miércoles, 29 de noviembre de 2017

VALENCIA I ESPANYA

 

Historia d’un amor no correspost

Autor: Valor Romá
Revista SOM – maig 2003


No podem tancar els ulls a la realitat. L.inmesa majoria dels valencians, com be digue el nostre ilustre pensador Davit Marchuet, “se senten mes espanyols que el palo de l’estanquera” (lliggas bandera espanyola). Aixo es aixina i qui no ho vullga vore està intentant viure en una fantasia multicolor.

Nosatres, els valencians, un poble que  varem recorrer els primerencs sigles de la nostra historia com a Estat (Regne) independent casi 8 sigles arrere, a efectes economics (moneda),  juridics (furs), llinngüistcs (llengua valenciana), geografics (del Senia al Segura), identitaris (consciencia idiomática i nacional en els nostres classics), nos veem, ara, en el sigle XXI, oferint insaciablement noves glories a Espanya. Clar, auxo la majoria, perque atres,  encara que som una minoria, sincerament ya nos hem cansat de “pagar i plorar”.

¿El per qué d’este espanyolisme que corre per les nostres venes com el vermell de l’estanquera? Resumint molt, sedimentacio del progressiu castellanisme des de  l’unio dels reis catolics (5 sigles arrere), en major penetracio encara des de la perdua d’Almansa (3 sigles arrere), i la taula-rasa-mental imposta en l’estat espanyol per la dictadura franquista (vora 65 anys arrere).

Diuen que no hi ha mes cego que el que no vol vore, i aixo mos passa a la majoria dels valencians, que hi ha coses que no volem vore. No volem vore que gracies als partits nacionalistes espanyols que nos governen en Madrit i que tambe hem triat per a governar en Valencia, la llengua oficial en Valencia es el catala,  encara que se jugue en la denominacio segons convinga, diga’s valencià o catala (estatut, AVLL. Universitat...). Gracies tambe als partits nacionalistes espanyols que nos governen en la Generalitat, als nostres chiquets en l’escola se’ls induix a que tinguen complexe d’inferioritat cap als catalans, se’ls ensenya que el Regne de Valencia no fon res i que mai haguerem segut res de no ser pels catalans.

Tambe podem donar mil gracies a Espanya, per tindre una divisio en provincies (provincia ve del llati.. pro vincti, “Els vençuts”) que fomenta el provincianalisme i  el confrontament entre el nostre poble. I als partits nacionalistes espannyols que nos han governat (PSOE. PP.) tambe podem agrair tindre un estatut “autonomic” de quinta categoría.

I parlant de diners, (perque “la pela es la pela” com diuen els nostres veïns genocides culturals, els catalans).. Gracies a Espanya i a no tindre uns quants diputats NACIONALISTES VALENCIANS en Madrit,  en els que poder fer el chantage al govern central que fan atres pobles d’aci al costat, aportem a l’estat el doble de lo que rebem quan despres no volen ni donar-nos els seus excendents d’aigua.Com diria el nacionaliste espanyol alancanti (de ciutat d’Alacant) Federico Trillo: “manda huevos”.

I ara vos convide a una reflexio personal. ¿Vosatres continuarieu mantenint indefinidament una relacio de parella, en un home/dona que, en un moment i per cinrcunstancies, vos aplegareu a enamorar, pero que des de ya fa molt de temps vos ha perdut completament el respecte?

¿Continuarieu bavejant per i adorant ad eixa parella que vos envia a netejar l’excusat de la casa mentres en l’habitacio de dalt se gita en 3 veïns/veïnes de la comunitat (vascs, catalans, gallecs)?

¿I si despres de soportar tantes humillacions, de mantindre-li volgudes i volguts posant diners de la vostra bojaca, no havent poc encara, crida al veï mes polit de la finca (catalans) per a que vos vaja sodomisant poquet a poquet, nit a nit fins que vos deixe prenyats de catalanitat?

¿Continuarieu oferint-li noves glories?  ¿Si? En eixe cas, pense que a mes d’u una visita al psicolec  o al terapeuta de familia no li vindria mal.

Be, yo fa temps que vaig deixar ad eixa parella, i ara en tinc una atra que me vol,  que me fa sentir ma propia identitat, que me respecta, que m’enaltix i que vol lo millor per a mi.


El meu amor i la meua patria es i sera LA NACIO VALENCIANA. Esta, si “fins que la mort mos separe”.

VALENCIÀ I CATALA ¿ IDIOMES DIFERENTS ?


AUTOR: JUAN ROMERO

(Nomes versio en Valencià · Solo versión en Valenciano)


 El passat 16 de setembre, el diari Levante publicava que, en l´entrevista mantinguda entre Zapatero i Carod-Rovira en La Moncloa, este ultim personage li havia regalat al primer “las traducciones de un extracto de la Constitución europea al catalán y al valenciano para que constatara las escasas diferencias existentes entre ambas”. Llamentablement ham de dir que, en este cas, Carod te rao. M´explique. Les dos traduccions apenes es diferencien en res perque usen la mateixa normativa: la de l´IEC. Pero tambe es veritat que si la traduccio al valencià l´haguera fet la RACV estariem practicament igual, sense apenes diferencies entre les dos traduccions.

 En efecte, convide a qui lligga est articul a que contraste les diferencies entre un text escrit en “normalitzat” i un atre en les actuals normes de la RACV. Amargament podra comprovar que apenes es diferencien en res. Per tant, ¿com podem dir mosatros que el valencià i el catala son idiomes diferents si no es diferencien (per escrit) en casi res?. Esta una de les flagrants contradiccions que desde fa molts anys requerix corregirse si no volem pedre els nostres arguments i fer el ridicul alla aon anem.

 Anem a vore. Està molt clar que el valencià i el catala son idiomes diferents. El problema es que les actuals Normes d´El Puig (o de la RACV) no arrepleguen decididament la realitat de la Llengua Valenciana desde el punt de vista ortografic, morfologic i lexic valencià. Estan massa prop de la normativa catalanista i massa llunt de l´autentica Llengua Valenciana, la que parla el Poble Valencià, que es la que realment es diferencia del catala.

 Hasda els temps de Pompeu Fabra (sigle XX), mai s´han escrit els guionets enclitics en Llengua Valenciana. Estos guionets fabrians, ademes d´eliminar una particularitat que mos diferencia del catala, complica moltissim l´escritura de la llengua ¿no es mes facil i mes valencià escriure ‘tornameu’ que escriure ‘torna-m´ho’?, ¿per qué ham d´utilisar la complicà ortografia catalana pera escriure en valencià?.

 Hasda els temps de Fabra, la preposicio valenciana per excelencia es ‘pera’, i no ‘per a’ que es com s´escriu en catala. Convide als llectors a que heu comproven en la lliteratura valenciana que va desde el sigle XV hasda principis del sigle XX, i voran quina es la forma general. ¿Per qué ham d´anar a parar a la forma catalana ‘per a’?, ¿pera llimar diferencies entre els dos idiomes?, ¿acas no es eixa l´estrategia catalanista?.

 Ya els bons diccionaris valencians i la lliteratura valenciana del sigle XIX escrivien sense les coentissimes /d/ intervocaliques finals en les terminacions -ada, -ades, -ador, -adora, -adors, -adores, -adet, -adeta, -adets, -adetes. Els valencians diguem ‘vesprà’ no ‘vesprada’, ‘llauraor’ no ‘llaurador’, ‘albaes’ no ‘albades’, ‘picaeta’ no ‘picadeta’. Ademes de la coentor, escriure estes /d/ intervocaliques supon llimar les diferencies reals entre el valencià i el catala, i pegar un jagant pas arrere en la codificacio de la Llengua Valenciana; pas acertat que ya pegaren els nostres estudiosos del sigle XIX al suprimir estes /d/ intervocaliques, pero pas errat i incomprensible que en el sigle XXI hajam de seguir en esta immundicia morfologica que a soles es conserva actualment en el catala.

 ¿Com podem dir que lo correcte en valencià es ‘atre’ i no ‘altre’, sense eixa consonant interior, i al mateix temps dir que es incorrecte escriure les formes valencianes vives ‘abre’, ‘pedre’, ‘dinés’, ‘dimats’, i que lo correcte son les estranyes formes ‘arbre’, ‘perdre’, ‘diners’, ‘dimarts’ i que, ademes, coincidixen en el catala?. Mosatros mateixa mos tirem terra als ulls.

 Per motius d´espai no puc estendrem molt, aixina que a soles posare un eixemple mes. En la web de la Seccio de Llengua i Lliteratura de la RACV es diu que la forma general en valencià (i per tant, estandar) es ‘nosatres’, mentres que la forma dialectal es ‘mosatros’. Aço es un dels desproposits mes inadmissibles. En sap mal diro aixina, pero es una mentira com una casa. La ridicula i coenta forma ‘nosatres’ NO EXISTIX en Llengua Valenciana; a soles es conserva en certes comarques de Barcelona i Lleida (mes d´una vegà s´ha escoltat pronunciar ‘nosatres’ a J. Pujol). Per atra part, la valencianissima i genuina forma ‘mosatros’ ya es documenta lliterariament en el sigle XVIII, apareix en els diccionaris i en la lliteratura valenciana del sigle XIX, es la forma general viva actual en practicament tot lo Reine de Valencia, i ademes mos diferencia del catala. ¿Per qué ham de seguir escrivint coma borreguets l´estranya forma ‘nosatres’?, ¿pera llimar diferencies entre el valencià i el catala?

 Desde fa molts anys, molts valencianistes vinguem reivindicant la revisio de la normativa valencianista de referencia per tal d´acostarla a la realitat de la Llengua Valenciana. En 1985, l´eminent filolec, el pare Guinot, en el llibre ‘Raons d´Identitat’ ya dia “lo primer en que es deu contar pera l´elaboracio de la llengua lliteraria valenciana es en el llenguage viu del poble. El poble es l´amo de la llengua: la llengua es seua, i la gramatica deu estar al seu servici. No ve la llengua de la gramatica, sino la gramatica de la llengua, no està l´ortografia per damunt del llenguage, sino al seu servici”; en 1993, el gran investigaor del lexic genuinament valencià (que ya es hora de que es tinguen en conter les seues investigacions), Ricardo Garcia Moya, dia en el seu magnific llibre sobre la Real Senyera que li haguera agradat escriurel en idioma valencià pero aixo haguera supost polemica inclus entre valencianistes, aixina que s´esperaria a que confiarem en mosatros mateixa i no tinguerem complexos d´usar el lexic autocton; en 1999, el valent Palleter del sigle XXI, Juan Garcia Sentandreu, dia en el seu revelaor llibre sobre el pacte de la llengua que per fidelitat a les normes de la RACV l´escrivia en dites normes, “en el be entes de que, segons el manifest del Nou Valencianisme, es fa urgent una actualisacio d´elles adequantles a l´evolucio de l´autentic parlar popular valencià”; quatre anys mes tart, en 2003, les conclusions del II Congres de la Llengua Valenciana apuntaven en la mateixa direccio, es dir, la d´acostar la normativa al parlar popular i maximisar les diferencies i minimisar els pareguts en relacio al catala, que es lo que recomana la Sociollingüistica en el cas de que una llengua estiga amenaçà d´absorcio per una atra.

 Per desgracia, el sector dominant de la Seccio de Llengua de la RACV no te en conter estes reivindicacions i recomanacions de millores necessaries ans de que la confusio acabe canviant el parlar del Poble Valencià en les proximes generacions i el valencià acabe engolit pel catala. Pel contrari, no s´heu ha pensat dos voltes a l´hora de mampendre el cami contrari que s´acosta al catala, com es l´introduccio d´una accentuacio grafica ‘a la catalana’.

 L´unica entitat seria, honrà i de contrastat rigor cientific (ahi està la prestigiosa Revista de Filologia Valenciana que edita desde fa anys i distribuix en les universitats mes importants del mon, ademes de numerosos llibres sobre la Llengua Valenciana) que ha mostrat la seua predisposicio a pegar el pas acertat d´acostar la normativa a l´autentica Llengua Valenciana, la que parla el Poble Valencià, es la Societat de Filologia Valenciana. La seua proposta de revisio normativa es la que poden vore aplicà en este mateix articul que estan llegint vostes. Segur que si traduirem la Constitucio europea seguint estes normes s´apreciarien molt millor les diferencies reals entre l´idioma valencià i el catala. A mosatros, als bons valencianistes, mos toca no fermos mes els ingenus i obrar en conseqüencia, coherencia i dignitat.





 
  


VALENCIÀ I ANDALUS: EL JOC DE LES 7 DIFERENCIES


Autor: Ferrer

Molt a sovint, en un alarde d’ignorancia, de manipulacio o d’abdos coses, es soste la següent tesis: “el Valencià es la mateixa llengua que el catala, considerar el Valencià com una llengua distinta de la catalana sería com si considerarem a l’andalus un idioma distint del castellà”. Pero ¿realment es aixina? ¿Els casos del Valencià i de l’andalus son identics? Al llector li proponc un joc, els de les 7 diferencies; a vore si pot trobar-les.
1)       La societat andalusa considera que l’andalus i l’espanyol son la mateixa llengua. La societat valenciana afirma que Valencià i catala son dos idiomes distints (concretament, el 70% dels valencians segons el CIS de 2004).
2)      

2) Parlant de lliteratura, Andalucia no ha tengut mai un Sigle d’Or. Valencia va tindre el primer Sigle d’Or de totes les llengües neollatines –el sigle XV-, sigles abans de que naixquera Catalunya. Es ben significatiu aixo.
3)      

3) Els escritors andalusos sempre han afirmat escriure en espanyol o castella. Per contra, cap autor del Segle d’Or afirmà MAI escriure en catala o que el Valencià i el catala foren la mateixa llengua. Torne a repetir-ho: CAP.

4) En Andalucia no hi ha textos seculars d’autors andalusos que diferencien entre andalus i castellà. Pero en Valencia sí existixen. De fet, Fra Antoni Canals, en 1395 afirmà: “(...) el tret de lati en nostra vulgada lengua materna valenciana, exi breu com he pogut, jatse sia que altres lagen tret en lengua catalana”. Mes claret aigua ¿no?

5) En Andalucia sempre s’ha utilisat la denominacio “espanyol o castellà” per a referir-se a la seua llengua. I en l’actualitat -llevat de casos excepcionals- ningu contradiu eixa nomenclatura. En Valencia tota la vida s’ha afirmat parlar en Valencià, i nomes des de temps historics recents hi ha un intent de dir-li catala a la llengua dels valencians, concretament des del naiximent del nacionalisme expansioniste catala, datat a finals del sigle XIX.
4)      
6) Andalucia no existia abans que Espanya. Per contra, Valencia existia sigles abans del naiximent de Catalunya. Ho dic mes que res perque els llocs geografics son els que otorguen el nom a un idioma ¿vitat que si?

7) No hi ha autors espanyols (significatius) que reconeguen l’andalus com idioma distint del castellà. Pero sí hi ha de catalans que admeten que Valencià i catala no son la mateixa llengua: Pompeu Fabra, Antoni Badia Margarit, Antoni Rubió i Lluch, Manuel Montoliu, Francesc Carreras i Candi, Francesc Pi i Margall, etc.

5)      
CONCLUSIO: Sense eixir de la Peninsula, trobem tambe el cas del gallec i el portugues, dos llengües besones que s’entenen entre si i que oficialment son dos idiomes independents. En eixe model es en el que de veritat encaixa el cas valencià-catala (i no en el cas andalus-castellà com torticerament volen fer creure). Pero clar, si el Valencià es compara en el gallec (i no en l’andalus com volen) tota la pseudociencia catalanufa se vindria abaix.

VALENCIA EN L'IMPERI.


L'etapa Virreinal
Al segle XVI Valencia va perdre la posició hegemonica que havia tingut a la centuria anterior. El descobriment d'America va canviar els eixos de la política internacional i l'arribada massiva d'argent india va transformar l'escala de les coses. Valencia va quedar com a capital regional d'un comerç que majorment ja no es negocia a la seua llonja.

L'entrada de Valencia en l'època moderna va estar marcada per un fet traumatic: la revolta de les Germanies, una verdadera guerra civil que va enfrontar la societat valenciana: d'una part, els artesans i llauradors, el baix clero i alguns membres de la chicoteta burgesia, i davant la noblesa i l'alt clero -en els seus vassalls moriscs- i la burgesia benestant. Despres d'una primera etapa (1519-1520) en què la Germania es va fer en el control de la ciutat i va establir encertades mesures de govern, el proces es va radicalitzar. Les tropes agermanades van aconseguir en un principi algunes victòries militars, però finalment van ser derrotades i els seus líders passats per les armes, de manera que hi hague una severa repressio.



VALENCIA EN LA CORONA D’ARAGO

 

Per: Xavier Marí

Si be els pobles no ne tenen un naiximent com les persones, en un moment determinat, si que hi ha moments en l’evolucio de la seua historia que determinen i marquen, en certa mida, les caracteristiques externes, els limits geografics.

El Poble Valencià en els seus limits ben poc s’ha diferenciat d’aquell que sorgi de la restauracio al mon cristia migeval, dominat hasda la gesta de Jaume I, i al llarc de cinc sigles pels araps.

Gesta, la creacio d’un Regne independent, que mos ha relatat escassament i sense importancia alguna de l’historiografia oficial.

I, el punt de coincidencia està en reconeixer per les dos tendencies la creacio d’un regne independent per Jaume I, Regne al qui li va conferir l’estructura juridic-politica que el convertia en un estat sense atra relacio en els restants pobles de la seua corona, que la de la seua persona. La llegislacio que li conferi al nou regne, els Furs, els va jurar i va establir l’obligacio de jurar-los pels seus successors dins del primer mes del seu regnat i en la Ciutat de Valencia.

I per a proporcionar i mantindre eixa independencia, inclus respecte de les decisions del propi rei, es constituixen les Corts Valencianes, en les quals estaven representats els braços eclesiastic, de la noblea, o militar i el corresponent a les ciutats i Viles reals, aquelles que no depenien de cap senyor, sino del propi rei, i que aplegaren a ser mes trenta.

El carácter llegislatiu de les Corts Valencianes conferien a les disposicions adoptaes el caracter particular de ser “paccionaes”, es dir,  eren uns “contractes” entre la persona del rei i les Corts representants del poble valencià, contractes que ne tenien caracter irrevocable. Eixa caracteristica impossibilitava l’absolutisme real.
Cal recordar l’obligatorietat d’assistencia a les Corts, en persona o per procuraor en cas de no tindre un impediment que justificara legalment la seua absencia. Cas contraris eren declarats contumaços, que no complien en la seua obligacio; no obstant quedaven obligats als acorts.

El proposit de les Corts era el “be comu i utilitat puiblica”. Les Corts Valencianes adquirixen gran prestigi i inclus arriven a identificar-.se en lo Regne, lo qual constituix un extraordinari soport en l’organisacio politica i administrativa valenciana.

Ya apuntava ades com en esta epoca no calien els valencianistes, senzillament bastava ser valencià per aixo a soles destacare de tota esta gloriosa etapa, l’actitut del braç popular que s’oposà a les pretensions dels nobles que no volien que regiren en Valencia atres Furs que els d’Arago. Eixa pretensio fon rebujà en les Corts de 1330, reafirmant-se el dret valencià.

Tal volta u dels fets que deixa ben clar l’obligacio de sentir-se valencià i actuar com a tal, defenent la llegislacio que mos conferia la llibertat nacional com a poble, siga el protagonisat per Francesc de Vinatea (finals de 1332 o primeries de 1333) a l’encapçalar la protesta davant el Rei per les donacions fetes de ciutats i viles reals al fill de la seua dona.

Anfos “el Benigne” accedi a les peticions de la seua dona, la castellana Leonor, de donar-li al fill d’esta varies ciutats reals. El veïns del pobles afectats acodiren al cap del Regne, Valencia, per a que els ajudara contra l’injusticia que anava contra els Fursa. Els jurats no desosiren als afectats i despres d’adoptar anar contra les donacions realisaes, fon Francesc de Vinatea qui prengue la determinacio de dirigir-se al Rei.

Jurats i Consellers es presentaren davant del rei i segons P. Abarca va dir Vinatea:

“Senyor: les donacions de Xativa, Alzira, Morvedre, Morella, Borriana i Castello han paregut tan desorbitaes i desordenaes que la nostra Ciutat i tots els pobles del Regne es desconsolen de que vostra persona real les haja decretat, i s’irriten de que vostres consellers els hagen permitit o procurat com si la Republica ho sustentase, honrase i obeira per a ser els nostres primers i mes encarnisats enemics, o com si poguera cridar-se servici vostre lo que es roina dels regnes que vos donen lo nom i magestat de rei. En els quals, per la vostra naturalea no sou mes que u dels demes homens, i pel vostre ofici, que Due posà en la vostra persona, sois el cap, el cor i l’anima de tots; aixi, no poder voler una atra cosa que siga en contra d’ells, puix com home no seu sobre mosatros i com a rei seu por mosatros i per a mosatros. Fundats puix en esta santa veritat, vos diguem que no permitirem l’excces d’estes mercets, que son el desfet i el perill d’este Regne, la divisio de la Corona d’Arago i el quebrantament dels millors furs, per els quals advertim a vostra real benignitat que estem prontes a morir i pensarem en açó en serviros a Vos i a Deu. Mes sapien els vostres consellers que si yo i els meus companyers moriren i patixqueren aci per esta justa llibertat, cap de quants estan en el palau, menys les persones reals, escaparien de ser degollats, a mans de la justa vengaja dels nostres ciutadans”.

Segons la cronica, el rei es dirigi a la regina dient-li: “Ah, regina ¿Aço volies vos escoltar?”, a lo qual tota airà va respondre: “Senyor, no consentiria el Rei N’Anfos de Castella, germa nostre, que ell no els degollase a tots”. El rei li tornà a dir: “Regina, regina, el nostre poble es franc e no es aixi subjugat com es el poble de Castella, car ells tenen a Nos com a Senyor e Nos ad ells com a bons vassalls e companyons”.

Alçant-se, revocà totes les donacions fetes.

L’historiaor Perales comenta despres de resenyar el fet: “Aixi defenien nostres antics jurats la llibertat de Valencia, sense que el arredase el risc que corrien els seus caps al inclinar-les davant del tro per a deixar escoltar la robustea de la seua veu en tots els ambits del regne defendit per ells, contra lo que pareixien fallos irrevocables dels monarques. Aixi recordaven freqüentment als sobirans que el soli que ocupaven  estava assentat damunt del pedestal dels pobles, a quina deuria proteccio i justicia en lloc d’esquilmar-lis en onerosos tributs i vejacions. Aixi eren volguts i respectats els magistrats municipals, i adquiriren tan gran i llegitim ascendent sobre els habitants de la ciutat, que apenes si els decrets i les ordens dels monarques tenien suficient força de llei com no es trovasen aprovats pels jurats. En tant resoltes i prudents i dignisimes autoritats, qui primer blaso eren l’honradea i el patriotisme, es compren que Valencia prosperara en tan poc de temps, colocant-se per sa industria i lo seu comerç quasi al nivell de les cultes i opulentes nacions europees, siguent lo Regne de Valencia u dels mes renombrats de la Corona d’Arago”.

Per a finalisar en el fet que resenyem i al mateix temps esta epoca de Valencia transcriurè estes paraules de Salvador Carreres Zacares:

“¿Com pogue realisar este glorios fet un conseller? Solament el carácter especial de la nostra llegislacio que animava l’institucio dels jurats i del Consell de la Ciutat de Valencia, ho feu possible”.

Vinatea fon l’heroe com hi haguera pogut ser un atre; lo que li donava força era lo seu carrec, puix, si s’escorcolla la nostra historia, si s’estudia l’actuacio d’estos magistrats municipals, tan dignes com els d’atres pobles, sense reconeixer superioritat a ningu, trobarem molts fets que a pesar de no ser tan coneguts com este, demostren l’esperit de llibertat i independencia de que estaven posseits; eren els jurats i els consellers molt partidaris de la realea, mes quan els actes reals lesionaven els nostres Furs i privilegis feen lo mateix que va fer Vinatea, sense atemorisar-los el poder real”.


VALENCIÀ DE ELIG. LLENGUA MATERNA. LLENGUA DE ES ANTEPASSATS ILICITANS

 



La llengua Valenciana de Elig es la "llengua materna" de es ilicitans que durant sigles la han utilisat de manera primordial y quotidiana.
Se trata de un Valencià en caracteristiques propies y deferenciàes respecte a atres Valencians parlats en atres puestos de la Comunitat Valenciana.
Estes diferencies y senyes particulars han aplegat a ser interpretàes per algunes persones com malformacions del "correcte" Valencià; algo que ha donat peu a desafortunàes expresions del tipo: "en Elig se parla "mal" el Valencià" o paregúes.
Si be hay casos en es que axó podria ser cert, degut al fort proces de sustitució y corrupció llingüistica que està patint el Valencià autocton de Elig en es ultims decades, no es menos cert que en moltes ocasions lo que realment se està apuntant com "mal parlat" son senyes propies de la particular manera de parlar ilicitana, que son el resultat de una evolució llingüistica centenaria y que tenen una llarga tradició escrita o parlà en Elig.
Ademes, hay moltes senyes que manté el Valencià de Elig que son formes tradicionals y antigües del parlar valencià, es quals se han perdut en atres puestos de la Comunidat Valenciana.

Per desgracia, no tot el mon "ilustrat" compartix la matexa sensibilitat y criteri. Desde fa uns anys estem veent com desde diferents administracions y institucions culturals y educatives valencianes traten de imposar a la llengua Valenciana una norma unificaora artificiosa de caracter catalanista, que no se correspon en la pluralitat llingüistica valenciana y que obeíx mes a motius purament politics que a la realitat llingüistica de la societat valenciana.
Diéntlo de un atra manera: pretenen que la gent "parle" ajustantse a unes normes catalanistes, que no tenen res que vore en la manera de parlar propia valenciana, en conte de desarrollar unes normes que se ajusten a la manera natural y tradicional de parlar de es valencians.
Evidentement, si "mestres" y "professors" mos diuen a es "no ilustrats", una volta y un atra, que estem parlant "mal" el Valencià y que tenim que apendre el Valencià "cult" y "correcte", hay moltes probabilitats de que desarrollem un sentiment de culpa y inferioritat davant del suposat "analfabetisme parlat" de mosatros y que presionats per el insistent y repetitiu mensaje de conseguir exa teorica "purea" del idioma, acabem abandonant la llengua materna de mosatros a favor de una atra forastera.
Dita sustitució llingüistica anti-natura podria ilustràse dient que seria com si a algú se li diguera que te que canviar a sa mare per una dona forastera y desconegúa que mai li ha cuidat y que mai se ha preocupat de ell.

Per tant, en conte de avergonyímos per parlar el particular Valencià de Elig y sustituir es seues formes autoctones per atres estranyes o forasteres, hauríem de sentímos orgullosos de tindre, usar y potenciar una llengua Valenciana en senyes propies y particulars que son la essencia intima de la identitat de es ilicitans.




"Perill de desaparició del Valencià de Elig".
El Valencià de Elig, variant de la llengua valenciana usà per es ilicitans al menos desde la Edat Mija y que ha aplegat a la actualitat, se troba en estos moments en una situació de molta precarietat y gran perill de desaparició.
Son diferents es factors que afecten negativament al manteniment y pervivencia de la llengua valenciana de Elig. Principalment se podrien concretar en dos: la colonisació que desde antiu està fent el idioma castellà y , mes recentment, la sustitució de formes llingüistiques propies valencianes per atres catalanes que son estranyes al Valencià.
1) La colonisació del idioma castellà.
La expansió y colonisació del castellà sobre la llengua ilicitana (igual que sobre es demes llengües minoritaries de Espanya), es un fet historic, ben conegut, pero no per axó menos perjudicial y present.
Encara no fa molt de temps que Elig era una ciutat, per no dir "poble", en un numero de habitants reduit, la majoria de ells de families ilicitanes "de tota la vida", que utilisaven el Valencià com a llengua primordial y quotidiana.
No va ser hasta es anys 60-70 del sigle XX quan Elig començà a crexer demograficament a un ritme vertiginos producte de la inmigració de espanyols de llocs castellà-parlants que venien a la ciutat buscant un puesto de treball dins de la industria sabatera que se estava desarrollant en Elig.
Com a conseqüencia de este "implant" de població castellà-parlant, fet en un espai molt breu de temps y en cantitats molt altes (en comparació al numero de habitants naturals de Elig), se propicià el canvi del habit llingüistic tradicional ilicità, o siga, de parlar habitualment en Valencià, se passà a fé-ho en castellà.
Se hauria de dir que a tot axó va contribuir, y encara continua fent-ho en gran manera, la actitut discriminaóra, inconscient o no, de molts de estos castellà-parlants de cara al idioma propi de es ilicitans. La falta de sensibilitat de cara a la llengua parlà per es ilicitans per part de estos forasters se ha vist moltes voltes manifesta en frases dirigíes a es valencià-parlants del estil: "¡ Habla en cristiano !", lo que demostra el grau de intolerancia que algunes de estes persones tenen per la cultura y senyes de identitat diferenciàes de la societat ilicitana.
Poc a poc, tot este tipo de frases, carregàes de mensages subliminals despectius a la llengua de mosatros, han desarrollat en es ilicitans una molt baxa autoestima de cara a la seua llengua materna Valenciana, induíntmos a vórela com una llengua de categoria inferior a la castellana o de "paletos" y provocant en mosatros inclus la vergonya de fer us de ella.
2) La sustitució del Valencià a favor del català.
Part de la problematica en el castellà, anteriorment cità, va tindre com a causa la falta de un marc politic que afavoríra el us, protecció y foment de la llengua valenciana.
El anterior regim politic no reconexia oficialment atra llengua mes que la castellana, per lo que el proces educatiu, cultural y administratiu sempre se fea forçosament en castellà. Astó donaba peu a una concepció "monollingüista" del estat espanyol per part de es castellà-parlants "unicistes". Es quals sempre se havien caracterisat per no tindre moltes ganes de reconextre y aceptar una atra cosa que no fora una Espanya en la que se parlàra unica y exclusivament en castellà.
En el canvi de regim politic la llengua Valenciana pasà a ser reconeguda com a llengua oficial de la Comunitat Valenciana y , en teoria, se va posar en marcha el proces de recuperació del Valencià.
No obstant, decisions institucionals desafortunàes, a on obscurs interesos politics han privat mes que la propia realitat llingüistica valenciana, han fet que, lo que haguera pogut ser una oportunitat pa arreglar la situació de precarietat de la llengua Valenciana, se haiga convertit en un solapat intent de introducció del idioma català en es terres y llengua de es valencians. Algo que, en conte de ser positiu, "contaminaria" y desnaturalisaria el parlar de es valencians y podria posar el punt y final a la verdadera Llengua Valenciana.

Si som realistes vorem que el castellà mos ha colonisat a lo llarc de es sigles y no mos ha fet pedre la llengua valenciana. En tot cas el resultat ha segut que es valencians havem aplegat a ser bilingües, cosa que inclus mos pot ser de profit, ya que se trata de una riquea cultural que no tot el mon posseix. y si be el Valencià esta desprestigiat de cara al castellà y possiblement "contaminat" per éste, conseguir lo contrari y recuperar la seua "purea" no hauria de ser una empresa excessivament complicada savent potenciar es valors propis y verdaders del poble valencià.
En canvi, la introducció del català en la llengua valenciana pot resultar a la curta molt mes perniciosa y nefasta pal Valencià que la ocasionà per el castellà en tots es sigles que porta influenciànmos.

Degut al relatiu paregut llingüistic que presenta el idioma català en el Valencià, cosa que se dona en menor grau entre el castellà y el Valencià, una persona valenciana al que el sistema educatiu la haiga "instruit" en base al unitarisme llingüistic catalanista, o siga, introduint paraules y expressions catalanes forasteres, no sabrà diferenciar en claritat si paraules o frases que utilisa son verdaderament valencianes o si pertenexen a un català foraster implantat en el seu llenguaje despres de hores y hores de adoctrinament escolar.
El resultat final podria ser que la gent no parlàra ni Valencià, ni català, sino una mescla artificiosa de es dos llengues que, evidentment, no seria el Valencia verdader de mosatros.

Aclarínt-ho una volta mes, mentras que el contacte del castellà en el Valencià produix bilingüisme, el contacte del català en el Valencià lo que produix es un hibrit que no es ni una llengua ni atra y que acabaria desnaturalisant y destruint el verdader Valencià.
CONCLUSIÓ
Tenint en conte el greu perill de desaparexer que patix la llengua Valenciana, nomes cap pendre consciencia de que el seu us en el major numero de situacions possibles y la seua transmissió a es generacions mes jovens (pa que de la matexa manera la continuen utilisant y estenent), son aspectes primordials si desigem que la particular manera de parlar ilicitana no acabe sent una reliquia de la historia.
Per axó, també es precis que mos sintam orgullosos de esta particular llengua Valenciana que tenim y no dexàmos influir, ni per aquells que pretenen imposàmos un castellà arrogant y excloent, ni per es que en ares de una falsa "purea" pretenen clavàmos formes de parlar catalanes estranyes a la tradició y historia llingüistica ilicitana.








"Consells pa protegir y potenciar el Valencià de Elig".

Una llengua desaparex quan la gent dexa de parlàla.
En el cas de mosatros se han dit un parell de raons principals que afecten negativament al Valencià de Elig.
La primera es el proces de sustitució del Valencià per el castellà que se està fent, principalment per la presió social que se deriva del gran numero de inmigrants castellà-parlants que han vengut a viure a Elig, en comparació a la minoria de Valencià-parlants autoctons de Elig.
La segona es la desnaturalisació que el Valencià ve patint per part de alguns sectors del sistema educatiu, que fomenten el estudi de un Valencià catalanisat que no se correspon en el parlar natural y tradicional de es valencians.

Si la gent valencià-parlant de Elig no parla a es seus fills desde menuets en el Valencià de aquí (pa que hu aprenguen de manera natural y sense esforç), entonces estarem "trencant la caena" o continuitat del parlar ilicità en tota la descendencia siguient; es quals se ensenyaràn a parlar nomes en castellà, perdent pa sempre la seua llengua materna, llegat historic y essencia intima de es raïls ilicitanes.
No servirà de res que mes tart aprenguen un Valencià catalanisat en la escola, perque axó, en conte de servir pa recuperar la verdadera llengua valenciana, lo unic que faría sería acabar de rematar el autentic Valencià de aquí al sustituílo per una llengua estranya y forastera, diferent a la que sempre havem parlat la gent de Elig.

Per tant es precis afrontar el problema de precarietat en el que se troba el Valencià de Elig y de manera conscient y decidía aplicar una serie de pautes que afavorixquen la pervivencia de la llengua de tots mosatros. Encara que fent axó puguerem resultar chocants pa alguns y que mes que paraules de anim pot ser que trovàrem burla y incomprensió inclus en persones proximes a mosatros.
Sugerencies pa evitar la desaparició del Valencià:
1) El Valencià es una llengua en es matexos valors que qualquier atra.
Tenim que dexar de pensar que el Valencià es una llengua "inferior" o de menor categoria que atres (incluint aquí tant al castellà, al català o al inglés). Ninguna llengua es millor, ni pijor que atra. Normalment este tipo de valoracions despectives venen per part de una cultura colonisadora que vol imposar la seua llengua y costums a un atra cultura que està dominà per la primera.
2) Abandonar el prejui de que el Valencià de Elig es un Valencià mal parlat.
Es facil vore com algunes paraules, expresions o formes de parlar que utilisem es ilicitans son diferents a atres que mos volen imposar com a "verdaderes" valencianes. En general, estes formes particulars ilicitanes llunt de ser elements "impurs" de la llengua, son el resultat de una evolució particular de la llengua valenciana en Elig, diferent a la que ésta ha patit en atres puestos de la Comunitat Valenciana.

No resulta gens estrany que el Valencià de Elig faça servir paraules aragoneses o castellanes, ya que algunes de estes (no totes), es portaren es poblaors aragonesos, navarros o castellans que vingueren a Elig en la Edat Mija y de es quals molts ilicitans també son descendents. La idea de que les terres valencianes foren repoblàes nomes per catalans es un mite y falsetat historica estesa hui en dia per aquells que volen catalanisàmos.
3) No tindre vergonya de parlar en Valencià en llocs publics o en gent desconegúa.
Es molt possible que persones en es que tingam que començar una conversació sapien parlar també en Valencià (encara que mosatros no hu sapiam). Si comencem la conversació en Valencià obrirem la possibilitat a que esta se faça en llengua valenciana y no pedrem res ya que sempre tindrem la opció de utilisar el castellà en el cas de que el interlocutor no se expresse en Valencià.
4) Començar poc a poc, en frases curtes y escoltant mes que parlant.
En es casos en es que no se tinga ningun habit de parlar en Valencià, sempre se pot comensar dient frases curtes, de manera informal, inclus en conversacions a on el idioma predominant siga el castellà. Poc a poc y segons se guanye confiança y es coneguts se vagen habituant a esta nova actitut llingüistica per part de mosatros, se podrà anar incrementant el us de la llengua valenciana en aquells que mos puguen correspondre.
De igual manera es molt aconsellable intentar mantindre conversacions en el Valencià de Elig en gent que sapiam fa us de ell habitualment; escoltant mes que parlant en cas de que no tingam molta soltura per parlàlo. Tambe es aconsellable intentar "descobrir", apendre y utilisar aquelles paraules o expresions ilicitanes mes "genuines" que puguen estar sent desplaçàes per "castellanismes" de us recent.

Molts de es que parlen en castellà son de families valencià-parlants "de tota la vida" a es que, per desgracia, se es ha parlat desde menuts en castellà. Es molt recomanable cambiàse uno matex el habit llingüistic y començar a parlar en Valencià en tots aquells familiars (tios, cosins, etc...) que se expresen en este idioma. Al principi pot ser que done un poquet de vergonya y que haiga una mica de confusió per part de tots. Pero en un parell de ocasions o tres que se parle en ells en Valencià la cosa cambiarà y dexarà de ser chocant y rara.
Haurà qui mos pregunte a qué ve este canvi de actitud. Contestar que hui en dia parlar en Valencià es bo pa trobar un puesto de treball es una manera rapida de ixir al pas sense donar moltes explicacions a gent que pot ser no entenguen atre tipo de raons mes personals.
5) No parlar en castellà si se pot parlar en Valencià.
En conversacions a on se mesclen valencià-parlants en atres que nomes parlen en castellà, pero que entenguen el Valencià, es positiu continuar parlant en Valencià en aquells que també hu parlen, cambiant nomes a castellà quan tingam que dirigimos a aquells que nomes parlen en castellà.
Es desijable evitar que tota la conversació derive al castellà y siga monopolisà per este idioma.
6) Indicar a es fills lo que es Valencià de Elig y lo que no hu es.
Es molt important indicar a es fills quines paraules o expresions no son del Valencià de Elig y hu son del català o del Valencià catalanisat que alguns sectors educatius promouen.
Es aconsellable animàlos a que no facen uso de exes "catalanisacions" en el seu parlar cotidià, lo que afavorirà la pervivencia del particular y verdader parlar ilicità.
7) Parlar a es fills sempre en Valencià.
Hay que concienciàse de que se te que parlar a es fills en Valencià desde el mateix dia del seu naximent. Se ha demostrat que en es primers mesos de vida de es chiquets, estos aprenen a reconextre la sonoritat particular del idioma en el que se es parla (fonemes), al matex temps que desarrollen també es estructures mentals necessaries pa apendre de manera facil y fluida el idioma en questió.

Se pot donar el cas de que en el matrimoni nomes uno de ells tinga soltura o coneximents pa parlar en Valencià. En exe cas hauria de plantejàse la opció, mes comú de lo que se pensa, de parlàle uno en Valencià y el atre en castellà. Es possible que haiga gent que mos diga que el chiquet se farà un embolic, pero axo no es vitat, ya que la experiencia ha demostrat que en estos casos es chiquets aprenen es dos idiomes en tota naturalitat, sabent quino es uno y quino es atre.

Possiblement parlar a es fills en Valencià y inculcar en ells esta matexa idea pa que hu facen en es seus fills, es el assunt principal y mes important pa conseguir que el Valencià de Elig se mantinga víu, passant de una generació a la siguient; algo que ha segut axina a lo llarc de es sigles, gracies al us de la llengua valenciana que van fer tots es antepassats ilicitans.
 


Pa acabar, tornar a dir una volta mes que, nomes PARLANT en el Valencià de Elig y usàntlo en tots es puestos podrem evitar que desaparega. Transmitílo oralment a es generacions siguients pa que éstes facen lo matex, es lo mes important.
Escriure Valencià bax una normativa correcta es desijable, pero escriúrelo sense parlàlo faria que el Valencià aplegara a ser una "llengua morta" com el llatí.
Per tant, PARLAR VALENCIÀ DE ELIG es la millor manera de mantindre viva la llengua materna ilicitana.



"El conflicte llingüistic del Valencià. El desacord normatiu".
En el nom de "Batalla de Valencia" se ha batejat al conflicte que ve enfrontant, en es ultims anys, a dos concepcions radicalment diferents de entendre el orige y caracter de la llengua Valenciana (entre atres assunts). Polemica que dificulta la elaboració de una normativa ortogràfica, gramatical, oral, etc...pa la llengua Valenciana en la que puguen identificàse tots es valencians de manera general y ampla.

Per una part estan es que defenen que el "Valencià" es una llengua independent y separà de qualquier atra; producte de la evolució propia y particular, a lo llarc de es sigles, del llatí vulgar parlat per es hispanorromans que van quear en es terres valencianes conquistàes per es moros.
Evolució a la que se hauria de anyaír també, la influencia que dit romaç valencià tingué de es diferents llengües romanç que parlaven es repoblaors que vingueren quan la reconquista cristiana a es terres valencianes. Aqui hauria de díse que molts de es cristians que aplegaren com repoblaors, no eren sino hispanorromans valencians que anys arrere havien fugit a terres del nort o noroest peninsular y que, per tant, parlaven la matexa llengua que es hispanorromans que se havien queat en terres valencianes de moros.

En la banda contraria se troben aquells que consideren al "Valencià" com una variant del català, introduía totalment per repoblaors catalans que vingueren a terres valencianes en el temps de reconquista. Ya que segons es seus defensors, en exe temps no'n havien hispanorromans valencians que parlaren romanç valencià y perque, segons ells, la gran majoria, per no dir la totalitat de repoblaors que vingueren a Valencia eren catalans.
Esta corrent de opinió afirma que la llengua Valenciana no hauria de quirdàse axina, sino que el seu nom de vitat seria el de "català". De la matexa manera, volen impondre al Valencià es regles ortografiques y gramaticals del català, ademes del seu lexic, paraules, expresions, etc..., en perjui de es que son verdaderament valencianes.

Dins de esta ultima opció se troben algunes institucions catalanes que comulguen en la teoria de que la llengua Valenciana es una variant del català y per tant: "català". En este sentit donen soport de tot tipo a aquells que defenen estes idees, ademes de fer servir es seues influencies politiques dins del govern del estat espanyol pa procurar que no prospere ninguna iniciativa del govern autonomic valencià que fomente la identitat propia y diferencià de la llengua Valenciana, el us exclusiu de es formes valencianes genuines y la defensa del nom "Valencià" com a unica denominació possible pa la llengua de es valencians. En total, de totes aquelles senyes que la separen y fan ben diferent de la llengua catalana.

Un aspecte que té connotacions negatives pal futur y pervivencia de la verdadera Llengua Valenciana es la oficialisació per part de la A.V.L. (Academia Valenciana de la Llengua) de una normativa ortografica catalanisaora que es un calc de la realisà pa la llengua catalana per l'I.E.C. (Institut d'Estudis Catalans) (y que no son les "Normes de Castelló de 1932"). (Punchar aquí pa llegir el articul: "La A.V.L. oficializa ilícitamente una normativa ortográfica catalanizadora (distinta a las Normes de Castelló)").

A dia de escriure estes llinies, tant "Lo Rat Penat", com la "Real Academia de Cultura Valenciana" (R.A.C.V.), se troben fora de la normativa ortografica que oficialisa la A.V.L., defenent la normativa ortografica replegà en es "Normes d'El Puig" per considerar que se ajusta mijor a la realitat llingüistica valenciana.

En relació al controvertit assunt del nom de la llengua, es interesant saber que la denominació de "Valencià" ya aparex documentà molts sigles arrere, tal y com de ell van dexar proba alguns de es mes ilustres y ilustrats autors valencians ("Sigle de Or"), mostra inequivoca de la identitat y personalitat propia y diferencià que desde antiu ya contaba el Valencià respecte a atres llengues de la peninsula.
Esta realitat se replega tant en la actual Constitució Espanyola, com en el Estatut de Autonomia Valencià, a on se usa el nom "Valencià", junt al de "castellà", pa dirigíse a es dos llengues oficials que te la Comunitat Valenciana. (En ningun cas aparex el nom "català", cosa que si replega tant el estatut de Catalunya, com el de es Balears).

Si be en un principi la A.V.L. se manifestava de manera clara y precisa en es seus comunicats respecte a la denominació de "Valencià" com a nom unic de la llengua de es valencians, a partir de es declaracions que aparegueren en el manifest de esta institució del 19-9-2003, es coses han dexat de estar tan clares y , per mig de la ambigüetat, se ha obert la porta a atres "noms possibles" pa la llengua Valenciana (favorint a aquells que volen posali de manera oficial el nom de "català").

- Declaració de la A.V.L. respecte al nom de la llengua Valenciana:

"DECLARACIÓ INSTITUCIONAL DE L’ACADÈMIA VALENCIANA DE LA LLENGUA SOBRE EL NOM I ENTITAT DEL VALENCIÀ I SOBRE LA NORMATIVA OFICIAL VIGENT.

El Ple de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, en la sessió celebrada el dia 19 de desembre del 2003, ha adoptat l’acord següent:
...
PEL QUE FA EL NOM:
a) «El nostre Estatut d’Autonomia denomina "valencià" a la llengua pròpia dels valencians, i per tant este terme ha de ser utilitzat en el marc institucional, SENSE QUE TINGA CARÀCTER EXCLOENT.»
...".

Ans de la anterior declaració, totes es manifestacions de la A.V.L. de cara al nom de la llengua havien segut inequivocament "Valencià", "llengua Valenciana", o semblants. La incorporació de esta declaració ambigua y "oberta" respecte al nom de la llengua Valenciana dexa la porta sense tancar a es postulats procatalanistes; cosa que no fa sino dexar en evidencia que encara continua latent per part de alguns el anim de identificar la llengua Valenciana en la catalana. Perque sino no haguera hagut ninguna necessitat de canviar res de lo que ya teniem legislat, que dexaba ben clar quino era, y es, el nom de la llengua de tots es valencians.

La unificació baix normatives y estandars catalanisadors lo que faria seria desnaturalisar y despersonalisar la llengua Valenciana de tots mosatros, en la finalitat de obtindre una llengua catalana de major pes politic y geografic que puguera afavorir en un futur es pretensions politiques de aquells que defenen uns inventats "Països catalans", en es quals en tota desvergonya han clavat es terres valencianes, que per lo que se veu, gent forastera que no es Valenciana es tenen com si foren seues.


"Sacant a la llum la manipulació pancatalanista".
A continuació se presenten uns texts que traten de donar a conextre y denunciar la manipulació que estan fent catalanistes y pancatalanistes en tots aquells aspectes que conformen la identitat propia y diferencià del poble Valencià (idioma, historia, cultura, politica, etc...).

Manipulació que no te una atra finalitat mes que la de, per mig de la mentira, enganyar a la opinió publica pa que crega que Valencià y català son una matexa cosa, i intentar clavar y subyugar al poble Valencià dintre de uns ficticis i inventats "països catalans" (hui "Eurorregió"), que mai han existit y de es que, obviament, el historic "Reine de Valencia" mai ha segut part.



VALENCIA 1238: MITO Y REALIDAD

 

AUTOR: LEOPOLDO PENYARROJA TORREJON 

(Nomes versio en Castellà · Solo versión en Castellano)



 Es sabido que Jaime I hizo su entrada en la recién conquistada ciudad de Valencia el 9 de octubre de 1238, tras un asedio que duraba desde la Pascua, cuando los nobles convocados habían de presentarse en el lugar de El Puig de Enesa o de "Cebolla" (etimología popular del árabe Yuballa "montículo"), que desde aquellas fechas recibirá el nombre más entrañable de Puig de Santa María.
 La capitulación de la ciudad de Valencia se firmó poco antes en Ruzafa, el día 28 de septiembre de 1238. Zayyan, último gobernador musulmán y nieto del legendario Ben Mardanis, llamado también rey Llop o Lobo por los cronistas cristianos, abandonó con sus incondicionales el alcázar de Valencia el 8 de octubre, según acredita el historiador de origen ondense Ibn al-Abbar, secretario o katib del propio Zayyan y presente en la rendición.

 DIÓCESIS DE VALENCIA
 Pero antes de que el rey pusiera el pie en Valencia ya habían sucedido muchas cosas. Me refiero, entre otras, a los actos de posesión que el obispo Jimeno de Albarracín (que actuaba en nombre del arzobispo de Toledo Rodrigo Jiménez de Rada) y Pere d'Albalat arzobispo de Tarragona, habían realizado en fechas anteriores para dejar constancia de sus derechos sobre las diócesis de Valencia.
 En mayo de 1238 Jimeno había celebrado misa y bautizado en la iglesia de San Vicente Mártir, en el arrabal de Rayosa; él mismo celebró el viernes 1 de octubre la primera misa intramuros de la ciudad, en la iglesia de San Miguel, cantando vísperas, al día siguiente, en la recién cristianizada mezquita mayor o catedral de Santa María.
 Las Actas del Proceso entre ambas archidiócesis (1239-46), ofrecen a los historiadores un apasionante acervo de datos, de capital interés para el conocimiento del proceso de la conquista. Es más, abundan noticias sobre las iglesias mozárabes valencianas (San Vicente Mártir o Santa María, por ejemplo), abiertas aún al culto en vísperas de la conquista de 1238; sobre la conciencia de una diócesis y un obispo valenciano en los reinos limítrofes y sobre los valencianos mismos ("valentini" "illi de Valentía") como expresión de una entidad distinta y anterior a la llegada de las tropas conquistadoras.

 PREEXISTENCIA
Lamentablemente, estas cuestiones, que en un contexto aceptablemente culto, se considerarían esenciales para la recta comprensión de la historia, no forman parte de lo que se discute, se integra y por tanto existe, en el currículo académico de la Enseñanza Secundaria o Universitaria de la Comunidad Valenciana.
 Sin embargo, fechas como la del 9 de octubre, por su brillo conmemorativo, se prestan a simplificar la verdadera historia de la cultura que representan.

 CREACIÓN DEL REINO
Vayamos por partes. Jaime I creaba un Reino jurídicamente nuevo, pero sobre una entidad territorial preexistente y definida. Cuando, estando en Alcañiz, los caballeros Hugo de Fullalquer y Blasco de Alagón sugieren a don Jaime la conquista valenciana, don Blasco caracteriza a Valencia como "la millor terra e la pus bella del mon.. e no ha vui dejus Deu tan delitós llogar com es la ciutat de Valencia "e tot aquell Regne"". Es más, la propia crónica de Jaime I reitera el concepto Regne para referirse a la Valencia no conquistada todavía y Regnum Valentiae llama el tratado de Cazorla en 1179 a nuestro histórico territorio. Algo había pues, y así se percibía antes de la emblemática fecha del 9 de octubre de 1238.
 Y entre lo que había, es decir, lo que existía y no fue traído, hay que citar tres hechos fundamentales: un "perfil histórico propio", bien captado en los reinos cristianos hispánicos; un "cristianismo autóctono" que, además de sostener el culto en distintos templos (de "cristianos que desde siempre allí acudían" y "cristianos allí residentes", "christianis qui pro tempore ibi aderant", "christianis ibidem commorantibus", etc. hablan los códices vaticano, oscense y toledano en 1239), es el único elemento que explica la transmisión de ciertas instituciones propias del derecho valenciano (el "escreix", el "eixovar", o el "any de plor", por ejemplo), desconocidos por el derecho aragonés y catalán; y por último, "un habla románica nativa", en competencia con el árabe dialectal valenciano, pero activa e innovadora a la hora de la conquista.
 Es sorprendente además que la extensión de ese romance nativo coincidiera con los límites territoriales señalados por el propio Jaime I en los Fueros: "Llamamos y queremos que se llame Reino de Valencia lo que comprende desde el río de Ulldecona hasta el término de Biar y desde al mar hasta Albentosa y Santa Cruz (de Moya); y hasta la frontera del término de Requena, que divide el término hasta Castilla".

 NOMBRES ROMANOS
 No es extraño, pues, que, a la llegada de don Jaime, multitud de nombres geográficos del Reino musulmán, de la huerta o de la Ciudad de Valencia fueran, como los de sus pobladores, nombres románicos; que los musulmanes censados en el "Repartiment" valenciano tuvieran nombres tan poco árabes como "Fortuny", "Crespí", "Moreno", Paixarell" o "Abril"; que determinadas puertas de la muralla de Valencia se denominaran, ya antes de la entrada del rey, "de Borrell, de Boatella o de Taulat"; que las alquerías recibieran de labios de la población autóctona los nombres de "Paterna, Materna, Pedralba, Trullar, Serra o Figueroles". O que la nómina de los husun o castillos que vertebraban el reino musulmán en 1238 tuviera denominaciones tan ranciamente románicas como "Montornés, Uxó, Corbera, Carbonera, Rugat, Torres Torres, Morvedre, Monserrat, Cullera o Gallinera".
 Evidentemente, esta lengua no era catalán (anacrónico en una Valencia sin catalanes), sino romance vernacular de la Valencia musulmana; única explicación, en principio, de la emergencia de una lengua valenciana medieval sin conciencias dialectales e individualizada como sistema.

 ENTRAMADO ANTERIOR
 El nuevo Reino de Valencia se construía, pues, sobre un entramado de aportaciones ajustadas a un nuevo proyecto, y en el seno de la unión real conocida como Corona de Aragón: los cristianos mozárabes, integrados por convergencia entre los conquistadores; las minorías judías que, como los anteriores, habían resistido bajo estatuto de tributarios o "dimmiyun" al dominio musulmán; los propios musulmanes vencidos, en su mayoría no emigrados; y la minoría cristiana venida desde otros reinos hispánicos o extrahispánicos.
 Significativamente, cuando en 1239-40 se proclame "la costum" no pesarán en ella ni el derecho aragonés ni el catalán, sino los elementos valencianos autóctonos y el Derecho Romano Justinianeo.

 FECHA DE NACIMIENTO
 Valencia no nacía en 1238. La fecha es importante; y fundamentales alguna de sus consecuencias. Pero Jaime I no encontró sólo arqueología.
 Sin el conjunto de formas vitales y culturales comentadas, la historia y la lengua de Valencia no serían lo que son.



 


UNIVERSITAT SANT VICENT MARTIR, LA PRIMERA FACTORIA D’ ATEUS DE VALENCIA


Autor: Ferrer.
28-6-2004.

“Hem de cremar a tots els cures en una foguera en mig de la plaça!”. “Sí, i violar a les monges!”. “I cremar totes les esglesies o millor encara, reconvertir-les en algo util, com per eixemple biblioteques!”. Estes frases son absolutament reals i no me les invente yo. Perteneixen a universitaris que cursen una carrera en Edetania, la futura Universitat Catolica Sant Vicent Martir. Algo te eixe centro que entres en fe i ixes convertit en Josip Stalin.

Si tots els coleges foren religiosos en la practica, s’ acabaria en el cristianisme en tan sols una generacio. Els tios mes rojos i mes anticlericals i les ties mes putes que conec han eixit de coleges regiosos. Aixo de que “no hi bon comuniste que no haja segut seminariste” es veritat. Per sort, la meua neboda estudia en un colege laic. Millor. De lo contrari igual me la trobaria currant d’ actriu porno en un film el dia menys pensat. I millor que no.

Em relata un amic que estudia magisteri en Edetania que alli hi ha una opressio catolica bestial. “Ens obliguen a assisitir a classe tots els dies, si faltes algun dia li envien una carteta als teus pares, com si tingueres huit anys, t’ obliguen a asistir a la conferencia del cardenal o del retor de torn baix amenaça de suspendre’t en cas de no fer-ho, son una autentica mafia que s’ embojaca tots els diners i no reinvertix en instalacions (...)” -em diu-.

Este jove de qui parle era cristia abans d’ entrar a estudiar en Edetania. Hui es ateu i anticlerical. Es increïble pero despres de tants fracassos encara hi ha gent que no es percata de que la forma d’ expandir el cristianisme no pot ser a base d’ hosties. Mireu si no lo que passa en els instituts. Els professors catalanufos coaccionen als seus alumnes i estos es reboten i es passen a l’ espanyol. Res de lo que entra per imposicio, entra de bon gust mai.

Quaranta anys de nacionalcatolicisme sols han servit per a que hui la mitat de la joventut valenciana siga atea i l’ atra mitat crega en Deu pero no en l’ esglesia. Aixi i tot, seguim en les de sempre. O pijor, puix pareix que ara l’ Universitat Cardenal Herrera CEU tambe pot fer un gir al nacionalcatolicisme. ¿Pero quan deprendrem que l’ evangelisacio s’ aconseguix en bones paraules i un eixemple intachable i no a base de sembrar l’ odi i la por?


¿ UNITAT DE LLENGUA ? NO


AUTOR: JOAN COSTA

 L’unitat s’ha considerat des de ben antic com un atribut metafisic del ser: allo comu a tots els sers per lo que a cada u podem dir que es SER i no més be NO RES. En eixe sentit hi ha una unitat de tots els sers, perque, si no, a uns els diriem ser i a atres no sabriem qué dir-los.

  Ara be, el concepte d’unitat ha plantejat des dels primers origens de la Filosofia la gran dificultat existencial de la pluralitat i diversitat dels sers, perque a cada u d’ells i a cada una de les seues diferencies podem definir com ser. Per aixo Parmenides dia que no hi ha més que UN SER i tota la diversitat es apariencia. Per a Heraclit, en canvi, “panta rei”, tot corre, tot passa, no solament hi ha diversitat sino que res es lo mateix en cada moment respecte a l’anterior. Tenim aixina, sobre una mateixa realitat, dos interpretacions completament opostes per part de dos pensadors que tontos no eren: maxima unitat i maxima diversitat.

  Aço ve molt al cas, perque, quan algu diu que valencià i catala son una mateixa llengua, o son dos llengües, segons com es mire ambes afirmacions poden ser veres o falses. Tot depen de lo que s’enten o es vol entendre. I es que una i atra tenen elements d’unitat i elements de diversitat, que, ademes, son canviants.

  Anem a lo concret per a vore-ho millor. En el baix Imperi Romà seguia parlant-se UNA llengua, el llati, a pesar de que no era igual el llati que es parlava en la Dalmacia que el que es parlava en Hispania. Uns quants sigles més avant, ya comencen a ser una realitat les llengües arromançades, o derivades del llati; pero encara es podia parlar d’una unitat basica i, ben segur, en l’alta Edat Mija podien entendre’s, mal que be, francesos, italians i espanyols, per posar un cas. En els sigles XII i XIII, ya en Espanya, tots els llenguages derivats del llati tenien un sol nom: romanç. Hi havia evidentment diferencies, pero mai he sentit que entre la gent dels primitius regnes cristians feren falta traductors o torcimanys, es dir, interprets. Els reis de Castella o d’Arago s’entenien perfectament en els condes de Barcelona. I es molt provable que s’entengueren tambe en els moros espanyols que encara ocupaven la major part de la peninsula. Tots parlaven llenguages cada vegada més diferenciats, pero encara no massa alluntats del baix llati d’on tots venien. Hi havia, per tant, una unitat i hi havia al mateix temps una diversitat. La denominacio comu de “romanç” o “llengua vulgar” significava l’unitat d’orige. Els noms que començaven a donar-se als parlars de cada regio significaven la diversitat.

  En conclusio, quant més amunt i més aprop del llati, més unitat de la llengua romanç. Quan més avall i més llunt del llati, més diferenciacio, fins que arriba un punt en que es pot parlar de llengües diferents.
Vista la relativitat del concepte d’unitat, que igual s’estisa que s’apropix, passem al de llengua, molt més dificil de definir, perque en ell intervenen atres factors extrallingüistics. Es pot definir qualsevol llengua com el conjunt estructurat de signes, principalment orals o escrits, de comunicacio entre les persones d’un colectiu. Pero quan, per rao de les diferencies entre uns llenguages o atres, comença a aplicar-se un calificatiu a la paraula llengua: francesa, alemana, castellana, valenciana... ¿quíns son els criteris que s’apliquen per a llegitimar esta calificacio? ¿Els filologics?, ¿els historics?, ¿el nom de la terra o lloc on es parla?, ¿la produccio lliteraria?, ¿la voluntat del poble o nacio que en un moment historic donat la parla?.
Ahi entrem en criteris merament aproximatius i prou embolicats, perque trobem teories per a tots els gusts. ¿hi ha alguna llengua que es puga dir absolutament autoctona, es dir, sense pare ni mare, sense arrels ni antecedents en una atra llengua anterior? ¿En quín moment adquirix un parlar categoria de llengua diferenciada?, ¿en el del primer document trobat o conservat en algun lloc on ara es parla?, ¿en el moment en el que els qui la parlen li donen un nom?, ¿en el moment en que adquirix una riquea i complexitat expressiva que li permet crear una lliteratura de certa qualitat?

  No es poden, per tot lo dit, invocar raons “cientifiques” o “filologiques” com arguments definitius de l’unitat d’una llengua, ni menys encara per a determinar el nom d’eixa llengua, si es que es vol considerar com una, ab diferents variants. Aixo resulta molt poc cientific. Ademes d’un orige comu, l’unitat depen d’atres factors, com son l’evolucio historica, els esforços i voluntat comu per a mantindre eixa unitat original, les relacions politiques i culturals entre pobles diferents que la parlen, els vinculs i les influencies mutues, el predomini factic d’un estil de parlar i escriure, conegut i acceptat per la gran majoria, etc. Son els fets, i no les raons cientifiques, els qui a la llarga determinen el grau d’unitat o diversitat entre els parlars dels diferents pobles. La ciencia llingüistica no fa més que constatar els fets. No es un instrument per a crear o mantindre l’unitat. Aixo pertany a la politica, que té motivacions que van molt més alla de les purament llingüistiques o culturals. Ara be, si hui no s’admet un despotisme politic, menys encara es admissible un despotisme illustrat. La llengua la fa i a la llengua li dona nom el poble que la parla.

  El Diccionari illustrat de la Llengua Espanyola definix LLENGUA com “el conjunt de paraules i modos de parlar d’un poble o nacio”. Podria donar-se possiblement una definicio més exacta i més tecnica, pero provablement tambe més discutible.

  La primera part de la definicio, “conjunt de paraules i modos de parlar”, no dona massa peu a la discrepancia, si no es en qüestions de matiçacio. En la segona part, “d’un poble o nacio”, que es la que expressa implicitament la denominacio diferencial de qualsevol llengua (angles, frances, castella...) es on salta el desacort. ¿Quàn una llengua es pot seguir dient la mateixa a pesar de les seues variants? ¿Quín es el nom que llegitimament correspon a una llengua? Sobre ambes questions es pot discutir “ad infinitum”. Tot depen de que haja un sentiment i una voluntat d’unitat o, pel contrari, d’antagonisme. Molts catalans, que donen per supost que el valencià es una variant de la llengua catalana, es posen frenetics quan senten dir al castella “llengua espanyola”, perque aixo es ignorar-lo ad ells i a la seua llengua. Imaginem com se’n pujarien per les parets si al catala li digueren dialecte o variant, no de la llengua espanyola, sino de la llengua castellana. En canvi, consideren molt natural que els valencians acceptem el nom de catala per a la nostra llengua. I ahi invoquen tots els principis d’unitat i de germanor.
Pero ¡alerta!, que el qui parla d’unitat té que estar dispost a pagar el preu d’eixa unitat. Una unitat en benefici propi a costa dels demes es efimera i enganyosa. No es verdadera unitat. Una unitat imposta i a la tragala es llavor de més fondes divisions.

  En relacio a la denominacio del catala i valencià s’ha dit per una banda –bastant interessadament, per cert- que es una “qüestio de nom”. Pero l’atra part respon –i no li falten arguments- que es “una qüestio d’identitat”. Perque, si el nom no té importancia, si el nom no diu res, ¿per a qué discutir? Diguem-li tots “llengua valenciana” i s’ha acabat. A bona hora ho consentirien aixo mai els catalans. ¿I ho hem de consentir nosatres, que tenim darrere nostre set sigles de llengua valenciana, perfectament documentada i sense interrupcio parlada fins als nostres dies? ¿Hem d’acceptar que borre per a sempre i desaparega la denominacio d’una llengua que ha conegut un sigle d’or, anterior a la mateixa llengua castellana? ¿Hem de cedir el nom a una llengua que a prou penes té un sigle d’existencia plenament lliteraria, que ha segut refeta i reconstruïda a prou penes fa huitanta set anys i que abans sempre ha ocupat un lloc secundari i marginal respecte a la nostra? ¿Hem de canviar els valencians el nostre modo de parlar per a fer realitat la pretesa unitat idiomatica i transferir a la nova llengua catalana tot el ric patrimoni de la nostra? ¡Vaja una unitat que se nos oferix! Pura colonisacio i anexio de cara a l’any dos mil. El protagonisme politic que el païs catala mai tingué en les terres valencianes vol conseguir-lo ara per mig d’un protagonisme llingüistic-cultural que ningu li ha donat ni reconegut i del que sempre havia carit.

  El poble catala, magnific i admirable per molts conceptes, pot fer de sa llengua lo que vullga. Pero que no vinga ningu a dir-nos als valencians lo que som i cóm tenim que parlar. Aixo es cosa nostra. Tenen tot el dret a aspirar a una unitat llingüistica, inclus politica si volen, pero no a impondre-nos la “seua” unitat. Ni per dret de conquista ni per fets consumats.






 


UNITAT DE LA LLENGUA I SECESIONISME, DOS CONCEPTES FRAUDULENTS



Autor: Sento Bacora
-------------------------

¿ Secesionisme ?¿ O millor dit: Independencia ?
¿ Unitat ?¿ O millor dit: Absorció ?

Ya se sap que tots els pancatalanistes estan "erre que erre" en que la nostra Llengua Valenciana es en realitat el català en unes poquetes variacions i que per tant el seu nom "verdader" hauria de ser "català" en conte del que ha tengut a lo llarc dels sigles: Valencià.

En quan ix algú dient que Valencià i català son dos llengües diferents e independents se agravien molt i comensen a dir tota eixa retaila de que si "se està fent secesionisme" o que si "se vol trencar la unitat de la llengua".
A lo millor pensen que de tant de repetir una i atra volta lo de "secesionisme" i "unitat de la llengua" deixaran de ser mentires i mos ho creurem.
A vore senyors. Ni "secesionisme", ni "unitat".

No pot haver secesionisme perque mai ha existit la unitat de dos llengües que sempre han segut independents.
Lo que de vitat existix es la INDEPENDENCIA del Valencià cap al català i quasevol una atra llengua. De "unitat" en el català, res de res.
Per tant, quan se defen la independencia de la Llengua Valenciana no se està fent "secesionisme", lo que se està fent es combatir el imperialisme de la Llengua catalana sobre la Valenciana. Aixina de clar.

Que no mos "menjen el coco" tots estos falsos valencianistes en els seus "eslogans" i consignes, perque quan ells diuen "unitat de la llengua Valenciana i catalana" lo que en realitat estan dient es: "absorció i anulació del Valencià per part del català", i quan diuen que els valencians "estem fent secesionisme" lo que estan manipulant i amagant es el sentit real de la acció que no es atre que "la defensa de la independencia de la llengua valenciana davant de la llengua catalana imperialista".
La defensa de esta independencia es una de les coses mes nobles i profitoses que un verdader valencianista pot fer i algo per lo que hauria de sentirse ben orgullos.

Si ells son cabuts, mosatros ho tenim que ser encara mes, pos defenem lo que es de mosatros i de ningú més.
 


Valencià de Elig
http://www.valenciadelig.cjb.net

Editado por valenciadelig, Sábado, 15 de Mayo de 2004, 01:17