LA VALENCIA ROMANA I PALEOCRISTIANA
Font: Atlas Visual de la Comunitat Valenciana
Las Provincias
LA ROMANISACIO
El terme romanisacio s’emplea per a indicar la relacio que s’establix entre arees inicialment no romanes i la civilisacio romana. El proces de romanisacio no es facil de determinar, puix no supon solament l’adopcio de procediments politic-administratius romans en el nou territori, sino que va mes enllà i implica una assimilacio de modos de vida romans per part de les civilisacions prerromanes.
A escomençaments del sigle II a.C. els ibers del territori valencià ya hi havia mantingut alguns contactes comercials en el mon romà. Durant l’ultim quart d’aquella centuria veren tambe com s’instalaven en l’area valenciana campaments militars romans a raïl de la Segon Guerra Punica. A partir de la fundacio de Valencia el proces s’accelera, el territori s’organisa segons models romans i segons sistemes propis de la civilisacio romana s’explotarien els recurs.
LA FUNDACIO DE VALENTIA
La primera noticia de la fundacio de Valencia la proporciona Tito Livio (Periodichae, LV, 35):
Iunius Brutus Cos. In Hispania, is qui sub Viriatho milita
Verant, agros oppidum, dedit, quos vocatum est Valentia.
La fundacio de Valentia es relaciona, puix, en el llarc conflicte que enfrontà a Roma en Viriato. Mort el famos caudill lusità i maltractaes ses tropes, els romans fundaren una o mes ciutats en les que, per un costat, establiren a l’eixercit vençut supervivient, i per atre, disposaren l’asentament de veterans de l’eixercit romà. Tots els indicis apunten a que Valentia fon fundà ex novo despres d’aquell episodi pel consul J. Brutus, cap a l’any 138 a.C. Aiximateix, distints fets pareixen indicar que els primers poblaors de la ciutat serien llicenciats de l’eixercit romà, be legionaris (ciutadans romans) o aliats (llatins o indigenes).
En relacio en el carácter dels poblaors de la nova ciutat, es planteja la divisio dels ciutadans romans en dos ordens: el dels veterani i el dels veteres, segons apareix en nou lapides valentino-romanes. L’interpretacio d’esta classificacio ha segut molt discutida. Segons alguns autors, els veteres (els vells o antics) serien els primers poblaors, els que hi havien combatit a Viriato, mentres que els veterani serien legionaris romans “veterans” llicenciats, que s’establiren en Valencia despres de les guerres de Sertorio (82-72 a.C.).
VALENTIA EN L’HISTORIOGRAFIA ANTIGA
Els historiaors romans parlen en distintes ocasions de la ciutat de Valentia, i ho fan a sovint en relacio ad alguns conflictes belics en els que es va vore implicà que tingueren lloc per llavors. U dels episodis mes importants de les guerres sertorianes fon la batalla de Valentia, despres de la qual fon destruida la ciutat per tropes de Pompeyo (h.75 a.C.). Pareix ser que poc despres tornaria a mans de Sertorio perque a sa mort era una de les poques ciutats que li seguien fidels.
Els autors romans es referixen a Valentia atres vegaes per sa poblacio geografica. P. Mela destaca a Valentia i a Saguntum entre les ciutats de la costa del golfo de Valencia. Plinio el Vell, per sa part, senyala que Valentia era una colonia romana que estava a tres mil pasos de la mar. El resto de les noticies se limiten a l’inclusio de la ciutat en llistes geografiques.
LA JERARQUISACIO DELS NUCLEOS URBANS. EL POBLAMENT
La civilisacio romana fon essencialment urbana. Dins dels nucleos urbans hi havien distintes categories. Les que disfrutaven de total autonomia juridica eren les colonies i els municipis. Els ultims els formaven individuos indigenes que s’organisaven seguint els modos romans. Un eixemple d’estos municipis fon Lliria.
L’ESTRUCTURA URBANA
Pareix ser que, per raons estrategiques, la primera Valentia romana ocupava la part mes alta d’una chicoteta illa fluvial per a on el riu Turia travessava la Via Heraclea.
Segons T.Livio Valentia era un oppidum (ciutat fortificà), encara que no ha aparegut ningun resto de muralla romana.
Gracies a l’aparicio de restos romans ceramics de l’etapa republicana es pot intentar reconstruir el nucleo inicial de la Valentia romana: plaça de la Mare de Deu, nort de la plaça de Saragossa, carrer Avellanes-Milacre, carrer Barchilla, carrer Trinitaris-El Salvador.
L’estructura urbana de Valentia serà semejant a la d’atres ciutats romanes. El centre estaria ocupat pel foro, a on es creuaven les dos vies principals (kardo i decumanus). Pot pensar-se pels trobaments arqueologics que est antic foro republicà es trobava al voltant de la plaça de l’Almoina i la plaça de la Mare de Deu. En el foro es centraria la vida politica, religiosa, economica i judicial, i alli s’alçarien els edificis mes importants: curia, basilica i temples.
NECROPOLIS
Els llocs de soterrament de les ciutats romanes es disponien fora del recint urba, considerat sagrat. Era molt comu que es situaren les tombes en les voreres de les vies de comunicacio.
En la ciutat de Valentia el principal conjunt funerari d’epoca romana que mos ha quedat es trobava pel Mercat Central i l’Avinguda del Baro de Carcer, i es conegut com necropolis de la Boatella. S’identificaren (cap a 1.945) al voltant de doscentes cinquanta tombes, la majoria de les quals donaven la sensacio de pobrea, pel tipo d’ofrenes trobaes. El rit predominat era el de l’inhumacio i els tipos de tombes mes freqüents les formaes per tegulae (teules) a doble vertent, per racholes quadraes o per la combinacio d’abdos. Algunes, mes senzilles encara, eren anfores tallaes a on es colocaven les despulles.
En les necropolis romenes es localisaven notables monuments de distints tipos. En la necropolis de la Boatella aparegue un sarcofac de pedra sense decoracio i en tapaora, i de Santa Pola (Alacant) pareix que prove un bell sarcofac, el cridat sarcofac de Proserpina (cap a fi del II a.C.), conservat en el Museu Arquologic de Barcelona.
LA MONEDA
Les primeres acunyacions de moneda de Valentia corresponen al periodo republicà, siguent u dels pocs eixemples d’acunyacio exclusivament llatina en Hispania. L’acunyacio de moneda propia suponia un acte de sobirania d’una ciutat recientment fundà, aixo explica que l’emissio fora reduida numerica i cronologicament.
En l’anvers de les monedes romanes acunyaes en Valentia apareix un cap en casc de romà. En el revers, un corn de l’abundancia creuats per raigs (u dels primers simbols de la ciutat) i al peu l’inscripcio “VALENTIA”.
Durant l’epoca imperial Valentia ya no acunyà moneda propia, sino que es v’ajustar a la numismatica general de l’imperi.
ARQUITECTURA
Deixant a banda els important restos de Saguntum, dispersos per terres valencianes existixen restos que son testics de la presencia romana. Entre els mes importants es troben l’Arc de Cabanes i l’aqüeducte de Chelva.
D’arquitectura civil urbana hi ha testimonis epigrafics i tambe interesants restos. En la colonia de Illic (actual Alcudia d’Elig) es conserven restos arqueologics d’algunes cases del tipo “domus”.
En el temps del baix imperi degue tambe hi haver una ampla ret de viles agricoles, pero des del punt de vista arquitectonic son molt poques les que aporten senyes d’interes en la zona valenciana (Puig de Ceba en Valencia, Banys de la Regina de Calp, Algoros en Elig, Puig de Benicarlo en Castello). Lo que es coneix d’atres viles es sols per prospeccions superficials i inclus excavacions furtives.
D’atres construccions arquitectoniques tenim noticies per inscripcions, per restos arquologics mes o manco modests i per les fonts descrites.
ARTS PLASTIQUES
L’ESCULTURA
Les escultures romanes conegudes en el territori valencià no son molt numeroses. La majoria procedixen de les tres grans ciutats romanes valencianes (Saguntum, Valentia i Illici) o de les viles de lo seu entorn. De Denia, el Tossal i de la vila del Puig de Ceba provenen tambe distintes peces.
Entre l’estatutaria religiosa, es obra de primer orde l’Apolo de Pinedo del Museu de Prehistoiria de Valencia. Realisà en bronze, es d’estil praxitelia i pareix que seguix un potrotip classic del IV a. C. Tambe de carácter religios i realisat en bronze es el Neptu que procedent de Denia, es conserva en el Museu de Belles Arts de Valencia.
Un apartat molt important dins de l’escultura lo constituixen els retrats. Es conserven alguns de particulars i tambe d’emperaors o de membres de la familia real.
D’indole religiosa i de chicotet tamany son un grup d’escultures en rostro varonil barbat que porten una corona de fulles. Se’ls denomina “hermas baquicas”
LA PINTURA
Han aplegat hasda mosatros molt pocs restos de pintura d’epoca romana. En la majoria dels casos son fragments aïllats. Fa pocs anys el SIAM posà al descobert en Valencia chicotets fragments d’una decoracio pintà, entre les que destaca un cap femeni i part del cos d’alguns animals, tots en colors clars sobre fondo obscur.
LA CERAMICA
En l’epoca de fundacio abundà la ceramica fina i verniç negre, cridà campaniana. Esta fon desapareguent en l’epoca de l`imperi, reemplaçà per la ceramica de verniç roig, coneguda com terra sigillata. Tant l’una com l’atra eren importaes.
En quant a la ceramica comu, han aparegut numeroses peces o fragments de ceramiques modestes, siguent les mes numeroses les anfores. De procedencia italica, servien per a contindre els distints productes que es comerciaven procendents de distints punts del Mediterraneu.
ELS MOSAICS
La relacio de mosaics romans en terres valencianes es ampla. Els hi ha de divers tipos, des dels mes senzills, bicroms, hasda els policroms, combinant-se en ocasions abdos. Entre els mes coneguts es troben els dels treballs d’Hercules, procedent de Lliria, hui en el Museu Arquologic Nacional, i el de les Nou Muses, de principis del sigle III d.C., que conserva el Museu de Belles Arts de Valencia. En els ultims anys han apareguts alguns en la mateixa Ciutat de Valencia, com el de la Gorgona. Trobat en el carrer Rellongej Vell, es conserva en el Museu Municipal.
Font: Atlas Visual de la Comunitat Valenciana
Las Provincias
LA ROMANISACIO
El terme romanisacio s’emplea per a indicar la relacio que s’establix entre arees inicialment no romanes i la civilisacio romana. El proces de romanisacio no es facil de determinar, puix no supon solament l’adopcio de procediments politic-administratius romans en el nou territori, sino que va mes enllà i implica una assimilacio de modos de vida romans per part de les civilisacions prerromanes.
A escomençaments del sigle II a.C. els ibers del territori valencià ya hi havia mantingut alguns contactes comercials en el mon romà. Durant l’ultim quart d’aquella centuria veren tambe com s’instalaven en l’area valenciana campaments militars romans a raïl de la Segon Guerra Punica. A partir de la fundacio de Valencia el proces s’accelera, el territori s’organisa segons models romans i segons sistemes propis de la civilisacio romana s’explotarien els recurs.
LA FUNDACIO DE VALENTIA
La primera noticia de la fundacio de Valencia la proporciona Tito Livio (Periodichae, LV, 35):
Iunius Brutus Cos. In Hispania, is qui sub Viriatho milita
Verant, agros oppidum, dedit, quos vocatum est Valentia.
La fundacio de Valentia es relaciona, puix, en el llarc conflicte que enfrontà a Roma en Viriato. Mort el famos caudill lusità i maltractaes ses tropes, els romans fundaren una o mes ciutats en les que, per un costat, establiren a l’eixercit vençut supervivient, i per atre, disposaren l’asentament de veterans de l’eixercit romà. Tots els indicis apunten a que Valentia fon fundà ex novo despres d’aquell episodi pel consul J. Brutus, cap a l’any 138 a.C. Aiximateix, distints fets pareixen indicar que els primers poblaors de la ciutat serien llicenciats de l’eixercit romà, be legionaris (ciutadans romans) o aliats (llatins o indigenes).
En relacio en el carácter dels poblaors de la nova ciutat, es planteja la divisio dels ciutadans romans en dos ordens: el dels veterani i el dels veteres, segons apareix en nou lapides valentino-romanes. L’interpretacio d’esta classificacio ha segut molt discutida. Segons alguns autors, els veteres (els vells o antics) serien els primers poblaors, els que hi havien combatit a Viriato, mentres que els veterani serien legionaris romans “veterans” llicenciats, que s’establiren en Valencia despres de les guerres de Sertorio (82-72 a.C.).
VALENTIA EN L’HISTORIOGRAFIA ANTIGA
Els historiaors romans parlen en distintes ocasions de la ciutat de Valentia, i ho fan a sovint en relacio ad alguns conflictes belics en els que es va vore implicà que tingueren lloc per llavors. U dels episodis mes importants de les guerres sertorianes fon la batalla de Valentia, despres de la qual fon destruida la ciutat per tropes de Pompeyo (h.75 a.C.). Pareix ser que poc despres tornaria a mans de Sertorio perque a sa mort era una de les poques ciutats que li seguien fidels.
Els autors romans es referixen a Valentia atres vegaes per sa poblacio geografica. P. Mela destaca a Valentia i a Saguntum entre les ciutats de la costa del golfo de Valencia. Plinio el Vell, per sa part, senyala que Valentia era una colonia romana que estava a tres mil pasos de la mar. El resto de les noticies se limiten a l’inclusio de la ciutat en llistes geografiques.
LA JERARQUISACIO DELS NUCLEOS URBANS. EL POBLAMENT
La civilisacio romana fon essencialment urbana. Dins dels nucleos urbans hi havien distintes categories. Les que disfrutaven de total autonomia juridica eren les colonies i els municipis. Els ultims els formaven individuos indigenes que s’organisaven seguint els modos romans. Un eixemple d’estos municipis fon Lliria.
L’ESTRUCTURA URBANA
Pareix ser que, per raons estrategiques, la primera Valentia romana ocupava la part mes alta d’una chicoteta illa fluvial per a on el riu Turia travessava la Via Heraclea.
Segons T.Livio Valentia era un oppidum (ciutat fortificà), encara que no ha aparegut ningun resto de muralla romana.
Gracies a l’aparicio de restos romans ceramics de l’etapa republicana es pot intentar reconstruir el nucleo inicial de la Valentia romana: plaça de la Mare de Deu, nort de la plaça de Saragossa, carrer Avellanes-Milacre, carrer Barchilla, carrer Trinitaris-El Salvador.
L’estructura urbana de Valentia serà semejant a la d’atres ciutats romanes. El centre estaria ocupat pel foro, a on es creuaven les dos vies principals (kardo i decumanus). Pot pensar-se pels trobaments arqueologics que est antic foro republicà es trobava al voltant de la plaça de l’Almoina i la plaça de la Mare de Deu. En el foro es centraria la vida politica, religiosa, economica i judicial, i alli s’alçarien els edificis mes importants: curia, basilica i temples.
NECROPOLIS
Els llocs de soterrament de les ciutats romanes es disponien fora del recint urba, considerat sagrat. Era molt comu que es situaren les tombes en les voreres de les vies de comunicacio.
En la ciutat de Valentia el principal conjunt funerari d’epoca romana que mos ha quedat es trobava pel Mercat Central i l’Avinguda del Baro de Carcer, i es conegut com necropolis de la Boatella. S’identificaren (cap a 1.945) al voltant de doscentes cinquanta tombes, la majoria de les quals donaven la sensacio de pobrea, pel tipo d’ofrenes trobaes. El rit predominat era el de l’inhumacio i els tipos de tombes mes freqüents les formaes per tegulae (teules) a doble vertent, per racholes quadraes o per la combinacio d’abdos. Algunes, mes senzilles encara, eren anfores tallaes a on es colocaven les despulles.
En les necropolis romenes es localisaven notables monuments de distints tipos. En la necropolis de la Boatella aparegue un sarcofac de pedra sense decoracio i en tapaora, i de Santa Pola (Alacant) pareix que prove un bell sarcofac, el cridat sarcofac de Proserpina (cap a fi del II a.C.), conservat en el Museu Arquologic de Barcelona.
LA MONEDA
Les primeres acunyacions de moneda de Valentia corresponen al periodo republicà, siguent u dels pocs eixemples d’acunyacio exclusivament llatina en Hispania. L’acunyacio de moneda propia suponia un acte de sobirania d’una ciutat recientment fundà, aixo explica que l’emissio fora reduida numerica i cronologicament.
En l’anvers de les monedes romanes acunyaes en Valentia apareix un cap en casc de romà. En el revers, un corn de l’abundancia creuats per raigs (u dels primers simbols de la ciutat) i al peu l’inscripcio “VALENTIA”.
Durant l’epoca imperial Valentia ya no acunyà moneda propia, sino que es v’ajustar a la numismatica general de l’imperi.
ARQUITECTURA
Deixant a banda els important restos de Saguntum, dispersos per terres valencianes existixen restos que son testics de la presencia romana. Entre els mes importants es troben l’Arc de Cabanes i l’aqüeducte de Chelva.
D’arquitectura civil urbana hi ha testimonis epigrafics i tambe interesants restos. En la colonia de Illic (actual Alcudia d’Elig) es conserven restos arqueologics d’algunes cases del tipo “domus”.
En el temps del baix imperi degue tambe hi haver una ampla ret de viles agricoles, pero des del punt de vista arquitectonic son molt poques les que aporten senyes d’interes en la zona valenciana (Puig de Ceba en Valencia, Banys de la Regina de Calp, Algoros en Elig, Puig de Benicarlo en Castello). Lo que es coneix d’atres viles es sols per prospeccions superficials i inclus excavacions furtives.
D’atres construccions arquitectoniques tenim noticies per inscripcions, per restos arquologics mes o manco modests i per les fonts descrites.
ARTS PLASTIQUES
L’ESCULTURA
Les escultures romanes conegudes en el territori valencià no son molt numeroses. La majoria procedixen de les tres grans ciutats romanes valencianes (Saguntum, Valentia i Illici) o de les viles de lo seu entorn. De Denia, el Tossal i de la vila del Puig de Ceba provenen tambe distintes peces.
Entre l’estatutaria religiosa, es obra de primer orde l’Apolo de Pinedo del Museu de Prehistoiria de Valencia. Realisà en bronze, es d’estil praxitelia i pareix que seguix un potrotip classic del IV a. C. Tambe de carácter religios i realisat en bronze es el Neptu que procedent de Denia, es conserva en el Museu de Belles Arts de Valencia.
Un apartat molt important dins de l’escultura lo constituixen els retrats. Es conserven alguns de particulars i tambe d’emperaors o de membres de la familia real.
D’indole religiosa i de chicotet tamany son un grup d’escultures en rostro varonil barbat que porten una corona de fulles. Se’ls denomina “hermas baquicas”
LA PINTURA
Han aplegat hasda mosatros molt pocs restos de pintura d’epoca romana. En la majoria dels casos son fragments aïllats. Fa pocs anys el SIAM posà al descobert en Valencia chicotets fragments d’una decoracio pintà, entre les que destaca un cap femeni i part del cos d’alguns animals, tots en colors clars sobre fondo obscur.
LA CERAMICA
En l’epoca de fundacio abundà la ceramica fina i verniç negre, cridà campaniana. Esta fon desapareguent en l’epoca de l`imperi, reemplaçà per la ceramica de verniç roig, coneguda com terra sigillata. Tant l’una com l’atra eren importaes.
En quant a la ceramica comu, han aparegut numeroses peces o fragments de ceramiques modestes, siguent les mes numeroses les anfores. De procedencia italica, servien per a contindre els distints productes que es comerciaven procendents de distints punts del Mediterraneu.
ELS MOSAICS
La relacio de mosaics romans en terres valencianes es ampla. Els hi ha de divers tipos, des dels mes senzills, bicroms, hasda els policroms, combinant-se en ocasions abdos. Entre els mes coneguts es troben els dels treballs d’Hercules, procedent de Lliria, hui en el Museu Arquologic Nacional, i el de les Nou Muses, de principis del sigle III d.C., que conserva el Museu de Belles Arts de Valencia. En els ultims anys han apareguts alguns en la mateixa Ciutat de Valencia, com el de la Gorgona. Trobat en el carrer Rellongej Vell, es conserva en el Museu Municipal.
No hay comentarios:
Publicar un comentario