domingo, 20 de septiembre de 2009

RETO ACEPTADO

EL PUEBLO Diario Republicano de Valencia

Miércoles, 12 de junio de 1.907


Reto aceptado

La prensa catalanista publica circulares, convocatorias y otras zarandajas sobre organización de la expedición a Valencia. Se las prometen felicísimas. Se ríen de los valencianos y piensan penetrar en la ciudad como si se tratase de la reconquista por Don Jaime I.

¡Hemos derrotado a Lerroux en Barcelona y ahora vamos a derrotar a Blasco Ibáñez en Valencia!.

La frase es de ellos, inspirada desde luego por los sorianistas, en realidad nos parece muy atrevida.

A los catalanistas les importa mucho Cataluña, pero les interesaba mas aún destruir la obra republicana, revolucionaria de Lerroux. Era el fogoso tribuno del alma de toda rebeldía contra el régimen, contra toda tiránica opresión y en cierto modo, representaba la encarnación de otras supremas reivindicaciones. Contra él, pues, lucharon todos; y así lo declaraba antes de las elecciones el cultísimo escritor Salvador Canals, candidato derrotado maurista, clericalismo. Se unieron desde los republicanos conservadores hasta los carlistas, para aniquilar a Lerroux.

Consumada su obra en Barcelona, pretenden, ahora matar el tiempo, continuarla en Valencia. ¿Quién estorba aquí a los planes de los ultramontanos, de los vaticanistas, de los beatos? Blasco Ibáñez y su obra; el partido de Unión Republicana.

Y así tratan los sorianistas de crear un movimiento de simpatía hacia los catalanes no por amor a Valencia, sino con el secreto designio de pasear ante nuestras barbas una manifestación antirrepublicana presidida por el santurrón Faustino Barberá, el anticuario de Valencia, que creyendo hacer una obra honrada queremos hacerle este favor, ha creado un conflicto que no puede tener como solución mas que el escándalo la intranquilidad y la perturbación de Valencia.

Es esta una forma de amor a la ciudad que no la entendemos. Soriano se pone a la cabeza de la solidaridad y no se ocurre hablar en defensa de la agricultura, de los intereses genuinos de la región, ni del horrible caciquismo dinástico en los pueblos; pero en cambio el radical habla todos los días de la solidaridad valenciana con fruición, frotándose las narices alegremente y declarando que ese es el medio de reventar a Blasco Ibáñez y el partido de Unión Republicana.

¿Pero que hace la solidaridad en la capital?. Para conseguir la pública incorporación al sorianismo asqueante de todos los beatos míseros que hay en Valencia, mediante una formula aparente decorosa y presentar dos candidatos, uno reaccionario y el otro ya se sabe quien es, Soriano, con la esperanza de derrotar por este medio vergonzoso y abyecto uno de los dos lugares de nuestra candidatura. Lo toman con tiempo por delante.

En contra nosotros, contra quien se hace la Solidaridad Valenciana y por lo mismo contra nosotros vienen los catalanistas, adornándose un barco con banderolas y estandartes con cuatro barras, muchas menos que las de oro amasadas con sudor del proletario explotado y robado por el absorbente industrialismo catalán.

Si para los catalanistas la protesta contra el régimen, esencial en su campaña, es la de nombrarse y votarse sus candidatos, ¿qué necesidad tiene Valencia de esa Solidaridad, si aun no siéndolo aquí no triunfa ningún candidato monárquico? ¿Si aquí son los monárquicos los que votan a Soriano, sin que les espante el rabioso e hidrofóbico matiz revolucionario destructor y dinamitero del candidato tragaobispos y degüellacuras? ¿Qué Solidaridad es la que va a fabricarse aquí en donde el régimen no tiene representantes y solo van a Cortes enemigos de la monarquía? ¿Se hará la Solidaridad para que por primera vez, desde hace algunos años, triunfe por la capital algún dinástico? La Solidaridad Valenciana es el más incomprensible de los enredos. Aún no hemos podido, a pesar de nuestros buenos deseos, comprender lo que en realidad es la Solidaridad Catalana, y ya está dando vagidos el engendro estupendo de la Solidaridad levantina. ¿Es política? ¿Es agrícola? ¿Hay por ahí algún sabio que nos saque de dudas? ¿Qué infamia es la que quiere perpetrarse aquí estafando a la opinión miserablemente? ¿Que vienen a hacer los perturbadores catalanistas?.

Esto no debe ser o no será. Inútil es que preparen fiestas y luminarias y cobertores y otros enredijos. Anticipamos a los catalanes que se les aguará la fiesta a consecuencia del gran número de millas marítimas que han de atravesar.

La Solidaridad Valenciana, con candidatura mixta, en esta tierra en donde la casi totalidad protesta del régimen y eligen sus diputados republicanos y consigue una abrumadora mayoría municipal, es una formula canallesca con la que se pretende perturbamos y destrozarnos. Y esto no se conseguirá.

La Unión Republicana en masa acepta el reto lanzado por los catalanistas, los sorianistas y los clericales que capitanea Faustino Barberá. Si en Barcelona se ha conseguido la división del partido republicano, no se crean que aquí ocurra lo mismo. A mayor conjuración de enemigos, con mas bríos ha de batallar la Unión Republicana. Poco nos importa el resultado de la jornada del 29 del actual. Dispuesto estamos a entrar en acción valientemente, denodadamente. Sorianistas y catalanistas juntos no han de hacer sino excitar nuestro entusiasmo en defensa de la pureza de los principios políticos y avivar nuestras energías en pro de la causa republicana.

Es poco Cataluña para perturbar Valencia y menos aun Soriano, ese ridículo histrión, para hacernos tragar tan voluminosa píldora. El problema se plantea en términos claros. Es sencillamente una cuestión de honradez política que ha de ventilarse entre hombres el día 29 de junio.
Continuaremos...

sábado, 19 de septiembre de 2009

AUTONOMIA SEN S'ANIMA (II)

Miquel Adlert Noguerol (q.e.p.d)
Novembre 1.978


La coincidencia marxisme-pancatalanisme no es caprichosa. El pancatalanisme ha buscat el soport d'una ideologia politica dogmatica, perque al ser tan fals necessitava per a la seua expansio el dogmatisme marxiste, del que per a quedar convençuts basta llegir un poc a Wladimir Ilitx Ulianof, que per als que no ho sapien dire que es el nom de Lenin. Dogmatisme garantisat per la forta disciplina de partit que te el marxisme. Dogmatisme i ferria disciplina de partit que son, sobre la qüestio ideologica, dos motius per que siga escassa la credibilitat que puga tindre's sobre el lliberalisme i el democratisme marxistes; sobre tot si es mira a Europa entre els meriadians 10 i 30.

I en quant a la conjuncio capitalisme-pancatalanisme aquelles tres coses que Napoleo digue que eren precises per a la guerra, no podien negligir-se pel pancatalanisme, mes encara per ser de gestacio catalana.

Pero este dogmatisme s'ha fet repetir als adictes: que usen la bandera "quatribarrada" (maixquera innocent de "catalana") perque es la valenciana que dugue D. Jaume en el peno de la conquista; que el blau es de la capital; o que ¡es obra del franquisme!; que "pais valenciá" es dia en el sigle XVIII; que Regne es anacronic (sense reparar en el "Principat"); que Valencia es repoblá de catalans i, per tant es catalana; que estos catalans dugueren la llengua i, per consegüent, es la catalana, etc.

Si digueren la veritat de lo que pensen i senten: Nos creem i sentims catalans; per aixo usen Pais Valenciá, com a u dels Països Catalans; volem que Valencia siga catalana, que use la bandera catalana i que parle la llengua catalana. I a continuacio explicaren les raons i ventages de tot aço; en este cas nos seria possible el dialec en els pancatalanistes, pero venint-nos en mentires, lo que començá per ser que nos creuen faves, no es possible el dialec. Els pancatalanistes son els que el fan impossible.

Perque, per eixemple, els maxistes, tan lligats al pancatalanisme, no digüen sobre el marxisme que la bandera roja la dugue D. Jaume, ni que el marxisme es l'organisacio que posá Don Jaume en Valencia, etc., sino que es obra, en el sigle passat, de Marx i Engels, modificat, entre atres, per Lenin i Mao; i que l'actual sistema capitaliste volen substituir-lo pel marxisme.

A les mentires han donat en ocasions una forma de truco. Com al constituir-se el Consell preautonomic dir que anar contra el Consell es anar contra l'autonomia. I enganyaren a molts que no es paraven a pensar que atacar al govern no es atacar al sistema lliberal i democratic.

I el truco es tan fals que la vertirtat es al reves, perque el Consell es el que está contra els qui diuen que estan contra el Consell, que es el que, al colocar-se en la linia pancatalanista s'ha colocat CONTRA el valencianisme que existix des de fa moltissins anys i el Consell es un recent naixcut. Perque no pretendrá ningu que lo anterior es posa contra lo posterior, si es contrari a lo anterior, es lo que es posa contra aixo anterior. ¿O es que es creu que se nos pot obligar als valencianistes a que abracen el pancatalanisme?.

Per tant, la divisio dels valencians es per l'escissio o secessio dels pancatalanistes al considerar-se com a catalans. No es per tant, a mes, una divisio politica, sino patriotica, perque consistix en que per als pancatalanistes la Patria es la Catalunya i per als valencians es Valencia.

Es molt perillosa la proclivitat del Consell al nou ideari secessioniste, al que son afectes la majoria dels consellers. Un ilustre tractadiste frances de Dret Politic digue que es devia evitar per les majories, sobre tot en el poder, fer a les minories irreconciliables. I lo afigc: que es lo que fan les dictadures en tots els contraris; i que es lo que ha fet el Consell al decantar-se cap a l'antidemocrata pancatalanisme, lo que fa temer per l'autonomia futura aquell perfil agre i trist a que es referi Ortega i Gasset.

Perque es evident a tots que el pancatalanisme goja del favor del Consell: pel nom de Pais Valenciá que usa, per la llengua que usa, començant per dir al seu periodic oficial "Butlleti" i no bolleti, i per la bandera catalana que vol implantar.

Els redactors de l'estatut poden anar pensant en quin nom trien entre Valencia, Regne de Valencia i Regio Valenciana, perque han de recordar que hi haura un tribunal especial per a entendre de les violacions constitucionals. I l'articul 147, a), de la constitucio diu: "La denominacio de la comunitat que millor corresponga a sa identitat historica." I Valencia te mes de dos milenis, Regne de Valencia deu sigles, Regio Valenciana un sigle i Pais Valenciá quarante-set anys. I l'articul 4 tambe diu una cosa que tambe han de recordar: ¡2. Els estatuts podran reconeixer banderes i ensenyes propies de les comunitats autonomes." ¡Com s'ha pogut pensar en una determinacio colegiá i personal.

Continuarà…

viernes, 18 de septiembre de 2009

DEMONTANDO FALSEDADES SOBRE EL IDIOMA VALENCIANO (I)

Autor: Anónimo

Lo que incorrectamente se conoce como “dialecto occidental del catalán” es producto de la secular migración de mozárabes valencianos hacia tierras de Lérida y Occitania, y a la fuerte valencianización que experimentaron las comarcas leridanas desde el siglo XIV al XVIII, consecuencia de la influencia y prestigio político-cultural del Reino de Valencia y su Lengua Valenciana en esa época.

EI constante trasiego valenciano por la ruta de Lleida se efectuaba lentamente, con frecuentes descansos y pernoctaciones en las mismas y poco pobladas aldeas desde el medieval año 1300. Estudiantes y familiares, cultos y acomodados en relación a los aldeanos, eran modelo a imitar por su refinamiento e idioma. No es ilógico, pues, que la cuña lingüística valenciana amenazara extenderse desde Lleida hacia la parte oriental de Cataluña, hecho denunciado en 1628 por el catalán Andreu Bosch (”Titols d’Honor’, Perpinya, 1628). La valencianización en la ruta valenciana Llegó a un punto en que los predicadores regnícolas usaban el valenciano en sus sermones, no el catalán. El doctor Cisteller, desde Lleida, testificaba que “los padres Lorenzo San Juan, y Blanch (…) y otros apostólicos varones de la Compañía de Jesús son valencianos, y predican en valenciano en CataIuña” (Ms.1010).

Quien esto dice, recordémoslo, era catedrático de la Universidad de Lleida, y lo afirma en su “Memorial en defensa de la lengua catalana” (Ms. 1010) dirigido a la Generalidad de Cataluña en 1636. Con él contestaba al también ilerdense Alexandro Ros, que opinaba: “Es fuerza estén retirados en Cataluña sus predicadores, porque rompidos (sic) en la lengua catalana, no han de ir si fueran cuerdos a Valencia, donde falta en el estilo o vicio en la pronunciación ofende grandemente”. En otro párrafo del Memorial dirigido a la Generalidad, el letrado Cisteller deja claro que el idioma de los valencianos era independiente de cualquier otro peninsular al recordar que las leyes de Castilla “están en castellano; en Valencia, en valenciano; y en Cataluña, en catalán”. Esto también lo censuran, científicamente, los inmersores.

Para más información http://www.idiomavalencia.cjb.net/

martes, 15 de septiembre de 2009

DE LA MEUA CATACUMBA (I)

Autor: Miquel Adlert Noguerol (q.e.p.d.)
Valencia, 1984

1) L’adhesio al pancatalanisme es un acte de fe que fan els pancatalanistes davant tot allo quant ix dels santons del pancatalanisme. Per aixo als pancatalanistes no se’ls pot convencer de l’error d’una fe que, com tota fe, no admet argumentacio en contra i, clar, no valen els arguments. Es com una malaltia infecciosa; i com a tal s’hauria pogut evitar en un principi. ¡Llastima que no em fera cas ningu quan avisava del terrible perill!

2) Hi ha que creu que la valencianitat es una condicio inamovible, una vegà adqirida; un atribut inmutable, com si s’haguera adquirit en escritura i que, registrà, no prescriu.
I la valencianitat ¡es tan fragil! Un simple ale pot trencar-la. ¡I quantes se’n trenquen! I ara mes; cada dia mes.

3) La valencianitat es guanya cada dia, cada hora, cada moment, en qualsevol dels quals es pot pedre per qualsevol accio que es faça o per qualsevol actitut que s’adopte contra la Patria; o tambe per abstencio d’evitar un dany per a la Patria, es degue fer i, no obstant, no es feu.

4) La valencianitat es un do que otorga el Deu de les nacions, com a l’estat de gracia patriotica que es.

5) L’autonomia valenciana exigix, per lo manco, estar en mans de partits que, mes que no se senten patriotes valencians, siguen valencians; sense supeditacions a fora de la Patria Valenciana. I si tenen relacions o colaboracions en partits no valencians, tant de dins com de fora de la Patria Valenciana, esten siguen nomes, dins de la cordialitat, sense subordinacio ni dependencia. Perque autonomia valenciana no es igual que autonomia de Valencia.

6) Quan en el valencianisme no hi ha patriotisme, el valencianisme acaba sent antipatriota. Perque sa principal vocacio, sense el control del patriotisme, se li accentua de tal manera que acaba dominat per ella, la qual es constituix en l’essencia d’ell. Per al lliterat, convertida la lliteratura en essencia, com la llengua es l’element basic de la lliteratura, el lliterat queda “lliteraturisat” i ha de caure en la parança del pancatalanisme, a traves de la falsa concepcio de que la llengua valenciana es la llengua catalana. I de l’assimilacio llingüistica passa facilment a l’assimilacio patriotica i Catalunya es convertix en la patria seua Les pijors mentires son les dels erudits “professionals”; despres la dels politics tambe “professionals”

sábado, 12 de septiembre de 2009

LA TAULA DE CANVIS

En el siglo XV las operaciones mercantiles tenian un carácter totalmente particular sin intervención alguna de ninguna institución municipal, ello ocasionaba numerosos inconvenientes, quiebras de los cambistas, desajustes en el cambio de la moneda, morosidad en los pagos, devolución de los depósitos, usura etc, es por ello que los magistrados de la Ciudad acordaron el 15 de octubre de 1407 solicitar al rey la constitución de un organismo que pusiera fin a este estado de cosas, y se creara una institución que sirviera de depósitos de alhajas, cambio de moneda, deposito de fondos públicos, tribunales etc.
EL 20 de Octubre de 1407 se autorizaba la fundación de la institución conocida como la "Taula de Canvis e Deposits de la Ciutat de Valencia" por privilegio del rey de Valencia Martin I El Humano. El fin de esta institución era el fomento del comercio, facilitando el cambio de moneda y el aumento de la misma. Esta institución estaba regida por el "Consell de la Ciutat de Valencia" (lo que hoy sería el Ayuntamiento) y era la única institución pública autorizada para realizar tales funciones. Esta institución vendría a ser una especie de banco público de carácter municipal.

Después de la valenciana nacería Il Banco di San Giorgio en Génova en el 1408.

Esta institución era gobernada por dos regidores (regidors) elegidos por dos años por los "Jurats" y "Consell General de la Ciutat de Valencia". A su vez estos nombraban a dos escribanos (escrivans) encargados de la contabilidad, cuya obligación era anotar en un libro todos los depósitos o entradas y salidas tanto de efectivo como de joyas. Dos de los requisitos para poder ser escribano era estar casado y residir en la ciudad de Valencia.

El dinero se guardaba en una caja de madera conocida como "Caixa de gros", bajo la guarda de tres "clavaris" (un generoso, un ciudadano y un mercader) que se renovaban cada dos años. Había otra caja conocida como la "Caixa de menut" que administraba un mercader y servía ara cobrar y pagar cantidades pequeñas de diario.

El nombre de la institución le viene porque las operaciones se realizaban sobre una mesa que en un principio se encontraba en la Lonja Vieja y desde 1482 en la Lonja Nueva. Su horario de apertura era de ocho a once de la mañana y de dos a cinco de la tarde.

El "Veguer" era el responsable de custodiar el transporte de las cajas, los libros y el tapete donde se realizaban las operaciones, mientras que el "Bastaix" era la persona que transportaba la caja con el dinero.

La institución tuvo sus momentos, así tuvo una primera fase desde su creación hasta 1419 en que la institución fué liquidada. Un segundo periodo de refundación entre 1517 y 1649 conocida como "Taula Nova" y por fin la "Taula Novissima" que perduraria entre 1658 y 1719 cuando Felipe V de Borbón eliminó los fueros de Valencia y sus instituciones. La Taula de Canvis sería sustituida por una Depositaría General .

En su primera fase de existencia la Taula de Canvis fué liquidada como hemos dicho en 1419 ante el mal funcionamiento de la misma y la quiebra de sus depósitos que obligó a la hacienda municipal a recurrir a prestamistas particulares con el consiguiente quebranto en la hacienda municipal. Según los estudiosos de este periodo el motivo del fracaso habría que buscarlo por una parte en la inexperiencia de sus ejecutores así como en la constante obstrucción por parte de la banca privada.

En la segunda fase de la Taula de Canvis, el funcionamiento y facultades era similar a la primitiva Taula, los fondos confiados aumentaron considerablemente y la institución empezó a funcionar de una manera razonable, pero ya en 1614 tuvo que proceder a un suspensión de pagos y otra vez en 1634 lo que dio pie a que la institución aguantara hasta 1649 en que por fin tuvo que ser disuelta por segunda vez.

En su tercera fase la institución ya no era mas que una sombra de lo que fué, el nacimiento paulatino de Bancos Nacionales europeos y la reducción paulatina de la autonomía municipal en favor de otros poderes hace que la Taula de Canvis languidezca poco a poco hasta su total supresión en 1719, aunque por el decreto de Nueva Planta de 1707 la institución había tocado fondo, hasta el punto que a partir de esta fecha no existen libros de contabilidad de la institución.
La taula de Canvis era una mesa de madera que aun se conserva en el
Palacio de Cervelló, que se cubría con un tapete que llevaba dibujado el escudo con las armas de la ciudad.

viernes, 11 de septiembre de 2009

LENGUA VALENCIANA CUESTION DE NOMBRES

La llengua de Carod-Rovira es el valencià

Guillermo Dupuy
¿No decía Carod, que “era sólo una cuestión de nombres”? Pues ala. A parlar valencià y “a ofrenar noves glòries a Espanya”
No contentos con que el Gobierno socialista haya respaldado su costosa e innecesaria iniciativa de reclamar en la UE la oficialidad de las lenguas de España, los socios independentistas de ZP y Maragall han emprendido una furibunda y agresiva campaña contra la inclusión del valenciano junto al catalán, el gallego y el euskera. Se reabre así un debate entre Cataluña y la Comunidad Valenciana que no ha terminado nunca de estar cerrado. No les quieren dar agua pero se quieren apropiar de su lengua.

En el resto de España se cometería un error quitando importancia este asunto como una mera cuestión de nombres. Porque junto a este debate que pretende ser meramente filológico —y en el que, como veremos, también se trampea— van unidas las conocidas pretensiones expansionistas del nacionalismo catalán y su irrenunciable deseo de borrar la autonomía propia de la Comunidad Valenciana en beneficio de ese invento antihistórico y delirante conocido como los “Països catalans o la Catalunya Gran”. La defensa de la lengua y cultura valenciana, aunque no exenta de los rasgos colectivistas de toda reclamación identitaria, es mucho más abierta y tolerante que la catalana. Más que enfrentarse a la española, trata de no quedar supeditada y ninguneada por la catalana.

Carod-Rovira ha asegurado que esto “sólo es una cuestión de nombres” y, displicente, ha calificado de “ridículo científico y académico” distinguir entre el valenciano y el catalán. Aunque no vamos a negar que el pancatalanismo académico —de la mano, por cierto del político— está muy infiltrado incluso en universidades valencianas, que no se arrogue tanta autoridad científica. Ahí están todas las obras medivales en donde se empieza a escribir y a traducir del latín en “llengua valenciana”. Y eso por no hablar de la autoridad científica y académica de autores como Ubieto, Fullana, Cremades, Giner i Ferrer y tantos y tantos otros.

Conviene empezar por recordar que la denominación oficial que, junto al castellano, es oficial en la Comunidad Valenciana es el valenciano. Así lo señala expresamente el Estatuto de Autonomía y, por tanto, así lo reconoce nuestra Constitución. Tal denominación, además, lejos de ser un mero voluntarismo político para la ocasión, refleja, por el contrario, la denominación histórica que —insistimos—siempre tuvo esta lengua, que nació como autóctona, como romance valenciano proveniente del bajo latín. No fue pues, una “importación de la reconquista” sino por el contrario una persistencia idiomática mozárabe. La reconquista -fundamentalmente a cargo de aragoneses- no aportó a los territorios del antiguo Reino de Valencia una lengua desconocida hasta entonces, como pudiera ser el caso de los españoles en América.
Tan original fue, pues, para los valencianos su lengua como pudo ser para los catalanes la suya. Con la diferencia de que el Reino de Valencia fue el primer reino de la península en desarrollar y tener (a partir del siglo XIV), un "Siglo de Oro" literario en su propio idioma Valenciano; una razón más para que los catalanistas traten de apropiarse de su solera reivindicando la unidad de la lengua bajo denominación catalana.

Por mucho que se lo mantengan muchos pseudoespecialistas valencianos, el valenciano no es una variante local del catalán. No vamos a engordar la entidad de las variantes que separan y diferencian a ambas lenguas, ciertamente menudas. Pero si en base a esta indiscutible cercanía, lo que se pretende es uniformizar la lengua, en lugar de erradicar palabras y características propias del valenciano, que las que se supriman sean las catalanas. ¿Unitat de la llengua? Molt be. Que se suprima la solicitud de oficialidad del catalán en la UE en beneficio del valenciano...¿No decía Carod, que “era sólo una cuestión de nombres”? Pues ala. A parlar valencià y “a ofrenar noves glòries a Espanya”

LIBERTAD DIGITAL
18 de septiembre del 2004

lunes, 7 de septiembre de 2009

REAFIRMACION VALENCIANA (VI) (Antes: Situación perniciosa)

….

25) “Pero es el caso que Valencia no quiere ser otra cosa que Valencia. Su lengua, la valenciana, difiere lo bastante de la catalana para poder permitirse gramática y vocabulario propios.” D. Salvador de Madariaga.

26) “...Nadie podrá asegurar que el valenciano y el mallorquín sean dialectos del catalán en el verdadero sentido de la palabra. Los tres se han desarrollado con absoluta simultaneidad de tiempo y divergencias léxicas, sin influirse mutuamente.” Carreras i Candi. (1862-1937)

27) “El señor Miret i Sans (membre del Institut d’Estudis Catalans i del Institut de les Lletres Catalanes), parlant d’un document, firmat en Alacant, l’any 1270, confessa que ya en este temps hi havia diferència entre’l valenciá i’l catalá. Diu este escritor catalá: - <> - . “Clar, venía de Barcelona u i dia: . Eixe agravi comparatiu va fer que molts seguiren el cami del boniato.” Lluis Aracil. 1997

28) Articul 1º del Real Decret del 26 de Novembre de 1926: “La Real Academia Española se compondrá de cuarenta y dos Académicos numerarios, ocho de los cuales deberán haberse distinguido notablemente en el conocimiento de las lenguas españolas distintas de la castellana, distribuyéndose de este modo: dos para el idioma catalán, uno para el valenciano, uno para el mallorquín, dos para el gallego y dos para el vascuence.” “Aci molts s’han sentit desamparats perque no se’ls fea ni cas, no havia qui els ajudara, i en Barcelona s’han sentit acollits encara que tingueren que agachar-se un poc per a entrar, i a voltes molt, es veritat.” Lluis Aracil. 1997

29) “La lengua de los valencianos es el valenciano. Quien renuncia a su lengua y reniega de su patria es como si renegara a su madre.” Sanchis Guarner. 1933

30) “Acaba la Biblia molt vera e catholica, treta de una biblia del noble mossen Berenguer Vives de Boil, cavaller, la qual fon trellada de aquella propia que fon arromançada, en lo monestir de Portacoeli, de llengua latina en la nostra valenciana.” Traduccio de la Biblia de Bonifaci Ferrer. 1478)


Continuará….

domingo, 6 de septiembre de 2009

AUTONOMIA SEN S'ANIMA (I)

Autor: Miquel Adlert Noguerol (q.e.p.d)
Novembre 1.978

"...dolor
i fe...
¡Amor!"

No es l'autonomia d'una ideologia politica basá en una personalitat que fon estatal, i per aixo no es l'autonomia del Regne de Valencia.

No es tampoc l'autonomia d'una concepcio regionalista, i per aixo no es l'autonomia de la Regio Valenciana.

No es, en definitiva, l'autonomia que respon a lo que significa Valencia.

No pot haver autenticitat en les coses -manco en les grans- si no hi ha anima, esperit, idealitat..., com vullga dir-se. Perque será com armadura buida, molt lluïdora, espectacular i vistosa, pero sense anima: la de l'home que la du. L'anima de l'autonomia, lo que la justifica, es respondre a un ideal, en este cas el valencianisme en son mes ampla gama. Perque el valencianisme no es solament una politica, com pareix ser per a Cuco, sino tota una concepcio humana del ser valenciá.

Abans de la guerra, l'autonomia catalana estava en mans de partits que sentien l'autonomisme ortodoxament per ser catalanistes. Ho eren tots els partits, del poder i de l'oposicio: Esquerra Catalana, Accio Catalana, Lliga Catalana, Unio Democratica de Catalunya, Nosaltres Sols, Palestra... Igual panorama el vasc, dominat pel Partit Nacionaliste Vasc i Accio Nacionalista Vasca.

L'autonomia valenciana, si arriba a traure flor, será artifical, d'hivernader, burocratico-adminsitrativa. I l'autonomia deu ser com fruit madur, que ha d'esperar-se, per a collir-lo, a que, per completament madur, es desprenga de l'arbre i empomar-lo per a que no caiga a terra i s'embrute. ¡I com esta de taboll en Valencia el fruit d l'autonomia! I es que per a anar be una autonomia requerix l'existencia previa d'un esperit autonomic. Per aixo, per a que un territori autonom funcione be, es indispensable que estiga regit per partits autoctons d'ideologia autonomista, sino nacionalista per lo manco regionalista. Perque el perfect regiment de l'autonomia nomes pot ser obra d'uns homens autonomistes de solera i no improvisats; que no tinguen dependencies politiques de fora del territori autonom; que encara que estiguen relacionats en partits afins en la part ideologica no valencianista, no estiguen obligats a la subjeccio d'ells.

Com es veu, no es el cas del Consell valenciá, els consellers del qual no es ningu de partit no ya valencianista sino ni solament valenciá. Tots son de partits de direccio suprema en Madrit; alguns subordinats o condiconats a directrius o dependencies de mes alla de les fronteres espanyoles.

L'autonomia valencianana que s'intenta, no mes respon a una materilitat en el mes extens sentit de la paraula: una extensio geografica, un tros del territori dels Països Catalans: el Pais Valenciá. Perque país es un concepte territorial geografic. Segons el diccionari de Fabra inspirador per als pancatalanistes que propugnen l'autonomia, es: "Territori d'una nacio, d'un poble; per extensio, contrada." Per aixo es l'autonomia del territori de les provincies d'Alacant, Castello i Valencia, per a en son dia (quan la cosa madure) agregar-se el territori de Catalunya d'on ve tota l'inspiracio i a qui interessa materialment_des d'un punt de vista d'interessos capitalistes, financers, industrials, ¿incauts o conscients? politics valencians, inclus (¡oh ironia!) d'ideologia enemigues del capitalisme.

Perque no pot creure's que ignoren esta inicial motivacio economica del pancatalanisme, que busca en l'unitat dels Països Catalans, sobre tot, en vistes a l'integracio d'Espanya en la Comunitat Economica Europea, la solucio a molts problemes catalans, com la compensacio al deficit de divises catala, en els superavits: valenciá per l'exportacio i mallorqui pel turisme. Lo que Tarradellas, el 6 del passat abril doná a entendre als que no estiguen faves. I no crec que els pancalanistes diguen que el Presidente de la Generalitat de Catalunya es del bunker-barraqueta.

Els parlamentaris que representen a Valencia (no dic valencians perque n'hi ha qui no ho es i devia abstindre's en lo referent a la valencianitat) no han segut mai valencianistes, ni ho son. I per tant no sabem lo que es el valencisme quan comencen no solament per no acceptar la bandera que sempre hem usat els valencianistes: blau, roig, groc, sino que volen substituir-la per la catalana, camuflá o no. I com no son valencianistes ni saben lo que es, no el senten i no tenen ni idea de lo que per als valencianistes es l'autonomia.

Recorde's que en les eleccions del 15 de juny de 1.977 no ana ningu partit que es titulara no ya nacionaliste, sino tampoc ni regionaliste, ni valencianiste,. Ni autonomiste... ¡Inclus es fugi dels gentilicis, substituïts per "del Pais Valenciá", que ha acabat en anagrama com matricula de coche, indicacio comercial com S.A. o futbolistica com C.F.

En Catalunya l'autonomia esta en mans de catalanistes i en Vasconia en mans de vasquistes.

No soc l'unic ni tampoc el mes vell dels que el 18 de juliol de 1.936 erem valencinistes (nacionalistes o regionalistes). Per tant, son encara molts els que, per sort, han conegut, sentit i defes lo mateix que yo i de lo que parle ara. Recorde al vells i done a coneixer als jovens, que abans de la guerra el valencianisme era molt minoritari. Les organisacions valencianistes com, per eixemple, Accio Nacionalista Valenciana, Centre d'Actuacio Valencianiste, Agrupacio Valencianista Republicana, Partit Valencianiste d'Esquerra, Unio Valencianiste, Nova Germania, Agrupacio Valencianista de la Dreta i Agrupacio Regionaliste Alacantina, podien haver segut denominats pels partits hegemonics (com diem els grans): Dreta Regional Valenciana i Partit d'Unio Republicana Autonomista, com a "los siete enanitos" que diuen ara els grans als minoritaris.

Al reves que en Catalunya on les eleccions les guanyaren els catalanistes, els valencianistes no guanyaren en Valencia mai les eleccions. Per a eixir un valencianiste elegit havia d'anar incrustrat en una candidatura dels hegemonics.

Ara en Valencia es consigna el valencianisme cidi. Els pancatalanistes no es diuen valencianistes, no parlen de valencianisme, ni com a cosa que ha existit, fugen d'estes denominacions i per aixo, per a dir-nos-les als valencianistes, son mes reabioses: fascistes, bunker-barraqueta, valencianers... Pense's lo que els valencianistes podrien dir a ells si tingueren aquella poca densitat moral que Ortega i Gasset dia referint-se a uns diputats.

Es comprensible la consigna del valencianisme cidi perque, des del punt de vista catala que supon el pancatalanisme, valencianisme i valencianiste son tan absurts com tortosisme i tortosiste, sabadellisme i sabadelliste, gironisme i gironiste, lleidatenisme i lleidataniste, etcetera. S'ha de reconeixer que en mig de l'ocea d'absurts pel que naveguen els pantacalanistes, en aço son conseqüents, encara que obren per consigna i no per raciocisme propi, que no se si algu se n'haura adonat.

Es gravissim erro per a l'autonomia haver produït una solucio de continuïtat en l'autonomisme al prescindir del valencianisme i de tot lo anterior als ultims anys del franquisme; i pijor encara si el tope de partida es posa en les eleccions del 15 de juny de 1.977.

Els que com yo tenim una experiencia valencianiste de mes de mig sigle, no simplememt d'ideologia, sino tambe d'actuacio, i intensa, incluso en llocs directius de la politica valencianista, detectem en l'actual autonomisme nomes els sintomes de pallola politica, mes o manco intensa segons els casos. Perque no trobem per ninguna part el patriotisme; ni nacionaliste ni regionaliste. Mentres l'autonomisme catala actual es la continuacio del catalanisme, l'autonomisme d'ara en Valencia no es continuacio del valencianisme sino la negacio d'ell per una nova creacio: el pancatalanisme. L'autonomia valenciana será aixi com, per eixemple, l'autonomia extramenya: sense l'efusio espiritual d'uns antecedents valencianistes de patriotisme, que es l'anima de l'autonomia.

Resulta ineludible, doná la seua conexio en el pancatalanisme, ocupar-se del marxisme per quant, per ser majoritari en els parlamentaris, i predominant en el Consell on ocupa la presidencia, ha adquirit en tan decissiva incidencia, una enorme responsabilitat davant de Valencia, lo que el coloca, dins d'una situacio liberal i democrata, en el lloc de ser objecte de critica. Es una de les manifestacions de la grandea i servitut del poder.

L'explicacio del pancatalanisme en lloc de valencianisme en els jovens politics que rigen Valencia, la vaig intuir en antelacio, des del primer moment que m'adoni del predomini de l'ideari marxiste en els jovens que assistien a les reunions que, durant el franquisme, teniem Xavier Casp i yo. I tingui la prova i explicacio per lo que el pancatalaniste Sempronio (Andreu Aveli Artis Tomas), en "Destino", numero 1.962, de 14 de maig de 1.975, escrivia en la pagina 43, que li havia dit el pancatalaniste valenciá Raimon (Ramon Pelejero Sanchis): Añadia algo que yo ya sabia, pero cuya constatacion resulta curiosa, y es que muchos jovenes valencianos, hijos de burgueses castellanizados han llegado estos postreros años al descubrimiento de la lengua de su tierra a traves del marxismo." Desviacio de la via normal, perque un valenciá va a la llengua seua per ser valenciá i no per ser marxiste, ni republicá, ni monarquic, perque la llengua no es ni la marxista, ni la republicana, ni la monarquica. Per aixo no han anat al valencianisme sino al pancatalanisme, perque al valencianisme politic - nacionaliste o regionaliste- es va per la via del patriotisme. I al patriotisme no es va sense la carrega d'amor a lo propi, a lo que constituix la Patria.

Observe's que el pancatalanisme ha arrelat be en els que es deuen a les internacionals: marxistes i capitalistes. Significativa coincidencia de dos interpretacions materialistes de la vida, tan distintes en atres aspectes pero coincidents en el pancatalanisme.
Continuará...

miércoles, 2 de septiembre de 2009

CRONOLOGIA DEL REIS DELS REGNE CRISTIA DE VALENCIA

I JAUME I DE VALENCIA - I D’ARAGO, EL CONQUISTADOR
(Mompeller 1207-1276 Valencia)


II PERE I DE VALENCIA - III D’ARAGO, EL GRAN
(Valencia 1240-1285 Villafranca del Penedes)

III ALFONS I DE VALENCIA - III D’ARAGO, EL LLIBERAL I EL FRANC
(Valencia 1264-1291 Barcelona)

IV JAUME II DE VALENCIA - II ’ARAGO, EL JUST (Valencia 1265-1327 Barcelona)

V ALFONS II DE VALENCIA - IV D’ARAGO, EL BENIGNE
(Napols 1299-1336 Barcelona)

VI PERE II DE VALENCIA - IV D’ARAGO, EL CERIMONIOS I DEL PUNYALET
(1319-1387 Barcelona)

VII JOAN I DE VALENCIA -I D’ARAGO, EL CAÇAOR
(Girona 1351-1396 Torroella de Montgri)

VIII MARTI I DE VALENCIA - I D’ARAGO, L’HUMA
(1357-1410 Valdoncellas)

IX FERRANDO D’ANTEQUERA I DE VALENCIA - I D’ARAGO, L’HONEST
(Medina del Camp 1380-1416 Igualada)

X ALFONS III DE VALENCIA - V D’ARAGO, EL MAGNANIM
(Medina del Camp 1394-1458 Napols)

XI JOAN II DE VALENCIA - II D’ARAGO, L’OBSTINAT
(Medina del Camp 1397-1479 Barcelona)

XII FERRAN II DE VALENCIA - II D’ARAGO - V DE CASTELLA, EL CATOLIC
(Sos del Rei Catolic 1452-1516 Madrigalejo)

ROTUNT EXIT VALENCIANISTE I EPILEPSIA CATALANISTA

Autor: J. Romero
27 de novembre del 2004

Per desgracia, era d´esperar que els mijos de comunicacio que estan dominats pel PP i pel PSOE (tots, excepte honroses excepcions) intentaren silenciar, minimisar, desacreditar i distorsionar l´impressionant macro-manifestacio del Poble Valencià en defensa de la seua Llengua Valenciana.

El PP, en un intent desesperat de desmovilisar, boicotejar i desactivar la gran manifestacio valencianista, va impulsar a traves de la Fundacio Broseta un manifest en defensa de l´Idioma Valencià. ¡Hipocrita, mes que hipocrita! ¿en defensa de l´Idioma Valencià? Que facil es disfrassarte de palleter quan t´interessa, ¿eh, Camps?, ¿eh, PP? Menuda vergonya, menut cinisme.

¿Com s´atrevix el PP a dir que defen la Llengua Valenciana en ungles i dents? Tants anys governant en majories absolutes i no ha fet absolutament res pera detindre i invertir el repugnant proces de catalanisacio de Valencia. RES. Es mes, ha oficialisat el catala que els socialistes no s´atreviren a oficialisar a traves d´una nefasta Academia Valenciana de la Llengua (catalana) que en sa propia llei de creacio diu que el valencià forma part del catala, i que per tant es un dialecte del catala, que autorisa que al valencià se li puga dir com cada u vullga, i que per tant se li puga dir catala tranquilament, que està composta per una majoria d´academics que neguen la mateixa existencia de l´Idioma Valencià siguent com es un dels idiomes lliteraris pioners dels idiomes neollatins, en un Sigle d´Or (s. XV) com pocs tenen.

Esta academia catalanista va ser inseminà i parida pel PP de Zaplana en compliment de l´exigencia de Pujol si Aznar volia governar en Madrit. Mosatros i la nostra benvolguda Llengua Valenciana forem la moneda de cambi una vegà mes en pro d´interessos aliens al nostre Reine de Valencia. (Aço es lo que mos passa per no haver tingut hasda ara un bon partit valencià en el poder). Es dir, el mateix chantage que està fentli Carod a Zapatero lil va fer Pujol a Aznar, encara que este ultim chantage va ser silencios perque al PSOE (partit catalaniste) tambe li interessava consolidar el proces de catalanisacio que ell havia iniciat en Valencia en les decades anteriors. Un chantage silencios i de dramatiques consecuencies pera la supervivencia de la Llengua Valenciana: la creacio d´una filial de l´Institut d´Estudis Catalans en terres valencianes que oficialisara el catala en les escoles, institucions i administracions valencianes. Convide a qui vullga fer la prova a que agarre un llibre de text escolar a vore si està escrit en Llengua Valenciana o en catala, per no dir l´adoctrinament en catala en els cursos de la “Junta Qualificadora dels Coneixements en Valencià” que depen de la Conselleria intoxicant de Cultura i Educacio governà pel PP. Bo, de les accions catalanisants de la Generalitat escomençariem a escriure i no acabariem, aixina que, pera vore una chicoteta mostra d´esta catalanisacio vos remitixc a la web
www.garciamoya.cjb.net aon podreu trobar una interessantissima recopilacio d´articuls del gran investigaor Ricardo Garcia Moya o als seus magistrals i revelaors articuls que tots els dumenges publica Diario de Valencia.

Tornant a la vergonya de representants politics que tenim, en una cara de borrego ofegat, Camps mos ix el divendres diguentmos que el valencià no està en perill, que estem tranquils, que el valencià estara en Europa (¿en la versio catalanisà de l´AVLl i que ell ha entregat Zapatero?), que el Consell es desvinculava completament de la manifestacio convocà per un partit extraparlamentari i que era una manifestacio innecessaria. Malvat intent, Camps, malvat intent. El Poble Valencià no es tan borrego i ha eixit en gran orgull i dignitat al carrer a defendre la Llengua Valenciana que tu i el teu partit esteu fent desapareixer actualment i desde fa anys. Camps, no esperaves que la resposta a la convocatoria de la Federacio d´Entitats Culturals i de Coalicio Valenciana fora tant extraordinariament massiva. Pero ya heu has vist, Quico Camps, a pesar de tots els boicots i pocs mijos pera la promocio de la manifestacio, centenars de mils de valencians dignes de sero estavem en lo carrer protestant pels atacs a la Llengua Valenciana, reclamant una defensa REAL de la Llengua Valenciana (no de boqueta, no virtual, no de roda de prensa, no de foto i frases vehements sense aplicacio practica), la derogacio del monstruo pera acabar en l´Idioma Valencià com es la catalanista Academia Valenciana de la Llengua (catalana) creà pel PP en majoria absoluta en Valencia, l´eliminacio del catala en l´ensenyança i administracions valencianes, i l´oficialisacio d´una normativa que arreplegue la realitat de l´autentica Llengua Valenciana, la que parla el Poble Valencià.

Mentres els bons valencians mos partiem el pit reclamant tot aço pera que tot lo mon s´entere de que no mos deixem humillar ¿aon estaves, Camps?, ¿aon estaves, Rita?, ¿aon estaves, PP palleter blau d´escaparat en temps de rebaixes?, ¿vosatros sou els nostres representants? Aixo si, li falten cames a Camps pera telefonejarli al PSPV pera vore si s´agarren de la maneta en el tema del ‘valencià’... ¿el valencià subnormalisat, o siga catala, que esteu imponent als chiquets en els coleges i instituts?, ¿el de la catalanista AVLl? Quina vergonya mes regran de politics tenim, valencians.

Quin dupte n´hi ha de que el rotunt exit de movilisacio i de comprovacio del bon estat de salut del sentiment valencià ha sorpres desagradablement a tots els que desigen acabar en la nostra identitat valenciana pera cambiarmosla per la catalana.

Per una part, els del PP, encara vestits en el disfras blau, han sigut pillats menjant canapes i chafant moquetes mentres el Poble Valencià eixia al carrer a defendre contundentment a la Llengua Valenciana de les intromissions catalanes que la volen fer desapareixer. La lliço d´honradea, honor i dignitat valenciana ha segut, una vegà mes, historica. Algun dia del 2007 els valencians aclarirém conters en esta gavella de politics hipocrites de moqueta i boqueta.

Per atra part, als dirigents socialistes i comunistes del PSPV i EU els ha entrat un atac d´epilepsia al comprovar que, a pesar de tots els obstaculs, pocs dies i pocs mijos, la manifestacio ha segut un impressionant exit i que el sentiment valencià, que ells creien ya neutralisat despres de tanta manipulacio ben pagaeta, resulta que està mes viu que mai. Eixa es la por i la preocupacio que tenen estos partits catalanistes, d´ahi que ya no tinguen mes remei que recurrir a les tactiques totalitaries que ells coneixen a la perfeccio; les tactiques d´estigmatisar, insultar, calumniar i injuriar a qui no comulga en el pensament unic totalitari del pancatalanisme. Estos partits que estan en el govern catala i espanyol gracies a un partit autenticament ultra, fasciste i filoterroriste (per diro suaument), com ERC son els que mos tilden d´extremistes, d´antidemocratics i d´ultres (¿?) precisament a mosatros que portem lluitant al costat de la llegalitat estatutaria i constitucional desde l´instauracio de la Democracia. Com dic, les tactiques totalitaries del nacional-socialisme i del comunisme sovietic son les llamentables armes dels dirigents socialistes i comunistes utilisen contra la força del Poble Valencià que esta fart d´humillacions a la seua identitat per damunt de les ideologies personals de cada u.

¿Per qué no recorden els mijos de comunicacio controlats per estos partits que tambe es va adherir a la manifestacio el Partit Republicà, entre atres partits i agrupacions d´esquerres, i que el dissapte erem valencians de tots els colors pero en el denominaor comu de ser i sentirmos valencians per damunt de tot?, ¿per qué el Canal Noi de Camps dedica 10 minuts de l´informatiu de migdia al manifest del PP fet a traves de la Fundacio Broseta i pobrament un minut a la manifestacio aon centenars de mils de valencians mos manifestavem pels carrers de Valencia en defensa de la Llengua Valenciana? Bo, un minut i ademes sense imagens panoramiques de la manifestacio, sense arreplegar les declaracions dels organisaors, sense imagens de les pancartes, sense citar als convocants de la manifestacio, reduint al maxim (com han fet casi tots els mijos) el numero de participants hasda aplegar a la ridiculitat mes patetica. ¿Aon està el dret dels valencians a que la nostra televisio que paguem tots mosatros informe decentment de lo que passa?

Cuanta manipulacio informativa, cuanta manipulacio ¿eh, Camps? Ara be, que prenguen bona nota tots els politics i els no-politics: el Valencianisme torna en mes força que mai Senyera en alt en l´imparable força de la Rao, la Justicia i la Dignitat d´un Poble que es mereix que la seua Personalitat, Identitat i Llengua Valenciana siga respetà i enaltida i no uns representants politics tant miserables que no estan a l´altura del gran Poble Valencià.

Ara, bons valencians, a seguir treballant de valent per Valencia en les esperances renovaes i reforçaes despres d´esta magna manifestacio perque aixina sera com al remat guanyarém definitivament esta guerra que mos ha declarat en pancatalanisme contra l´Idiosincracia i Personalitat Valenciana. ¡¡AVANT, GERMANS, AVANT!!


Una vegà mes, vos remitixc als magistrals articuls de Ricardo Garcia Moya (recopilacio en
www.garciamoya.cjb.net o els dumenges en DdV). Qui vullga ferse l´ingenu alla ell. O si algu te curiositat que pegue una miraeta a la lliteratura i estudis sobre Llengua Valenciana dels ultims sigles.Es curios: estos dies vegem als politics hipocrites del PP disfrassats de palleters, fent declaracions publiques en un valencià precios, empleant el mos, mosatros, el atres, eliminant les -d intervocaliques finals, etc. Ells saben que en autentica Llengua Valenciana, la que parla el Poble Valencià, lo correcte es mosatros i no nosaltres (o demes variants). I mosatros, els defensors d´eixa autentica Llengua Valenciana ¿ham d´utilisar les coentissimes -d intervocaliques o l´estrany nosatres?, ¿per qué ham d´utilisar l´arcaisme fossilisat 'regne' (que a soles es conserva viu en catala) en conter de 'reine' (que ya fa sigles que ha naixcut en lo Reine de Valencia i es la forma viva actualment en els pobles)? Tambe en castellà migeval es dia 'regno', pero les llengües evolucionen, i a ningu se li ocurrix estandarisar la forma 'regno' pera el castellà actual. Si aixina anem, ¿per qué no estandarisém el nosaltres, aquest, altre, titol, jatsia...? Pos si no estandarisém arcaismes fossilisats com estos ultims, ¿per qué ham d´estandarisar 'regne'? Estem en el mateix cas. Una vegà mes, insistixc, es urgent una revisio de la que hasda ara ha segut la normativa de referencia pera els valencianistes. No podem seguir en tanta contradiccio que tant mos perjudica a l´hora de defendre la distincio entre el valencià i el catala. No poden ser idiomes diferents si no es diferencien en casi res, i si les diferencies REALS entre els dos idiomes, mosatros mos les carreguem pos ya mos en podem anar a casa perque estarém fent el ridicul. Juan Romero(Reine de Valencia)1 de decembre del 2004

LA GRAN MENTIRA DEL PAREGUT ENTRE LLENGUA VALENCIANA I CATALANA

Articul publicat en El Palleter (Diari Digital)

Es freqüent sentir en boca de partidaris de l'imperialisme pancatalaniste que "el valencià i el catala es pareixen molt", i que un "catala i un valencià s'entenen en mes o manco facilitat".

Es cert. Lo illogic sería lo contrari. No obstant, a continuacio demostrarem que no es poden utilisar ni l'excusa del paregut, ni l'excusa de l'inteligibilitat, per a demostrar cap unitat llingüistica ni per a que una llengua absorbixca a l'atra.

A no ser que el pancatalanisme no tinga uns atres arguments mes solits i consistents...

EIXEMPLES D'IDIOMES PAREGUTS
(I EN ALT NIVELL D'INTELIGIBILITAT LLINGÜISTICA)

- El gallec i el portugues son 2 idiomes distints.
- El serbi i el croat son 2 idiomes distints.
- El chec i l'eslovac son 2 idiomes distints.
- El catala, l'occita i l'aranes son 3 idiomes distints.
- El suec, el noruec, el danes, l'islandes i el feroes son 5 idiomes distints.
- Etc.

!I entre totes elles s'entenen! !Milacre!

Per tant, CAP FILOLEC DEL MON, CAP SOCIOLLINGÜISTE DEL MON utilisa els criteris de "paregut" i/o de "inteligibilitat llingüistica" per a defendre cap "unitat de llengües" en qualsevol lloc del planeta.

Es llogic i freqüent que entre dos llengues VEINES existixca un cert "paregut" i una certa "inteligibilitat", i no per aixo ningu afirma que son "la mateixa llengua", i manco encara es defenen criteris de "unificacio", "estandarisacio" o "absorcio".

ALGUNS CRITERIS QUE INFLUIXEN EN LA SUBJECTIVITAT DEL PLANTEJAMENT
En el moment de realisar qualsevol hipotesis, deuriem de tindre en conte alguns elements subjetius entre els enquestats.

-EL NIVELL CULTURAL dels dos interlocutors:
- No es dona el mateix grau d'inteligibilitat entre dos llicenciats en Filologia Romanica que entre dos persones sense estudis.

-El GRAU D'INTERES (i el posicionament ideologic):
- Evidentment un valencià que siga partidari de l'imperialisme pancatalaniste tindra molt mes interes en "entendre" a un catala, que un atre valencià que no ho siga.

-LA NORMALISACIO LLINGÜISTICA vigent i les alternatives:
- Dependra de la normativa utilisada per cada usuari:
- Normes de El Puig (R.A.C.V.).
- Normes del 32 (i els seus dos variants: la "original" i la "evolucionada" (catalanisada).
- Normes de l'Institut d'Estudis Catalans.
- Unes atres: futura Academia Valenciana de la Llengua.
- No olvidem que les "Normatives" obedixen mes a criteris ideologics que a criteris llingüistics.

-L'influencia dels MIJOS DE COMUNICACIO:
-En Valencia existixen repetidors illegals de TV3.
-En Valencia s'escolta Catalunya Radio i unes atres emisores catalanes.
-En RadioTelevisio Valenciana s'utilisa una "estandarisacio" de l'idioma valencià procliu a la catalanisacio del mateix.
-En Valencia es subvencionen llibres i unes atres publicacions en catala.


LO RIDICUL DE LA TEORIA PANCATALANISTA

Pensem que (utilisant un criteri totalment arbitrari i per tant absolutament acientific) s'acordara que dos llengües en un 85% de "paregut" i/o de "inteligibilitat" foren la mateixa llengua.

¿Que passaria si dos llengües foren paregudes en un 84%? En eixe cas ¿NO serien la mateixa llengua?.

¿Que passaria si dos llengües foren paregudes en un 86%? En este cas ¿SI serien la mateixa llengua?.

I aplegat ad este punt: ¿perque no el 80% o el 90% en conte del 85%?...

Es ridicul. No te cap sentit.

I mes encara si parlem de "llengües vives" que han evolucionat (i evolucionen) sigle darrere sigle.

En est aspecte, hui per hui, es molt important tindre present la politica d'ensenyança dictaminada per la Generalitat (interessos personals i de grup, objectius a conseguir, etc.) de l'idioma valencià en Coleges, Instituts i Universitat, mes procliu al "adoctrinament en l'unitat de la llengua" que a la defensa de l'idioma valencià.

La prova d'aixo es evident: els llibres de text triats son editats majoritariament en Catalunya, mentres es censuren uns atres editats per Lo Rat Penat (institucio en mes de 120 anys de treball i servici a l'idioma valencià) i unes atres editorials (RACV, L'Oronella, Del Senia al Segura, etc) que editen en les Normes Valencianes d'El Puig. Identics objectius mafiosos mouen la politica de seleccio de professors.

En tot, aixo no significa un gran aument en el "paregut" i la "inteligibilitat" entre llengües. A favor de la llengua valenciana juga el fenomen de la "diglossia" l'arrelament de l'idioma valencià en les nostres comarques. Posarem un eixemple: Darrere de dos decades de "catalanisacio" en l'ensenyança i en els mijos de comunicacio, els valenciaparlants seguim sense acceptar paraules com "aquest", "nosaltres", "avui", avi", "sota", "tarda", "article" o "vehicle". Per tant, el llenguage parlat (pese als esforgos pancatalanisadors) no es tan facil de sustituir. Pot ser que aumente la similitut entre la llengua valenciana i el catala, pero no lo suficient com per a que la segona absorbixca a la primera.


Uns atres arguments:

-No donarien mai els mateixos percentages un estudi sintactic, que uno morfologic, que uno fonetic, que un atre ortografic, etc.

- No donarien mai els mateixos percentages si realisem l'enquesta entre un valencià de Vinaros i uno de Tarragona (Zones limitrofes, a on es dona el fenomen del "llenguage de frontera") que si ho realisem entre un valencià d'Alacant i un catala de Girona).

- Si el mateix Institut d'Estudis Catalans (maxima autoritat llingüistica en Catalunya) reconeix a l'occita i a l'aranes com a llengües propies i diferents a qualsevol atra, ¿perque no reconeixen en molt mes motiu l'autonomia de la llengua valenciana?

!Que dos llengües siguen mes o menys paregudes, no significa que siguen la mateixa llengua!

!Que dos coses siguen paregudes no significa que siguen la mateixa cosa!

...¿Es eixa "la ciencia" de la que tant parlen els partidaris de l'imperialisme pancatalaniste?

...¿Son eixos tots els seus arguments?

martes, 1 de septiembre de 2009

GENOCIDI CULTURAL DEL POBLE VALENCIA (y II)

La Constitucio Espanyola fon aprovà, en funcio d’un ample consens de les forces politiques, el 6 de decembre de 1978.

L’Estatut d’Autonomia de la Comunitat Valenciana fon aprovat en funcio de la Lley 5/1982 de 1 de juliol per les Corts Espanyoles.

Hasda aplegar a la confeccio definitiva de l’Estatut y pels interessos partidistes dels que els tenien que redactar y que heu estaven fent a esquenes al poble, es va produir lo que coneguem con la Batalla de Valencia. La Batalla de Valencia es produi perque molta gent valenciana y valencianiste va tindre la visio de futur de lo que volien pera el nostre Reyne de Valencia, en contraposicio als interessos politics que estaven consensuant en la “moqueta” (lligga’s els despaigs) lo que lis donava la gana sense tindre en conte l’importancia y l’historia del nostre Reyne, que volien supeditarho al proyecte catalaniste dels Païssos Catalans, a on la nostra bandera fora la “marfega” (lligga’s la quatribarrà de Catalunya), a on la nostra anscentral Llengua Valenciana fora el cátala; a on lo nom historic del nostre Reyne fora el de “Païs Valencià” y a on el nostre glorios himne regional fora relegat per la “moixaranga” pel que apostaven els sectors catalanistes de dins y fora de les nostres terres.

Hi hagueren manifestacions, tancaments de valencianistes en el Palau de Benicarlo, seu actual de les Corts Valencianes, y atres actes reivindicatius de lo nostre valencià, que per la por que tingueren els negociaors de l’Estatut, es consegui la Real Senyera Coronà; es consegui la denominacio d’Idioma Valencia; es consegui com a himne el del mestre Josep Serrano, o siga el que es va compondre pera l’Exposicio Regional Valenciana de 1909 y, com a un element mes de la debilitat dels politics, es negocià el nom del territori autonomic posant el de Comunitat Valenciana en lloc del de Reyne de Valencia que per hisoria y tradicio correspon a la nostra terra valenciana.

Y fon aprovat l’estatut per la via de l’articul 145 de la Constitucio, en lloc del 151 que dona mes atribucions a les autonomies que tenen el calificatiu “d’historiques”, pero ¿qué mes historic que el nostre Reyne de Valencia?. En realitat la calificacio d’autonomies historiques que tenen les regions quins estatuts s’aprovaren en la II Republica, practicament a pocs mesos abans d’esclatar la guerra civil (1936-1939), proces autonomic que es rematà en la dita guerra y Valencia no aplegà a presentar lo seu estatut a temps.

Y aixi escomençà y continuà la batalla puix que els sectors catalanistes, recolçats pel regim catala, iniciarem l’ofensiva a gran escala contra la cultura y la llengua propia dels valencians.

De tota esta traïcio que s’anava gestant en contra del nostre Reyne de Valencia la majoría del poble valencià no s’estaba adonant d’esta situacio de lluita que mantenia el sector valencianiste en contra del catalanisme. La premsa no publicava res de les situacions que provocaven en contra del poder establit els grups de valencians que veïen com els seus drets historics estaven sent manipulats y traicionant pels politics del moment, els politics que tenien en ses mans la negociacio de l’estatut.

Pero a una part dels valencians si que li anaven extranyant, per la seua ingerencia en l’historia y llengua valenciana, les activitats dels catalanistes especialment naixcudes de l’universitat, a on fea temps que s’havien contratat professors catalans pera anar aleccionant als estudiants que, per la seua joventut y debilea de cervell, era un camp abonat pera que fructificara l’inmersio de lo catala en lo nostre Reyne.

Y escomençà a apareixer la denominacio de “Païs Valencia” pera la nostra terra nom que, en el cas de la seua inclusio en l’estatut, mos aproparia encara mes a l’estrafalari proyecte dels “Païssos Catalans” en que volien engolirmos els poders fectics. Aprovat l’estatut escomençà a posarse en marcha el mateix creantse els reglaments oportuns pera la seua aplicacio.

Com dic ades, en l’estatut, y degut a la pressio que en lo carrer feen molts valencians, es guanyà la denominacio d’Idioma Valencia pera la nostra historica llengua, pero el triumf del PSOE en les primeres eleccions autonomiques va ser el desencadenament de l’inmersio catalanera en els coleges, institucions, mijos de comunicacio, etc., política que el PP. v’assimilar y que, ademes, prengue com a propia, incrementantla oficialisant la llengua catalana (disfrassà com a llengua valenciana) per mig de la creació de l’Academia Valenciana de la Llengua, organisme constituit per vintiu academics catalanistes, pera dirmos als valencians de quina forma catalanista tenim que parlar el nostre idioma, de tal manera que la inmersio llingüistica inicià pels socialistes en les prostrimeries dels anys setanta, continua fentse pels populars, despres de traidores connivencies en les forces politiques y culturals catalanistes.