miércoles, 28 de marzo de 2012

LA EXPULSION DE LOS MORISCOS, SUS RAZONES JURIDICAS Y CONSECUENCIAS ECONOMICAS PARA LA REGION VALENCIANA (IV)



Autor: Antonio Magraner Rodrigo
Valencia 1975
ARV. Signatura 1607-2498


En los estados de la Corona de Aragón, aunque se prohibió levantar nuevas mezquitas, don Fernando,  a petición de las Cortes y de los Señores de vasallos moros, ordenó a la Inquisición aragonesa que no forzara a los mudéjares a convertirse. En las Cortes de Monzón, de marzo de 1510, don Fernando el Católico dispuso “que los moros valencianos no pudieran ser obligados a hacerse cristianos, ni ser expulsados del Reino, como tampoco ser reprendidos por sus costumbres y tradiciones”, ratificando de esta forma los privilegios de que gozaban desde Jaime I.   

Sin embargo, los moros de Teruel, los de Albarracín, los de Manises y algunos tros, se bautizaron en masa y fueron numerosas las conversiones aisladas. A los mudéjares conversos que practicaban o prometían practicar, en público, las ceremonias de la fe cristiana se les llamó moriscos. Con estas conversiones –originadas principalmente por el temor y sin la debida instrucción, razón por la que no podían ser sinceras- tuvo su origen, en España, la célebre y delicada cuestión morisca.

Aquella raza inasimilable, que durante siglos nos había arrebatado la unidad nacional, había de constituir, siempre –hasta el momento de su definitiva expulsión- ,en el seno de nuestra nación, un germen de frecuentes discordias y peligros. La mayoría eran cristianos de nombre, aunque, de hecho, sectarios del Corán, y como tales, conservaban, en privado, y no pocas veces en público, sus costumbres y su lengua.

Era lógico, por consiguiente, que los Reyes quisiesen exterminar de España hasta el nombre de aquella secta y que al morir doña Isabel, en 1504, encargara, ardientemente, desde el castillo de la Mota, la pelea contra los infieles enemigos de la fe. Don Fernando, por su parte, al acabar sus días en Madrigalejo (23 de enero de 1516) dijo a sus hijos que procuraran por todos los medios, la destrucción de la secta musulmana.

Esta política –de la que no puede culparse a quien un siglo mas tarde aconsejara fuese llevada a cabo- es la que, como hemos dicho –y de esta opinión participa el señor Boronat, recordando otros muy notables-, debió hacerse inmediatamente después de la rendición de Granada, sin permitir el bautismo y sin acudir a instrucciones, siempre inútiles, contra la voluntad torcida.

Capítulo III: Carlos I y Felipe II(. Su política de transacción.

Los sucesores de los Reyes Católicos, doña Juana la Loca y Felipe el Hermosos, no tuvieron en cuenta el testamento político de aquellos monarcas consortes. A sus recomendaciones postreras de dureza e inflexibilidad, prefirieron una política de contemporización,  ya que los medios de violencia que don Fernando y doña Isabel adoptaron para los moriscos de Castilla no fueron aplicados a los de Valencia y Aragón; donde residía la mayor parte de aquella raza. En esta situación, triunfante de nuevo la política de tolerancia sobre la del terror y exterminio,  adviene al trono español el hijo de aquella desgraciada reina demente, que adopta el título de Rey de España y Emperador de Alemania.

Carlos I (1517-1556) había de seguir durante  su reinado una trayectoria vacilante, y hasta contradictoria, en la cuestión morisca, pues a la blandura, unas veces, sustituyó, en otras el rigor, para lograr la conversión de aquella raza. Una de sus primeras intervenciones en este asunto fue la de exigir, en 1518, fuese acatada una disposición de doña Juana, por la que se ordenaba que aquella gente dejase de usar los trajes moriscos que recordaban su origen, dándoles, a tal efecto, un plazo de seis años para cumplir con esta orden, con prórroga de otros seis.

Ya sabemos que la conversión de los moriscos no fue sincera, sino sólo aparente, para evitar la expatriación, y muchos practicaban en secreto sus ritos  y ceremonias. Para poner remedio a este mal fue dictada aquella disposición de la hija y sucesora de los Reyes Católicos; pero ante las súplicas de los conversos ordenó el Emperador se suspendiese su cumplimiento.

Uno de los sucesos más importantes de este reinado fueron las luchas de la Germanía o Hermandades de los menestrales de Valencia contra la nobleza.

martes, 27 de marzo de 2012

LA MENTIRA SOBRE "ELS FUNDADORS DEL REGNE DE VALENCIA" (y IV)



Autor: Agusti Galbis 

L´ardua faena de Guinot espigolant catalans i traguent-los de baix de les pedres, el fa anar a documents del sigle XIV, per a seguir manipulant, i per supost, tot lo que olga a valencià, per ad ell es català. La seua finalitat es que s´ha de trobar justificacio, com siga, al dogma de partida.

I anem a vore mes proves que invaliden el dogma. De la ponencia “Circuitos marítimos de intercambio y comandas mercantiles en Valencia durante la primera mitad del siglo XIV”, del XVIII Congrés d´història de la Corona d´Aragó, a carrec de Antonio José Mira Jódar de l´Universitat de Valencia extraguem que de l´estudi de la “rica documentación de carácter notarial conservada”, de la primera mitat del XIV, es coneixen referencies de 167 comandes mercantils corresponents a 80 operacions. I el resultat de l´arc de relacions comercials es: “En primer lugar los puertos del norte de África (24 operaciones, el 30 %): Alcudia, Trípoli, Mostaganem, Túnez, Argel, Bugía, Honein, Alcoll, Bona, Tenes. En segundo lugar la clásica y bien conocida "ruta de las islas", que enlazaba Mallorca, Cerdeña Sicilia (22 operaciones, el 27 %). En tercer término las costas del Languedoc y de la Provenza (17 operaciones, el 21%): Montpellier. Colliure, Aigües Mortes, Marsella. Y por último la zona castellana. especialmente Sevilla (11 operaciones, el 14 %).20 Llama la atención la práctica ausencia de vínculos mercantiles con Cataluña (apenas 2 operaciones, con las ciudades de Barcelona y Girona)” Es dir, quan les relacions comercials havien d´haver segut fluidissimes i “naturals” pels vinculs familiars i d´orige (segons Guinot el 80% de “fundadors” eren catalans), va i resulta que les relacions comercials en els catalans es poden calificar ¡d´inexistents! I es que les mentires cauen per elles a soles, i quan mes grans son ¡mes forta es la baquinada!

Hem de coneixer, que la repoblacio de Valencia ha segut, en general, interessadament magnificada. En el pacte de rendicio de “Çayen Regi, neto Regis Lupi” a Jaume I, consta que “volumus et concedimos quod omnes illi Mauri qui romanere voluerint in termino Valentiae, remaneant in nostra fide salvi et securi et quod componant cum dominis qui hereditates tenuerint”, es dir, que garantia, que els moros que vullgueren, podien quedar-se en les seues propietats. (pp.85-86 de “Colección de documentos inéditos para la historia de España”) En l´any 1270, el rei Jaume es queixava de que el numero de pobladors cristians no aplegava a 30.000, pensant que havien d´haver segut 100.000: “e no trobarem que en tot lo regne de Valencia age poblat de Christians oltra XXX milia homens e per ço quan nos havem vist quel regne no ha son compliment d'omens ni de gent, volemlo y fer; car segons semblança nostra ben deuria aver cen millia Christians en el regne de Valencia” (Colección diplomática de Jaime I, el Conquistador, ed. A. Huici, 3 vols, doc. 1.341). Com un numero tan baixet no quadra en les tesis catalanistes, Burns en “El regne croat de València”, diu que el rei en Jaume es referix a caps de familia, rao per lo qual els multiplica per 4, aplegant a 120.000. Segons aixo no s´entendria la queixa de Jaume I, perque 120.000 son mes que 100.000. I si pensem que els 100.000 tambe hem de multiplicarlos per 4, resultaria que Jaume I volia despoblar Arago i Catalunya, respecte de la demografía de les quals diu Guinot: la població d'ambdós països no arribava al mig milió d'habitants” I tornem a lo de sempre: ¿Cuantes idiotades se poden dir per a justificar lo injustificable? En la p.612 del llibre d´Escolano “Decadas de la Historia de Valencia”, pres de la cronica de Viciana, llegim document del rei Jaume de l´any 1275, traduït del llati, que diu: “…de los cavalleros que dejamos muy pocos hallamos, porque no habían quedado en Valencia sino algunos de los que no tenían heredamientos en Aragón o en Cataluña… E que ninguna cosa de estas cumplieron sino que vendieron los heredamientos que les dimos y con los precios de ellos se fueron. Y otros que dejaron arruinar sus heredamientos por estar ausentes.” Es coneguda l´alta freqüencia de documents de persones en noms cristians que venen propietats a persones en noms musulmans.

Referent a demografia, es interessant coneixer que sobre un 30% del actual territori català, estava en poder dels moros un sigle abans de la conquista de Valencia. Y en l´anterior, practicament un 50%. En el s VIII, nomes un 15%, o no fon conquistat pels moros, o fon recuperat molt pronte pels francs. Seguint les teories “repobladores” dels catalanistes, ¿A on esta la poblacio autoctona? L´Enciclopedia Catalana, diu d´El Ripollès, comarca catalana fronterera en França que en 880, “va tenir com a tasca principal repoblar i reorganitzar aquestes terres”. ¿Hem de creurenos que eixe 15% va repoblar tota la Catalunya actual, tot el Regne de Valencia i segon alguns (Muntaner) inclus Murcia? ¿Seguirien algun sistema de cria de catalans com el de les gallines en gabies? I es que les teories rupturistes i de desplaçaments globals de poblacions no tenen ni el minim soport i ultimament han segut desacreditades per la genetica.

Una ultima pinzellada d´un tema relacionat en la genetica, es el de l´index cefalic. Es calcula per la relacio entre l´amplaria i la llargaria maxima del cap. Del “Mapa del índice cefalométrico en España por F. Oloriz” (Madrid 1894), s´extrau que les tres provincies valencianes, son les uniques d´Espanya que es troben dins del marge entre 76 i 76,99. Les tres provincies aragoneses es troben entre 77 i 77,99. De les quatre provincies catalanes, Barcelona, Girona i Lleida superen els 78 i Tarragona es troba entre 77 i 77,99. Les atres provincies que fiten en el Regne de Valencia Conca, Albacete i Murcia, superen els 78. Al respecte, hem de saber que en l´any 2002, l´articul “A reassessment of human cranial plasticity: Boas revisited” de Corey S. Sparks i Richard L. Jantz trobà que “Results indicate the relatively high genetic component of the head and face diameters” es dir, que els resultants indiquen que la forma del cap te un component genetic relativament alt.

Com hem vist, els “coneiximents” de Guinot, del sigle passat, s´han convertit en aigua passada (i bruta per l´intent de manipulacio que amaguen). La genetica del s. XXI, li ha pegat un bon carchot ¿Informarà als seus alumnes dels nous coneiximents”. Ho dubte.

I a modo de conclusio, i per a tancar esta serie d´articuls, contestem a la pregunta ¿D´a on descendim els valencians? I segons lo expost, els valencians descendiriem del homens del paleolitic que dibuixaven en la Cova de la Sarga, dels homens del postpaleolitic que pintaren en el Barranc de les Dogues, dels homens del neolitic que imprimiren ceramica en la Cova de l´Or, dels homens del eneolitic que feen figures antropomorfiques en la Cova de la Pastora, dels homens que crearen la cultura del Argar i la cultura del Bronze valencià, dels homens de l´edat del Ferro que feen les puntes de flecha de la Penya Negra, de l´influencia fenicia, dels ibers (contestans, edetans i ilercavons) que feren el guerrer de Moixent i la dama d´Elig, dels romans que fundaren Valentia, dels visigots que nos deixaren el conjunt monumental de Ribarroja del Turia, dels pocs araps, berebers i en general nortafricans que vingueren a la peninsula el 711, de la minoria de “conquistadors” que vingueren en Jaume I i es quedaren aci, (navarros, aragonesos, lleitadans, catalans, occitans…) i de tots els que historicament han vingut a treballar en esta terra, i que han segut ben acollits nomes en la condicio de respectar als valencians.

EL PENO DE LA CONQUESTA, UNA FALSA RELIQUIA


 

Autor: Joan Ignaci Culla

En el sigle XIV, pero sobre tot en el XV, florixen quantitat de reliquies que son entregades a les iglesies, sense importar molt ni la seua procedencia, ni per descontat la seua autenticitat. La fama i prestigi que alcançaven determinats temples per estos vestigis (no qüestionats per la mentalitat ciutadana de l'epoca), aconseguien, d'una banda, fidelisar als feligresos proxims (eren temps on proliferaven la construcio massiva d'iglesies), i d'una atra, i en funcio del tipo de reliquia, obtindre un continu pelegrinage per a la contemplacio de les mateixes, lo que es traduïa en un aument considerable de donatius.

A manera d'eixemple, nos trobem que, sense tindre constancia per part de l'Evangeli de malformacions congenites de Jesús o dels apostols, es relacionen tres prepucis de Crist: en Anvers, Hildesheim i Santiago de Compostela.
De Sant Joan Baptiste s'han arribat a contabilisar mes de 60 dits (entre ells 11 indexs) en diverses iglesies i convents europeus, 7 caps de sant Felip, 17 braços de sant Andreu, o les mes de 500 dents de santa Apolonia, en França. Tambe son curioses les llentilles i pa sobrants de «l'Ultim Sopar» en el Sancta Sanctorum de Roma, o la cua de l'aca que va portar a Jesús, en el Museu de Prehistoria Contemporania. Encara que pot ser, les reliquies mes extraordinaries d'esta enumeracio que podria ser inacabable, siguen el «suspir» de Sant Josep, que es troba en una botella depositada per un angel en una iglesia proxima a Blois i conservada ara en el Sancta Santorum del Vaticà, o el portentos estornut de l'Esperit Sant, que guardat tambe en una botella es venerava en l'iglesia de Sant Frontino i que hui està, tambe, en el Sancta Sanctorum.

La catedral de Valencia es rica en la coleccio de reliquies, pero per a no cansar al llector i posar alguna referencia de les que es conserven en la nostra Comunitat, nomes indicar que en Lliria tenim plomes dels arcangels Gabriel i Miquel.

Pero parlant de falses reliquies, no podia deixar de mencionar, aprofitant el 800 aniversari del naiximent del rei Jaume I, aquelles que es relacionen en el nostre monarca i que de forma enganyosa per als visitants «exhibix» el Museu Historic Municipal de l'Ajuntament de Valencia. Entre les «perles» expostes figuren l'espasa del rei, el supost escut o Trofeu de la conquesta en el fre i espola, encara que de totes estes reliquies la que se'n porta la palma es el famos, i hui emblema dels catalanistes, «Peno de la Conquesta». De tots estos objectes s'han publicat diversos estudis que desmonten la seua autenticitat, per lo que, de moment, no reincidirem en els mateixos. Pero davant l'insistencia dels catalanistes en reivindicar, una vegada mes (en esta ocasio en motiu de l'Any de Jaume I), el «Peno de la Conquesta» com a emblema nacional dels valencians, en contraposicio de la nostra Real Senyera, nos obliga a insistir en que el «Peno», es mes fals que les plomes dels arcangels Gabriel i Miquel.

Encara que en atres articuls incidirem en l'impossibilitat historica de que la reliquia exposta fora la que isaren els moros en la torre d'Ali Bufat (despres del Temple), convindria recordar lo que ya denunciava el prestigios Roc Chabàs, davant de la presunta falsetat del Peno en 1900, arreplegat per Carreres Candi en Geografia del Regne de Valencia, Tom de la provincia de Valencia, p.550: «?no es posible sea la bandera real la que tiene el Ayuntamiento, porque la tela, pintura y paleografía de la fecha la denuncia como obra del siglo XV o XVI».

Les afirmacions de Roc Chabàs, i la de tants atres investigadors, hagueren quedat confirmades ademes de historicament, cientificament, d'haver-se completat les proves oportunes. M'explique. Era principis dels anys 90, quan la regidora de l'Ajuntament de Valencia Mª Dolores García Broch, fidel a la promesa electoral (cosa inedita en la classe politica), li va demanar ajuda al gran valencianiste i llavors president del Colege de l'Art Major de la Seda, Edison Valls, l'assessorament tecnic per a, d'una vegada per sempre, desmontar la falacia del Peno. Edison va contactar en els millors experts del textil, en la vila d'Alcoy. Sense entrar ni en qüestions politiques ni culturals, i cenyint-se exclusivament a la seua professionalitat, ya a simple vista van detectar els tecnics que, el «torçut dels draps» no corresponien a l'epoca del supost orige del Peno (S. XIII), sino mes be al XV. Se'ls va propondre la realisacio de la prova del Carboni 14, per a determinar la seua data exacta, descartant-la els experts, ya que van concloure que era molt mes rigorosa, per a este cas per la seua precisio, la prova del Polen.

Mª Dolores García Broch, i en ella tots els valencians que no volen conviure en falses mentires que denigren al nostre poble, va vore trencat el seu proposit quan va rebre la prohibicio contundent de seguir en l'investigacio per part del seu president de partit (UV) i tinent alcalde, Vicente Gónzalez Lizondo. La rao, encara que incompressible, era molt senzilla: UV estava negociant, en eixe moment, en diversos partits, entre ells els de tall catalaniste liderats per Rafael Blasco i Pepa Chesa; i un dels requisits «indispensables» per a que fructificara el mateix, era la paralisacio de l'investigacio del Peno. Poc de temps despres es firmaven les «Bases minimes per a una Convergencia Valenciana». L'escandol que va provocar la filtracio i denuncia de les «Bases», redactades en perfecte catala, va abortar este proyecte politic antinatura.

A la prensa va transcendir (i aixina es va publicar) que, no es podia realisar la prova al Peno davant de l'impossibilitat de trobar la «clau» de l'urna a on es conserva, quan la realitat es que no es necessita cap clau, ya que s'obri per darrere de la vitrina.

A García Broch, l'encabotament en ser lleal al seu poble, li va costar patir un calvari en el seu partit, i els valencians nos quedarem sense la prova científica, encara que tenim les historiques que son igual de rotundes i contundents per a demostrar la falsetat de la reliquia del Peno.

GOVERN CENTRAL



Autor: Joan Benet - www.llenguavalencianasi.com

Des de fa molts anys, massa, Catalunya ha defés lo que ad ells els agrada nomenar, països catalans, un invent nacionaliste que reunirien els territoris que inclourien una hipotètica i fictícia nació catalana.
Estos territoris tradicionalment han segut Catalunya, la Comunitat Valenciana, les Illes Balears, la franja ponent d'Aragó, el Roselló Francés, alguns municipis de Múrcia i la ciutat italiana de l'Alguer, pero ara, han arribat més llunt. En la seua intenció de reactivar l'antiga Corona d'Aragó, als territoris dels "seus països catalans", els han afegit tot Aragó, pràcticament tot el sur de França, i territoris de Terol, com Albarrasí o Manzanera.
En primer lloc vullc aclarir que els territoris que els socialistes catalans, (recolzats pel P.S.O.E.), proponen com part de la Corona d'Aragó, mai foren els que constituïxen la mateixa, a soles es una atra deformació de l'història proposta per la maquinària pancatalanista.
Tornant al tema, Catalunya du molts anys lluitant per separar-se del Govern Central Espanyol, encarnat per Madrit, reclamant la seua independència del mateix; pero Catalunya sap be que les quatre províncies que la componen, no podrien subsistir per sí mateixes davant de tot lo món si és deslligaren per sancer d'Espanya. Molt al seu pesar, estarien condenades ad una mort súbita, esclafades pel pes de l'unió que el restant del món estem realisant, puix al contrari que ells, tendim a unir-nos en tots els sentits, puix l'unió fa la força. I he dit 'unir-nos', d'igual a igual, no absorbint en desmesurada prepotència.
Com Catalunya sap açò perfectament, per a poder separar-se d'Espanya, la seua millor arma és anexionar-se tots els territoris que puguen absorbir, i remoure l'antiga Corona d'Aragó anexionant-se l'antiga Corona de Valéncia, l'antiga Corona de Mallorca... és una de les vies mes fàcils.
Pero estan caent ells mateixos en la trampa del centralisme que tant odien, puix la seu central d'eixos imaginaris països catalans estaria en Barcelona, per lo tant relegarien als demés territoris d'eixos imaginaris països catalans, a ser simplement els territoris de Catalunya, una cosa aixina com ara lo es ella d'Espanya. ¿A on estaria la diferència entre lo que pretén Catalunya i lo que actualment es Madrit?. L'única diferència és que ara el poder en molts aspectes lo té Madrit, i Catalunya ha de solicitar la seua aprovació, i una vegada creats eixos països catalans seria Catalunya la que tindria el poder, i la Comunitat Valenciana, per eixemple, la que tindria que demanar-li ad ella la seua aprovació.
A l'igual que diuen que l'anarquia no pot existir per definició, el govern central existix sempre per definició. Sempre que haja un grup de territoris que s'unixquen, haurà un grup de persones que lo dirigixen i automàticament s'estarà creant el govern central, és nomene com és nomene, i tinga a on tinga la seua sèu.
Ad este respecte, a soles afegir, que quines eixirien perdent en este cas, a soles serien els territoris que pretenen anexionar-se, puix Catalunya ya està contant els dies que li queden per a nomenar a les illes Balears, simplement, les illes, o el Roselló Francés, Catalunya Nort.
Després d'eixa somiada anexió vindria l'unitat llingüística, (que molt al meu pesar, estan implantat en la Comunitat Valenciana). En eixos imaginaris països catalans, tindria que parlar-se algun idioma, i clar està, no seria el balear, sino el català, arribats ad este punt, desapareixerien totalment el Balear i el Valencià, ademés del castellà en gran mida. Açò a soles es imposició de la cultura i la forma de ser d'un poble ad un atre, per via política, ya no podem parlar de conflicte llingüístic, ya no cap eixa opció, a soles podem parlar d'un gran i enorme problema polític, i del si no conegut, si intuït trasfondo que mou el problema polític.
Tots sabem parlar valencià, tots saben parlar balear, tots sabem parlar castellà, tots saben parlar català... i el seu vocabulari, pero qui té que dir cóm i en que vocabulari és parla en la Comunitat Valenciana, no ho té clar.
A soles espere, que eixa anexió territorial, mai és duga a terme, puix a soles sería el colofó de la llei de l'autoritarisme.

DISCRINMINACIONS I AGRESIONS QUE ACTUALMENT PATIX EL VERDADER IDIOMA VALENCIA



Autor: Valencia d’Elig
2005 © Idioma Valencià

Sintesis de les discriminacions i agresions que actualment patix el verdader Idioma Valencià a mans de l'imperialisme nacionaliste català i els seus colaboracionistes en terres valencianes
  
RESUM

 ¿ Per qué es tan diferent eixa "llengua Valenciana" que ensenyen als nostres fills en les escoles, instituts i universitats, a la que sempre han parlat i mos han ensenyat els nostres pares, yayos o familiars ?

 Perque lo que s'ensenya als chiquets en les escoles no es el genui Idioma Valencià parlat per la majoria de valencians, sino un artificial "català avalencianat" al que enganyosament presenten coma "Valencià cult o ben parlat" i en el que volen substituir al verdader Idioma Valencià (hui en dia discriminat baix el nom despectiu de "Valencià mal parlat").

 L'idioma Valencià que parlem historica i tradicionalment els valencians es la verdadera i correcta Llengua Valenciana i lo que obliguen a estudiar en les escoles es un invent dels catalanistes que no hu parla ningun valencià en ningun poble de la Comunitat Valenciana.

 La finalitat ultima de l'ensenyança del "català avalencianat" es confondre al poble Valencià pera que crega que l'idioma que parla es el mateix que el Català, que forma part de la "nacio catalana" i que l'historic Reine de Valencia (hui Comunitat Valenciana) perteneix al (fictici i inventat) proyecte politic dels "Països catalans". Un proyecte politic independentiste i separatiste d'Espanya, de capitalitat en Barcelona, que vol posar baix les seues directrius i mando a la Comunitat Valenciana i a tots els valencians.
 Totes estes ambicions imperialistes del nacionalisme politic català no tenen base alguna que les done validea i son conseqüencia nomes d'aplicar la fascistoide i principal consigna del imperialisme català: "UNA llengua (catalana), UNA nacio (catalana)".

 Desde fa ya molts decenis l'imperialisme nacionaliste català, del que participen tots els partits politics i institucions culturals catalanes, està invertint molts esforços i dinés en catalanisar a la societat valenciana a traves del sistema educatiu valencià i la poderosa maquinaria de propaganda catalanista financià desde Catalunya i desde les institucions catalanes.

 Desgraciadament els partits politics valencians majoritaris, PP i PSPV (PSOE), mantenen unes postures politiques totalment destructives pera la pervivencia de la genunina Llengua Valenciana i bona part del patrimoni cultural valencià.

 Per una part, el PSPV (i tambe EU, Bloc i ERPV) consideren que l'idioma Valencià es el mateix que l'idioma Català pero en un atre nom, per lo que estan molt d'acort en que en el sistema educatiu valencià s'ensenye eixe aberrant i artificial "català avalencianat" i per aixo ni PSPV (ni EU, Bloc o ERPV) fan (ni faran) res pera evitar l'imperialisme politic-cultural catalanisaor que mos aplega desde Catalunya.
 Per atra part, al PP nomes li interesa, per motius electoralistes, defendre exclusivament el nom de "Valencià" sense importarli res que amagat darrere d'eixe nom s'estiga ensenyant en les escoles la llengua Catalana. Es mes, l'objectiu primer del PP es marginar la Llengua Valenciana en benefici de la llengua Castellana i la millor manera pera conseguiro es permitint que se donen classes en eixe aberrant "català avalencianat"; una llengua en la que no s'identifiquen gens els alumnes valencians i que no accepten coma propia. Per tant, com eixe "català avalencianat" no aprofita pera pujar el numero de valencia-parlants, ni l'estima, ni l'us de la verdadera Llengua Valenciana, el PP no te ningun interes en substituir el Català pel verdader Idioma Valencià. El "català avalencianat" es la millor ferramenta que té el PP pera conseguir que al final els valencians nomes parlen en llengua Castellana.

 La solucio a totes les agresions que patix l'idioma Valencià i la cultura propia dels valencians passa per manifestarse colectiva i individualment en contra de la politica anti-valencianista que estan fent tots eixos partits anteriorment mencionats, al mateix temps que se li dona el vot de confiança a aquell partit politic que honestament defenga la genunina Llengua Valenciana parlà pels valencians.

 Mentres tant i en el dia a dia, lo millor que podem fer es sentirmos orgullosos de la Llengua Valenciana que els nostres pares, yayos i antepassats mos han donat, i continuar parlant en eixe autentic Valencià als nostres fills, nets, nebots, familiars, amics, coneguts i a qui siga, per tal de que no desaparega mai i encara menos* en mans d'eixe "català avalencianat" que ningun valencià en ningun puesto del Reine de Valencia ha parlat en sa vida.

¿ QUÉ PODEM FER PERA EVITAR LA DESAPARICIO DEL VERDADER IDIOMA VALENCIÀ ?

Parlar en orgull en el genuí Valencià que ca u va apendre de sons pares.
I continuar parlantlo als fills, nets, nebots i chiquets en general pera mantindre encesa la flama de la Llengua Valenciana d'una generacio a atra. (Llegir més )


EL DIA DEL LLIBRE



Autor: Desconocido
Extraído de Internet

collita i la fecunditat i abdós deuen d'anar nugades en un llaç en la quatribarrada rodejant un llibre.
D'esta manera Catalunya exporta al món sancer eixa maravellosa festa. ¡Que bonico!
Pero res més llunt de la realitat, puix a soles nos trobem abans d'una nova megalomania, tot és absolutament mentira.
Podríem començar dient que, si realment fora una festa en orígens catalans, no es celebraria el dia de la mort d'un escritor castellà, sino català, pero hi ha més coses i més consistents.
El "Dia mundial del llibre i el dret d'autor" fon formalment instaurat per la UNESCO en 1995.
No obstant, els orígens d'esta celebració es remonten a l'any 1926, quan en Valéncia, l'editor Vicent Clavel i Andrés, propongué dedicar un dia de l'any en homenage als llibres.
Estava clar que eixe dia devia estar relacionat, d'alguna manera, en el màxim exponent de la nostra lliteratura castellana: Miguel de Cervantes Saaverda. Pero al no saber-se en exactitut que dia naixqué, (encara que per 4 anys es celebrà el Dia del Llibre el 7 d'octubre, una de les dates provables del seu naiximent), en 1930 es trià definitivament la data del seu decés: 23 d'abril de 1616.
La tradició que s'inicià en Valéncia, es feu ferma en Espanya i començà a estendre's. En 1964 l'adoptaren tots els països de llengua castellana i portuguesa, i en 1993 també la Comunitat Europea. Eixos grans antecedents dugueren al govern d'Espanya (en el recolzament de l'Unió Internacional d'Editors) a presentar abans la UNESCO (Organisació de les Nacions Unides per a l'Educació, la Ciència i la Cultura) l'idea de proclamar el 23 d'abril com "Dia Mundial del Llibre".
La proposta, junt en l'agregat sobre el, "Dret d'autor" propost per Rússia, fon aprovada unànimement per tots els estats membres durant la 28° sessió de la Conferència General de la UNESCO. Aixina quedà definit el 23 d'abril de cada any com "Dia Mundial del Llibre i el Dret d'Autor".
Clar que per a conseguir esta aprovació unànim no era suficient en l'homenage a qui fora el més ilustre autor de llengua castellana, sino que s'ha sumat la notable coincidència de que també William Shakespeare (el màxim exponent de la llengua anglesa) fallí en eixa mateixa data. I per a completar les coincidències, també el destacadíssim Garcilaso de la Vega (l'Inca) fallí el 23 d'abril de 1616. Açò explica l'unanimitat que s'ha donat en quant a l'adopció d'esta data, degut a que es tracta de dos de les més insignes figures de tota la lliteratura universal.
Valga de totes maneres un desembroll, si be Shakespeare fallí el mateix any i més que Cervantes i Garcilaso, no fon exactament el mateix dia, perque per eixa época els anglesos encara tenien el seu calendari desfasat uns dies en respecte al món catòlic, per lo qual Sir William morí en deu dies de diferència (abans o després segons diverses fonts) en respecte a, El Manco de Lepanto i l'Inca.
La resolució
Transcriurem a continuació la resolució de la Conferencia General de la UNESCO que fixa el 23 d'abril com "Dia del llibre i el dret d'autor":
"Considerant que el llibre ha segut, històricament, l'element més poderós de difusió del coneiximent i el mig més eficaç per a la seua conservació. Considerant, per conseqüent, que tota iniciativa que promulgue la seua divulgació redundarà oportunament no a soles en l'enriquiment cultural de quants tinguen accés ad ell, sino en el màxim desenroll de les sensibilitats colectives respecte dels patrimonis culturals mundials i l'inspiració de comportaments d'enteniment, tolerància i diàlec. Considerant que una de les maneres més eficaces per a la promoció i difusió del llibre -com lo demostra l'experiència de varis països membres de la UNESCO- és l'establiment d'un "Dia del llibre", en la corresponent organisació de fires i exposicions. I observant que no s'ha adoptat una mida similar a nivell mundial. Esta Organisació subscriu l'idea i proclama "Dia Mundial del Llibre i el Dret d'Autor" el 23 d'abril de cada any, per ser la data en que coincidiren, en 1616, els decesos de Miguel de Cervantes Saavedra, William Shakespeare i l'Inca, Garcilaso de la Vega."
Resolució aprovada el 15 de novembre de 1995.

Koichiro Matsuura, Director General de la UNESCO, es referí recentment a l'importància d'esta celebració, en els següents térmens:
"En més de huitanta països, millons de sers humans s'han unit, inclús les poblacions afectades per la pobrea i la violència, per a manifestar la seua adhesió al llibre, símbol d'esperança i de vida. Una de les missions essencials del llibre és estar al servici de l'educació. Per allò, és necessari dispondre de materials suplementaris que permeten a tots els estudiants iniciar i mantindre una amistat íntima i permanent en la paraula escrita. La donació de llibres pertinents i de calitat a les poblacions, especialment als chiquets i jóvens més desfavorits, promourà el gest de compartir el saber i el coneiximent al mateix temps que la comprensió i el respecte mutu entre els pobles."
Com es pot comprovar per lo dit, lo qual és totalment contrastable i verificable, a soles es deu a la coincidència i la casualitat, allò de que la festa del, Dia del Llibre i el Dret d'Autor, es celebre el dia de Sant Jordi, casualitat que els catalans, catalanistes i pancatalanistes, han sabut aprofitar fortament en el seu propi benefici, com fan sempre en tot, puix eixa és la seua filosofia.

¿UNITAT DE LA LLENGUA? NO




Autor: Joan Costa (q.e.p.d.)

 L’unitat s’ha considerat des de ben antic com un atribut metafisic del ser: allo comu a tots els sers per lo que a cada u podem dir que es SER i no més be NO RES. En eixe sentit hi ha una unitat de tots els sers, perque, si no, a uns els diriem ser i a atres no sabriem qué dir-los. 
  Ara be, el concepte d’unitat ha plantejat des dels primers origens de la Filosofia la gran dificultat existencial de la pluralitat i diversitat dels sers, perque a cada u d’ells i a cada una de les seues diferencies podem definir com ser. Per aixo Parmenides dia que no hi ha més que UN SER i tota la diversitat es apariencia. Per a Heraclit, en canvi, “panta rei”, tot corre, tot passa, no solament hi ha diversitat sino que res es lo mateix en cada moment respecte a l’anterior. Tenim aixina, sobre una mateixa realitat, dos interpretacions completament opostes per part de dos pensadors que tontos no eren: maxima unitat i maxima diversitat. 
  Aço ve molt al cas, perque, quan algu diu que valencià i catala son una mateixa llengua, o son dos llengües, segons com es mire ambes afirmacions poden ser veres o falses. Tot depen de lo que s’enten o es vol entendre. I es que una i atra tenen elements d’unitat i elements de diversitat, que, ademes, son canviants. 
  Anem a lo concret per a vore-ho millor. En el baix Imperi Romà seguia parlant-se UNA llengua, el llati, a pesar de que no era igual el llati que es parlava en la Dalmacia que el que es parlava en Hispania. Uns quants sigles més avant, ya comencen a ser una realitat les llengües arromançades, o derivades del llati; pero encara es podia parlar d’una unitat basica i, ben segur, en l’alta Edat Mija podien entendre’s, mal que be, francesos, italians i espanyols, per posar un cas. En els sigles XII i XIII, ya en Espanya, tots els llenguages derivats del llati tenien un sol nom: romanç. Hi havia evidentment diferencies, pero mai he sentit que entre la gent dels primitius regnes cristians feren falta traductors o torcimanys, es dir, interprets. Els reis de Castella o d’Arago s’entenien perfectament en els condes de Barcelona. I es molt provable que s’entengueren tambe en els moros espanyols que encara ocupaven la major part de la peninsula. Tots parlaven llenguages cada vegada més diferenciats, pero encara no massa alluntats del baix llati d’on tots venien. Hi havia, per tant, una unitat i hi havia al mateix temps una diversitat. La denominacio comu de “romanç” o “llengua vulgar” significava l’unitat d’orige. Els noms que començaven a donar-se als parlars de cada regio significaven la diversitat.

  En conclusio, quant més amunt i més aprop del llati, més unitat de la llengua romanç. Quan més avall i més llunt del llati, més diferenciacio, fins que arriba un punt en que es pot parlar de llengües diferents.
Vista la relativitat del concepte d’unitat, que igual s’estisa que s’apropix, passem al de llengua, molt més dificil de definir, perque en ell intervenen atres factors extrallingüistics. Es pot definir qualsevol llengua com el conjunt estructurat de signes, principalment orals o escrits, de comunicacio entre les persones d’un colectiu. Pero quan, per rao de les diferencies entre uns llenguages o atres, comença a aplicar-se un calificatiu a la paraula llengua: francesa, alemana, castellana, valenciana... ¿quíns son els criteris que s’apliquen per a llegitimar esta calificacio? ¿Els filologics?, ¿els historics?, ¿el nom de la terra o lloc on es parla?, ¿la produccio lliteraria?, ¿la voluntat del poble o nacio que en un moment historic donat la parla?.
Ahi entrem en criteris merament aproximatius i prou embolicats, perque trobem teories per a tots els gusts. ¿hi ha alguna llengua que es puga dir absolutament autoctona, es dir, sense pare ni mare, sense arrels ni antecedents en una atra llengua anterior? ¿En quín moment adquirix un parlar categoria de llengua diferenciada?, ¿en el del primer document trobat o conservat en algun lloc on ara es parla?, ¿en el moment en el que els qui la parlen li donen un nom?, ¿en el moment en que adquirix una riquea i complexitat expressiva que li permet crear una lliteratura de certa qualitat? 
  No es poden, per tot lo dit, invocar raons “cientifiques” o “filologiques” com arguments definitius de l’unitat d’una llengua, ni menys encara per a determinar el nom d’eixa llengua, si es que es vol considerar com una, ab diferents variants. Aixo resulta molt poc cientific. Ademes d’un orige comu, l’unitat depen d’atres factors, com son l’evolucio historica, els esforços i voluntat comu per a mantindre eixa unitat original, les relacions politiques i culturals entre pobles diferents que la parlen, els vinculs i les influencies mutues, el predomini factic d’un estil de parlar i escriure, conegut i acceptat per la gran majoria, etc. Son els fets, i no les raons cientifiques, els qui a la llarga determinen el grau d’unitat o diversitat entre els parlars dels diferents pobles. La ciencia llingüistica no fa més que constatar els fets. No es un instrument per a crear o mantindre l’unitat. Aixo pertany a la politica, que té motivacions que van molt més alla de les purament llingüistiques o culturals. Ara be, si hui no s’admet un despotisme politic, menys encara es admissible un despotisme illustrat. La llengua la fa i a la llengua li dona nom el poble que la parla. 
  El Diccionari illustrat de la Llengua Espanyola definix LLENGUA com “el conjunt de paraules i modos de parlar d’un poble o nacio”. Podria donar-se possiblement una definicio més exacta i més tecnica, pero provablement tambe més discutible.
   La primera part de la definicio, “conjunt de paraules i modos de parlar”, no dona massa peu a la discrepancia, si no es en qüestions de matiçacio. En la segona part, “d’un poble o nacio”, que es la que expressa implicitament la denominacio diferencial de qualsevol llengua (angles, frances, castella...) es on salta el desacort. ¿Quàn una llengua es pot seguir dient la mateixa a pesar de les seues variants? ¿Quín es el nom que llegitimament correspon a una llengua? Sobre ambes questions es pot discutir “ad infinitum”. Tot depen de que haja un sentiment i una voluntat d’unitat o, pel contrari, d’antagonisme. Molts catalans, que donen per supost que el valencià es una variant de la llengua catalana, es posen frenetics quan senten dir al castella “llengua espanyola”, perque aixo es ignorar-lo ad ells i a la seua llengua. Imaginem com se’n pujarien per les parets si al catala li digueren dialecte o variant, no de la llengua espanyola, sino de la llengua castellana. En canvi, consideren molt natural que els valencians acceptem el nom de catala per a la nostra llengua. I ahi invoquen tots els principis d’unitat i de germanor.
Pero ¡alerta!, que el qui parla d’unitat té que estar dispost a pagar el preu d’eixa unitat. Una unitat en benefici propi a costa dels demes es efimera i enganyosa. No es verdadera unitat. Una unitat imposta i a la tragala es llavor de més fondes divisions. 
  En relacio a la denominacio del catala i valencià s’ha dit per una banda –bastant interessadament, per cert- que es una “qüestio de nom”. Pero l’atra part respon –i no li falten arguments- que es “una qüestio d’identitat”. Perque, si el nom no té importancia, si el nom no diu res, ¿per a qué discutir? Diguem-li tots “llengua valenciana” i s’ha acabat. A bona hora ho consentirien aixo mai els catalans. ¿I ho hem de consentir nosatres, que tenim darrere nostre set sigles de llengua valenciana, perfectament documentada i sense interrupcio parlada fins als nostres dies? ¿Hem d’acceptar que borre per a sempre i desaparega la denominacio d’una llengua que ha conegut un sigle d’or, anterior a la mateixa llengua castellana? ¿Hem de cedir el nom a una llengua que a prou penes té un sigle d’existencia plenament lliteraria, que ha segut refeta i reconstruïda a prou penes fa huitanta set anys i que abans sempre ha ocupat un lloc secundari i marginal respecte a la nostra? ¿Hem de canviar els valencians el nostre modo de parlar per a fer realitat la pretesa unitat idiomatica i transferir a la nova llengua catalana tot el ric patrimoni de la nostra? ¡Vaja una unitat que se nos oferix! Pura colonisacio i anexio de cara a l’any dos mil. El protagonisme politic que el païs catala mai tingué en les terres valencianes vol conseguir-lo ara per mig d’un protagonisme llingüistic-cultural que ningu li ha donat ni reconegut i del que sempre havia carit. 
  El poble catala, magnific i admirable per molts conceptes, pot fer de sa llengua lo que vullga. Pero que no vinga ningu a dir-nos als valencians lo que som i cóm tenim que parlar. Aixo es cosa nostra. Tenen tot el dret a aspirar a una unitat llingüistica, inclus politica si volen, pero no a impondre-nos la “seua” unitat. Ni per dret de conquista ni per fets consumats.

ONDAS SIN FRONTERAS



VALENCIA HUI

 28.03.07 | 23:41.


Ya dijo Burriel cuando fue delegado del Gobierno socialista que no se puede poner fronteras a las ondas. Entonces ya había sus más y sus menos en materia de frecuencias televisivas.
Aunque sólo cayó Valvipri, una emisorita que emitía desde el Vedat de Torrent en los comienzos de los años 80 y como era pirata y clandestina pronto alcanzó gran fama.
Había hambre de televisión, al menos de televisión no oficial, y aquella tenía su gracia. Duró poco, no la dejaron respirar apenas. Se le tuvo miedo y la silenciaron.
La que no acallaron nunca, pese a la ilegalidad de sus emisiones fue a la TV3 catalana, pero no lo hicieron los socialistas, ni los populares, a pesar de que era una televisión autorizada sólo para Cataluña.
Los catalanistas de aquí, muy sagaces, se percataron que el mejor instrumento de catalanización del territorio valenciano era que el personal de aquí pudiera ver y escuchar la TV3 y Catalunya Radio.
No perdieron el tiempo en cabalgatas, ni ‘mascletaes’, ni pasacalles, ni cosas de esas que son muy bonitas, pero que a la hora de la verdad, ‘de forment ni un gra’. Los catalanistas fueron al grano.
Instalaron repetidores ilegales por toda la geografía valenciana y difundieron por todos los rincones la señal de la TV3 catalana con gran contento de la minoría catalanista por el nuevo logro conseguido.
Han sido 20 años de apología del catalanismo, de difusión de la lengua catalana, sin que nadie, ni el PSOE, ni el PP, se acordaran de ella.
El orquestado carnaval catalanista, los anexionistas, han puesto el grito en el cielo, se han rasgado las vestiduras, porque el PP ahora quiere cerrarles la emisión. El PSOE hizo lo que tenía que hacer, hacerse el loco, pues para algo son catalanistas. No cerró la TV3, le encantaba, estaban en sintonía con su onda.
Pero lo del PP no tiene perdón. Durante todos los años de su mandato nunca hizo nada por acallar y apagar la TV3. Abdicó de sus obligaciones legales y morales. Dejó que el pancatalanismo trabajara a través de esta potente arma de catalanización del pueblo valenciano.
Sólo ahora, cuando se lo juega todo a una sola carta, para ver si gana las elecciones, se ha puesto más valencianista que nadie y ha dicho, sólo ha dicho, cuidado, no corran, que va a cerrar las emisiones de la TV3 para las tierras valencianas.
Durante todos los años que ha estado gobernando esta autonomía, ni se acordó de hacerlo. Es, en elecciones, el todo vale.

COVARRUBIAS, LA LENGUA VALENCIANA Y LA CANCILLERIA REAL




Por Ricardo García Moya
Las Provincias 7 de Marzo de 1997 

Hace años localicé un documento dirigido a la Cancillería Real, para que el vicecanciller lo hiciera llegar a su verdadero destinatario, el rey Felipe III. En el mismo se advertía al monarca de que la relación adjunta, "escrita en lengua valenciana", podría traducirla el Marqués de Denia. EI texto, relativo a festejos en honor del monarca en 1599, presagiaba el valenciano moderno: joyes (no joies), llonja (no llotja ni llotjeta); esta Ciutat (no aquesta); triunphants (que daría triumfant, no el triomfat barcelonés); acudixquen ab dos (no amb dues) y los enfronts de ses cases (no i les façanes de las sevas casas). EI documento también citaba la tradición del Reino de ofrecer al rey "confitures, piules, cohets y tronadors".

EI testimonio fue despreciado por los inmersores con el argumento de que el autor sería un escribano ignorante o chauvinista. Ultimamente, revisando el manuscrito descubrí con agradable asombro que el supuesto funcionario analfabeto era, ni más ni menos, que Sebàstián de Covarrubias; el mayor erudito en léxico en tiempos de Cervantes; experto en desenredar orígenes enmarañados por cruces de árabe, latín o francés; el mismo que en 1.997 es consultado obligatoriamente para realizar  cualquier  tesis  doctoral sobre las lenguas hispánicas del Siglo de Oro.

EI licenciado Covarrubias, nacido en 1539, fue autor del primer diccionario etimológico con rigor científico.  De sólida formación universitaria y conocedor del griego, latín, francés, castellano e ita- liano, su Thesoro de la lengua, publicado en 1611, fue calificado por Martí de Riquer como "obra capital para el conocimiento del idioma en los tiempos en que más brilló nuestra literatura". Así que no fue un anodino escribiente quien escribiera aquellos documentos sobre la lengua valenciana, y hay que puntualizar que el lingüista no debía nada a los valencianos; pues, debido a su carácter fuerte, tuvo roces con el retor Assoris de Cocentaina, los jurados de Valencia, el Cabildo de Gandía y el arcediano Andreu de Morvedre. Este distanciamiento afectivo valora más la asepsia de sus apreciaciones idiomáticas.
Tras estudiar en Salamanca, el licenciado se convirtió en un comisionado real capaz de solucionar problemas con moriscos, preparar bodas reales o recibir princesas. Su poliglotismo le permitía tratar con  italianos en  Roma (1579), con catalanes en Barcelona (1581 ) y con valencianos en el  Reino,  donde  residió  desde 1595  hasta  1601. Covarrubias también hace referencia en el Thesoro de la lengua a , nuestro idioma: "Alazor. Cartamus cuicis, açafrán romi; en Valencia, safrá bort". En otros vocablos no es tan lacónico: "Fusta, Los oficiales della se Ilaman en lengua valenciana fusters".

La lista es extensa: "Albayalde, en valenciano blanquet; Chulla es vocablo valenciano; Camaroja, especie de endivia o achicoria, es vocablo valenciano; albacora, por ese nombre Iláman en Valencia a la breva". Covarrubias anota más palabras valencianas sin especificar, al ser compartidas por otros idiomas peninsulares: cava o fosa, espital, foguera, ferir, galochas, garbillar, gavia, gola, gorja o cueIlo, almud, Almudi en Valencia, alcarchofa, chirivía, almorçar, çaragüelles, çaida, etc.

La correspondencia que Covarrubias y los estamentos valencianos dirigen a la Cancillería Real es abundante (ACA. C. 1: 1350), y demuestra que la lengua valenciana estaba reconocida al más alto nivel. EI cuento de hadas de que "la Cancillería Real sólo reconocía la lengua catalana, no la valenciana",  propagado  por el Institut d'Estudis Catalans, choca con la realidad. Desde 1276 - cuando Jaime I ordena arromançar fueros- hasta el decreto de 1707, se usaba el latín y el romance o lengua valenciana, como testimonian documentos similares a los remitidos por Covarrubias al vicecanciller del Consejo de Aragón y al rey de Valencia. Otra cosa es que algún despistado Ilame provenzal, aragonés, castellano o catalán a nuestra lengua. Hay ejemplos: "Guarden les forces", lema de Alfons el Magnanim, era "aragonese" para un tal B. Degenhart (Pisanello. Torino 1945, p. 79).

Covarrubias dejó también  un manuscrito (BNM, Ms. 6159) sobre nombres propios u Onomasti- kon. Aunque sólo abarca hasta la dicción Moisés, ofrece comentarios valiosos: "Alpuche. Que en Lengua Valenciana antigua se Ilamó el Puig, que vale tanto como monteciquo (sic) pequeño, de la palabra italiana Poggio"  (BNM, Ms. 6159). EI matiz sobre "lengua valenciana antigua" remite al romance usado en tiempos de la Conquista, ya que Covarrubias está refiriéndose a los avatares del Puig coetáneo de Jaime Y.

Por tanto, los valencianos tenemos el testimonio del serio Covarrubias, que ridiculiza a los "seriosos" (?) del Institut d'Estudis Catalans que afirman que la lengua valenciana sólo existió en la mente de viscerales chauvinistas. En 1599, por lo visto, eran legión: el rey de Valencia, los Estamentos del Reino, las autoridades eclesiásticas, el Consejo y Cancillería de la Corona de Aragón, el licenciado Sebastíán de Covarrubias, el mismo Cervantes, etc.

                                               

lunes, 26 de marzo de 2012

LA ALIMENTACION EN EL MEDIEVALISMO VALENCIANO, UN TEMA MARGINADO (VI)





Juan Vicente García Marsilla
Extraido de Internet


DE LAS INSTITUCIONES A LA ECONOMÍA

Paralelamente a esta historia anecdótica, se fueron desarrollando en
el País Valenciano, a partir de los años 50, corrientes más científicas, que
estaban unidas con lazos más firmes a la historiografía europea y a sus
nuevas preocupaciones.
Por lo que respecta a la alimentación, serán los análisis institucionalistas
los que en primer lugar ofrezcan información sobre el tema.
En concreto una institución valenciana, el Mustacaf de la ciudad, tenía una
especial incidencia en todo lo relacionado con el consumo alimentario. El
Mustacaf era la autoridad municipal encargada de regular todo lo concerniente
al mercado, los precios, los pesos y medidas, etc. De ahí que el
estudio que sobre esta figura llevó a cabo F. Sevillano Colom en 1957 sea
una referencia indispensable a la hora de adentrarse en este tema. Su trabajo
consistía básicamente en la edición de dos libros: el de Privilegios y el
de Ordenaciones del Mustacaf, que se habían compilado para enviarlos a
Barcelona, ciudad que pretendía crear una figura a imagen de la valenciana.
No obstante, la introducción, aunque centrada en lo institucional, nos
proporciona abundantes datos sobre el mercado y las reglamentaciones
que ordenaban su funcionamiento.
A medio camino entre el puro descriptivismo y las nuevas orientaciones
historiográficas está la obra de Eliseo Vidal Beltrán sobre la Valencia
de Juan I, que toma como único elemento vertebrador de su estudio
el ente de procedencia de sus fuentes, que no es otro que la gran institución
municipal. Por su libro van desfilando aspectos muy variados de la vida
en la ciudad bajomedieval: la economía, la sociedad, la espiritualidad,
etc., sin llegar a profundizar en ninguno de ellos. Una vez más, el interés
de esta obra reside en la información, de muy diversa índole, que nos proporciona,
extraída toda ella de los Manuals de Consells y las Lletres Missives
del Archivo Municipal.
Por otro camino avanzaban los historiadores de la economía, que comenzaron
a surgir en los años 60, coincidiendo con el desarrollo de las primeras
Facultades de Ciencias Económicas en España. En la formación de
esta nueva generación de historiadores influyó de manera determinante la
figura de J. Vicens Vives, cuya conexión con la escuela francesa introdujo
en nuestro país el interés por lo económico. También influyeron las tesis
de E. Hamilton sobre la "revolución de los precios", aunque posteriormente
han sido duramente criticadas (32). No obstante, su estudio sobre la moneda,
los precios y los salarios en los siglos XIV y XV ofrece una estimable
ayuda para estudiar el consumo, la demanda, el nivel de vida y las disponibildades
económicas de las distintas clases sociales (33).
De menor envergadura son las obras de A. Santamaría y L Piles, pioneros
de la historia económica medieval en Valencia (34). Los estudios de
ambos se caracterizan por su heterogeneidad, motivada quizás por la
enorme variedad de temas importantes que estaban aún por tratar.
Pero se centraron preferentemente en el comercio, tema dominante
en los años 60, la época de la expansión, del optimismo económico y la
apertura de mercados. A, Santamaría nos ofrece en su obra interesantes
cuadros sobre los impuestos de la lezda y el peaje, que afectaban directamente
a la llegada de víveres a la ciudad. Realiza además una breve disertación
sobre el problema frumentario en la urbe y, por lo demás, se limita
a reproducir las listas de precios de Hamilton. Por su parte, L. Piles
estudió las imposiciones reales a partir de las cuentas del Maestre Racional,
e hizo un repaso de los diversos productos que eran objeto de comercio,
entre ellos los alimenticios. Otros autores introdujeron en su obra la
metodología cuantitativa y la formulación de hipótesis a partir de series ordenadas
de cifras y cantidades. En esta misma línea cabría incluir el artículo
de M. Llop sobre el mercado y los precios de la carne en Valencia, en
el que matiza las series de Hamilton, aunque sin trascender el análisis de
listas de precios y salarios (35).
(30) F. SEVILLANO COLOM: Valencia urbana a tarvés del oficio de Mustacaf, Valencia
1957.
(31) E. VIDAL BELTRÁN: Valencia en la época de Juan I, Valencia, 1979.
(32) E. HAMILTON: American Treasure and the price revolution in Spain, 1501-
1650, Nueva York, 1934 (hay edición española en Barcelona, Ariel, 1975). La
crítica a esta obra se resume en el artículo de J. NADAL: "La revolución de los
precios en España. Estado actual de la investigación", en Hispania XIX, 1959,
págs. 503-529.
(33) E. HAMILTON : Money, prices and wages ín Valencia, Aragón and Navarra.
1351-1500, Cambridge, 1936.
(34) A. SANTAMARÍA ARANDEZ: Aportación al estudio de la economía de Valencia
durante el siglo XV, Valencia, 1966, y L. PILES ROS: Apuntes para la Historia
Económico-Social de Valencia durante el siglo XV, Valencia, 1969.
(35) M. LLOP: "El mercado y los precios de la carne en Valencia, 1400-1500", Escritos
del Vedat VI, 1976.

HISTORIA DE LA CIUDAD DE VALENCIA DESDE SU FUNDACIÓN HASTA LA LLEGADA DE JAIME I (I)




Extraído de Internet
Fundación de la ciudad (Época republicana romana)

Casi todos los autores están de acuerdo en que la ciudad de Valencia fue fundada en el 138 antes de Cristo por el cónsul de Hispania Décimo Junio Bruto con el nombre de Valentia Edetanorum, y que sus primeros habitantes debieron ser legionarios itálicos licenciados de las guerras lusitanas.

Después de la caída de la monarquía romana, el poder pasó a ejercerlo el Senado de Roma, que elegía a dos cónsules y que se encargaban del poder ejecutivo mientras el Senado se encargaba del poder legislativo. A este periodo se le llamó Época republicana.

El tiempo de permanencia en la legión era de veinticinco años, pasado este tiempo el soldado era licenciado y se le asignaban tierras en propiedad. Los legionarios tenían prohibido casarse pero era práctica habitual que estos convivieran con mujeres (esclavas o libres) y tuvieran hijos con ellas, por lo que una vez licenciados los soldados se establecían con sus familias en los lugares asignados.

Se ha especulado con la posibilidad de que los fundadores de la ciudad fueran los lusitanos derrotados y que hubieran sido deportados hasta este territorio. Esta hipótesis se ha descartado en base a los nuevos hallazgos entre los cuales se destaca la aparición de monedas acuñadas en Valencia con nombres de magistrados de clara raíz itálica.

El nombre además de Valentia que vendría a significar “valiente” no parece corresponderse con una población derrotada y deportada, además el hecho de constituirse con el estatus de colonia itálica, le daba privilegios sobre otras ciudades como podía ser Sagunto que sólo ostentaba el titulo de aliada y que sin embargo era mucho más antigua y poblada.

Tito Livio nos dice:

Anno Urbis conditae DCXVI Junius Brutus cónsul in Hispania ist, sub Viriatho militaverunt, agros et oppidum dedit, quod vocatum est Valentia.
cuya traducción podría ser:

En el año 616 de la fundación de Roma, Junio Bruto cónsul en Hispania, a los que habían luchado en tiempos de Viriato, concedió campos y una ciudad a la que se llamó Valentia.
Roma se fundó en el año 753 ac, por tanto el año 616 de la fundación de Roma se corresponde con el 138 ac de nuestro calendario.

El lugar escogido para fundar la ciudad era una isla en medio del río Turia, la única zona apta para el cultivo ya que todos los alrededores eran zonas pantanosas e insalubres. Se dice que desde el Puig hasta Cullera era toda zona de marjales y pantanos y en medio la Albufera, que era veinte veces mas grande de lo que es en la actualidad. Por tanto esta zona era la única posible para un asentamiento.

El lugar escogido además tenía dos ventajas añadidas, se situaba en el camino de la vía Heraclea, más tarde conocida como Vía Augusta, y además en zona equidistante entre las iberas Arse (Sagunto) y Saetabis (Xátiva), lo cual permitía un cierto control del territorio levantino. La Via Augusta cruzaba la peninsula desde Cadiz hasta los Pirineos.

La elección de un lugar tan estratégico para fundar una ciudad abona la hipótesis de que los fundadores no pudieron ser los lusitanos derrotados puesto que estos no serian de fiar. Era necesaria una población fiel a Roma para dominar un territorio todavía no controlado al poder efectivo de Roma.

Se calcula que el número inicial de pobladores de la nueva ciudad alcanzaría los dos mil habitanes y que en principio estos habitarian en tiendas de campaña y chozas, hasta que fueran construidas las viviendas con adobe y suelo de mortero y cal.