jueves, 26 de octubre de 2023

MENUDA LECCIÓN DE HISTORIA LES HA DADO A TODOS LOS EUROPEOS .

Discurso de Jesús Lainz en el Parlamento Europeo:

«Lo que a mí me corresponde es explicarles brevemente la falsedad de la legitimación histórica para la secesión de Cataluña. Dado el poco tiempo disponible, les plantearé brevemente ocho cuestiones para responder a la incesante falsificación histórica de los separatistas.

1- La primera, casi superflua, es la de que, evidentemente, Cataluña no tiene ningún derecho de autodeterminación, derecho muy claramente definido por la ONU y cuyos titulares son los antiguos territorios coloniales o los sometidos a dominio extranjero, lo que, obviamente, no es el caso de Cataluña.

 2- La segunda consiste en la obsesión de los separatistas por extraer de la existencia en el pasado de un reino, un ducado, un condado, una república o cualquier forma de Estado, el derecho de secesión en el siglo XXI. ¿Se imaginan ustedes que de la existencia en el siglo VIII de los reinos de Essex, Wessex o Mercia alguien dedujese el derecho de sus habitantes a separarse de Inglaterra en el siglo XXI? En Italia existieron las repúblicas de Venecia y Génova, el reino de Cerdeña, el de Nápoles y el de las Dos Sicilias. ¿Tendrán por ello estas regiones italianas derecho a separarse de Italia en el siglo XXI? En Alemania existieron los reinos de Baviera, Prusia, Sajonia, Hannover o Würtemberg y otros treinta y nueve Estados de la Confederación Germánica. ¿Se imaginan las risas en Alemania si a alguien se le ocurriese sostener que los habitantes de los territorios donde existieron aquellos reinos tienen derecho a independizarse en el siglo XXI? Y no olviden el pequeño detalle de que todos estos reinos que acabo de mencionar al menos tuvieron la virtud de existir, mientras que lo que nunca existió fue un reino independiente de Cataluña. Por lo tanto, si los habitantes de ninguno de estos territorios tienen el derecho a separarse de sus naciones, ¿por qué los de Cataluña sí habrían de tenerlo?

3- Los separatistas sostienen que Cataluña es algo ajeno a España, que su vinculación con ella ha sido muy débil. Pero Cataluña siempre fue parte de España, nada menos desde que Roma comenzó a dar forma administrativa a los pueblos de la Península Ibérica, con la catalana Tarragona como primera capital de la Hispania romana. Y, posteriormente, la catalana Barcelona sería la primera capital de la Hispania visigoda. A partir de entonces, los catalanes han participado en todas las empresas históricas de España: la Reconquista de ocho siglos contra los invasores musulmanes, el descubrimiento y conquista de América, etc. Porque con Colón y con Hernán Cortés estuvieron muchos catalanes, y buena parte de los primeros evangelizadores de América fueron monjes catalanes. Y ya que estamos en Bruselas, no podemos dejar de recordar a los Tercios de Flandes, en los que muchos soldados catalanes lucharon a las órdenes del duque de Alba, aunque, evidentemente, los separatistas catalanes no lo mencionen nunca.

4- En cuarto lugar, los separatistas catalanes sostienen que España es una nación desarticulada, imperfecta, poco sólida, poco hecha. Pero si echamos un vistazo a Europa, veremos que naciones tan indudables y sólidas como Italia o Alemania se unificaron hace sólo ciento cincuenta años. En cuanto a Francia, otra nación evidentísima, Saboya y Niza se incorporaron a ella muy recientemente, en 1860. Y Alsacia y Lorena hace bastante menos: exactamente ciento un años, en 1918, al terminar la Primera Guerra Mundial. En cuanto a Polonia, dependiendo del siglo del que hablemos, la veremos cambiar de tamaño y de ubicación en el mapa. E incluso desapareció durante largo tiempo. España, por el contrario, lleva seis siglos siendo lo que es. Pues bien, si ninguna de estas regiones de estos países, a pesar de su reciente incorporación, tienen el derecho a la secesión, ¿por qué Cataluña, que lleva en España dos mil años, sí?

 

5- La quinta cuestión se refiere a Escocia, cuyo referéndum legal de 2014 es muy utilizado como ejemplo por los separatistas catalanes. Pero el ejemplo es inapropiado, puesto que la legislación constitucional británica no es la española, por lo que no se comprende por qué habría de extenderse a España o a ningún otro país del mundo. Porque la legislación británica es, obviamente, fruto de la historia de Gran Bretaña. Pues en 1707 dos parlamentos, el escocés y el inglés, de dos reinos, Escocia e Inglaterra, acordaron fundirse para conformar el Reino de Gran Bretaña mediante el Acta de Unión. Pero, en el caso español, jamás hubo ningún parlamento catalán de ningún reino de Cataluña que pactase de igual a igual con un parlamento español de un reino de España para conformar el Reino Unido de España mediante ninguna Acta de Unión. Por lo tanto, la explicación histórica y las consecuencias jurídicas son completamente distintas.

6- Otro elemento esencial en la falsaria propaganda separatista es que Cataluña fue invadida por España en 1714, elemento muy utilizado tanto en el exterior como en el interior. En el exterior, para ganarse simpatías entre aquellos desinformados que se creen lo de un país pequeño invadido por una potencia más grande. Y en el interior, para lavar el cerebro de los catalanes, especialmente de los niños. Un ejemplo: el dirigente separatista Artur Mas declaró a Le Monde en febrero de 2012 que “Cataluña pertenece al Estado español desde hace trescientos años por la fuerza, tras haber perdido batallas y guerras”. Pero esto es sencillamente mentira. Lo que hubo en España en 1714 no fue una guerra entre españoles y catalanes, sino entre los partidarios del candidato Habsburgo y los del Borbón. Y de unos y de otros los hubo en todas las regiones españolas, Cataluña incluida. Pero como Barcelona fue la última resistencia del finalmente derrotado candidato Habsburgo, con la debida tergiversación se presenta como una guerra entre españoles y catalanes. Y, dicho sea de paso, el motivo principal del apoyo probablemente mayoritario en Cataluña al candidato Habsburgo fue la tradicional francofobia de los catalanes, detalle que Artur Mas, por supuesto, no explicó a Le Monde.

 7- Otra de las mentiras, de gran eficacia propagandística, con la que se suele intoxicar la opinión pública europea consiste en sostener que Cataluña merece la secesión por haber sufrido especialmente durante el régimen de Franco. No es éste, evidentemente, momento ni lugar para explicarlo. Sólo les daré tres breves datos: hubo más voluntarios catalanes luchando en el bando franquista que en el republicano; el régimen franquista estuvo plagado de ministros, parlamentarios, embajadores y otros altos cargos catalanes; y Cataluña fue la región más beneficiada por la política económica del franquismo. Podríamos extendernos hasta el infinito, pero les daré un solo dato: en 1975, cuando murió Franco, Cataluña, que representa el 6% del territorio español, contaba con el 45% de los kilómetros de autopista.

8- Por último, otro argumento de gran eficacia sentimental: la lengua catalana como justificación de la secesión, argumento absurdo donde los haya pero muy utilizado en la propaganda. Pues, ¿desde cuándo una lengua es igual a una nación? Se calcula que en el mundo se hablan unas 6.000 lenguas, y en la ONU hay representadas 193 naciones. ¿Qué sucede entonces? ¿Qué falla aquí? ¿En el mundo sobran 5.800 lenguas? ¿O en la ONU faltan 5.800 naciones? Pero vengámonos más cerca, a Europa. Pues el único país europeo donde se habla una sola lengua es Islandia. Todos los demás son multilingües. Aquí, en Bélgica, por ejemplo, se hablan tres: francés, flamenco y alemán. Y en Francia o Italia, países aparentemente monolingües, se hablan más lenguas que en España. ¿Estará dispuesta Francia, la République Une et Indivisible, a conceder la independencia a Alsacia porque allí se habla alemán, a Bretaña porque allí se habla bretón, a Provenza porque allí se habla provenzal, a Córcega porque allí se habla corso, a los Pirineos Atlánticos porque allí se habla vasco y al Rosellón porque allí se habla catalán?

 

Concluyamos: Cataluña no tiene ningún derecho histórico, ni jurídico, ni étnico, ni lingüístico, ni cultural, ni de ningún tipo, a la secesión. O como dicen los separatistas, ningún derecho a decidir, que es el eufemismo para no mencionar la inaplicable autodeterminación.

¿Por qué especial privilegio, por qué especial superioridad los catalanes tendrían derecho a decidir unilateralmente la destrucción de España mientras que los demás españoles tendrían que mantener la boca cerrada? Porque no olvidemos que la tan repetida construcción nacional catalana no es otra cosa que la destrucción nacional de España.

¿Ustedes, señores franceses, italianos, británicos, polacos, alemanes, aceptarían que los habitantes de una región decidiesen la destrucción de sus naciones sin que los demás habitantes de las demás regiones pudieran participar en la decisión?

Efectivamente, el derecho a decidir existe: es el derecho que, para decidir sobre la existencia o desaparición de España, tienen todos los ciudadanos españoles…» 

lunes, 19 de junio de 2023

FRANCESC DE VINATEA (1273-1333)

EL

INSIGNE


  Este insigne personage historic naixque en l'important Vila de Morella, capital de Els Ports, alla pels voltants de 1273. Els seus pares foren Pere de Vinatea i Elisenda. El seu llinage pertanyia a la noblea morellana, sent alguns dels seus antepassats bales i el seu ascendent En Pere de Vinatea, qui lluita junt a Jaume 1.

 La seua educacio fon la que corresponia als nobles de l'epoca; educat com a primogenit, rebe una formacio cavalleresca, destacant la seua destrea en armes, estudia lleis en la Ciutat de Valencia. Conclosos els seus estudis, regressá a Morella a on va eixercir la professio de comerciant,

 La vila de Morella en esta epoca agrupava a uns trescents veins, sent un gran potencial econornic, a on es trobaven registrades tota classe de professions dedicades a l'artesania, al comerç i a la ganaderia (menestrals, teixidors, ganaders, ferrers, manyans, orfebres, mercaders, etc... ).

 El comerç derivat de productes com les resines de pi, la mel, als cereals, els fruits secs, les pells adobades; especies animals com els porcs, cabres, i ovelles; i especialment destacaven els teixits de fil, canem, coto i llana. Tots estos productes foren destinats a l'exportacio, orientant-se esta, no solament cap als territoris proxims d'Arago i de Valencia, sino que inclus es comerciava en Italia: la Toscana, Cerdenya i Sicilia, creant una autentica llinea d'intercanvi en aquelles terres a través del port franc de Peniscola.

A banda dels artesans i comerciants, un atre contingent poblacional important en Morella el constituien els clercs i lletrats.

Morella fon vila real, la seua bailia general i el Justicia Major tenien jurisdiccio per totes les terres de Els Ports. Contá en representacio en les Corts pel Braç Real o Popular, i la seua importancia era gran, sent la primera ciutat despres de Valencia, durant el segle XIII, que mes contribuia en aportacions a les Corts; despres la seguien Xativa, Sagunt i Alzira.

Retornant a la figura de l'ilustre morellá Vinatea, este es va casar entre 1293 i 1295, a l'edat dels vint anys aproximadament, en Na Carbona, jove de la noblea morellana, possiblement filla de Ramon de Calvera II, senyor del castell de la  Todolella. Per esta causa es pensa que Vinatea accedi al senyoriu d'estelloc en 1313, ostentant al titul de senyor, encara que uns atres estudiosos del terna, consideren que accedi ad ell per una compravenda féta a Ramon de Calvera H.

Francesc de Vinatea gojava, d'una posicio economica prepotent i la seua fama d'home inteligent, ferm i just, fon causa de que els habitants de Morella l'elegiren Jurat de la vila.

En Valencia.

Se coneix que en 1328 era Justicia en lo Criminal.

El dia 22 de Maig de 1333, fón elegit Jurat.

Un any abans es te noticia de que fón Conseller per la parroquia de Sant Nicolau, i administrador de l'antiga i nova imposicio.

En la ciutat de Valencia, deuria de tindre la seua residencia en els llimits de la parroquia de Sant Nicolau,

Sent Jurat en 1333, es produix la causa de la seua intervencio davant el rei Alfons II, en favor de mantindre l'integritat del Regne de Valencia, lo que tractarém a continuacio.

Va morir, el 2 d'agost de 1333, no quedant clara quina fon la causa del seu obit.

Alguns autors, basant-se en les circumstancies que varen ocorrer despres de revocades les donacions, represalies i intrigues de la reina i els seus fidels, creuen que fóren estes i no unes atres, la causa de la seua mort (sent possiblement assessinat).

 El Fet

O Accio de Vinatea davant el rei Alfons II, lo que li doná el reconeiximent historic, sent la seua gesta considerada per alguns autors com heroica.

A la mort de Jaume II, fón el seu successor el rei Alfons 11, qui es va trobar en un patrimoni real molt mermat per les donacions fetes pel seu antecessor. Com les viles reals no podien ser donades sense anar en contra dels Furs, el 20 d'Agost de 1328, estant en Daroca, ordená que en Arago, Valencia i Catalunya no es poguera fer cap donacio de viles, ciutats, llocs ni castells, vendre, pignorar, ni separar de la Corona qualsevol feu, jurisdiccio ni drets, reservant-se ago unicament per als seus fills. Despres d'est acte va sorgir el primer desacort entre el re¡ i l'element popular, causat per la mentalitat castellana de la reina Elionor de Castella, segona esposa del rei.

Ocupat el rei en el seu matrimoni, tardá molt de temps en vindre a Valencia ajurar els Furs, havent de recordar-li els valencians en dos ocasions que era obligacio de tot rei el jurar-los. Per fi, arribá a Valencia i se constituiren les Corts en 1329; els Jurats i els Sindics nomenats, abans de prestar-Ii els juraments de fidelitat, li varen exigir com a monarca la confirmacio del privilegi d'unitat perpetua del territori, otorgat pel rei Jaume II, el 14 de Decembre de 1319. El rei accedi jurá l'observancia. Els valencians fonamentaren la seua exigencia en la donacio feta pel Rei a la Reina Elionor de la ciutat d'Osca, junt ad unes atres viles i castells, aixina com en el prec que li feu esta al Sant Pare, per a que absolguera al rei del jurament prestat de no dividir el Regne; el Papa encomaná l'assunt a l'infant Joan, arquebisbe de Tarragona, el qual va relevar al rei del seu jurament, recolzat pel vot i dictamen dels bisbes de Valencia i Denia.

Fon en este moment, quan el rei feu donacio a l'Infant Ferran, fill d'este segon matrimoni, de Tortosa en el titul de marqués que, a mes, fón el primer que es concedi en tot el Regne; i com, segons diuen les croniques, Alfons II estava totalment dominat per la seua dona, tambe li feu donacio d'Alacant, de les valls d'Elda, Novelda, Oriola, Guardamar, o siga de tot el territori que tenía la Corona en el regne de Murcia, i tambe Albarraci en les seues aldees, en perjiú de l'infant Pere al qual corresponien les rendes d'aquells territoris; aixina tambe demaná al re¡, l'aprovacio dels rics homens i cavallers, als qui solicitá el seu jurament de defendre a Ferran i conservar les seues possessions. Unicament Ot de Moncada es negá despres d'afrontar molts precs i amenaces.

 Poc despres d'esta determinacio real, la reina novament indui al monarca a fer noves donacions. Les seues exigencies foren ateses i el re¡ feu concessio de Xativa, Alzira, Morvedre, Morella, Burriana i Castello a perpetuitat, a favor de l'Infant Ferran.

Esta nova accio desencadená una verdadera protesta dels valencians en general i sobretot d'aquells que habitaven en les segregades viles, a les quals el rei havia enviat els seus mensagers per a que reconegueren com a senyor a l'Infánt Ferran. Els prohoms i veins se negaren, inclus atacaren als emissaris, i acodiren a Valencia com a Cap del Regne per a solicitar justicia contra aquella decisio que contravenía els Furs, dirigint-se als Jurats, entre els quals es trobava Vinatea, que accediren a la missio que sels encomanava. Estos es reuniren en la Confraria de Sant Jaume en diverses ocasions per a tractar este greu assunt.

Seguint en la Cronica de Pere el Ceremonios, en la que tambe coincidixen els atres autors per nosatres consultats, fem constar que era una qüestio de vida o mort per al Regne la ressolucio que adoptaren els Jurats. Decidiren a la fi que la ciutat s'armara í segons Eiximenis, de manera secreta, per si les coses no se solucionaven favorablement. Uintervencio es produiria despres d'escoltar un senyal (el volteig de les campanes del campanil de la Seu, segons relata la Cronica), i Facort era donar mort a tots els que se trobaven en el Palau Real a excepcio dels reis i de l'Infant Ferran.

Presa esta determinacío, ningu es va erigir en portaveu de la causa davant del rei, sent a la fi Vinatea (Jurat, i a mes fill duna ciutat que fornava part de les donacions, Morella) quí s'oferi voluntari per a intervindre «per honor de Deu, e per amor a la veritat, e per honor de la Ciutat e de la seua féeltat». El cavaller confessá, combregá, i feu testament davant el notari Pere Peiro, ans de presentar-se davant del rei. Els acontenyiments que varen ocorrer i les paraules que pronunciá davant dels monarques i el seu Consell els arreplega Pere el Ceremonios en la seua Cronica que reproduim textualment:

«E En Guillem de Vinatea (1), qui era hom esforçat e hom assenyalat en la ciutat dix:

- Anem, que pus que son fetes les ordinacions, jo m'ho aventurare de dir, que no hi planyere la mía vida, e, si em mata lo senyor reí, morire per llealtat, e aixi, pus que jo m'aventur de dir-ho, be us podets vosaltres aventurar d'anar-hí».

E aixi es feu, que hi anaren lo dit En Guillem de Vinatea e los jurats e consellers. E com foren denant lo senyor re¡, nostre pare, e la reina, madastra nostra, e tot llur Conseli, En Guillem de Vinatea proposá e dix: Que molt se meravellava del senyor rei e de tot son Consell que aitals donacions fees ne consentis, com havia, car allo no volia als dir sino tolre e separar lo regne de Valencia de la Corona d'Arago, car, separats les viles e llocs tan apropiats com aquells eres de la ciutat de Valencia. Valencia no seria res; per que ells no consentien en les dites donacions, ans hi contradirien; e que es meravellaven fort d'ell e de son Consell, que en tal punt los posassen davant, car posaven-los en punt d'esser traídors,

 

- E alre, senyor, no hi mudarien, si a mi, senyor, sabiets tolre lo cap del coll ne si ens sabiets a tots matar. Mas certifie-vos, senyor, que, si nos morim, que no escapará algu d'aquests qui son aci, que no rnuiren tots a tall d'espasa, sino vos, senyor, e la reina, e FInfant don Ferrando.

E, oint aquestes paraules, lo senyor re¡, nostre pare, dix a la reina:

- Ah, reina, aço voliets vos oir

E ella, tota irada, plorant, dix:

- Senyor, esto non consentria el rei don Alfonso de Castella, hermano nuestro, que ell no los degollase todos.

E lo senyor rei respos:

- Reina, reina, el nostre poble es franc, e no es aixi subjugat com es lo poble de Castella, car ells tenen a nos com a senyor, e nos a ells com a bons vassalls e companyons.

E, estants en aquestes paraules e departiment, lleva's lo senyor rei e tots los altres del Consell, que no s'hi feu are pus. Pero los de la ciutat no feeren ells aquell consell tan secret que no ho sentis lo senyor rei e la reina e los altres de son Consell, e, per dubte de morir, aixi com eren bons en consellar que es feessen les dites donacions, tractaren e s'esforçaren que es revocas tot, e aixi es feu. E lo senyor rei ho feu durament, car volgra que tots aquells qui aço consellaven fossen castigats be per lo mal consell que li daven, qui era destruccio e perdicio del dit Regne de Valencia, e per consegüent de la Corona d'Arago...

E, apres d'ago, lo senyor rei, nostre pare, ana-se'n a Tarragona, e la reina punyia a perseguir nostres oficials e tots aquells qui vetIlaven en la honor e be nostre. E, en especial, donaren cormat a mossen Miquel Perez Sabata, qui era hom molt amat per lo senyor rei, nostre pare, e a mossen Garcia de Loris, qui era tresorer del senyor rei, e a En Llop de Concud sots-tresorer. E partiren-se del senyor rei, tantots com fo en Barcelona, car la dita reina los perseguia a els havia ja començades de fer inquisicions, e vengueren-se'n a nos, qui erem en Arago, on estiguerentota vegada e foren defeses.» 

  

FRASES APLICAES AL CAS VALENCIA


"No hay mayor mentira que la verdad mal entendida" (les tesis catalanistes, per eixemple)
William James


"Cuando se gana, se comienza a perder" (ya cauran algun dia...nos van guanyant batalles pero no la guerra)

"Fracasado no es el que fracasa, sino el que no lo intenta" (¡¡a seguir intentant-ho!!)
"- Nunca prives a alguien de la esperanza; puede ser lo unico que posea. (tingam esperança)

"Nunca te des por vencido; si Dios te dio la vida sabe que puedes con ella". (i que podem contra els problemes)

"Cada dogma tiene su día, pero los ideales son eternos" Israel Zangwill (clar, cal mantindre els ideals, la flama, l' essencia, l ' esperit)


"Las ideas son capitales que sólo ganan intereses entre las manos del talento" (tingam talent per ad aplicar les idees)


"Tal vez algún día dejen a los jóvenes inventar su propia juventud" (si, inclosos els jovens valencianistes)
Quino


"Se puede quitar a un general su ejército, pero no a un hombre su voluntad" (es pot llevar a home la dignitat pero no es pot furtar a tot un poble la llengua ni la llibertat)
Confucio

El optimista tiene siempre un proyecto; el pesimista, una excusa" (puix a ser optimistes i a tindre proyectes)
anónimo

"El hombre nunca sabe de lo que es capaz hasta que lo intenta" (puix intentem coses i sabrem de loque som capaços)
Charles Dickens

"Confiamos demasiado en los sistemas, y muy poco en los hombres!" (si, i aixina nos ha anat, confiant en els sistemes : partits, organisacions, etc.. pero , i l' individu.. ¿no es important? no comença tot per la persona?)
Benjamin Disraeli

"El que no valora la vida no se la merece" (a valorar-la per a mereixer-la)

Leonardo da Vinci

"La palabra es el arma de los humanos para aproximarse unos a otros" (si, parlem i acostem-nos uns ad atres pero sense fer de les paraules un arma de desunio i enfrontament)
Ana Mª Matute

"Es más fácil luchar por unos principios que vivir de acuerdo con ellos" (si, perque lluitar pels principis pot ser algo temporal, pero viure en ells es per a tota la vida i etern)
Alfred Aldier


"Las ideas, como las pulgas, saltan de un hombre a otro. Pero no pican a todo el mundo" (clar, no contagien a tots, tots no pensen com u)¡
Stanislaw Lem

"Es menos malo agitarse en la duda que descansar en el error" (si, dubtar es llogic pero viure en l 'erro es greu)
Alessandro Manzoni

"El ignorante, si calla, será tenido por erudito, y pasará por sabio si no abre los labios" (aixo passa molt, hi ha qui si obrix la boca la caga)
Salomón

A una colectividad se le engaña siempre mejor que a un hombre" (normal, i aixo ho saben els que fan demogogia, es manipula i conduix a la masa pero a l' invidu es mes dificil)
Pío Baroja

"Una mentira es como una bola de nieve; cuanto más rueda, más grande se vuelve" (si, el mon està ple de boles de neu)
Martin Lutero

"El que no tiene opinión propia siempre contradice la que tienen los demás" (si, passa molt, quan u per norma a soles sap criticar es perque no te opinio propia)
Lingrée

"Un buen gobierno es como una buena digestión; mientras funiona, casi no la percibimos" (puix si el percibim es perque no funciona i no nos fa be la digestio,¿ veritat srs camps i zaplana?)
Erskine Caldwell

"Se puede tener por compañera la fantasía, pero se debe tener como guía a la razón" (si, hi ha actuar com a homens de pensament i pensar com a homens d'accio)
Samuel Johnson

"Nadie ofrece tanto como el que no va a cumplir" (si , perque et defraudarà menys)
Francisco de Quevedo


"Una verdad sin interés puede ser eclipsada por una falsedad emocionante" (si, les mentires catalanistes tenen mes importancia publica que una veritat nostra)
Aldous Huxley

"Mientras el tímido reflexiona, el valiente va, triunfa y vuelve" (puix vinga, a ser valents)
Proverbio griego

"El verdadero modo de vengarse de un enemigo es no parecérsele" (per aixo no vullc semblar-me a maragall-carod-camps-zaplana)
Marco Aurelio

"Un héroe es todo aquel que hace lo que puede" (puix hi ha molts heroes.. perque hi ha gent dedicada al valencianisme i fa lo que pot)
Romain Rolland

Más vale la pena en el rostro que la mancha en el corazón" (si, una tara, una taca negativa en els sentiments o un sentiment roïn es pijor que la pena en la cara (Cervantes)



"Quien se venga después de la victoria es indigno de vencer" (si, demostra poca talla humana i nuls principis)


"Cuando no se puede lograr lo que se quiere, mejor cambiar de actitud" (puix si, molta gent continua en la mateixa estrategia, si no funciona, que es canvie l' estrategia i l' actitut


Abandonar puede tener justificación; abandonarse, no la tiene jamás" .podeu relaxar-vos pero abandonar mai


"La temeridad cambia de nombre cuando obitene éxito. Entonces se llama heroísmo" sigam temeraris......


"Cuanto más numerosas son las cosas que quedan para aprender, menos tiempo queda para hacerlas" si, per aixo cal donar-se presa


"Puede ser un héroe lo mismo el que triunfa que el que sucumbe, pero jamás el que abandona el combate"
puix no abandoneu el combat, la lluita continua



"Triunfar tarde no es triunfar: es alcanzar al mismo tiempo la inmortalidad y la muerte" .. intentem-ho i si es logra passarem a l' historia


La violencia crea más problemas sociales que los que resuelve" es de veres...de violencia res


El tacto en la audacia es saber hasta dónde se puede ir demasiado lejos" .. per aixo cal ser diplomatics


"La felicidad no consiste en desear cosas sino en ser libre" .. sigam lliures de lladres, tirans i bochins i serem feliços



"La verdad siempre resplandece al final, cuando ya se ha ido todo el mundo" ........quan ya no queden catalanisme ni centralisme espanyoliste castellaniste----eixira la veritat com el sol

 

FRANCESC DE VINATEA. UN HEROE “CIVIL I CIVILISAT”.

Per

Juli Moreno Moreno

<P>Per a parlar de Vinatea, personage fonamental en l’historia del Regne de Valencia, sempre es un bon moment i pot generar una bona ocasio. En decidir-me a escriure sobre l’ilustre morellà o he fet tal volta influenciat encara pel significat del mes d’octubre en el calendari valencià; un mes en que els valencians celebrem la nostra festa nacional, una data encara marcada per la divisio en eixa manera d’entendre lo valencià i d’expressar el nostre sentiment de pertanyença a una colectivitat, que denominem poble valencià.

Apunts biografics

Francesc de Vinatea, citat en la Cronica de Pere el Ceremonios de manera erronea com a Guillem, naixque en Morella sobre el 1273, en el sí d´una familia de la noblea morellana. Son pare Pere de Vinatea formà part de l´eixercit jaumi en la conquista de les terres valencianes. Educat d´acort en la seua posicio i en els principis cavallerescs de l´epoca, destacà en la destrea de l´us de les armes i en l´estudi de lleis, ensenyança esta que va rebre en la ciutat de Valencia, Cap i Casal del Regne. Finalisat el seu periodo d´instruccio i formacio regressà a Morella a on s´establiria com a comerciant. No hem d´oblidar l´importancia d´esta vila real que gojava llavors d´un gran auge economic degut fonamentalment a l´importancia de la ganaderia i dels productes derivats, com la llana, que generarien una prospera industria textil. El comerç d´estos productes, pero tambe de la resina de pi, de la mel, de cereals, de pells… destinats no solament als mercats mes proxims d´Arago o de la resta de Valencia, sino inclus a l´exportacio, especialment a Italia, faran que les classes comerciants prosperen de manera notable. Este es el cas de Vinatea, encara que no siga este, ni el fet de que fon Jurat de la vila de Morella, els motius de la seua trascendencia historica.

Vinatea ha passat a l´historia valenciana pel seu compromis en els conciutadants i en la llei, en els Furs, eixe codic que regia la vida del Regne de Valencia i que obligava a tots els ciutadants, foren de la classe que foren. La seua biografia es intensa, i en algun capitul quasi novelesca. Els seus negocis l´obligaven a viajar constantment lo que motivava grans absencies de la seua llar. Casat en la morellana Na Carbona, filla del senyor de la Todolella (Ramon de Calvera II), esta li va ser infidel. En acte d´infidelitat (adulteri ) va ser sorpresa pel seu marit, Francesc de Vinatea. La reaccio -hem de tindre present l´epoca i els codics d´honor- fon violenta i li donà mort ad ella i al seu amant (l´escuder de confiança). Llavors sabent de la seua roïna i violenta actuacio, fugi cap a Valencia per a entregar-se al Justicia. La benignitat del rei Jaume II, l´eximi de les penes llegals i, despres de vendre gran part de les seues propietats en Morella i solucionar determinades qüestions com la de la seu filla (Francisqueta), a la que li transferiria el senyoriu de la Todolella, regressà definitivament a Valencia a on s´establiria i es casaria de nou en Jaumeta Castellà. Segurament el seu domicili estaria al voltant de la parroquia de Sant Nicolau, d´on fon Conseller ans de ser elegit Jurat de la Ciutat en maig de 1333.

Prescisament sent jurat, en l´any 1333, es produix la causa de la seua intervencio davant el rei Alfons II a favor de mantindre l´integritat del Regne de Valencia. En agost d´eixe mateix any, i despres d´haver-se produit lo que ha passat a ser conegut en l´historia com el "Fet de Vinatea", va morir, possiblement assessinat i, quasi en tota seguritat degut a les intrigues de la reina Elionor de Castella, esposa del Benigne.

El fet de Vinatea

Els acontenyiments foren els següents. Mort Jaume II, el succeix el seu fill Alfons, II de Valencia i IV d´Arago, que es va trobar en un patrimoni real molt mermat degut a les donacions fetes pel seu antecesor. En 1328, en Daroca, el rei estipula que no es puga donar, ni separar, ni pignorar, ninguna part de la Corona, i per tant del territori valencià, a excepcio de les donacions que ell poguera fer per als seus fills. Despres de pres est acort sorgi el conflicte entre el rei i els representants ciutadans, inclus en l´estament popular. La reina Elionor, fon la segona esposa d´Alfons, demanà i solicità per als seus fills, en primera instancia, una serie de donacions de viles i territoris. El rei accedi, en perjuï del seu primogenit, hagut de l´anterior matrimoni, l´infant Pere. A mes en esta actuacio es contravenia l´esperit de Jaume I, en crear el Regne de Valencia, i de la llegislacio, els Furs.

Els representants de les viles afectades (Alacant, Elig, les valls d´Elda, Novelda, Oriola, Guardamar, i en segona instancia Xativa, Alzira, Morvedre, Morella, Burriana i Castello) acodiren, estant el rei en 1333 en Valencia, a la capital del Regne, a solicitar justicia contra aquella decisio. Els Jurats de la Ciutat els reberen, i despres de reunir-se i prendre la decisio de solicitar audiencia davant el rei, encara hagueren de decidir com sería esta intervencio i inclus evitar una revolta popular, puix la sublevacio estava preparada en cas de que no es revocaren les donacions efectuades. A pesar d´ostentar el carrec de Jurat en Cap Giner Rabasa, sera Vinatea qui, armant-se de valor, decidirà convertir-se en portaveu i presentar-se davant el monarca "per honor de Deu, e per amor a la veritat, e per honor de la Ciutat e de la seua feeltat". Era conscient de la gravetat de la situacio i que possiblement no eixiria viu del Palau Real, per la qual cosa testà, confessà i combregà. Davant el rei, Vinatea dona prova d´home integre i valeros, valedor de la llei i de la confiança que el poble, les viles segregades i el Cap i Casal havien depositat en ell. Pero el fet cal expondre´l i no res millor que fer-ho tal i com l´arreplega Pere el Ceremonios en la seu Cronica.

"He haüt aquest acord e consell, hac.n´hi alguns que digueren:

- Qui lo dira aço? E en Guillem (1) de Vinatea, qui era hom esforçat e hom assenyalat en la ciutat dix:

- Anem, que pus que son fetes les ordinacions, yo m´ho aventurare de dir, que no hi planyere la mia vida, e, si em mata la senyor rey, morire per llealtat, e aixi, pus que yo m´aventur de dir-ho, be podets vosaltres aventurar d´anar-hi"

E aixi es feu, que hi anaren lo dit En Guillem de Vinatea e los jurats e consellers. E com foren denant lo senyor rey, nostre pare, e la reina, madastra nostra, e tot llur Consell, En Guillem de Vinatea proposa e dix: Que molt se maravellava del senyor rey e de tot son Consell que aitals donacions fees ne consentis, com havia, car allo no volia als dir sino tolre e separar lo regne de Valencia de la Corona d´Arago, car, separats les viles e llocs tan apropiats com aquells eres de la ciutat de Valencia. Valencia no seria res; per que ells no consentien en les dites donacions, ans hi contradirien; e que es meravellaven fort d´ell e de son Consell, que en tal punt los posasen davant, car posaven-los en punt d´eser traïdors,

- E alre, senyor, no hi mudarien, si a mi, senyor, sabiets tolre lo cap del coll ne si ens sabiets a tots matar. Mas certifie-vos, senyor, que, si nos morim, que no escaparà algu d´aquests qui son aci, que no muiren tots a tall d´espasa, sino vos, senyor, e la reina, e l´Infant don Ferrando.

E, oint aquestes paraules, lo senyor rey, nostre pare, dix a la reina:

- Ah, reina, aço voliets vos oir

E ella, tota irada, plorant dix:

- Senyor, esto non consentiria el rey don Alfonso de Castella, hermano nuestro, que ell no los degollase todos.

E lo senyor rei respos:

- Reina, reina, el nostre poble es franc, e no es aixi subjugat com es lo poble de Castella, car ells tenen a nos com a senyor, e nos a ells com a bons vassals e companyons."

El rei revocava la seua decisio i acceptava aquella esmena que els ciutadans i jurats, encapaçalats per Vinatea li havien fet. El Regne de Valencia era no solament un territori i una unitat politica, era mes, era un poble que desijava permaneixer unit per a afrontar colectivament el devindre historic.

Els valencians un poble poc cohesionat

Actualment, els valencians constituim un colectiu que conviu de manera complicada i poc cohesionada. El sentiment de pertanyença ad eixe grup o colectiu es de vegades tan fragil i divergent que podria fins i tot desvanir-se en qualsevol moment, i es que, en la nostra societat, no han faltat corrents, faccions, posicionaments i mampreses per a desestructurar un territori i un grup huma que formaren una nacio, una nacionalitat historica -deuriem de dir ara-. El provincialisme creant sentiments enfrontats, les divergents tesis historiques sobre els origens i filiacions del nostre colectiu huma, els absorcionismes culturals o els posicionaments de filiacio filologica, nos han fet perdre consciencia colectiva i molts trens de prosperitat i benestar, diluint-nos en absurdes batalles provocades, per agents externs, en l´objectiu de minimisar les nostres reivindicacions i el nostre pes en un Estat que deuria d´entendre´s plural i respectuos, especialment en les diferencies dels pobles que el conformen.

La reivindicacio de la memoria de Vinatea

Vinatea, "l´heroe civil i civilisat" com el nomena Miquel Adlert Noguerol (2), es part de l´historia dels valencians i hauria de ser un dels personages, junt al fet que protagonisà, al que se li deuria de destinar en els curriculums escolars tanta importancia com al propi rei Jaume I. Si este entrà en l´Historia valenciana com el creador del regne cristia de Valencia, un regne modern al que dotà d´una llegislacio eixemplar per a l´epoca (els Furs) a l´atre, a Vinatea, l´hem de tindre com a l´home valedor d´eixa jurisprudencia que estava inclus per damunt del rei i que possibilitava una organisacio de la societat d´una manera digam "protodemocratica". L´organisacio politica del Regne de Valencia i les seues institucions son el reflex d´un poble (llavors erem un poble unit i sense complexos) que valorava la llibertat i la justicia, l´organisacio social i política, el qual fon model per a l´epoca.

Nos queda la memoria i treballar per seguir sent un poble unit, a pesar de les moltes "Elionors de Castella" que no desmayen en el seu quefer per desmembrar i despersonalisar la nostra nacionalitat.


1. El nom Guillem es un error en la Cronica de Pere el Ceremonios. El nom de Vinatea tal i com ha quedat demostrat per l´historiografia es Francesc.
2. ADLERT NOGUEROL, Miquel. Prolec al llibret de l´opera VINATEA. Text de Xavier Casp i musica de Matilde Salvador. Valencia, 1975

FORTIFICACIONS D´ORPESA

PerDr. José Vicente Gómez Bayarri

La vila d´Orpesa alberga en la seua demarcacio territorial el nomenat Castell d´Orpesa i les torres del Rei, de la Cordá i Colomera. La poblacio es troba situada estrategicament en la ladera oriental d´un tossal, en un emplaçament de pas.

Els primers assentaments humans segons demostren les excavacions arqueologiques es remonten a l´Edat de la Pedra. Posteriorment ocuparen este territori els ibers, romans, musulmans, fins que va incorporar-se a l´ambit cristia en el segle XIII. Hauriem de recordar que “Orpesa la Vella” fon gradualment abandonada pels seus pobladors en l´epoca islamica al construir-se el castell. Per la seua situacio privilegiada Orpesa ha segut un enclavament fonamental per al desenroll d’activitats comercials.

Hi ha abundant lliteratura entorn del nom i orige d´Orpesa en les fonts classiques; afirmacions o suposicions que entren mes dins del camp de la llegenda que de la realitat historica.

El toponim d´Orpesa es un nom de possible origen prerromà. Apareix documentat ya a finals del segle XI, concretament en 1097, en una donacio del rei Pere I d´Arago a l´abat Jimeno “(…) senior Fortunio Sangiz in Auropesa” i en atres donacions del mateix Monarca a Munio Muñoz, l´any 1100, “(…) senior Forti Ortiz in Orpesa” i el mateix any de 1100 el rei Pere I concedix unes cases en Pueyo a Lope Garcés “(…) senior Forti Ortiz in Oropesa”. Un atre rei d´Arago, Alfons II, en 1169 otorga una donacio a l´orde militar dels Templers en la que s´aludix al castell d´Orpesa “(…) et illum castrum quod vulgo dicitur Orpesa”.

En el Libre del Repartiment del Regne de Valencia es registra una donacio de 1238 en la que consta que el rei Jaume I concedix a F. Periç de Pina “(…) furnos et molendino quod possidet totum hec de rex (…) Orpesam”. I en un document de l´any 1278 s´arreplega que els de Benicassim assalten Orpesa “(…) Dominum de Orpesia”.

La Cronica de Jaume I cita la poblacio d´Orpesa diverses vegades a l´afirmar.

(…) esta nuyt tros a Orpesa.
(…) que si eren los sarrahins esta nuyt entrenuytada al Grau de Orpesa.
(…) E passa esta nuyt a Orpesa.

Les formes Orpesa i Oropesa s’alternen en la documentacio migeval. S´ha senyalat que eixa “o” present en alguns documents, i que s´ha mantingut en l´estructura oficial del toponim, es una vocal secundaria, naixcuda de la tendencia a la relaxacio dins d´un grup consonantic implosiu.

No es coneix carta de poblament destinada a la repoblacio d´Orpesa en l´epoca migeval. La primera de la que tenim noticies es del 16 de març de 1589. En ella don Gaspar Mercader, senyor de la baronia de Buñol, otorga poders a Gaspar Mascarós per a repoblar la baronia i vila d´Orpesa, a fur de Valencia i en les condicions estipulades. Transcorreguts uns dies, el 3 d´abril de 1589, el mateix Gaspar Mascarós, procurador de don Gaspar Mercader, otorga nova carta de poblament a la vila d´Orpesa per a Gabriel Daude i 23 pobladors mes, a fur de Valencia. Del 21 de gener de 1611 son uns “Capituls” de la carta de poblament d´Orpesa otorgada per donya Laura Cervelló i de Mercader als nous pobladors cristians, pel fet que els antics l´havien abandonat per a poblar atres llocs. Estos capituls servien de complement a la carta de poblament de 3 d´abril de 1589. Finalment, un document del 8 de febrer de 1611 de donya Laura Cervelló i de Mercader exposa que en motiu de l´expulsio dels moriscos molts pobladors de la baronia d´Orpesa l´havien abandonat per a anar-se´n a poblar atres llocs, deixant deutes i censos, i se suplica que no es carreguen als nous pobladors.

El rei Pere el Cerimonios manà fortificar el castell i el nucli antic de la vila en la segona mitat del segle XIV. La costa d´Orpesa fon escenari de numeroses incursions de barberescos (s. XVI i XVII). El 7 de juny de 1534 el pirata barberesc Barbarroja desembarcà en el cap d´Orpesa apoderant-se del castell de la vila, i el 3 d´octubre de 1619 dos galeres barberesques arribaren d´improvis a la costa i els seus ocupants assaltaren la poblacio.
Va ser camp de batalla en les Germanies (s. XVI). Els agermanats foren derrotats pel don Alfons, Duc de Segorbe, fent presoners als capitostos Estellés, Coll i Bremón, sent penjats en Castello. En les Guerres Napoleoniques (s. XIX) un grup de ciutatans feren front a les tropes del general Suchet, costant-li diversos dies ocupar el castell que va contar en l´ajuda d´una guarnicio en la Torre del Rei. Despres de la capitulacio, els francesos feren volar el castell.

El Castell d´Orpesa està ubicat en una atalaya rocosa en la part alta del nucli antic de la poblacio. Es d´orige arap i de tipo montanyes. La seua planta es irregular concentrada i de chicotetes dimensions. A finals del segle XI va pertanyer als dominis del Cit i mes tart als del monarca aragones Pere I d’Arago fins a l´any 1103. Despres va ser pres pels almoravits. Posteriorment fon donat per Ramón Berenguer IV, casat en la reina Petronila d´Arago, a l´orde militar dels cavallers hospitalaris en 1149 i conquistat per esta Orde entre 1233-1234. Fon reconstruït en el segle XIV i preparat per al foc d´artilleria en el segle XVI. Es va destruir per complet durant la Guerra d´Independencia en 1811 al convertir-se en un bastio de resistencia. En epoca cristiana va pertanyer als llinages de Pérez de Pina, Alarcón, Dalmau, Jaffero, Thous, Bou i Cervelló. El nom de don Juan Cervelló, senyor d´Orpesa, heroi de la batalla de Pavia, va unit al del castell, perque ho va reconstruir a les seues expenses. Actualment s´ha procedit a efectuar algunes obres de restauracio destinades a recompondre alguns elements de lo que havia segut el castell, per a recuperar-ho del seu estat de ruïnes en que es trobava.

Hi ha abundant documentacio archivistica que aludix al perill que representaven les incursions barberesques a la costa d´Orpesa. A manera de mostra valguen estos registres datats en els segles XIV i XV.

El 30 de maig de 1388, davant de l´avís de corsaris sarraïns, el Consell de la ciutat de Valencia aprova que vaja una “fusta armada” cap a les aigües de les Columbrets.

(…) que est endret o prop d’Orpesa, havia una fusta armada de infeels moros, la qual d’alcuns dies a ença estava en aquel pas quasi en salt per les fustes que anaven e venien de o a (sic) les parts de levant a aquesta Ciutat.

El 24 de juny de 1424 un agusti solicitava ajuda al Consell de Valencia per a alçar una torre en el cap d´Orpesa, des de la que es vigilara la costa, alhora que suggerix edificar un convent per al qual mossen Jofre de Thous ha oferit deu “benifets”

(…) que lo noble mossen Jofre de Thous, ensemps ab altres del Regne de Valencia s’esforçaven de fer e ginyaven que fos feta una torre al cap d’Orpesa, la qual seria gran e special guarda de totes aquelles partides, on en temps passat eren stats fets gran dan e cativat molts chrestians per infels moros de Berberia ab fustes armades.

Les fonts documentals son prou eloqüents per a justificar l´alçament de torres guaites a lo llarc de la costa mediterrania de la provincia de Castello. D´aixo son mostres les construccions realisades en el terme territorial d´Orpesa.

La Torre del Rei es localisa en llinia de costa, en una zona proxima al far de la poblacio. Fon manada construir pel rei Ferran d´Antequera per a albirar i millorar la defensa de la costa davant dels assalts i incursions dels barberescos. Les seues obres finalisaren en el segle XVI, segons estetica del Renaiximent, per la qual cosa es un bell eixemplar de l´arquitectura militar renaixentista. De totes les actuacions arquitectoniques que s’acomeren en esta torre potser que la mes important fora la duta a terme en 1534 per Juan de Cervelló, reforma que va construir uns murs d´al voltant d´uns quatre metres d´amplaria. Uns anys mes tart, en 1564, la Torre del Rei fon adquirida per Felip II per uns 10.000 ducats, motiu que ocasionà la denominacio que porta.

Té planta rectangular i dos garites en els cantons de la planta alta i dos casamates en la planta baixa, en l´objectiu de divisar tot l´horiso En l´interior es distinguixen tres pisos. Ademes de complir els objectius per al que es va edificar, fon un baluart que albergà una guarnicio de resistencia quan la poblacio s’enfrontà a les tropes del general Suchet en la Guerra de la Independencia. Es un dels simbols mes emblematics de la vila d´Orpesa. Ha segut restaurada recentment i presenta un excelent estat de conservacio. Pertany a la Diputacio General de Castello.

La Torre de la Cordà i la Torre Colomera son dos torres guaites que es troben en l´area costanera del terme municipal d´Orpesa. La seua finalitat era de defensa de la zona davant dels constants atacs barberescos al litoral castellonenc. La Torre Colomera corona un ixent promontori de costa del mateix nom. Probablement compliria, igual que la torre de la Cordá, la tasca d’ajuda de vigilancia a la Torre del Rei.

Davant dels continus desembarcaments i assalts dels barberescos era tanta la preocupacio per la seguritat de la costa de la Plana que el “Consell de Castello”, en un document de 7 de novembre de 1535, pres l´acord d´obligar-se a pagar els guardies que “el noble don Joan de Cervelló” tenia en la Torre d´Oropesa. Aixi mateix, els jurats consideren que sera convenient seguir en l´establiment de sentineles pel la qual cosa el Consell hauria de votar un credit per al manteniment de “els falles en el campanar”, que puguen respondre als senyals del cap d´Orpesa.

 

FORMES DE FER EL RIDICUL

 FORMES DE FER EL RIDICUL

 Josep Vicent Guillot Bueno

 Molts han sigut els articuls escrits durant estos dies al voltant de la visita de Sa Santitat el Papa al Cap i Casal. Es parlava de lo bonica que anava a estar la ciutat, de la molta gent que nos visitaria, de la repercusio en tot lo mon, dels beneficis (i dels llogics inconvenients) de rebre a tanta gent, etc. Pero com no sempre plou a gust de tots encara que estigam de sequera, un minuscul i reduit grup d´inconformistes s´han fet de notar penjant dels balcons i finestres unes banderoles de dubtos trellat escrites en infecte dialecte barceloni (en erros tambe, ya que seguint la seua llogica panca, deurien haver ficat jo no t´espero, pronunciant la o en u, clar).

Qui no te la rao de la seua part te que ajudar-se de l´insult, i aixina ho han fet atra volta. Aprofitant la repercusio de l´acte formen plataformes, descalifiquen a qui disentix del pensament unic, unixen esforços en mires a objectius que res tenen que vore en la fe.

I es que la cultura ateo-pancatalanista troba relacions inexistents dins de camps tan diferenciats com fe i politica. Es mes progre qui mes critica a l´iglesia, qui millor seguix les normes de Castello i no les d´El Puig, qui porta una marfega i no la Real Senyera, qui acodix al correllengua i no a la Festa de la Valencianitat, etc..

Tan catolic pot ser un catalaniste com un valencianiste, un home de dretes o d´esquerres, un blanc com un negre. Tot cap pero sense oblidar el respecte. I els de la famosa pancarta emulant a la senyal de trafic, el respecte ni el coneixen ni l´esperen.

Pero la idea no es roin, podriem aprofitar la bandereta de marres, cada mes d´abril per a rebre els autocars provinents de terres del Nort, nostra cultura de Llengua centenaria nos permetria ficar un “Yo no vos espere”, adornat en una barretina roja dins d´una senyal tambe de trafic en lloc d´una mitra, pero esta volta la senyal seria de prohibit. I les podriem penjar de balcons, ponts, iglesies, coleges, faroles…..

Tambe la podriem haver portat el passat 6 de juliol a Gandia, apoyant la mocio de Gival en contra del Correllengua. Es curios, en lo listos que son, i que no gasten les seues forçes en defendre la seua dolça Llengua Valenciana en lloc d´insultar a un home de pau com es el Papa.

¿Voriem els mateixos lletreros si haguera sigut la visita d´un cap musulma, budista, judeu…?. No obririen la boca al igual que no se´ls sent quant els campus de les universitats valencianes son lloc d´acollida de concerts catalanistes.

 Segurament pensaran estos tolerants que qui subscriu es de misa diaria, res mes llunt de la realitat. Respecte a qui si que ho es com m´agrada a mi que me respecten. I per supost, yo no els insultare ni penjare pancartes fent el ridicul, (ridicle segons el seu normalitzat imagine).

Santitat vinga quan vullga, en Valencia ningu es foraster