cullera, i molts dels seus ciutadans, ad ella somesos, eren la principal noblea del Regne: el comte de Bunyol, el marqués de Dosaigües, el marqués d’Albaida, el duc de Vilafermosa, el vescomte de Chelva… En el segle XVII, a soles la ciutat de Valencia alçava dos terços, dels huit que componien la força sancera del Regne.

El Rei d’Arago tenía les seues tropes, mercenaries, que sí portaven la seua bandera real quatribarrada. Quan necessitava mes forces, llavors convocava, en el cas valencià, a les tropes de la ciutat de Valencia. Precisament, existien dos models de convocatoria guerrera per al Cap i Casal: pels gremis, i per parroquies. Si la convocatoria es fea per gremis, llavors els regiments els formaven els agremiats, comandats pels seus mestres d’ofici; si es fea per parroquies, els regiments els formaven els feligressos, manats pels nobles que residien en el barri. En el primer cas, la noblea no intervenia; en el segon, sí. Pero si es volia de veres traure tota la tropa, llavors es fea una crida per a “seguir a la Senyera”. La decissio de traure la Senyera no depenia dels Jurats, sino del Consell, orgue consultiu d’aquells en els quals tenía pes la noblea, o per orde directa del Rei. La Senyera del Senyor Rei e de la Ciutat suponia d’entrada que tot lo mon —agremiats i no agremiats, inclus els valencians no capitalins residents en el Cap i Casal, i els nobles— devia acudir a “seguir a la Senyera”. Si cridant “per gremis” els nobles podien vore els bous des de la barrera, i no anar a la campanya, l’eixida de la Senyera els arrancava el deure de participar en la guerra. Llavors, devien convocar en els seues senyorius a les seues tropes i milicies, en les despeses i perills personals que suponia. Aço explica que la noblea intentara boicotejar les eixides de la Senyera, sobre tot en el Consell, actitut molt durament criticada, per eixemple, per Marti de Viciana. Ademes, el rei havia d’escriure a les atres viles reals, i ordenar-les que acudiren a juntar-se en l’eixercit de la ciutat de Valencia. La formula era “a seguir la Senyera”, ¿per que? ¿Que representaria la Senyera Real, quan viles com Alzira, Xativa, Vilarreal, Castello, Biar, Alacant, Elig, Oriola, Morella o Burriana havien de seguir-la? Estes poblacions, obviament, tambe tindrien banderes per a indicar al comandant la posicio de les seues tropes en el camp de batalla. Moltes d’estes banderes sumarien l’ambit estrictament local, i tindrien caracter que hui diriem comarcal; i donada la seua funcio estrategica, no podrien ser totes iguals, sino molt diferenciades en colors i decoracions, per a ser identificades facilment, com s’evidencia en les descripcions fetes en el segle XVI per Marti de Viciana, o en la propia bandera de Morella.

La campanya millor descrita a on intervingue la Senyera Real, fon la mantinguda contra Jaume d’Arago, senyor de la Baronia d’Arenos, en 1464, estudiada ya fa anys per Ferran Llorca. A traves de tot un seguici de documents, podem establir que la Senyera debia ser seguida, per orde dels Jurats i del Consell, per la ciutat de Valencia i tot el seu terme, per la ciutat de Morvedre, i per la noblea resident o en casa oberta en el Cap i Casal; i despres per orde del rei, per totes les viles reals: el monarca manà llavors a tot el Regne “seguir la Senyera”.

En definitiva, la Senyera Real de la ciutat de Valencia, les quatre barres coronades, era la bandera de l’host, de l’eixercit feudal que el Regne de Valencia en el seu conjunt devia alçar quan el Rei ho manava, pero que —en principi— no podia eixir del Regne de Valencia. Que eix eixercit devia ser encapçalat per la Senyera, queda demostrat en absoluta seguritat documental en les campanyes contra Jaume d’Arago, i contra els moriscs de la serra d’Espadà, en 1526. I tant Joan I en el primer cas, com Carles I en el segon, exigiren l’eixida de la Senyera, perque aixo suponia movilisar un major numero de tropes i de canons que lo que la milicia de la Ciutat de Valencia estricta podia reunir. En conseqüencia, la Senyera era, en tot el Regne de Valencia, l’unica bandera capaç d’aglutinar a l’hora a les tropes del Cap i Casal, de les viles reals, i de la noblea: de tota la nacio valenciana en el seu conjunt. Encara mes: en una frase dels Jurats de Valencia, es deixa constancia que la Senyera representa a “tot el poble”: no era una bandera dministrativa, sino una bandera que tenía darrere tot un significat fondo, social.