Per: Ramon Garcia i Hernandez
Valencia 1990
¿QUÉ SUCCEIX EN VALENCIA?
Succeix que poderoses forces socio-economiques i politiques, des de les institucions que controlan, actuant obertament unes vegaes, atres com a poders factics, estan creant uns acondicionaments previs per a conseguir que en un futur, mes o manco llunta, Valencia trenque el “cordo umbilical” que durant sigles, material i espiritualment, l’ha nugat a Espanya al ser part d’ella i pase a ser un membre de un fals concepte (los països catalans) que no resistix el mes minim analisis a la llum de l’Historia ni de la politica. Terme este, que per allo de que, una mentira dita un millo de vegaes es popularisa, al divulgar-la, pero no per allo es convertix en veritat. ¡¡SEGUIX SIGUENT MENTIRA!!
DIGUEU-LI CATALUNYA
Est es l’objectiu que es preten per part d’estes forces ades aludides. Crear un “imperi de boljaca” a on la capitalitat estaria ubicà en Barcelona. Puix es des d’eixe punt del quadrant hispa d’a on part la pressio, d’a on es sufraguen, monten i dirigixen quants actes en programen en este sentit. No es puix casualitat encontrar-mos en el llibre “Digueu-li Catalunya”, qui autor, Josep Guia, exvirector de l’Universitat de Valencia i membre actiu del PSAN, partit este que aboga per la “lliberacio” de Catalunya –decidit partidari de la lluita armà per a lliberar a Catalunya de l’aporesio d’Espanya y França-, insta a que es denomine aixi: “Catalunya”, al conjunt de terres formaes per l’antic Regne de Valencia, les Balears, Catalunya, la franja occidental que pertany a Arago i la “Catalunya nort”, que perteneix a França, tampoc obliden en l’inventari nomenar a la ciutat de l’Alguer, en l’illa de Cedenya. I es en este llibre a on l’autor mos descobrix lo seu pensament i mos marca la pauta a seguir per al logro de ses proposits. A dir veritat, en el contingut no hi ha res original. Esta es la norma que ha seguit sempre el nacionalisme catala en la seua estrategia.
LA UNIVERSITAT DE VALENCIA AL SERVICI D’UN MIT: ELS “PAÏSOS CATALANS”
Ni es tampoc casualitat que este membre destacat de nostra (¿) Universitat (Josep Guia), nostra ”alma mater”, siga precisament qui abogue per a convertir a la Comunitat Valenciana en un apendix de Catalunya. Repetim, no es casulitat. Siguent esta institucio un centre neuralgic i important de la Cultura, a on es formen, humana i culturalment, nostres jovens universitaris, que al remat seran en el futur els dirigents de la societat, llogic puix, que el “punt de mira” del nacionalisme catala es centrara i apuntara com a objectiu primordial, la catalanisacio d’esta institucio, portà a terme en matineres feches; en la decada dels anys cinquanta, per professors catalans destinats aci (Regla, Tarradell, Giralt, etc.) ajudats per algu natiu (Sanchis Guarnes, Joan Fuster, etc.). La llabor impartida arraigà pronte en aquells jovens, hui dirigents de partits politics, quins efectes estan siguent acusats per la societat valenciana, omplint-la de confusionisme.
FILOSOFIES MARXISTES I FILOSOFIES NACIONALISTES BURGUESES. MARXISME I CATALANISME
Tant si es seguixen les directrius filosofiques marxistes, com les nacionalistes burgueses, abdos ne son coincidents en els mijos i fins. He aci, puix, els consells per a conseguir el poder segons els marxiste italià A. Gramsci: “La conquista del poder cultural es previ a la del poder politic i aço es llogra mediant l’accio concertà dels intelectuals cridats organics, infiltrats en tots els mijos de comunicacio, expresio i universitaris”.
LA LLENGUA CATALANA COM A RAO SUPREMA
Des dels romantics del sigle passat en ses fantasies oniriques creaors del catalanisme lliterari i precursors del politic, hasda aplegar als nostres dies en ses epigons, tots, absolutament tots, han considerat a la llengua catalana com a factor determinant de sa personalitat colectiva. Infinitat de cites avalen nostra afrimacio. Victor Alba, en son llibre “Catalunya de tamany natural” aixi es manifesta: “Per al catala, per irracional que aço parega, l’existencia de sa llengua es la prova de s’existencia colectiva”. En este mateix sentit s’expresa l’editor catala J.M. Castellet, en l’acte de presentacio del llibre del senaor socialiste, Francesc Ferrer, “La persecucio politica de la llengua catalana” (El Pais, 6.12.85), “...per ser la llengua el nucleo principal de la nostra personalitat...”. Matisant encara mes estos conceptes el periodiste que fa la resenya, fica en boca de l’autor les paraules següents: “...l’element mes important de Catalunya es sa llengua i si es pert esta, desapareix la nacio...”. De tot allo es despren que, per al nacionalisme catala, la llengua ha passat de ser un mig de comunicacio, de transmisio del pensament, a ser el pensament en si, en l’ideal, en la sustancia, al remat en el dogma que sustenta sa personalitat.
LA LLENGUA COM ARMA POLITICA
El periodiste Torres Murillo, a l’estudiar la situacio de les llengües minoritaries d’Europa (Las Provincias”, 27.3.82), fa les següents reflexions: “On existix apaisanament nacionaliste, la llengua, arma de poder politic...” i seguix afirmant: “...la llengua es convertix en algo mes que un vehicul de comunicacio o d’autodefinicio, es convertix en un mur de separacio...” “...s’aplega a considerar la llengua materna la llengua del poder i s’impon als somessos...” Encara que parla en termens generals, si podem aplicar tot aço al conflicte valencià-catala, per donar-se esta circunstamcia impositiva d’una llengua, per part del nacionalisme catala, sobre Valencia, entenent-lo des de la perspectiva de poble somes llingüistica, cultural i politicament, que es lo que es preten.
UN SOFISMA: “L’UNITAT DE LA LLENGUA”
Per a poder justificar, lo injustificable, en este proces de subordinacio idiomatica, hi hague que llançar un sofisma: "l’unitat llingüistica” del valencià i el catala (tambe del mallorqui), com un primer pas del proces que es du a terme. A continuacio donar nom ad eixa entelequia: “lengua catalana”, establint la següent premisa: Llengua es igual a Cultura i basant-se en aço es consagra el silogisme següent: Si tot el que parla catala es catala i els valencians parlen catala, la conslusio serà que, els valencians son catalans i catalana puix serà sa cultura.
RAONS DE L’EXPOLI
Lliteraries
U dels erudits catalans que han estudiat als classics valencians, des de sa optica nacionalista, ha segut Ramon Miquel i Planas. Concluyent i definitiu es el prolec del “Cansoner satiric Valencià dels sigles XV i XVI”, diu aixi: “Vist el cas de la llengua des de Catalunya, no cap dubte de que, quant mes extremen els valencians les pretensions d’autonomia de sa varietat idiomatica, front al catala, major necessitat hi ha per nostra part de reivindicar l’unitat llingüistica de les gents que poblen la franja llevantina de la peninsula en les Illes Balears...” “privar a Catalunya i a sa lliteratura de l’aportacio que representa la produccio de les lletres valencianes d’aquella epoca...” “...seria deixar la nostra historia lliteraria truncà en el centre del seu creiximent i ufania; mes encara”; seria arrancar de la lliteratura catalana la poesia quasi per complet, perque en cap d’atre moment, abans de la “Renaixença”, ha aplegat a adquirir l’esplendor en que se mos mostra gracies als Ausias March, als Roiç de Corella, als Jaume Roig, als Gaçull, als Fenollar i a atres cent mes.” No ne fan falta comentaris al text per a clarificar les possibles, si les haguera, sobre les raons expostes per a justificar la subordinacio a Catalunya de la lliteratura dels classics valencians. Si a cas recordar a Torcuato Luca de Tena: “Pero, ¿es parla en Valencia el catala o es parla en Catalunya el valencià?. Perque les primeres manifestacions escrites culturals son valencianes, no catalanes...” (Hoja del Lunes”, de Valencia, 20.2.1978).
Culturals
Si en principi s’establi el sofisma de la “unitat de la llengua”, a continuacio es passà a difondre que llengua es lo mateix que cultura. Esta definicio es del tot tendenciosa, ademes d’impropia, per quant que el concepte cultura es molt mes ample que el de llengua. Aço, que al nostre juï es algo tan fonamental, ha segut asumit per persones en general afectaes pel sindrom del catalanisme, de manera que ho han convertit en un dogma. D’ahí que el senyor Jordi Pujol, en el Congres, defengue la federacio en atres regions basant-se en una identitat llingüistica i cultural que “es la base de tota nostra politica, identitat, que en este cas, porta el nom conegut...” “.. en lo historic , cultural i llingüistic de Països Catalans...” (Las Provincias”, 6.8.1978).
En totes estes premises no mos deu d’extranyar, puix forma part de l’estrategia del nacionalisme, el promocionar i reforçar tots eixos plantejaments difundint, be en publicacio de tot tipo, o en manifestacions culturals, que la cultura catalana abarca tots l’ambits dels “Països Catalans”, tenint-la per consegüent com a tal. L’eixemple de la “Paella Valenciana” plat tipic de la gastronomia valenciana, que fon presentat en la “Semana Cultural Catalana en Berlin” (1978), com a catalana. En el llibre de “Historia de la musica catalana”, de M. Valls i Gorina, en la pagina 32 afirma que el “Misteri d’Elig es provablement el mes celebre de tots els apareguts en terres catalanes”. Que en el llibre firmat per Alejandro Cirici i Ramon Manet, “Ceramica Catalana”, es troba la ceramica de Manises, de Paterna, d’Alcora, el Museu Gonzalez Marti, etc. etc. En atre llibre, tambe firmat per Alejandro Cirici i Jordi Gumi “El Art Gotic Catala”, des de la Porta de Sant Miquel, de Morella, hasda la Colegiata de Gandia passant pel castell de Penyiscola, el Micalet, les Torres dels Serrans i de Quart, etc. etc. Tot es catala. Pero no para ahí la cosa, en el llibre de Josep Mainar i F. Catala Roca, “El Moble catala”, com de costum es troben una serie de mostres de mobles que perteneixen a Valencia i les Illes Balears ("La“ Provincias”, 25,26 i 27 de mayo de 1978). I per a remat d’esta breu exposicio, aportem la cita de la pagina 295, de la Enciclopedia Catalana, a on pot vore’s el mapa del mar mediterrani, que per obra i gracia del llavors conseller de Cultura de la Generalitat Catalana, Max Canher, passa a cridar-se “Mar Catalana” (“Las Provincias”, 15.7.1980).
Politiques
“Quan el domini geografic d’un idioma nacional està netament delimitat, coincidix, en efecte, en el territori d’eixa nacionalitat” “I hui en Catalunya, ya no se diu molt valencians i mallorquins, sino catalans de Valencia i catalans de Mallorca”. “Catalunya a soles –i aci mos referim a la Catalunya nacional-, total, formant a soles un cos en Valencia i les Balears”. He aci uns retalls del pensament de Rovira Virgili (1882-1947), del seu llibre “El Nacionalismo Catalan”. Bussejant en l’historia troben antecedents, entre atres, en Valentin Admirall, a qui se l’atribuix la paternitat del catalanisme politic. En maig de 1868, este personage va propondre que, en el “pacte de Tolosa” concepcio esta d’una Espanya federal, abarcara a Catalunya, Baleares, Aragon i Valencia. Per a Admirall la llengua era considerà com a una rao cientifica. “Historia del nacionalismo catalan”, M. Garcia Venero). Anys abans, Victor Balaguer, “...aplegà a formular un conat que –en variants estadistiques- reproduirien partits posteriors: l’imperiaslisme catala, penetrant en la llengua en l’antiga Corona d’Arago...” “volia formar un bloc politic Catalunya-Arago-Valencia-Mallorca, per a intervindre en la politica general de la nacio en nom d’un particularisme supraregional...” (M. Garcia Venero. “Historia del Nacionalismo Catalan” V. II pag. 272).
Valencia 1990
¿QUÉ SUCCEIX EN VALENCIA?
Succeix que poderoses forces socio-economiques i politiques, des de les institucions que controlan, actuant obertament unes vegaes, atres com a poders factics, estan creant uns acondicionaments previs per a conseguir que en un futur, mes o manco llunta, Valencia trenque el “cordo umbilical” que durant sigles, material i espiritualment, l’ha nugat a Espanya al ser part d’ella i pase a ser un membre de un fals concepte (los països catalans) que no resistix el mes minim analisis a la llum de l’Historia ni de la politica. Terme este, que per allo de que, una mentira dita un millo de vegaes es popularisa, al divulgar-la, pero no per allo es convertix en veritat. ¡¡SEGUIX SIGUENT MENTIRA!!
DIGUEU-LI CATALUNYA
Est es l’objectiu que es preten per part d’estes forces ades aludides. Crear un “imperi de boljaca” a on la capitalitat estaria ubicà en Barcelona. Puix es des d’eixe punt del quadrant hispa d’a on part la pressio, d’a on es sufraguen, monten i dirigixen quants actes en programen en este sentit. No es puix casualitat encontrar-mos en el llibre “Digueu-li Catalunya”, qui autor, Josep Guia, exvirector de l’Universitat de Valencia i membre actiu del PSAN, partit este que aboga per la “lliberacio” de Catalunya –decidit partidari de la lluita armà per a lliberar a Catalunya de l’aporesio d’Espanya y França-, insta a que es denomine aixi: “Catalunya”, al conjunt de terres formaes per l’antic Regne de Valencia, les Balears, Catalunya, la franja occidental que pertany a Arago i la “Catalunya nort”, que perteneix a França, tampoc obliden en l’inventari nomenar a la ciutat de l’Alguer, en l’illa de Cedenya. I es en este llibre a on l’autor mos descobrix lo seu pensament i mos marca la pauta a seguir per al logro de ses proposits. A dir veritat, en el contingut no hi ha res original. Esta es la norma que ha seguit sempre el nacionalisme catala en la seua estrategia.
LA UNIVERSITAT DE VALENCIA AL SERVICI D’UN MIT: ELS “PAÏSOS CATALANS”
Ni es tampoc casualitat que este membre destacat de nostra (¿) Universitat (Josep Guia), nostra ”alma mater”, siga precisament qui abogue per a convertir a la Comunitat Valenciana en un apendix de Catalunya. Repetim, no es casulitat. Siguent esta institucio un centre neuralgic i important de la Cultura, a on es formen, humana i culturalment, nostres jovens universitaris, que al remat seran en el futur els dirigents de la societat, llogic puix, que el “punt de mira” del nacionalisme catala es centrara i apuntara com a objectiu primordial, la catalanisacio d’esta institucio, portà a terme en matineres feches; en la decada dels anys cinquanta, per professors catalans destinats aci (Regla, Tarradell, Giralt, etc.) ajudats per algu natiu (Sanchis Guarnes, Joan Fuster, etc.). La llabor impartida arraigà pronte en aquells jovens, hui dirigents de partits politics, quins efectes estan siguent acusats per la societat valenciana, omplint-la de confusionisme.
FILOSOFIES MARXISTES I FILOSOFIES NACIONALISTES BURGUESES. MARXISME I CATALANISME
Tant si es seguixen les directrius filosofiques marxistes, com les nacionalistes burgueses, abdos ne son coincidents en els mijos i fins. He aci, puix, els consells per a conseguir el poder segons els marxiste italià A. Gramsci: “La conquista del poder cultural es previ a la del poder politic i aço es llogra mediant l’accio concertà dels intelectuals cridats organics, infiltrats en tots els mijos de comunicacio, expresio i universitaris”.
LA LLENGUA CATALANA COM A RAO SUPREMA
Des dels romantics del sigle passat en ses fantasies oniriques creaors del catalanisme lliterari i precursors del politic, hasda aplegar als nostres dies en ses epigons, tots, absolutament tots, han considerat a la llengua catalana com a factor determinant de sa personalitat colectiva. Infinitat de cites avalen nostra afrimacio. Victor Alba, en son llibre “Catalunya de tamany natural” aixi es manifesta: “Per al catala, per irracional que aço parega, l’existencia de sa llengua es la prova de s’existencia colectiva”. En este mateix sentit s’expresa l’editor catala J.M. Castellet, en l’acte de presentacio del llibre del senaor socialiste, Francesc Ferrer, “La persecucio politica de la llengua catalana” (El Pais, 6.12.85), “...per ser la llengua el nucleo principal de la nostra personalitat...”. Matisant encara mes estos conceptes el periodiste que fa la resenya, fica en boca de l’autor les paraules següents: “...l’element mes important de Catalunya es sa llengua i si es pert esta, desapareix la nacio...”. De tot allo es despren que, per al nacionalisme catala, la llengua ha passat de ser un mig de comunicacio, de transmisio del pensament, a ser el pensament en si, en l’ideal, en la sustancia, al remat en el dogma que sustenta sa personalitat.
LA LLENGUA COM ARMA POLITICA
El periodiste Torres Murillo, a l’estudiar la situacio de les llengües minoritaries d’Europa (Las Provincias”, 27.3.82), fa les següents reflexions: “On existix apaisanament nacionaliste, la llengua, arma de poder politic...” i seguix afirmant: “...la llengua es convertix en algo mes que un vehicul de comunicacio o d’autodefinicio, es convertix en un mur de separacio...” “...s’aplega a considerar la llengua materna la llengua del poder i s’impon als somessos...” Encara que parla en termens generals, si podem aplicar tot aço al conflicte valencià-catala, per donar-se esta circunstamcia impositiva d’una llengua, per part del nacionalisme catala, sobre Valencia, entenent-lo des de la perspectiva de poble somes llingüistica, cultural i politicament, que es lo que es preten.
UN SOFISMA: “L’UNITAT DE LA LLENGUA”
Per a poder justificar, lo injustificable, en este proces de subordinacio idiomatica, hi hague que llançar un sofisma: "l’unitat llingüistica” del valencià i el catala (tambe del mallorqui), com un primer pas del proces que es du a terme. A continuacio donar nom ad eixa entelequia: “lengua catalana”, establint la següent premisa: Llengua es igual a Cultura i basant-se en aço es consagra el silogisme següent: Si tot el que parla catala es catala i els valencians parlen catala, la conslusio serà que, els valencians son catalans i catalana puix serà sa cultura.
RAONS DE L’EXPOLI
Lliteraries
U dels erudits catalans que han estudiat als classics valencians, des de sa optica nacionalista, ha segut Ramon Miquel i Planas. Concluyent i definitiu es el prolec del “Cansoner satiric Valencià dels sigles XV i XVI”, diu aixi: “Vist el cas de la llengua des de Catalunya, no cap dubte de que, quant mes extremen els valencians les pretensions d’autonomia de sa varietat idiomatica, front al catala, major necessitat hi ha per nostra part de reivindicar l’unitat llingüistica de les gents que poblen la franja llevantina de la peninsula en les Illes Balears...” “privar a Catalunya i a sa lliteratura de l’aportacio que representa la produccio de les lletres valencianes d’aquella epoca...” “...seria deixar la nostra historia lliteraria truncà en el centre del seu creiximent i ufania; mes encara”; seria arrancar de la lliteratura catalana la poesia quasi per complet, perque en cap d’atre moment, abans de la “Renaixença”, ha aplegat a adquirir l’esplendor en que se mos mostra gracies als Ausias March, als Roiç de Corella, als Jaume Roig, als Gaçull, als Fenollar i a atres cent mes.” No ne fan falta comentaris al text per a clarificar les possibles, si les haguera, sobre les raons expostes per a justificar la subordinacio a Catalunya de la lliteratura dels classics valencians. Si a cas recordar a Torcuato Luca de Tena: “Pero, ¿es parla en Valencia el catala o es parla en Catalunya el valencià?. Perque les primeres manifestacions escrites culturals son valencianes, no catalanes...” (Hoja del Lunes”, de Valencia, 20.2.1978).
Culturals
Si en principi s’establi el sofisma de la “unitat de la llengua”, a continuacio es passà a difondre que llengua es lo mateix que cultura. Esta definicio es del tot tendenciosa, ademes d’impropia, per quant que el concepte cultura es molt mes ample que el de llengua. Aço, que al nostre juï es algo tan fonamental, ha segut asumit per persones en general afectaes pel sindrom del catalanisme, de manera que ho han convertit en un dogma. D’ahí que el senyor Jordi Pujol, en el Congres, defengue la federacio en atres regions basant-se en una identitat llingüistica i cultural que “es la base de tota nostra politica, identitat, que en este cas, porta el nom conegut...” “.. en lo historic , cultural i llingüistic de Països Catalans...” (Las Provincias”, 6.8.1978).
En totes estes premises no mos deu d’extranyar, puix forma part de l’estrategia del nacionalisme, el promocionar i reforçar tots eixos plantejaments difundint, be en publicacio de tot tipo, o en manifestacions culturals, que la cultura catalana abarca tots l’ambits dels “Països Catalans”, tenint-la per consegüent com a tal. L’eixemple de la “Paella Valenciana” plat tipic de la gastronomia valenciana, que fon presentat en la “Semana Cultural Catalana en Berlin” (1978), com a catalana. En el llibre de “Historia de la musica catalana”, de M. Valls i Gorina, en la pagina 32 afirma que el “Misteri d’Elig es provablement el mes celebre de tots els apareguts en terres catalanes”. Que en el llibre firmat per Alejandro Cirici i Ramon Manet, “Ceramica Catalana”, es troba la ceramica de Manises, de Paterna, d’Alcora, el Museu Gonzalez Marti, etc. etc. En atre llibre, tambe firmat per Alejandro Cirici i Jordi Gumi “El Art Gotic Catala”, des de la Porta de Sant Miquel, de Morella, hasda la Colegiata de Gandia passant pel castell de Penyiscola, el Micalet, les Torres dels Serrans i de Quart, etc. etc. Tot es catala. Pero no para ahí la cosa, en el llibre de Josep Mainar i F. Catala Roca, “El Moble catala”, com de costum es troben una serie de mostres de mobles que perteneixen a Valencia i les Illes Balears ("La“ Provincias”, 25,26 i 27 de mayo de 1978). I per a remat d’esta breu exposicio, aportem la cita de la pagina 295, de la Enciclopedia Catalana, a on pot vore’s el mapa del mar mediterrani, que per obra i gracia del llavors conseller de Cultura de la Generalitat Catalana, Max Canher, passa a cridar-se “Mar Catalana” (“Las Provincias”, 15.7.1980).
Politiques
“Quan el domini geografic d’un idioma nacional està netament delimitat, coincidix, en efecte, en el territori d’eixa nacionalitat” “I hui en Catalunya, ya no se diu molt valencians i mallorquins, sino catalans de Valencia i catalans de Mallorca”. “Catalunya a soles –i aci mos referim a la Catalunya nacional-, total, formant a soles un cos en Valencia i les Balears”. He aci uns retalls del pensament de Rovira Virgili (1882-1947), del seu llibre “El Nacionalismo Catalan”. Bussejant en l’historia troben antecedents, entre atres, en Valentin Admirall, a qui se l’atribuix la paternitat del catalanisme politic. En maig de 1868, este personage va propondre que, en el “pacte de Tolosa” concepcio esta d’una Espanya federal, abarcara a Catalunya, Baleares, Aragon i Valencia. Per a Admirall la llengua era considerà com a una rao cientifica. “Historia del nacionalismo catalan”, M. Garcia Venero). Anys abans, Victor Balaguer, “...aplegà a formular un conat que –en variants estadistiques- reproduirien partits posteriors: l’imperiaslisme catala, penetrant en la llengua en l’antiga Corona d’Arago...” “volia formar un bloc politic Catalunya-Arago-Valencia-Mallorca, per a intervindre en la politica general de la nacio en nom d’un particularisme supraregional...” (M. Garcia Venero. “Historia del Nacionalismo Catalan” V. II pag. 272).
No hay comentarios:
Publicar un comentario