martes, 17 de agosto de 2010

HISTORIA DE LA LLENGUA VALENCIANA


Per Josep Boronat Gisbert (q.e.p.d.)

LLITERARIES... AFEGINT EMBOLATS, ARTIFICIS ENGANYOSOS
Coneixent estes precisions, resulta una cosa molt extranya l’afirmacio de S.G. de que “per consell de l’Aguiló... començaren a escriure versos... Llorente i Querol”. Perque resulta que Aguiló vingue a Valencia l’any 1858 (29), i mal podia aconsellar a Llorente que començara... perque ya havia començat: Teodor Llorente ya havia escrit el primer dels seus poemes –Mon trist caminar-, publicant-lo l’any 1857 en el periodic El Conciliador, abans de coneixer a Aguiló.I Querol, en 1858, estant ya Aguiló en Valencia, presentà un poema en els Jocs Florals, pero no en idioma valencià, sino en la llengua de Cervantes.
¿Com va poder donar eixos consells que, segons S.G., van fer que “començaren a escriure versos en vernacle”? ¿No estarem dadvant d’un cas de poders magics d’accio a distancia per part del “gran esperit restaurador”, com califica S.G. a Marià Aguiló? O mes be ¿no sera que el mestre catalanisador haura pensat que no ho notariem i que deixariem passar com a bo est embolat?.
Qui va donar el foc romantic inicial, fon Vicent Boix, valencià. I el propulsor i anima del grup renaixentiste,Teodor Llorente, començà i actuà én independencia de criteri respecte dels catalans, encara que mes tart es relacionaria én ells.
La Renaixença en Valencia no va començar a remolc del mallorqui Marià Aguiló.
LLITERARIES... REGALANT LLOANCES A WENCESLAU, FILL DE CATALANS
Descubert l’embolat que ha vollgut colar-nos S.G., el de la pretenguda influencia decissiva del mallorqui Aguiló sobre Llorente i Querol, podem seguir llegint lo que diu d’ells, observant l’intencionalitat subjacent, en La Renaixença al País Valencià.
Presenta junts a Llorente i a Querol, com si tingueren una categoria lliteraria pareguda, com a les dos figures literàries cabdals del sigle XIX valencià; amics intims fins a la mort, i mai la rivalitat no enterbolí les seues relacions literàries i personals.
Pero, a l’hora d’aplicar adjectius que donen la valoracio dels dos, escriu de Llorente: es complau en la bellesa de la vida quotidiana i tranquil.la, en les emocions placides; sempre ponderat, tendre i clar, escriu plaents poemes amorosos, sense passio; compon poemes historicistes amb prou bona retorica; és sols enyoradís; manca de voluntat de lluita per al recobrament de la glòria pretèrita; autor de poemes pairals, plens de la llum i sabor de la mare terra; canta una pàtria idealitzada, gloriosa i amable, pero que és ja un bé perdut o a punt de perdre’s; escriu poemes... d’un sentimentalisme bastant pedestre,... en un valencià popular ben escaient.
En canvi, de Querol, diu ue és més vehement, afectat als temes sublims i a la lluita viril; és un poeta de més ambició estètica, amb pretensions èpiques; una mica academic; pero sempre és càlid, lúcid i vibrant, amb una exhuberància continguda; afirma corat-josament les raons dels renaixentistes...
Ho veem: apreciacions encomiastiues per a Querol, i deslloidores per a Llorente. Cosa que extranya molt a qui coneix la produccio lliteraria dels dos, i els fets dels dos per la Reinaxença.
¿Per qué sera? La clau d’esta distincio la trobem en la següent afirmacio de S.G.: Querol ja comença a escriure poemes en català, com ell anomenava ardidament i amb sà criteri cientific, la llengua dels valencians. Aci tenim el motiu de l’exaltacio de Querol.
De Querol, en llengua vernacula, solament es coneix un llibret chicotet ue du tres poemes circumstancials, als que va posar per nom Rimas catalanas; una poesia dedicada a la filla de Llorente, Reina dels Jocs Florals de 1879, en “Almanaque de Las Provincias”, 1880, p. 89; i un poema titulat Patria, Fides, Amor, llegit com a Mantenedor en els Jocs Florals de Barcelona en 1872. I pare voste de contar.

No hay comentarios: