martes, 17 de agosto de 2010

ACTUALISACIO DE LES NORMES D´EL PUIG: REFLEXIONS Y SUGERENCIES LEXIC-ORTOGRAFIQUES (IV)


Per: J. Romero

Anem a vore una chicoteta mostra d´atres vocables vius en la llengua valenciana actual y documentats lliterariament desde fa sigles, pero proscrits en el diccionari de la RACV
[1].

Tabaco: Segons el dicc. de la RACV la veu valenciana es “tabac”, coincident en el catala. Vejam la documentacio que aporta Garcia Moya: la veu “tabaco” entropeça en la consigna catalanera de que una paraula valenciana no pot ser igual a una atra espanyola. Els catalans si que poden tindre en el seu idioma la veu “patata”, com en espanyol; pero no admitixen que en valenciá conservem la veu “tabaco”, encara que siga la usá pels nostres antepassats: “no puga vendre lo tabaco, tant de fum com de pols” (Llibre. Estab. Peniscola (sic), any 1698); “pera 1 lliura de tabaco” (Lli­bre de contes de St. Cristofol de Benasal, h. 1760); “no val una pipada de tabaco” (Ga­liana: Rond. 1768); “com el tabaco que nos venen en l’es­tanc” (Coloqui de una valen­cianeta Imp. Mariana. 1854); “de vore en lo meu estanc tan bon tabaco” (Baldoví: Un fandanguet en Paiporta, h. 1855); “tabaco de fum, taba­co de fulla, filipí, negre…” (Escrig: Dicc. 1887). A partir d´estes feches, els sumisos floralistes catalanisaren el vocable, encara que el poble seguiria en la forma genuïna (Garcia Moya, DdV, 16-6-2002).

Isla: Segons el dicc. de la RACV la veu valenciana es “illa”, coincident en el catala. Garcia Moya mos diu: Hi han sustantius entranyables com “isla” veu clasica valenciana que hui —destrossats per l´inmersio catalana del PP— ningu s´atrevix a pronunciar, igual que el seu derivat “isleta” (Garcia Moya, DdV, 17-6-2001). El seus membres [de la AVLl] prohibixen, per mandat de l´Institut d´Estudis Catalans, cultismes valencians com “isla” (insula > i(n)s(u)la > isla), ocultant que es patrimonial: “en la isla dita Epidauri” ([Antoni] Canals: Trad. al valenciá del Valeri [Maxim], h. 1395); “la Isleta no te atalladors” (Ord. Reals Costa R. Val. 1573); “acompanyat tambe de sos vasalls a la isla de Cerdenya” (B. Nac. Ms. 3746, h. 1590); “puga entrar... en la Albufera, isles limits” (Crida Real, 31 octubre 1671); “senyor de les Isles Terceres” (Bib. S. Morales. Real Pragmatica, 1694); “aquelles tres isles” (Bib. Nac. Ms. 3947); “unes isles desconegudes” (El Mole, 1837); “apleguí a una isla que aparegué” (Lladró: El titot, 1876); “isla, isleta, islot” (Escrig: Dicc. 1887); “defendre a la isla dels lladres yankees” (El Cullerot d´Alacant, maig 1898); “isla, islera, isleta, isleny, islot” (Fullana: Voc. 1921). Per algo, en les traduccions del catala al valenciá, apareixen hasta derivats: “aislat, sempre está desamparat” (Aforismes traduits del catalá al valenciá, 1853, p. 18), (Garcia Moya, DdV, 19-10-2003).

Inglés: Forma viva en el valenciá actual, pero el dicc. de la RACV a soles arreplega la forma “angles” que coincidix en el catala. Garcia Moya afirma que “inglesos” es morfologia propia; vejam com la documenta: “ab la nau inglesa” (Archiu Mun. Alacant, Llibre de la peixca, 1578); “Joan Grut, inglés, que du bacallar” (Ms. Ll. peixca, 1578); “tots los inglesos” (Real Pragm. Imp. Huete, 1586); “tinguesen per enemichs als inglesos” (Real Acad. Hist. Ms. Porcar, 1626); “inglesos enemichs” (Archiu Mun. Oriola, 2035. Generalitat, oct. 1704); “quedaven els inglesos” (Tormo: La gatomaquia, 1770); “als inglesos els costá” (Conv. de Saro. 1820); “tres inglesos” (Semanari El Cullerot, Alacant 17 abril 1898); “els pantalons son inglesos” (Gadea: Tipos. Apendix. 1908); “tres bucs inglesos” (Fullana: Gramatica Valenciana. 1915); “inglesos en tirereta” (Angeles, Josep: Guerra als cabuts. 1924). (Garcia Moya, DdV, 16-3-2003).

Otony(o): El dicc. de la RACV mos dona les formes valencianes “autumne” y “primavera d´hivern”, pero obvia la forma mes popular com es “otony(o)”. Segons Garcia Moya, els humanistes diferenciaren el barbarisme catala “tardor” del cultisme valenciá “otonyo” (Pou, [Onofre]: Thesaurus [Puerilis], 1575), sustantiu que va seguir viu hasta els nostres dies: “otonyo” (Tormo: Gatomaquia, h. 1760); “seba marina d´otony” (Cavanilles: Obs. 1787); “otony” (Sanelo: Dicc. 1805); “otony, otonyá, otonyat, otonyar” (Escrig: Dicc. 1871); “en estiu o en otony” (El Bou solt, 1877); “l´estiu, l´otony” (Palanca: Les freses, 1888); “este otony” (Fullana: Gramática valenciana, 1915, p. 236); “otony” (Fullana: Ortografia valenciana 1932, p. 65), (Garcia Moya, DdV, 1-6-2003)

Animo: A pesar de la confusio reynant, encara es pot observar com la major part dels valencians diguem “animo” en conte de “anim”, tal com impon el «normalitzat» (y tal com arreplega el dicc. de la RACV). Segons Garcia Moya, lo habitual, hasta les rebaixes del floralisme peseter del 1800 y els acomplexats, era usar el cultisme “ánimo” en prosa y vers: “ab ánimo reposat... de tan flach ánimo... alegrar lo ánimo” (Esteve, [Joan]: Liber [Elegantiarum], 1472); “ánimo” (Martorell, [Joanot]: Tirant [lo Blanch], 1490); “home de poc ánimo” (Pou, [Onofre]: Thesaurus [Puerilis], 1575); “ánimo” (Trobos nous. 1830); “vinguí en lo ánimo” (Escalante: Bolot de oros. 1880); “els ánimos están molt deprimits” (Ivars, Andrés: Diari, 19 juliol 1936). (Garcia Moya, DdV, 26-1-2003).

Ruido: Una atra paraula valenciana viva que no apareix en el dicc. de la RACV, el cual a soles mos dona la veu “soroll” coincident en el catala. Acodim a Garcia Moya: Del vers “tant de ruido”, Pasqual [Mas i Usó] rebuja “ruido” per ser castellanisme, oferint la veu “soroll”. Mira, Pasqual, ocurrix que en 1687 no existien catalaners com tu y, algo mes gracios, tampoc la veu “soroll” en idioma valenciá ¿o pots donar cites valencianes de soroll anteriors a 1687?. Encara que apareix en catala en 1647, en valenciá la rebuja hasta Ros en 1764, que a soles arreplega sorolla (frut) y soroller (abre). Pel contrari, “ruido” (roido, ruydo), pertany al valenciá classic, figurant en el “Espill [de les dones, de Jaume Roig] (a. 1460), y “Lo Procés de les olives” [de Bernat Fenollar] (a. 1497). El teu integrisme catalaner, tan rentable, el fa normalitzar anacronicament a Roig y a Fenollar, siguent ridicul corregir “ruido” en el 1600 pel inexistent “soroll”; y olvidant que, desde la Universitat de Valencia hasta Baldoví usaren el sustantiu: “ni fer ruido” (Const. Universitat de Valencia, any 1611); “el roido de les Roques” (Ros, [Carlos]: Coloqui de les Dances, 1734); “ab lo ruido dels pedrers” (Mas: Sermó de S. Vicent, 1755); “com se despertá al ruido” (Galiana, [Luis]: Rondalla [de Rondalles], 1768); “Qué festes tan ruidoses” (Centelles: Sermó. 1824); “fan ruido” (El Mole, 1837); “el roido dels tabals” (Escalante: El chiquet del milacre, 1878); “ha sentit ruido” (Ovara: Per tres pesetes, 1881); “ser més lo roido que les anous” (Escrig: Dicc. 1887); inclus Fullana va mantindre “roido, roidós, roidosament”; despues aplegaren els acomplexats y la autocensura. (Garcia Moya, DdV., 26-1-2003).
[1] La elaboracio d´este diccionari ha sigut (y es) un grandissim pas pera la dignificacio y l´estudi de la llengua valenciana. Sense ducte, hi ha que agraïr enormement als bons valencians que s´encarregaren de que fora una realitat y que tant de sacrifici els va costar en uns temps tan dificils. Ara be, els avanços en l´estudi de la llengua valenciana s´han de tindre en conte y millorar continuament lo que tenim, de lo contrari seria una verdadera inconsciencia.

No hay comentarios: