lunes, 29 de marzo de 2010

GUERRA DE LA INDEPENDENCIA EN EL REINO DE VALENCIA


Guerra y revolución


Carlos IV y Fernando VII renuncian a sus derechos a la corona de España a favor de José Bonaparte, cuando esta noticia llega a Valencia provoca manifestaciones de protesta entre el pueblo, entonces Vicente Domenech, un "Palleter" (*), marcha hacia el mercado, llega a la casa donde se vendía el papel sellado habilitado por el gobierno francés y cogiendo un pliego y rompiéndolo dice "Un pobre palleter le declara la guerra a Napoleón. Viva Fernando VII y mueran los traidores". Al día siguiente la plebe rebelándose, asaltó y tomó por las armas la ciudadela, el 25 de mayo fue constituida la "Junta Suprema de Gobierno del Reino de Valencia", la revolución había triunfado.

Después de someter a los catalanes, el mariscal Suchet prepara formalmente el ataque al Reino de Valencia. Durante la ocupación francesa en la ciudad se producen cambios, en el solar del Palacio Real comienzan las obras del Jardín de los Viveros, la Alameda casi desaparecida fue replantada y se hizo la actual Glorieta. Como consecuencia de la derrota de los franceses en Vitoria el 5 de julio de 1813, Suchet evacúa Valencia y se constituye un gobierno provincial presidido por el Marqués de Dos Aguas.

El 16 de abril entra Fernando VII en Valencia donde recibe las mismas manifestaciones de alegría que en todas partes y el 4 de mayo también en Valencia firma secretamente el decreto que anula la Constitución de Cádiz. El nuevo arzobispo Simó López García que se hizo cargo de la Diócesis en 1824 restableció la Inquisición con el nombre de Junta de la Fe y en 1832 se inauguró el Teatro Principal.

LA VALENCIA PALEOCRISTINA

L’APLEGA DEL CRISTIANISME A VALENCIA

Autor: Desconegut.

No es possible establir, ni aproximadament, quant es produi l’aplegà del cristianisme a Valencia. Pareix ser que a traves de les rutes comercials, be directament des de Roma, o be des del Nort d’Africa, arrivarien al llitoral velencià les primeres ensenyances cristianes.

ELS PRIMER VESTIGIS CRISTIANS

Durant el Baix Imperi Romà la poblacio cristiana, que escomençaria siguent una minoria, convivi en el resto dels habitants i sols li distinguiria d’ells sa fe; en els demes aspectes de la vida estarien plenament integrats.

Hasda hara, no existisen testimonis cristians molt matiners en Valencia. De data no anterior a finals del sigle III deu de ser un pedestal, conservat en el Museu de Belles Arts de Valencia, en el que s’alçava l’estatua de l’emperador Claudi II. En ell, raere de la dedicatoria a l’emperaor i gravat en posteriortat es pot vore l’anagrama de Crist en la paraula Magis (Crist es mes). Est inscripcio hi ha qui l’ha interpreetat com el crit de protesta d’un cristià apassionat; n’obstant, pareix ser que es tracta d’una inscripcio critiano-romana que aprofitaria una pedra anterior.

A partir del 400 d.C. Teodosi per decret va prohibir la representacio de dioses i cultes pagans. Estos, que apareixien en objectes d’us comu, com copes, lluminaries, plats, etc., foren substituits per motius cristians.

VALENCIA ESCENARI DEL MARTIRI I MORT DE SANT VICENT MARTIR.

En la Ciutat de Valencia ocorri u dels acontenyiments mes importants del primitiu cristianisme occidental: el martiri de Sant Vicent a escomençaments del sigle IV d.C. La font basica per al seu esstudi es la Passio Sancti Vicenti, cronologicament lluntana dels fets. Aço i lo seu carácter mes apologetic que historic fa haja que prenir-la en prudencia, encara que no rebujar-la.

PERSECUCIO

L’emperaor Dioclecia manà una fort persecucio contra els cristians entre el 303 i el 305 d.C. per a aglutinar a lo seu imperi en decadencia. En Hispania l’encarregat d’este cometit fon el proconsul Publi Dacià. Per orde seua foren detinguts en Saragossa el bisbe de la ciutat Valerius (Sant Valer) i son diaca Vicent.

Per motius que s’ignoren, encara que acas per ser la comunitat cristiana de Valencia mes debil que la de Saragossa, Dacià ordenà traslladar a Valerio i a lo seu diaca a Valencia per a jujar-los aci.

MARTIRI

Vicent defengue sa fe en apassionament i eloqüencia durant l’interrogatori, lo que irrità a Dacià, qui decidi torturar-ho i desterrar al bisbe Valeriu. Els cruels torments als que fon sometit no feren sino aumentar sa fe. Primer fon sometit al “eculeo” aspa movil a la que es nugaven peus i mans per a desquarterar al torturat; despres lo seu cos fon desgarrat en ganchos de ferro; posteriorment colocat sobre unes graelles de ferro i punches sobre carbons encesos. Tancat, finalment, en una masmorra de suelo punchant, est es va transformar en un llit de flors.

MORT

Dacià impressionat per tots estos succeits, consenti en deixar-li morir sobre un llit. El prefecte negà la sepultura al cos del martir, que font arrojat a un muladar. Els animals respectaren les seues despulles, davant lo qual el romà ordenà sumegir-ho en la mar atant-ho a una roda de moli. Miraculosament, les despulles del martir foren tornaes a la plaja i replegat per uns cristians. Estos li donaren descans i triaren com a lloc de soterrament un lloc extramurs de la Ciutat de Valencia, en les properies de l’actual plaça d’Espanya. Alli, en la Roqueta, s’alçaria en posterioritat una basilica.

EL SARCOFAC DE SANT VICENT MARTIR

En el Museu de Belles Arts de Valencia es conserva un sarcofac que, segons la tradicio, va contindre les despulles de Sant Vicent, creencia que de fet no te ningu fundament solit.

En la part central apareix una creu en un crismo damunt. Dos coloms descansen sobre els braços de la creu i al peu apareixen dos corders. En els llaterals es disposen dos bandes de dos estrigilos , enmarcats per moldures i pilastrilles.

Mentres aço s’escriu s’ha trobat en la capella preso de Sant Vicent un sepùlcre en uns ossos i un troçs de sarcofac paleocristià del sigle IV, que s’ha sugerit podria relacionar-se en el del sant martir.

Donat lo recent del trobament , i la manca de mes estudis, mos llimitem a deixar constancia del descobriment.

EL CULT A SANT VICENT MARTIR EN VALENCIA

En la figura de Sant Vicent escomença l’historia del cristianisme en Valencia.

El cult al diaca martirisat es v’extendre amplament per tot el mon ccristià. A ell se li dedicaren molts i sa festa, el 22 de ginert, figura des d’antic en calendaris lliturgics i sermons.

El temple cristià de la Roqueta es el mes antic del territori valencià. Consta que el cult que alli rebria Sant Vicent no s’interrompi ni tan si vol durant els sigles de la dominacio islamica, i alli, en la Roqueta, es concentrà el principal nucleo de la mossarabia valenciana.

La comunitat cristiana de Valencia des de sempre ha venerat els llocs relacionats en el martir i mort de Sant Vicent, lo seu patro, i ha mostrat devocio per la reliquia de lo seu braç, que, procedent de la catedral de Bari (sur d’Italia), es conserva en la capella de la Resurreccio de la Catedral de Valencia.

sábado, 27 de marzo de 2010

XENOFÒBIA EN LA NOSTRA CASA


Autor: Joan Benet Rodriguez-Manzanares

benet@llenguavalencianasi.com


El dissabte dia 24 de maig de 2003, en el diari Levante El Mercantil Valenciano, aparegué l'artícul que apareix escanejat mes avall.

Des d'esta image és pot llegir el titular, pero no el cos de l'artícul, que vaig a transcriure íntegrament. Per a qualsevol desembroll prevaldrien els texts en castellà de l'artícul imprés, pel diari.
"IGLÉSIA
Cures catalans rebugen que el bisbe valencià Ureña succeïxca al cardenal CarlesInicien una campanya de remissió de postals a l'actual prelat de Cartagena
Joaquim Bohigas, Girona. L'imminent relleu de l'Arquebisbat de Barcelona ha reactivat l'esperit de la campanya "Volem bisbes catalans" en la circulació d'unes postals dirigides al bisbe de Cartagena-Múrcia, Manuel Ureña Pastor, en les que se li demana explícitament que renuncie a ocupar el càrrec en Catalunya. La postal està circulant en círculs de cures de Barcelona i Múrcia, encara que l'objectiu és que arribe al bisbe Ureña.
En el revers de la postal, és llig que "els remors lo senyalen com a candidat a arquebisbe de Barcelona. Sería el quart destí d'una atípica correguda burocràtica, propia d'un funcionari que ascendix en l'escalafó".
Els redactors del text creuen que "un bisbe, en camvi, ha d'estar arraïlat format en el païs". Els autors pensen que el nomenament d'Ureña com a prelat de Barcelona "seria interpretat com un signe de desconfiança i un acte d'hostilitat contra la nostra tradició milenària". "En respecte, pero en fermea, li demanem que descarte esta possibilitat, expressant públicament el seu desig de que el nou arquebisbe de Barcelona siga català". expressa la postal.
Els autors, ademés advertixen que "si no ho fa, viurà un calvari".
Ureña, naixcut en Albaida en 1945, és valenciaparlant. El seu nom és dels que més sona per a succeir al també valencià Ricart Maria Carles, el qual ya ha superat els 75 anys, ha de jubilar-se pero continua en el ùesto per la pròrroga que li concedí el Papa. Ureña ha segut administrador apostòlic de Menorca i bisbe d'Alcalà d'Henares."
Fins ací la transcripció lliteral i traducció de l'artícul.
Açò és molt greu, un tema que m'atrevix a nomenar com, Xenofòbia. L'iglésia històricament, s'ha clavat en molts assunts en moltes époques que mai haguera degut clavar-se causant en numeroses ocasions uns danys desproporcionats, i no vaig a entrar a recordar-los o comentar-los, pero eixos passages de l'història hagueren degut ser a soles, coses del passat, i l'iglésia deuria de comprometre's a soles en la seua missió i complir en la seua funció, que és, divulgar la paraula de Deu, administrar els sacraments... i deixar la política als polítics; pero segons est artícul, no a soles és que no deixen la política als polítics, sino que ademés, d'una forma primer subtil i posteriorment 'a sac' amenacen a Ureña en tota regla, "si no ho fa viurà un calvari".
Ademés en esta postura obliguen a que una persona que ha estat durant anys llaurant-se un futur esperant una oportunitat per a ascendir o millorar, renuncie ad ella, estan coartant la seua llibertat d'elecció i de promoció, açò sense mencionar que també li diuen "... expressant públicament el seu desig de que el nou arquebisbe de Barcelona siga català.", estan posant en boca d'Ureña paraules que segurament no eixirien mai d'ella d'una forma voluntària. Em pareix que el nom exacte d'eixa expressió és coacció.
Yo, desconec que Deu diguera, "...i en Catalunya a soles hauran cures, bisbes... catalans.", pense que l'actitut intransigent i nacionaliste d'estos clercs estan ya mont alluntades d'un simple problema llingüístic o territorial, és com he dit a l'inici, Xenofòbia, xenofòbia dins de casa.
Pense que Ureña deuria de posar en antecedents al Papa i que este prenga cartes en l'assunt.
M'esglaya pensar que vindrà després d'açò, aixina com m'agradaria vore com les autoritats catalanes prenen cartes en l'assunt i pacifiquen la situació.

LA CONQUISTA DE VALENCIA (II)


Autor: Ramón Menéndez Pidal
Historia de España (1212-1350) Tomo XIII – Capítulo III
Madrid 1996

Los reinos de “taifas” valencianos.

En el año 1227 la guerra civil era común entre los musulmanes españoles. Frente al califa legítimo Haladle se proclamó en Murcia Ibn Húd. En Valencia se produjo la escisión. Las tierras situadas al sur del Júcar aceptaron la soberanía de Ibn Húd; mientras que las del norte siguieron fieles a Haladle, que gobernaba Sevilla, siendo su representante en Valencia el ya citado Abú Zeyt. Pero éste, al quedar aislado de su soberano, inició gestiones con el papa Gregorio IX –al que prometió bautizarse-, con Fernando III de Castilla, con Jaime I de Aragón y posiblemente con Pedro Fernández de Azagra, señor de Albarracín.

Para complicar historiográficamente mas las cosas, frente a Abu SEIT se sublevó Zayyán, que ocupó la ciudad de Valencia en enero de 1229. El resultado de estas luchas de 1227 a 1229 fue que las tierras valencianas obedecían a tres autoridades distintas, formando a su vez hasta tres “reinos” rivales e independientes entre sí; las tierras sitas al sur del Júcar, que obedecían a Ibn Húd de Murcia; las del norte de ese rio, alcanzando hasta cerca de los límites de la actual provincia de Valencia, que obedecían al rey Zayyán, asentado en esta ciudad. Y por último, aproximadamente las tierras hoy castellonenses, que obedecían a Abú SEIT, que había abandonado Valencia y se encastilló en Segorbe.

Jaime I de Aragón sometió progresivamente los tres núcleos musulmanes. Coincidiendo con estos acontecimientos, el señor de Albarracín, Pedro Fernández de Azagra, había conquistado Bejís (1228) y posiblemente Chelva y Chulilla,

La intervención de Jaime I en los problemas valencianos.

Jaime I de Aragón tuvo grandes problemas con su nobleza durante los primeros años de su reinado. Después de solucionarlos, firmó el 20 de abril de 1229 un tratado en Calatayud con Abú Zeyt, señor de Segorbe, por el que el musulmán se reconocía vasallo del aragonés, solicitaba ayuda para expulsar a Zayyán y prometía a cambio de la cuarta parte de las rentas del territorio pedido, ofreciendo como testimonio de su buena fe la entrega de los castillos de Peñíscala, Morella, Culla, Alpuente, Jérica y Segorbe.

No se conocen testimonios directos sobre el cumplimiento del pacto, y de momento no se ha podido documentar la presencia de “tenentes” cristianos en los seis castillos aludidos. Pero es evidente que algunas tierras pasaron a manos de Jaime I, que el siguiente mes de marzo de 1230 confirmaba la donación del monasterio de Benifazá al de Poblet; y el 2 de mayo inmediato daba al monasterio de Escarpe el lugar de Corachá, situado en el término de Morella.

Los acontecimientos sucesivos han sido narrados múltiples veces, a partir de la Crónica de Jaime I. Pero la constatación documental obliga a poner en evidencia las afirmaciones del texto medieval, ya que coinciden sus datos con los de la documentación conservada.

Dejando aparte la situación de Baleares, parece que a partir del día 20 de abril de 1929, en que se firmó el vasallaje de Abú Zeyt, señor de Segorbe, el rey Jaime I de Aragón se despreocupó de los problemas valencianos para atender a la citada conquista de Mallorca y a sus relaciones con Sancho el Fuerte de Navarra.

Documentalmente –no aparece mención en la Crónica- sólo se puede afirmar que en 1232 Jaime I ya comenzaba a actuar en tierras valencianas, pues el día 2 de enero estaba junto a Burriana, cuando eximís a los habitantes de Almazora de los tributos de leuda y peaje. Y a largo de ese año los peones de Teruel saquearon las poblaciones fronterizas de Arcos de las Salinas, El Toro, Manzanera, Barracas, Pina de Montalgrao, Villahermosa del Rio y Cortes de Arenoso. El mismo Jaime I ya pensaba en 19 de marzo de 1232 conquistar en lo futuro la ciudad de Valencia, pues daba al monasterio de Asan Victorian (Huesca) la iglesia de Asan Vicente, sita junto a Valencia, “para que la tengáis tan pronito Dios ponga en nuestra posesión la dicha sudad”.

Un punto aparte merece el problema de Morella, que la Crónica de Jaime I desvirtúa hasta hacer de su conquistado Blasco de Alagón un traidor.

Blasco de Alagón había servido a Jaime I durante casi todo su reinado. Pero en abril de 1229 se “desnaturó” y se expatrió a Valencia, poniéndose al servicio de Zayyán. Este destierro voluntario duró hasta enero de 1232, “llenando poco mas de tres años”, como señala la Crónica. Estando “desnaturado”, entre enero y octubre de 1232, conquistó Morella y posiblemente Ares. La tradición local sitúa la toma de Morella el día 7 de enero.

La conquista de Burriana está ampliamente narrada en la Crónica de Jaime I, así como en la documentación, En esencia, el rey estaba el 25 de abril en Lérida; a principios de mayo se reunía la hueste en Teruel y a mediados de ese mes ya se había sentado el asedio, que duraba hasta el 16 de julio siguiente, en que la ciudad era tomada por los cristianos. Los meses siguientes los dedicó el monarca a la organización de la vida en Burriana, colocándola bajo la tenencia de un señor aragonés y otorgándole los fueros de Zaragoza como tierras incorporadas a la monarquía aragonesa, ya que para esas fechas el rey Jaime I todavía no había pensado en crear el posterior “reino de Valencia”.

Las tierras musulmanas situadas al norte de Burriana quedaban así sentenciadas, y solo era cuestión de tiempo su incorporación al reino de Jaime I. La cronología es discutible. Pero parece que hay que datar en 1235 la conquista de Peñíscola, mediante capitulación, así como las de Polpis, Castellón de la Plana, Borriol, Cuevas de Avinromá, Alcalatén y Villafamés, todas antes del mes de mayo. A finales de ese año, los templarios tomaron Chivert; los hospitalarios, Cervera, y el escudero Miguel Pérez, Almazora. Así también el rey solucionó el problema de Morella, mediante un acuerdo con Blasco de Alagón, que entregaba al rey el castillo de Morella a cambio de la villa de Morella y las de Culla y Cuevas de Avinromá.

Pero estas conquistas – como en todas las medievales- no hay que pensar que todo el territorio se ocupaba. Así, Nules, Uxó y Almenara seguirían siendo musulmanas gasta 1238; mientras que Onda se ocuparía en 1241,

jueves, 25 de marzo de 2010

LAS INJERENCIAS DE CATALUÑA


PANORAMA ACTUAL
6 de febrero de 2007


"...que la Administración catalana cumpla la ley y respete la historia de valencianos, aragoneses y baleares".

El pasado día 20 de enero se constituía el Patronato del Archivo de la Corona de Aragón en el Palau Lloctinent de Barcelona, con la presencia de los presidentes autonómicos de Cataluña, Comunitat Valenciana, Baleares y Aragón. Sorprendió la cordialidad del acto ya que en el trasfondo estaban los tres recursos presentados por las otras administraciones contra Cataluña por su Estatuto recientemente aprobado con los votos del PSOE en el Congreso. La foto entre los líderes regionales se quedó en una imagen mediática a favor del ‘buen hacer del Gobierno’, por lo menos para el President Montilla.

La Generalitat de Cataluña lanzó un nuevo órdago este domingo atribuyéndose una supuesta exclusividad en parte de los documentos existentes en el Archivo, por ser “catalanes”, de pura raza le faltó decir. Las injerencias de los políticos separatistas catalanes en otras autonomías y en el conjunto de España siguen la senda de siempre: pedir más y, en caso de no recibirlo, la identidad catalana es chafada por intereses “españolistas”. Sin embargo el problema de coherencia no lo tiene la Administración catalana, sino que le pesa al Gobierno central. Cataluña –o más bien una parte de su clase política- fue la que eligió saltarse a la torera en su texto estatutario varios artículos de la Constitución de 1978, como el número 46, que protegen el patrimonio histórico en el conjunto de sistemas de archivos documentales. Sin lugar a dudas, los principales culpables de que ese Estatuto saliera adelante son los miembros del Ejecutivo central y del partido que lo sustenta, por sus peajes al nacionalismo ante la imposibilidad de cuadrar la aritmética parlamentaria. El BOE publicó en el real decreto 1267/2006 la creación del Patronato del Archivo, como “centro de titularidad y gestión estatales y a cuyo patronato le corresponde emitir preceptivamente informe sobre cualquier propuesta de salida permanente de fondos del Archivo”. Esta medida adoptada por el Ministerio de Cultura es acertada pero tiene que venir seguida de una exigencia explícita al Gobierno catalán.

La ministra Carmen Calvo no se puede quedar en un toque de atención superficial y decir que "utilizar en política" este organismo sería "algo que no nos deberían de perdonar los ciudadanos". Sería conveniente que los socialistas y el Gobierno obviaran la retórica, pararan de ceder ya ante las pretensiones e injerencias nacionalistas y exigieran de una vez que la Administración catalana cumpla la ley y respete la historia de valencianos, aragoneses y baleares.

L'ACTUACIO CATALANISADORA DELS SOCIALISTES

Autor: Desconegut

El 19 de Septembre de 1982, la Consellera de Cultura i Educacio, Ampar Cabanes, autorisà l'ortografia general de la Llengua Valenciana, per a aplicar-la al mon de l'ensenyança. Se tractava de la normativa "cientifica", pensada i ajustada per al poble valencià, feta pels filolecs valencians de la Real Academia de Cultura Valenciana (Centre de Cultura Valenciana, fundat per la Diputacio de Valencia en 1915, seguint les mateixes pautes que l'homonima de Barcelona respecte a l'Institut d'Estudis Catalans)
Imprevisiblement, el govern d'UCD en el poder, perdia les eleccions estrepitosament, front a una avasalladora victoria del socialisme. Vintinou dies despres de l'entrada en vigor de la normativa aprobada per la Conselleria d'un govern legalment constituit, el nou Conseller de Educacio, soterrava aquell fet que haguera pogut ser el de la normalisacio pacificadora de la Llengua Valenciana.
En una majoria absoluta apabullant, el nou mandatari de l'Educacio, tan sutilment com nos va ensenyar a fer les coses durant tot el seu mandat, sense armar ni pols ni remoli, va conseguir que els mestres se doblegaren a les seues pretensions. Baix l'amenaça velada de quedar-se sense plaça, els va donar tres anys per a reciclar-se a la normativa catalana.
Se va fer desapareixer tot vestigi de l'ortografia autorisada per Cabanes que, en alguns llocs ya estava distribuida i, en un acte d'imposicio mes propi de les maneres hitlerianes, s'inicià l'invasio de l'administracio, radio, televisio, coleges, instituts, Universitats, etc, ordenant l'estudi de la llengua en la normativa de l'Institut d'Estudis Catalans.
Esta actuacio totalitaria, sesgada i maliciosa, sense cap tipo de consense en les Corts Valencianes, hasta l'extrem de que no va necessitar cap decret o llei per a fer efectiva l'implantacio, que encara hui se seguix aplicant sense que s'arreplegue ni en la Llei d'Us del Valencia, ha conduit a crear una sarcia de filaments moguts des de la Conselleria d'Educacio, que a hores d'ara es imposible de desactivar. Ni tan sols el PP, partit governant en l'actualitat, ha pogut lliurar-se de tota la gent procliu a la causa catalanista, que el PSOE va instalar dins de totes les instancies de decisio. En la actualitat conviuen, lamentablement, i manegen els fils de l'educacio els mateixos comissaris. Les ilusions que el poble se fea durant la campanya electoral que dugue al PP al poder, de que anaven a resoldre el problema de la llengua, de res nos han servit, perque el problema, seguix, no igual, sino pijor que com estava fa uns anys.
S'esta comprovant un fenomen que, precisament, es el que l'invasor catalanisme buscava i la ma ejecutora del Conseller socialiste va ficar en practica: hui, quan els chicons finalisen els estudis ho fan totalment convençuts de que lo que els han ensenyat en les escoles es la Llengua Valencia i, inclus, se'ls ha menjat el cervell de tan gran manera que, no es que no sapien qui es Fullana, sino que tenen per catalans a Ausias March, a Joanot Martorell o al Tirant lo Blanch.
Per aixo creem, des d'esta Associacio Cultural, que l'encarrec del president Zaplana al CVC, no es mes que una fogida cap a vant. Una fogida cap a vant poc meditada, perque una vegada en l'informe del Consell en les seus mans, qui tindra que resoldre el conflicte sera el propi president i, llavors, s'haura de definir adoptant una postura politica sobre una questio que no es pot resoldre mes que per referendum i ya.
Ara, les forces secessionistes del catalanisme, s'estan aprofitant de la coyuntura actual i del tracte preferent per part dels politics. Per aixo ya se van sentint veus que demanen que la normativa aplicable a la llengua valenciana siga la que s'esta ensenyant en les escoles perque - diuen- es la legal i acceptada, quan de tot el mon es sabut, com ya hem dit, que l'aplicacio d'estes normes fon el producte d'una decisio totalitaria d'un conseller d'ingrata memoria, que ha contribuit, poderosament, a soterrar les ilusions d'aquells que verem en el PP, un raig d'esperança per mig del que recuperar la Llengua Valenciana, hasta hui denostada insidiosament i abolida casi totalment pel socialisme i la continuitat en l'accio del Partit Popular.

JORDI PUJOL CONFESO QUE HABIA PACTADO LA AVL CON ZAPLANA


Autor: Baltasar Bueno Tárrega

El secretario general de Convergència Democràtica de Cataluña, Pere Esteve, llevó los hilos de los primeros contactos con la Generalidad Valenciana, la Federació d´Escola Valenciana y la Universidad de Valencia, a los pocos días de la gran manifestación Valencianista del 13-J en 1997.
Preocupados los catalanistas por la fuerte contestación del pueblo valenciano a los intentos de creación de la Academia Valenciana de la Lengua y a las últimas maniobras tendentes a la catalanización de la Lengua Valenciana, optaron por moverse entre pasillos y a espaldas del sentir del pueblo para avanzar en el logro de sus propósitos.
En noviembre, Joaquín Triadú, secretario general de Presidencia de la Generalidad de Cataluña, junto con Xavier Trias, comenzaron a mantener reunions con José Joaquín Ripoll, entonces peón de brega de Zaplana y conseller portavoz del Consell valenciano.
Joaquín Calomarde fue designado por el PP mozo de estoques de toda la operación. Zaplana en estos preliminares prometió a Jordi Pujol que por parte de las Cortes Valencianas sería reconocida la unidad de la lengua y crearía la AVL a la manera del Institut d´Estudis Catalans, “que no se definiría en contra de Cataluña, ni del Institut d´Estudis Catalans”.
El dato consta en una entrevista concedida a Levante (30 noviembre 2004), Jordi Pujol, sobre las reuniones que mantuvo en 1996 en Reus con Zaplana, comentó: “Zaplana dijo que se reconocería la unidad de la lengua creando la AVL y cumplió. Habló con una pila de gente. Se necesitó mucho tiempo, pero la Academia se ha hecho y ha recompuesto la unidad de la lengua. Zaplana cumplió, aunque con retraso -no puedo criticarlo, porque evidentemente tenía problemas- cuando dijo que la unidad de la lengua se reconocería y se crearía una institución que le iba a dar garantías y que no se definiría en contra de Cataluña, ni del Institut d´Estudis Catalans. Eso se ha hecho. Ahora se debería profundizar y fortalecer, eso sí”.
Pujol era partidario de que todos se sometieran a las normas de la AVL, porque no era cosa de “cuatro excéntricos; está avalada por el Consell y la Universitat. Y la AVL dice eso y se acabó”.
Estas abiertas, claras, francas y descaradas, sin tapujos, declaraciones de Pujol fueron desmentidas por el actual presidente de la Generalitat Valenciana, Francisco Camps (9 diciembre 2004) y aseguró que “la AVL no nació por un pacto entre Pujol y Zaplana”.
Tuvo la mala suerte Camps de que su antecesor en la Conselleria de Cultura, Fernando Villalonga, saliera al paso de las declaraciones y confirmó en todos sus extremos lo desvelado por Pujol.
Lo dijo Villalonga a Las Provincias (9 diciembre 2004), cuando dicho periódico ya no tenía de directora a María Consuelo Reyna, a la que tiraron sus primos y un hermano, principalmente, por sus firmes posturas valencianistas.
Villalonga, textualmente dijo a dicho rotativo entre otras cosas:“Hubo un documento que yo redacté y que sirvió para una reunión entre ambos (Zaplana y Pujol) en Reus. Era una declaración de la posición del Gobierno valenciano respecto a la política lingüística”. (El valenciano) Fuera de nuestras fronteras se llama catalán, así que la doble denominación me parece correcta.”
Al preguntársele si le gustaba la denominación valenciano-catalán, Villalonga respondió: “Me gusta esa doble denominación, e insisto en que no soy de izquierdas, ni republicano, ni catalán. Pero no se puede defender, como he hecho, la unidad del castellano, y no hacerlo con el catalán”.

VALENCIANISME PATRIOTIC


Autor: Miquel Adlert Noguerol (q.e.p.d.)
Murta num.48 de maig 1.982

El patriotisme ha de ser una cosa dinamica; el patriotisme no accepta la posicio diletantte que presencia com els atres actuen mentres ella es llimita a assegurar una i mil vegaes son valencianisme, pero sense que esta idea tinga una plasmacio practica en ningun aspecte de la vida seua. No pot el patriotisme llimitar-se a la posicio estatica, perque els que tal fan, o no son patriotes o be confonen el valencianisme en una de ses actuacions, principalment la politica. Perque no s’ha d’oblidar que el valencianisme no es unicament una politica –com no es unicament una lliteratura, un art, una cultura, un folklore....- sino un patriotisme que inclou totes les manifestacions de la vida; com un brillant no es unicament una faceta, sino el brillant sancer. Està clar que hi ha una politica valencianista i tota una serie d’activitats humanes valencianistes; pero, com he dit, no son sino facetes del valencianisme, que es un patriotisme o, millordit, que deu ser un patriotisme.

En el patriotisme no caben les comoditats; i la majoria de les posicions estatiques ho son per comoditat (i no oblidem que la por es la quinta essencia de la comoditat). I el patriotisme es incomodo i, per tant, refrectaria a tota posicio d’inhibicio voluntaria –hi ha passivitats obligaes per diverses causes, i, com a obligaes, llegitimes- que, per covarda i egoista, no te ninguna justificacio.

Pert aixo es precis que el patriota, el que es diu que es valencianiste, fa un reconte de s’actuacio valencianista; i si troba un actiu i un saldo favorables, pot considerar-se satisfet; mes satisfet, clar, quan major siga el saldo favorable de l’actuacio seua.

O siga, que pot sentir-se orgullós de les incomoditats que el patriotisme lo haura reportat. I si son sacrificis, millor encara, perque per aixo molt es preguntem, extranyats davant l’actitut de molt que es diuen ser valencianistes: pero la idea ¿es sacrifici o benefici?

Per aixo, el que no vaja al valencianisme comvençut de que adopta una postura d’incomoditat –i inclus de sacrifici- no deixarà passar molt de temps sense que haja fugit d’ell. Perque haura fugit del valencianisme, encara que ell continue dient-s’ho per a aprofitar-se’n en benefici personal.

En la politica es troba, si –si be no sempre-, la postura comoda; i en la pòlitica valencianista la trobaren alguns valencianistes. Encara que, posteriorment es pogue comprovar que no els quadrava el nom de valencianismes, i que nomes perseguien la comoditat. Com una atres han buscat tambe la comoditat en atres facetes del valencianisme: la lliteratura –sobre tot, el teatre-, l’art..., pero tambe se’ls ha vist pronte que no eren valencianistes i solament buscaven el profit personal, la comoditat...

S’han de refusar estos valencianistes parcials que, per parcials, no son patriotes, i per buscaors del profit propi manco encara. I s’han de refusar tambe els atres sedients patriotes que no fan res. I refusem-los mes encara –per mentirosos- quan volen justificar la inactivitat. Perque els patriotes unicament per motius patriotics poden deixar d’actuar, publicament nomes. ¿Qué dirien d’este patriotisme passiu els polacs, irlandesos, finesos..., patriotes que en tantes ocasions han admirat en tot el mon, d’estos que es diuen patriotes valencians i no actuen ni en la major intimitat?

Naturalment que la major dificultat que existix per a una actuacio patriotica es que el que ha de fer-la no tinga nocio exacta de lo que es el patriotisme. Perque esta nocio -¡oh, paradoxa!- es la mes desconeguda pels valencianistes; plen d’errors referents a la idea basica del patriotisme; son concepte, el contingut seu. Està clar que una dissertacio sobre este tema fonamental, completa i acabà, exigix un llibre; pero be estara senyalar alguns dels aspectes que mes induïen a error en els valencianistes.

En primer lloc s’ha de tindre present que el valencianisme es una idea viva; no es el retroces a unes coses passaes tal com erem, sino actualisant-les en allo que hui en dia no te vitalitat. Est error està tan arraïlat que hi ha valencianistes que, quan ensomien en el dia del triumfo -¡ai!, ¿quan serà?-, veuen als jurats, als justicies, al mustaçaf..., i la reimplantacio dels Furs tal com en l’apoca medieval.

I no es que siga aixo el valencianisme; no anem a substituir l’avio per la carreta. No podem retendre que torne la institucio dels jurats tal com era en aquella epoca, encara que es ocnservarien les gramalles com a vestit de cerimonia. No es poden restablir els Furs com a llegislacio valenciana conservant-los integrament, inclus en les disposicions sobre la servitut, sino que hauria d’adaptar-se la seua anima a com serien ara de no haver-se tallat la seua vigencia i, per consegüent, el seu desenroll. El valencianisme no es tornar la vida a uns sigles arrere, com candidament creuen molts. El valencianisme aspira a deixar la vida valenciana en l’epoca actual, pero en el carácter, en l’esperit que hauria tingut ara si no haguera segut canviat el rumbo de la vida valenciana. No es tracta de tornar arrere, sino de posar-nos en el lloc a on haurien arribat ara de seguir, no el cami castellà que se mos feu seguir en 1707, sino el cami valencià que no haurien abandonat.

Pero tambe està l’error contrari: el d’aquells que volen una vida totalment lliure per a Valencia, prescindint de tot el passat, que ho creuen tot resolt; o inventar-ho tot.

No. El valencianisme deu estructurar la vida valenciana d’acort en l’actualitat, pero arraïllant-se en el preterit; que siga una continuacio; sense solucio de continuïtat, de continuïtat espiritual.

Un atre error, molt extes, es el valencianisme parcial del tipisme molt reduit, el qual ha produit eixa mena de valencianistes als que Gaetà Huguet Breva qualificà de valencianisme de botifarreta en oli; el que creuen que tot el valencianisme es reduïx –inclus geograficament- a plorar quan veuen el Micalet, o emocionar-se davant la paella, o arrobar-se a l’oir albaes o vore uns saragüells.

Aixo es, no s’ha d’ìnsistir molt, com a valencianisme, ridicul per no agrarar sino una part, menudissima en tots els sentits, de la totalitat del valencianisme; i no es, precisament esta folclorica, de les parts mes importants del valencianisme. En realitat estos tenen molt poc de valencianistes: la botifarreta en oli, que diguè Huguet.

Un atre error, molt important este, es el del valencianisme partidiste com podriem dir. Aquells que, per eixemple, no tenen ninguna paraula de refus i condencacio per a aquells estats, fora del nostre, que sojugen a atres païssos; i esta benevolencia es per conseqüencia de les simpaties que senten per estos estats, derivaes de les simpaties per les coincidencies de les tendencies politiques. Aço es un predomini, per sobre el valencianisme, d’unes atres idees politiques; o siga la idea politica predominant en ells no es la valencianista, com deu de ser el patriota valencià.

Tambe hi ha valencianistes a moment. Per a estos el valencianisme es com el paraigües, que nomes s’agarra quan plou; i son valencianistes segons en qui estan, o segons on estan, o determinats dies. Esta clar que el valencianisme no informa la vida d’estos. En realitat es que tampoc no son valencianistes.

Ya he parlat mes arrere de l’error –que no sol ser error. Sino mes: conducta conseqüent i egoista- del valencianisme parcial. Contra tots els errors es deu reaccionar, i cada valencianiste, al fer el balanç que he dit adès. Deu examinar si ha incorregut en algun d’ells.

El valencianisme es una idea patriotica i, per tant, deu de ser la mes important per als valencians. Per consegüent facil es comprendre quina ha se ser la conducta del patriota. Ninguna idea ha de sobre posar-se al valencianisme. A traves de la idea valencianista es deuen enfocar totes les activitats, tots els juins, totes les opinions, tota la vida publica (politica, social, professional...) i tota la vida privada (la llar, les amistats, les aficions...). En una paraula: fer “a la valenciana manera” tot allo que els castellans fan a la castellana.

Pero, ademes dels errors del carácter doctrinal de que he parlat, hi ha atres faltes en que incorren molts valencianistes. Hi ha els extremadissisament optimistes que, en la seua euforia, creuen que no hi ha dificultats per al triumfo que creuen quasi tocar-lo en les mans.

I, per contra, hi ha molt de cami a recorrer, i molt de treballs a realisar.

I, al reves dels anteriors, hi ha els que es desencoragen, per qualsevol cosa; per eixemple, perque som pocs. Aixó es una debilitat de fe patriotica, pessimisme. Es precis que recorden estos que totes les idees han començat per molts pocs: els primers discipuls de Jesus eren ben pocs. Estos valencianistes desencorajats deuen tindre present aquella frase atribuïda als patriotes checs Junggmann, Palacky i Safarik, que, en ocasio en que es trobaven reunits digue u d’ells que si en aquell moment s’assolara el trespol, dsesapareixeria la nacio checa.

Tambe hi ha els desencorajats per haver de treballar en silenci. Pero han de comprendre que es silenci exterior, es un silenci de no parlar, no de ser mut; en un cantic sense veu que es com es diuen les coses a l’anima, al cor i a Deu.

I aci estan ara les maximes possibilitats nostres d’actuacio: en un treballar Valencia adins. Clar que, per als vanitosos, aço es poc afalagaor; pero esta es una tasca de sembra per a collir algun dia. Hi ha llavors que es sembren, i es cull als pocs mesos; pero si la llavor es d’un arbre, la collita tarda anys a vindre. Seguint el simil al patriotisme li va millor comparar-lo en un arbre que no a una hortalisa o a una llegum.

Fem tasca de preparacio. Preparem a les minories que han de ser directores i orientaores el dia de demà; preparem una cultura i un programa d’actuacions, aquelles coses que es poden fer ara i no conve improvisar-les quan el moment arriba. Tot aço es possible en l’actualitat. Si no es ara el moment del proselitisme, es el del treball cap a dins; si no el de la propaganada, si el de la preparacio; si no el de la collita, si el de la sembra.

Finalment, als que es desencoragen per la tardança, els he de dir que la seua impaciencia està justificà perque medixen segons el modul de la vida d’ells i no segons el modul de la vida de la Patria, que ya te uns quants sigles i encara ne tindrà els que Deu vullga donar-li.

MAS SOBRE LA MARCA HISPANICA (VII)


LOS CONDADOS DE LA "MARCA HISPÁNICA" DEL REINO FRANCO.

Autor: Jaume de la Serra
Los territorios de lo que hoy día se conoce como Cataluña (Barcelona, Tarragona, Lérida y Gerona) no formaron una entidad político-administrativa hasta hace relativamente poco tiempo. Por poner un ejemplo, la unidad catalana es posterior a la del Reino de Valencia, que ya era una unidad política autónoma y soberana antes de que se creara Cataluña como ente político unido.
Usualmente, los catalanes se remiten al siglo IX y a los "condados catalanes" para reivindicar su existencia histórica como país. Esto es algo del todo incierto, ya que en principio y en aquel tiempo no eran ni una unidad política independiente, ni recibían el nombre de "catalanes", sino que cada condado tenía su propio nombre (Condado de Barcelona, de Urgell, etc...) y eran simples divisiones territoriales o "provincias" pertenecientes al "Reino Franco" y gobernadas por un "conde" instituido por el rey de los francos (los "francos" eran un pueblo germánico, lo mismo que los visigodos, suevos, alanos, etc...). Estos condados o provincias eran los territorios que el rey franco Carlomagno, había conquistado con sus tropas cristianas a los moros que en aquel momento ocupaban "Hispania". (Esta frontera sur del territorio franco, colindante a las tierras musulmanas, era conocida como la "Marca Hispánica").
Tanto condes, como condados estaban bajo el mando y jurisdicción del rey franco, siendo los condes unos meros administradores colocados "a dedo" por el monarca, sin derecho a entregar el condado en herencia a sus descendientes.
Con el paso del tiempo y aprovechando momentos difíciles del Reino Franco, los condes o administradores de estos condados, comenzaron a dar rienda suelta a sus ambiciones personales, colocándose en rebeldía ante el monarca y desobedeciendo la ley regia que los legitimaba como condes. A partir de ese momento y en contra de lo establecido hasta entonces, los condes, sin que legalmente nada los amparara, se tomaron la licencia de convertir el condado en hereditario y poder así entregarlo a su clan familiar.
Legalmente todos estos condados continuaban perteneciendo al Reino Franco, aunque a causa de su debilitamiento, éste nunca pudo acometer una acción bélica para restaurar el orden roto por sus subordinados.
Un dato que demuestra que no se los consideraba territorios independientes del Reino Franco fué el hecho de que nunca obtuvieron la conformidad "Papal" para acceder al rango de "reino". Ni tan siquiera uno de ellos por separado, y aún mucho menos, en un conjunto falto de unidad donde cada cual trataba de imponer sus ambiciones al resto. Solo poco a poco, a través de los enlaces matrimoniales entre la progenie de los diferentes "condes" hubo un acercamiento de "condados", al aglutinarse bajo una amalgama de intereses hereditarios algunos de ellos.
Para aquel entonces, el Condado de Castilla y el Condado de Aragón, formados fuera de los territorios francos, ya habían obtenido la conformidad y beneplácito "Papal" para convertirse en "Reinos", a la vez que "reyes" sus respectivos titulares. (La religión cristiana no solo era herramienta para elevar las almas a los cielos, era el instrumento político por excelencia. En occidente era el "Papa" el que legitimaba o no, a reyes y reinos con su bendición "divina". Bendición que nunca dió a los "condados" de la "Marca Hispánica").

LA PREAUTONOMIA VALENCIANA (XI)


LA BATALLA DE VALENCIA (VIII)


¿Cómo se financia el catalanismo en el Reino de Valencia?.

Las financiaciones que han contribuido a la expansión del catalanismo en el Reino de Valencia vienen de diferentes aportaciones, tanto oficiales como particulares o de ONGS, cuya actividad real consiste en conseguir fondos autonómicos y nacionales para destinarlos a estas actividades, aunque en sus estatutos no consten esos fines, sino lo que generalmente se conoce como “tapadera” que refieren a distintas iniciativas sin ánimo de lucro.

En primer lugar es la Generalidad de Cataluña la que aporta más fondos a este tipo de catalanización en el Reino de Valencia, a través de distintas sociedades catalanas y valencianas. En el ámbito catalán destaca el Omnium Cultural, además de multitud de asociaciones destinadas a la consecución de “la unidad de la llengua” –valenciana y catalana-. La principal recogedora de dinero para actividades catalanistas en Valencia es Accio Cultural del País Valencià, dirigida por el valenciano Eliseu Climent, con importantes aportaciones destinadas a sus actividades editoriales y, recientemente, a la compra del edificio de la calle de San Fernando, lo que se conoce como el edificio El Siglo, por más de 600 millones de las antiguas pesetas, para ubicar el centro “Octubre” caverna del catalanismo en mismo centro de la ciudad de Valencia.

Seguidamente aparece la Generalidad Valenciana, que aporta dinero por medio de la publicidad institucional de la Comunidad en las distintas revistas, periódicos y publicaciones catalanistas en Valencia, a través de la Consellería de Cultura, que desde el inicio de la autonomía ha estado en manos de funcionarios catalanistas. Hoy el gobierno valenciano está en manos del PP y continúa con las mismas prácticas de subvenciones a este tipo de asociaciones.

Paralelamente estan los ayuntamientos de las provincias de Valencia, Alicante y Castellón, tanto las que están en manos socialistas, como de los populares, como de gentes del Bloc, generalmente a través de las concejalías de cultura, fonfos con destino a las publicaciones locales y, sobre todo, a la subvención de las fiestas patronales,

Al ser las instituciones gubernamentales las que disponen del dinero público para aplicarlo en la forma en que más interesa para sus fines políticos, son éstos los que contribuyen en mayor medida a la financiación del catalanismo en el Reino de Valencia.

La Conselleria de Cultura aporta grandes cantidades de dinero para subvencionar las actividades destinadas a fomentar y aleccionar a los alumnos en el catalanismo, prostituyendo la lengua valenciana y tergiversando la historia de nuestra tierra a favor de las tesis catalanistas. Pero estas actividades merecen comentarios aparte.

¿Cuáles fueron las actuaciones del profesorado pancatalanista en las universidades valencianas durante la preautonomía?.

Ramón García Hernández en su libro Aproximación al conflicto socio-cultura-lingüístico y político entre Cataluña y Valencia – Valencia 1990 (en lo sucesivo Aproximación...) con relación a la actuación de la Universidad valenciana nos dice: “Ni es tampoco casualidad que este miembro de (¿) nuestra Universidad Joseph Guía (recordarán a este individuo como cabeza visible del terrorista Partit Socialiste d’Alliberament Nacional (PSAN) del que ya hemos hecho mención antes) nuestra “alma mater”, sea precisamente quien abogue para convertir a la Comunidad Valenciana en un apéndice de Cataluña. Repetimos, no es casualidad. Siendo esta institución un centro neurálgico e importante de la cultura, donde se forman, humana y culturalmente, nuestros jóvenes universitarios, que al remate serán en el futuro los dirigentes de la sociedad, lógico pues, que el “punto de mira” del nacionalismo catalán se centrara y apuntara como objetivo primordial, la catalanización de esta institución, llevó a término en madrugadoras fechas; en la década de los años cincuenta (del siglo pasado) por profesores catalanes destinados aquí (Reglá, Tarradell, Giralt, etc (yo añado también a Ernest Lluch) ayudados por algún nativo (Sanchis Guarner, Joan Fuster, etc.). La labor impartida arraigó pronto en aquellos jóvenes, hoy dirigentes de partidos político, cuyos efectos están siendo acusados por la sociedad valenciana, llenándola de confusionismo”.

miércoles, 24 de marzo de 2010

EL POR QUÉ DEL “NO”


Per Joan Ignaci Culla
President de Renaixença Valencianista
Publicat en Las Provincias (28/02/05)

La llamada Constitución Europea, no es más que un simple Tratado entre países. De hecho, bastaba votarlo en el Parlamento y nos habríamos ahorrado el gasto. Zapatero no pretende que nos pronunciemos sobre Europa, sino sobre él mismo. Y roza casi la ilegalidad al decantarse tan a las claras a favor del “Sí”. Como presidente de los españoles debería apoyar el voto sin más.

Caso español:
¿Por qué Zapatero se empeña en defender esta Constitución y abandona la defensa de nuestros intereses representada mejor el Tratado de Niza?
¿Por qué no dice que si vence el “NO” se seguirá aplicando el Tratado de Niza?
¿Por qué no se nos dice que, en la práctica, Francia y Alemania tendrán un poder de decisión casi absoluto (con la ayuda de un par de países pequeños)?
¿Qué se esconde detrás de estas votaciones que, hasta el PP, claro defensor de Niza hasta su salida del gobierno, cuando argumentaba que teníamos mayor capacidad de negociación y decisión, hoy se apoye a uno de los mayores enemigos que ha tenido España (padre del Tratado), como es Giscard d’Estaing?
El Tratado de Niza, actualmente en vigor, elevó el porcentaje de votos en manos de los países grandes y sobre todo el de España, que pasó del 6% al 7’5% de los votos.
En Niza la mayoría cualificada se consigue con votos. Los cuatro grandes (Alemania, Francia, Italia y Reino Unido) poseen 29 votos y España 27. Esto hace que los votos españoles tengan casi el mismo valor que el de las 4 grandes naciones antes mencionadas.
Si España mantiene los 27 votos; Italia, Francia y Reino Unido, tendrían 41; y Alemania 54, sin contar que todos los países pequeños ganan poder con respecto a España. Es decir, que perdemos todo lo ganado en Niza (incluido parlamentarios), además de dejar de percibir fondos de la UE.
Así, la nueva Constitución Europea, establece un sistema de doble mayoría: mayoría de población, más mayoría de Estados. Esto significa que España es el que más pierde de los 15 Estados que había antes de la última incorporación.
Esta es la realidad sin falsas demagogias, como la que nos quiere vender el Secretario de Estado para la Unión Europea, Alberto Navarro, cuando afirma que: “No concibo un escenario en el cual los españoles den la espalda a Europa”. ¿ Y quién da la espalda a España?
Puedo entender las risas que les produce nuestro cambio de posición a los presidentes de Alemania y Francia; lo que no comprendo es la risa de Zapatero, ni la complicidad de Rajoy. Es más, me parece cuanto menos paradójico que nos exhorten a votar casi ciegamente la Constitución Europea, y se olviden de aplicar y defender la Constitución Española.

Caso valenciano:
Si lo hechos anteriormente expuestos son suficientes para votar en contra, los valencianos, además, tenemos más motivos para ese “NO”.La aprobación de la nueva Constitución, si es que finalmente se produce, sellará el cadáver de la identidad valenciana. Desde Madrid no han sabido ni querido respetar la legalidad constitucional, cediendo al chantaje de Carod-Rovira, quien amenazó con tumbar los Presupuestos Generales del Estado si no se unificaba valenciano y catalán, en el memorando de Moratinos, sin importarles el vulnerar el ordenamiento jurídico español.
Si el Consejo de la Unión Europea aprueba el memorando, el valenciano pasará a estar definido como el mismo idioma que el catalán. Además (que esto no se dice), serán ellos, es decir los catalanes, los que reciban y administren todos los fondos para promocionar y expansionar el “catalán”. No teníamos suficiente con las subvenciones directas de la Generalitat Catalana al pancantalanismo en Valencia, ahora contará con fondos europeos. Y el resultado (por unificación normativa vinculante), del reglamento lingüístico será que, para todos los países que forman la UE, incluida España, “la lengua valenciana como tal no existirá, confundida con la catalana”. Y si, como dice el Secretario de Estado para la Unión Europea, “la aprobación de la nueva Constitución, facilitará que Bruselas de el visto bueno al memorando sobre la diversidad lingüística y se apruebe antes de junio”, aún tenemos más motivos para rechazarla.
Por otra parte, el Presidente de la Generalitat Catalana ahora sí que refrenda con entusiasmo la nueva Constitución (amenazó con votar en contra), tras conseguir imponer su criterio de unidad lingüística a El Consensuado, contra todos (el pueblo valenciano) y todo (el Estatuto de Autonomía y la Constitución) razón más que suficiente para que nos opongamos a su aprobación.
En definitiva, no se puede aceptar una Constitución Europea auspiciada por los que se burlan de la española, que además ampara el chantaje de un partido minoritario que negocia con ETA para que no atenten en su territorio (aquí no valía lo de Països Catalans) e interfiera en los asuntos propios de los valencianos. Por desgracia, el “NO” es una de nuestras últimas oportunidades de hacer oír nuestra voz, tanto en España, como en Europa.

CATALANISAR, ERROR OFENSIU


Per: Josep Boronat Gisbert (q.e.p.d.)

“Els escriptors vulgaristes valencians arribaren a tenir un gramatic, Josep Nebot i Perez publicà en 1894 uns “Apuntes para una Gramática Valenciana popular”, on pretenia de consumar l’escissio dels anticultistes...” (p.47).

“Uns anys mes tard, ja començat el segle XX, els susdit teoritzador del vulgarisme gramatical Nebot i Pérez, deixa els escrupols anteriors i inicia la publicacio d’una gramática literària valenciana, de què aparegué el 1910 el “Tratado de Ortografía Valenciana Clásica” (pp. 47-48).

“Com a mostra de la insolvéncia pedagogica d’aquest tractadet ortografic...” (p. 51).

“Insolvència pedagogica” es la calificacio de Sanchis Guarner referint-se al “Tratado de Ortografía Valenciana Clásica” de Josep Nebot i Perez, publicat l’any 1910.

Sanchis Guarner li dedica set pagines perque “declara ben explicitament el seu intent secessioniste” (p. 48), secessioniste dels qui –com Nebot denuncia- adopten no ya l’ortografia sino tambe l’analogia i sintaxis catalana, jurant i perjurant que escriuen en valencià pur i castiç (p. 48); perque “diu que els valencians ens distinguim dels catalans en...” (pp. 48 i 49); perque “Nebot tampoc no tenia un coneiximent precis sobre la pronunciacio de ...” (p. 50); perque “preten diferenciar el valencià del catalá...” (p. 50); perque “la seua pretensio de distingir-nos als valencians dels catalans...” ()p. 52); perque “trobava prous raons per a gosar afirmar que “tan grave herejía es catalanizar el valenciano como castellanizarlo...” (p. 53).

Sanchis Guarner escriu moltes pagines tractan de neutralisar a Nebot, enjudiciant-lo i rebaixant-lo pels continguts fonetics o fonemics que esposa. I ho fa criticant un llibre de l’any 1910, com si la fonologia i la fonetica hagueren tingut en aquells anys la mateixa difusio i desenrollament que en l’actualitat.

En estrany que un home – Sanchis Guarner- que, per la seua professio i els seus estudis, hauria d’estar familiarisat en la distincio entre lo “sincronic” i lo “diacronic”, es dir, entre l’estat d’una cosa en un moment donat i la descripcio de la mateixa a traves de la seua evolucio historica, a pesar de tot, s’ensanya en el contingut dels intents fonetics i fonologics de Nebot.

Salvant les diferencias es com si algu escriguera desdenyant a John Dalton, l’autor de la Teoria Atomica, idea fonamental en la Quimica, perque les quatre afirmacions que va fer exposant-la, en 1803, sobre les propietats dels atoms, ha hagut necessitat de retocar-les i canviar-les a la llum dels descobriments moderns.

Lo important es l’idea globalisaora. La de Nebot està ben clara. Per a expresar-la haura tingut mes o menys pols i bona ma. Pero que Sanchis Guarner gaste tantes pagines en desvirtuar-lo, vol dir que la qüestio fomanental afirmà per Nebot, la de que els valencians no som catalans, es la que irrita i el mou a rebaixar-lo.

Cap l’any 1910, els coneiximents llingüistics presenten, en porques pinzellaes, el panorama següent:

En Espanya, Ramon Menéndez Pidal obte la catedra de filologia romanica en 1899. El seu primer estudi – sobre el poema del Mio Cid- es va publicar en 1908-1911. D’ell va dir Morel-Fatio que “si este llibre es llig, i si es compren, pot suscitar en Espanya un verdader renaiximent dels estudis filologics i hgistorics”: constatacio del modo de vore des de fora d’Espanya l’estat llamentable dels estudis llingüistics en la nostra nacio. I notem que Pompeu Fabra piblica la seua Gramatica Catalana l’any 1912, gramatica que podria ser criticà molt be segons criteris actuals. I abans de Fabra, en Catalunya, sols hi ha la de E. Vallés, que no mereix mencio.

El notable llingüiste suis Ferdinand de Saussure ha segut el pilar fonamental de la llingüistica estructural. Fon professor en Ginebra des de 1891, i les seues conferencies es van publicar despres de la seua mort, en 1916, plenes d’oscuritats, contradiccions i defectes d’argumentacio que s’han aclarit en 1959 al publicar els manuscrits.
En quant a la fonologia, Nebot no podia tindre els coneiximents actuals. En 1939, prou anys despres de 1910, es va publicar “Grundzüge der Phonologie” de Nikolaj S. Trubetzkoy, primer intent coherent d’elaborar una definicio de fonema, d’establir un sistema de fnoplogia i de classificar les oposicions llingüistiques que permitixen a la parla servir de llenguage. I encara, en eixos anys, no tots acceptaven les idees d’este rus, fundaor de l’Escola Fonologica denominà de Praga, junt a R. Jakobson i S. Karcevskij, els tres rusos exiliats de la seua terra per la revolucuo marxista.

I si es referim a la fonetica, no es pot parlar d’avanç palpable a no ser des de 1930, o mes avant. Nadal no tenia els mijos d’ara. El metodo plantografic de Meyes es de 1911. Les radiografies de posicions articulatories son posteriors. No podia usar pelicula cinerradiografica, ni filmar a traves dels laringoscopi. Ya era molt si coneixia el quimograf, cilindre rotatori de paper fumejat dels frances Rousselot (1897) per a registrar els moviments de l’orguens de la parla, que ara està superat pels raigs catodics. No podia analisar l’estructura acustica dels sons usant analisaors o espectometros de sons.

Per lo que yo puc entendre, no es correcte, no es de bona llei, utilisar eventuals inexactituts que presentada – segons ell- l’obra de Nebot en l’any 1910, per a fer un simulacre de refutacio de lo que Nebot mantenia en 1910, i que tambe deu de mantindre’s ara: que catalanisar el valencià es tan greu heregia com castellanisar-lo.

Catalanisar el valencià es un error ofensiu, una ofensa danyosa.

LA LLENGUA VALENCIANA: PERSPECTIVA HISTORICA

Per: Manuel Mourelle de Lema
Anals de la Real Academia de Cultura Valenciana
Segon epoca – Num. 68
Valencia 1991.

INTRODUCCIO

Els origens de la llengua valenciana, menys que els de les seues manifestacions lliteraries, estan envoltats en similars problemes que els que atanyen no a soles a les restants llengües peninsulars, sino a les romaniques en general. No existix comparacio entre les troballes de tota indole en els dominis prehistoric, arquologic i antropologic que han aplegat hasda mosatros i els, molt escasos, que tenim els lligüistics. L’absencia de texts conservats de caracter romanic – no aixi per a l’iberic- es total. Si, pese ad aço, alguna miraculosa reliquia del romanç a aplegat al mon de l’investigacio, no podem fer-mos moltes ilusions respecte d’alguna possible exhumacio de nous datos, encara que, com ha ocorrit en els raros casos, la sort sempre pot deparar alguna alegria o un inesperat sobresalt, com no ha deixat de succeir al que suscriu. Compensa esta indigencia el pensar que en els sigles obscurs de la nostra historia llingüistica es donà en contrapes de notra rica, riquissima afegiria yo, lliteratura.

AULLA A LA PREHISTORIA LLINGUISTICA DE VALENCIA

Sobre l’etnia indigena de Valencia es foren sedimentant influixos culturals i encara que racials provenients de l’exterior: uns procedents de la conca mediterranea i atres de lo que hui cridem Europa. Ells anaven a donar paulatinament orige a mutacions culturals que motivaran, a partir del sigle V abans de Crist, lo que seria la cultura iberica. Hi hagueren assentaments iberics en llocs a on no hi havia existit indicis d’ocupacio anterior, junt a atres en que lo iberic pogue descansar sobre atre anterior del Bronze o, inclus, sobre una ocupacio foranea (fenicia, helenica, punica o encara etrusca). La presencia de gents estranyes en estes terres no anava a comportar que els modos de vida indigena es transformaran des del moment de s’aplegà. Lo mateix caldria dir respecte dels pobles invasors de procedencia europea, encara que lo seu influx fora mes reduit. Tan a soles despres, com va senyalar Domingo Fletcher, d’un contacte llarc i intens en totes estes gents estranyes van a surgir noves maneres de vida que donaran orige a lo que la ciencia actual crida “cultura iberica”, que ya he mencionat.

Problema arduo el de determinar l’aportacio lexica de l’iberic al romanç posterior, degut, essencialment, a l’impossibilitat de traduccio de texts en alfabet oriental o llevanti. Des de luego no son iberics covables que apareixen en manuals historics a l’us i si atres que no estan citats en tals llibres, encara que sempre en les reserves pertinents en l’investigacio.

Una invasio mes, i important per a la creacio del romanç valencià, la constituix la romana. En terres valencianes el domini de Roma fon molt enjorn, aixi com a rapit i intens. Aci no s’oferi gran resistencia, salvo en les ciutats de l’interior, i aixo no va supondre una ulterior penetracio intensa d’elements romanisaors procedents de la metropoli. Aixo fiu que en Valencia la romanisacio comportara tipos antics en el lexic, uniformitat dels mateixos i una menor conexio en l’evolucio llingüistica de la metropoli i atres provincies de l’Imperi, d’acort en el criteri latiniste de que hi ha que distinguir entre romanisacio mes o manco temprana, que puga determinar l’existencia o no de tipos antics en el lexic; mes o manco rapida, de lo que dependix, en cert modo, l’uniformitat o varietat de tipos lexicos; mes o manco persistents, lo que condiciona la major o menor conexio en l’evolucio llingüistica de la metropoli o d’atres provincies; mes a manco cultes, lo que produia, respectivament, una menor o major permeabilitat a la penetracio d’innovacions lexiques, especialment de procedencia vulgar (Mariner).

La produccio lliteraria, durant el domini visigot (que afectà en poca mida a Valencia), es redui a dos focs d’activitat, en anterioritat al moviment isidorià: a l’escola monastica valenciana i al regne suevo del Noroest. En l’escola monastica de Valencia es formaren el celebre Just d’Urgell i ses germans, quatre dels quals aplegarien a ser escritors i alcançar l’orde episcopal. Del bisbe Just, primer comentariste del Cantar dels Cantars biblic i que passà a l’historia especialment per la qüestio adopcioniste, han aplegat hasda mosatros algunes obres, cartes, un sermo sobre Sant Vicent i una “In Canticum Cantocirum explicatio mystica”- a Justinià de Valencia, germa de l’anterior, se l’ha atribuit algun escrit lliterari; i autor d’una “Epistola de districtione monachorum”, escrita a mediados del sigle IX, fon Eutropi, bisbe de Valencia,. Del mateix centre monastic pareixen procedir Severe de Malaga, polemiste, i el bisbe Licinià de Cartagena, del que es conserven tres cartes.

A l’ambit valencià perteneixen algunes de les escases mostres de versificacio en el sigle VI, en forma d’epitafis.

Fenomen cultural que caracterisa i plena el sigle VII en el renaiximent isidorià, que servi de pont entre l’Antiguetat i l’Edat Mija. Este periodo incidi en el despuntar del protorromanç, encara que quan d’aço no existixen fonts directes o contemporanees, sino posteriors i indirectes, que estarien representaes per testimonis mossaraps, perpetuaors d’un estat de llengua, quasi fosilisat, anterior ad ells. Protorromanç que seria practicament el mateix en tot lo que hui es Espanya.

Heretera i conservaora, puix, dels modos de dir de l’epoca gotica fon la parla dels hispano-cristians que permaneixien en l’Espanya musulmana. A traves d’ella es pot observar que la llengua coloquial llatina de l’epoca isidoriana estava alcançant una fase evolutiva propia. Composicions poetiques en protorromanç deurien de correr de boca en boca en tems de Sant Isidor (560-636) en forma de cants populars. Ya a escomençaments del sigle VII el filosof espiritualiste Licinià de Cartagena se indignava contra les liviandats de tals cantics quan escrivia: “Mes li valguera a l’home cultivar lo seu hort, mamprendre algun viage, i a la doma filar la tela i no ballar, no... clamorejar en cantics provocatius a la lascivia”.

No cap dubte que tals cantics populars deurien d’emplear com a mig d’expressio l’incipient romanç, siguent iligoc pensar que “remers” incults cantaren les tonaes en la bella llengua de Virgili. Era el llenguage rustic del que parlava Sant Brauli de Saragosssa, discipul de Sant Isidor, quan va retratar ad este, al morir.

L’invasio musulmana de l’any 711 trencà l’estructura politica de l’Espanya visigotica, pero no canvia inmediatament l’orde cultural. A soles el pas dels temps fon modificant les condicions i, per ende, els resultats de la vida lliteraria. Es creu que la llatinitat hispana fon notoriament conservaora en lo que es referix a la llengua.
Durant el primer sigle de la dominacio musulmana –el VIII- tingue lloc una enorma emigracio de hispans a l’atra banda dels Pirineus, en busca d’una major seguritat. Esta fugida seria major en les terres hui conegudes com a Catalunya, a on, poc despres, te lloc la contraofensiva franca, en l’intent de salvar esta zona de la dominacio muslim. La despoblacio d’estes terres a causa de l’expulsio dels mahometans, en temps de Pipino el Breve, plantejà la qüestio de la colonisacio, quina solucio es produi gradualment mediant el successiu establiment de cristians hispans, aquells que hi havien escapat de l’arremetida arap. Pero, hasda l’epoca de Borrell II, en els ultims anys del sigle X, coincidint en l’inici de la dinastia dels Capetos, no s’anava a donar definitivament l’emancipacio, de la hui Catalunya, de la sobirania franca.

Els dats anteriors mos donen a pensar en lo dificil que resulta sostindre l’existencia d’un romanç que poguera denominar-se catala; abans, al contrari, calia pensar en un romanç influenciat essencialment per les parles de mes alla dels Pirineus, les conegudes con occitanes o provençals. A lo que hauria d’afegir, subrallant-lo, que, segons totes les teories a l’us, lo nom territorial de Catalunya i l’apelatiu catala no existien hasda el sigle XII. Tampoc pogue existir, evidentment, una designacio especifica per a una llengua que, com a tal, no existia encara.

Mes un atre era el discorrer de la llengua del Regne de Valencia. Aci es parlava aquella quarta llengua de les terres dels moros: el romanç (les atres eren l’arap classic, l’arap vulgar i el llati). Este romanç era empleat com a llengua familiar no a soles pels cristians que vivien baix el domini moro, sino pels espanyols musulmans i encara pels nobles que es preciaven de perteneixer a la raça arap. Es mes: hi ha constancia d’haver-se parlat en el mateix palau califal de Cordova i en les corts de moros de Valencia.

A partir de mediats del sigle IX revivix la tradicio cultural visigoda, com a reaccio dels mossaraps contra la repressio musulmana, en tant que els hispans lliures anaven caiguent progressivament en l’orbita dels influxos ultrapirenaics derivats del Renaiximent carolingi, transmitits pels conductes de les reformes monastiques.

Per atra banda, quan pareixia que l’hebreu anava a quedar definitivament mort (puix, tras la cautivitat en Babilonia, a soles s’estudiava com a llengua sagrà pels masoretes i els escribes), aci, en Sefarad, tingue lloc lo seu renaiximent. En la cort de Banu Razin, senyors de Castello i nort de Valencia, es trobaven dignataris judeus com Abu Bark ibn Sadray, mentres que en la de Denia hi havien meges i astronomos tambe hebreus. De l’acceptacio que tingueren estos colectius judeu-espanyols en les corts dels reguls de Taifes mos dona idea l’abdundacia d’escrits lliteraris conservats en fomar de “loas, panegirics, elegias, satires, etc.”, pero especialment sa rica produccio de poesies, en les que es descriu, en tecnica molt cuidà, l’amor, l’amistat, la bellea del camp, els jardins, l’embeles de la primavera d’estiu, els plaers dels convits i el vi.

En lo sigle IX anava a produir-se un important fenomen d’antropologia cultural: l’osmosis de les etnies de l’Al-Andalus (hispans i musulmans). Aço anava a tindre com a resultat un mosaic abigarrat que constituiria la cultura andalusi, de caracteristiques singulars dins del mon islamic. A finals del sigle un poeta (per a uns de nom incert i per a atres cridat Mocaddam ben Muafa), natural de Cabra (Cordova), inventa la “moixaja”, que seria receptacul d’unes cançonetes “a l’estil dels cristians”, es dir, en balbucient romanç.
Si el X fon un “sigle de ferro” tant en l’historia europea com en l’hispanica, es dir, centuria obscura i de transit, no ocorri aixi en el XI, puesto que durant eixa centuria la cultura islamica del Sur peninsular era molt superior a la del Nort. En el mapa de l’Espanya d’este sigle, en els anys anteriors a l’aplegà dels almohades, Valencia participava d’aquella cultura, per quan estava integrà en l’Emirat Omeya de Cordova.

Tras la mort de Al Manzur (Almanzor) en 1002 i la caiguda del califat omeya en 1031, succei una epoca de chicotets estats o regnes de taifes. Per estes corts s’exten, de nou, l’influencia de Bagdat. Llavors, per tots els puestos, es cultiva la poesia no llatina, especialment en Valencia i Andalucia.

En Valencia, en el periodo almoravit, floreixqueren dos grans poetes: Ibn Jafacha d’Alzira i lo seu nebot Ibn al-Zaqqas. Jafacha, mort en 1136, alluntat de la cort califal i refugiat en ses llars valencians, destacà especialment en poesia floral o jardinera, lo que li va valdre l’apodo de “el jardiner”. En ell culmina la poesia d’este carácter i el proces de “humanisacio” dels jardins. Est es un fragment d’una de ses composicions:

“Rafagues de perfum travessen el jardi obert a la rosà,
quins costats son el circ a on corre el vent...
Yo enamore este jardi a on la margarita es el somriure,
la mort, els bucles, y la violeta, el llunar”.

Jafacha fon, per a Emili Garcia Gomez, algo similar a lo que fon Gongora en les lletres espanyoles de l’Edat Moderna.

En el periodo dels almohades (1146-1269) les lletres floreixqueren tambe. En Valencia descolla llavors la poesia descriptiva, tan caracteristica de ses poetes i que persistix brillantment en Al Rusafi de Valencia (mort en 1177), qui canta a sa terra en melancolia.

En Valencia, ademes, cap a la mitat del sigle XII, va a tindre gran auge l’historia: d’esta epoca es l’historiaor Ibn al-Abbar de Valencia, mort en 1260, autor de la coleccio biografica “La tunica recamà” (Al-Hula al-siyara), centrà en els grans personages que sobreixqueren en poesia.

Tot lo dit hasda aci dona idea de l’importancia que en Valencia tenia la cultura en tots els camps. Es de presupondre que tambe en cuidat de lo seu romanç, perque, evidentment, no s’apagà la cultura precedent, l’hispano-llatina-goda.

RACV I LO RAT PENAT A EXAMEN (DE CONSCIENCIA)

Autor: J. Romero
3 de juny del 2005

En efecte, ya fa temps que estes dos historiques institucions es mereixen que els valencianistes les sometem a un examen sobre la seua consciencia valencianista dels ultims anys.

En els moments d´escriure est articul, està a punt de tancarse la reforma de l´Estatut que, previsiblement incloura a l´Academia Valenciana de la Llengua (AVLl) coma organisme normatiu del valencià, en un blindage antivalencianiste aprovat pel PP pera que d´ara en avant consevol modificacio de la seua llei facen falta 2/3 de les Corts Valencianes en conter de la majoria simple actual. Lo qual supon que sempre seran necessaris els vots socialistes pera modificar esta nefasta academia i, per tant, el valencianisme politic (Coalicio Valenciana) quan siga la clau en 2007 tindra que optar per atres vies no tan immediates i mes costoses pera tirar a terra ad este monstruo catalaniste, llevar el catala de les institucions i dels coleges i oficialisar d´una vegà per totes la Llengua Valenciana.

Ya s´ha explicat moltes voltes que l´AVLl s´ha concebut per acabar en la Llengua Valenciana lentament i rematar la catalanisacio de Valencia; un cavall de Troya del catalanisme exigit per Pujol a Aznar en 1996 si este volia governar Espanya en l´ajuda de CiU; un organisme creat per Zaplana seguint les directrius de Pujol, pero camuflat en tota una farsa de dictamens del Consell Valencià de Cultura, consultes a entitats i demes parafernalies.

Durant la llarga gestacio i naiximent d´este monstruo catalaniste, les entitats d´anima purament valencianista (com el GAV) el combatiren braument en tots els fronts escoltant a la seua consciencia valencianista. Pero... ¿Que feren Lo Rat Penat i la RACV pera combatre´l? No res. No a soles no el van combatre, sino que, passiva o activament, colaboraren irresponsablement a que vegera la llum. Lo Rat Penat ni es va immutar, ni es va molestar en plantarli cara. La RACV va entrar en el joc verinos de Zaplana prestant a quatre dels seus academics per tal de llegitimar una nova academia i presentarla davant la societat valenciana com el frut d´un gran consens entre les dos parts enfrontaes del conflicte llingüistic, coneguent com coneixia la RACV la llei de creacio de l´AVLl que diu el valencià forma part del catala i que la seua normativa seria el “normalitzat” actual (catala), i damunt en una majoria asfixiant d´academics catalanistes.

El PP necessitava l´imprescindible colaboracio de la RACV, i esta va complir. Atra cosa haguera segut si la RACV no haguera colaborat en esta entelequia mortal pera la Llengua Valenciana i haguera tingut una actitut decididament combativa contra la nova academia normativa. O siga, els valencianistes partintmos el pit pera que la RACV siga l´entitat normativa del valencià, i la RACV colaborant en l´AVLl ¿Aixo en quin cap cap? Indignant a mes no poder.

Este es sense dupte el fet mes greu, pero la llista de desproposits (que van en la mateixa direccio) no s´acaba aci. Lo Rat Penat presidit per Enric Esteve (desde fa anys lligat al pesebre del PP, en importants carrecs dins l´Administracio) aplica un “eixemplar” castic als bons valencianistes que s´atreviren a impugnar el resultat d´unes mes que duptoses eleccions en les quals va ser reelegit coma president. La RACV, seguint les directrius dels creuaponts de l´Oronella (cal recordar aquell celebre editorial del Lletraferit de l´any 2002 animantmos a creuar el pont cap a l´AVLl), es va matar a bacs per introduir una accentuacio a la catalana que, sense dupte, aproxima la normativa d´El Puig a l´AVLl, es dir, al catala. En 2003 es va celebrar un importantissim i interessantissim II Congres de la Llengua Valenciana aon participaren els mes destacats estudiosos i experts en Llengua Valenciana, pero despreciat per la direccio de la RACV que no es va dignar a colaborar coma institucio (si els seus millors academics), com tampoc es digna en adherirse publicament a les manifestacions multitudinaries en defensa de la Llengua Valenciana (no siga cosa que el PP li retire el menjar, es dir, les subvencions).

Entre les conclusions del Congres s´advertia de la necessitat d´abordar una actualisacio de les normes d´El Puig en el sentit que recomana la Sociollingüistica de maximisar les diferencies i minimisar els pareguts respecte a la llengua absorbent, i per tant es presentaren propostes molt interessants que, ademes de complir esta recomanacio de supervivencia front a l´imminent desaparicio del valencià per l´absorcio del catala, acosten la normativa al parlar valencià, al valencià modern, i simplifiquen considerablement la complicà ortografia actual de les normes d´El Puig. Aço que es tan important, tan necessari, tan imprescindible pera millorar l´us de l´autentica Llengua Valenciana i protegirla front al catala absorbent, va ser despoticament rebujat per la RACV, mes interessà segons pareix a anar acostantse a l´AVLl (catala) que a la llengua del Poble Valencià, en anar agregant colaboraors en la seua Seccio de Llengua provinents de l´Oronella com els Angel Calpe, Quelo Romero i demes creuaponts en conter de grans coneixedors de la Llengua Valenciana com Ricardo Garcia Moya.

¿Que està passant en la direccio de la RACV que preten donarli la presidencia de la Seccio de Llengua a un nefast personage com Voro Lopez en conter de a un grandissim i reconegut valencianiste inquebrantable, a tota una gran autoritat sobre la Llengua Valenciana com es Leopoldo Penyarroja?, ¿Que està passant?

Lo que està passant en la RACV, i en Lo Rat Penat, es que està perdentse la consciencia valencianista, son dos institucions que, en conter de ser motors que mos ajuden a estirar del carro valencianiste, son pesats llastres que els valencianistes portem a arrastrons. Hui, per desgracia, estes institucions estan perdudes en una atra dimensio, extraviaes del cosmos genuinament valencianiste. I unes institucions aixina, sense dupte, no estan en condicions de ser referents del valencianisme, ni de res.

TACTIQUES TOTALITARIES AL SERVICI DEL CATALANISME

Autor: J. Romero
23 de febrer del 2005

Si acodim a l´Historia podem vore quina era la seqüencia de les tactiques descalificaores de la propaganda leninista: primer s´intentava ignorar a l´oponent; quan aixo no es conseguia, es buscava ridiculisarlo; i, si tambe fracasava, s´optava per la descalificacio moral. Estes tactiques tan propies dels regims totalitaris de pensament unic, per desgracia, estan sent aplicaes rigorosament contra Coalicio Valenciana (CV). Sense anar mes llunt, el passat fi de semana, arrail de la Concentracio convocà per CV en defensa de la Llengua Valenciana i contra el catalanisme de l´Academia Valenciana de la Llengua (AVLl), mos ha donat eixemples d´estes tactiques en els tres estadis citats. Es dir, la maquinaria totalitaria a tota marcha, pos segons els partits catalanistes (PP, PSPV, EU, Bloc, ERC, etc.) i els mijos de comunicacio que controlen (o els son afins), n´hi ha que esclafar la valenta i brava defensa de la Personalitat, Identitat i Llengua Valenciana que està fent Coalicio Valenciana lliderà pel Palleter del sigle XXI, Juan Garcia Sentandreu.
El primer estadi de les tactiques totalitaries, es dir, l´ocultament de la veu dissident al pensament unic (o siga, el catalanisme oficial), el vam poder vore en la censura mampresa en els informatius de Canal 9. Els mils i mils de valencians que mos concentrarem pera reivindicar pacifica i democraticament l´identitat idiomatica de la Llengua Valenciana i la dissolucio de la catalanista AVLl, no existim pera la Radio Televisio Valenciana, violant, per atra part, el dret d´informacio dels ciutadans valencians que paguen en els seus imposts la televisio publica. Per desgracia, esta censura al mes pur estil sovietic no es nova en la RTVV, pos igual va passar el 15 d´octubre quan va censurar als mils de valencians que mos manifestarem en Madrit, i practicament lo mateixet en la macromanifestacio del 27 de novembre passat, aon mes de mig millo de valencians inundarem els carrers de Valencia defenent a l´Idioma Valencià de les intencions destructives del pancatalanisme. Aixo si, tots els dies tenim, descaradament, al president Camps (i adlaters) ocupant casi tot el Noticies 9 pera impondremos la propaganda oficial del PP, quedant en evidencia una RTVV controlà ferreament pel PP, pero que a l´hora de pagarla la paguem tots els valencians.
El segon estadi, es dir, la ridiculisacio de l´oponent, podem vorel en l´ignominios tracte que el diari ABC va donar a la Concentracio de CV. Al sendema de l´ofensiu i falaç dictamen catalaniste de l´AVLl, es dir, el dijous 10 de febrer, Juan Garcia Sentandreu explicava en Canal 13 TV que “per al proxim dissapte dia 19, a les 12 del migdia, ham demanat autorisacio pera realisar una concentracio davant les portes de la Generalitat, en la plaça de Manises, i, encara que no siga un acte tan majoritari i multitudinari com el del 27 de novembre, es un acte inmediat realisat coma resposta rapida, inmediata, a lo que ha segut esta barbaritat, esta enormitat del dictamen”. Ara llegim l´ABC servil al PP. Titular: “Coalición Valenciana apenas logra reunir a 3.000 personas contra la Academia i el Consell”; titular tendencios a mes no poder, pos dona la sifra proporcionà per la policia com si esta no obeira ordens politiques de reduir hasda el ridicul el numero de manifestants (com sempre fa en les manifestacions valencianistes), i per atra part, en el “apenas logra reunir” vol vendre la burra de que ha segut un rotunt fracas de convocatoria.
El tenor de la noticia s´encabota en ridiculisar la convocatoria de CV i escomença diguent: “Si la intención de Coalición Valenciana (CV) era reeditar la manifestación multitudinaria del 27 de noviembre pasado -...- se puede colegir que la convocatoria de ayer en la Plaza de la Virgen no cumplió, ni de lejos, los objetivos previstos”. O siga, que es el diari ABC, fent un alardo d´indecencia periodistica i servilisme politic, qui fixa els objectius prevists per Coalicio Valenciana, no el propi partit. El llector d´est articul ya haura pogut llegir mes amunt quin era l´objectiu de CV en les declaracions del seu President en Canal 13, pero per si acas no queda prou clar ¿ad algu en un minim de trellat se li pot ocorrer clavar a mig millo de persones en la Plaça de Manises? L´objectiu era fer una resposta inmediata al dictamen pancatalaniste de l´AVLl, organisà en apenes cinc dies davant les portes de la Generalitat. Obviament, el llimit de gent prevista estava marcat pel propi espai de la Plaça de Manises.
Vist el gran malestar creat entre la societat valenciana arrail de l´humillant dictamen, CV va decidir uns dies abans buscar un espai mes gran perque ya preveia que no cabriem tots en el lloc inicial, aixina que es va decidir fer la Concentracio en la Plaça de la Verge que es tres o quatre voltes mes gran. ¡I l´omplirem de gom a gom!, ¡¿aixo es un rotunt fracas de convocatoria com falaçment volen fer creure als seus llectors?!, ¡¿ahi erem nomes 3.000 persones?! si, pot ser... en cada raco de la plaça. Un servidor els demanaria als de l´ABC un poquet de sinderesis, objectivitat i independencia periodistica, pero crec que es massa demanar. Els ingressos per publicitat institucional estan en joc si no obeixen els dictats totalitaris del PP, i aixo pesa massa com pera rebujaro i ser honrats. Aixina que, tot val per tal de ridiculisar la resposta a la quidrà de CV i als manifestants, els quals som tractats de “hinchada” com si forem fanatics hinches d´un equip de futbol, i de “acólitos” com si forem els escolanets del retor.
El tercer estadi de les tactiques totalitaries, es dir, la descalificacio moral de l´oponent al pensament unic l´ham pogut presenciar en un atre diari controlat pel PP, en Las Provinvias. Efectivament, el dumenge 20 de febrer escomençava la noticia diguent: “La concentración organizada por Coalición Valenciana y secundada por España 2000 para reclamar...” N´hi ha que vore quina obsessio tenen en intentar vincular forçadament a CV en España 2000 per tal de vincular a CV en l´extrema dreta. Es dir, la descalificacio moral que es mereixen els racistes, els xenofops, els neonazis, etc. I esta tactica totalitaria per tal d´estigmatisar a CV en una ideologia en la que no te absolutament res que vore no nomes l´utilisa el PP contra CV (perque veu perillar la seua despotica majoria absoluta en les proximes eleccions arrail de l´ascens imparable de CV que denuncia les seues traicions i enganys al Poble Valencià), sino tambe pels catalanistes mes declarats. (A l´us brut i barat d´esta repugnant tactica s´ha apuntat tambe el Chiquillo del sol que mes calfa, hui senaor del PP, ahir president d´UV, i dema de lo que mes convinga... pera la seua bujaca).
En el Levante del 22 de febrer diu obertament “el PP tacha de «extrema derecha»” a Coalicio Valenciana. Injuries i calumnies, tot val per tal de tacar l´image intachable i honrosa del partit que hui representa a l´autentic Valencianisme politic. Eixa es la por que tenen, que democraticament CV tinga representacio parlamentaria en 2007 i s´acabe el chollo del PP, fent lo que els passa pels naços pero ocultant i manipulant els fets de cara als valencians a través dels mijos de comunicacio que controlen. Convide a qui realment no siga un borrego que es creu lo que desde el PP es vol fer creure, a que entre en www.coaliciovalenciana.com i que lligga el discurs fundacional, a que veja les cares dels militants i simpatisants de CV en totes les manifestacions, actes i conferencies que fa. A vore si algu troba el minim indici de proclames racistes, simbols i mensages neonazis, banderes espanyoles en l´aguila, caps rapats, etc., etc.
Qui visite la web de CV (o www.elpalleter.com ) o acodixca als actes de CV, si du preconcebuda la falsa image d´extrema dreta que desde el catalanisme s´intenta vendre desesperadament per tal de descalificar a CV, s´emportarà una gran sorpresa; es donarà conter que els militants i simpatisants de CV som tots persones normals i corrents, procedents de tots els racons de Valencia, desde pobles chicotets hasda grans ciutats; som persones molt dignes, honraes i valentes que lluitem pels interessos valencians i la veritat de les coses; som persones de diversa extraccio social i professional (ames de casa, autonoms, llauraors, obrers, llicenciats universitaris, professors, empresaris, etc.); som homens i dones en principis i valors que amem a Valencia per damunt de tot, que estem disposts a treballar de valent pera defendrela dels atacs absorcionistes i despersonalisaors del catalanisme procedent de Catalunya i dels seus colaboracionistes instalats desgraciadament en les institucions valencianes; homens i dones d´honor que de forma noble i sense descans treballem dia a dia, poble a poble, pera que la nostra mare, Valencia, estiga aon te que estar, en lo mes alt, i ajudar a que els nostres germans, valencians, tinguen una millor i mes eficaç defensa dels seus interessos (socials, economics, llaborals, infraestructures, etc.), tal com pot fer un partit que naix i te les arrails en la terra valenciana, no com atres organisacions politiques que estan a lo que els manen o els deixen fer desde Madrit o Barcelona, sent com sempre ham segut els valencians desde la transicio, la moneda de cambi pera que estos partits carents de valenciania puguen tirar avant els seus propis interessos de partit i no els de l´historic Reine de Valencia.
Per acabar, voldria dirlos a tots aquells que empleen les tactiques totalitaries contra Coalicio Valenciana i contra el nostre admirat i valent President, Juan Garcia Sentandreu, que s´enganyen de cap a peus si es creuen que aixina van a desanimar als militants i simpatisants de CV. Estes actituts totalitaries contra la llibertat, la democracia, el repecte i la tolerancia son sintomatiques de que anem per molt bon cami, de que estem fent les coses be, de que veuen perillar l´arquitectura pancatalanista que desde fa decades s´està construint per acabar en la nostra idiosincracia coma Poble, de que el PP veja perillar la seua despotica majoria absoluta i per tant inevitablement tinga que pactar en mosatros i detindre el proces de catalanisacio i iniciar un proces de re-valencianisacio de les institucions, especialment el sistema educatiu, ademes d´acceptar atres interessantissims proyectes socials i economics pensats per i per als valencians.

LOS MOZÁRABES VALENCIANOS (I)

Iglesias mozarabes.
Roque Chabás
Madrid 12 de Diciembre de 1890.

De día en día aumenta la curiosidad por la averiguación de la importancia y modo de ser de aquellos cristianos, que entre los moros quedaron después de la conquista de Tarik y Muza. Venía diciéndose por los historiadores, como verdad inconclusa, que los árabes avasallaron toda España en poquísimo tiempo y que obligaron á todos sus habitantes á elegir entre abjurar de su religión y aceptar el Corán, ó emigrar á Asturias.

Según estos escritores, los pocos cristianos, merecedores de este nombre, que voluntariamente prefirieron abandonar sus hogares, aclamaron por rey á Pelayo y empezaron á resistir al audaz moro en Covadonga. Apenas nos indican, en adelante, la existencia de cristianos en Córdoba y en Toledo.

Por fortuna va abriéndose paso la verdad y poniéndose las cosas en su lugar, con sus justas proporciones. Sería absurdo creer que los millones de habitantes que existían en la Península al tiempo de la invasión, mudaron en pocos años la religión que, durante siglos, habían profesado sus padres. Planta tan arraigada no es fácil arrancarla de cuajo y de un solo tirón. Cuanta mayor es la diferencia que media entre la doctrina de Cristo y la de Mahoma, tanto más difícil se hace admitir como un hecho histórico este resultado, aun suponiendo todas las violencias imaginables. Resulta, pues, que el sistema de conquista de la raza invasora ha sido desconocido de los historiadores á que nos referimos anteriormente.

Está puesto ya en claro por diligentes investigadores, que los árabes, siguiendo en esto las prescripciones del Corán, adoptaron una política más humana que la atribuida hasta ahora á sus conquistadores. Cuando los cristianos se les entregaban sin lucha, les dejaban sus posesiones pagando una moderada contribución. En caso contrario, la ley del vencedor declaraba exonerados á los vencidos, y gracias si, como parceros ó arrendatarios, continuaban cultivando sus tierras y heredades, pagando gravísima contribución. De todo tributo se libraba el que hacía declaración de seguir la ley del Corán; pero desgraciado de él si volvía atrás, pues era castigada con la muerte su apostasía.

Los efectos resultantes de esta conducta eran para el pueblo cristiano la servidumbre y el martirio. La omnipotencia del vencedor era la opresión para el vencido, que tenía que acudir al mismo en defensa de las capitulaciones. Gracias á que los extranjeros eran pocos y los naturales numerosos, y que, por consiguiente, éstos se imponían por el número, consiguiendo con ello hacer respetar, aunque no siempre, la fe jurada. La ambición de los emires, deseosos de conquistas allende el Pirineo, y forzados además á gastar muchas de sus fuerzas en consolidar su dominación en la Península, fué la causa de que, por espacio de largos años, usaran de una política de tolerancia, de que se valieron asimismo en Oriente y en África. Como consecuencia, el culto cristiano, por regla general, fué respetado.

Cuando los árabes conquistaron la capital del reino visigótico, Toledo, concedieron al pueblo vencido seis iglesias para el servicio de los cristianos; en Córdoba hicieron lo mismo, aunque no falta quien crea que era allí mayor el número de iglesias de que disfrutaban los mozárabes
1; en Zaragoza se les dejó un templo con un barrio junto al muro; en Mérida la iglesia de Santa Eulalia, y á este tenor en Málaga y en otras ciudades. La jerarquía eclesiástica se conservó largo tiempo en los metropolitanos de Toledo, Sevilla y Mérida y en los obispos de Córdoba, Málaga, Ástigis, Acci, Eliberis y otros; en las historias anteriores al siglo XI, cítanse con frecuencia florentísimos monasterios en tierra musulmana, particularmente en las sierras de Córdoba2. Todo esto manifiesta que no se arrancó tan de cuajo como se suponía el árbol de la fe cristiana.

En el tratado del 713 otorgado por Abdelacis en Orihuela
3, vemos que se deja á Teodomiro toda su autoridad y que quedan las cosas en el mismo ser y estado que antes de la conquista, con solo el reconocimiento del que podríamos llamar feudo y la contribución correspondiente. Y haremos notar de paso, que las traducciones que traen Conde, Lafuente y otros, discrepan notablemente de la que hemos dado en el lugar citado, y creemos fiel y exacta. «Durante cuarenta y dos años, dice el Sr. Fernández Guerra, ni siquiera se aflojó el menor de los benéficos lazos en esta capitulación de Teodomiro, según afirma Isidoro Pacence (754); antes bien, por benignidad de los califas, vióse templada la dureza del pactado tributo... Y ¿qué sucedió luego?... Solo podemos asegurar que á principios del siglo IX, había dejado de existir el reino católico é independiente de Teodomiro, sin duda por la apostasía de muchas familias ambiciosas de cargos públicos... Hacia el año 814 aparecen allí Cadies»


Hasta los tiempos cuando menos de Hixem, segundo califa cordobés, disfrutaron los cristianos españoles de alguna independencia religiosa y hasta civil. Eran gobernados por el conde de su nación, descendiente de la antigua nobleza, y cristianos eran el censor ó juez, el arrendador de los tributos y el tesorero. En las ceremonias externas del culto se toleraban las campanas y hasta la cruz levantada en los entierros. El rigor de la represión se guardaba para castigar con azotes al público blasfemo de Mahoma. Cuando, después, el califato fué consolidándose y la apostasía cundiendo, las medidas de opresión se multiplicaron para forzar á los cristianos á aceptar el Corán. Se empezó por prohibir el uso de la lengua latina y se mandó asistir á las escuelas arábigas á los niños de los cristianos. Protegieron los califas las discordias religiosas entre éstos y fomentaron los cismas; pero pasaron siglos, y la semilla cristiana aún retoñaba.