miércoles, 8 de junio de 2011

EN DEFENSA DE LA LLENGUA VALENCIANA (XVIII)


Per Miquel Adlert Noguerol (q.e.p.d.)

DENOMINACIONS
Mare de Deu dels Desamparats i no Desemparats
Desamparar i amparar són les formes vives valencianes, i les que duen "Diccionari Escrig-Llombart" i "Vocabulari Fullana". I no són formes modernes, sinó ben antigues. "Diccionari Català-Valencià-Balear" també les du i diu en emparar: "ant. escrit també amparar". I registra desamparar en la crònica de Pere el del Punyalet; i amparar en Lo Somni, de Bernat Metge i en Vita Christi, de Sor Isabel de Villena.
A estes paraules, en temps antics cal advertir que se´ls donaven diversos sentits, encara que només hi ha un ètim: imparare.
Conseqüentment en valencià cal usar les formes ampar i desampar i no empar i desempar.
Aci es tracta d´una catalanisació que, a més d´absurda com totes, és de les més estúpides al pretendre que els valencians escrigam i digam desemparats quan els catalans orientals (els de Barcelona que són els que manen) en realitat diuen desamparats més be que desemparats al pronunciar neutres totes les e. Qui no ho haja oït directament de llavis catalans, pot comprobar-ho en "Diccionari Català-Valencià-Balear" en la fonètica que posa a la paraula desemparar.
Precisament, referit també a una advocació de la Mare de Déu, cal advertir que, com la Mare de Déu de Montserrat els catalans li diuen, carinyosament (com els valencians geperudeta a la dels Desamparats), morena i moreneta, Fabra acceptà per al diccionari "normatiu" esta paraula que, encara que antiga, és castellanisme i no clàssica com les valencianes amparar i desamparar.
I, a més, hi ha un aspecte sentimental en esta catalanisació que afecta, desfigurant-la, a una denominació que els valencians sentim profundament cordialíssima; i ferix la sensibilitat de l´ànima valenciana en un fondo sentiment d´amor.
Micalet i no Miquelet
És una paraula important per la significació sentimental i representativa que té el campanar de la Seu de Valéncia que du este nom. A més de la que té el diminutiu com a onomàstic. I, en últim terme, referit al soldat català de les tropes que vingueren en ajuda dels maulets.
Al campanar li diuen Micalet com a diminutiu afectuós, i potser un tant irònic pel volum de la torre, en sinècdoque, per haver-se batejat la campana major com a Miquel. I des de ben antic, des del mateix segle XV en qué naix el Micalet, tinc registrats texts on se li diu Micalet i no Miquelet, pel poble que és qui té dret a fer l´idioma i posar noms a les seues coses, sense ajustar-se a raons filològiques ni a atres cientificismes.
Com a diminutiu de l´onomàstic no pot tindre menor antigor que la que té com a nom del campanar. I un diminutiu (els que, a més dels afectius, tant prodiga la llengua valenciana), com a nom afectuós, principalment infantil, encara està manco subjecte al cientificisme que la llengua en general. I encara manco en l´actualitat que no té prou én els diminutius i prodiga els onomàstics afectuosos inventats.

No hay comentarios: