sábado, 28 de mayo de 2011

CATALA, IDIOMA DE FICCIO, IMPOSTURA I FANFARRIA



Autor: Ferrer

Fa sigles es donà una situacio curiosa en Europa. La gent parlava en frances, castellà, portugues o Valencià al temps que convivia en un idioma de ficcio: el llati. M’explique; el llati era l’idioma en que es feyen les misses, en que s’escrivien els llibres i l’idioma dels cientifics. Pero la gent real no l’usava. Es considerava al llati idioma “cult” i “cientific”, en contraposicio a les llengües neollatines, que eren “vulgars” o “planes”. Pero al final eixe idioma elitiste acabà com llengua morta, perque li havia donat l’esquena precissament al poble pla.

Algo aixina ocorre hui en el catala en Valencia. El catala es l’idioma de la paperassa de l’administracio, el dels cartells del metro, l’autobus i l’hospital, el dels periodistes de “Canal Noi” (que en quant s’apaguen les camares parlen en castellà entre ells) i l’idioma dels “cientifics”. El catala es un idioma de ficcio, una mentira, es com eixos falsos escenaris de cartopedra de les pelicules. S’ha convertit en un idioma teoricament “kult” que a l’hora de la veritat ningu parla en el carrer. Com el llati, el catala es l’idioma dels pedants, no el de la gent real.

Tot aço ve a conter d’una recentissima noticia que diu que el numero de ciutadans que parla el Valencià en el nostre païs porta estancat desde 1986. Es dir, que vint anys de donar catala en les escoles no han valgut per a res. Es cert que ha aumentat el coneiximent del “valencià” (catala) pero no aixina l’us. De fet, l’estudi diu que tan sols el 49% de la poblacio parla en Valencià. Cada volta es coneix mes el catala (perque aixo es lo que donen en les escoles) pero cada volta s’usa menys. Curios. Algo paregut a lo que passava en el seu dia en el llati.

Em pareix a mi que el catala, idioma d’escaparat i ficcio, compatirà el desti del llati. No mos enganyem, si el numero de valenciaparlants no ha millorat gens en 20 anys es perque la gent no s’identifica en el catala. El coneix pero no l’usa perque no s’identifica en ell. Igual que l’angles. Ad este pas el Valencià despareixerà per a dixar pas a una societat que parlarà en castellà i que tindra els rotuls en catala. Si estos 20 anys els chiquets hagueren estudiat Llengua Valenciana en Normes d’El Puig, ¡l’espanyol estaria tremolant a hores d’ ara!

LA DEMAGOGIA I EL COLABORACIONISME DELS "ANTI-ANTI"



Autor : Jaume de la Serra
El 15 de Març de 1939 les tropes nazis de Hitler invadien Checoslovaquia. En eixe païs un sector de la poblacio parlava alemà i, segons els nazis, per eixe motiu formaven part de la "nacio alemana". Dita invasio era la conseqüencia final d'aplicar la consigna pangermanica: "Una llengua (alemana), una nacio (alemana)".
 No s'ha de ser molt inteligent per a deduir que despres de l'invasio de les tropes pangermaniques la poblacio checoslovaca adoptaria una actitut d'autodefensa davant d'esta injustificà i greu agressio, i que ademes desenrollaria un fort sentiment "anti-naziste" (plenament justificat). Eixes son les reaccions més llogiques davant d'un enemic que t'ataca i que vol ferse l'amo de lo teu i posarte baix el seu domini (siga este o no d'Internet). Lo que no seria llogic en ningun cas es que davant de l'agressio nazi els checoslovacs feren com si no haguera passat, ni passara res, no vegeren a cap enemic per ningun lloc i que damunt anaren justificant la seua illogica conducta argumentant que ells no son ni "anti-nazi", ni "anti-res" i que no van en contra de ningu perque son "moderats" i heu volen fer tot en "positiu".

Es evident que si eixe discurs haguera aplegat a ferse realitat i damunt s'haguera generalisat en totes i cada una de les nacions d'Europa que van ser invadides pels alemans, a dia de hui encara estariem baix la bota del nazisme opressor i criminal. Esta clar que eixe discurs "moderat" i "no-anti" que promou no pendre accions d'autodefensa i que les coses se solucionen per obra i gracia de l'espirit sant, nomes beneficia a l'enemic imperialiste invasor, per lo que no pot provindre d'aquells que defenen lo propi en ungles i dents, sino dels colaboracionistes en l'enemic (que sempre n'hi han) que busquen desactivar les resistencies dels qui estan lluitant i fentli front a l'enemic.
Mosatros, els valencians, estem patint una agressio similar desde fa temps, encara que, gracies a Deu, de moment l'enemic no té tancs ni canyons en els que amenaçarmos (encara que a més de u ya se li estan notant les ganes de tindrelos). Mentres tant fan us d'atres "armes" mes discretes i sofisticaes. Aixina, ya en 1917 Rovira i Virgili, un dels pares del nacionalisme pancatalaniste, proclamava a image i semblança del nazisme pangermanic:
“Quan el domini geografic d´un idioma nacional està netament delimitat, coincidix, en efecte, en el territori d´esta nacionalitat. (…) Units pel comu orige, per la comu historia i pel comu llenguage, els catalans, els valencians, els mallorquins, els rossellonencs son un mateix poble, una nacio unica. (…) I hui, en Catalunya, ya no es diu molt valencians i mallorquins, sino catalans de Valencia i catalans de Mallorca. (…) Les Isles Balears son la Catalunya insular, com el Principat i el Reine de Valencia son la Catalunya peninsular, com el departament frances dels Pirineus Occidentals es la Catalunya ultrapirenaica. [El catalanisme] és completa i fondament pancatalaniste. (…) L´arraïl mes profunda del pancatalanisme es induptablement la comunitat de l´idioma. Perque l´idioma es el llaç viu que unix a tots els catalans de l´ampla Catalunya nacional (…) Per la comunitat de l´idioma s´arribarà a la futura unitat politica”
Enric Prat de la Riba, un atre de la mateixa corda que Rovira i Virgili, en 1907 dia entre atres perles:

"Mentres tant, fem com els anglesos en la seua Greater Britannia, flor d´imperi a punt d´obrirse; parlem de la Catalunya Gran, que no es a soles el Principat, ni Mallorca, ni el Rossello, ni Valencia, sino Valencia i Mallorca i el Principat i el Rossello, tots a la vegà. Tots som uns, tots som catalans”
Alguns volen fer creure que els valencians vegem "fantasmes" imperialistes catalans aon nomes hi ha "germanor" desinteressà; pero com concluia aquell: "...no pots enganyar a tots, tot el temps". A dia de hui la cosa esta més que clara i a ningu se li escapa que el nacionalisme catalaniste fa servir la mateixa consigna hitleriana, "una llengua (catalana), una nacio (catalana)" per autoarrogarse la suposta llegitimitat d'incloure a l'historic i independent Reine de Valencia dins del fictici proyecte dels "països catalans" ("Catalunya gran"). Aixo heu saben la majoria de valencians/valencianistes que lluiten de valent per la seua terra i la seua Llengua Valenciana, encara que pareix ser que hi han uns quants que no s'enteren (o no volen enterarse) i van de "anti-anti", "moderats" i "positius" per la vida sense vore a l'enemic catalaniste (i les seues agressions) per ningun lloc. Ells sabran aon volen aplegar per eixe cami, pero a lliberarmos de l'imperialisme catalaniste i mantindre viu el patrimoni i el genuï Idioma Valencià segur que no.

LAS BANDERAS DE CUATRO BARRAS EN LA COMUNIDAD


Por Ricardo García Moya
Desde hace unos decenios, la tenaz labor catalanizadora, unida al desconocimiento que teníamos en temas vexilológicos, favoreció la implantación de banderas de cuatro barras en algunos pueblos valencia­nos; especialmente en los que habían incrementado pobla­ción y territorio en este siglo y no tenían enseña propia.
En reciente llamada al cabinista, se recomendaba a LAS PROVINCIAS que "profundizara un poco más; pues en tierras de Castellón, la cuatribarriada es normal en casi todos los pueblos", y Villarreal "lleva la cuatribarriada en las fiestas desde hace muchos años". En primer lugar, no son tantos años, pues se remonta a 1975, aproximadamente, el inicio de la implantación de estas politizadas banderas. Por tanto, no hay que ahondar mucho; todavía en la Guerra Civil, en 1936, los castellonenses, como valencianos que eran, lucha­ron con banderas coronadas sobre franja azul ("El País", dominical, 6 abril 1986, p. 90).
En la década de los 70, los seguidores de Fuster y Guarner, las introducían en fiestas y recitales fingiendo ingenui­dad. Después, una vez dada la apariencia de venerable tradi­ción, se aprobaban con votos de concejales que seguían consignas de partido. Así y todo, las ciudades importantes, como Orihuela, no cayeron en la trampa de modificar su propia enseña por la del rey de Aragón.
La implantación de simbología y lengua catalana ha sido un paso previo para la despersonalización valenciana. Tam­bién los jóvenes que han sufrido la "inmersión", proclaman que los barbarismos catalanes (desde el "amb" al "desenvolupar", pasando por el "esport") pertenecen al léxico valen­ciano de toda la vida (su vida). De igual modo, han logrado que "País valenciano" sea el título del territorio "desde hace muchos años". El avasallamiento catalán está convirtiendo en tradición lo que sólo son falsedades repetidas machaco­namente.
Si en la Edad Media fue habitual la presencia de banderas barradas, era por pertenecer a una confederación de estados que tenía corno reino-cabeza al de Aragón. Su simbolismo era similar al de la bandera de España que ondea actualmen­te en los edificios oficiales, junto a la de cada autonomía; pero en la Edad Media tenían bandera propia los Reinos de Valencia, Nápoles y Mallorca. Ahora bien, todos sabemos que la Corona de Aragón feneció hace siglos y, otro poder expansionista, el catalán, usurpó su enseña. ¿Por qué, en­tonces, ese empeño en adoptar una enseña que no es de nuestro territorio?
Los ayuntamientos de pueblos valencianos que no exis­tían en el siglo pasado, que tenían dependencia de otro municipio o carecían de heráldica (salvo el caso de Sagunto, que ha incluido la corona y el Rat Penat arriba del asta, no en el tejido) son los que más "presumen" de cuatro barras en banderas y adargas. Están repitiendo un curioso fenóme­no que sucedió en Cataluña a fines del siglo pasado. Quien lo cuenta es Armando de Fluviá, historiador catalán:
"Los sellos municipales del siglo XIX y principios del XX es que, por un patrioterismo mal entendido, la mayoría de muni­cipios quisieron incluir en los escudos la señal de los cuatro palos, quizá pensando que poniéndolos serian más catalanes" (Fluviá, Armando: "El Temps", 4 de mayo de 1987, p. 46").
Asi de simple es la motivación que está impulsando el olvido de la heráldica propia, pues la bandera es sólo la traslación a un soporte ligero –tejido- de los símbolos que expresan la singularidad de la villa; sea la llave del Reino, como Biar, o el pájaro Oriol de Orihuela. Lo que debiera hacerse -si es que todavía somos un pueblo singularizado, y no una colonia de otra región- es regularizar la bandera de los pueblos que carecen de ella, utilizando la Real Señera, y en su centro, la heráldica local. En la actualidad, los ayuntamientos socialistas hacen esta superposición, pero usando la bandera de Cataluña.
Las actuales autonomías de Andalucía, Extremadura, Ma­drid y Rioja, como es sabido, fueron conquistadas con la bandera del rey de Castilla. Jamás tuvieron bandera propia, pero Blas Infante, Leguina y otros "diseñadores" crearon en nuestro siglo sus banderas y, que yo sepa, no hay ningún pueblo en Andalucía, Rioja, Madrid o Extremadura que esté tratando de imponer la bandera de Fernando III de Castilla y llorando por ser castellano ¿Por qué en el Reino de Valencia, con una Real Señera propia desde el siglo XIV, tratan de humillarla y adoptar la antigua con los palos de Aragón y, ahora, de Cataluña? ¿Es que alguna vez han pertenecido Castellón, Santa Pola o Villareal, por citar casos concretos, a Cataluña o Aragón?
De todas formas, difícil será adoptar cualquier iniciativa con el poder en manos de una Generalidad que está forman­do mediante la "inmersió catalana" -unos valencianos jení­zaros-; y no es ningún insulto, sino realidad. Los jenízaros fueron, en el siglo XIV, un cuerpo militar de élite preparado por los turcos para luchar contra los ejércitos católicos. Su disciplinada formación consistía en un lavado de cerebro, que incluía la "inmersión islámica" para incrementar el odio a su misma raza, ya que eran cristianos capturados en incur­siones o hijos de cristianos cautivos. Es decir, se transforma­ban en los enemigos más encarnizados y crueles de su misma raza.

TODO POR LA DAMA DE ELCHE

 

viernes, marzo 31, 2006

TODO POR LA DAMA de Elche

Con motivo del regreso de la Dama se están moviendo muchas cosas. Los comercios rotulan escaparates con bienvenidas al busto. Los medios de comunicación afinan sus especiales culturales -logo 'De Ilici a Elx' incluido- y sus campañas publicitarias promocionales. El MAE ultima detalles y preparativos para su inauguración y diversas instituciones y entidades ilicitanas se están abriendo socialmente al pueblo cara a la segunda venida y exposición temporal del busto.
Como verán, han comenzado el trasiego, la actividad y la apertura de diferentes colectivos ante la llegada de la escultura ibérica. Ayuntamiento, comerciantes, empresarios, artistas, entes festeros, prensa, asociaciones de toda índole; empezaron a 'abrir sus puertas' -valga la metáfora- preparándose para recibir al más antiguo e importante signo de identidad ilicitano el próximo 18 de mayo. Una de las importantes entidades locales -en este caso, la más, la que tiene mayor 'leit motiv'- y cuya existencia se debe al propio busto ibérico y a su representación viva, también se está abriendo ostentando avances de una apertura social que aún no ha culminado.
Creada con esfuerzo y dificultades hace décadas por el inquieto e incansable 'Pin', continuada y mejorada por el industrial 'El Quijote' que incrementó la asistencia a los actos conmemorativos y ahora presidida y renovada por el abogado y ex-concejal Martinez Camacho con la supresión del término 'caballeros' de machista exclusividad masculina y la integración de la mujer; la Real Orden de la Dama de Elche tiene ante si, como principal protagonista colectiva y garante o custodio del simbolismo ilicitano que emana de ese icono que es la Dama; una tarea importantísima previa al regreso del busto y una labor o papel preponderante durante los actos inaugurales y a lo largo de su exposición.
La Real Orden de la Dama ya anunció una estrecha colaboración con el Ayuntamiento en cuanto a actividades se refiere. Estoy seguro que la presencia de caballeros y damas de la Orden -confío en que pronto ingrese un buen porcentaje de mujeres para equilibrar la composición, especialmente quienes representaron al busto como damas vivientes, lo que les ilusionaría muchísimo- en todo acto público relacionado con el regreso y exposición del busto; dará un realce, revestirá una solemnidad y aportará una calidad y un esplendor significativos a la presencia de la Dama.
Por mi parte, seré un ilicitano más, honrando al busto. Sumaré una pequeña aportación. Desde la humildad, con mi modesto conocimiento sobre la historia del busto y mi limitada aptitud literario-periodística; ofreceré una conferencia sobre la Dama de Elche y el Misteri en el Aula de la Cam de Valencia Ciudad invitado por el Institut d' Estudis Valencians, y publicaré con mi amigo Eduardo Boix -ambos, miembros del 'Grupo Poético Abril 2005'- la tercera y última entrega de la trilogía en narrativa, sobre el regreso de la Dama de Elche. Trilogía que ponemos a disposición del Ayuntamiento para ser incluida en la programación inaugural del busto y en su larga exposición. Todo sea por la Dama.
Josep Esteve Rico Sogorb
President del Grup Cultural Ilicità 'Tonico Sansano'

CRÒNICA NEGRA DEL 9 D'OCTUBRE DE 2010



Autor: Joan Benet Rodríguez-Manzanares

En esta ocasió no vaig a parlar de la provessó cívica d'un 9 d'octubre que sense cap dubte ha estat encapçalada i comandada pel valencianisme i per la valenciania que surava pels quatre costats allà a on mirares, encara que gràcies ad alguns minúsculs grupets pancatalanistes, sempre hem de contar alguna coseta que no caldria contar del dia gran de la festa de la nostra Pàtria Valenciana, i que hui no ho vaig a fer per a no deslluir delliberadament la nostra emblemàtica Provessó.
Pero si vaig a relatar una acció perpetrada de vesprada, en el Parterre, per quatre pancatalanistes que no es mereixen tindre la calificació de 'persones' o 'sers humans', sino més be de gentola, per no clavar-me dir insults, puix els valencians som persones molt educades.
Be, en acabar l'acte que el Grup d'Acció Valencianista tenia preparat per a la vesprada del 9 d'octubre en el Parterre, en el qual es pogué fruir d'una ofrena de flors davant l'estàtua de Jaume I, i arborar gràcies a tots els presents la Real Senyera jagant, símbol emblemàtic del GAV i que onejava més bonica que un sol ocupant gran part del Parterre, uns amics assistents ad eixe acte, decidiren prendre una cerveseta i comentar el dia. Fins ací tot anava be, pero en eixir del bar començà la crònica negra que vullc relatar.
Els amics anaven charrant tranquilament i fent gala de ser persones cíviques i civilisades, com no podria ser d'una atra manera pertanyen al GAV, quan de sobte, a amagatons, en premeditació, alevosia, nocturnitat i una mala llet com a soles poden tindre la gent de mal viure i indesijables sense perdó ni disculpa de cap de les maneres, aplegaren per darrere dels amics, espentant a u d'ells i tirant-lo al sol en tal força que pegà dos voltes de campana en el mateix, no contents en això, un atre dels indesijables agressors li pegà una patada en el coll, i un atre li pegà una atra patada en les costelles, i en moltes preses de no ser agarrats per ningú, els covarts agressors pegaren a fugir passant pel cantó del carrer la Pau, a on els estaven esperant un grup molt numerós d'amics seus que els amagaren i ajudaren a fugir.
Un home major s'acostà a la víctima de l'agressió interessant-se pel seu estat de salut, i disculpant-se per la manera d'actuar dels agressors dient que això no es podia fer mai, i que s'avergonyia de lo que havien fets els seus mateixos.
Pero lo més roïn del cas, és que tot el pecat que havia fet la persona a la que agrediren feroçment, fon dur una camiseta que en l'esquena portava un text en favor del GAV.
Els mateixos que demanen respecte per a les seues costums, el mateixos que demanen als demés que es tinguen en conte les seues senyes d'identitat i arraïls, el mateixos que reclamen el favor de tots en respecte a les seues idees, ideals i ideologies, peguen de manera cruel, despiadada i sense cap motiu que no siga un odi intrínsec cap a Valéncia i els valencians, a una persona a soles per dur una camiseta en favor del GAV, mostrant en eixa vergonyosa agressió, que lo que ells demanen per ad ells, no és lo mateix que ells donen als demés.
¡Valencians! ¿Quan anem a despertar i vore lo que mos estan fent?
¡Valencians! ¿Fins a quan anem a permetre que vinguen de fòra i mos peguen en la nostra casa?
¡Valencians! ¿Per qué consentim uns polítics que amaguen el cap baix terra com les esturces per a no voler vore lo que realment està passant?
¡Valencians! És hora de tornar a tindre uns 9 D'OCTUBRE sense cap ingerència aliena a la festivitat de la nostra Pàtria, i fruir com toca de la nostra festa.
¡Valencians, és hora de ser valencians i valencianistes, sense més, que no és poc!
¡Vixca Valéncia!

ROMANITAT DE VALENCIA


Per: Josep Boronat Gisbert (q.e.p.d.)

Despres de l’atapa cultural iberica valenciana, la de la “Iberia Propia” o “Regne de la Dama d’Elig” , la romanitat de Valencia es fonamental per a la comprensio dels arraïls de nostra llengua valenciana.

Els siscents anys de “pax romana” degueren permetre un creiximent demografic tan massiu que, sense dubte, constituix la base del nostre poble. Despres vindrien a soles uns centenar de visigots, uns millars de musulamans, uns quants cristians navarresos i aragonesos i, en numero practicament quantificable, catalans, i una inmigracio  escalonà des del sigle XIV. Aço vol dir que, culturalment, els modos de vida de la massa de la poblacio no podien canviar cada vegà, perque arribaven unes minories dominaores, interessaes en explotar al poble, no en culturisar-lo, o en viure treballant i procurant la mes rapida assimilacio a la manera de viure de la terra valenciana.

Es ben sabut que les llengües romaniques no deriven del llati vulgar que, mal escrit, provè d’un llati classic, sino del baix llati parlat que, en cada territori prengue una forma condicionà per l’historia cultural dels seus parlants. Ad este baix llati parlat s’unix el “substrat” lligüistic de cada area i el “superestrat” de les aportacions d’inmigrants de llengües extrangeres o de contactes en atres usos parlants.

En tot cas, els dialectes llatins eren diferents per a diversos estaments i territoris. D’ells brotaren uns “proto-romanços” que han donat lloc a les diferents llengües romaniques, en diferents solucions de fonologia, morfologia i sintaxis.

En les terres valencianes romanisaes es parlava un baix llati que, evolucionant durant les dominacions musulmanes, aplegà a constituir la llengua romanç que denominem, a partir del sigle XIV, llengua valenciana.

CONFUSIO DE LLINGÜISTES EN LA DENOMINACIO “MOSSARAP”

Està afirmant-se i repetint-se, hasda la sacietat, que la llengua propia del valencians fon duta a Valencia pels conquistaors cristians.

Esta afrimacio, i l’idea que comporta, directament assequible per la seua aparent simplicitat, es tan dogmatica, tan absoluta i totalitaria, com enganyosa i falsa, seguint la mateixa llinea dels topics seculars del centralisme castellà –i molt mes  tractà d’introduir en Valencia pels catalans- que ha tergiversat els fets historics.

I aço es aixina perque, en l’Espanya Musulmana, i en la Valencia Musulmana conseqüentment, no parlaven romanç unicament els cristians –els denominats mossaraps en Espanya i rabatins en Valencia-, sino tambe els musulmans.

Ya en 1928, l’arabiste valencià D. Julià Ribera denuncià una aberracio de previsibles i greus conseqüencies: els filolecs hi havien escomençat a  denominar “mossaraps” als idiomes romanics parlats en l’Espanya Musulmana. D’esta manera, s’introdui una equivalencia de concepte, erronea, entre religio practicà i llengua parlà. Segons tal erro, els musulmans parlaven arap, i els cristians que vivien en l’Espanya Musulmana parlaven romanç (equivocadament denominat per ells mossarap). Es una inexactitut de conseqüencies historiques i vitals de gran importancia.

Els arabistes estudiosos de la realitat, sense intencions de manipular-la, que parlen de mossarap es referixen solament a les persones que seguien practicant la religio cristiana. Es lo correcte. Estos arabistes utilisen acertadament la paraula “aljamia” per a designar els idiomes romanics que es parlaven en terres musulmanes per musulmans i cristians, i que en terres cristianes es denominaven romanç; sense oblidar la llogica varietat dins d’esta adscripcio general.

Els filolecs que han originat tal confusio s’han detingut a mirar, casi exclusivament, l’Espanya Cristiana vencedora, la que reconquista des del nort duent tot lo bo i fent dexapareixer tot lo roïn. I d’esta manera han arribat a creure que, al temps que dominaven a l’enemic, anaven imposant el seu idioma.

Els arabistes, en canvi, han estudiat i coneixen l’Espanya Musulmana, l’Espanya desapareguda, l’Espanya vençuda. I, estuduiant-la, coneixen el fet de que els musulmans espanyols seguien parlant un llenguage evolucionat a partir del llati.

La tesis derivà de la confusio filologica mencionà es la tesis del venceors. Graficament ho recorda la frase que encara s’escolta: “Hable usted en cristiano”. Tal concepcio ha fet que molts, de bona fe, imaginen que el castellà naixque en terres de Santander-Burgos, i que s’escampà, paralelament a la Reconquista, cap al Sur. Es la tesis del nacionamlisme castellaniste de Menendez Pidal que trasvasà a Orient i Occident, induix a pensar en llengües que avancen cap al sur. En lo que mosatros afecta, es concreta en la falsa image d’un catala que apareix en l’Ampurda i aplega a Alacant.

Es la teoria del triumf dels bons –els cristians, que parlen castellà, gallec o catala- sobre els roins –als que pinten practicant l’Islam i parlant exclusivament arap-.

Esta teoria, en essencia, es tipicament retrogada, adulaora de l’orde oficial establit pels venceors. Tergiversa l’Historia. Utilisa els mateixos topics del nacionalisme castellà.

Es una teoria retrograda. I, ademes, falsa. Perque els musulmans, apart de l’arap com a llangua oficial, parlaven romanç. Tambe perque els catalans que intervingueren en la conquista i s’assentaren en terres valencianes no arribaren a la quarta part d’un cinc per cent de la poblacio. Perque ni les zones de parla valenciana guarden correspondencia en els assentaments aragonesos o catalans. Perque es patent l’esplendor cultural dels musulmans front a l’incultura dels venceors.

REFORMA ANTIVALENCIANA


Autor: Joan Ignaci Culla
9 d’octubre 2005

En una fecha tan señalada para los valencianos, como el 9 d’Octubre, en la que hacemos balance de los acontecimientos más importantes ocurridos en nuestras tierras cada año; no podemos obviar la reforma del Estatuto y las claves que han posibilitado su trámite.
La reforma, lejos de presentarse en “clave valenciana”, se ha convertido en la “hoja de ruta” de algunas autonomías y el freno a las aspiraciones de otra. Es decir, que se ha pensado más en los intereses de España en general y de Cataluña en particular, que en el de los propios valencianos. PP y PSOE se han unido para maquillar, y no cambiar, un Estatuto, y, así, satisfacer sus intereses partidistas, evitando entrar en las soluciones que planteábamos y necesitábamos los valencianos: avanzar en el autogobierno, mejorar la situación económica o algo tan importante como consolidar las señas de identidad.
El proyecto nació viciado, por la inclusión y el incomprensible blindaje de la AVL, por parte del acomplejado PP, para compensar el catalanismo sucursalista del PSPV.
El PSPV, por convicción, y el PSOE, por el chantaje del trilero catalán, con la inestimable colaboración del PP, han sellado “de hecho”, la unidad de la lengua a través del dictamen de la AVL, que va a servir como referencia y como excusa para eliminar definitivamente nuestra lengua valenciana.
Prueba evidente de quién son sus aliados, es que el pasado 1 de septiembre la AVL, subvencionó con 18.000 euros a revistas y boletines informativos de asociaciones catalanistas que forman parte de la “Xarxa d’entitats civiques i culturals dels països catalans” (LP, 7/9/05).
Y, como Zapatero, no se atreve a discutir con Carod-Rovira porque está hipotecado, éste le “exige que en los colegios valencianos se enseñe catalán”, como sí eso no sucediese en este momento, con el apoyo de la consellería del PP; cualquier padre que revise los libros de texto de sus hijos lo ratificará. (LP, 12/9/05).
Y el colmo del entreguismo al catalanismo, lo protagoniza Joan I. Pla, quien en su intervención en la Cortes Generales, abriendo su turno con un discurso “fusteriano”, reconoce que el Estatuto no excluye las denominaciones que proponga la AVL, para el valenciano (es decir, el catalán).
 por otra parte, el PP, que ha pensado más en los demás, que en los valencianos. Ha redactado un Estatut acomplejado, sirviendo a los intereses políticos de Madrid, “este tipo de Estatuto es el mío” (Rajoy, en su visita a Crevillente; LP, 17/9/05); “Coincide con los postulados de Rajoy” (Castellano, LP, 21/9/05) y culturales de Barcelona (salvaguarda el nombre de valenciano, pero sentencia la unidad de la lengua con la inclusión de la AVL). Han querido cubrirse de cara a la galería con la disposición segunda (cláusula Camps), para “no ser menos que nadie”, cuando la realidad es que no hay proyecto propio., Eso sí, el bipartidismo, se seguirá beneficiando al no bajar la barrera electoral del 5 al 3%, evitando así, la pluralidad política.
En definitiva, un Estatuto pensado para salvaguardar la primera estrofa de nuestro himno regional, como justificó Trillo en su intervención, al asegurar que se había redactado en “lealtad” al Estado. Hemos perdido la gran oportunidad de hacer la gran Carta Magna para los valencianos. Un Estatuto en “clave valenciana”. ¿No creen que ya era hora de: “ofrendar nuevas glorias al Reino de Valencia”?

EL DRET A MALTRACTAR ALS CATALANS



Autor: Agusti Galbis

Que no es pense ningu per el titul del articul que actualment hi haja algu que disponga del dret a maltactar als catalans, per molt que hi hagen catalans i sobre tot catalanistes que sí es creguen en possessio del dret a maltractar als valencians.

En primer lloc, anem a comprovar com els senyors catalans no conseguixen l´independencia juridica de França, fins a l´any 1258, quan Jaume I, firma el “Tractat de Corbeil” en Lluis IX, rei de França.

Ludovicus, Dei gratia Francorum Rex…” es reunix en Jacobum eadem gratia illustrem Regem Aragone…”. S´exponen les posicions: “...quod nos dicebamus comitatum Barchinone, Urgelli, Bisuldune, Rosilione, Empurdano, Ceritanie et Confluentis, Gironde et Eusone cum eorum pertinenciis de regno Francie et de feudis nostris esse. Es dir que Lluis IX diu que Barcelona, Urgell…, i totes les seues pertinentes son del regne de Francia i feudataris d´ell. Et idem Rex Aragone ex adverso dicebat se jus habere in Carcassona et Carcasses, in Rede et Redensi…” Es dir que Jaume I dia tindre drets en Carcassona…” I ve l´acort: “pro ipso Rege Aragone et nomine et vice ipsius deffinimus, quittamus, cedimus et omnino remmittimus quicquid juris et possesionis vel quasi habebamus siquid habebamus vel habere poteramus…in predictis comitatibus Barchinone et Urgelli Bisuldune, Rossillone, Empurdane, Ceritanie, Confluente, Gerundense et Ausone….” Lluis IX, lleva i cedix la jurisdiccio i possessio sobre Barcelona, Urgell…A canvi, Jaume I, renuncià als dret que tinguera o poguera tindre “…in Carcasona,...in Rede,…in Laurago,…in Termense,…in Menerba,…in Fonolleto,…in Petra pertusa,…in comitatu Amilliavi et Guialdane, et in Naumaso…et in comitau Tholose…”

A pesar de lo claret que es el text, els catalans s´encabudixen en parlar de la diferencia entre independencia “de facto” i “de iure”. Uns parlen de “Sobirania catalana” a partir de Guifré (840-897), uns atres a partir de Borrell II (947-992) i uns atres a partir de Ramon Berenguer I (1017-1035). El fet de que no sapien ni desde quan son “independents de facto”, demostra l´inexistencia de fets heroics  darrere d´una finalitat identitaria, que es lo que els haguera agradat que passara, pero que no passà. Tot son bufes de pato, i si no, que li ho diguen a Jaume I. ¿Per que cedir res al rei de França si tan sobirans eren? ¿No sera que no ho serien tant? I es que la realitat es, que la descomposicio de l´Imperi Carolingi, i els problemas interns de França, tingueren com a consequencia que anaren debilitant-se les condicions exigides als comtats feudataris de la “Marca Hispanica” aplegant a que els comtes que inicialment eren imposts, passaren a ser hereditaris.

Ara, ¿Quina diferencia notaria el poble pla català entre que els seus “senyors” dependiren dels francs o francessos o foren “senyors sobirans”? I es que estos magnifics comtes, ensalçats per alguns -de forma ridicula i destrellatada- a la categoría de “comtes-reis”, es montaren la “paraeta” i fomentaren que els “senyors catalans” s´ho passaren de lo mes be usant i abusant  delsmalorum usum feudals. Lligc d´un català que “A Castella els habitants eren subdits i a Catalunya ciutadans”. I no es pot mes que amollar una bona tira de carcallades. Lliggam: “…Les servituts quels dits Senyors pretenen e dien haver sobre los dits pagesos; ço es, de redempcio de persones, de exorquia e intestia e cugucia e de arcina e de entrades e forma de espoli violents. (ACA fol 88 reg 3314). Els “usatges” de Barcelona de 1150 ya establien la “exorquia”, la “intestia” i la “cugucia”.

Com no es el lloc de concretar en que consistia cada u dels “drets ciutadans” citats dels “pagesos” catalans, i a modo d´eixemple, comentem-ne un atre en mes detall. En 1202, tingué lloc “assemblea de Pau i Treva” en Cervera. Els catalans afirmen que estes “assemblees” eren un antecedent de les Corts. Anem a vore a que jugaven els “senyors catalans” en eixes “Corts”. En Cervera, encara que puga pareixer increible, els “senyors catalans” establixen com a mostra d´una brutalitat selectiva el ius maletractandi, es dir, el dret a maltactar. Com pot ser difícil de creure, anem a reproduir el text: “Aquí mateix encara inviolablement constitui, que si los senyors lurs pagesos maltractaran o las lurs cosas a ells tolran, axi aquellas cosas que son en pau e en treva, com las altras en ninguna manera sien tenguts al senyor Rey en alguna cosa, sino que fossen del feu del senyor rey o de religiosos locs, car ladoncs als feudataris no sera licit” (“Historia de la legislación y recitaciones del Derecho Civil de España” de A. Marichalar y C. Manrique. Tom VI. p 526) Es dir, els “senyors catalans” s´autoconcedixen el dret a maltractar i a furtar lo que vullguen als “seus” “pagesos”, passant-se per el ses “aquellas cosas que son en pau e en treva”, aixo si, sempre que no siguen feudataris del rei o de l´iglesia, perque en eixe cas, no els seria llicit. I yo em pregunte: ¿Se pot llegislar una bestialitat major? ¿Es aço un antecedent de les Corts Catalanes? En l´“assemblea de Pau i Treva” de Barcelona de 1198, es prohibix comprar bens de “pagesos” sense el permis del “senyor”. En 1200, s´acorda que el “senyor” pot capturar als “pagesos” que escapen de la “senyoria” sense infringir la “pau i treva”. En 1207 acorden que els “pagesos” es traspassen en el “manso” (mas) i tenen que redimir-se (pagar la seua llibertat com esclaus), si volen abandonar-lo. Si aço no vol dir que els catalans eren esclaus dels seus “senyors”, ¡que vinga Deu i que ho veja!

Pero no acaba tot ahi. En 1462, en el proyecte de concordia en el qual es pretenia posar fi a la rebelio dels “remences” (“pagesos” que tenien l´obligacio de pagar un rescat per a abandonar la terra), llegim: “… que lo senyor no puxe dormir la primera nit ab la muller del pages. Item pretenen alguns senyors que com lo pages pren muller, lo senyor ha a dormir la primera nit ab ella…” (E. Hinojosa, “El régimen señorial y la cuestión agraria en Cataluña durante la Edad Media”, Madrid, 1905, ap.p. 8). Si, si, el famos “ius primae noctis” o “dret de pernada”, evidentment no llegislat, pero present en les costums dels catalans.

Dos consequencies es desprenen de lo que hem expost: La primera, que fotut haurien de tindre-ho els catalans de la “Catalunya vella” que vullgueren vindre a repoblar Valencia, per a fugir dels seus “senyors”. La segon, que aço explica a la perfeccio el perque el Regne de Valencia va superar en tot tan rapidament a Catalunya. I es que la llibertat fa milacres i els qui disponen d´ella apleguen prou mes llunt que aquells que viuen en l´esclavitut mes humillant.

EN DEFENSA DE LA LLENGUA VALENCIANA (XVII)


Per Miquel Adlert Noguerol (q.e.p.d.)
TRACTAMENTS
Don i no en
Don és antiquíssim. Pot trobar-se fàcilment perqué apareix a cada moment en les cròniques: de Don Jaume, de Muntaner, de Desclot i de Pere el Cerimoniós (sic); i es troba registrada també per "Diccionari Català-Valencià-Balear" en Ramon Llull i en documents dels segles XIV i XV.
Don i donya són les formes vives en el Regne de Valéncia, així com en Mallorca i en Catalunya, pero, no obstant, el Diccionari Fabra no vol saber-ne res.
"Diccionari Escrig-Llombart", "Vocabulari Fullana" i "Diccionari Català - Valencià - Balear" duen les tres paraules: don, donya, que són les actualment vives, i l´antiga dona abandonada pel poble, naturalment, per la llei de distinció del principi d´harmonia de l´evolució dels idiomes.
SUBSTITUCIONS DE PARAULES
Hi ha unes substitucions lèxiques molt importants per a la descatalanisació de la llengua valenciana, i són les següents: Adhuc, per: encara, inclús, també, igualment, fins. Car, per: perqué, puix que. Doncs, per: per tant, per consegüent, així que. Hom, per: es, se. Malgrat, per: no obstant, encara que, a pesar de, sobretot i pel modisme valencià més que. Quelcom, per: alguna cosa. Tothom, per: tots, tot el món, tot lo món (esta última es troba en texts antics de l´época clàssica).
Totes estes paraules son inexistents totalment en la llengua parlada. A més són lleges i dures, i açò podria explicar la seua falta en el lèxic valencià, d´on el nostre poble les hauria eliminades per la llei d´eufonia, del principi d´harmonia, en l´evolució dels idiomes.
MODISMES
Cal prescindir totalment dels modismes catalans, tan usats ara, com, per citar alguns, ara com ara, si més no, tot just, tots plegats, per bé que, de debò, els que la majoria, per no dominar el català, usen moltes vegades sense saber, i, en ocasions, de tant com no li van fan riure.
S´han de substituir pels modismes valencians si n´hi ha equivalents; i si no, dient lo que es vullga dir sense frase feta, lo que ara farien els que els usen si no hagueren patit la catalanisació.

lunes, 23 de mayo de 2011

LES RONDALLES DEL PARE GUINOT

EL CALDO I LES TALLADES.

Artana Estiu 1990

Un home treballava en el camp i, per a no destorbar-se, es fea portar tots els dies el dinar al punt a on tenia la faena.
Cada dia la seua dona li posava en un perol el que menjar, que s'encarregava el chiquet de portar-li'l a migdia.
Succei que una volta la dona li va amanir en un perol caldo de gallina, molt sustancios, en unes tallades de carn molt apetitoses.
El perol penjava d'un cordell que li servia d'ansa, en el fi de que el portador no es cremara de la calentor i fora mes bo de portar.
El chiquet va agarrar el perol de l’ansa, i el portava en la ma, fent'lo anar avant i arrere, com si fora un incenser, pero en cuidado de que no se li volcara i, anant chulant pel cami, es dirigia a l'hort on treballa va son pare.
Quan estava a mitan cami, el pobre chiquet tenia fam, i va pensar: " si me menge una carneta, mon pare no ho coneixera".
Trau una talladeta de carn, utilisant una forquilla de fusta que portava per a no escaldar-se els dits, i se la menja sense pa ni res.. Quan estava un poquet mes avant, va repetir l’operacio: " Per una talladeta, mon pare no ho coneixera" i trau del perol una atra carneta i se la menja d'un tiró.
I tantes vegades va caure en la tentacio, que al final en el perol no quedava mes que el caldo. Arriba a on estava son pare i, este, al vore el caldo sense tallades, li pregunta al chiquet: "¿Que ha passat, que aci no hi ha mes que caldo?.
El chiquet contesta: Pare, es que he tropeçat pel cami i el perol ha anat a redolons per terra, sort que nos ha trencat, pero s’ha escampat tot per terra i no he pogut arreplegar mes que el caldo. 
Per Josep Maria Guinot i Galan  (q.e.p.d.)
El Pare Guinot.

LA BATALLA DE LA LLENGUA CONTINUA

Autor: Joan Costa s.j. (q.e.p.d.)

L'actitut prepotent de Maragall amenaçant en dur als tribunals al president Rodríguez Zapatero per haver enviat a l'Unió Europea una traducciá valenciana de la Consti­tució Espanyola, en companyia de les respectives traduccions gallega, vasca i catalana, ha constituit noti­cia de primera plana en tots els prin­cipals rotatius espanyols. motiu de comentari i debat en els mijos radio­fónics i televisius. Encara que el pre­sident catalá hája fet marcha arrere, ha quedat patent a tots els espan­yols l'anómala ingeréncia del govern d'una atra autonomia en la Comu­nitat Valenciana, al mateix temps que ha tret a la llum de tota Es­panya l'esperpéntica situaciá llin­güística creada en el Regne de Va­lencia per esta continuada intromis­sió, favorida també des de dins per gent que es diu i es considera valen­ciana,

Des del punt de vista constitucio­nal la cosa no té volta de fulla. Tenim els valencians reconeguda en el nos­tre Estatut, aprovat en referéndum, una Ilengua cooficial junt a la caste­llana, que és la llengua valenciana, protegida per la Constitució Es­panyola en son art. 3, apartat 2: “Les atres llengües espanyoles seran també oficials en les respecti­ves Comunitats Autónomes d'acort en sos estatuts". El president R. Zapatero no ha fet més que complir un imperatiu Ilegal quan ha enviat a Bruseles la traducció que oficial­ment li ha trames el Govern de la Generalitat Valenciana. ¿Quí és 1Maragall i quí son tots els dem:és po­lítics catalans per a protestar d’una actuació llegal i obligada?

En la transició a la democracia intentaren ya ficar en e1 nostre Estatut la llengua catalana, a banda d'uns atres símbols histórics com la Senyera, l'Himne... Lo únic que pu­gueren canviar fon el nom secular de Regne de Valéncia, i conseguiren, no el que ells volien de `país valen­ciá', facilment assimilable als enso­miats `paisos catalans', sino un nom de compromís, sense cap arrel histó­rica ni tradició: el novell i dessubs­tanciat de "Comunitat Valenciana". Abocant diners a cabaços, mam­prengueren la més llenta, persistent i solapada tasca d'introduir el catalá dins del valencíá per a substituir-lo i poder dir que és una mateixa llen­gua. Aprofitant el desconeiximent teóric que sobre sa própia llengma tenia el poble valenciá, falsejaren 1'história dient que la llengua prove­nia de la que parlaven els catalans conquistadors, que és una simple variant o dialecte del catalá i que, com a tal dialecte, es baixa i vulgar, front a }a correcta i lliterária catala­na, en realitat la fabricada per l'Institut d'Estudis Catalans, treta del dialecte barceloní després de saquejar els clássics valencians i no poc el francés. A esta miserable lla­bor contribuí l'universitat i l'esque­rra política, sobre tot el govern socialiste de la má de Cipriá Ciscar, que ompli les escoles d’esta nova doctrina i de llibres catalans.

Intentaren en el Congres que s'a­provara una proposició no de lley en la que s'excloguera el valenciá d'en­tre les llengües d'Espanya. Aixó pro­vocá en Valéncia la major manifesta­ció que mai s'havia vist des de la transició, contra tal proposta. A pesar de tan clamorosa expressió del sentir popular, no es modificá en res la política llingüística que el PP havia heretat del PSPV

Ara pareix que els polítics cata­lans estan tan autoconvençuts de que el valenciá els pertany de dret diví per raó de l'inventada i enso­miada unitat de la llengua catalana des de Perpinyá a Torrevella, que no reparen en atropellar les normes mes elementals de respecte a la llei i a les llegítimes atribucións d'una autonomia que no és la seua. Cegos en voler demostrar al món que va­Ienciá i catalá san lo mateix, han pres el text va1enciá i l'han presen­tat com a catalá sense cap modifica­ció. No he pogut llegir el text remés per la Generalitat Valenciana, pero, si Maragall l'ha assumit com a cata­la, vol dir que des de ací Valéncia l'AVL ha maquillat la traducció de 1978 i ha fet que fora més catalá que valenciá, lo qual no deixa de ser pre­ocupant.

Tota la política dels catalans i dels seus acólits ací en Valéncia pareix justificar-se en el principi, ni histórica ni científicament mai pro­vat, de l'unitat de llengua. Si aixó quedara en uns raonaments teórics o académics, seria tolerable. La lli­bertat d'expressió, com de cátedra, está garantida per la Constitució, és un dret fonamental. Pero és que ací, començant per l'universitat, no es conformen en opinar; imponen, sense admetre debat, la llengua catalana i perseguixen a mort tota divergencia, en un total menyspreu del mateix dret que ells invoquen per a anar contra el propi Estatut, oblidant que l'Universitat. és per esséncia un lloc d'opinió i debat, no de pensament únic. Quan diuen que tot-es les uni-versitats valencianes i las del `mon rnondial' opinen que la llengua es unica no solament estan mentint, -perque les universitats no opinen, son persones concretas les que opinen-, sino que desacrediten a l'universitat en eixe rnonolitisme caracteristic de tot régim totalitari.

La llengua valenciana ha existit i ha desenrollat la seua fonética, el seu léxic i la seua sintaxis al marge dle la catalana, i ho ha fet brillant­ment, produint obres d'una gran, categoria lliteraria, donant als valencians la consciencia i l'orgull de tindre una llengua propia, reco­neguda durant segles com a valen­ciana; sense necessitar mai per a re­s la veina del nort. Ara que l'han farcida de catalanismes, en la complicitat d’intelectuals i polítics, lí n:eguen l'existencia. Es com si els espanyols invocárem de pronte l'u­nitat ibérica i de l'antiga Hispánia per a dir als portuguesos que son espanyols i, si es neguen a acceptar-­ho, son uns secessionistes Hitler i Goebels no ho hagueren fét millor.

L'unitat de la llengua, proclama­da unilateralrnent, ho justifica tot. Es inútil que, de moment, el PP defenga el nom de la 1lengua, una llengua buidada del seu contingut identitari, una llengua que, a nivell oficial i d'ensenyança, és ya més ca­talana que valenciana. L'AVL, que no fa mai referéncia explícita a la Llengua Valenciana, ha intentat ya més d'una volta rematar la faena, proponent un canvi de nom. Ho tor­nará a intentar, i no m'estranyaria gens que prepare una declaració institucional en la que d'una mane­ra o atra s'afirme i es reconega l'u­nitat llingüística. A partir d'ahí el camí queda obert per a consagrar i llegitimar el catalá, un poc tenyit de valenciá, que hui oficialment s'usa i s'ensenya, pero que el poble no parla. Que caiga el mateix nom és solament una qüestió de temps. En l'Universitat es diu obertament “Secció de Filologia Catalana”, i allí no s'ensenya valenciá, sino pur catalá.

9 de novembre del 2004

HISTORIA DE LA SENYERA VALENCIANA



Autor: Desconegut

El Rey Pedro IV de Aragón y II de Valencia creó un protocolo y ceremonial muy especial para la Real Senyera, que se viene observando desde entonces, y que el profesor e investigador Fermín Juanto Manrique resume en estos tres puntos:

1. Que no haga reverencia, ni se incline ante nadie.

2. Que su salida no sea nunca por la puerta, sino que solemnemente sea bajada verticalmente desde el balcón consistorial.

3. Que de su custodia se encargue el Maestre Racional, quien le entregará al Justicia de lo Criminal para las conmemoraciones ciudadanas y al jefe del Centenar de la Ploma para las salidas por contrafueros o en defensa del Reino.

Reglas de los ballesteros

El mismo Rey también reguló la elección de los 100 ballesteros artesanos que, como miembros de dicha institución, custodiaban la Senyera.

El 23 de Julio de 1.376, Pedro IV añadió a esta tradicional escolta otros 100 hombres, nobles o plebeyos, tal es la importancia que siempre tuvo la Senyera.

Pedro IV de Aragón y II de Valencia concedió, además, que la moneda al uso (florins) se acuñaran en Valencia a partir de 1.369, se acuñara en valencia a partir de 1.369 y que apareciera en el reverso la corona real, y que siempre que se escribiera el nombre de Valencia en los documentos diplomáticos fuera coronada la letra "L" (leal).

Bandera tricolor

La Real Senyera estaba debidamente guardada y custodiada, y se les rendían Máximos Honores cada vez que entraba o salía de la sede del Consell.

El protocolo con respecto a la Real Senyera siempre se le ha guardado con absoluta escrupulosidad.

Tiene también por Especial Privilegio del Rey un escudo "fet a cayró", es decir, en forma de rombo y con los cuatro palos gules, todo lo cual era exactamente "el timbre" del Rey.

En 1.377, los Jurats del Consell, hicieron la siguiente recomendación muy especial:

"Lo dit Consell pensam que en los segells no havia convinents ne encara deguts senyals de edificis a forma de una ciutat e ès cert que el senyal per los molts altas Senyors Reys otorgat e conformat a la dita ciutat, era e ès llut propi senyal de bastons o barres grogues e vermelles.

Per tant, lo dit Consell, deliberadament e concordant, tenc per be e volc e provei dites corts usen del dit senyal real de cascun segells".

2.2 La senyera: premio al valor

Pedro II distinguió con la Corona la valentía valenciana

Es completamente falsa la leyenda de que Wifredo el Vellloso fue herido en el año 814 en una batalla contra los normandos, mientras luchaba a favor de Carlos el Calvo, quien sobre su escudo de color oro plasmaría con sus dedos cuatro rayas rojas verticales con la sangre del herido.

Dicha leyenda apareció por primera vez en 1.550, siete siglos más tarde de que hubiera ocurrido el presunto suceso.

La recogió Pere Antonio Beuter, que escribía y daba como buena cualquier fábula que se le contara, sin aplicar ningún método crítico. Más tarde lo que él dijo lo copiaría, sin más, el historiador Escolano.

Hay que buscar en las fuentes directas, y en este caso, en la dura y cruenta guerra entablada entre Aragón y Castilla, a consecuencia de querer anexionarse el rey Pedro I el Cruel de los territorios de la Corona de Aragón. Entonces, valencia lucho con denuedo y valor a las órdenes de Pedro IV de Aragón y II de Valencia, quien acabaría vencedor en la contienda el año 1.365.

El monarca aragonés concedió como premio al valor valenciano coronar su Senyera.

El historiador Vicente Vives Liern da cuenta del "color azul del cual los antiguos reyes de Aragón, solían llevar en sus banderas".

Martí de Viciana testimonia que "en la dicha añadidura del sobredicho color se sobrepongan o entretejan o se pinten, tres coronas reales de oro".

Explica el profesor e investigador de la Senyera, Fermín Juanto Manrique que "el azul era el antiquísimo color del señorío de Sobrarbe, primitivo núcleo del reino de Aragón. Por ello, las armas de la antigua Casa Real de Aragón llevaban sobre fondo azul celeste la famosa Cruz de Iñigo Arista".

2.3 El azul de la senyera

Este es el color de mayor armonía con el oro de la Corona

"La causa de que nuestros antepasados escogieran el color azul fue, quizá, por ser el de mayor armonía con el oro de la corona. En la cerámica valenciana del siglo XV era muy usual esa combinación. En Francia también lo utilizaban como fondo heráldico de la flor de lis. Posiblemente, los valencianos también valoraron que era uno de los siete colores heráldicos", acota Ricardo García-Moya, en su tratado de la Real Senyera.

La Corona fue un elemento heráldico tan importante como las barras.

Lo Rat Penat fue un elemento heráldico incorporado más tarde, el cual se pintaba o bordaba sobre la Corona en las banderas representativas del Reino.

En 1.449, el Consell ante el deterioro de la Senyera dispuso que: "...attenets que la bandera d´or e flama, fos squiurada e gastada, per tal proveiren ne nos feta una nova consembant de aquella, empero ab Corona".

Así consta en el Manual de Consells, que se conserva en el Archivo Histórico de la Ciudad de Valencia , A-34, fol CC, años 1.447 a 1.450.

El matiz es importante, no podía faltar la Corona, que era bordada y costosa de hacer. Una labor de pura filigrana artesanal.

Por lo normal, de la bandera se estropeaba la parte contraria al asta y se cambiaba por un tejido nuevo, sin tocar la parte de la Corona.

De ahí que se deduzca que en el citado año debió de llegar a tal la situación de destroza de la Senyera, que obligó "als Jurats" a hacer una completamente nueva en el penúltimo año del siglo XV.

EL DOCUMENTO DE PISANELLO

Alfonso III el Magnánimo entró triunfante en Nápoles en 1.442. Allí conoció a Pisanello, quien ha dejado para la investigación heráldica un buen docuemento: el boceto de un retrato del Rey de Valencia, realizado en 1.448, donde aparece el perfil del monarca junto a las barras, la Corona y Lo Rat Penat, el simbolismo de la Real Senyera. Los símbolos de la Senyera eran utilizados y usados por el Rey, en este caso considerado como el estadista más culto y humanista de toda la Historia del Reino de Valencia. Este documento destruye todas las tesis catalanistas de que la bandera de la ciudad derivaba de su escudo. La Senyera es "la expresión en tejido de las armas del Rey y del Reino de Valencia" .

LAS TRES MENTIRAS FUNDAMENTALES DEL PANCATALANISMO VALENCIANO


Autor: Valenciadelig

Hay mentiras que los pancatalanistas, a fuerza de repetirlas ellos mismos una y mil veces, se las han llegado a creer de tal forma que, aparte de otorgarles un estatus de "verdad absoluta" e incuestionable, las emplean como base de su discurso propagandístico e intoxicador en tierras valencianas (o donde se tercie).
No sé si la gente, o el pueblo valenciano en general, se llega a creer nada de lo que esta gente pregona. Lo que si es cierto es que los pancatalanistas manejan las siguientes tres premisas falsas (entre otras), como si de dogmas de fe se trataran.

1) Los valencianos somos todos descendientes de catalanes.
2) La Lengua Valenciana es el catalán.
3) La Comunidad Valenciana pertenece territorialmente a la "Gran catalunya".

En base a estas tres premisas falsas, los pancatalanistas quieren convertirnos a todos los valencianos (y a lo valenciano) en catalanes y en una región catalana a las ordenes de la "Gran cataluña".

Que cada cual reflexione acerca de si lo que cada una de esas premisas dice es cierto o falso. Yo por mi parte tengo claro que ninguna de ellas tiene una base objetiva firme sobre la que sustentarse. Son simples "eslogans", sin fundamento, fabricados con la única finalidad de intoxicar y manipular la consciencia colectiva del pueblo valenciano. "Eslogans" que se pretenden introducir en la mente de las personas a través de la repetición machacona y continuada de los mismos y que lo único que buscan es legitimar y "abrir cuña" a la rapiña cultural y territorial valenciana para exclusivo beneficio político de la "Gran cataluña" ("Països catalans").

http://www.valenciadelig.cjb.net
Editado por valenciadelig, Sabado, 15 de Mayo de 2004, 01:06

LAS TESIS ANTIVALENCIANAS DEI. PANCATALANISMO



Por: Ricardo de la Cierva

Durante casi siete siglos el Reino de Valencia, integrado desde su nacimiento en la Corona de Aragón y a través de ella en la Corona de España, vivió en la Historia sin la menor duda sobre su identidad. Coexistían pacíficamen­te, fraternalmente, desde la propia conquista dos lenguas en su territorio, a las que todo el mundo, dentro y fuera del Reino, denominaba -sin excepción alguna- castella­no y valenciano, que gozaban de la misma dignidad y res­peto; lengua castellana, lengua valenciana. Algunos escri­tores geniales del reino utilizaron la lengua valenciana -Ausias March, Joanot Martorell-, otros el latín, como el humanista Luis Vives; otros el castellano, como Gaspar Gil Polo y Guillén de Castro; todos ellos con la convicción de usar un idioma propio, no ajeno ni menos extranjero. Siete siglos es una larga etapa histórica de asentamiento regional y cultural, que parecía estable y definitiva. Hasta que ya en nuestro tiempo, desde los comienzos del siglo XX, la fuerza expansiva del catalanismo naciente convertido an­tihistóricamente en pancatalanismo montó una campaña demoledora, penetrante y tergiversadora contra toda esa agitadísima tradición; estudiaremos luego los impulsos los jalones de esa campaña. Ahora nos basta con enumerar sus tesis principales, inoculadas a la opinión culta y sentir popular del Reino de Valencia en nuestro siglo -de fuentes catalanistas, pero con habilidad suprema, gracias a la cooperación inconcebible de una quinta co­lumna valenciana que ha colaborado en la invasión con el mismo entusiasmo con que los tlaxcaltecas ayudaron a Cortés para conquistar el imperio de los aztecas. Estas te­orias son las siguientes:

El Reino de Valencia, devaluado en nuestros días lo País Valenciano (un invento y denominación que ya, existieron), forma parte hoy, como la había formado siempre, de una entidad histórica y cultural llamada Paisos Catalans o Catalunya Gran. Así, el tlaxcalteca Joan Fuster: «De Salses a Guardamar, de Maó (Mahón) a Fraga, som un poble, un sol poble» (Nosaltres els valencians, p. 134).

2.    Esta «realidad» nació por derecho de conquista en el siglo XIII: «Las Baleares y Valencia fueron pobladas por catalanes, y nuestra lengua es la misma con variantes locales. Obra suya, por tanto, es la formación de la Gran Cataluña» (Ferran Soldevila, Resum d'história..., p. 67).
3.    Otro tlaxcalteca famoso, Manuel Sanchís Guarner, tenido casi hasta ahora por intocable (cuando es realment­e uno de los quintacolumnistas más tocables de todo el .concierto), concreta los orígenes del bilingüismo: «La zona litoral fue repoblada por catalanes y hablaba catalán; el :entro de la interior lo fue por aragoneses v hablaba cas­tellano» (tesis de 1956).
4.       No hubo por tanto una lengua valenciana inicial en la conquista; los mozárabes del Reino de Valencia, que pu­dieron guardar su religión y su romance, habrían sido ani­quilados por las convulsiones islámicas -almorávides, almohades- y en la Valencia de los siglos XII y XIII no dejaron sino leves vestigios de romance, nada parecido a una lengua valenciana primordial. Por tanto la len1ua va­lenciana actual se deriva directamente del catalán que irrumpió en la conquista; no es realmente valenciano sino catalán.
5.    Pese a que este presunto catalán del Reino de Va­lencia no florece más que en una parte del territorio, el País Valenciano no es Aragón, ni Castilla, sino que forma parte de Cataluña, la Gran Cataluña, los Países Catalanes. Se toma, pues, la parte por el todo, para luego convertir al todo en parte de una entidad superior.
6.    Y por tanto, «el valenciano es uno de los dialectos catalanes» (M. Sánchez Guarner, La llengua..., p. 3).