Secta islamica fundá per Muhammad Ibn Tumart Al-Mahdi de la tribu surafricana dels musmada, que defenia l’existencia d’un deu unic front a l’antropoformisme dels almoravits, a quins tractaren d’apostates i als que varen declarar la guerra santa (1121).
Lo seu nom significa “unitaris”. Tras vencer als almoravits en Berberia, mamprengueren la conquista d’Al-Andalus (1147) ocupant en facilitat en el desmembrat imperi almoravit les taifes del Sur i de l’Est, en la victoria en L’Algarbe.
En Valencia, el rei musulma Muhammad Ibn ‘Abd Allah Ibn Sad Ibn Mardanis es va preparar contra l’atac almohade demanant ajuda als reis de Castella i Arago i a les republiques de Genova i Pisa de quines era tributari. Mentrestant el califa almohade ‘Abd Al-Mumin convidava a Ibn Mardanis a que es convertira a la secta almohade, pero sa proposta fon desatesa i el califa enviá a ses dos fills, que realisaren una incursio pel Sur de la peninsula sense que Alfons VIII de Castella i el rei musulma valenciá pogueren evitar-ho (1153). Mes tart, Ibd Mardanis i lo seu sogre Ibn Hamusk, aprofitant una campanya almohade en territori africá, sitiaren Cordova i preniren Jaen, Ubeda i Baeza, a lo que respongueren els almohades prenint Oriola aplegant hasda Elig. Aço va causar certes diferencies entre Ibn Mardanis i lo seu sogre, que es va fer almohade.
Dabant el constant progres enemic Ibn Mardanis renova s’aliança en el rei d’Arago Alfons El Cast, a canvi d’un fort tribut, lo que junt a la constant presencia de cristians en lo regne i el desprestigi militar de Ibn Mardanis, acabá per cabrejar als musulmans valencians que escomençaren a vore en bons ulls l’ans temida aplegá dels almohades. Per fi es sublevaren contra lo seu rei en Alzira (1170) en Abu Bark Ibn Sufyan, que es va sometre als almohades. Elig ho fiu en 1171 i el mateix any es va sometre el governaor de Valencia, Abu-I-Hayyay Yusuf Ibn Sa’d, germá de Ibn Mardanis. Ibn Mardanis mori aconsellant al seu fill Abul Qamar, Hilal que es sometira als almohades, cosa que va fer junt als seu set germans, quins acabaren per rebre del calidf almohade de Sevilla carrecs de confiança: el propi califa casá en Zayda, filla de Ibn Mardanis (1174) i dos de ses germans aplegaren a ser governaors de Denia i Xativa. Al morir Abd Al-Mumin, el va succeir son fill Abu Yusuf Yaqub Al-Mansur, casat tambe en una filla de Ibn Mardanis, que va tindre que lluitar contra els amoravits de Balears i el comte de Barcelona.
Es l’epoca de maxim esplendor militar i intelectual (542-567 de l’Hegira): en la Seca de Valencia s’acunyá per a Valencia i Denia moneda almohade (dinars d’or i dirhams d’argent). Pero tingueren que lluitar aixi mateix contra els cristians i, en Africa, contra atres tribus rivals, per lo que, tras xixanta anys de lluita escomençá a decaure son imperi que mai lográ captar-se l’amistat hispano-musulmana ni robustir el poderiu militar de l’Islam. Les campanyes d’Africa debilitaren sa politica de conquista i els reis cristians foren culminant la reconquista del Regne de Valencia: Alfons El Cast doná els castells de Chivert i Oropesa a l’Orde del Temple i, a l’Orde dels Hospitalaris, els de Cervera i Cullera entre atres moltes concessions.
Pere El Catolic, pare de Jaume I El Conquistador, lográ rescatar definitivamente Ademus. Alfons VIII realiçá una incursio en Xativa i aplegá hasda la mar. Jaume I atacá per dos vegaes Penyiscola i el governaor almohade de Valencia Abu Zayd, se declará tributari seu (1226). En 1228, i aprofitant una campanya almohade en Africa, Ibn Hud es sublevá en Murcia aplegant a pendre Oriola, Denia, Bayren, Xativa i Alzira, encara que no aplegá a regnar en Valencia. Finalment Jaume I prengue la ciutat en 1238. Els almohades no lograren l’unitat religiosa i politica, per lo que seu poder es fon debilitant i, com hi havia succeit en els almoravits, ses dominis escomençaren a disgregar-se. En realitat i a pesar de l’esplendor que sens dubte alcançaren, el poderiu musulma en la peninsula estava ya, al remat, en franca decadencia.
Font: Gran Enciplopedia de la Regio Valenciana – Valencia 1.972 – Tom I – pag. 202-204
Lo seu nom significa “unitaris”. Tras vencer als almoravits en Berberia, mamprengueren la conquista d’Al-Andalus (1147) ocupant en facilitat en el desmembrat imperi almoravit les taifes del Sur i de l’Est, en la victoria en L’Algarbe.
En Valencia, el rei musulma Muhammad Ibn ‘Abd Allah Ibn Sad Ibn Mardanis es va preparar contra l’atac almohade demanant ajuda als reis de Castella i Arago i a les republiques de Genova i Pisa de quines era tributari. Mentrestant el califa almohade ‘Abd Al-Mumin convidava a Ibn Mardanis a que es convertira a la secta almohade, pero sa proposta fon desatesa i el califa enviá a ses dos fills, que realisaren una incursio pel Sur de la peninsula sense que Alfons VIII de Castella i el rei musulma valenciá pogueren evitar-ho (1153). Mes tart, Ibd Mardanis i lo seu sogre Ibn Hamusk, aprofitant una campanya almohade en territori africá, sitiaren Cordova i preniren Jaen, Ubeda i Baeza, a lo que respongueren els almohades prenint Oriola aplegant hasda Elig. Aço va causar certes diferencies entre Ibn Mardanis i lo seu sogre, que es va fer almohade.
Dabant el constant progres enemic Ibn Mardanis renova s’aliança en el rei d’Arago Alfons El Cast, a canvi d’un fort tribut, lo que junt a la constant presencia de cristians en lo regne i el desprestigi militar de Ibn Mardanis, acabá per cabrejar als musulmans valencians que escomençaren a vore en bons ulls l’ans temida aplegá dels almohades. Per fi es sublevaren contra lo seu rei en Alzira (1170) en Abu Bark Ibn Sufyan, que es va sometre als almohades. Elig ho fiu en 1171 i el mateix any es va sometre el governaor de Valencia, Abu-I-Hayyay Yusuf Ibn Sa’d, germá de Ibn Mardanis. Ibn Mardanis mori aconsellant al seu fill Abul Qamar, Hilal que es sometira als almohades, cosa que va fer junt als seu set germans, quins acabaren per rebre del calidf almohade de Sevilla carrecs de confiança: el propi califa casá en Zayda, filla de Ibn Mardanis (1174) i dos de ses germans aplegaren a ser governaors de Denia i Xativa. Al morir Abd Al-Mumin, el va succeir son fill Abu Yusuf Yaqub Al-Mansur, casat tambe en una filla de Ibn Mardanis, que va tindre que lluitar contra els amoravits de Balears i el comte de Barcelona.
Es l’epoca de maxim esplendor militar i intelectual (542-567 de l’Hegira): en la Seca de Valencia s’acunyá per a Valencia i Denia moneda almohade (dinars d’or i dirhams d’argent). Pero tingueren que lluitar aixi mateix contra els cristians i, en Africa, contra atres tribus rivals, per lo que, tras xixanta anys de lluita escomençá a decaure son imperi que mai lográ captar-se l’amistat hispano-musulmana ni robustir el poderiu militar de l’Islam. Les campanyes d’Africa debilitaren sa politica de conquista i els reis cristians foren culminant la reconquista del Regne de Valencia: Alfons El Cast doná els castells de Chivert i Oropesa a l’Orde del Temple i, a l’Orde dels Hospitalaris, els de Cervera i Cullera entre atres moltes concessions.
Pere El Catolic, pare de Jaume I El Conquistador, lográ rescatar definitivamente Ademus. Alfons VIII realiçá una incursio en Xativa i aplegá hasda la mar. Jaume I atacá per dos vegaes Penyiscola i el governaor almohade de Valencia Abu Zayd, se declará tributari seu (1226). En 1228, i aprofitant una campanya almohade en Africa, Ibn Hud es sublevá en Murcia aplegant a pendre Oriola, Denia, Bayren, Xativa i Alzira, encara que no aplegá a regnar en Valencia. Finalment Jaume I prengue la ciutat en 1238. Els almohades no lograren l’unitat religiosa i politica, per lo que seu poder es fon debilitant i, com hi havia succeit en els almoravits, ses dominis escomençaren a disgregar-se. En realitat i a pesar de l’esplendor que sens dubte alcançaren, el poderiu musulma en la peninsula estava ya, al remat, en franca decadencia.
Font: Gran Enciplopedia de la Regio Valenciana – Valencia 1.972 – Tom I – pag. 202-204
No hay comentarios:
Publicar un comentario