lunes, 28 de junio de 2010

"EL DICTAMEN DE LA AVL ÉS EL NOU DECRET DE NOVA PLANTA"


Entrevista a Joan Culla:
VALENCIA HUI
25.04.07

J.Ferrer(vh).- Joan Culla (Valéncia, 1959 ) aborda en esta entrevista l’ imposició del castellà en el Regne de Valéncia a partir de la derrota del 25 d’Abril que significà l’abolició dels Furs. Segons Culla portem 300 anys d’imposicions llingüístiques; ahir era el castellà i hui és el català.
Per qué durant la Guerra de Succesió els valencians decidiren colocar-se del costat de l’Archiduc Carles i no de Felip V de Borbó?Ahí hi ha dos qüestions fonamentals. La primera és que el Regne de Valéncia juntament en el d’Aragó tenien una posició més nacionalista. Ací imperaven els Furs i sabiem de sobra que Felip V volia implantar un sistema centraliste i absolutiste. Ací predominaven més les Corts que el rei i el rei volia sobretot tindre eixe poder absolutiste. Per atra part el poble ho estava passant molt malament a nivell de càrregues fiscals i d’el senyoriu imperant. La societat estava estructurada de tal forma que li convenia més recolzar a l’Archiduc Carles.
¿Qué significa la derrota d’Almansa per al Regne de Valéncia en termens polítics? Passar de ser una democràcia en autogovern i lleis pròpies a ser una dictadura absolutista i centralista, que era el model que hi havia en França i que adoptà per a tota Espanya. Passàrem de tindre unes Corts que feen lleis que el rei havia d’acatar a tindre un rei que fea ell les lleis sense que li importara res les Corts. Vosté asegura que a partir de la Batalla d’Almansa, el castellà s’impon per la força.
¿Cóm s’impongué el castellà en el camp de la justícia? En la justícia s’impon a través dels relators. En els juïs el poble parlava en valencià pero a partir d’aquell moment els relators fan tota la seua faena en castellà.
¿I en l’Església?La jerarquia eclesiàstica feu molt de mal al valencià. A partir de 1744, l’arquebisbe Mayoral, que per a vergonya dels valencians té un carrer, pregonà per totes les esglesies el ‘Item prohibitiu’ que diu: “L’idioma castellà és el que en este temps s’usa regularment en tots els tribunals, per lo tant manem que en avant s’escriguen totes les partides en llengua castellana, ficant els llinages en la conformitat que sonen en valencià. El bisbe d’ Oriola anà més allà i obligà inclús a que els sobrenoms foren traduïts al castellà i que per cada sobrenom que es trobara en valencià, el cura o tinent que l’haguera escrit seria multat. El control de l’Església per castellanisar la societat arribà fins al punt d’ exigir que “s’escriguera en tinta negra i de bona calitat”.Fins ad eixos punts arribà el control. Tots els noms valencians, tots els documents parroquials, tot en definitiva, passà al castellà.
¿I cóm s’implantà el castellà en l’ensenyança?Fins a Isabel II, en la llei Moyano, no s’oficialisa l’ensenyança obligatòria en castellà. Pero és que hi ha un document de 1787, setanta anys abans de la llei Moyano, a on les autoritats diuen: “I no permeta el mestre que els chiquets i chiquetes no parlen en idioma valencià sense que se’ls instruïxca en el castellà per a millor pronunciació”. ¡Mira fins a quin punt se va fer sanc en el Regne de Valéncia en el tema idiomàtic! Inclús els mateixos borbònics no donaven crèdit a lo que feu Felip V. S’empleà en massa contundència contra el Regne de Valéncia. Com si haguera de ser un botó de mostra de lo que li passaria als atres si no obeïen. La repressió fon més forta ací. De fet, Aragó i Catalunya recuperaren alguns privilegis pero Valéncia cap.