sábado, 5 de mayo de 2012

ELS VALENCIANS I LA MALA FAMA DELS CATALANS (III)




En el llibre “Bodas reales entre Francia y la Corona de Aragón…” de Rafael Olivar Bertrand, consta el contingut de la carta que G. de Albalato, enviat aragones a la cort pontificia, escriu a Jaume II,  en l´any 1301 en la qual es reproduix el dialec entre el Papa Bonifaci VIII i el rei Carlos de Sicilia: “Dixit autem Papa: Immo est magnum miraculum quod aliquis catalanus faciat bonum, et ego non inveni numquam qui faceret, nisi modo (?)…” es dir, que el papa digue que mai havia trobat un català que fora home de be i que era un gran milacre trobar-ne algun. D´este papa, que, a mes d´aço, hem vist, que adjectivava als catalans com a “barbaros” es curios llegir: “Benedetto Gaetani, era miembro de una noble familia de origen catalán”

La “Nuova Cronica” del croniste florentí  Giovanni Villani, (1275-1348) nos parla de que els catalans son traïdors per naturalea: “E conoscendo il re di Francia, che il re Piero d´Araona era ardito e di gran cuore, ma come Catalano, di natura fellone…”

En “Ottimo Commento della Commedia (L'), t. III Paradiso”, anonim de l´any 1334, llegim: “la quale questione muove per quello ch'è detto, che il re Ruberto guernisce il suo lato di gente povera ed avara Catalana...” Es dir s´insta a que el rei Robert es protegira de la “gent pobra i avara catalana”

Franco Sacchetti, escritor i diplomatic de Florencia (1332-1400) en “Il Trecento novelle” identifica com a costum de catalans la guerra cruel, perfida, sense discrecio ni humanitat en la que tots s´assessinen entre ells, quan diu que “le guerre vengono spesso sì crudeli e sì perfide, che sanza alcuna discrezione e umanità, con ogni modo disperato l'uno uccide l'altro; e li  Catalani  l'hanno aùto molto per costume”

Flavio Biondo, fon un historiador i humaniste del Renaiximent italià (1392-1463) En Historiarum Dec. III, Lib. IV,  llegim: “…poichè Giacomo Da Vico o temendo, come poi disse, le perfidie dei Catalani che la difendevano…”

Masuccio Salernitano (1410-1475), va escriure “Il novelino”. En l´“Argomento” de la “Novella XL”, llegim: “…e dolese de la malvagità e tratti catalani.”, es dir que es va doldre de la maldat i tracte dels catalans, concretant en la “Narrazione”, “fusse stato provisto che de  prattiche e tratti  catalani se guardasse, es dir que havia estat previngut que de la practica y tracte dels catalans es guardara.

L´humaniste Coriolano Cippico (1425?-1493?), en “Delle guerre de’ Veneziani…” diu: uomini forastieri d´infima condizione, e che già erano stati corsari; la maggior parte del quali era di quella provincia di Spagna citeriore, che al presente Catalogna vien nominata”, es dir, que la major part d´homens forasters d´infima condicio i que havien segut corsaris, provenien d´aquella provincia de l´Espanya citerior, dita Catalunya. (p.67 de “Lettere al senato veneto annotate per E. Cornet”)

Cristoforo Landino (1425-1498), en el seu comentari sobre la Divina Comedia  explica que es “proprio ex naturale alli Catelani essere avari e cupidi…” Es dir que es propi i natural dels catalans ser avariciosos i gomiosos.

Alessandro Vellutello, explicava en 1534 “per esser l'avaritia,… peculiar de' Catalani, non solamente povertà, ma somma miseria”. Es dir, per ser peculiar dels catalans no solament la pobrea sino la suma miseria.

Ludovico Guicciardini, florentí (1521-1589), en “Le ore di ricreazione” fa dir a un dels seus personages: “Messere, datemi una limosina per l'amor de Dio, ché io sono uscito delle mani de' Catelani, es dir, que demanava almoina per haver eixit “de mans de catalans”, com si haguera eixit de l´infern.

Pel llibre, “La vita e le opere di Giovanni Botero” de Carlo Gioda, sabem que este jesuita (1533-1617) escrigue que els catalans “son di natura veemente e capricciosi; il que mostrano lor costumi, canti e balli, tutti pieni d´una certa asprezza…”

Prova de dita fama son les expressions repetides en la lliteratura italiana. “Giovan Battista Basile (1575-1632), napolità, en “Le Muse napolitane” fa malaïr a un personage exclamant: “Te sia data lanzata  catalana!” Com a frase feta, la repetix en “Lo cunto de li cunti”: “che te sia data lanzata  catalana  o che te sia data stoccata co na funa” I en “Posilecheata” de Pompeo Sarnelli (1692-1724) llegim “Chesta non fu parola, ma stoccata  catalana  a lo core de Jannuzzo...”

En “Vitta scritta da lui medesimo” de Pietro Giannone (1676-1748) ya trobem la fama d´agarrats dels catalans. Diu: “…la risposta del catalano era: no hai dinero i repetix: “…alla terribile voce del  catalano: no hai dinero

Barbars, avariciosos, pobres miseriosos, agarrats, gomiosos, rapaços, cruels, vehements, caprichosos, traïdors… son les perles i floretes que es varen guanyar els catalans entre els italians.

Tampoc entre els valencians era massa bona l´opinio sobre els catalans. Recordem el resum del contingut de les tres cartes que escrigueren el Jurats de la ciutat de Valencia en 1421, (“Valencians i catalans (IV)”, Valencia Hui 24-08-2007), en les que dien que els catalans, no pensen nomes que en ells. (“Ne creen que altra condicio de gents ne deja haver sino ells...”). Intenten que ni es parle dels valencians (“...ne de aquells feta mencio alcuna...”) No volen que els valencians conseguim prestigi (“...que nostres valencians no sien reputats...”). Intenten furtar-nos lo nostre (“...procurar-nos minves e desonors e lançar-nos de tots officis e benefficis...”). Com sempre, es menegen molt be en el poder (“E sobre aço ampren les veles e insistexen per lur poder”).

Quevedo, en la “Historia de la vida del Buscón”, referit a un català en concret diu: “… y siempre andaba apuntando con él el catalán, el cual era la criatura más triste y miserable que Dios crió. En carta enviada a D. Francisco de Oviedo, en febrer de 1645, esta volta referit a tots els catalans escriu: “Señor don Francisco, en tanto que en Cataluña quedase algún solo catalán, y piedras en los campos desiertos, hemos de tener enemigo y guerra

Per eixes expressions, els catalans han dit de Quevedo que es “El primer catalanofob documentat”. ¿El primer? Crec haver documentat que Quevedo es troba prou arrere d´una sucosa i llarga llista de personalitats que no opinaven massa be dels catalans.

Luis Cabrera de Córdoba en “Relación de las cosas sucedidas en la corte de España desde 1599 hasta 1614”, va escriure que “los catalanes son muy porfiados en lo que pretenden, y así han salido con todas las cosas que les ha importado” I prou pijor que els catalans son els catalanistes valencians. ¿Consentirem que se n´ixquen en la d´ells? ¿Deixarem que assessinen la cultura valenciana?

No hay comentarios: