sábado, 14 de agosto de 2010

EN DEFENSA DE LA LLENGUA VALENCIANA (V)


Per Miquel Adlert Noguerol (q.e.p.d.)


Cal parlar un poc de la catalanisació de la llengua valenciana. I és una gravíssima acusació la que vaig a fer, pero que cal fer. I és que la major culpabilitat de la catalanisació de la llengua valenciana (com, anteriorment, de l´arcaïsació) la té la cultura valenciana, fonamentalment la literatura i en ella sobre tot, la poesia. En primer lloc perqué la poesia fón la rama més (quasi únicament) cultivada i, naturalment, escrita. En segon lloc per la proclivitat dels literats cap a una turris eburnea cultista en la que es tancaven separats del poble, per a escriure una llengua, primer arcaïsada i després catalanisada, impossible de qué la senta el poble com a seua.
Done testimoni de "ciencia pròpia" de qué, abans de la guerra, s´omplien els diversos locals on es representava el tan injustament coromullat de ludibri teatre valencià; i "La Traca" es venia més que totes les atres publicacions en valencià juntes.
Primer foren els literats renaixentistes (que tant admire per atres conceptes) els que marraren en son excessiu recurs a la llengua clàssica. Potser pel romanticisme imperant que fea tornar els ulls al pretèrit; o per creure, pot ser, que era una llengua corrupta la que parlava el poble valencià. I literats i poble se separaren. Tant que, autoconfessant-s´ho més o manco, uns i atres estaven convençuts de qué usaven dos llengües diferents, a les quals, en tàcit acort, denominaven: llemosina a la dels literats i valenciana a la del poble.
A l´arcaïsació de la llengua la substituïren més tart els literats per la catalanisació. Perqué, a més de creure corrupta la llengua del poble, els literats que escrivien en valencià (igual que els que ho feen en castellà pensaven en el "major camp" que així tenien en Madrit), se sentien proclives a Barcelona per a obtindre un "major camp". I per això calia que els entengueren bé en Barcelona, per a lo qual calia catalanisar la llengua valenciana. Pero la poesia no pareixia correcta en Barcelona per les regles de la Poètica, diferents en català i valencià, que les de cadascú no poden aplicar-se a l´atre. I en les dos creències respectives de "major camp" seguixen els literats valencians. I primer l´arcaïsació i després la catalanisació de la llengua escrita, han subvalorat en el concepte del poble la llengua valenciana que ell parla.
En menor grau també ha influït en la catalanisació del valencià l´obsessió en molts de fugir de la castellanisació (perill que s´exagerava) del valencià, que fea acudir al català com si este no patira també de castellanisació i fóra l´espill de la llengua valenciana perduda. I es fugí d´un bou que no era per a qué nos haja empitonat a un bou que sí que és.
L´actitut dels literats valencians de catalanisar el valencià, llògicament, havia de ser, ho fón, ha segut, i ho és ara al màxim, ben acollida i estimulada pels catalans, especialment la minoria més o manco intelectual de Barcelona.
Perqué he d´advertir que en tot temps ha hagut en el norest espanyol un pancatalanisme per lo manco llingüistic per a no quedar-se sense escriptors clàssics. És trist pensar que, veges per a on, la causa, que no la culpa, primigènia del pancatalanisme la tenen Ausias March, Joan Roiç de Corella, Jordi de Sant Jordi, Sor Isabel de Villena, Jaume Roig, Joanot Martorell... per citar-ne uns quants. I no he citat a Sant Vicent Ferrer perqué és l´unic que als catalans pancatalanistes no els fa massa gràcia apropiar-se´l per allò que Doménech i Montaner digué - i tots els catalans ho han repetit - de la iniquitat de Casp.

No hay comentarios: