miércoles, 2 de diciembre de 2009

VALENCIANISME SOCIO-CULTURAL Y POLITIC (IV)

Pep Guillen y Milla
Juny del 2003
I, per ultim, la Llengua Valenciana: Tambe, per supost, tenim molt clar quina es la llengua que parlem els valencians. Sense dubte la LLENGUA VALENCIANA, la que al discorrer dels temps s’ha tranformat en la que hui mos expressem.

El naiximent de la llengua valenciana es deu a l’influencia d’infinitat de poblaors que des dels origens prehistorics de la nostra terra, ocuparen parts dels territoris que posteriorment es denominaren Regne Moro de Valencia i, despres, Regne Cristia de Valencia. Si be, portser, que siga el llati vulgar, del que derivà el romanç, el que mes influencia ha tingut en la seua normalisacio que, com a conseqüencia de l’invasio de les terres valencianes, introduirem els romans. La llengua valenciana mampren la seua trayectoria, sent prou influencià tambe per l’arap -hi ha que tindre en conte els set sigles de dominacio musulmana en les terres valencianes- hasda el punt que, de la mateixa manera que els musulmans valencians parlaven l’algarabia, els valencians cristians vells continuaven en lo seu romanç que, posteriorment, donà lloc a la llengua valenciana. L’apoca me representiva de la personalitat de la llengua valenciana apareix en el XIV-XV, Sigle d’Or de les Lletres Valencianes, molt anterior al de les lletres castellanes.

Menéndez Pidal afirma: “en las lenguas románicas quedaron préstamos lingüísticos importantes de las lenguas que hablaban las tribus ibéricas, de los pobladores anteriores a la llegada de estos”. Estas lenguas unidas a la romanización, que no consiguieron borrar, sino embellecer, la dominación romana de las tierras valencianas. Fenicios, Iberos, celtas, visigodos, romanos, árabes influyeron en el habla de los primitivos pueblos edetanos y contestanos, anteriores a todos ellos, en la creación de una forma de hablar totalmente diferente y diferenciada, que fue embelleciéndose época a época, hasta llegar a lo que hoy conocemos como Lengua Valenciana”.

Per tant, la teoria catalanista de que la llengua l’implantaren els catalans que vinguren en les tropes del rei aragones Jaume I, El Conquistaor, quan en 28 de setembre de 1238 firmà les capitulacions del Regne Moro de Valencia en lo rei Zayyan, es cauen per lo seu propi pes.

Citarem aci a Sánchez Albornoz “no se arabizó la contextura vital española, como no se arabizó la estructura gramatical de las lenguas peninsulares, no obstante la recepción de muchos cientos de vocablos árabes y la formación de muchos paralelismos expresivos”. “Si en seis siglos de dominación árabe no se consiguió erradicar el romance valenciano, sino que se enriqueció con la introducción de palabras y expresiones arabistas. ¿como pudieron sustituir la lengua valenciana la presencia de mercenarios de los condados de la Marca Hispánica –1,2%- que se integraron en estas tierras? El Libro de los Avecinamientos, de los años 1387-1396, censo confeccionado por el rey Jaime I El Conquistador ha sido estudiado por la Profesora Cabanes Pecourt, estableciendo sin lugar a dudas que las concesiones de casas y tierras a dichos mercenarios fueron prácticamente inexistentes en relación a las otorgadas a otras tropas, tales como aragoneses, navarros e incluso extranjeros. Posteriormente las lecturas que se han efectuado del Libro del Repartimiento no han modificado sustancialmente este porcentaje del 1,2% de catalanes que permanecieron en Valencia una vez conquistada a los moros”.

El catedratic migeval Antonio Ubieto afegix. “Ni siquiera el idioma era una dificultad ya que estos musulmanes habían tenido como idioma oficial el árabe, mientras que en la conversación ordinaria utilizaban un romance (se refiere al romance valenciano) que era distinto al que se hablaba en lo que conoceremos después con las denominaciones de Aragón o resto de España”.

El catedratic de l’Universitat Complutense Manuel Mourelle de Lema explica que: “entre las diez lenguas románicas, consideradas como tales por los romanistas, se encuentra la valenciana. I continua: “la valenciana es una lengua románica “in se et per se”, tan independiente como cualquier otra de sus hermanas en la latinidad, tomando lo dicho en que no debe tomarse como subordinada ni genética ni tipológicamente a ninguna de las neolatinas”.

Per al professor i investigaor Josép Vicent Gómez Bayarri “l’orige directe de l’actual llengua valenciana està en l’evolucio del romanç parlat en terres valencianes anterior a la conquista de Jaume I, romanç que fon reforçat, enriquit i consolidat en vocables i estructures llingüistiques i gramaticals al llarc de la Baixa Edat Mija” I, afegix “podem pensar que els idiomes parlats actualment en lo Regne de Valencia no estan en funcio exclusivista dels fets conquistaors repoblaors portats a cap en lo regnat de Jaume I. Conseqüentment, el valencià es una llengua neollatina, autoctona i independent, derivat del romanç; que cumplix les condiciones llingüistiques, sociollingüistiques i sociopolitiques, desenroll d‘una lluent lliteratura, fonetica i gramatica propies, consciencia idiomatica viva i generalisà i desig d’assumir ses perculiaritats per a ser considera com a idioma”.

Les “jarches” apareixen ya en lo sigle IX dins del moviment cultural mossarap (mossaraps: valencians que permaneixqueren dins dels dominis musulmans sense que, per allo, tingueren que renunciar a sa llengua, religio i cultura), siguent una de ses manifestacions mes populars escrites en llengua romanç les “moaxajas en jarcha o zejel”. Entenent-se per jarcha una breu composicio poetica que es el remat final dels poemes coneguts com “muwassah”, modalitat cultivà en a l’Andalus. Les dites jarches ne son cantics breus i intensos posats en la boca de la persona que enyora la presencia de l’amda ausent, redactaes en romanç valencià. Manuel Mourelle de Lema afirma que “en el Al Andalus –Andalucia y Valencia- tenemos lar jarchas, situadas al final de las moaxajas consideradas muy antiguas, acaso alguna pueda ser que se remonte a los comienzos del siglo XI... no obstante, existen fuentes dignas de todo credit a favor de que las moaxajas ya se componian en el 900”.

El catedratic Lleopolt Penyarroja concluix sa obra magna “El mozárabe de Valencia” en una frase de Henri Meier: “Mai en cap de lloc ocurri el simple trasplant d’un idioma a otro poble o a atra poblacio”.

De nou Antoni Ubieto: “se puede afirmar sin posibilidad de error que los idiomas hablados en el Reino de Valencia actualmente no son un fenómeno de reconquista –se refiere a la reconquista del reino Moro de Valencia por Jaime I, en 1.238- En el mejor de los casos se podría sospechar que las fronteras políticas son producto de la lengua”. I Gomez Bayarri insistix: “ya que la reconquista del Regne de Valencia degue trobar-se en les realitats dialectals consumaes; conseqüentment es incoherent defendre que fora exclusivament el fenomen reconquista-repoblacio aragonesa, barceloni, navarra i ultramontana la que determinara el domini llingüistic valencià sense tindre en consideracio elements pre-romans i romanics autoctons, parla romanç, base essencial de la configuracio defintiva de la llengua valenciana”..

El Pare Lluis Fullana, primer catedratic de Llengua Valenciana de l’Universidad de Valencia i en cairo en la Real Academia de la Llengua Espanyola, representant a l’idioma valencia, sostingue sempre la tesis de que “a soles l’estrat mossarap configurà l’individualitat llingüistica de Valencia”

A tot allo que, repetim, es una molt reduida manifestacio de les investigacions d’estudiosos de reconegut prestigi dins dels estudis migevals valencians, arabistes, romanistes, etc., n’hi ha que afegir la següent, no exhaustiva, relacio de poetes i escritors valencians que sempre utilisaven la llengua valenciana en ses manifestacions lliteraries, deixant constancia d’allo en els prolecs o colofons de ses obres:

- La Biblia Parva de Sant Pere Pasqual es u dels documents mes antics de la llengua valenciana. Naixcut en 1226.

- Arnau de Vilanova, mege i clerc escrigue en llengua valenciana en lo sigle XIII. Ses obres “Raonament d’Avinyo”, “De adventu Antichristi et fine mundi” “Antidotarium” entre atres.

- Sant Vicent Ferrer, sigle XIV, en sermons per tota Europa en Llengua Valenciana, indiscutible defensor de sa llengua materna. La valenciana.

- Fray Bonifaci Ferrer, germa de Sant Vicent Ferrer, siglo XIV, cartoixà i prior de la Cartoixa de Porta-Coeli en lo Regne de Valencia, tradui la Biblia de la llengua llatina a la valenciana. Existix una fulla d’esta Biblia en la Hispanic Society de New York, precisament la que parla de que la traduccio s’ha realisat en llengua valenciana.

- Sor Isabel de Villena, siglo XV, en sa “Vita Christi” escrit en llengua valenciana.

- Joanot Martorell, en lo seu Tirant lo Blanch en lo sigle XIV, escrit en llengua valenciana “per a que la nacio d’a on soc natural es puga alegrar”

- Jaume Roig, sigle XV, en lo seu “Espill de les Dones”, en llengua valenciana, llibre de consells per a les dones de vida honrà.

- Jaume March, poeta de lo sigle XIV, en lo seu primer codiç per a la poesia en llengua valenciana.

- Fray Antoni Canals, sigle XIV, en lo seu “Valerio Maximo” tret del llati en nostra vollguda llengua valenciana.

- Mossen Ausias March, sigle XV, escribint ses obres en un llenguage que respon a la realitat, el valencià “Obres en vers, dividides en cantics d’amor moral, espirituals i de mort”.

- Joan Esteve, sigle XV, notari public de la Ciutat de Valencia, autor de “Liber elegantiarum” de quina obra ell mateix explica que esta escrita en llengua valenciana, siguent impresa en Venecia en 1489.

- Mossen Jaume Roig de Corella, Jordi de Sant Jordi, Bernat Fenollar, Joan Escriva, Lluis de Fenollet, Bernardi Valmanya, Miquel Perez i molts atres mes que sempre escrigueren en llengua valenciana. Ells conformaren lo que es coneix com lo Sigle d’Or de les Lletres Valencianes, primer sigle d’or acontes en la Peninsula Iberica, en el primer llibre impres en Espanya que lo fon en Valencia en l’any 1474 “Les trobes en lahors de la Verge María”.

- Francesc Eximenis, un catala que va dependre la Llengua Valenciana en la Valencia del sigle XIV.

Al remat i com a colofo, podem dir que la Llengua Valenciana te indiscutible identitat propia, totalment diferent i diferenciat del catala, per a permitir-se sa gramatica i diccionari propis.

Lo Poble Valencià a soles reconeix com a propia sa llengua materna valenciana, llengua que es regix per una normativisacio propia, la coneguda com a les “Normes d’El Puig-Valencia” auspiciaes per la Real Academia de Cultura Valenciana, Seccio de Llengua i Lliteratura, entitat en quasi cent anys d’existencia i que goja de gran predicament entre el valencians.

A pesar de tots els antecedents nomenats que, per supost, no son tots els que reconeguen l’independencia de la Llengua Valenciana, per raons politiques es produix en la nostra Comunitat Valenciana una guerra llingüistica. Els poders politics, per ses interessos particulars, pretenen que Valencia, l’Antic Regne de Valencia, adopte la normativisacio de l’idioma catala i, per part de Catalunya, s’estan invertint quantitats molts considerables de diners publics per a conseguir “l’unitat de les llengues valenciana i catalana” sobre la base de que “si parlem la mateixa llengua som el mateix poble”, frase que fa referencia a atres temps de molt trist recort en els que es dia: “si parlem alema tots som alemans”.

Per allo, els que defenem la valencianitat del nostre idioma mos trobem sumits en la lluita contra els poders politics, universitaris i mijos de comunicacio, com la televisio valenciana, per a conseguir que els interessos politics no malbaraten nostra mes preuà senya d’identitat, la LLENGUA VALENCIANA.

No hay comentarios: